Arxiu de l'autor: Manel

Peix de km 15.000

Publicat el per
3

Pescat a Noruega, processat a la Xina i consumit a França. Aquest és el trist camí de bona part del bacallà que es consumeix a Europa. En un temps on es posa en valor el producte de proximitat i el consum de km 0 ens arriben notícies d´una pràctica indecent amb uns costos ambientals enormes, és el peix de km15.000.

Aquesta ruta del bacallà és un veritable malbaratament energètic que es tradueix en milions de Tones de CO2 que s´alliberen a l´atmosfera que caldria denunciar de forma imperativa i hauria de fer obrir els ulls als consumidors.

El bacallà és una de les espècies més ben valorades als menús de molt països europeus. De fet, és precisament el peix més consumit a França i el segon en el rànquing de consum a l´estat espanyol darrera del lluç. L´any 2017 a França, es van consumir 35 milions de quilograms de bacallà i a España 48,5 milions .

A l´etiquetatge sovint no s´especifiquen l´adició d´aigua i els additius

La pesca del bacallà s´ha convertit en una activitat intensiva, aquest fet està produint una creixent sobreexplotació del recurs en algunes de les zones de pesca i alhora posa en perill la pervivència d´aquesta espècie. A diferència del salmó, un peix també molt consumit i on bona part de les captures procedeixen de cultius marins. En canvi, en el cas del bacallà encara no s´ha aconseguit criar en granja i tot el que es consumeix és “salvatge”.

La majoria del bacallà que es consumeix a Europa prové de la zona FAO 27, és a dir, de l´Atlàntic Nord-Est i Noruega és el principal exportador. Els consumidors de bacallà haurien de tenir molt clar la subzona en que s´ha capturat l’espècie que es pretén adquirir ja que en aquesta àrea hi ha subàrees on els estocs de bacallà estan sobreexplotats i d´altres on les captures es realitzen d´una manera més sostenible.

Una part important del bacallà que consumim ha patit un viatge al·lucinant fins a la Xina on es processa amb uns costos de manipulació tant baixos que fa que sigui rentable pels majoristes de peix. A més, a la Xina se li injecta aigua perquè augmenti el seu volum, agafi més pes i els beneficis siguin majors. També en aquest país s´hi afegeix E-451, un additiu permès a la UE que ajuda a retenir l´excés d´aigua i blanqueja la carn. En realitat sota aquestes sigles s´hi amaguen diverses molècules del grup del fosfats que estan relacionades amb malalties renals i cardiovasculars. Malgrat que les nostres lleis obliguen a especificar en l’etiquetatge si s´hi ha afegit aigua o d´altres additius, a la pràctica a la majoria del bacallà que ens arriba no s´especifica res. A l´any 2013 es va constatar que el 20% del bacallà que es consumeix a França estaven inflats amb aigua i blanquejats amb E-451. Evidentment les partides que s´envien actualment a la Xina, són les que pitjor es comercialitzarien directament al mercat europeu.

L´enorme demanda de bacallà per part dels consumidors europeus fa que es comercialitzi de diverses maneres: fresc, salat, congelat, processat i precuinat,… Normalment no hi ha cap problema en el consum de bacallà fresc coma ara l´skrei o bé el bacallà consumit “tota la vida” a casa nostra en salmorra. Els veritables dubtes sorgeixen amb el producte congelat i en el processat que és on es fa molt difícil fins hi tot , saber si es traca d’aquesta espècie.

Per tal de trobar una solució aquest tema és recomanable consumir bacallà etiquetat amb certificats de pesca sostenible com ara el distintiu MSC.

Aquí no hay playa

Publicat el per
Respon

Pero al llegar agosto, ¡vaya, vaya! Aquí no hay playa! (The Refrescos)

Cada vegada són més les veus que alerten da la pèrdua de platges, en molt pocs anys, a bona part de la costa central catalana. Les comarques més especialment afectades seran el Maresme, el Barcelonès i el Baix Llobregat.

A la nefasta gestió que s´ha fet des de sempre en aquest tema s´hi afegeix ara un nou element, els estralls que produirà el canvi climàtic a curt termini. S´estima que, abans d´acabar aquest segle, la pràctica totalitat de les platges d´aquestes comarques hauran desaparegut per aquest fenomen. El cas més paradoxal es produirà a Barcelona on d’ençà el 92 olímpic s´ha obert al mar, s´ ha recuperat la seva façana marítima i ha convertit les seves platges en un pol d´atracció turística i, és clar una font d´ingressos considerable.

Aviat les platges es convertiran en productes de luxe

Avui la pràctica totalitat de platges d´aquestes comarques podem afirmar que són artificials, que no existirien sense les regeneracions que, any rere any, es van realitzant. Pretendre mantenir les platges a base d´actuacions locals és un sense sentit que no porta enlloc. I això és el que precisament han anat fent els diversos consistoris. L’única forma de fer front a aquest tema és encarant-lo de manera global.

El manteniment d´aquestes platges artificials té i tindrà en el futur immediat uns costos econòmics i ambientals enormes que creixeran de manera exponencial amb els efectes del canvi climàtic, cosa que farà que sigui insostenible poder continuar tenint platges. D´aquí molt pocs anys les platges poden convertir-se en productes de luxe ja que els costos per a preservar-les seran enormes.

Segons les models que estan fent servir els investigadors, d´aquí menys d´un centenar d´anys les platges del Maresme i del Barcelonès hauran desaparegut. Es calcula que a l´any 2100 el nivell de l´aigua del mar haurà pujat 1,2metres. Això suposa que en episodis de temporals, que cada vegada n´hi haurà més i de més virulents, la línia de costa estarà sotmesa als embats del mar.

La platja de la Barceloneta plena de banyistes Foto: Mané Espinosa

Pel que fa al canvi climàtic, el més greu però no serà que Barcelona es quedi sense platges o que Venècia acabi inundada. Els efectes d´aquest fenomen afectaran la vida de milions de persones en zones inundables com ara al delta del Ganges i del Brahmaputra al sud est asiàtic.

Però el canvi climàtic està tenint un altre efecte que també està afectant a les platges. La reducció del règim de precipitacions està propiciant que els corrents fluvials hagin disminuït dràsticament els seus cabals. A més, la sobreexplotació dels aqüífers i els embassament agreugen encara més aquest fet i deixen el litoral sense els aportacions de sediments necessaris per a la dinàmica litoral i el manteniment de les platges.

Combatre la regressió de les platges, amb les mesures actuals que van contra la natura com ara el dragatge de sorra del fons marí o la construcció d’esculleres dics i espigons no són solucions permanents. Cal canviar aquesta percepció i naturalitzar al màxim els sistemes naturals litorals i fluvials per deixar fer a la natura i acontentar-nos amb el que ens ofereix.

Oceanografia domèstica: Marees (I)

Publicat el per
Respon

Una de les coses que ens sobta més als habitants de la conca mediterrània quan ens desplacem fins a algun altre oceà són les marees. Les marees són ascens i descens periòdic de l´aigua a causa de la influència de la Lluna i també del Sol. L´efecte de la primera és més important a causa de la seva proximitat a la Terra.

Tal i com va predir Newton es precisament l´atracció gravitatòria la responsable de les marees. En especial es important força gravitatòria que exerceix la lluna sobre les masses fluides de la Terra que les deforma i les atreu cap a ella.

La força d´atracció gravitatòria entre la terra i La Lluna deforma les masses d´aigua de mars i oceans i és la responsable de les marees.

La variació del nivell del mar a la costa s´anomena amplitud de la marea. Aquesta magnitud depèn molt de la zona de que es tracti i també de la posició relativa dels astres implicats en les marees. A la mar Mediterrània, pel fet d´ocupar una superfície petita, les marees tenen una amplitud molt petita, entre 10 i 30 cm, cosa que fa que no siguin observables fàcilment. En canvi, en alguns punts de la costa de la Bretanya l’amplitud pot arribar fins als 14 m.

En el cas de la Mediterrània són més destacables les minves o les rissagues que no pas les marees. En el cas de les minves, el responsable són les elevades pressions atmosfèriques que s´assoleixen quan l´anticicló que se sol situar a les nostres latituds durant les mesos d´hivern. El fet que la pressió atmosfèrica sigui alta, al voltant de 1030 hPa, significa que el pes de l´aire sobre la superfície de les masses d´aigua empeny l´aigua cap avall fins a 40 cm.

El corrent ascendent de les masses d´aigua s´anomena corrent de flux i el corrent descendent, quan la marea baixa, és el reflux. Quan el nivell de l´aigua assoleix la mínima alçada s´anomena marea baixa o baixamar i el moment oposat, quan s´assoleix la màxima alçada es parla de marea alta o plenamar. Cada dia el nivell de l´aigua ascendeix i descendeix dues vegades cosa que està relacionada amb el moviment de rotació de la Terra i la posició relativa entre aquesta i la Lluna. D´aquesta manera hi ha dues baixamars i dues plenamars cada dia.

Fases del cicle lunar. En les posicions 1 i 5 les forces exercides per la Lluna i el Sol es sumen i es produeixen les marees vives. En les posicions 3 i 7 les forces gravitatòries es compensen i donen lloc a les marees mortes.

Al llarg del cicle lunar hi ha unes posicions relatives entre la Lluna i el Sol i la Terra en que es troben en la mateixa línia i les froces d´atracíó se sumen i es produeixen les plenamars de major amplitud. Això succeeix quan la lluna es troba en la fase de lluna plena i lluna nova. A aquest fenomen l´anomenen marees vives. El cas contrari correspon quan la Lluna i el Sol formen un angle de 90º amb la Terra. La Lluna en aquest cas es troba en quart creixent o en quart minvant. Amb aquesta posició les forces d´atracció es resten i es produeixen les marees de menor amplitud. Són les marees les marees mortes. Cada cicle lunar hi ha doncs dues marees vives i dues marees mortes.

Per a la predicció de les marees existeixen unes taules a partir de les seves amplituds i els seus períodes. Les taules de marees són una eina molt útil per a la navegació.
A nivell biològic les marees representen una font vida per als organismes que viuen a la franja intramareal. L´anar i venir de les masses d’aigua implica l´aport i la resuspensió de les partícules nutritives. Per contra els períodes d’emersió suposen haver de fer-se resistents a la dessecació.

Una altra conseqüència de les marees són les anomenades corrents de marea, això però és una altre històriademar

Què pesats!!!

Publicat el per
3

Un dels aspectes més delicats en el consum de peix i marisc es troba en la presència de contaminants com ara els metalls pesats en els seus teixits. La pràctica totalitat d´aquests compostos tenen el seu origen en les activitats industrials i en el abocament dels residus que tard o d´hora es concentren en els mars i els oceans. La incorporació als organismes marins és a través de la xarxa tròfica des de les baules més baixes fins a dalt de tot i a mesura que s´ascendeix de nivell en la cadena alimentària, aquests elements van incrementant la seva concentració en els teixits. En aquest sentit els organismes com l´emperador o els túnids que es troben en les baules més elevades de la cadena alimentària són els que acumulen majors concentracions. A més, aquests peixos tenen un cicle de vida llarg, fet que també ajuda a aquest procés.

Els metalls pesats són un dels aspectes més delicats del consum de peix.

L´exposició crònica a petites quantitats de metalls pesats provoquen un deteriorament de sistema immunològic, del sistema nerviós, del sistema endocrí, de les funcions reproductives i del desenvolupament.

Els nivells de metalls pesats en els peixos depenen també d´altres factors com ara quin és el seu origen i l´època de l´any ja que la quantitat de greix corporal determina més o menys l´acumulació d´aquests elements. Així, el peix blau amb més quantitat de greix, és més susceptible a acumular metalls pesats que no pas el peix blanc.

Les Agències de seguretat alimentària controlen els nivells d´arsènic, cadmi, plom i mercuri en el peix i el marisc. El mercuri, per la seva toxicitat potencial, és el més perillós de tots. Les principals formes de mercuri són el metil mercuri i el mercuri inorgànic. El primer és el més abundant. El mercuri és particularment tòxic pel desenvolupament de sistema nerviós i del cervell i segons els experts i s´hauria de tenir especial atenció amb els col·lectiu dels infants i de les embarassades, poblacions de risc pel que fa a la concentració d´aquest tòxic. En aquests dos grups es recomana de reduir el consum de les espècies que contenen més mercuri.

Els túnids són unes espècies problemàtiques pel que fa a l´acumulació de metalls

El problema dels metalls pesats no rau en una possible intoxicació per la ingesta de peix sinó en la bioacumulació que pot ocasionar estralls a mig i llarg termini. Per a evitar aquest problema, els especialistes en cap cas recomanen reduir el consum de peix sinó de diversificar el nombre d´espècies que consumim i combinar-les amb aliments rics en fibra que poden capturar part d´aquests metalls. Els beneficis derivats del consum de peix superen amb escreix aquests inconvenients però es recomana ser selectiu pel que fa a les espècies, en la freqüència i en la quantitat de les racions. En el cas del peix blau, s´aconsella reduir el consum de les espècies de major mida i incrementar el consum de les espècies petites: sardina, seitó i verat, amb un cicle de vida molt més curt.

Les espècies que contenen més arsènic són: el moll, el llenguado i la gamba. Pel que fa al cadmi hi és present en els bivalves i al calamar. En el cas del plom els organismes marins que n´acumulen més són els bivalves i el salmó. La presencia de mercuri, a més del peix espasa i els túnids, també es troben valors elevats en el lluç, al moll, a la perca del Nil, el Panga i a diverses espècies d´elasmobranquis com la mussola o el peix gat. A més, segons estudis recents, bona part del mercuri que acumulem al nostre cos té el seu origen en les llaunes de tonyina.

El Garraf Marítim

Publicat el per
1

A poc més d´una vintena de quilòmetres de Barcelona es troba un espai natural singular. Entre les botigues de Sitges i la platja de Sant Sebastià també de Sitges, hi ha el Garraf marítim presidit per la presència majestuosa del massís del mateix nom.

Aquesta costa en certs aspectes recorda, evidentment a petita escala, a les Calanques de Marsella. Tant pel que fa al tipus de paisatge com pel fet d´estar a tocar d´una gran urb. És un luxe per Barcelona tenir al seu costat aquest espai natural.

Entre Castelldefels i Sitges es troba el Garraf marítim, un oasi de natura

Entre l´inici i el final del tram hi ha dotze quilòmetres i s´hi troben quatre instal·lacions portuàries, segurament la més alta densitat de tota la costa catalana: el Port Ginesta, el Port de Garraf, el Port de Vallcarca i el Port d´Aiguadolç.

El caiac de mar és el millor mitjà per a conèixer aquest indret però una bona manera també de fer-ho és recorrent en bicicleta les famoses “corbes del Garraf”, el tram de carretera entre Castelldefels i Sitges d´una vintena de quilòmetres amb gairebé un centenar de corbes i amb unes vistes imponents.

El Garraf marítim és un paisatge calcari singular amb unes formacions càrstiques gairebé úniques en tot el litoral català. Els penya-segats de tonalitats blanquinoses contrasten amb la màquia litoral on el margalló i el garric prenen protagonisme.

Els 12 quilòmetres de costa contenen quatre instal.lacions portuaries

A nivell natural, els fons marins d´aquesta zona són majoritàriament sorrencs cosa que ha propiciat el desenvolupament d´alguers de posidònia i de cimodocea que avui estan molt malmesos i en franca regressió. Els penya-segats són també l´habitat de nombroses espècies d´aus marines que hi troben el seu aixopluc i que han propiciat que aquesta àrea sigui considerada com a una zona d´especial protecció per a les aus (ZEPA). Un altre dels al·licients d´aquesta costa són els albiraments de balenes i dofins , especialment durant la primavera. Aquestes espècies troben en les aigües del Garraf unes condicions òptimes pel que fa a la disponibilitat d´aliment.

Un dels punts més emblemàtics de la zona és el poble de Garraf. Una petita localitat que conserva encara l´encant d´un passat d´estiueig per a les classes més benestants. Les casetes de la mateixa platja en són un testimoni fidel. Tot just passat el port de Garraf, el següent punt d’interès és la punta Falconera, un impressionant penya-segat de més de cent metres d´alçada. Malgrat que són poc visibles des del mar, aquest primer tram del recorregut està ple de pedreres que trenquen l’harmonia del paisatge i mostren unes ferides difícils de curar.

La cimentera de Vallcarca és la taca negra del tram

Just abans d´arribar a Vallcarca hi trobem al platja de la Morisca, un racó tranquil per gaudir del sol i del mar. A Vallcarca hi ha un dels punts negres del recorregut. L´antiga factoria de la cimentera i el seu moll de càrrega, trenquen el paisatge de manera irreverent. Actualment ni la fàbrica ni el port tenen cap mena d´activitat productiva i les reivindicacions del moviment ecologista passen pel desmantellament de la planta, del port i per la descontaminació de la zona.

Entre Vallcarca i Aiguadolç la costa és una mica més retallada. Destaquen la punta Ferrosa i la punta del Pebre, just abans d´arribar a la platja de Sant Sebastià al cor de Sitges.

Ostres!!!

Publicat el per
1

Les ostres són un dels mol·luscs bivalves més esquists que existeixen. Es tenen notícies del seu consum ja en temps de la prehistòria. Quan ens referim  aquesta espècie, parlem de l´ostra plana (Ostera edulis) típica de la costa mediterrània, malgrat que la introducció de cultius extensius ha propiciat la introducció d´altres espècies. L´ostra plana presenta la conquilla irregular, de forma ovalada i amb la closca inferior més aplanada que la superior. En estat salvatge viuen fixades a la roca. Com la gran majoria de bivalves són organismes filtradors, és a dir, que s’alimenten de les substàncies que estan en suspensió en l´aigua (plàncton i d´altres partícules).

L´Ostra és un marisc exquisit

Les ostres són riques en proteïnes i minerals. Una ració d’ostres, aporta una tercera part de les proteïnes diàries necessàries per a una persona. Les ostres són també una font extraordinària de vitamines entre la que destaca la B12. Una sola ostra conté el 133% de la quantitat diària recomanada d´aquesta vitamina. Els àcids grassos que contenen són del tipus Omega 3 que ajuden a mantenir la salut cardiovascular.

Malgrat el mite que hi al darrere, no hi ha cap estudi que relacioni la ingesta d´ostres amb les propietats afrodisíaques que se li suposen malgrat que les elevades quantitats de Zinc podrien estar al darrera d´aquest fet.

Un dels pocs inconvenients que suposa el seu consum està relacionat amb el metabolisme de l´àcid úric. Les ostres contenen moltes purines que l´organisme transforma en aquesta substància. Tampoc estan recomanades en casos d´hipertensió ja que contenen força sodi.

Les ostres s´han de consumir sempre molt fresques, en cas contrari ens exposem a patir intoxicacions microbianes. El seu sabor intens a mar no deixa indiferent a ningú: o agraden molt o no agraden gens. Malgrat que al mercat es poden trobar ostres tot l´any, la millor època per al seu consum és a l´hivern.

A les ries de Galícia hi ha moltes explotacions d´ostres i de musclos.

La gran majoria d´ostres que es consumeixen procedeixen de granges de cultius marins. En aquets cultius s´hi poden diferenciar dues fases: la primera, la captació de llavors (juvenils) i la segona, l´engreix. A la majoria d’instal·lacions del nostre país només es realitza la segona fase. Les llavors procedeixen de les importacions internacionals, aquest fet afavoreix la transmissió de malalties.

A casa nostra la practica totalitat de la producció d´ostres es dona al Delta de l´Ebre. També són molt apreciades les que provenen de les llacunes del sud de França, com les Leucata i  les de la Bretanya. De totes, però, les més apreciades són les que es produeixen a les ries de Galicia. L´ostra plana és la més valorada però existeixen d´altres espècies també molt esteses com ara l´ostra japonesa (Crassostrea gigas), que és l’espècie més cultivada a escala doncs és molt més resistent. El seu creixement és molt més  ràpid i permet augmentar els rendiments de l´explotació.

En moltes produccions ostrícoles s´utilitzen llavors modificades genèticament per augmentar la producció. Aquesta pràctica suposa riscos molt elevats pels exemplars salvatges i per a la salut de les persones.

Un dels depredadors més importants dels nostres cultius ostrícoles és el cranc blau, un nouvingut que produeix estralls a les explotacions.

Oceanografia domèstica (III): Circulació termohalina

Publicat el per
Respon

Els mars i els oceans són percebuts com a enormes masses d´aigua uniformes i connectades entre elles. Malgrat aquest fet, presenten unes característiques molt diferents segons sigui la seva profunditat, la seva latitud o els agents atmosfèrics predominants. L´elevada capacitat calorífica de l´aigua fa que els mars i els oceans actuïn com a un reservori de calor i puguin transportar aquesta energia al llarg del planeta.

La temperatura (termo) i la salinitat (halina) són dos paràmetres que fan modificar la densitat global de l´aigua. El conjunt d´aquest dos factors és el motor de la circulació oceànica a nivell global cosa que té una importància cabdal en la regulació climàtica del planeta.

Els diagrames T-S representen les variacions de la temperatura y la salinitat d´una massa d´aigua.

Les variacions de la temperatura i de la salinitat de l´aigua determinen el moviment de les mateixes en un transport que s´anomena circulació termohalina o Gran Cinta Transportadora Oceànica que, estableix un flux continu d´aigua entre les latituds més elevades i les latituds tropicals. La circulació termohalina forma una gran corrent d´aigües profundes que es retroalimenta amb els corrents superficials.

Aquestes masses d´aigua en moviment a més de la pròpia matèria transporten també grans quantitats d’energia i per tant determinarà en gran mesura la distribució climàtica. El mecanisme és molt vulnerable i petites pertorbacions que poden arribar a produir alteracions amb efectes catastròfics a nivell global.

Circulació termohalina o Gran Cinta Transportadora

 

La circulació termohalina comença allà on es formen aigües profundes. En aquests punts, les variacions de salinitat i temperatura produeixen un augment de la seva densitat que obliga a les masses d’aigua superficials a descendir cap al fons. A les regions polars es formen aigües profundes degut a que la formació de gel fa que augmenti la salinitat. Aquest procés va acompanyat pel descens de la temperatura superficial de l´aigua que també afavoreix l´augment de la seva densitat. Als tròpics l´aigua superficial augmenta la seva salinitat a causa dels processos d´evaporació. A aquestes latituds per a compensar la pèrdua d´aigua, afloren cap a la superfície masses d´aigua provenint dels fons marins.

La circulació termohalina engloba aquests corrents profunds que s’uneixen als corrents superficials en una mena de cinta transportadora planetària. A nivell general, les aigües profundes que es formen al sud de Groenlàndia circulen en profunditat recorrent tot l´Oceà Atlàntic de Nord a Sud i d´allí continuen vers a l´Oceà Índic i Pacífic on a les latituds tropicals ascendeixen fins a la superfície i continuen el en aquesta capa fins a retornar al punt de sortida a l´Oceà Àrtic on s´inicia un nou cicle.

Blanc o blau?

Publicat el per
3

El contingut de greix en els teixits dels peixos s´utilitza per a diferenciar els peixos en dos grans grups: els peixos blancs o magres amb menys quantitat de greix i els peixos blaus o grassos amb valors més elevats d´aquests compostos. Aquesta classificació no és biològica en el sentit estricte sinó que es tracta d´una ordenació amb criteris dietètics i gastronòmics.

El contingut de greix que presenta un peix depèn de moltes variables: l´espècie, l´edat, la seva activitat o l´època de l´any fan variar de manera significativa aquests valors. Fins hi tot, alguna espècie considerada d´un d´aquests dos grups pot tenir un percentatge de greix que l´apropi a l´altre grup. Els peixos criats en captivitat també tenen un percentatge de greix que difereix en comparació als exemplars salvatges.

La maire és un paix blanc i la sardina un peix blau

Per definició, els peixos blanc són aquells que tenen un percentatge màxim de greixos d´un tres per cent ( 3 grams de greix en 100 grams de carn comestible). Solen ser espècies bastant sedentàries amb desplaçaments molt poc importants, per la qual cosa no necessiten emmagatzemar greix de reserva als seus teixits. Són espècies que viuen força relacionades amb el fons: espècies bentòniques i demersals. La carn d´aquests peixos, com indica el seu nom, és de color clar i de fàcil digestió. Els peixos blancs són rics en proteïnes, minerals i vitamines, especialment del grup B. Alguns exemples de peixos d´aquest grup són la maire, el lluç, el llenguado o el rap.

El peixos blaus són aquells que tenen un contingut de greix superior al cinc per cent. Les espècies d´aquest grup solen ser espècies que viuen de forma pelàgica nadant activament i que realitzen importants migracions al llarg del seu cicle biològic. Són espècies nadadores que tenen el cos adaptat a aquesta funció amb formes fusiformes molt elegants. La seva musculatura és molt potent. Els valors més elevats de greix coincideixen amb l´època de fressa o de migració. La carn dels peixos blaus sol ser de colors intensos. El seu cos pren tonalitats blavoses i d´aquí el seu nom.

La teranyina és l´art de pesca amb que es capturen la majoria d´espècies de peix blau

El consum de peix blau aporta a la nostra dieta àcids grassos del grup Omega 3 i Omega 6, cosa que els fa molt indicats per a persones amb risc de patir malalties cardiovasculars ja que ajuden a regular els nivells de triglicèrids i del colesterol. També contenen un percentatge elevat de proteïnes i de minerals com el iode, el magnesi, el fòsfor i els ferro. Alguns exemples de peix blau són la tonyina, la sardina, el seitó, el verat o el salmó.

Les especies que hi ha entre aquests dos grups, és a dir aquelles que tenen valors de greixos entre el tres i el cinc per cent es consideren peix semigràs. Aquest grup no es homogeni ja que determinades espècies de peix blanc o blau passen a considerar-se semigràs segons les variables que fan augmentar o disminuir la quantitat de greix. Alguns exemples en són el llobarro, la dorada o el roger.

Una darrera diferencia entre aquests dos grups es troba amb la seva forma d´explotació. En general per capturar peixos blaus es fan servir arts i ormeigs de pesca pelàgics com ara la teranyina mentre que per a les captures de peix blanc els arts són demersals com ara l´art de bou.

Malgrat que els peixos blancs contenen menys quantitat de greixos que els blaus, això no vol dir que els primers siguin més saludables que els segons. La majoria de greixos que contenen els blaus són insaturats, és a dir saludables per a l´organisme. Si volem triar entre peix blanc o peix blau, cal recordar que els nutricionistes consideren que hi ha d´haver un equilibri saludable entre els dos grups i ens recomanen de consumir peix com a mínim tres vegades a la setmana.

La Costa de l´ Ametlla (costa sud)

Publicat el per
3

La Costa Brava és el litoral rocós més conegut del nostre país. Però fora d´allí hi ha altres trams de litoral on els afloraments rocosos també són destacables. El Garraf i alguns trams de la Costa Daurada en són exemples.

Entre els municipis de l´Ametlla i l´Ampolla hi ha un dels trams de costa més espectaculars i molt més ben conservat que molts indrets de la Costa Brava. Es tracta d´un litoral rocós amb penya-segats d´origen calcari de mitjana alçada i molt exposat a l´onatge. La costa és farcida de racons i petites platges allunyades de la massificació i del brogit turístic. Pel seu valor, tota l´àrea marina d´aquest sector està inclosa a la Xarxa Natura 2000. Aquí, es poden observar herbeis de fanerògames marines dels tres generes que hi ha a casa nostra: posidònia, cymodocea i zoostera que protegeixen la costa enfront dels embats de l´onatge.

La Costa de l´Ametlla és un dels trams més ben conservat de la costa catalana

La franja costanera limita en el seu interior amb algunes àrees urbanitzades, sobretot a l’ inici i al final del tram. A la resta, els conreus de secà en especial oliveres o garrofers i una màquia litoral molt ben conservada prenen protagonisme. Arran d´aigua la vegetació és molt variada, als roquissars hi predominen el fonoll marí i diverses espècies d´ensopegueres com ara Limonium gibertii. A les platges s´hi troba una rica i variada vegetació psammòfila i a les llacunes litorals comunitats halòfiles i helofítiques.

La millor forma de conèixer aquest litoral és amb caiac de mar o bé a través del camí de ronda (GR92) que ressegueix tota aquesta costa arran de mar. Aigües extremadament transparents, racons màgics entre els penya-segats i els pins que gairebé arriben a pet d´ona.

Un cop deixem l´Ametlla, el primer punt a destacar és el Port de l´Estany, un petit port natural que va ser utilitzat pels primers pescadors de la Cala, abans de la construcció del port actual. El port de l´estany és únic a tot el litoral català. Malauradament la elevada pressió antròpica del lloc dificultat la seva conservació.

El tram entre l´Ametlla i l´Ampolla és una costa abrupta de penya-segats baixos

Entre el port de l´Estany i la punta de la Àliga s´hi troba l´Espai Natural Protegit del Cap de Santes Creus una zona marítimo-terrestre d´ alt valor ambiental. Aquí s´hi troben zones humides com ara el torrent de l´Estany i el torrent de Santes Creus. Les llacunes litorals d´aquest espai és l´únic lloc del nostre país on es pot trobar en llibertat el samaruc (Valencia hispànica) que conviu amb una altre espècie en perill d´extinció com és el fartet. En l´actualitat s´ha signat un acord de custòdia per protegir aquesta àrea.

Després del Cap de Santes Creus, la primera parada obligada és a la Cala de l´Estany Podrit, una platja de còdols amb un elevat interès natural on els pins arriben gairebé a tocar el mar i que ens evoca a la costa sud de Menorca. Les praderies de fanerògames marines són abundants en aquesta zona. Les seves restes les veiem clarament a la costa. A partir d´aquí continuem la ruta cap a la punta de l´Àliga.

A nivell paisatgístic, el sector de la punta de l´Àliga, és segurament el lloc més emblemàtic de tot aquest itinerari. El fet que el seu accés sigui només possible a través del GR contribueix a l´elevat grau de conservació. Aquí hi trobem les dues perles del tram: la caleta de la punta de l´Àliga i la platja de l´Illot on els còdols perforats pels menjaroques prenen protagonisme.

Després de la punta de l’Àliga el següent punt d’interès és el Cap Roig que rep aquest nom a causa dels conglomerats vermellosos que el formen. Malauradament aquest indret està fortament urbanitzat. A partir d´aquí, el GR continua fins a l´Ampolla, el nostre destí.

Quins tomàquets!

Publicat el per
1

El tomàquet de mar (Actinia equina) és una de les espècies més característiques que trobem adherides des de les roques de la interfase terramar i fins als vint metres de profunditat aproximadament. És més freqüent en els indrets més batuts i poc exposats a la llum. És una espècie solitària que no forma mai colònies.

El seu nom es deu al seu color vermellós, a la seva forma ovalada i a que quan estan fora de l´aigua retrau els tentacles dins el seu cos i això fa que recordi als seus coetanis terrestres. Els tomàquets de mar resisteixen força bé la dessecació replegant-se sobre si mateix i mantenint aigua a l´interior i evitant la deshidratació.

El tomàquet de mar és un habitant típics dels habitats litorals rocosos

El tomàquet de mar és una espècie que, com les meduses i els coralls, pertany al fílum dels cnidaris. Es tracta d´un antozou solitari molt característic. A diferència dels coralls, no té cap mena d´esquelet extern mineral i presenten únicament forma de pòlip.

El tomàquet de mar és una espècie emparentada molt estretament amb les anemones o fideus de mar (Anemonia sulcata). Ambdós presenten tentacles urticants i són espècies solitàries. En el cas dels fideus de mar o anemones, aquests tentacles són molt més aparents que no pas en el cas del tomàquet de mar. A diferencia de les anemones, els tomàquets de mar no tenen interès gastronòmic ara per ara.

A la mediterrània hi ha dues espècies d´aquest gènere Actinia equina de color vermellós i Actinia cari de color verd oliva i molt menys globular quan retreu els tentacles.

El cos del tomàquet de mar és cilíndric, fa entre 5 i 7 cm d´alçada i uns 6 cm de diàmetre. Posseeix gairebé 200 tentacles curts (1,5 cm) amb les puntes arrodonides i distribuïts en diverses corones. Aquests tentacles, com passa també amb les anemones son moderadament urticants. El seu cos es manté adherit al substrat amb disc que actua com a ventosa i que té a la seva base. Viu fixe al substrat, malgrat que pot efectuar petits desplaçaments per la roca on estan adherits.

Per evitar la deshidratació, replega els tentacles a l´interior del cos i la seva forma es talment de tomàquet

És una espècie carnívora que s´alimenta de petits invertebrats, larves de diverses espècies i petits peixos que atreu cap a la seva boca i que paralitza amb el verí que segreguen els tentacles. En el nostre cas, el verí només es irritant quan està en contacte amb les mucoses, especialment amb els ulls. En la pell dels nens el verí pot produir irritacions. Aquest mateix verí s´usa també per marcar el territori i per evitar que exemplars de la mateixa espècies s´acostin massa. El verí es localitza en un saquets que hi ha distribuïts al voltant de la boca i que prenen tonalitats blavoses.

Presenta els sexes separats. Es reprodueix de manera ovípara. Els òvuls es fecunden a l´interior de la femella i el desenvolupament és larvari. Les larves són expulsades per la boca cap enfora per mig de contraccions del cos. Normalment s´expulsen al voltant d´un centenar exemplars larvaris amb dotze tentacles cadascun. També es possible la reproducció asexual per divisió de l´individu adult. En aquest cas es generen clons.

Es una espècie molt més activa de nit que no pas de dia. Gairebé sempre és més fàcil observar els exemplars tancats amb els tentacles replegats i a mesura que acaba el dia, augmenta la seva activitat i desplega els tentacles.