El parent pobre del calamar

Publicat el Octubre 13, 2014 per Manel

Les cananes són espècies freqüents a les peixateries

La canana (Todarodes Sagittatus i Illex coindetti) és una espècie emparentada amb el calamar. De fet, a primer cop d’ull, el seu aspecte extern recorda enormement a aquest. Les principals diferencies morfològiques estan a l’aleta, que en el cas de la canana és molt més curta i ample. Aquí la llargària és d´una tercera part de la longitud del cos i és tant llarga com ampla. L’aleta del calamar ocupa les dues terceres parts del cos. La pell de la canana és més fosca que la del calamar. Una darrera diferencia morfològica rau en la forma dels dos tentacles llargs del cap, que en les cananes són més curts i tenen fins a vuit fileres de ventoses.

Canana negra (Toradores sagittatus)

Sota el terme canana hi ha dues espècies que es distingeixen pel color del cos i per la seva mida. Mentre que la canana rossa (Illex coindetti) té tonalitats ocres, la canana negra (Todarodes Sagittatus) presenta colors molt més foscos amb tonalitats violàcies, talment com si tingués el cos tenyit amb vi negre. La mida és molt més grossa que la rossa.

Canana rossa (Illex coindetti)

La canana és una espècie depredadora que s’alimenta de crustacis, peixos, altres cefalòpodes i fins i tot d’individus de la mateixa espècie. Viu de forma pelàgica demersal i es troba entre els 100 i el 400 m de profunditat especialment. Realitza migracions diàries verticals, de dia es troba més aviat al fons i a la nit puja a aigües més superficials i horitzontals de forma estacional, viu en aigües continentals a l´hivern i en aigües més litorals a l’estiu. De vegades, quan neden, fan salts a l´exterior talment com si estiguessin volant. Les cananes com també el calamar, es capturen amb arts d’arrossegament. Si bé el calamar de més qualitat és el de potera, amb aquest enginy no es capturen cananes.

A nivell culinari són poc apreciades, es consideren els parents pobres del calamar malgrat que tenen les mateixes propietats. El rebuig que pateix es deu sobretot a que la seva carn no es tant fina i gustosa com la d’aquest i el seu temps de cocció ha de ser superior. Els arrossos caldosos fets amb canana són excel•lents i fins i tot gosaria dir que són més gustosos que els de calamar. Els guisats de canana fets amb un bon sofregit i respectant una cocció més suau i prolongada són esquists. Sóc del parer que és millor utilitzar canana fresca acabada de pescar que no pas molt del calamar que hi ha a les peixateries que es troba en semiconserva o bé congelat, i que ens arriba de l´altra banda del món.

La canana negra sol ser més grossa que la canana rossa

Un altre dels factors que determinen la mala fama de la canana es deu al fet que en molts restaurants ens donen “gat per llebre” i molt del calamar a la romana que es serveix és en realitat canana. La pega a aquesta praxi rau en que s’enganya al consumidor ja que el nom del plat i l’espècie utilitzada no es corresponen. D’aquí ve l’expressió “donar canana”. Seria molt més adequat indicar en la carta l’espècie utilitzada per fer l’arrebossat i segur que la canana i la seva reputació se’n veuria beneficiada.

Haurem de menjar meduses?

Publicat el Juliol 7, 2014 per Manel

Imatges de platges plenes de meduses són cada vegada més freqüents

Com cada estiu, en plena temporada de platja, les meduses es tornen el malson de banyistes i gestors. De fet, durant els períodes estivals és quan són més abundants i formen veritables eixams. Això es degut a que els corrents marins i els vent tèrmics com la marinada, les apropen des de mar obert fins a “pet d´ona”.

Aquesta augment de meduses a les platges en els darrers anys és un fet constatat per la comunitat científica. Les raons cal buscar-les a la combinació de diversos factors que tenen com a denominador comú l’activitat humana. Els mitjans de comunicació cada any per aquesta època tracten aquest tema de manera més o menys alarmista segons els fets.

La barqueta de Sant Pere és una medusa inofensiva que forma eixams considerables

Les “plagues” de meduses ens les hem de prendre com un senyal d´alerta que ens fa el mar. I és que alguna cosa no funciona del tot bé quan apareixen aquests animals. Entre les raons per explicar aquest fenomen hi ha la sobrepesca i la desaparició dels grans depredadors de la xarxa tròfica, cosa que fa que aquests llocs en la cadena alimentària siguin ocupats per les meduses i que aquestes proliferin i augmentin les seves poblacions. La contaminació i la eutrofització de les aigües litorals també es responsable d’aquest increment. En aquest sentit, qualsevol causa que alteri l’equilibri ecològic fa que hi hagi espècies que vegin reduïdes les seves poblacions i d’altres com les meduses, que augmentin.
Un altre grup de raons per explicar aquest augment rau en les conseqüències globals del canvi climàtic, així s’ha relacionat aquest fenomen amb les oscil•lacions que pateixen els grans corrents marins oceànics i en la intensitat de “el niño”. En general, l’augment de la temperatura de les masses d´aigua també incideix en accelerar el seu cicle biològic, i en conseqüència, en augmentar la seva taxa reproductiva. Malgrat tot, la comunitat científica no disposa de suficients sèries de dades per relacionar causa amb efecte.

La medusa luminescent és bastant freqüent al litoral català

Però, sabem realment què són les meduses? Les meduses són un grup d’éssers vius molt primitiu. Pertanyen, juntament amb les gorgònies i els coralls, al fílum dels cnidaris. La seva organització interna és bastant senzilla sense veritables teixits. Són depredadors molt voraços que s’alimenten de petits crustacis (copèpodes), larves i postes de peixos que troben surant al plàncton. El cicle biològic presenta dues fases. Una primera planctònica i sexuada que s’anomena fase medusa i una segona, bentònica i asexuada que és la fase pòlip. A la Mediterrània es coneixen 300 espècies diferents entre les que destaquen a la nostra costa: la Medusa luminescent (Pelagia noctiluca), el Born blau (Rhizostoma pulmo), l´ Ou ferrat (Cotylorhiza tuberculata), la Barqueta de Sant Pere (Velella velella) o la Caravel•la portuguesa (Physalia physalis). Aquesta darrera, malgrat ser una espècie molt poc freqüent en aigües litorals, la seva picada pot arribar a ser mortal.

Entre les meduses que podrien arribar a tenir un cert interés alimentari hi ha l´ou ferrat

La FAO s’ha afegit a donar el seu punt de vista a aquest problema i recomana introduir aquestes espècies en el consum humà. De fet, la cuina tradicional asiàtica ja inclou plats preparats amb meduses i cuines més properes han fet els primers passos. Malgrat tot, aquesta recomanació està encara molt lluny de ser una realitat i a més el valor nutritiu de les meduses es baixíssim, el 95% de la seva massa corporal està composta d’aigua. De fet la millor manera de lluitar contra les meduses és potenciar-ne els seus depredadors naturals com ara la Tortuga babaua (Caretta caretta) o el Peix lluna (Mola mola).

Pesca i Turisme: un bon complement

Publicat el Juny 30, 2014 per Manel

Respon

La pesca i turisme és una manera d´assegurar que els pescadors continuaran feinejant en les nostres aigües

D’ençà que van aparèixer les primeres propostes de turisme rural, que vaig pensar que aquesta activitat també es podria exportar a l’univers de la pesca i dels pescadors. És del tot cert que els barris de “Baix a Mar” on vivien els pescadors i llurs famílies han desaparegut quasi per complert de tots els pobles de costa i que aquesta activitat només es pot fer a bord de les actuals barques de pesca.

En un mar tant poc productiu com és la Mediterrània, la única manera de poder garantir l’activitat pesquera passa per la creació de grans àrees protegides, perquè els pescadors puguin obtenir ingressos extres en activitats com aquesta i perquè puguin vendre directament i sense intermediaris les seves captures.

Pescadors artesanals al Cap de Creus

Sóc del parer que els pescadors s´han de poder guanyar la vida dignament amb la seva feina. La desaparició de la pesca i dels oficis tradicionals relacionats amb ella comportaria una pèrdua de patrimoni irreparable que cal preservar amb urgència. Viure de les subvencions no és una bona proposta, aquest fet històricament s’ha traduït en un augment en la potència dels motors i en conseqüència en un espoli dels fons marins. Complementar els guanys amb activitats paral•leles és la millor opció, i trobar alternatives que dignifiquin l’ofici tradicional és un bon camí. En aquest sentit són molt benvingudes totes les propostes de pesca i turisme.

Aquesta idea tant simple de portar els turistes a les barques de pesca ha hagut de passar per un periple legal molt llarg. No ha estat fins a l’any 2012 que la Generalitat de Catalunya, de manera pionera a tot l’estat, va aprovar el decret que regularitza la pesca i turisme. El camí legal va començar anys abans i un dels impulsors de la iniciativa parlamentària va ser el diputat arenyenc Benet Maimí. El principal problema per aquest llarg tràmit rau en les assegurances que han de cobrir als turistes a bord de les barques de pesca.

L´art de bou és el sistema de pesca més indicat per aquesta activitat

Municipis com Cambrils, l’Ametlla, Sant Carles de las Ràpita, Roses o Llançà han estat pioners en aquest tipus d’activitat. A la província de Girona hi ha avui en dia setze embarcacions de pesca que han llençat les xarxes al turisme. Fins i tot en algun cas es combina aquesta activitat amb el caiac de mar.

A Palamós tenen previst començar aquest estiu. Hi ha una vintena d’embarcacions interessades, totes ells d’arrossegament, que podran portar entre tres i sis visitants. En aquest municipi s’està comentant la possibilitat que, juntament amb el viatge, es pogués fer un paquet que inclogui un àpat de peix, l’entrada al Museu de la Pesca i la visita guiada al port.

En el cas d´Arenys de Mar, la proposta batejada amb el nom de “turisme de mar” s’iniciarà en breu. Les primeres seran tres embarcacions dedicades a la pesca del sonso. Les barques estaran adaptades per portar passatgers que aprofundiran en el coneixement del sistema de pesca i d’altres aspectes relacionats.

El sonso: així, si!

Publicat el Juny 23, 2014 per Manel

Com cada primavera, les peixateries de la costa es tornen a omplir de sonso. El sonso (Gymnammodytes cicerellus) és un peix de mida petita que pot arribar a mesurar fins a 17 cm. El seu cos és allargat i cilíndric i és de color blau verdós amb les bandes argentades molt característiques. Viu formant moles a la costa en fons sorrencs poc profunds. Una mola de sonso pot estar composta per entre 50 i 500 kg de l’espècie i es localitzen mitjançant les modernes sondes.

El sonso és una espècie de mida petita. La seva pesquera està regulada i cal disposar d’una llicència específica. Cal no confondre’l amb espècies immadures, que aquestes sí que són de venda il·legal.

Es captura amb la sonsera, un art de pesca artesanal producte de l’evolució del bolig. La sonsera presenta unes bandes o cames molt llargues que encerclen la mola de sonso que, prèviament ha detectat la sonda i el condueixen al cop, una bossa cega on queda atrapat sense escapatòria. La sonsera és un art de pesca a mig camí entre l’encerclament i l’arrossegament, ja que primer s’encercla la mola de peix i després s’arrossega l’art per a conduir-la fins al cop. Aquest tipus de pesca té establerta una veda entre els mesos de desembre a març.

El sonso és pesca amb la sonsera un art a mig camí entre l´encerclament i l´arrossegament. Foto: Mauricio Pulido

La malla o “mantellina” de la sonsera és molt fina “cega” i això va portar que els experts de Brussel•les recelessin d’aquesta modalitat de pesca i va obligar als pescadors a aturar la seva activitat fins que es realitzés un estudi que demostrés que es tractava d´un sistema de pesca sostenible i respectuós. Aquest fet va posar d´acord científics, pescadors i l’administració i va desembocar finalment en el que avui és el comitè de cogestió del sonso. Aquí, els pescadors es “guanyen la vida” i els stocks són controlats per la comunitat científica per tal que es pugui mantenir l’activitat en el futur. Precisament el comitè de cogestió dels sonso va ser guardonat amb el premi al mèrit a la conservació 2013 atorgat per l’organització internacional WWF. En aquest cas la gestió no la fa l’administració, com passa normalment, sinó que la du a terme un comitè compost per l’administració, els pescadors, la comunitat científica i les organitzacions mediambientals.

Al cop la malla és molt fina “mantellina” i allí el peix queda atrapat. Foto: Mauricio Pulido

El resultat final de tot plegat ha estat, a més de la conservació del recurs, que els pescadors han vist augmentats els seus guanys, ja que el preu del sonso a la llotja s’ha triplicat d’ençà que s’han establert les quotes.

Iniciatives com la cogestió que s’està duent a terme en el cas del sonso es un model a seguir per altres pesqueries si es vol que es puguin mantenir en el futur. Això, juntament amb la conservació dels ecosistemes i la diversificació dels ingressos per part dels pescadors en activitats com ara la pesca i turisme o el cistell de peix de proximitat són els únics camins per a poder mantenir la pesca en un mar tant poc productiu com és el nostre.

La sonsera té dues bandes o “cames” molt llargues que encerclern la mola de sonso. Foto: Mauricio Pulido

A Catalunya hi ha una vintena d’embarcacions que es dediquen a la pesquera del sonso a Arenys de Mar, a Blanes, a Sant Feliu de Guíxols, a Palamós i a L´Estartit. És precisament en aquest tram de costa on la granulometria de la sorra dels fons litorals és ideal pel desenvolupament de l’espècie.

Els sonsaires arriben a llotja a mig matí. D´ençà que s´han establert quotes el preu s´ha triplicat

A Arenys de Mar hi ha vuit embarcacions que “van al sonso”. Cada setmana surten de manera alterna 4 barques i la quota màxima que poden capturar és de 400 kg/dia per embarcació. Abans de la implementació de les quotes, els “sonsaires”, nom popular amb que es coneixen aquests pescadors, capturaven la quantitat que volien sense cap mena de control amb els prejudicis que produïen a les poblacions de sonso. Una sola barca podia arribar a la llotja amb 1500 kg de sonso diaris que es venien en subhasta a un promig d´1 €/kg. Avui es capturen com a màxim 400 kg per barca i el preu de sortida és d’uns 3,5 €. Malgrat tot, encara hi ha molta feina a fer, ja que el consumidor final paga pel kg de sonso a uns 10 €, però això és una altre historiademar.

Una platja viva (2): L’evolució de la línia de costa

Publicat el Juny 2, 2014 per Manel

Les platges no sempre tenen la mateixa aparença, el seu aspecte varia en el temps depenent dels factors que condicionen l’erosió o la sedimentació dels materials que la formen. Aquest balanç implica respectivament l´ avenç o un retrocés de la superfície de les platges. Així , una platja, a més d’un espai de lleure o d’un sistema natural, es pot considerar com un element de protecció del litoral.

La variació del traçat de la línia de costa ve donada pel balanç entre les pèrdues i els guanys de sorres. El seu valor final és fruit de l´equilibri dinàmic entre els agents constructius producte dels aportació de sediments a través del cicle geològic extern i els agents destructius conseqüència sobretot de l’onatge, dels temporals i de la pròpia activitat humana.

La intensa ocupació de la façana litoral provoca problemes en el manteniment de les infraestructures costaneres. Tram de costa a Arenys de mar ocupat per la carretera N-2 i la via del tren

El desgast i la pèrdua dels materials continentals i el seu transport a través dels rius i rieres fins a la seva desembocadura és el procés pel qual la línia de costa es va farcint de materials que acabaran dipositats a les platges. Un cop al mar, aquests materials són redistribuïts pel corrent de deriva litoral de manera paral.lela i en sentit sud. Aquesta circulació funciona talment com si es tractés d’una cinta transportadora de sorres. En el cas del Maresme, els sediments de la Tordera i les diverses rieres són dirigits en direcció SW. Aquest transport net està quantificat entre els 45000 m3/ any i els 83000 m3/any segons els autors.

Esquema del balanç sedimentari. Les entrades de sediment procedeixen fonamentalment de les aportacions fluvials (La Tordera i rieres), del transport transversal i de les regeneracions “artificials” de platges. Les pèrdues es deuen al transport transversal, al pas dels sediments dels límits de la cèl•lula i a les extraccions de sorra per transvasament (by pass). (Font: Guillén, Serra , Durán i Simarro. Atzavara nº 23)

Els sediments es van dipositant a mesura que troben algun obstacle que els impedeixi seguir el seu moviment. Això passa per exemple, en el cap que forma la , formant-se les platges de Calella, de Pineda, de Santa Susanna i de Malgrat o bé quan troben obstacles artificials com ara les esculleres dels ports que fan que hi hagi acumulació de sediments a les àrees situades a llevant de les mateixes, com en el cas de la platja del Cavaió a Arenys de mar. Tant en una circumstància com en un altre, aquesta interrupció en la deriva litoral provoca problemes d’erosió a ponent de l’obstacle on pràcticament no hi arriben sediments. Es per tot això, que les platges del Baix Maresme, més allunyades a la Tordera i amb molts ports a llevant, tenen molts més problemes de regressió que no pas les de l´Alt Maresme.

Una de les principals raons de la regressió de platges al Maresme ha estat la construcció de ports amb les seves successives ampliacions que van interferint en el transport de sediments per deriva litoral.

L’onatge i els temporals també s’afegeixen a aquest procés dinàmic i els seus efectes son contraris segons la seva component sigui nord o sud. Els primers, situació de llevant, que al Maresme te normalment component NE, són menys abundants però força més intensos al llarg de l’any que no pas la situació de garbí que malgrat ser més freqüents són menys energètics. De forma simplificada, en les situacions de llevant, la sorra s’acumula al costat NE dels obstacles mentre que en les garbinades l’acumulació és al costat SW.

Els temporals ocasionen danys a la costa. En el cas del Maresme les situacions de llevant, malgrat ser menys freqüents, són els més energètics aportant el 73% de l’energia incident a la costa.

A aquests elements naturals s’hi sobreposen els efectes provocats per activitat humana com ara l’extracció d’aigua en els principals cursos fluvials que, redueix els sediments necessaris pel manteniment de les platges o bé la intensa urbanització que pateix la façana litoral ocupant, cada vegada més, l’espai que abans era reservat a les platges i substituint aquestes per vials de comunicació, ports, espigons, esculleres, passeigs marítims i d’altes edificacions.

En una situació normalitzada les aportacions sedimentàries tendirien a equilibrar les pèrdues per erosió, però el que realment està succeint a la costa de Maresme és que el balanç global és negatiu. Aquest fet obliga a curt termini a anar fent actuacions adreçades a la protecció de les infraestructures afectades, mentre que a mig i llarg termini caldrà recuperar les aportacions de la Tordera i la naturalització de la costa. Ens hi va el futur de la comarca, però això és una altra històriademar.

MGT 1705

Publicat el Mai 26, 2014 per Manel

La guerra de successió espanyola, que va acabar amb el setge de Barcelona i la derrota de les tropes catalanes l’onze de setembre de 1714, va tenir una sèrie d’episodis nàutics amb la comarca del Maresme com a protagonista. Un dels més destacats, i alhora més oblidat, és el que va succeir el 22 d’agost de 1705 a les platges de Montgat.
La mort sense descendència de Carles II a l´any 1700 va provocar que Felip d´Anjou fos anomenat rei en detriment de l’altre candidat, l’arxiduc Carles d´Habsburg. Aquest coronament no va ser del gust de tothom i va provocar un greu conflicte en el fràgil equilibri entre les potències europees.

Les tropes aliades van desembarcar a Montgat protegits en la seva rereguarda pel turó del mateix nom

El maig de 1704, les tropes de la Gran Aliança de la Haia intenten per primera vegada i sense èxit prendre Barcelona del control dels filipistes. Un segon intent, aquesta vegada reeixit, s’inicia l’agost de 1705. Finalment el 9 d’octubre de 1705 els Borbons són expulsats de Barcelona i aquesta passa a mans dels aliats. A partir d´aquesta data i fins a la derrota del 1714, la ciutat, i bona part de Catalunya, serà fidel a l’arxiduc Carles.

El 22 d’agost de 1705, les tropes aliades desembarquen a la platja de Montgat, molt a prop del turó del mateix nom que els va fer de senya i de primera posició defensiva. Des d´allí es van dirigir cap Barcelona, que la van atacar i la van ocupar uns mesos més tard.
Arenys de mar de seguida va donar suport al candidat austríac i el 28 d´agost de 1705, els jurats de la vila van anar a Barcelona per mostrar obediència a l’arxiduc quan aquest encara estava assetjant la ciutat.

L´episodi de Montgat ha estat oblidat durant molt de temps

Les tropes que van desembarcar a Montgat estaven formades per anglesos, holandesos, austríacs i la milícia catalana dels Vigatans, una unitat molt semblant a la dels miquelets. La flota de l’arxiduc era composta per 180 vaixells amb 9.000 soldats i 800 cavalls sota el comandament de Lord Peterborough, l’holandès Shrattenbach i Jordi de Darmstadt Les tropes catalanes eren comandades per en Josep Moragues, cap superior de les milícies populars.
Les tropes de l’aliança van conquerir Barcelona el 9 de novembre de 1705 i l’arxiduc Carles va ser proclamat rei amb el nom de Carles III. Els vigatans van ser reconvertits en el regiment de Reials Guàrdies Catalanes.

La resta de la història, que finalitza amb la caiguda de Barcelona per part de les tropes borbòniques, és ja prou coneguda. Pel que fa a Josep Moragues, aquest un cop signat el tractat d’Utrecht i amb Catalunya sola davant les tropes de Felip V, va continuar la seva particular guerra de guerrilles contra les tropes espanyoles. El mateix Duc de Berwick, cap de les tropes filipistes en l’assalt a Barcelona, l’anomenà “el diable de Montseny”. Moragues fou detingut finalment el 20 de març de 1715 i executat set dies més tard. Va ser arrossegat per un cavall pels carrers de Barcelona i esquarterat a les Rambles. El seu cap va romandre en una gàbia al portal de mar i no va ser retirat fins al 1727, dotze anys després de la seva execució.

Una platja viva: les plantes

Publicat el Mai 12, 2014 per Manel

En les platges més ben conservades, la vegetació típica de platja fixa les dunes.

Amb l’arribada del bon temps la vegetació típica de platja comença a créixer, a florir, i omple el rere platja de tonalitats i olors primaverals. Moltes d’aquestes plantes són anuals i estan ben adaptades a les precàries condicions ambientals que ofereix la platja: suporten l’elevada aridesa del medi, la forta irradiació solar, la inestabilitat del substrat, el fort vent i les concertacions elevades de sal en l’ambient.

Si a tots aquests factors adversos de caire natural hi afegim la forta pressió humana que pateix aquest ambient, ja tenim la combinació necessària per a fer d’aquest grup d’espècies uns habitants molt vulnerables.
En aquest mateix sentit, coincidint en l’època de bany, els ajuntaments de costa posen en marxa els plans d’usos i de sanejament de les seves platges i de manera ignorant i sota el pretext d’oferir millor servei als banyistes, usen maquinaria pesada de “neteja” indiscriminada que remou i garbella la sorra destruint els plançons que tímidament comencen a brotar.

La maquinaria pesada de natejaq malmet el sistema natural

La maquinaria pesada de neteja només serveix per destruir la vegetació autòctona de les platges.

A la platja hi viuen un conjunt selecte d’espècies de plantes i aquestes s’agrupen en dos tipus: unes plantes més preparades a viure a la sorra, plantes psammòfiles, que estan adaptades a l’elevada aridesa i a la inestabilitat del sòl i unes altres, plantes halòfiles, que suporten bé les elevades concentracions de sal a l’ambient. Tant un com l’altre juguen un paper molt important en la formació i la consolidació dels sistemes dunars.

En moltes platges trobem espècies indicadores d´un ambient més o meyns alterat com el cascall marí o el rave marí, compartint hàbitat amb espècies invasores com el bàlsam.

Entre les espècies típiques de platja es pot destacar el jull de platja (Elymus farctus), el gram de platja (Sporobolus pungens) i el borró (Ammophila arenaria) acompanyats de lliri de mar (Pancratium maritimum) i el panical marí (Eryngium maritimum) en els llocs més ben conservats i del cascall marí (Glaucium flavum) i el rave de mar (Cakile maritima) a la resta.

En aquest sentit des del 2001, s’han fet una sèrie d’actuacions molt senzilles en algunes platges del Maresme que van encaminades a la recuperació i restauració de les dunes litorals. Així en municipis com Sant Pol de Mar, Canet de Mar, Arenys de Mar, Malgrat de Mar i Vilassar de Mar, entre d’altres, s’ha portat a terme experiències de regeneració d’aquest tipus de vegetació autòctona, que pràcticament havia desaparegut com a conseqüència de l’ús massiu de les platges.

En algunes platges del Maresme s´estan duent a terme projectes de protecció de la vegetació típica de platja.

La restauració i regeneració dunar ha permès la conservació d’espècies úniques com la Silene de platja (Silene niceensis), el Passacamins marí (Polygonum maritimum) o la Lleteresa de platja (Euphorbia peplis), que després de dècades d’absència han retornat una altre vegada.
A més d’aquest tipus de vegetació és molt freqüent trobar-hi també plantes ruderals típiques d’ambients degradats o bé plantes ornamentals que en alguns casos es poden convertir finalment en espècies invasores. Aquests grups de plantes, si que s’haurien de controlar i eradicar per a afavorir a les espècies autòctones.

La teranyina

Publicat el Abril 28, 2014 per Manel

El cèrcol o teranyina és l’art d’encerclament mes important dels que s’utilitzen a les nostres costes. Es tracta d´un sistema de pesca relativament recent que fou introduït a Catalunya pels voltants del primer decenni del segle XX i que va substituir de manera dràstica als sardinals, l’ofici de mar mes important fins aquells moments en les nostres aigües.

Les teranyines són embarcacions panxudes amb un bot auxiliar

L’origen de la teranyina és un xic confós, es creu que prové del nord d’Espanya, d’un art utilitzat sobretot a Galicia anomenat “traíña”, que ja es coneixia de ben antic, tal i com es desprèn del reglament de Zalvide en el seu article 58. D’altres pensen que l’origen d’aquest ormeig cal cercar-lo en els pescadors del nord de la costa brava que van unir peces de sardinals per fer un art d’encerclament. Aquest però, no es podia tancar per sota. D’una forma o altra, la pesca a l’encesa, característica principal de la teranyina, ja era coneguda a Catalunya des de fa gairebé un mil•lenni.

L’aparició de les primeres teranyines a les nostres costes no va estar exempta de molts recels i disputes per part dels pescadors del moment, sobretot pels sardinalers, que veien en aquest enginy una forma de pescar que podria exhaurir els recursos que ells explotaven. En algunes viles marineres com a Lloret o a Blanes es van constituir associacions per protegir els drets dels sardinalers i per evitar el desenvolupament la teranyina, de forma que, durant un temps aquest sistema va ser considerat un art proscrit.

fent la cinta

La teranyina es pesca de nit. A grans trets la pesquera comença quan es detecta la mola de peix. En aquest moment el ”bot de la llum” encén els seus potents fanals intentant atreure el banc de peix a la superfície. El patró segueix a través dels aparells electrònics el moviment d’aquest. Un cop la mola està en superfície, l’aigua comença a bombollejar i la teranyina evoluciona ràpidament en cercle. Finalitzada aquesta operació, que els pescadors anomenen “fer la cinta”, el cercle queda completament tancat i el peix dins el parany. A continuació, mercè a una corda que s’anomena sàgola, que passa per l’interior d’unes anelles metàl•liques, es tanca l’art per la part inferior formant-se una bossa on el peix queda atrapat sense escapatòria. Ara només cal hissar l’art i estibar-lo a bord fent cada cop mes petita la bossa. Per finalitzar, amb l’ajut d’uns grans salabres, es va agafant la captura “a cabassos” per posar-la en caixes de fusta. Mentre es completa aquesta operació, un grup de mariners va posant gel a les caixes de peix per evitar el seu deteriorament

La teranyina és un art de pesca adaptat a la captura de peix blau. S’agafen sobretot petits pelàgics com la sardina (Sardina pilchardus), el seitó (Engraulis encrasicolus), el verat (Scomber scombrus) entre els més importants. Totes aquestes espècies viuen formant grans moles que són l’objectiu de la pesquera. Avui en dia aquests estols de peix blau es localitzen amb aparells electrònics com el radar, el sonar i l´ecosonda que fan mes eficient la pesquera. Abans de la generalització en la utilització d’aquests aparells electrònics, la pesquera era mes complicada i la intuïció del patró era l’eina bàsica que s’emprava. Els actuals aparells electrònics, a més de marcar els bancs de peix, permeten distingir, segons la forma de la taca, l’espècie de la que es tracta, i es pot fer un seguiment de l’evolució de la mola fins arribar a la superfície.

hissant l´art

La barca de teranyina és una embarcació panxuda de mida semblant als quillats. Es caracteritza per la presència d’un o dos bots auxiliars, un d’ells, proveït de llums i per tenir a coberta una gran quantitat de caixes de fusta que ens fa adonar del volum de les captures. El pont de comandament es troba situat mes aviat a la part posterior de l’embarcació, deixant així un espai considerable a proa per a treballar.

tria de peix “a bord”

La flota de teranyines és bastant mòbil i sol canviar de base en funció de les migracions dels petits pelàgics i en especial a les del seitó, molt més valorat al mercat que la resta. Es precisament aquest moviment migratori que experimenten aquestes espècies el que fa que cada campanya de pesca no s’assembli gens a l’anterior i que després d’anys molt bons en vinguin d’altres en que les barques es veuen obligades a estar amarrades a port per manca de peix. De la mateixa manera que es produeixen aquestes fluctuacions en les captures, el salari dels mariners també es veu afectat ja que van a la part i es pot donar el cas paradoxal que en unes poques jornades de bona pesca es puguin compensar les penúries econòmiques que s’han patit durant alguns mesos dolents.

El descens continuat de les captures i la saturació dels mercats ha fet que es plantegi l’establiment de vedes en determinades èpoques de l’any. Aquestes aturades representen un fre a la sobrepesca i fan que es recuperin una mica les poblacions.

Lliures o morts

Publicat el Març 31, 2014 per Manel

Aquests dies s’ha commemorat el tricentenari del desembarcament de coronel Ermengol Amill i el seus fusellers de muntanya a Arenys. Per a celebrar l’efemèride, es va fer a la platja de la Picòrdia, una recreació històrica dels fets.

Aquest episodi, que està recollit a la “Gazeta de Barcelona – diario del sitio de Barcelona” del 31 de gener de 1714 i en la carta que el mateix Amill envia des de Sant Pol als Consellers de Barcelona, representa el segon dels tres desembarcaments que hi va haver a les platges d´Arenys durant el conflicte armat.

Fragment de la Gazeta de Barcelona del 31 de gener de 1714 on es relata el desembarcament d´Ermengol Amill a Arenys de mar

El 30 de gener de 1714 el regiment de miquelets d’Ermengol Amill va sortir per mar de Barcelona amb la intenció d’atacar per sorpresa Mataró, que en aquells temps era el rebost de l’exèrcit espanyol que assetjava la capital. Els serveis d’espionatge van alertar als voluntaris catalans que les forces borbòniques de Mataró estaven al cas de la seva arribada. El comboi va decidir passar de llarg la ciutat i continuar navegant direcció nord per finalment desembarcar a Arenys de Mar amb intenció de prendre Sant Pol, un altre enclavament important pel desenvolupament de la guerra.

Els més de 400 fusellers del regiment d’Ermengol Amill van desembarcar entre Arenys i Canet. Probablement ho van fer cercant la protecció de les penyes. Els llocs més idonis debien ser el rial de les Canalies, a redós de la penya del Maltemps o la platja del Cavaió, sota la protecció de les penyes del Portinyol. Ambdós espais avui es troben ocupats parcialment pel port d’Arenys. A les desembocadures dels rials hi havia petites platges bastant estables que juntament en els petits caps que formaven les penyes creaven racons on era possible amorrar els vaixells de càrrega.

Acabada la guerra, Arenys experimenta un creixement econòmic i demogràfic important. Gravat de la patent sanitària de 1845. (Arxiu Històric Fidel Fita)

La línia de la costa tal i com la coneixem avui, no té res a veure de com era al s. XVIII. Les variacions han estat a causa de l’expansió de la pròpia vila d´Arenys que ha ocupat part de la façana litoral, i sobretot als moviments naturals del nivell del mar per causes geològiques.

Un cop finalitzat el desembarcament, els soldats catalans envien cap a Barcelona una barca carregada de queviures: blat, arròs i llegums especialment per alleugerir una mica més el setge.

El 31 de gener, el mateix Amill informa als Consellers de Barcelona que Sant Pol s’ha rendit a l’exèrcit català i que en el desembarcament a Arenys, alguns vilatans els havien anat a rebre amb les armes a les mans i disposats a donar-los suport.

Malgrat l’èxit inicial, Sant Pol acabarà caient una altre vegada al bàndol filipista i al febrer del mateix any, tota la costa del Maresme es troba a mans dels borbònics. Es en aquesta època quan els espanyols prohibeixen als habitants de la comarca fins i tot sortir a pescar, per evitar l’avituallament de Barcelona i fer més eficaç el setge.

Amill encara protagonitzarà un tercer desembarcament a Arenys. El maig de 1714 el Marquès de Poal ordena al coronel tornar a la vila. En aquest cas, els enfrontaments entre les tropes castellanes i els voluntaris catalans tenen lloc entre Caldes i Arenys. Com en l’altre desembarcament, s’envien cap a Barcelona tres vaixells carregats de queviures.

Portada del llibre “Lliures o morts” on es relata de manera novel·lada, la vida d´Ermengol Amill

El llibre Lliures o morts, de David de Montserrat i Jaume Clotet, ens descobreix de manera novel•lada la guerra de successió a partir de la figura recuperada del coronel Ermengol Amill i, entre altres fets, descriu aquests desembarcaments en les platges d´Arenys.

Petxines de collaret

Publicat el Març 24, 2014 per Manel

El cargol de lluna és una espècie típica dels fons sorrencs litorals

Les onades i els temporals, a més de distribuir les sorres a les platges, també són els encarregats de portar cap a la costa restes d’éssers vius: conquilles, trossos del seu esquelet, postes o fragments. És precisament després d’un temporal que la quantitat i la diversitat és més gran.

Les restes que podem trobar a les platges estan formades sobretot per les conquilles de mol•lusc (cargols i cloïsses), ja que per una banda són animals que viuen normalment enterrats a la sorra, sense fixar-s´hi fortament, i per altra, quan l´animal mor, el seu esquelet roman a mercè dels corrents marins durant molt de temps que el van desgastant, fins que les onades el dipositen a les platges.

Diverses cloïsses amb el segell inconfusible del cargol de lluna

Moltes de les conquilles que es troben a les nostres platges presenten una petita perforació. El forat és perfectament circular i és molt adequat per a enfilar-hi un fil i fer collarets. Aquest orifici l’ha fet un depredador molt peculiar, el cargol de lluna o nerita (Naticarius hebraeus). Aquest cargol deu el seu nom a que l’obertura té forma de mitja lluna. Presenta també, un opercle calcari bastant robust amb el qual tanca hermèticament la seva obertura i que també es fàcil de trobar entre les restes.

Malgrat el seu aspecte amable i inofensiu, el cargol de lluna és un depredador molt eficaç. El mol•lusc segrega una solució àcida que produeixen les seves glàndules salivals i que dissol el carbonat de calci de la closca de la seva pressa. A continuació, amb una potent ràdula, una mena de llengua rasposa formada per denticles quitinosos, van rascant la closca fins a aconseguir perforar-la. Un cop efectuat l’orifici, introdueix la probòscide, un apèndix bucal, a l’interior de la seva víctima i segrega un producte que dissol els teixits. Després succiona la carn per aquest forat. Aquest procés sol ser lent i el cargol pot trigar fins a sis hores en aconseguir el seu objectiu.

La closca del cargol de lluna es globosa, robusta i de tonalitats clares

El cargol de lluna és un gasteròpode que recorda per la seva forma als cargols terrestres però la seva closca és molt més robusta i brillant. Presenta unes tonalitas molt més clares amb taques brunes. Quan es va batejar amb el mot “hebraeus”, va ser perquè aquestes taques de la closca recorden l´escriptura hebrea.

El cargol de lluna té un peu musculós que sobresurt àmpliament de l’amplada de la closca i que utilitza per remoure la sorra del fons marí per cercar les seves preses. Un cop agafades les embolcalla i les immobilitza amb el peu i inicia la perforació de la closca. És una espècie típica de fons sorrencs i fangosos de poca profunditat on hi viu parcialment enterrat durant el dia i surt a caçar a la nit.

Es reprodueix a la primavera, prop de la costa i les seves postes són molt curioses. Diposita els ous en càpsules agrupades que es barregen amb una massa composta per sorra, pedretes i mucus, que ell mateix segrega. Quan aquest producte s’endureix, agafa forma d’anell obert i pla.
Es comestible i té un cert interès comercial podent trobar-se a vegades en les llotges catalanes.

HISTÒRIESDEMAR

Arxiu d'etiquetes: Arenys