Aquest Sant Jordi regala Altres Històriesdemar

Pots trobar el llibre a:

Dòria Llibres (Mataró)

La Fosforera (Arenys de Mar)

La LLopa (Calella)

Museu de la Pesca (Palamós)

Llibreria del Port (Llançà)

També pots compar el llibre aquí

“No hi ha fe damunt la terra o prou virtut com per fer-me renegar de les cadenes que em condemnen a tan dolça esclavitud”

PAU RIBA

Altres històriesdemar neix amb la voluntat de reivindicar el patrimoni nàutic, pesquer i natural del nostre litoral, uns elements que cal protegir i que estem perdent. Aquesta obra incideix especialment en els elements immaterials d’aquest patrimoni, que romanen en la memòria d’una generació de gent de mar que inexorablement ens està deixant a poc a poc.

Un dels atractius d’Altres històriesdemar és donar valor a la riquesa de la nostra llengua pel que fa a la  denominació de les espècies marines i al lèxic i terminologia marinera.

Tota la informació

L’Assumpta des del cor del Montnegre ja ha acabat la revisió del manuscrit, a més, ha fet suggeriments que han enriquit el document. Una feina feixuga i minuciosa que ha arribat a la seva fi. Els textos originals van ser escrits per ser penjats en aquest blog.

Ara, és el torn de la Clàudia, l’encarregada de fer-ne la maquetació i el disseny. Una feina creativa que farà que la lectura sigui molt més atractiva i amable. Un cop acabat aquest procés estarà a punt per entrar a impremta.

Si vols, encara pots participar en la campanya d’apadrinament. És molt senzill, només has d’enviar un bizzum amb la quantitat desitjada al telèfon 620158997 indicant el teu nom i cognoms.

Pots trobar tota la informació aquí

Les parets de pedra seca són un dels elements antròpics que donen personalitat al paisatge del Cap de Creus, de la Serra de Rodes i de l’Albera marítima. Aquestes construccions, considerades per molts veritables obres d’art, en bona mesura van canviar la fisonomia del paisatge i el van fer més amable.

Com el seu nom indica la construcció és molt simple, es tracta de col·locar pedres les unes a sobre de les altres formant murs i sense cap mena de morter ni material que les uneixi. La particular geologia d’aquesta regió fa que els esquists i les pissarres també anomenades licorelles, hi siguin abundants. Aquests materials quan es  fragmenten ho fan formant cares planes, també anomenades  lloses,  el que fa que sigui més fàcil apilonar-les les unes contra les altres. La necessitat de treure aquests material del sòl per a poder-lo conrear sense problemes també va contribuir a la seva utilització.

La presència de les parets de pedra seca va íntimament lligada al conreu de la vinya. Segurament que a les primers vinyes que es van plantar en aquesta regió durant la baixa Edat Mitjana ja es  conreaven en terrasses delimitades per murs de pedra que s’estenien per les vessants de les muntanyes. La seva raó de ser era lluitar contra l’erosió d’un terreny desforestat i aprofitar millor l’aigua. Només al Cap de Creus es calcula que hi ha més de 30.000 Km de parets seca, una veritable Gran Muralla a la  catalana. Els murs tabé delimitaven finques, eren obstacles per a protegir els conreus dels ramats, servien per delimitar camins, creaven bancals i protegien el sòl de l’erosió.  

Amb pedra seca, a més de construir aquests petits murs també es podien fer veritables obres arquitectòniques com ara les barraques de pastors per a aixoplugar-se o guardar eines, els recs per canalitzar l’aigua, cisternes, aljubs, ponts i fins i tot pous. També són molt característics els clapers o clopers, que servien bàsicament per deslliurar del sòl aquests materials i per acumular-los. Normalment aquestes construccions tenien forma cilíndrica  per aprofitar al màxim l’espai.

Aquest tipus de construccions a més de modelar el paisatge, ha creat hàbitats molt interessants que aixopluguen una fauna única i  que es poden considerar oasis de vida enmig d’un territori eixut. En aquests elements la disponibilitat d’ aigua és superior que a l’exterior i augmenta l’índex d’humitat que es aprofitar per moltes plantes i animals. Moltes d’aquestes espècies, si no fos per les estructures de pedra seca, no trobarien refugi ni els espais adequats per al seu desenvolupament.

Avui, amb la vinya pràcticament abandonada i amb la pagesia en regressió, les parets de pedra seca resten immutables com símbol d’un passat no tant llunyà on existia un equilibri entre les activitats humanes i la natura. Moltes d’aquestes construccions han passat a ser engolides per la vegetació i, només quan apareix el flagell dels incendis, ens les retornen a la vista per recordar-nos que segurament hi ha moltes coses que no estem fent bé. Això és però, una altra històriademar.

L’escrita o bastina és un peix  que ha anant perdent presència a les taules al llarg de la història, es tracta d’una espècie  poc coneguda i gens reconeguda. El consum d’aquest peix  ve des de molt antic. En el S. XIV, en el llibre del Mostassaf de Mallorca ja hi apareix descrita i en els reculls de cuina medieval com el Llibre del Sent Soví  o el “Llibre de Coch” és troben les  receptes més antigues d’aquesta espècie.

El mot bastina o peix de bastina es feia servir per  anomenar de manera general a tots els elasmobranquis (taurons i rajades). Avui, a casa nostra aquest terme s’usa per  anomenar els peixos de la família dels Rajidae, és a dir allò que de manera vulgar anomenem rajades.

Des del punt de vista científic les principals espècies de rajada que es comercialitzen són: Raja asterias  i Raja clavata i en menor mesura  Raja miraletus. El terme bastina es sinònim de qualsevol representant d’aquest grup i es fa servir especialment a la costa del Maresme i al nord de la Costa Brava  mentre que, el terme escrita,  s’usa molt més a la Costa Brava sud. Tenim en aquest cas  una canvi de nom segons l’àrea geogràfica.  A nivell de noms populars aquest grup presenta  una cert garbuix  car amb el mateix mot, en diferents contrades, s’anomenen espècies diferents. Així s’han pogut recollir aquests localismes: grisol, llisol, rajada de boca grossa, rajada vera,  rajada escrita per a refereir-se a Raja clavata i clavellada, bastina, rajada vera, bastina clavejada, clavell, rajada o rajada punxosa per referir-se a Raja asterias. En el cas de Raja miraletus, el localismes són: rajada de taques, mirall, rajada de Sant Pere, rajada vestida, rajada vestideta, rajada vera, clavellada o clavellada mirall. Aquests diversos noms en donen una idea de la gran riquesa lèxica de la nostra llengua per anomenar als peixos.

Les rajades, com tots els elasmobranquis,  són peixos cartilaginosos, és a dir, el seu cos no té un esquelet ossi sinó que està format per cartílags. Els cartílags són estructures esquelètiques més toves i menys rígides que no pas els ossos o espines de la resta de vertebrats.  Aquest caràcter en dona una idea clara que aquests éssers vius són peixos molt poc evolucionats.

El cos de les rajades es diferencia en dues parts: el disc, en general romboïdal i la cua. El ventre és de tonalitats clares i en ell s´hi situen les ferradures branquials mentre que el dors pren coloracions més fosques . S’alimenten de petits peixos, crustacis  i mol·luscs  que troben en els fons on viu. Són organismes ovípars i els seus ous són molt característics. La pell de les rajades no presenta escates sinó que té un tacte rugós i aspre que recorda al paper de vidre. Això fa que un cop capturades els propis pescadors les pelen i les esventren i el seu aspecte, en els taulells de les peixateries, és del tot irreconeixible.

Les rajades es pesquen amb l’art de bou, amb els tresmalls i amb el palangre. Les seves captures són més abundants a finals de la primavera. Algunes de les espècies comercialitzades es troben en la llista vermella de les espècies en perill d’extinció.

Les rajades són peixos cada vegada menys apreciats. Són ideals per a fer-ne suquets i d’altres ranxos de barca. Temps era temps que aquest peix formava part dels receptaris de la quaresma i havia de ser consumit pels bons cristians. La seva carn és exquisida, molt fina, amb un gust i una textura úniques.  El fetge o els radis cartilaginosos de les aletes es poden usar per a lligar la salsa. Això és però, una altra històriademar.

Davant la platja de Malgrat, a gairebé mig quilòmetre de la costa, la Pilona ens evoca al passat miner d’aquesta població. Avui, amb l’explotació  abandonada de fa anys, la Pilona ha esdevingut tot un símbol que corre perill de desaparèixer sota l’aigua. Els diversos temporals i especialment el Glòria han malmès molt l’estructura i han deixat la pilona en una situació límit.

La Pilona era, ara fa un segle escàs, l’estació de càrrega de mineral de ferro procedent de Can Palomeres. A l’any 1907, una societat francesa,  A. M. Gaschen es va interessar per reactivar l’activitat minera que  el segle anterior es va explotar sense massa èxit. Dos anys més tard es va constituir la “Societat de Mines de Ferro de Malgrat” que es va fer càrrec de l’explotació. L’empresa va construir un sistema de transport del mineral des de l’explotació fins al punt d’embarcament.  En un primer projecte es volia construir un petit port a Malgrat  de Mar, aquesta idea però es va desestimar i es va optar per un sistema aeri de vagonetes que connectés l’explotació amb el punt de càrrega dels vaixells.

El traçat aeri recorria una distància de gairebé un quilòmetre i mig des de l’estació de càrrega de les mines fins a l’estació de descàrrega a la Pilona. Al llarg del recorregut hi havia diverses torres  que facilitaven el transport. Del cable en penjaven una quarantena de vagonetes  que un cop a la Pilona, es descarregava el mineral directament a la bodega dels vaixells.

El primer transport es va fer el 1911, es van carregar  quatre mil cent tones de mineral de ferro que anà en direcció a Londres i aquell primer any se’n van descarregar trenta-quatre mil tones en total. A finals de 1913 la Pilona rebia tant el mineral de Can Palomeres com mineral provinent d’altres mines de la companyia especialment, de Celrà.  Al juliol de 1914, coincidint amb l’esclat de la primera guerra mundial, l’explotació es va abandonar. El darrer carregament es va efectuar uns mesos abans de l’inici del conflicte i el vaixell de càrrega va ser  enfonsat davant la costa d´Amsterdam per les tropes alemanyes.

La infraestructura ja en desús, va anar sent desmantellada al voltant dels anys trenta. Malgrat aquest fet,  els quatre  “morts” que permetien l’ancoratge dels vaixells no es van treure fins el 1979. Avui una d’aquestes àncores ha estat degradada a formar part del mobiliari urbà  en una  rotonda de la població.

En els últims 20 anys el procés de deteriorament ha avançat molt ràpidament i continua així. Els embats del Glòria també va produir greus desperfectes en l’ estructura perdent  la seva verticalitat i amenaçant d’ ensorrar-se. La tempesta també va arrancar un dels norais originals de l’esturctura. Avui, només en queda només la plataforma d’obra i malgrat el seu deteriorament,  és un veritable signe d’identitat pels malgratencs.  Seria un error deixar perdre aquest símbol que durant més d’un segle està formant part del paisatge litoral del Maresme. El fet d’estar situada en el  domini públic maritimo-terrestre en dificulta encara més la gestió municipal.

En un altre sentit, l’estructura de formigó ha actuat com a biòtop i ha creat un fons ric i divers en el desert de sorra que representen els fons litorals de l’Alt Maresme. Això també ha succeït en altres estructures de la costa central catalana com ara al Pont del Petroli de Badalona. Això és però, una altra històriademar.

*Aquesta històriademar ha estat reescrita a partir de l’ original del 22 de gener de 2013

Aquesta setmana, per fi, el llibre ha entrat a a impremta.

Falta molt poc temps per a que el tingueu a les vostres mans

Abans de continuar amb la presentació de la resta de persones que formen part de l’equip d’històriesdemar deixeu-m’he us expliqui la història de la banyera de la Russa.

A partir del minut 17,35 teniu aquesta històriademar