Arxiu de l'autor: Manel

Portes pelàgiques: aquest és el futur

Publicat el per
4

La pesca d´arrossegament ha anat sempre acompanyada d´una forta polèmica referent al greu impacte que produeix l´art sobre el medi en ser arrossegat pels quillats. En temps de «vaques magres», els armadors, tancant els ulls a aquestes evidències, anaven capejant el temporal a base d´incrementar la potència des motors en una espiral de bogeria que ha portat aquesta activitat al límit.

D´ençà que es va abandonar la pesca «a la parella», ara fa gairebé un segle, van aparèixer les portes. Les portes són unes estructures divergents que tenen la missió d´enfonsar l´art i de mantenir la màxima obertura de la seva boca durant el bol. Les portes tradicionals són estructures metàl•liques que estan en contacte permanent amb el fons i que són les responsables del llaurat del fons marí, de la resuspensió dels sediments, i en conseqüència malmeten el fons que queden sense nutrients i perden productivitat.

Les portes pelàgiques treballen sense estar en contacte amb el fons

D´un temps ençà, s´estan desenvolupant un tipus de portes que treballen sense estar en contacte directe amb el fons marí de manera que minimitzen l´impacte sobre el medi. L’ús de aquestes noves portes pelàgiques, a més, redueixen els coeficients de resistència de l´art i en conseqüència milloren les despeses de combustible i augmenten la rendibilitat econòmica d´aquesta activitat.

A Palamós, ja s´ha apostat per les portes pelàgiques. Els quillats que formen part del Pla de Gestió de la Gamba han adoptat aquest tipus d´estructures i la voluntat de la confraria és que en pocs anys tota la flota d´arrossegament utilitzi portes pelàgiques.

 

Abans de prendre aquesta mesura els pescadors de Palamós, conjuntament amb els científics de l´ICM, van provar en directe els efectes de les portes pelàgiques al calador de Sant Sebastià, un dels indrets on feinegen els quillats que “van a la gamba”. Durant aquestes proves es van fondejar sensors que enregistraven la terbolesa i la velocitat del corrent provocats pels sediments que eren arrossegats pel pas de l´art. Es resultats d´aquest estudi han servit per demostrar que les portes pelàgiques minimitzen aquest fenomen.

Els pescadors de Palamós veuen amb bons ulls la generalització de les portes pelàgiques ja que el seu ús els assegura el manteniment d´aquesta activitat i poder continuar amb l´explotació de la gamba rosada que els proporciona sucosos beneficis. Amb l’ús d´aquest tipus de portes la pesca d´arrossegament es fa més sostenible.

Alguns quillats ja treballen amb portes pelàgiques

Malgrat aquestes dades, el nivell de conscienciació entre els pescadors d´arrossegament varia molt segons de la confraria que es tracti. En aquest sentit, els pescadors de Palamós són els més oberts a la innovació i a la minimització d´impactes produïts per la pesca d´arrossegament. En aquest moll els pescadors treballen colze a colze amb els científics i el resultat final de tot plegat es beneficiós tant per una banda com per una altre. Tant de bo, a la resta de confraries del nostre país els patrons majors tinguessin el mateix ample de mires.

El futur de la pesca d´arrossegament passa inevitablement per l’ús de portes pelàgiques, per la utilització d´arts amb malla més grossa, per a reduir l´esforç sobre el recurs i finalment per limitar el nombre d´embarcacions que tenen accés als caladors. Ens hi va el futur d´aquesta modalitat pesquera, això però, és una altre històriademar.

Platja de Pals: una joia per protegir

Publicat el per
5

Entre el dic de ponent del port de l´Estartit i fins a la punta d´Espinuda just abans de Sa Riera hi ha una unitat paisatgística d´una longitud considerable que, de manera general, es coneix com a la Platja de Pals. Malgrat aquest nom genèric, aquesta llenca de platja rep diversos noms específics segons el tram de que es tracti. Així, parlem de Platja del Racó (entre la punta Espinuda i el lloc on se situaven les antigues antenes de radio Liberty), de Platja del Grau (entre aquest punt i la desembocadura del riu Daró),de la Platja de la Fonollera i de la Gola (entre el Daró i la desembocadura del Ter) i de la Platja de l´Estartit, (entre el Ter i el dic de ponent del moll del port d´aquest municipi).

Aquesta territori pertany als termes municipals de Begur, de Pals i de l´Estartit i és un segment de platja molt interessant des del punt de vista de la biodiversitat ecològica i dels hàbitats que allí s´hi troben. També es tracta d´un indret de contrastos on hi conviuen espais naturals de primer ordre amb promocions urbanístiques molt agressives, càmpings i fins hi tot un camp de golf.

La platja de Pals és un dels indrets més interessants de la costa catalana

Bona part del territori d´aquest platja forma part de la Reserva Natural Parcial del Baix Ter que està inclosa al Parc Natural del Montgrí, les illes Medes i el baix Ter que es va crear el 2010 i que aglutina aquests tres grans espais clarament diferenciats.

En aquesta platja el medi natural és un hàbitat únic al llarg de tot el litoral català i alhora molt fràgil. A la reraplatja hi ha consolidada una pineda que arrela sobre un sistema dunar que arriba fins a la façana litoral formant un espai amb un valor paisatgístic, recreatiu, geomorfològic i ecològic de primer ordre. El magnífic estat de conservació, la seva raresa i la seva fragilitat fan que es pugui parlar d´un element singular en tota la nostra costa.

Aquest sistema dunar es va formar a partir dels aports fluvials i a partir de materials d´origen marí. La vegetació en primera instància i els pins més endavant van anar fixant les dunes. El tipus de vegetació que s´estableix en aquest ambient està format per plantes molt exclusives adaptades a les precàries condicions ambientals. A primera línia trobem: jull de platja, lliri de mar, borró, melgó marí. En segon terme: creuadeta marina, bufalaga marina i Stachys marítima i ja formant la faixa de dunes més continentals les pinedes de pi pinyer amb un sotabosc típic de l´alzinar mediterrani.

Les llacunes litorals, i la vegetació dunar són una de les característiques d´aquest indret

Hi trobem també llacunes costaneres d´aigua dolça com ara: les Basses d´en Coll, La Fonollera, el Ter Vell. I llacunes costaneres d´aigua salobrosa com la bassa de Fra Ramon. Ambdós tipus de llacunes es poden considerar espais naturals únics.

A la zona agrícola s´hi troben arrossars, especialment a la zona del l´estany de Pals que es va dessecar al s. XIX. Els arrossars es poden considerar també zones humides durant bona part de l´any.

D´uns anys ençà hi ha bastant rebombori al voltant d´aquest espai. La revisió del POUM del municipi de Pals promou la urbanització de diversos sectors de la platja de Pals per a fer-hi habitatges de segona residència en la zona dunar. Aquests dies però, s´ha publicat un informe previ de la Comissió Territorial d’Urbanisme de Girona que obligarà a l´ajuntament de Pals a introduir canvis en el seu POUM com ara la rebaixa del nombre d´habitatges o la desclassificació d´alguns sectors.

Morralets: sèpies menudes

Publicat el per
1

Hi ha un grup d’espècies molt semblants a la sèpia però de talla molt més petita. Popularment es coneixen amb el nom de morralets, orelluts, sepietes o sepioles. A la mediterrània hi ha diverses espècies que pertanyen majoritàriament als gèneres Sepiola i Sepietta. L’espècie més comuna és Sepiola rondeleti, malgrat que també hi ha altres set espècies: Sepiola affinis, Sepiola robusta, Sepietta oweniana, Rossia caroli, Heteroteuthis dispar, Rondeletiola minor, Rossia macrosoma. S. robusta i S. afinis, són a més, espècies endèmiques de la mediterrània. La distinció entre les diverses espècies es fa sobretot a partir de l’estructura dels braços hectocòtils.

Aquestes sípies menudes no solen fer més de 5 cm de longitud, excepte Rossia macrossoma que pot arribar al doble de mida. Tenen els ulls grossos, el cos pla, curt, robust i amb el mantell en forma de dues aletes molt desenvolupades i arrodonides a banda i banda del cos. Això fa que en certs indrets també se’ls anomeni orelluts. Com les sèpies, presenten vuit braços amb ventoses i dos tentacles més llargs que li serveixen per capturar les seves preses. En els mascles, els dos braços dorsals s´han transformat en hectocòtils amb funció copuladora. La seva coloració és marronosa molt críptica, i com a estratègia protectora poden canviar la seva textura de la seva pell.

Especies més freqüents de morralet a la mar catalana: 1 Rossia caroli, 2 Rossia macrosoma 3 Sepiola rodeleti i 4 Sepietta oweniana. Dibuix Jordi Corbera INPC

El morralets són espècies carnívores que s’alimenten de petits crustacis i peixos que capturen amb els seus tentacles. De la mateixa forma que les sèpies posseeixen una boca amb una mandíbula molt potent anomenada “bec de lloro” que els permet mossegar amb força.

Viuen en hàbitats litorals i se´ls pot trobar fins als 450 m de profunditat. Normalment està associat a fons sorrencs i als alguers. És una espècie d´hàbits nocturns. Les femelles ponen la posta entre el Març i Novembre i els ous estan protegits en una massa gelatinosa. A diferència de les sèpies, els morralets tenen desenvolupament directe, és a dir, sense estadis larvaris. La fecundació té lloc quan els mascles porten els espermatòfors a l´interior de la femella a través dels braços hectocòtils.

Es pesquen sobretot amb l´art de bou.

Els morralets tenen un elevat interés culinari. Foto: La cuina de sempre

Els morralets són comestibles i molt apreciats gastronòmicament. S´acostumen a coure saltejats, en la seva tinta, en arrossos o bé fregits amb ceba, en aquest darrer cas, es solen cuinar amb el nom de “popets”, malgrat que el veritable popet (Eledone cirrosa) és una altre espècie. En alguns casos també es serveixen fregits en la seva tinta sota el nom de xipirons. En tots aquests casos les orelles el delataran.

L’espècie més comuna, Sepiola rondeleti deu el seu nom al metge i naturalista francès Guillaume Rondelet (1507-1566). La seva trajectòria està plena de contribucions a la biologia marina de la mediterrània. Entre les seves obres cal destacar “Libri de Piscibus Marinis” (1554) que conte la descripció de 250 espècies i les seves il•lustracions i “L´Histoire Entiere des Poissons” (1558). Això però és una altre històriademar.

Ana: la bomba del ridícul

Publicat el per
Respon

Aquests dies ens ha arribat fins a les nostres latituds un fenomen meteorològic força interessant: una ciclogènesi explosiva. Malgrat que a Catalunya no hem estat afectats de ple i ha passat una mica de refiló, ha provocat una alteració de l´estat de mar més que considerable.

Però, què és una ciclogènesi explosiva? Amb aquest nom s´anomenen les violentes depressions que s´aprofundeixen ràpidament amb una variació de la pressió atmosfèrica de més de 25 hPa (hectopascals) en menys de 24 hores. Aquest descens tant brusc i tant ràpid de la pressió atmosfèrica provoca vents violents.

La situació de garbí ha estat espectacular al Maresme

El nom prové del terme “meteorogical bomb” que, va ser definit als anys 80 per anomenar a les borrasques violentes que es formen molt ràpidament en latituds mitjanes. En aquest cas, el nucli de la depressió va ser de 980hPa i es va situar al sud de les illes britàniques.

Malgrat que fa més de 25 anys que es va definir el fenomen, no ha estat fins als darrers anys que l´expressió ciclogènesi explosiva ha guanyat força a Catalunya per l’ús que n´han fet els mitjans de comunicació en el seu afany per atemorir a la població.

La garbinada no ha produït problemes a les infraestructuras

Durant el pas de la pertorbació els baròmetres de casa nostre van registrar una baixada de 31 hPa en 24 h (de 1017 a 986 hPa). Aquest valor és el mínim registrat des del 2015. A més, el 5 de desembre, estàvem sota els dominis d´un anticicló i la pressió aquell dia era de 1036 hPa, sis dies més tard la pressió a arribat als 986 hPa.

Aquesta disminució brusca de la pressió atmosfèrica ha anat acompanyada d´una forta garbinada que ha afectat especialment la costa central: Baix Llobregat, Barcelonès, Maresme i el sud de la Costa Brava. Els vents han arribat als 100 km/h i les onades a més de tres metres d´alçada. Segons la xarxa de boies l´onada màxima registrada durant aquest episodi ha esta de 6,6 m a Begur i davant de Barcelona hi ha registres d´onades de 4,7m. La estat de la mar era fort entre mar brava a maregassa arreu. Malgrat tot, els efectes sobre les infraestructures i les edificacions de la franja litoral han estat petits. I es que una garbinada no es pot comparar mai amb una situació de Llevant.

La garbinada ha estat espectacular, les onades saltaven les esculleres dels ports d´Arenys, de Blanes i de Palamós, un espectacle únic que hem pogut gaudir durant el matí del dilluns 11 de desembre. Poc a poc, la força del mar ha anat baixant i la mar de fons ha pres protagonisme a partir del final del dia.

El baròmetres han deballat aquests dies

Un aspecte ridícul d´aquest episodi és l´afany d´americanitzar-nos posant nom a aquesta depressió singular. Des del passat 1 desembre, els serveis meteorològics d´Espanya (Aemet) de França (Meteo-France) i de Portugal (IPMA) s´han coordinat per anomenar a les borrasques més profundes que puguin afectar aquests països. Aquest fet, al meu entendre, només contribueix a l’espectacle mediàtic i a generar pànic entre la ciutadania.

No deixa de ser curiós que a finals d´any bategem amb la primera lletra de l´abecedari un fenomen, no se si abans de finalitzar l´any haurem arribat a la segona lletra i es que el següent serà en Bruno. L´Ana ha estat la bomba del ridícul mediàtic globalitzat.

Ei Xipiró!

Publicat el per
3

Quan ens referim al xipiró no estem anomenant una espècie de cefalòpode sinó que el que estem dient amb aquest mot no és res més que els juvenils de calamar (Loligo vulgaris). El mot de xipiró és d´etimologia basca, allí al calmar petit sempre se l’hi ha dit amb aquest nom, i des d´Euskadi, aquest nom s´ha escampat per les llengües veïnes. A casa nostra, però, hi ha d´altres termes per a referir-se als calamars de petita mida: calamarsets, calamarsons, calamarins o calamanxins.

Xipiró i calamar han estat dos termes que han produït una certa confusió terminològica. En aquest desordre hi juga un paper molt destacat la gastronomia. En aquest nivell, s’utilitzen els dos termes de manera indistinta, i segons la localitat es fa servir un mot i un altre per a referir-se a un mateix plat. De totes maneres encara es reserva el terme calamar quan ens referim a les anelles que es fan a la romana, fregides o arrebossades i fan servir el mot xipiró quan està cuinat en la seva pròpia tinta o bé saltejat.

El calamar és una espècie de creixement ràpid i de cicle de vida relativament curt. Viuen entre dos i tres anys i arriben a la maduresa sexual al llarg del primer any de vida, quan assoleixen entre els 15 i els 17 cm de longitud. Per aquesta raó es recomana sempre el consum d´exemplars madurs per sobre d´aquetes talles.

A la nostra costa, una part del calamar que arriba a les llotges és capturat amb arts de pesca artesanals que els agafen de manera molt selectiva i respectuosa amb el medi. Aquest recurs és considerat poc vulnerable sempre i quan es respectin els paràmetres esmentats. Però bona part del calamar que es consumeix s´agafa amb arts d´arrossegament, o bé prové dels caladors internacionals del Marroc, Mauritània, Senegal i Gàmbia. En aquest cas es considera una espècie sobreexplotada i capturada amb arts de pesca gens selectius i amb un fort impacte amb el medi.

La pràctica totalitat del xipiró que arriba a les llotges catalanes és capturat amb arts d´arrossegament, una tècnica molt poc selectiva i que no discrimina en espècies ni en talles mínimes. Per a continuar consumint xipiró caldria realitzar avaluacions sobre l´estat de les poblacions i portar a terme plans de cogestió que assegurin una explotació sostenible del recurs.

De la mateixa manera que passa amb els alevins d´altres espècies amb interès comercial, no és gens recomanable el consum de xipirons ja que es tracta d´exemplars immadurs que no han tingut l´opció de reproduir-se.

La major part del xipiró que es ven a les peixateries prové de les llotges de Tarragona, i en especial de Sant Carles de la Ràpita. Evidentment, el xipiró té un gust idèntic al calamar. Els més siberites consideren que la seva textura és molt més suau que no pas aquest. El xipiró es pot cuinar de múltiples maneres, ofegats en ceba, en la seva pròpia tinta o bé arrebossats a modus de tapa en els xiringuitos de platja. En aquest cas algunes vegades es barreja aquesta espècie amb morralets. Això però, és una altre històriademar.

Projecte Sèpia

Publicat el per
2

Algunes vegades les coses més senzilles tenen un repercussió enorme. Un d´aquests exemples està en el “Projecte Sèpia”, que ja fa uns anys s´està impulsant en diversos indrets de la Costa Brava i que a partir d´una idea molt simple s´han aconseguit un resultats excel•lents.

La sèpia o sípia (Sepia officinalis) és una d´aquelles espècies que té al seu voltant històries molt interessants relacionades amb la seva captura gens agressiva amb el medi; la “pesca a la femella” o les nanses sepieres en són un exemple.

Actualment la pesca tradicional de sèpies amb aquestes tècniques ha gairebé desaparegut en la nostra costa. Les nanses que, per exemple, havia estat una activitat força comuna entre els pescadors artesanals, és avui un ormeig residual a causa de la destrucció d´habitats perpetrada, entre d´altres, pels quillats d´arrossegament, una autèntica paradoxa en el món de la pesca professional.

Exemplar de sepia amb posta d´ous en un farcell de galzeran. Foto: Projecte Sèpia

Des de molt antic se sap que aquests cefalòpodes (sèpies, calamars i pops) aprofiten per a dipositar la seva posta les fulles de posidònia i d´altres fanerògames marines. Sabedors d´aquest fet, els pescadors han intentat reproduir aquest hàbitat utilitzant branques de galzeran (Ruscus aculeatus) i de mata o llentiscle (Pistacia lentiscus). Aquests arbusts presenten tiges i fulles robustes i rígides que aguanten molt bé la immersió en el mar sense deteriorar-se. Els animals utilitzen aquestes mates col•locades a l´interior de les nanses com a refugi i per a dipositar els seus ous i així són capturades.

A partir d´aquest coneixement i sabedors que la destrucció d´habitats, en aquest cas els alguers, han portat aquesta espècie a límits preocupants i que ha afectat a la pesca artesanal, els responsables del projecte han impulsat aquesta iniciativa que vol: afavorir la reproducció de l´espècie, incorporar els juvenils a les poblacions, protegir la pesca artesanal amb nanses i potenciar de l´activitat econòmica al voltant d´aquesta espècie.

Per aconseguir afavorir la reproducció de les sèpies es fan farcells amb branques de galzeran i de llentiscle que es submergeixen als fons sorrencs. Les sèpies utilitzen aquests elements com a ponedores i hi dipositen els seus ous. Els juvenils de sèpies aprofiten aquests llocs per protegir-se i per alimentar-se fins que sigui madurs.

Línia de ponedores fets amb galzeran i mata. Foto: Projecte Sèpia

En una primera etapa es van instal•lar 31 ponedores a la badia de Pals i després de dos mesos i mig fondejades, cada ponedora tenia dipositat una mitjana de 250 ous viables, es a dir, més de 7500 juvenils que s´incorporaven al medi natural i que ha arribat fins a 102000 ous de sèpia en anys posteriors.

En una altre línia, el projecte ha instal•lat incubadores per als ous de sèpia i de calamar que els pescadors han rescatat dels seus ormeigs. Aquestes incubadores garanteixen fins al 95% la supervivència dels mateixos. Aquest darrer any s´han recuperat 450000 ous de calamar i 14000 de sèpia. En aquest projecte hi participen els pescadors artesanals de l´Estartit i de l´Escala.

La vessant divulgativa del projecte també és molt important, s´hi instal•len sepieres a fondàries d’entre 2 i 3 m per a poder ser visitades pels banyistes amb una petita immersió amb tubo i ulleres.

El projecte també ha potenciat la vessant econòmica i turística, així, s´està treballant amb les confraries de pescadors en la creació d´un distintiu per als pescadors que comercialitzen aquesta espècie. El projecte també ha propiciat la celebració d’unes jornades gastronòmiques amb els restaurants de la zona. Una forma de promocionar la gastronomia local amb un producte de qualitat, de quilòmetre zero i capturat amb una tècnica gens agressiva per l´entorn. I és que, com deia el Capità Enciam, “els petits canvis són poderosos”.

Una espiral de bogeria

Publicat el per
3

Quan es parla de l´exhauriment dels caladors, de sobrepesca, i de la profunda crisi que pateix el sector pesquer a Catalunya, podria anomenar múltiples excuses per a justificar aquest fet; que si el canvi climàtic, que si la contaminació, que si la globalització, que si els hàbits de consum, que si…

La veritat és que sempre he pensat que el veritable enemic del pescador és precisadament el mateix pescador. Sense un canvi de mentalitat que, sembla que poc a poc es va produint, no hi haurà futur per a la pesca al nostre país. Una activitat tradicional i amb un patrimoni enorme corre el perill de desaparèixer o de convertir-se en una fet residual.

S´hauria de replantejar la pesca d´arrossegament

L´altre dia, escoltant a un vell pescador, m´explicava que als any quaranta els quillats   d´arrossegament portaven de mitjana uns motors de cinquanta cavalls i que en menys de quaranta anys aquesta potència s´havia multiplicat per vint. En aquell temps, la majoria dels quillats portaven motors de mil i fins i tot de mil-cinc-cents cavalls, cosa del tot il•legal segons la legislació (real decreto 679/1988 de 25 de juny), i mai en tots aquests anys hi ha hagut cap sanció relacionada amb aquest incompliment.

L’única raó per explicar aquest augment exponencial en la potència està en les polítiques de subvenció del gasoil que s´han anat fent al llarg d’aquests anys. Primer amb el dictador i més endavant amb els primers governs democràtics. El fet de subvencionar el combustible va animar als armadors a augmentar cada vegada més la potència, amb l´esperança de poder pescar molt més o bé mantenir les captures a costa de motors més grossos.

Esquema d’un art d’arrossegament, on es mostra la ubicació de les portes i s’il•lustra el seu efcete erosiu sobre el fons marí.

Aquest augment en la potència agreuja encara més els problemes de sobrepesca, i és clar, la millor manera per a continuar pescant “com abans” és fent motors cada vegada més potents en una espiral de bogeria que ha portat les conseqüències que tots coneixem i que poden portar a la ruïna aquest sector. Sembla que aquella dita que els pescadors saben tant bé de ”pa per avui i fam per demà” no se la saben aplicar a ells mateixos.

Sense els ajuts de l´administració no hagués estat rendible sortir a la mar amb motors tant grans i s´hagués evitat l´exhauriment dels caladors. La crisi del sector pesquer requereix un canvi en la mentalitat dels pescadors. S´ha demostrat que                          l´arrossegament “llaura” literalment el fons marí i que aquest impacte està acabant amb la productivitats dels caladors, i de retruc afecta a tot el conjunt de pesca.

Portes clàssiques en un quillat d´arrossegamant

La pesca d’arrossegament s’hauria de replantejar des de zero i valorar una disminució dràstica de la flota. A l´hora s’hauria de protegir al màxim totes les pesqueres artesanals (tresmall, soltes, palangre, nanses, …) els principals afectats per aquestes polítiques i que són, ens agradi o no, el futur de la nostra pesca.

Afortunadament hi ha algunes notícies per a l´esperança, com ara el fet que els quillats del port de Palamós que estan en el Pla de gestió de la gamba han substituït les portes d’arrossegament clàssiques, molt pesades i en contacte amb el fons sempre, per d´altres de pelàgiques que minimitzen aquest i aconseguir així una pesca més sostenible. Això però és una altra històriademar.

Teranyina vs Sardinals

Publicat el per
1

La teranyina o cèrcol, és a dir, l´art d’encerclament va ser introduït a Catalunya pels volts del primer decenni del segle XX. A l´any 1910 ja hi ha documentades barques que es dediquen a aquest tipus de pesca. Avui, aquest art és una de les pesqueres més importants que s’utilitzen a la costa del Mediterrània.

A casa nostra s´han mantingut també els mots traïnya o tranyina per a referir-se a aquest sistema de pesca. S´anomena així, tant a l´art com a l´embarcació amb què es sortia a pescar. La teranyina s´ha relacionat sempre amb la immigració provinent del sud d’Espanya, en especial d’Andalusia. Aquests fugien de la seva terra per a prosperar en un sistema de pesca nou i que els assegurava un ingressos més que bons. En poc temps alguns d´aquests primers mariners andalusos van poder estalviar i van construir la seva pròpia embarcació, i l’efecte reclam es va així amplificar.

Peces de sardinals esteses a la platja de Calella

La traïnya ja apareix al s. XVIII, tal i com es recull en una sèrie d’articles del Reglamento de la navegación y pesca de la provincia marítima de Mataró de Manuel Zalvide on es pot llegir a l’art. 58 “No podrá embarazarse la pesca llamada traíña o tarañina con que se cogen sardina, besugo, pagel, doradas, lenguados y otras clases, pero deberá precisamente ser la malla de la capacidad, o cavida, que en la más estrecha puedan cómodamente entrar dos dedos, y con seis, o siete cuerdas por banda, de treinta brazas de largo cada una; poco plomo, y mucho corcho, de forma, que aunque llegue al fondo no le rasque ni prive al pescado de su cama y sustento” En aquest cas, sota la denominació de “traiña”, es fa referencia a un art de platja semblant a la xàvega.

La teranyina va substituir als sardinals, l’ofici de mar més destacat fins aquell moment. La importància d´aquest a les platges catalanes va ser enorme. El sardinal era l’art de pesca que ocupava més gent de mar, tant a l’hora de pescar com en les industries auxiliars, en especial les de salaó. Les imatges de les peces de sardinals esteses a les platges per assecar-se o per ser adobades era molt habitual arreu de les platges catalanes.

Els sardinals eren arts d´emmallament pelàgics. La xarxa estava formada per quatre peces amb una allargada de gairebé 250 metres. Alhora de calar el parany era molt important conèixer la direcció de la mola per tal que aquesta envestís l´art i quedes atrapada. Quan això succeïa, la surada començava a xipollejar, era el senyal inequívoc que s´hi havia emmallat peix. La part més feixuga de la feina dels sardinalers era el moment de llevar l´art i procedir a desemmallar el peix que havia quedat enredat.

Els sardinals es podien calar a l´alba o a la prima. Tant en un cas com en l’altre s’anava unes dues o tres milles mar endins i es deixava calat el parany durant almenys dues hores. Les barques sardinaleres tenien 38 pams d´eslora, 12 de màniga i 5 de puntal. Anaven a vela i molt sovint, per manca de vent, els tripulants havien de vogar.

Pescadors de teranyina amb una bona pesquera. Foto: © AMR. Autor: Desconegut. Col•lecció Abans, Fons de la família Buscató Berta

L’origen de la teranyina és un xic confós. Abans de la generalització d´aquest tipus de pesca ja existien diverses modalitats que es podríem considerar precursores d´aquest art. Per un costat hi havia la pesca a l´encesa, que utilitza la llum per atreure el peix i que està documentat a Catalunya des de fa gairebé un mil•lenni. Per altra banda hi havia un conjunt d´arts d´encerclament com ara la xàvega. La teranyina es pot considerar com la fusió d´aquests dos sistemes de pesca. Alguns pensen que l’origen d’aquest art cal cercar-lo en pescadors del nord de la Costa Brava que van unir peces de sardinals per fer un art d’encerclament. Aquest però, no tenia sàgola que el tanques.

Teranyines al port d´Arenys. Foto: Albert Ramon

En un principi la llum que s’utilitzava per atreure i concentrar el peix era produïda per llenya, que cremava en un fester. Mes endavant, la fusta va donar pas als cremadors d’acetilè, que es generava amb un gasòmetre de carbur. Aquest sistema es va mantenir fins els voltants de l’any 1925, quan l’acetilè va ser substituït per la benzina, un combustible molt mes eficient i econòmic. Les primeres làmpades petromax portaven una sola samarreta de 500 bugies. Avui en dia la benzina ha donat pas al butà i aquest a les modernes bombetes elèctriques alimentades per bateries.

L’aparició de les primeres teranyines a les nostres costes no va estar exempta de molts recels per part dels pescadors del moment. Aquests veien en aquest art una amenaça que podria acabar amb tot el peix i, no anaven molt desencaminats pel que s´està veient. Fins i tot a Lloret o a Blanes es van constituir associacions per protegir els drets dels sardinalers i per evitar el desenvolupament la teranyina, de forma que durant un cert temps la teranyina va ser considerada com un art prohibit. Tots aquests esforços van servir de ben poc, ja que molt aviat es va imposar i l´ofici dels sardinalers van començar a desaparèixer.

Oficis de mar (VI): la salaó (segona part)

Publicat el per
1

Avui, quan pensem en peixos en salaó ens ve al cap la imatge de les anxoves de L´Escala. Aquestes, sens dubte, són l´estrella en el món de les conserves en sal del nostre país.

L´Escala ha mantingut la tradició de salar els seitons o anxoves que, primer els sardinals i més tard les teranyines capturen al llarg de la costa catalana. En aquest municipi l´anxova és tot un signe d´identitat i al seu voltant s´hi ha desenvolupat tota una activitat econòmica semi industrial que ha permès distribuir aquest producte arreu. En època dels sardinals a L´Escala es van contar fins a cent embarcacions que es dedicaven a aquesta pesquera.

La salaó de l´anxova ocupa i ha ocupat bàsicament dones. Foto: Anxoves de L´Escala

La tradició de salar anxoves s’estenia arreu de la costa catalana. En molts municipis litorals hi havia petites factories dedicades a aquest procés. Amb l´arribada del turisme de masses, aquesta activitat es comença a abandonar de manera progressiva fins a desaparèixer gairebé a tot arreu. A L´Escala hi ha encara avui vuit industries de salaó d´anxova que donen feina a més de dues centes persones, majoritàriament dones.

Des del punt de vista químic, el procés de salaó consisteix en la deshidratació de la carn del seitó o d´altres espècies pels efectes d´una elevadíssima concentració de sal al seu entorn. Científicament parlant, la carn perd aigua fins a deshidratar-se perquè tendeix a buscar l´equilibri osmòtic amb el seu entorn salí. Durant aquest procés, la sal produeix un curatge que transforma les característiques organolèptiques del seitó i li confereixen un gust i una textura úniques.

El procés és totalment artesanal i no ha variat gens des dels seus orígens. Comença un cop recepcionades les caixes de seitó que han capturat les teranyines durant la nit. Els màxims de captures d´aquest espècie es produeix entre el maig i el setembre. El primer pas consisteix en mantenir el seitó en salmorra durant un temps. A continuació es procedeix a l´esganyat, que consisteix en treure el cap i les tripes de manera manual. Un cop acabada aquesta operació es col•loquen en uns recipients formant capes de anxova i capes de sal. Les anxoves romanen en aquest recipients fins que han assolit el grau de maduració òptim. En aquest punt el mestre anxover és qui decideix quan l´anxova està madura i es pot envasar de manera definitiva.

Interior d´una empresa e salaó d´anxova a principis del segle XX. Foto: Arxiu Callol i Serrats

Fins fa pocs anys, el producte comercialitzat era una semi-conserva consistent en els recipients d´anxova atapeïts de sal. Avui, però, el canvi d´hàbits de consum ha fet que més de tres quartes parts de la producció sigui comercialitzada en forma de filet dessalat i conservat en oli.

Les anxoves de L´Escala són elaborades únicament amb seitó (Engraulis encrasicolus) que es capturat bàsicament a la costa mediterrània i al golf de Biscaia. Al mercat però, hi ha productes elaborats amb d´altres espècies de seitó que es pesquen arreu del món; Engraulis anchoita provinent de Costes de l’Argentina. Engraulis ringent amb origen en les costes del Pacífic oriental. Engraulis japonicus que es pesca a les costes de la Xina i Japó i Engraulis australis que es captura a l´Oceà Índic.

Les anxoves de L´Escala s’etiqueten amb una Denominació de Qualitat (DQ), la qual assegura uns rigorosos controls i un procés d’elaboració que garanteix una qualitat del producte excel•lent. En l´actualitat s´està treballant per aconseguir la Indicació Geogràfica Protegida (IGP). L´univers de la salaó té d´altres productes, això però, és una altre històriademar.