La coca: tot un símbol de Mataró

coca

EL model conservat a Rotterdam amb les seves parts. Font: Museu marítim de Barcelona

Les coques eren  naus medievals  usades en el comerç, la càrrega i el transport de mercaderies. Aquestes embarcacions és van desenvolupar al s. X a l’Atlàntic nord i s’introdueixen  a la Mediterrània a partir del s. XII. Van ser utilitzades llargament fins al s. XV quan apareix la caravel·la que suposa una evolució tecnològica respecte a la nau primitiva.  La coca es pot considerar la versió mediterrània de les kogge, embarcacions medievals del nord oest d’Europa mogudes només a vela.

ecu

En les monedes d´ECU (l´antecesor de l´Euro) hi havia gravada la coca de Mataró

En la història de la navegació i de la nàutica hi ha llacunes importants que corresponen especialment  a l’època medieval. Bona part de la informació que temin d’aquest període de temps es deuen a un exvot que va estar penjat  fins els anys 20 a l’ermita de Sant Simó de Mataró i que popularment es coneix com a “la Coca de Mataró”.  El valor del model és excepcional ja que és l’única representació tridimensional d’una nau medieval i ha significat un progrés extraordinari en les investigacions sobre el coneixement de la construcció naval en l’edat mitjana.

EX libril de Museu Marítim de Rotterdam

Ex libris de Museu Marítim de Rotterdam

El periple de la maqueta datada segons la tècnica del carboni 14 entre 1456 i 1482 no deixa de ser curiós: a l’any  1920 desapareix de l’ermita de Sant Simó  i apareix uns anys més tard  en un mercat d’antiguitats de Munich. Al 1929 l’exvot de Sant Simó es adquirit per un col·leccionista holandès en una subhasta a una galeria d’art de Nova York i finalment, després algunes peripècies, aquest cedeix  el model  al Museu Marítim Prins Hendrik de Rotterdam on actualment encara es pot admirar. Per acabar-ho d’adobar, segons  Josep M Pons i Guri, la Coca de Mataró, era originàriament de Calella. Sembla ser que cap a 1450 un mariner calellenc va oferir a Sant Elm, patró dels navegants, aquest exvot a l’ermita del mateix Sant (avui capella de Sant Quirze i Santa Julita). Sigui com sigui, i vist l’espoli que han patit el patrimoni marítim a casa nostra, potser ha estat una sort que el model hagi sortit del país i hagi estat conservat a l’estranger.

santes

Cartell de les Santes amb la Coca

El model de Rotterdam mesura 123 cm d’eslora i 45 cm de mànega i es pensa que l’embarcació original podia haver tingut entre els 16 i els 22 m de llarg. Una de les polèmiques que ha suscitat aquesta maqueta rau en el nombre de pals. El model conservat actualment només en presenta un, però es creu que potser en duia dos (major i messana) o tres (major, messana i trinquet). Aquests pals secundaris podien anar armats amb veles triangular, de tipus llatí que permetrien una millor navegació amb vent de costat.  De totes formes, la opinió més estesa es que anaven arborades per un únic pal amb una sola vela quadrada. Les coques tenien una única coberta principal amb dues cobertes secundàries sobre els castells de popa i de proa respectivament. El disseny i els aparells que portaven les feien aptes per navegar només amb  vent de popa sent molt difícil navegar en cenyida. A la part superior del pal hi havia una cofa  que servia com a punt de vigilància. El timó era lateral, la popa rodona i la proa relativament punxeguda. L’estructura del buc era molt panxuda per aconseguir el màxim espai a les bodegues on hi anava la càrrega.

Ermita marinera de Sant Simó a Mataró on fins l´any 1920 tenia la coca penjada del seu sostre

Ermita marinera de Sant Simó a Mataró on fins l´any 1920 tenia la coca penjada del seu sostre

Oficis de mar (I): Mestres d’Aixa, Calafats i Mestres Velers.

…I els pescadors confrares de Sant Elm i els calafats i mestres d’aixa de les antigues mestrances…(Primera Història d´Esther. S. Espriu)

Drassana del Pla de l´Os (1929) Arxiu Històric Fidel Fita. Arenys de mar

Drassana del Pla de l´Os (1929) Arxiu Històric Fidel Fita. Arenys de mar

Les mestrances eren petits universos prop del mar on els mestres d’aixa i els calafats utilitzant les seves eines: serres, gúbies, enformadors, barrines de rumbs, gafes, serres de cavall, pollines, marralets, gafes i aixes, feien la seva feina a la perfecció.

El mestre d’aixa era el responsable de la construcció de l’embarcació, un ofici complex que demanava molts anys aprenentatge. Tenia que conèixer la fusta, les eines per a treballar-la i saber dibuixar els plànols que servien com a base per a la construcció.

Mestres d´Aixa i Calafats. Museu de la Pesca de Palamós

A Arenys de mar, així com en  molts altres pobles del Maresme, les mestrances tenien molt bona  reputació. En elles s’hi bastiren embarcacions de pesca,  barques de cabotatge i fins hi tot vaixells que feren la cursa cap Amèrica.

Cadascuna de les mestrances de la costa catalana tenia un estil particular en els acabats de l’embarcació que construeix i la gent entesa en temes marines identificava a cop d’ull el lloc i la mestrança on s’havia construït.

Les matèries primeres eren portades de la pròpia regió, en el cas de les mestrances d’Arenys, el Montnegre va fornir de fusta per a nombroses embarcacions.  Fustes dures com el roure per les quilles i els pals i d’altres més toves com el pi per als rems i el folre.

La construcció d’una barca consta de diverses etapes: en primer lloc s’han de realitzar el  model sobre del qual es treuran els plànols de formes, les plantilles que serviran com a patrons per a les diverses peces. A continuació es tallen els troncs per a fer sortir les peces marcades prèviament amb un cordill untat amb magre i aigua. Un cop tallades les peces eren impregnades per una substància negra i espessa formada per quitrà i resina de pi a la que s’anomenava genèricament pega.

Mestres d´Aixa. Fons Juli Cardona – Arxiu municipal de Malgrat de mar

El següent pas es el muntatge de l’enramada formada per la quilla, les rodes de popa i proa, les corresponents contrarodes  i entre elles les quadernes. Amb aquesta operació  es té completat “l’esquelet” de la barca.

Ara caldrà posar el folre, operació que es feia amb gran destresa  i agilitat utilitzant l’aixa.

A continuació la barca passa a mans del calafat que la calafateja i l’enquitrana. La primera operació consisteix en introdueix  fibres d’estopa a totes les juntures de les taules de la barca per tal se sellar-les completament. El calafat utilitza unes eines especials: els ferros de posar estopa i la maçola (maça de fusta amb el mànec curt). L’estopa s’obté del rebuig de pentinar el cànem i té l’aspecte de unes fibres aspres i fràgils. Un cop calafatejada cal enquitranar-la aplicant el producte amb llanada. Aquesta operació  té per objecte fer la barca impermeable.

mestrança4

Mestrança. Arxiu Municipal de Blanes

El següent pas era aparellar el vaixell, es a dir col·locar els pals i les veles. El mestre veler n’era el responsable d’aquesta etapa:  col·locar els pals, fer les veles, muntar els caps i en definitiva bastir la barca de tots els aparells necessaris per a la bona navegació. Les veles eren fabricades  per tires de lona cosides.

Avui en dia amb la introducció de nous materials, la feina dels mestres d’aixa i dels calafats es va perdent i el patrimoni que ens han deixat corre greu perill de perdre’s en l’oblit.

“Reglamento de navegación y pesca del año 1773 de la provincia de Mataró de Manuel de Zalvide”

“El Reglamento de navegación y pesca del año 1773 de la província marítima de Mataró”, escrit per Manuel de Zalvide, és la legislació   pesquera més antiga que es conserva

La província marítima de Mataró comprenia tota la marina entre Montgat i Tossa, i es subdividia en set subdelegacions, tal i com consta a l’article 74 del present reglament.

Malgrat la seva antigor, molts dels  articles d’aquest reglament, tenen avui en dia vigència i  algunes de les recomanacions que s’hi fa s’apliquen actualment. En aquest sentit és interessant assenyalar el que es diu en el reglament de l’art de bou, i que està recollit en l´art. 40. “Tiene el rey reservado el conceder pareja de bou y no puede sin especial gracia usarse por estimarse perjudicial. Ni se otorga aquella a menos de singulares motivos y aun entonces con señalamiento de tiempo y extensión o termino”. O l’article 46 “… todo arte de arrastrar no puede estar exento de algún recelo”.

 També s’anomenen   ormeigs no permesos, tal i com consta a l´art. 41. “El arton, artet o bovet que para confundirle, es en algunas partes denominado Tarañina o boliche, está prohibido absolutamente”.

 Els principals arts i ormeigs de pesca que s’empraven en el segle XVIII a la província de Mataró, són tal i com diu l´art. 37, “palangre, jábega, sardinal, traíña, nansa, solta, batuda i fitora”. De tots el més important en aquells temps era el sardinal  com es desprèn en diferents articles del reglament,   com ara l´art. 43 i que fa referència a la reglamentació del palangre: ” Como en esta provincia es tan esencial la pesca de sardina y anchoa y guardan su temporada que se hace forzoso aprovechar…”. I a l´art. 66 ” Los matriculados se dedicaran con mayor empeño a la pesca para abasto de los pueblos y  aprovecharan la de la sardina y anchoa, a fin de conducir la sobrante a reinos extranjeros salándolas con cuidado”.

En referència a la regulació de la pesca, hi ha una sèrie d’articles on es recomanen normes: llegim a l´art. 73 “La pesca en domingo y días no laborales, desde que en la víspera se pone el sol hasta que al día siguiente sale, no podrá ejecutarse…”. O a l´art. 36 on parla de la pesca d’immadurs ” Los exes o fundamentos de la pesca con instrumentos, modo de usarlos y tiempos propios; y el vicio en cualquiera de ellos produce gravísimos daños pues se destruye la cría, disminuye la especie, dificulta el abasto, imposibilita al pescador su subsistencia y por lucrar unos por algún tiempo, padecen muchos en todos”. I en els art. 38 i 39 on s’anomenen les sancions a imposar als que facin servir arts prohibits: “Al que se cogiere con instrumento que sea prohibido por sí, por modo o por el tiempo se pondrá en la cárcel,…, y quemará públicamente el arte si fuere prohibido…” “Serán el patrón y gente obligados a ir al Real Servicio”.

 Finalment anomenar que en el reglament de Zalvide, hi ha una sèrie d’articles que evidencien l’existència des de ja molt antic de gremis de pescadors organitzats. Així a l´art. 115 que fa referència a Mataró es llegeix: “Tan antiguos o más que la misma población son la navegación y pesca de esta ciudad, donde la gente de mar tenía en seis de junio de mil quinientos ochenta y ocho cofradía de mareantes y en veinte y tres de Junio de mil quinientos noventa y cuatro de pescadores”. O l´art. 236  on diu referint-se a Arenys: “La gente de mar de este puerto, que ha siglos existía, como se reconoce de las constituciones de su cofradía, de quince de setiembre de mil quinientos ochenta y cinco…”.