Vallpresona, el paradís costaner

Publicat el febrer 16, 2015 per Manel

Vallpresona o Vallpregona és una de les platges menys concorregudes de la costa que hi ha entre Tossa de Mar i Sant Feliu de Guíxols. Malgrat que pertany al terme municipal de Sant Cristina d’Aro, fa partió entre aquests termes municipals.

Vallpresona és la platja de còdols que hi ha entre Salionç i el Senyor Ramon

La platja de Vallpresona és l’única platja d’aquest tram de costa que està formada per còdols i graves, aquests han estat arrossegats pel torrent que hi mena. A peu s’hi arriba a partir de la carretera que uneix Tossa amb Sant Feliu. Un cop arribats al punt, cal seguir un corriol que ressegueix pràcticament el mateix curs que la riera. El passeig, de poc més d’un quilòmetre, val la pena per la força que pren l’exuberant vegetació que hi trobem en el recorregut i és que la riquesa vegetal de l´indret és enorme.

L´absència d´edificacions, la densa coberta vegetal i l´illot de Sa Galera són els signes d´identitat de Vallpresona

Des del mar, Vallpresona dona l’estranya sensació d’arribar a una illa deserta. L’absència de edificacions i la coberta vegetal ens ajuden a sentir-nos, encara que sigui per uns instants, una mica Robinsons. El desembarcament allí és una mica delicat pels afloraments rocosos.

Al bell mig de la petita badia que forma la platja s’hi troba l´illot de Sa Galera. Al Mar d’Amunt del Cap de Creus, a Cala Galera, també apareix aquest topònim en l´illa que hi ha al davant de la mateixa. Segurament el nom tingui a veure en que les illes recorden la forma d’aquest tipus d’embarcació.

Limita per llevant amb la Cala Cabanyes o de Concagats, un sorral molt acollidor però bastant més freqüentat de Vallpresona. Travessant aquest petita platja i grimpant per les roques és possible arribar fins a l’espectacular platja del Senyor Ramon. De fet, hi ha gent que utilitza aquesta ruta per arribar a Vallpresona. A ponent, la seva veïna és la platja de Salionç, una aberració urbanística amb un elevat impacte sobre el paisatge. Afortunadament, l’accés a peu de Salionç a Vallpresona no és possible.

La platja de Vallpresona està formada per còdols. Foto: Josep Valentí

Als anys 70 s’hi va establir en aquest lloc un assentament hippie que s’hi va mantenir algunes dècades i que poc a poc va anar degenerant fins a convertir-se en una àrea d’acampada lliure bastant degradada. Aquest assentament va ser desmantellat definitivament l’any 2000, malgrat que avui encara es possible de trobar-hi, especialment a l’estiu, persones que hi passen llargues temporades.

L’especulació urbanística també va tenir el seu protagonisme en la història de Valpresona i la platja es va salvar, gràcies a la mobilització ecologista de l’època.

La rere platja es formada per un bosc ben constituït d’alzines, suros, pins i algun que altre tamariu. Des del punt de vista botànic cal destacar la presencia en aquest punt de la lleterassa arbòria (Euphorbia dendroides), un arbust que representa un vestigi dels boscos tropicals que hi havia en aquestes contrades a l’era terciària i que actualment és molt rara a casa nostra i per això està protegida pel decret 17-2008, però això, és una altra històriademar.

S´Alguer. Un bon racó

Publicat el Desembre 8, 2014 per Manel

Entre Castell i la Fosca, el racó de S´Alguer és format per quatre unitats diferenciades

Hi ha un indret a la Costa Brava que, malgrat el pas dels anys i la degradació que ha patit la línia de costa, encara conserva l’encant d’aquest territori tal i com era abans de ser espoliat pel boom turístic. Es tracta de la Cala de S´Alguer, situada entre la Fosca i la platja de Castell a pocs quilòmetres de Palamós.

Envoltada de pins i atzavares, S´Alguer és una platgeta de còdols presidida per un conjunt de típiques casetes de pescadors que formen un petit nucli. Les parets emblanquinades i les portes i finestres pintades de colors vius, donen una singularitat especial a l’indret.

S´Alguer Gran acull una vintena de casetes

En realitat S´Alguer està format per quatre unitats diferenciades. Així, venint des de llevant, la primera platja que ens trobem és la Cala Petita de S´Alguer o Cala Pellerida. A continuació la Cala de S´Alguer Gran o S´Alguer pròpiament dit. Després, el racó de la Barraca de la Cadena i per últim la Cala del Polvorí.

Una vintena de construccions formen la unitat arquitectònica i paisatgística de S´Alguer Gran. Aquesta platja és on les barraques han patit més modificacions respecte a les originals.

Les barraques de pescadors de S´Alguer petit

A la Cala Petita de S´Alguer, encara hi ha en peus quatre barraques alineades mitgera per mitgera que conserven alguns trets originals.
El racó de la barraca de la Cadena i a la Cala del Polvorí és on les construccions han patit menys modificacions. En la primera hi ha només una única construcció aïllada i en la segona quatre barraques alineades que conserven encara la volta de canó.

En el seu origen, les barraques de S´Alguer es van construir com a refugi pels pescadors de Palamós, ja que els esculls del davant protegeixen la platja de les llevantades i creen una mena de port natural. Les primeres barraques ja estan documentades al s. XV.

La barraca de la Cadena

Amb els pas dels anys, les casetes de S´Alguer han canviat d’ús, ja no serveixen per aixoplugar-se del mal temps, per a guardar i arranjar els ormeigs de pesca o per a fer el ranxo esperant anar a llevar els arts. A inicis del s XX la majoria dels propietaris eren pagesos i tapers de les rodalies. Ara, els afortunats descendents d’aquests, reconvertits en estiuejants, omplen aquest espai durant l’estiu.

Les quatre barraques de la Cala del Polvorí

Les barraques d´aquest conjunt testimonien com vivien habitants de la zona fins fa ben poques generacions. Cal conservar S´Alguer com a testimoni mut del que va ser una època i una forma de viure que ara només roman en la memòria dels avis.

Una de les millors coses que es poden fer en aquest món és arribar-se a S´Alguer per mar i fora de temporada. Contemplar el paisatge plàcid i amable que ens ofereix és una molt bona teràpia. Mentre observo la tranquil•litat m’imagino a un grup pescadors preparant l’arròs de peix a peu de barraca. Fent-me senyals, un d’ells, em convida a que els acompanyi a l’àpat. I és que estic somiant o bé estic al paradís.

Taballera, la reina

Publicat el Novembre 10, 2014 per Manel

La platja de Taballera forma una mitja lluna perfecte orientada al vent del nord.

Taballera, la senyora del gou, és la platja més gran del Mar d´Amunt. Situada al cor del golfet, té una longitud de 200 m dibuixant una mitja lluna perfecte orientada a la tramuntana. Està formada per còdols i graves que ha abocat la riera que hi desguassa. Normalment la platja ens obsequia amb un petit aiguamoll central creat per la força de la tramuntana o bé per les pluges, si han estat generoses.

A l’extrem de ponent de la platja que, està molt més protegit del vent del nord, s’hi aixequen unes barraques de pescadors que formen un petit nucli. N’hi havia quatre, però avui només n’hi ha dues dempeus amb un avançat estat d’abandonament. Al costat de llevant, es forma una petita platja, la platja d´en Paltré.

A l´extrem de ponent hi ha un petit nucli format amb les antigues barraques de pescadors. Detall de l´interior d´una de les barraques

Un passeig per l’entorn ens porta a una bonica i ombrívola pineda al voltants de les barraques. Les restes de paret seca i el pou són els únics testimonis del que antigament havien estat fèrtils feixes de vinyes, blat i faves.

Només accessible per mar o bé a peu per la pista que surt del Port de la Selva i ens duu a Sant Baldiri de Tabalera, l’antic nucli, avui abandonat i pràcticament enrunat. El Mas Paltré i el Mas de la Birba són els únics punts habitats d’aquest antic terme.

L´antic terme de Sant Baldiri, avui enrunat, dona nom a la platja

El topònim bé de Sant Baldiri i sembla que està relacionat amb les tavelles (faves) que s’havien cultivat en aquest llogarret.

Deserta a l´hivern i atapeïda durant l’estiu, plena d’embarcacions de totes mides que campen amb total impunitat i fondegen sense miraments. Tant de bo que l’aprovació del Pla rector d’ús i gestió de l’àmbit marí del Parc Natural del Cap de Creus (PRUG) pugui fer canviar les coses.

Taballera ha estat des de sempre una platja molt preuada per a la pesca a l’encesa i en conseqüència, motiu de disputa entre els pescadors cadaquesencs, propietaris de la platja i els seus veïns del Port de la Selva. A l’any 1609 es va produir un enfrontament entre pescadors que va acabar amb una mort. Malgrat tot, Taballera suposava un greu perill pels pescadors de Cadaqués per la seva llunyania i perquè la navegació fins allí en cas de mal temps era molt complicada.

Avui encara, els pescadors artesanals calen els seus arts a Taballera. Abans havien estat els arts de platja, ara ho són les boniteres.

Aquests fets han provocat històricament que, els pescadors de Cadaqués no volguessin anar-hi, i per aquesta raó l’ajuntament obligava als seus a anar a pescar a Taballera sota fortes multes. En aquest sentit a, les ordinacions de pesca de Cadaqués de l´any 1687, es pot llegir “si nos tròban bolitxs voluntaris per anar a Taballera, que s júguia a sorts y an els que tocarà que y vagen; y en cas an els que tocàs no volian anar, que no sían admesos a la nostra pesquera que no sían passat vint anys”.

Vinyes verdes vora el mar

Publicat el Setembre 29, 2014 per Manel

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau cap al tard.
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!
(Josep Mª de Segarra)

La costa rocallosa de l’Albera, la Marenda, és coneguda també com a la Costa Vermella. El nom, segons alguns, es deu a l’antiga extracció de corall que hi havia en aquesta zona. Segons altres, les tonalitats rogenques dels esquistos contrastant amb la blavor de l’aigua és qui va donar-li nom. Sigui com sigui, la costa vermella, posa en contacte el massís de l´Albera amb el mar Mediterrani. Els límits de la mateixa són la punta del Falcó, punt on acaba la Costa Brava i administrativament comença l’estat francès, i es perllonga fins el Racó (Le Racou), darrer tram de costa rocós al sud de la platja d’Argelers. De fet, malgrat les fronteres, la costa vermella juntament amb la del Cap de Creus, formen una unitat indissociable.

El paisatge de la costa vermella és ordenat. Foto: Jordi Marcó

Es tracta d’un litoral enormement retallat pels efectes desgastadors de les torrenteres i els cops de mar i de vent que, han originat una gran quantitat de golfs i badies o majestuosos caps. La badia de Paulilles és un dels tresors naturals de la zona, la seva rera platja allotja una oferta cultural de primer ordre. A les instal•lacions de l’antiga fàbrica de dinamita hi podeu trobar un centre d’interpretació del territori i de les activitats nàutiques tradicionals. La restauració de les naus abandonades de la factoria Nobel ha estat feta amb molta cura i el resultat final és un complex, a primera línia de mar, lliure de l’especulació immobiliària tant de moda al sud. Tancant el levant de la badia es troba el majestuós cap de Biarra (o Béar), el més important d’aquesta costa juntament amb el cap de Cervera.

Entre el cap de Perafita i el cap d´Ullastrell s’estén la Reserva Marina de Cervera -Banyuls. En total 617 Ha de superfície protegida des de l’any 1974 i que en l’actualitat forma part de la xarxa Natura 2000 d’espais protegits en l’àmbit europeu. En aquest sentit es remarcable el sender submarí que hi ha a la platja de Perafita o els aquaris del laboratori Aragó a Banyuls.

Cotlliure és senyorial

Els quatre municipis costaners d´aquest sector: Cervera, Banyuls, Portvendres i Cotlliure, tenen cadascun el seu encant. Cervera és lloc de pas i ciutat bessona amb Portbou. Banyuls amb els carrers d´una intensa olor de vi. Portvendres d’aires mariners i on es respira l´activitat pesquera. Cotlliure és senyorial, avui curulla de turistes, en el passat residencia d’estiu dels reis de Mallorca i Aragó. La torre de Santa Maria i el Castell Reial en van ser els muts testimonis.

Vinyes verdes vora el mar. Foto: Jordi Marcó

Aquesta terra de paisatge tranquil en comparació al desgavell que trobem més al sud. Aquí les vinyes arran d’aigua ordenen de forma harmònica. La vinya forma part de la cultura d’aquet país on els costers pedregosos projecten sobre el blau del mar les rengleres de ceps talment com si se submergissin en ell. Els seus vins, sota la AOC Banyuls-Cotlliure, són de molta anomenada.

Els costers pedregosos de la costa vermella. Foto: Jordi Marcó

Malgrat que la fil•loxera, al 1880, va destruir la practica totalitat de les vinyes de les Alberes, aquestes es van recuperar gràcies als ajuts governamentals que va permetre replantar nous ceps resistents a aquest flagell. Al sud en canvi, la falta d’assistència administrativa va ser el cop definitiu per a la desaparició de les vinyes verdes vora el mar. En aquest cas, les antigues feixes, han estat ocupades per brolles i màquies, comunitats vegetals piròfiles que han contribuït a la propagació dels incendis forestals. De fet la pervivència de les vinyes ha actuat com a tallafocs natural mentre que la màquia, ho ha fet en sentit contrari.

Daliniana roca

Publicat el Setembre 15, 2014 per Manel

“El Cap de Creus és un vast teatre natural d’il•lusions òptiques, i és de la contemplació prolongada de les seves metamorfosis que li va venir a Dalí la seva perdurable obsessió pels efectes visuals, especialment per la doble imatge. El seu “paisatge mental”, va dir ell una vegada, s’assemblava a “les roques proteïques i fantàstiques del Cap de Creus”.
(Ian Gibson, La vida excessiva de Salvador Dalí)

La combinació de tonalitats rocoses amb el blau del mar i del cel creen un paisatge irrepetible

La geologia del Cap de Creus, i en especial els afloraments rocosos del pla de Tudela, van ser font d’inspiració i element recurrent en l’obre de Salvador Dalí. Tal i com ell mateix deia: “és un paratge mitològic que és fet per a Déus més que per a homes i cal que continuï tal com està”. Tudela és un dels racons més espectaculars del Cap de Creus, allí les pegmatites, roques plutòniques formades a partir del refredament del magma a l’interior de la Terra fa més de 300 milions d’anys es barregen amb els esquistos, roques metamòrfiques que deriven d’antigues roques sedimentàries que han sofert una transformació en la seva composició mineral i textura.

A Tudela, els esquistos (més foscos), es barregen amb les pegmatites (més clares)

La barreja de les pegmatites, clares i amb tonalitats rosades amb els esquistos grisenc i molt més foscos, creen una combinació excepcional i donen al paratge una personalitat única. Si a tot plegat hi afegim les forces tectòniques que han patit aquestes roques al llarg de tota la història geològica, el resultat final és un paisatge irrepetible.

S´aliga presideix la Gran Sala de Tudela

L’acció erosiva del vent, la sal i l’aigua sobre els esquistos dóna lloc a petites cavitats en forma de cubeta o alvèols. En el cas de les pegmatites, el desgast genera un modelat anomenat taffoni, amb cavitats arrodonides que fa que les roques prenguin formes curioses depenent de l’angle segons es miren i de la imaginació de cadascú. De fet aquest mateix indret també va inspirà a Josep Pla, Josep Mª de Segarra o Josep Vicenç Foix entre d’altres.

Es Camell de Tudela

Algunes de les formes són: Es Camell o S´Aliga, que presideixen de forma majestuosa la Gran Sala de Tudela i que Josep Pla descriu: “-sobre aquest litoral, la terra ferma forma com una immensa prestatgeria anomenada la Gran Sala, en la qual apareixen dues escultures naturals, que astoren pel seu realisme i la seva grandiositat-. … -si hom sap trobar el lloc des d’on veure-les- del Camell i de l’Àliga, que hi ha a la Gran Sala del Pla de Tudela. Son dues formes enormes, d’una força i una semblança sorprenents, admirablement col•locades, fins al punt que es pot afirmar que mai una escultura d’aquest tipus no tingué un emplaçament millor, més fascinador i més salvatge-“.

El Gran Masturbador i la Roca Cavallera de Culleró

Així, l’obra de Dalí està plena de referències a aquest tros de terra establint un vincle entre l’artista i el territori. La Roca Cavallera de la Cala Culleró va servir per inspirar a Dalí a pintar “El gran masturbador” (1929), un dels màxims exponents de l’època surrealista. Aquesta mateixa roca vista des d’una altra perspectiva pot semblar un rinoceront i es que això són precisament les il•lusions òptiques amb les que tant li agradava treballar.

El Montgrí marítim

Publicat el Mai 5, 2014 per Manel

El Montgrí marítim és format per un seguit d´impressionats penya-segats. de tots els més coneguts són la punta del Milà i el Salt del Pastor.

Entre la Punta de Trencabraços a L´Escala i el Cap d´Oltrera a L´Estartit hi ha un dels trossos de costa mes fascinants de tot el litoral català. Es tracta de la costa del Montgrí, un seguit d’espectaculars contraforts calcaris on el modelat de l’aigua ha esculpit un paisatge únic. De fet, en tota la costa Brava, si exceptuem algun punt del cap de Norfeu, aquest tipus de roca només es present a la costa del Montgrí.

El fet d’haver estat durant molts anys una zona militar, ha contribuït a que aquest tram de litoral de poc més de quatre milles nàutiques de longitud, s’hagi deslliurat de l’especulació urbanística i ens hagi arribat relativament ben conservat i pràcticament deshabitat. Fins hi tot l’accés amb cotxe es complexa. Avui tota aquesta àrea, juntament amb les Medes i la desembocadura del Ter, forma part del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter.

Ferriola és una acollidor refugi amb una deu d´aigua dolça a flor d´aigua salada.

Si exceptuen la majestuosa Cala Montgó, al llarg de tota aquesta costa només hi ha dos refugis naturals, es tracta de Cala Ferriol o Ferriola, al nord de La Foradada i Cala Pedrosa, al sud de la mateixa. De fet, si hagués de triar entre les dues no sé amb quina em quedaria. Cala Ferriola és oberta i presidida per una magnífica pineda mentre que la Pedrosa és molt més recollida i protegida de tots els vents. Totes dues estan coronades per sengles illots que les presideixen: l´illot de Ferriola i l´Illot de la Pedrosa.

Cala Pedrosa està protegida de tots els vents

A més d’aquests dos refugis naturals, el tram marítim del Montgrí té d’altres al•licients que el fan un indret extraordinari. De tots, el més conegut es La Foradada, un túnel natural d’uns 60 m de longitud que travessa el Cap Castell i que, si venim de llevant, obre la portes al magnífic Golf de la Morisca.

L´emblema més espectacular d´aquest tram de costa és La Foradada, un túnel natural de 60 m.

Una altre dels indrets remarcables és la Punta del Milà, un seguit d´impressionats penya-segats on encara s´hi pot observar les restes abandonades de l’activitat militar. Les Tres Coves, són també un punt de parada obligatòria per gaudir dels capricis que l’aigua modela en els materials geològics. La fortó a orins en una d’elles és signe inequívoc de la presència d’una colònia de ratapinyades que habita a l’interior d’una de les cambres.

Just abans d’arribar a Cala Ferriola hi ha els penya-segats més alts del Montgrí, unes formacions rocoses que formen l´anomenat Salt del Pastor. Conta la llegenda que aquest va ser el lloc on un jove pastor, seduït per la bellesa i els encanteris de la goja de la Ferriola , una fada que habitava pels volts d’aquesta cala, es va llançar al buit i va perdre la vida, però això és una altre històriademar.

El Cap de Sant Sebastià

Publicat el Març 10, 2014 per Manel

Hi ha un tros de costa entre Tamariu i Llafranc que em té el cor robat. Es tracta d’un tram de poc més de dues milles nàutiques presidit per penya-segats imponents coronats a l’extrem més meridional pel majestuós Cap de Sant Sebastià on s’hi troba el far i el conjunt monumental del mateix nom.

Aquí les Cingleres aïllen la plana de l’Empordà de la costa i l’accés al rerepaís des del mar és gairebé impossible. Només des de Cala Pedrosa i des del Cau es pot travessar cap a l’interior, no sense dificultat.

Les imponents cingleres amb la torre de defensa i el far al fons

Els materials geològics són majoritàriament granodiorites amb un cert grau de metamorfisme de contacte, especialment entre Cala Pedrosa i Llafranc on hi predominen les fil•lites i les cornubianites de forma alterna creant contrastos cromàtics excepcionals.

Els altius penya segats són plens d’atzavares, figueres de moro, alzines, pins i la vegetació litoral típica dels ambients rupícoles litorals.

L’entorn ha estat ocupat des de l’antiguitat. Els primers pobladors van ser Íbers i més endavant, durant l’edat mitjana, aquestes fantàstiques talaies inexpugnables van ser utilitzades per a la guaita de les incursions pirates i de les embarcacions sospitoses i així es va construir la torre de defensa. Al S XVII s’hi edifica l’ermita que juntament amb l’hostatgeria, avui reconvertida en hotel de luxe, formen un conjunt monumental de primer ordre.

El paisatge del Cap de Sant Sebastià va ser el lloc on Josep Pla va trobar la seva primera inspiració per a descriure allò que veia al seu entorn: “La carretera de Sant Sebastià esdevingué un pretext de magnífics descobriments quotidians. Un dia, sense saber com, em vaig trobar amb un llapis i un quadern a la mà. Vaig començar a posar adjectius darrera de cada pineda, de cada camp, de cada tros de mar.” (Josep Pla, El meu poble dins El meu país. OC VII).

Cala Pedrosa, a l´inici del tram, com el seu nom indica, està formada per còdols de mida considerable

Per mar, els dos únics refugis que ens ofereix la costa són Cala Pedrosa i el Cau, també anomenat Cala Gents. Totes dues platges van ser utilitzades durant el s. XVIII per a establir-hi les ”guàrdies de sanitat”, que controlaven les persones susceptibles a patir malalties infeccioses i les posaven en quarantena en aquestes dues platges. En aquest sentit, les barraques de Cala Pedrosa estan documentades des de l’any 1744 i servien per aixoplugar als infectats. Potser deu ser per això que el temple es va consagrar a Sant Sebastià, protector de les epidèmies. Durant la postguerra, la zona del Cau va tenir una intensa activitat de contraban. Els farcells amb la mercaderia d’estraperlo eren amagats a l’interior de les actuals barraques. L’accés des de Terra a aquestes platges és un xic complicat, especialment al Cau, situat a la base del cingle de Romaboira, un penya-segat de 165 m d’alçada.

El Cau forma un racó realment amagat. Les seves barraques solitàries en són els muts testimonis

El far de Sant Sebastià és de primer ordre i la projecció de la seva llum es pot veure més enllà de les 30 milles de distància, cosa que el converteix en el més potent de la costa catalana i un dels de més gran abast del món. Es troba estratègicament situat i és el punt de referència de l’extrem sud oest del Golf de Lleó. A més, juntament amb el far de Favàritx (Menorca), delimita el que hom anomena la Mar Catalana.

Terra de freus

Publicat el febrer 10, 2014 per Manel

El vent, el vent llagotejà ma nau feliç,
el vent que mesurava de banda a banda el freu
¿Quin amor aquell dia domà l’imperi greu
del vent, que sobre el mar m’obrís un calladís
d’ones blaves, per on volés ma nau feliç?

(El darrer freu. Carles Riba)*

El freu des Bot a Llevant de Sa Boadella

Un freu és un pas estret entre roques. Normalment el terme s’empra quan aquest està “cobert d’aigua”. El mateix mot també pot fer referència a un estret entre muntanyes, talment com un engorjat.

De freus n´hi ha de totes mides. Entre els freus en “majúscules” cal anomenar el magnífic Freu de Sa Claveguera que separa el Cap de Creus de l’Illa de S´encalladora, el Freu de les Formigues entre aquestes illots i el Cap de Planés a la costa de l´Empordanet, o bé Es Freus entre Eivissa i Formentera.

Algunes vegades, l’estret que forma el pas pot estar submergit en el fons marí com en el cas del calador d’arrossegament anomenat Es Freu, que es troba al nord del Maresme.

La Costa Brava és plena de freus i de petits passos només accessibles amb les embarcacions més senzilles. De tota la costa, si algun tram destaca per sobre dels altres, aquest és el que hi ha pels volts de Lloret.

Entre Santa Cristina i Cala Morisca la costa és molt retallada, amb nombrosos illots que formen molts freus de mida petita, només navegables amb caiac de mar. Tots els racons, els illots, els passos i els freus d’aquest tram de costa tenen una toponímia pròpia coneguda per la “gent de mar”. Aquest patrimoni que, avui corre perill de desaparèixer, és el llegat d’una època on es vivia molt més de “cara al mar”.

La gran majoria de freus de les platges de lloret només són navegables en caiac.

Entre Santa Cristina i Sa Boadella trobem Es Freu. A la punta de Fenals, torna a aparèixer el mateix topònim. I sota mateix del magnífic casalot de Santa Clotilde es troba el Freu des Bot.

Toponimia de la costa entre Santa Cristina i Lloret

Abans de Cala Trons trobem el Freu d´en Sitre, immediatament després el Freu d´en Barbano. Un cop passada la Cala d´en Simon hi ha el Freu Llarg d´en Simon, i desprès de Sa Tortuga el freu del mateix nom.

Toponimia de la costa entre Lloret i Cala Morisca

Abans de Canyelles, trobem el Freu de Sa Goita i el Freu des Safareig i passada aquesta cala, el Freu des Bullents.

Finalment abans d’arribar a Cala Morisca, es localitza el Freu de Sa Fusta i el Freu de Sa Porrassa.

* Aquest poema es basa en un episodi de l’Odissea d’Homer: el darrer viatge que va fer Ulisses des de l’illa de la princesa Nausica fins a la seva pàtria. En aquest cas, aquest darrer freu, fa referència al darrer pas que ha de fer abans d’arribar a Ítaca.

Esculls, Niells i Baus

Publicat el gener 6, 2014 per Manel

Quan parlem de roques que afloren poc o molt a la superfície de l’aigua, de manera general a aquestes les anomenem esculls. La Costa Brava es plena d’esculls de totes mides, alguns amb toponímia pròpia i d’altres només coneguts pels habituals. En terminologia ”costanera” popular, cal diferenciar entre escull, niell o bau. En aquest sentit, Josep Pla en el seu relat “Derelictes” (O.C. vol. 2) ens explica la diferencia entre aquests tres tipus d’accidents rocosos:

“En la nostra llengua, una cosa és un bau, una altra un niell i una altra un escull. Un escull és un roc que aflora, en tot temps, a la superfície de l’aigua del mar. Un niell és un roc superficialment submergit. En els moments de les seques, un niell pot ésser tocat pel sol; generalment, però, porta una determinada quantitat d’aigua a sobre, i és per això que un niell pot ésser anomenat també un escull negat. Un bau és un niell de profunditat, és a dir, un roc que transporta a sobre unes braces d’aigua. Es clar que amb onatges de profunditat el bau romp l’onada i el xoc produeix els mateixos efectes que un escull o un niell. Pel fet d’ésser invisibles, els baus són un perill per a la navegació, i per això solen ésser assenyalats en les bones cartes marines.”

(Josep Pla)

A tall d’exemple us descric algunes d’aquestes formacions que penso que poden ser representatives de cadascun d’aquests termes.

Els esculls de “Els Bullents” de Cala Canyelles

Esculls
D’esculls n’hi nombrosos al llarg de tota la Costa Brava, són els més fàcils d’identificar i de sorteja per les embarcacions. La llista seria interminable, però deixeu-me que us parli una mica de “Els Bullents”, uns esculls situats a llevant de Canyelles, molt a prop de Lloret. El nom fa referència a l’efecte que produeixen les onades quan trenquen contra les roques, que sembla que l’aigua bulli. Els bullents són perillosos quan bufa el vent de llevant. Un tipus singular d´escull, són els farallons, però això serà una altre històriademar.

“ES Niell” a prop de Cala Sant Francesc a Blanes

Niells
De fet, la diferencia entre escull i niell es molt subtil i moltes vegades depèn de l’estat de la mar i fins hi tot de la pressió atmosfèrica, que un roc pugui passar d’escull a niell. Allò que es un escull en època de minves pot esdevenir un niell amb baixes pressions. Un dels més populars és “Es Niell”, a tocar de la Cala Sant Francesc a Blanes a uns 120 m mar endins.

El Bau de la Ferrera, a la badia de Montjoi

Baus
Els Baus, degut a la dificultat d’observar-los, si no es coneixen, estan estretament lligats a naufragis i tragèdies com les succeïdes a la “Llosa de Palamós” o al “Bau de la Ferrera”.
La Llosa de Palamós o Baix Pereira és un dels baus més coneguts de la costa catalana, es troba a 3 m de profunditat just davant de la bocana del port de Palamós i està degudament senyalitzat amb una balisa. En aquest punt s’hi ha produït diversos naufragis al llarg de la història.
El “Bau de la Ferrera”, situat a llevant de Montjoi a 70 cm de profunditat en la seva part més elevada i que també ha estat testimoni de nombrosos accidents, naufragis o anècdotes com la del mercant grec Phedom.

Norfeu: el cap dins el cap

Publicat el Novembre 11, 2013 per Manel

Hi ha a la Costa Brava dos caps que al meu entendre mereixen grans barretades, si és possible amb barret de copa. Aquests són el de Begur i el de Norfeu. Tots dos són truculents i espectaculars, i d’altres de més importància geogràfica –el de Sant Sebastià, el de Creus- no arriben a tenir la seva personalitat inconfusible.
(…) El de Norfeu té una virginitat mineral magnífica, és una muralla còsmica intacta, d’una solitud altiva i indiferent.
(Josep Pla, La Costa Brava)

La subpeninsula de Norfeu, separa la badia de Montjoi de la de Jóncols

El topònim Norfeu és un derivat d´Orfeu, heroi de la mitologia grega. La llegenda conta que Orfeu va enamorar Eurídice amb la música de la seva lira i que va adormir adormir Cèrber quan va baixar a l´inframón. En un dels seus viatges per la mediterrània el vaixell d´Orfeu va naufragar a causa d’una gran tempesta. L´heroi va lluitar per no negar-se ajudant-se de la seva lira que era de fusta, després de molts esforços es va poder aferrar a un illot amb forma de gat. Allí, espantat i mort de fred, va esperar que es fes de dia per saber on estava. L´endemà, la visió que tenia al davant era meravellosa, al fons una gran badia i més al fons encara, els Pirineus amb el Canigó, coronat de neu, al mig. Impressionat pel paisatge, va començar a cantar i a compondre cançons. Aquestes eren tant boniques que van produir que els Pirineus s’apropessin al mar, al lloc d´on venia aquella musica per poder escoltar millor les tonades. D’aquesta forma, amb aquest cataclisme, es va formar el Cap de Creus i la península que porta el seu nom i Orfeu va poder saltar a terra ferma.

El Gat de Norfeu, juntament amb el Cavall Bernat, formen part de les illes Moniques

Llegendes a part, el cap de Norfeu és l’accident geogràfic més destacable del “mar d´avall” del Cap de Creus amb una biodiversitat molt interessant, especialment pel que fa a les aus, a les plantes i als cetacis, cosa que la ha convertit en reserva integral terrestre i marítima Els penya-segats de Norfeu són senzillament impressionants. Aquesta sub-peninsula s’endinsa dos quilòmetres cap al mar i separa dues de les grans badies del Cap de Creus: Montjoi i Jóncols. A la´extrem del cap hi ha uns illots amb una de les roques més emblemàtiques de la zona: “el gat”, escultura natural producte de l’acció continua de vent, aigua i sal.

El Cap de Norfeu és una Reserva Natural Integral

Al punt més elevat del cap hi ha les restes de la Torre de Norfeu, construïda pels volts de 1604 com a torre de guaita i defensa de la costa contra els corsaris. La torre és una estratègica talaia fortificada a 175 m d’alçada. Una altre element destacable és la Cova de les Ermites, una cavitat natural amb entrada de paret seca que va ser utilitzada com a habitatge eremític. Posteriorment els pastors la van fer servir per refugiar els seus ramats.

: El Cap de Norfeu vist des de la Cala Rostella

Creuar el Cap Norfeu amb una embarcació tant fràgil com un caiac de mar és un dels privilegis més grans d’aquest món, es tracta d´ indret feréstec, amable amb bon temps i esquerp quan la tramuntana ho decideix. Les seves roques, i els seus racons són plens d´històriesdemar.

dl.	dt.	dc.	dj.	dv.	ds.	dg.
				1	2	3
4	5	6	7	8	9	10
11	12	13	14	15	16	17
18	19	20	21	22	23	24
25	26	27	28	29	30	31

HISTÒRIESDEMAR

Arxiu de la categoria: històriesdepaisatges