Bones Festes i bones històriesdemar
Imatge
Respon
Arxiu de l'autor: Manel
Dilluns sense peix
Des de ja fa sis anys els dilluns és el dia en que publico una nova històriademar i ja en són gairebé tres-centes! Els dilluns és també el dia que les peixateries solen estar tancades per descans setmanal i per tant, a casa, en els sopars d´aquell dia mai tenim peix.
Trobo que sopar peix cada dia és un hàbit saludable i de molt fàcil digestió. El peix fregit, a la planxa, al forn o arrebossat no ha de faltar a la taula dels sopars. Els que vivim en un poble “de mar” sabem perfectament que el peix acabat de pescar aquella mateixa tarda i que arriba puntualment a les peixateries és una menja insubstituïble i a més molt econòmica. No cal gastar-nos gaires diners, posem pel cas, amb llenguado, rap o gambes, espècies que normalment són cares sinó que, amb un grapat de maire, de bròtola, de seitons o de verat acabat de sortir de la llotja. Peix de proximitat, agafat de forma artesanal i arribat als taulells amb una qualitat exquisida.
Cada tarda es repeteix el mateix ritual, a les set del vespre anar fins a la peixateria per a comprar el grapadet de peix de proximitat que cuinarem unes hores més tard sense gaires complicacions.
Les peixateries tradicionals solen estar tancades els dilluns
Els dilluns però, les peixateries estan tancades. Només és possible comprar peix en els establiments que hi ha dins dels grans hipermercats i on normalment el producte ve del mercat central. Peix d´arreu del món, capturat en la majoria de cassos amb sistemes de pesca industrial o bé provinents de l´aqüicultura, conservat fresc però no recent pescat com succeeix amb el “peix de platja” de la majoria de peixateries tradicionals.
Pels pescadors però, el dilluns és un dia de feina com qualsevol altre i puntualment arriben amb les barques a la llotja per a descarregar les caixes de peix i portar-les a la subhasta on, els compradors, les adquiriran i les portaran als seus establiments per a posar-les a la venda el dimarts al matí.
Evidentment és del tot lícit que els establiments puguin tenir un dia festiu per a compensar el dia de treball en dissabte, un dels més forts per a les vendes en la majoria de peixateries. A més, suposo que les vendes en dilluns serien mes baixes ja que després del cap de setmana amb àpats més exagerats que entre setmana, el dilluns és el dia de abstinencia pels excesos de dissabte i el diumenge.
Així, els dilluns a més de ser el dia en que altres comerços també tanquen, s´han convertit en el dia sense peix, si més no, a les peixateries tradicionals. Això sí, els dilluns teniu l´oportunitat de llegir una nova històriademar.
Anisaqui, què?
L´anasakiosi és una malaltia infecciosa produïda per un paràsit intestinal anomenat de manera comuna com a Anisakis. Sota aquest nom hi trobem diverses espècies de nematodes del grup dels ascàrids, la mateixa família que les cucs intestinals (Ascaris lumbricoides) que parasiten a les persones. L´espècie més freqüent relacionada amb aquestes infeccions és Anisakis simplex.
Com tots els ascàrids, els cicle biològic d´anisakis és complexe, amb diversos hostes intermedis i com a hoste definitiu, alguns mamífers marins i de manera accidental l’home.
La popularització del sushi ha estat una de les causes de la proliferació de la infecció
Els cucs viuen al sistema digestiu humà o al dels cetacis on es reprodueixen i ponen els ous que surten amb les femtes i van a parar al mar on es desenvolupen noves larves. Aquestes són ingerides per crustacis, cefalòpodes i peixos on es van desenvolupant en diversos estadis. El desenvolupament larvari es completa quan els mamífers marins ingereixen aquests hostes intermedis. En aquest cas, els nematodes s´allotgen a l´intestí on pateixen un parell de mudes abans de convertir-se en adults. De retruc, i per la proximitat genètica als cetacis, quan l´home ingereix peixos infectats, també es converteix en hoste final. Un cop s´han reproduït els ous tornen al mar amb les femtes i el cicle torna a començar.
L´anasakiosi s´adquireix quan es consumeix peix cru o poc cuinat. Les espècies de peix més susceptibles a poder allotjar aquest paràsit i en conseqüència a infectar l´home són: la sardina, el bacallà, el seitó, la maire, el salmó, el lluç, el bonítol, el rap o el verat entre d´altres. De totes però, el lluç i el bonítol són les més importants. La detecció del paràsit en aquestes espècies és senzilla ja que les larves es veuen a primer cop d´ull, malgrat tot, les infeccions són cada vegada més habituals. En els països en que hi ha mes costum de consumir peix cru com ara al Japó es on es donen més casos d´aquesta malaltia.
Cicle biològic del paràsit. L´home de forma accidental es pot convertir en hoste final
Per a destruir el paràsit cal cuinar el peix a una temperatura mínima de 6oº durant uns quants minuts o bé congelar-lo a -20ºC com a mínim durant un dia. Els mètodes tradicionals de conservació: el fumat, la salaó, l´assecat, els marinats o l´encurtit en vinagre no garanteixen la destrucció de les larves i per tant s´ha d´anar molt en compte alhora de consumir aquests productes.
Fins fa pocs anys, l´ansakiosi era una malaltia molt poc comuna però avui es tracta d´un problema de salut pública de primer ordre. La malaltia pot produir dos tipus de simptomatologies. En primer lloc hi ha hi ha els quadres gàstrics que es manifesten amb dolor abdominal sever, nàusees i vòmits. En segon lloc, les reaccions d´hipersensibilitat amb diferent grau d´intensitat, des de les reaccions cutànies poc importants fins al xoc anafilàctic que pot arribar a produir la mort.
La por a agafar aquesta malaltia entre els consumidors ha fet que les vendes de peix fresc hagin patit una davallada en els darrers anys. Aquesta reducció del consum de producte fresc és del tot injustificat ja que amb unes mesures molt simples d´aplicar, com ara cuinar el producte, és pràcticament impossible agafar l´anasakiosi. Una altra cosa és la popularització que està agafant el consum de peix cru com ara el ceviche, el sushi o els carpaccios de peix que s´ha vist que ha fet augmentar els casos diagnosticats. En aquest cas, s´ha de ser molt estricte en utilitzar producte congelat.
El tresor de les Formigues
Les illes formigues, a cavall entre les poblacions de Palamós i de Palafrugell és un dels indrets de la costa catalana on hi ha hagut més naufragis. Des d´embarcacions fenícies fins a derelictes actuals. De fet, els fons submarins entre Palamós i Begur és on hi ha documentats enfonsaments.
La costa de les Formigues es un tram difícil per a la navegació costanera, especialment el freu que separa les illes de la costa. Hi ha nombrosos esculls i baixos que poden complicar molt la navegació en aquesta zona. Una atenció especial s´ha de tenir amb el Furió de Cala Estreta i al pas que hi ha entre el Cap de Planes i les mateixes illes.
No és d´estranyar que en aquests fons d´aquetes hi hagi documentats nombrosos derelictes. Alguns d´ells, recentment han estat estudiats a fons pel CASC (Centre d´Arqueologia Subaquàtica de Catalunya). Un dels més espectaculars és l’anomenat Formigues II descobert a finals del 2016 pel submarí Ictineu 3. Es troba a gairebé 50 m de profunditat., cosa que dificulta l’excavació per les llargues descompressions que s´han de realitzar.
El derelicte Formigues II és un dels més ben conservats i que pot aportar més informació als arqueòlegs. Foto: CASC
Formigues II és un naufragi d´una embarcació datada al segle I a C. Es tracta d´un vaixell de sis metres de mànega i uns 15 metres d´eslora que encara conserva intacta part de l´estructura de fusta, dues quadernes i els taulons que les uneixen, cosa que l´ha convertit en un jaciment únic que permetrà estudiar la tècnica constructiva de la nau. En gairebé tots els derelictes documentats es conserva només la càrrega.
En la primera campanya de prospecció s´ha procedit a la neteja de sediments i deixar el carregament al descobert per a fer la documentació fotogramètrica. Un cop acabada la campanya, els responsables de l´excavació han pogut documentar quasi dues centres àmfores, la gran majoria del tipus Dressel 7 i es creu que encara en queden bastantes de submergides i enterrades en el sediment que es trauran en les properes campanyes juntament amb l´excavació de la popa del vaixell, on es creu que hi pot haver els objectes més valuosos per a la investigació. Els investigadors han constatat també que part de les àmfores han estat espoliades.
Algunes de les àmfores recuperades estaven encara segellades i la gran majoria transportaven salsa de peix i garum. En algunes àmfores s´hi ha trobat restes del que contenia: espines, escates i ossos de peix. A partir d´aquestes mostres s´han fet les proves d´ADN i amb els resultats obtinguts d´aquets anàlisi es podria saber amb molta més exactitud els ingredients que es feien servir per elaborar aquest producte.
Els arqueòlegs del CASC creuen que el vaixell va ser sorprès per un temporal que finalment el va enfonsar. A partir de les troballes de les peces de ceràmica, algunes d´origen bètic, es pot concretar que el vaixell podia venir d´algun port d´Andalusia i que possiblement podria dirigir-se a ports com a Narbona o Arles on hi havia una demanda molt forta d´aquest producte. La troballa permetrà obrir noves vies d´investigació sobre el comerç marítim en aquella època.
On és la platja? On és!!!!
Un dels temes més recurrents d´aquest espai web és el que té a veure amb la regressió de les platges a la comarca del Maresme i dels intents frustrats de regeneració a cop de draga que, any rere any, els polítics de torn s’entossudeixen en repetir a costa dels diners dels nostres impostos.
Des de fa una bona colla d´anys, els gestors de la comarca estan abocant milers de milions al mar i cada any, les llevantades o les garbinades s´han encarregat de retornar tota aquesta sorra dipositada a la platja a cop de talonari fins al fons marí.
En Cesc als anys 80 ja ironitzava amb la política de regeneració de platges per part del MOPU
D´ençà a la primera regeneració de platges del Maresme a l´any 1987 no hi ha hagut treva en la fal·lera de voler dragar sorra i regenerar les platges sense voler anar a l´origen de tot plegat. Segurament el més lògic hagués estat en anar a l´arrel del problema enlloc d´anar repetint, anualment, actuacions sense cap mena de criteri per a retornar la sorra erosionada per l´onatge. Els resultats, en aquests més de trenta anys, han estat sempre molt depriments.
Aquests dies hem tingut, com normalment succeeix en les tardors maresmenques, una situació de llevantada i com sol succeir sempre que es produeix aquest fenomen meteorològic, les platges generades a cop de draga i de talonari han tornat a desaparèixer.
En aquest episodi de llevant, les platges més afectades han estat les del baix Maresme. A Montgat la situació ha arribat al límit. Aquí la platja ha desaparegut quasi per complert i s´han malmès les infraestructures i el mobiliari urbà. En aquest cas l´ajuntament pretén que el govern torni a dragar sorra perquè abans de la propera temporada de bany s´hagin pogut recuperar tot allò que s´ha endut el mar. Els estralls també s´han produït al Masnou, a Premià i a Vilassar.
Aquesta darrera llevantada ha produit forces mals a Montgat. paradoxalment a la mateixa platja que a l´any 1987 va començar la política de regeneració de platges
Un cop passat el temporal, els diversos consistoris s´han afanyat a interpel·lar al govern per a que, de cara a la propera temporada de bany s´hagin recuperat aquestes platges perdudes. Sembla que els ajuntaments no han entès res. L´ocupació de la línia de costa amb infraestructures i passeigs marítims (caprici dels alcaldes de torn) no té futur mentre no es posi sobre de la taula un pla de gestió de tota la conca de la Tordera i de les diverses rieres del Maresme.
Què esperen tots aquells polítics que, per desgracia ens representen, a replantejar problema i buscar solucions integrals que siguin diferents al dragatge dels fons marins i l´abocament de sediments a les platges? És que la ciutadania no se’n adona que la malversació de fons públics és elevadíssima en aquest tema? Algú pot calcular quants milers de milions dels nostres impostos hem abocat al mar amb aquestes actuacions?
El problema de la regressió de les platges és un exemple molt clar de les dificultats que tenim quan volem arreglar una alteració a gran escala produïda per nosaltres mateixos. Dificultats que poden arribar a ser impossibles de reparar. Cal una nova política en l´enfoc del problema o ens haurem d´acostumar a tenir una costa farcida d’esculleres per a garantir la seguretat de les infraestructures.
Marinades i terrals
El vent és el moviment de les masses d´aire que es produeix quan apareix un gradient de temperatures o de pressió entre dos punts. Segons això, podem parlar de vents de front, deguts a l’ entrada d´un front i associats a canvis sobtats en la pressió atmosfèrica i de vents tèrmics ,que es formen quan en una àrea, normalment litoral, hi ha una diferencia de temperatura entre una regió i una altre. En general els vents tèrmics, si més no casa nostra, solen ser suaus o moderats i per això en molts indrets se’ls coneix amb el nom de “brises”.
Un dels vents tèrmics més coneguts és el monsó, que durant la seva temporada pot produir estralls allà on es forma, sobretot al sud d´Àsia i a l´Oceà Índic. Com amb tots els vents tèrmics, el monsó s´origina pel fet que la terra s´escalfa i es refreda més ràpid que l´aigua del mar. Durant els mesos càlids, el continent té una temperatura molt més elevada que l´oceà i s´origina un vent que va des del mar fins a terra. Quan aquesta massa d´aire és obligada a ascendir per l´efecte de la orografia, com ara a l´Himàlaia, es refreda, es condensa i produeixen precipitacions catastròfiques. Podríem dir que el monsó és un tipus de brisa a gran escala.
Esquema del funcionament del règim de marinades (dalt) i de terrals (baix)
Els vents tèrmics es formen sobretot a les zones litorals perquè l´aigua i la terra s´escalfen de manera diferent. A l´estiu, durant les hores de Sol la superfície terrestre té una temperatura bastant superior que la superfície del mar. Durant la nit però, la terra es refreda molt ràpidament i la situació s´inverteix ja que a l´aigua del mar li costa molt més refredar-se. Aquest ritme diari produeix que durant les hores de dia, el vent bufi de mar cap a terra, la marinada. Quan el Sol baixa i la terra es refreda apareix el terral, vent de terra cap a mar.
Les brises es produeixen durant tot l´any però són molt més fortes durant la primavera i l´estiu. Les marinades o brises diürnes es formen durant tot el dia. La màxima intensitat però es produeix a partir del migdia i fins a mitja tarda que és quan el Sol escalfa més i, és quan hi ha el màxim desequilibri tèrmic entre la terra i el mar.
L´orientació de la costa catalana en direcció NE-SW fa que a casa nostra les marinades bufin de manera perpendicular a la línia litoral, és a dir, des del SW. Això significa que normalment les marinades van associades al vent de garbí i d´aquí la dita: “El garbí, a les set a dormir”.
Les marinades actuen també com a una amortidor tèrmic. En general a les zones costaneres, la temperatura es més agradable que no pas a l´interior. La marinada és també un vent carregat d´humitat que fa la vida més agradable a la costa i crea un microclima a la serralada prelitoral que permet el desenvolupament d´espècies singulars a pocs quilòmetres de la costa. Per un altre costat, aquesta presencia diària d´aire carregat d´humitat és una defensa força efectiva envers els incendis forestals.
Un fenomen molt semblant són els terrals o brises nocturnes. En aquest cas el vent va en direcció contraria a la marinada. El terral es sol formar en acabar el dia i durant la nit. En aquest cas, la terra es refreda molt ràpidament mentre que la temperatura de l´aigua del mar es manté i és més alta que la de la terra.
Cellers submarins
La industria vitivinícola se les empesca totes per millorar la qualitat dels seus productes i alhora oferir nous matisos en els vins ja elaborats. Una de les darreres novetats és la d´envellir els vins a sota l´aigua. Diversos cellers ja s´han apuntat a aquesta nova iniciativa que, segons diuen els entesos, millora l´envelliment del vi i dona un producte diferent que si s’hagués envellit en els cellers convencionals. Així, l´envelliment submarí dona personalitat al vi.
El gran avantatge d´envellir el vi sota l´aigua és que els paràmetres com la temperatura, la pressió, la il·luminació o el nivell d´intensitat sonora es mantenen molt estables. A més, d´altres factors que també hi intervenen en millorar el producte són el balanceig de les ampolles pels corrents marins i la microoxigenació a través del suro del tap. En el cas dels vins submarins s´utilitzen taps de suro més densos i amb major diàmetre que permet segellar molt millor l´ampolla.
A Cala Jòncols són pioners en aquesta modalitat i ja des del 2009 envelleixen fins en els fons marins del Cap de Creus. Ara, nou anys més tard, estan duent a terme un estudi pioner per a identificar de manera científica les propietats del vi envellit a sota l´aigua. En general els vins submergits evolucionen molt més lentament, per això, els vins joves suporten pitjor la immersió que no pas els vins de criança.
Gàbia d´ampolles de vi al fons del mar. Foto: Enrique Talledo/Bodega Crusoe Treasure
Els vins submarins es submergeixen en gàbies especials que donen estabilitat a l´estructura i evita els excessius moviments deguts a les corrents. Aquestes gàbies permeten l´entrada i la sortida d´aigua per homogeneïtzar el conjunt. En aquest sentit, aquetes gàbies submergides creen un biòtop que afavoreix la reproducció de diverses espècies com ara el pop, el congre o els calamars. La confraria de pescadors de Roses ja s´ha fet ressò d´aquest aspecte i treballa en col·laboració amb diversos cellers submarins.
L´envelliment submarí també té la seva versió en aigua dolça. Així, al pantà de Sant Antoni al Pallars s´han realitzat proves experimentals submergint gàbies de vi a 38 m de profunditat durant vuit mesos amb diversos vins de la DO Costers de Segre.
El que segurament va començar com a reclam publicitari s´ha convertit en una manera de potenciar les seves característiques i millorar el producte. Els vins submergits presenten en general major intensitat de color i més brillantor. En els vins blancs es potencien el tons verdosos i en els negres els blavosos. A nivell gustatiu, són productes amb major volum i frescor que els seus homònims terrestres i amb un final molt més iodat. A nivell aromàtic presenten una major intensitat i concentració d´olors.
Arran d´aquestes iniciatives han aparegut experiències per als amants de les coses noves, i és que alguns cellers que submergeixen els seus vins organitzen visites submarines als seus cellers per a recollir l´ampolla de vi i degustar-la a pet d´ona amb un maridatge preparat especialment per a l´ocasió. Un aspecte que crea força curiositat entre els consumidors és que el vi submarí es serveix amb les mateixes ampolles que han estat submergides amb restes orgàniques adherides.
Ahí viene la plaga
“Ahí viene la plaga…”, el cranc blau americà ja és present a tota la nostra costa i en alguns punts s´ha convertit en una veritable plaga.
El cranc blau americà (Callinectes sapidu) s´ha convertit en la nova incorporació exòtica al nostre catàleg de fauna marina. A Europa, va ser documentada la seva presència per primera vegada a principis del s. XX i l´any 2012 va estar citat per primer cop a la zona del delta de l´Ebre i d´aquí s´ha expandit arreu de la costa catalana. Ara ja es fàcil fer observacions a les desembocadures del Ter, de la Muga i del Fluvià.
Es tracta d´una espècie originària de la costa Atlàntica d´Amèrica des del Canada a l´Argentina. Té una bona mida, la closca dels exemplars adults pot assolir 20 cm de costat a costat i poden arribar a tenir un pes corporal d´un quilogram. S´alimenta de mol·luscs, d’altres crustacis i petits peixos. Viu sobre fons fangosos i sorrencs especialment en estuaris. Té un comportament molt agressiu, un creixement ràpid i una elevada taxa de reproducció. Els ingredients perfectes per esdevenir un veritable problema que competeix amb l´espècie autòctona, el cranc comú mediterrani (Carcinus aestuari).
Closques de cranc blau americà que els temporals han portat a la platja de Can Comas al Parc Natural dels Aiguamolls de l´Empordà. Foto: Josep M Dacosta
Al delta de l´Ebre és la zona on ha proliferat més. A la badia dels Alfacs s´ha convertit en un problema molt greu que afecta als mariscadors i als cultius de bivalves. S´han trobat exemplars fins hi tot a la zona de Xerta, cosa que demostra la seva gran adaptació als canvis de salinitat.
La gran diferència entre aquest i d´altres espècies al·lòctones és que el cranc blau americà és molt apreciat des del punt de vista gastronòmic i alhora es pot comercialitzar. La seva carn és excel·lent i de fet, la gran majoria de restaurants de la zona del delta l´han incorporat a les seves cartes.
La bona noticia és que el cranc blau s´ha convertit en un depredador natural d´una altre espècie invasora, el cargol poma (Pomacea maculata). Per contra és un greu problema per les muscleres ja que és un voraç depredador d´aquesta espècie. També està produint greus estralls entre les poblacions salvatges de tellerina i d´escopinya.
Cranc blau americà. Foto: DARP
Una de les claus per al control d´aquesta plaga passa per exercir una forta pressió pesquera sobre ell. Es per això que no ha estat declarat com a espècie invasora i per aquest motiu es pot pescar de manera professional i ser comercialitzat en les llotges. A partir del 2016 la confraria de pescadors de Sant Carles de la Ràpita subhasta aquesta espècie i a l´any següent es van comercialitzar 12.000kg. En aquest sentit la Generalitat ha anunciat la creació d´un comitè de cogestió per a aquesta espècie a la zona del Delta de l´Ebre.
Es pesca de manera accidental amb tresmalls i amb uns ormeigs específics que són els gànguils o les monetes o monots que són línies de gànguils. En aquest sentit es produeix la paradoxa que, en saturar els mercats per excés de captures, el seu preu en llotja disminueix fins al punt que als propis pescadors no els surt a compte anar a pescar perquè les destrosses que els crancs fan en els arts són majors que els guanys que es poden obtenir de la seva captura i venda.
500 Km2
El nou model català de gestió pesquera aprovat recentment dona molt més protagonisme en la pressa de decisions als agents implicats. En aquest sentit, les confraries de pescadors de la demarcació de Girona: Blanes, Palamós, Roses, el Port de la Selva i Llançà han proposat a l´administració la creació d´una àrea vedada de 500 km2 gestionada per ells mateixos sota les directrius dels científics de l´ICM. En aquetes àrees, es crearan comissions permanents per fer-ne el seguiment que funcionaran de manera congestionada.
Arran dels mals resultats en les captures dels pescadors d’arrossegament que s´han produït en els darrers temps, els propis pescadors s´han adonat que cal una mentalitat molt més oberta si es vol continuar treballant en un futur molt proper. El mateix col·lectiu va tenir la iniciativa per implementar aquestes mesures de sostenibilitat i de preservació del recursos i els científics de l´ICM s’encarreguen de fer el seguiment per a mesurar els efectes de les mesures adoptades.
Detall de les diverses àrees de pesca d´arrossegament cogestionades. A sota en verd àrees de captura del lluç, en blau de l´escamarlà i en taronja de la gamba. Font: ICM
Es tracta d´una iniciativa única a la regió mediterrània que potencia les mesures per la preservació des recursos i la sostenibilitat de l´activitat. Amb aquesta proposta es fuig de la concepció tradicional de la explotació dels caladors i s´impulsa una nova manera de fer les coses. L´objectiu final de la proposta és recuperar els recursos pesquers i poder mantenir la viabilitat del sector de la pesca d´arrossegament.
Les zones protegides tenen un elevat valor ja que són àrees de reproducció i d´alevinatge d´espècies amb interès comercial que es troben en l´actualitat molt sobreexplotades i al límit del col·lapse com ara el lluç, el moll, la gamba o l´escamarlà. En definitiva es tracta de fer una gestió diferent dels caladors d´arrossegament que, fins fa poc, se’ls considerava com a àrees de producció il·limitada on els quillats podien feinejar sense treva i on sempre s´extreia recursos.
Ens els 500 km2 d’àrees proposades s´hi troben regions on la pesca està regulada com és el cas de la gamba a Palamós que ja fa uns anys que funciona amb molt d´èxit o la gamba del Cap de Creus de recent incorporació. També s´hi troben regions vedades a l´activitat pesquera com és el cas de la regeneració de l´hàbitat de Blanes-Palamós entre d´altres. La relació de zones regulades i els seus objectius són els següents:
Regeneració d’hàbitat de Blanes-Palamós (37.95 km2) (Àrea de no pesca)
Objectiu: Regenerar aquests caladors tradicionals i contribuir en la reducció de la pressió en les espècies més sobreexplotades: la maire, el lluç i el rap.
Gestió de l’escamarlà Roses-Palamós (9.16 km2) (Àrea de no pesca)
Objectiu: Reduir l’impacte sobre les poblacions d’escamarlà amb la creació d’una àrea de no-pesca per a facilitar la seva recuperació.
Gestió del lluç de Roses (51.73 km2) (Àrea de no pesca)
Objectiu: Protegir el reclutament del lluç i afavorir la reproducció dels adults mitjançant el tancament de forma permanent d’aquesta àrea.
Gestió de la gamba de Palamós (334.13 km2) (Pesca regulada)
Objectiu: Millorar la selectivitat de les captures de gamba mitjançant la regulació de la malla de l´art i la gestió de les zones de pesca.
Gestió de la gamba del Cap de Creus (65 km2) (Pesca regulada)
Objectiu: Gestionar de manera sostenible la pesca d´aquesta espècie de forma consensuada entre les confraries de Roses, Port de la Selva i Llançà.
Tot té un inici: Salvem S´Alguer
Molt abans de les primeres mobilitzacions populars per la protecció i la salvaguarda de la Costa Brava, va aparèixer un moviment ciutadà que va ser el pioner de tots els altres que hi van haver al seu darrera des de “Salvem Castell” fins a SOS Costa Brava ara mateix. Em refereixo a la campanya popular “Salvem Cala S´Alguer” que durant els anys 70 va reivindicar la protecció d´aquest espai tant emblemàtic de la costa de Palamós.
Hi ha però una gran diferencia entre els diversos moviments populars que s´han anat succeint al llarg dels darrers anys i la campanya Salvem S´Alguer. En els primers, es tracta de mobilitzacions populars en defensa de l´entorn natural i els drets col·lectius de la ciutadania mentre que la campanya Salvem S´Alguer va ser promoguda per a defensar els interessos particulars d´una sèrie de persones que tenien en aquest paratge.
S´Alguer, és avui un dels racons de la Costa Brava que encara ens evoca un passat proper que hem perdut de forma definitiva. La persistència d´aquest racó es deu, en bona mesura, als fets que van succeir fa cinquanta anys. I aquesta n´és la història.
A les primeres dècades del s XX, els terrenys de S´Alguer formaven part de la propietat del Mas Juny, un casalot senyorial, a tocar la platja de Castell que en aquells temps era propietat de l’artista Josep Maria Sert. Aquest, va accedir sense problemes a les peticions d´alguns pescadors per a construir unes noves barraques al costat de les ja existents i que estaven documentades ja al s. XV. Sert pensava fins hi tot, que aquesta proposta donaria vida marinera a aquest tros de costa.
Les barraques de S´Alguer bran són les darreres que es van construir
A l´any 1942 el Mas Juny va ser adquirit per al família Puig Palau que en els inicis va respectar el pacte verbal que s´havia establert amb l´antic propietari. Poc a poc, les barraques de pescadors es van anar convertint en casetes d´estiueig i es van anar ampliant. S´Alguer es va anar convertint en un lloc de trobada dels palamosins per anar a fer arrossos a l’aixopluc de les barraques i varen començar les primeres discrepàncies entre els propietaris de les barraques, pagesos i tapers de les rodalies amb la família propietària de la finca. L´any 1949, la Comandancia de Marina a instàncies dels Puig Palau va enderrocar alguns annexos d´obra nova i el mur de contenció que s´havia fet per protegir les edificacions dels temporals.
Durant els següents anys, la tensió entre ambdues parts va anar en augment. Mentre uns intentaven legalitzar la seva situació, els altres, molt ben connectats amb el règim feixista, engegaven tota la maquinària burocràtica per expulsar de les seves propietats aquells okupes. Així als anys 60 es van col·locar les fites que delimitaven el domini públic just per darrera de les casetes cosa que significava que passaven a formar part de la legislació de l´estat i el 18 de setembre de 1970 el Ministerio de Obras Públicas atenent la petició de la Jefatura de Puertos, van considerar les barraques il·legals i van donar un termini de cinc anys per al seu enderroc.
Aquest va ser el punt d´inflexió que va desencadenar la protesta ciutadana. Es van començar a recollir adhesions en contra de la decisió del Ministerio d´enderrocar les barraques i finalment es van recollir 18.000 signatures. Per acabar-ho d’enredar, mentre tot això succeïa, el Ministerio de Educación y Ciencia va promulgar el 15 de setembre de 1972 un decret on es declarava S´Alguer, “paisaje pintoresco”.
Finalment, quan els efectius de Obras Públicas es dirigien cap a S´Alguer per a iniciar l´enderrocament es va produir la mort del general Franco i davant del buit que es produí es va fer marxa enrere a l´enderroc. Com bé sabeu, La mort del dictador, no va acabar amb el feixisme però va salvar S´Alguer Els Puig Palau però, van continuar amb el seu desfici per destruir la Costa Brava. Això però, és una altre històriademar.
HISTÒRIESDEMAR 