L´or vermell (III): El pla de gestió de la gamba

Publicat el febrer 23, 2015 per Manel

“La gamba vermella suposa una pesquera bastant específica i selectiva; el que unit al valor econòmic de les descàrregues, a l’actual conjuntura i a la positiva disposició dels propis pescadors, la fa idònia per a establir sobre la mateixa unes mesures temporals de regulació especial que tendeixin a garantir la seva conservació i el seu desenvolupament sostenible en el futur, actuacions entre les quals s’inclou la implantació d’unes vedes temporals que, contribuint als fins perseguits, es realitzin en dates alternes, de manera que pugui garantir-se el necessari proveïment dels mercats.”
(Ordre AAA/923/2013, de 16 de maig)

De la mateixa manera que el sonso, la gamba vermella també té el seu pla de Gestió. En aquest cas, malauradament, només afecta a la flota que va “a la gamba” al port de Palamós. La resta d’embarcacions que exploten aquest recurs a Arenys, a Blanes, a Sant Feliu o a Roses, ara per ara, en resten al marge.

La gamba vermella es objecte d´un pla de gestió al port de Palamós

A Palamós, els pescadors, juntament amb els científics de ICM i les administracions han desenvolupat aquesta proposta. Segons els científics, el pla de gestió de la gamba vermella, vol ser un exemple que s´hauria d´extendre a la resta de ports on també s’explota aquest recurs.

La sobreexplotació de la gamba, la sobredimensió de la flota i, sobretot el descens de les captures van portar als pescadors palamosins a promoure una sortida per evitar el col·lapse d’aquesta pesquera.

Els quillats fan rumb cap als caladors situats als límits de la plataforma i als canons submarins

El pla de gestió de la gamba va molt més enllà d’una simple reglamentació sobre les embarcacions o els arts de pesca. Així, es regulen també aspectes encaminats a aconseguir la sostenibilitat de la pesquera; com ara, la limitació de l’activitat, el nombre de vaixells autoritzats, el nombre de bols que realitza cada quillat, el períodes de vedes ajustats a l’època de reproducció, les característiques de l’art, la limitació del temps i dels dies de pesca i el tipus de porta que fan servir.

A Palamós, 22 quillats van a la gamba en els 7 caladors situats al llarg del canó de la Fonera (Rec, Rostoll, Candelero, Sant Sebastià, Abissínia, Els Clots, Gamba de llevant i la Malica). Cada any es desembarquen unes 130 tones de gamba vermella amb un valor que sobrepassa el 50% de tot el peix que es subhasta.

Poc a poc, els pescadors canvien de mentalitat i entenen que treballant menys i pescant menys poden tenir els mateixos guanys sense col·lapsar la pesca.

El pla de gestió ha suposat un canvi de mentalitat, els pescadors han pres consciència que, la conservació del recurs els donarà molts més beneficis que no pas la seva sobreexplotació descontrolada.

El pla de gestió ja està donant els seus fruits. Així aquest darrer any, malgrat haver reduït les captures de gamba, els pescadors de Palamós han aconseguit augmentar la facturació en un 17%. La clau de l’èxit rau en no haver sobresaturat el mercat i sobretot en pescar només les talles que es valoren més al mercat. Així s’han reduït els desembarcament de gamba petita i mitjana, les menys valorades a la llotja i han augmentat les de talla grossa i extra.

I, a que esperen les demés confraries a sumar-se a aquest èxit?

L´or vermell (II): A la gamba

Publicat el gener 26, 2015 per Manel

La gamba es pesca amb l’art de bou. Cada dia els quillats que “van a la gamba” surten de port ben d´hora i fan proa cap als caladors situats als límits de la plataforma continental i als flancs de canyons submarins. Els vaixells s’allunyen fins a unes 20 milles de la costa.

La pesca de la gamba és l´únic tipus de pesquera d’arrossegament que és monoespecífica, selectiva i dirigida. Quan els quillats “van a la gamba” utilitzen uns arts especials dissenyats per treballar a grans profunditats (de fins a 800 m).

Cada dia fan diverses calades o bols arrossegant els paranys pels fons fangosos dels pendents del tal•lús i per les baranes (vores) i sots (parets) dels canyons submarins. Un cop la captura està a bord, seleccionen els exemplars segons la seva mida: petita, mitjana, grossa i extra. Quan més grossa, millor preu assoleix al rotllo.

Pescadors seleccionant les gambes segons la seva mida

Els pescadors utilitzen la més avançada tecnologia a l’hora de pescar. A més dels moderns sistemes de posicionament i d’ecolocalització per a conèixer la situació de la gamba, fan servir també, sensors que en tot moment els donen informació de l’obertura de l’art mentre aquest s’està arrossegant i saber així com treballa.

Entre la primavera i l’estiu les gambes grosses i madures se situen normalment al tal•lús i a les “baranes” entre els 600 i 900 m de profunditat. A la tardor i durant l´hivern, en els “sots”, es captura gamba de mida més petita. Les barques segueixen aquest ritme biològic anual i les vedes també s’hi adapten.

La comunitat científica considera que la gamba és un recurs no del tot sobreexplotat. Això es deu a la dificultat de la seva pesquera, a la seva elevada taxa reproductiva i a que els juvenils viuen a molta fondària, fora de l’abast de l’art de bou. No obstant això, aquesta activitat no està lliure de produir un greu impacte sobre els fons marins per l´efecte de les portes sobre el biòtop. La sobredimensió de la flota, també fa que el recurs pugui córrer perill. Un signe inequívoc d´aquest fet és el descens progressiu de les talles en les captures.

Els quillats són les barques que “van a la gamba”

Per tal d’assegurar la sostenibilitat del recurs, la flota que va “a la gamba” als diferents ports de la costa catalana realitzen aturades biològiques. Aquestes vedes comencen als ports gironins i es desplacen en el temps a mesura que es va cap al sud. A Palamós, on primer s’aturen, el Pla de Gestió de la Gamba, obliga a deixar de pescar dos mesos. Aquí la veda va començar el passat 7 de gener. A la resta de ports de la demarcació de Girona on també s’explota aquest recurs (Roses, Port de la Selva i Llançà), es pararà del 6 de febrer al 8 de març. A Blanes i a Arenys l’aturada serà del 18 de febrer al 20 de març. L’objectiu d’aquest tipus de veda és protegir als alevins i així poder mantenir l´esforç pesquer en el rendiment màxim sostenible (RSM) per poder garantir la continuïtat de la pesquera.

Evolució anual de les captures de gamba als principals port de la Costa catalana. Les línies verdes discontinues corresponen a episodis de cascades submarines. En groc es pot observar en tots els cassos un augment significatiu de les captures entre 2 i 5 anys després de l´episodi. (Font: Company JB, Puig P, Sardà F, Palanques A, Latasa M, et al. (2008) Climate Influence on Deep Sea Populations)

De manera cíclica, cada 6-11 anys, se succeeixen episodis on la gamba quasi desapareix. Són provocats pel fenomen de les cascades submarines, corrents molt forts d´aigua freda que es canalitzen per les valls i canyons submarins i que desplacen les gambes a molta profunditat. Les cascades submarines són un procés oceanogràfic produït durant l´hivern, quan les aigües superficials es refreden i guanyen densitat a causa dels vents freds de la zona del Golf de Lleó. En el cas de la gamba, les cascades submarines actuen com a una veda natural.

L’or vermell (I): Aristeus antennatus

Publicat el Desembre 22, 2014 per Manel

”Amb aquesta entrada s’enceta una sèrie sobre la gamba vermella que s’aniran publicant de manera mensual. La gamba vermella és avui el veritable or vermell dels nostres pescadors. Les seves captures representen la meitat dels guanys en moltes confraries”

A la mediterrània es coneixen unes 150 espècies de gamba diferents, de totes, la més apreciada i valorada és la gamba vermella o gamba rosada. La gamba vermella (Aristeus antennatus) és el recurs més preuat dels quillats que van a l’art de bou. Es pesca a pràcticament tots els ports de la costa catalana, però les seves captures són més destacables al litoral gironí amb un màxim al port de Palamós. Les captures d’aquesta espècie representen en bona mesura la continuïtat de la pesca d’arrossegament. Sense els guanys que s’obtenen amb la gamba, probablement hi hauria una reestructuració en la flota de quillats.

Font: Museu de la Pesca a partir de dades de la Direcció General de Pesca i Afers Marítims. Generalitat de Catalunya

La gamba vermella és un crustaci decàpode i com tots els representants d’aquest grup presenta un esquelet extern quitinós que muda de dues a quatre vegades cada any. En el seu habitat, els fons oceànics fangosos, té una coloració quasi transparent però un cop pescada i en contacte amb la llum pren tonalitats vermelloses característiques que en poques hores poden virar cap a tonalitats més morades i finalment negres quan ja no és ben fresca i acabada de pescar.

Sense cap mena de dubte, la gamba vermella és el veritable or vermells dels nostres pescadors

El seu cos es divideix en dues parts, el cefalotòrax, allò que anomenen el cap i l’abdomen, la part més carnosa i apreciada. Al cap presenta unes llargues antenes que les usa com a quimiosensors, a continuació hi ha una sèrie d’apèndix relacionats amb la ingestió d´aliment,, i uns artells locomotors que li serveixen per a desenterrar les seves preses (petits crustacis, bivalves i cucs poliquets). Al cefalotòrax s’hi localitza també l’espina rostral que, en aquesta espècie, està molt desenvolupada. Precisament aquest element serveix per a la determinació del sexe. De totes maneres, les talles més grosses solen coincidir amb les femelles mentre que les més petites són mascles. L’abdomen presenta cinc parells d´ apèndixs que tenen funcions nedadores. El darrer segment s’anomena tèlson.

La gamba vermella. Dibuix: Jordi Corbera. Història Natural dels Països Catalans

Les femelles són fecundades entre el març i el juliol. L’esperma queda protegit durant uns mesos al seu ventre, en una càpsula grogosa, de la mida d’un gra d’arròs, que s’anomena espermatòfor. Els ovaris maduren entre abril i octubre i les postes són molt nombroses, una mateixa femella pot arribar a pondre un milió i mig d’ous. Els seu desenvolupament és indirecte. És una espècie de vida curta que sòl viure com a màxim uns dos anys.

La gamba vermella realitza migracions verticals i estacionals molt marcades. De nit es pot localitzar al voltant dels 150 m de fondària mentre que durant el dia pot submergir-se fins als 800 m. Això fa que en determinades èpoques de l’any sembla que desapareix-hi, aquest fenomen es produeix de manera cíclica cada set o vuit anys.

Canyons en custodia

Publicat el Octubre 20, 2014 per Manel

Els canyons submarins són estructures geomorfològiques en forma de vall que connecten la plataforma continental amb les planes abissals tot recorrent el tal•lús oceànic . Es van formar a partir dels corrents d’aigua que es desplaçaven ràpidament pels pendents oceànics. Els canyons són zones riques en nutrients doncs canalitzen la matèria orgànica des d´aigües superficials fins als fons abissals. Aquest fet fa que siguin àrees amb una biodiversitat molt elevada i això fa que la majoria de caladors que s´exploten amb l´art de bou es trobin situats als flancs d´aquestes valls. El principal impacte que pateixen aquests fèrtils fons es deu sobretot a la sobreexplotació pesquera d’aquests caladors.

Els canyons submarins de la mar catalana. El canyó del Besòs i el d’Arenys, no arriben a tallar la plataforma continental. Presenten unes fondàries de fins a 1500 m. El canyó de Blanes talla la plataforma acostant-se a 5 Km de la costa i arribant a profunditats de fins a 1800 m. Font: UB

Els canyons constitueixen també un hàbitat de gran importància per les balenes i els dofins. Així a l´any 2002 els investigadors de la UB a traves del “Proyecto Mediterráneo – Zonas de especial interés para la conservación de los cetáceos en el mediterráneo español”, van identificar una zona al voltant dels canyons del Maresme on els cetacis eren força abundants. Aquesta zona es va proposar d’incloure com a ZEPIM (Zona Especialment Protegida d’Importància pel Mediterrani).

L’idea de la custòdia marina sorgeix de la seva variant terrestre, la custòdia del territori. En aquest cas, l’acord entre el propietari d’un terreny i una entitat conservacionista donen com a resultat la gestió sostenible de l’espai natural. Aquest terme també es pot aplicat a zones oceàniques i apareix la custodia marina. En aquest cas el territori és domini públic sense existir propietat privada. Per això, les entitats de custodia marina , consideren com a interlocutors vàlids a les administracions competents en aquell medi i als col•lectius que utilitzen aquest espai. La viabilitat dels projectes de custodia només es donen quan hi ha consens entre totes les entitats implicades en el procés. La custodia marina intenta generar sinergies entre les administracions,els usuaris del l’espai (navegants, científics i pescadors) i l’entitat conservacionista.

Detall de l´àrea de custodia marina dels canyons del Maresme. Font: ICM

En aquest sentit, des de l’any 2009, l’entitat Submon va iniciar un projecte de custodia marina en els Canyons del Maresme per a promoure la conservació dels seus valors ecològics i el bon ús dels recursos que s’obtenen en aquest espai. En aquest cas les accions van encaminades especialment a promoure la conservació de les balenes i dofins i a la sensibilització dels pescadors que feinegen en els caladors que hi ha en aquesta àrea. En un altre sentit aquest projecte també intenta implementar una oferta turística sostenible al voltant de l’àrea custodiada.

L’àrea marina de custodia dels canyons del maresme ocupa una extensió de 2300 km2. Es troba situada entre el Blanes i Barcelona a unes 12 milles nàutiques de la costa (22 km). La seva longitud és de 30 milles nàutiques (55 km) i l´amplada mar endins de 20 milles nàutiques (37 km). Entre les especies de cetaci que viuen en aquest regió destaquen: El cap d´olla gris (Grampus griseus), el dofí llistat ( Stenella coeruleoalba), el dofí mular (Tursiops truncatus) i el roqual comú (Balaenoptera physalus).

El principal escull que hauria de superar aquest projecte és degut a les reticències del sector pesquer. Són precisament els pescadors d’arrossegament els qui malmeten els fons amb els seus arts.

El parent pobre del calamar

Publicat el Octubre 13, 2014 per Manel

Les cananes són espècies freqüents a les peixateries

La canana (Todarodes Sagittatus i Illex coindetti) és una espècie emparentada amb el calamar. De fet, a primer cop d’ull, el seu aspecte extern recorda enormement a aquest. Les principals diferencies morfològiques estan a l’aleta, que en el cas de la canana és molt més curta i ample. Aquí la llargària és d´una tercera part de la longitud del cos i és tant llarga com ampla. L’aleta del calamar ocupa les dues terceres parts del cos. La pell de la canana és més fosca que la del calamar. Una darrera diferencia morfològica rau en la forma dels dos tentacles llargs del cap, que en les cananes són més curts i tenen fins a vuit fileres de ventoses.

Canana negra (Toradores sagittatus)

Sota el terme canana hi ha dues espècies que es distingeixen pel color del cos i per la seva mida. Mentre que la canana rossa (Illex coindetti) té tonalitats ocres, la canana negra (Todarodes Sagittatus) presenta colors molt més foscos amb tonalitats violàcies, talment com si tingués el cos tenyit amb vi negre. La mida és molt més grossa que la rossa.

Canana rossa (Illex coindetti)

La canana és una espècie depredadora que s’alimenta de crustacis, peixos, altres cefalòpodes i fins i tot d’individus de la mateixa espècie. Viu de forma pelàgica demersal i es troba entre els 100 i el 400 m de profunditat especialment. Realitza migracions diàries verticals, de dia es troba més aviat al fons i a la nit puja a aigües més superficials i horitzontals de forma estacional, viu en aigües continentals a l´hivern i en aigües més litorals a l’estiu. De vegades, quan neden, fan salts a l´exterior talment com si estiguessin volant. Les cananes com també el calamar, es capturen amb arts d’arrossegament. Si bé el calamar de més qualitat és el de potera, amb aquest enginy no es capturen cananes.

A nivell culinari són poc apreciades, es consideren els parents pobres del calamar malgrat que tenen les mateixes propietats. El rebuig que pateix es deu sobretot a que la seva carn no es tant fina i gustosa com la d’aquest i el seu temps de cocció ha de ser superior. Els arrossos caldosos fets amb canana són excel•lents i fins i tot gosaria dir que són més gustosos que els de calamar. Els guisats de canana fets amb un bon sofregit i respectant una cocció més suau i prolongada són esquists. Sóc del parer que és millor utilitzar canana fresca acabada de pescar que no pas molt del calamar que hi ha a les peixateries que es troba en semiconserva o bé congelat, i que ens arriba de l´altra banda del món.

La canana negra sol ser més grossa que la canana rossa

Un altre dels factors que determinen la mala fama de la canana es deu al fet que en molts restaurants ens donen “gat per llebre” i molt del calamar a la romana que es serveix és en realitat canana. La pega a aquesta praxi rau en que s’enganya al consumidor ja que el nom del plat i l’espècie utilitzada no es corresponen. D’aquí ve l’expressió “donar canana”. Seria molt més adequat indicar en la carta l’espècie utilitzada per fer l’arrebossat i segur que la canana i la seva reputació se’n veuria beneficiada.

Pirate fishing

Publicat el Octubre 6, 2014 per Manel

Respon

Blackface interceptat per activistes de Greenpeace. Foto: Greenpeace

L’espoliació descontrolada dels fons marins de la costa africana està comprometent greument la seguretat alimentaria i abocant a la misèria les comunitats costaneres d’aquesta regió. Aquí el peix es la principal font de proteïnes en l’alimentació de milions de persones. La costa occidental d’Africa i en especial el litoral de Serra Leone és el paradís de la pesca il•legal, no declarada i no reglamentada (INDNR) o pesca pirata.

L’activitat il•legal dels blackfaces, forma com anomenen els pescadors locals als pirates, suposa un greu amenaça per a la supervivència alimentaria de bona part d’aquesta regió. Flotes de diversos països feinegen amb total impunitat, sense llicència per a pescar, usant arts prohibits i calant aquests en reserves per a la pesca artesanal. La majoria de vaixells porten bandera de la república de Corea, malgrat que n’hi ha també de la Xina, del Japó, d’Hondures, de Panama o de Belice i el 90% de l’activitat INDRH correspon a vaixells que usen arts d´arrossegament de fons.

El pesquer d´arrossegament amb bandera coreana Ocean 3 sota arrest a Freetown després de ser interceptat pescantil • legalment. Foto: EJF

Més enllà de les conseqüències ambientals d’aquest fet, el drama produït per la pesca INDNR ha estat la disminució en les captures dels pescadors locals i la ruïna de les vides de les comunitats costeres. Els pescadors tradicionals jo no pesquen com abans i es veuen abocats a les penúries alimentaries mentre que ni un cèntim dels beneficis de l’activitat il•lícita recau sobre ells. A Serra Leone, el 70 % de la població malviu en la més absoluta misèria i la seva supervivència depèn de les captures artesanals amb piragües. El peix il•legal es destinat a satisfer els capricis alimentaris dels més poderosos i bona part de les captures INDNR entren a Europa a través dels ports de les illes Canàries, on molts d’aquests vaixells tenen la seva base d´operacions.

De fet ningú sap del cert la quantitat de peix capturat de manera il•legal a Africa, però algunes estimacions xifren pèrdues entre 10 i 24 milions de dòlars a l’any i representen entre 11 i 26 milions de tones de peix.

La EJF (Environmental Justice Fundation) es una entitat que col•labora amb els governs africans per combatre la pesca INDNR. Un dels treballs més exhaustius sobre aquest problema el va realitzar la periodista d’investigació Juliana Ruhfus a l´any 2012. Sota el títol de “Pirate Fishing”, el treball desgrana la situació actual que es viu en aquesta costa. En base al guió d´aquest treball, el portal de noticies Al-Jazzera per commemorar el dia marítim internacional ha postat en funcionament un web interactiu que permet descobrir, tot jugant, el multimilionari negoci de la pesca il•legal.

Plana d´inici del joc Pirate fishing que ha publicat Al-Jazzera al seu web.

L´aplicatiu web, anomenat també Pirate Fishing, ens proposa convertir-nos en periodistes d’investigació per recollir proves i fer un informe sobre les conseqüències globals d’aquest fet. Els responsables del joc pretenen, a més de donar a conèixer les investigacions de Ruhfus, que els usuaris puguin prendre partida activament i aprofundeixin en les investigacions inicials tot jugant.

Pesca i Turisme: un bon complement

Publicat el Juny 30, 2014 per Manel

Respon

La pesca i turisme és una manera d´assegurar que els pescadors continuaran feinejant en les nostres aigües

D’ençà que van aparèixer les primeres propostes de turisme rural, que vaig pensar que aquesta activitat també es podria exportar a l’univers de la pesca i dels pescadors. És del tot cert que els barris de “Baix a Mar” on vivien els pescadors i llurs famílies han desaparegut quasi per complert de tots els pobles de costa i que aquesta activitat només es pot fer a bord de les actuals barques de pesca.

En un mar tant poc productiu com és la Mediterrània, la única manera de poder garantir l’activitat pesquera passa per la creació de grans àrees protegides, perquè els pescadors puguin obtenir ingressos extres en activitats com aquesta i perquè puguin vendre directament i sense intermediaris les seves captures.

Pescadors artesanals al Cap de Creus

Sóc del parer que els pescadors s´han de poder guanyar la vida dignament amb la seva feina. La desaparició de la pesca i dels oficis tradicionals relacionats amb ella comportaria una pèrdua de patrimoni irreparable que cal preservar amb urgència. Viure de les subvencions no és una bona proposta, aquest fet històricament s’ha traduït en un augment en la potència dels motors i en conseqüència en un espoli dels fons marins. Complementar els guanys amb activitats paral•leles és la millor opció, i trobar alternatives que dignifiquin l’ofici tradicional és un bon camí. En aquest sentit són molt benvingudes totes les propostes de pesca i turisme.

Aquesta idea tant simple de portar els turistes a les barques de pesca ha hagut de passar per un periple legal molt llarg. No ha estat fins a l’any 2012 que la Generalitat de Catalunya, de manera pionera a tot l’estat, va aprovar el decret que regularitza la pesca i turisme. El camí legal va començar anys abans i un dels impulsors de la iniciativa parlamentària va ser el diputat arenyenc Benet Maimí. El principal problema per aquest llarg tràmit rau en les assegurances que han de cobrir als turistes a bord de les barques de pesca.

L´art de bou és el sistema de pesca més indicat per aquesta activitat

Municipis com Cambrils, l’Ametlla, Sant Carles de las Ràpita, Roses o Llançà han estat pioners en aquest tipus d’activitat. A la província de Girona hi ha avui en dia setze embarcacions de pesca que han llençat les xarxes al turisme. Fins i tot en algun cas es combina aquesta activitat amb el caiac de mar.

A Palamós tenen previst començar aquest estiu. Hi ha una vintena d’embarcacions interessades, totes ells d’arrossegament, que podran portar entre tres i sis visitants. En aquest municipi s’està comentant la possibilitat que, juntament amb el viatge, es pogués fer un paquet que inclogui un àpat de peix, l’entrada al Museu de la Pesca i la visita guiada al port.

En el cas d´Arenys de Mar, la proposta batejada amb el nom de “turisme de mar” s’iniciarà en breu. Les primeres seran tres embarcacions dedicades a la pesca del sonso. Les barques estaran adaptades per portar passatgers que aprofundiran en el coneixement del sistema de pesca i d’altres aspectes relacionats.

Ranxo de barca

Publicat el Juny 9, 2014 per Manel

“No crec que els mariners d’aquella època, que se sentien més aviat empaitats per la cassussa, cuinessin res més que un grapat de peixos torrats a la bruta sobre un foc de quatre canyes seques. La cuina marinera es va mostrar matusserament grollera i mancada de polidesa durant un gavell d’anys, primer a bord dels caros y dels llaguts i, després, a bord de les barques de sardinal i de les barques aparellades a vela i rem que tiraven en parella l’art anomenat bou…”
(Ramon Doll. Pescats, nets i menjats)

En Roc, en Joan, en Llorenç i en Pit a la cuina del quillat Isabel la catòlica. Foto: Antoni Bellsolell

La cuina dels pescadors, és a dir, aquells plats que s’elaboren a bord de les barques de pesca, és d’una gran riquesa i qualitat. Evidentment la matèria primera, el peix fresc acabat de pescar, li dona un valor afegit que no es possible de tenir a la cuina que es pugui fer “en terra”. Qui ho ha pogut comprovar, sap del cert, que la qualitat del peix als pocs minuts de ser pescat es molt superior al mateix adquirit després d’unes poques hores a la peixateries

Aquesta cuina es caracteritza per a l’ús d’ingredients humils, per a una elaboració ràpida i senzilla adaptada al ritme de la feina i pel reduït espai de que es disposa en la barca. El tipus de peix utilitzat es de primera. Algunes vegades es fan servir espècies que no són prou valorades als mercats o bé exemplars malmesos per l’art de pesca que perdrien valor a la llotja, com en el cas dels quillats quan “van a la gamba”, que s’usen els exemplars trencats o masegats que anirien a formar part de la morralla que es reparteix cada dia la tripulació.

Els protagonistes d’aquests plats són espècies de condició baixa que esdevenen plats exquisits com la lluerna, el congre, el gat, la rata, l’aranya, la bastina, la sardina, el verat, la canana o la sípia. El tipus de peix del ”ranxo” depèn del tipus de pesquera. A més del peix, la base per a l’elaboració de les menges està formada pel brou, les patates, l’arròs, els fideus, el sofregit, la picada, l’allioli i el porró de vi entre d’altres.

la Luissa,un bou de sant Pol, que manava la família Roca. Foto: Arxiu Pere Sauleda

La cuina de barca pròpiament dita fa referència quasi exclusivament a l’art de bou ja que en aquest tipus de pesca els mariners romanen tot el dia a la mar i han de fer els àpats a bord. Allí esmorzen, berenen i sobretot dinen. Els quillats surten de port a les sis de matí i arriben entre les cinc i les sis de la tarda.

Els bous tenen habilitat un espai per a la cuina, i a més, un dels membres de la tripulació té assignat el rol de cuiner o “ranxero”. Aquest ha de compaginar diferents tasques a la vegada i, per això, els plats que es preparen són ràpids de cuinar. Mentre es realitza el bol i quan la resta de la tripulació dorm, el ranxero ha de pelar les patates, netejar el peix, fer la picada o coure el ranxo,… El cuiner rep per la seva feina un cortó més.

Els suquets, amb tota la seva diversitat de versions, són els reis del ranxo de barca. Aquests plats ràpids d’elaborar i que en l’argot dels pescadors és el “caldero” servia també per a fer-hi un rossejat d’arròs o fideus cuit amb el caldo del peix i que moltes vegades s’acompanyava amb all i oli. Altres plats típics de barca són el cim-i-tomba, l’all cremat, l’arròs amb sardines, el romesco, l’arròs a banda o l’allipebre,… Amb el pas dels anys, molts d’aquests plats s’han anat perfeccionant a les llars dels pescadors o a les barraques de platja en un primer estadi, i més endavant són incorporats a les cartes de molts restaurants de costa que els ofereixen a “preu d’or”. En aquest sentit hi ha jugat un paper molt important i molt poc valorat les pròpies dones dels pescadors. De totes maneres, el que no podrà substituir mai el millor restaurant del món és el fet de menjar-lo “a bord”.

Ramon Moreno, amic pescador de Carles Barral, la foto és feta sobre la coberta del Capitan Argüello, el llagut del Barral

L’àpat era tot un espectacle, sovint es col•locava la cassola al bell mig de la taula improvisada amb les caixes de peix i els pescadors menjaven directament d´ella utilitzant com a plat una llesca de pa o fins i tot un tros de suro. Era molt habitual acompanyar la menja amb grans dosis de vi. L’estona de l’àpat era el moment de trobada, on es reia i es feia broma, moltes d’elles anaven dirigides cap al ranxer o al ranxo que els havia cuinat, i es clar, moltes vagades aquestes bromes acabaven en discussions entre mariners i el ranxer que veia ferit el seu orgull. I és que la feina de ranxer ha estat sempre molt complicada.

En l’actualitat, cuinar a la barca de pesca és una tradició en risc de desaparèixer. Moltes tripulacions mengen entrepans o plats precuinats portats de casa i que escalfen amb el microones.

La cuina de barca té diversos reculls fàcils de trobar en llibreries

Amb aquesta historiademar es vol encoratjar a tots aquells que tingueu receptes tradicionals de la cuina de barca que ens les pugueu feu arribar a (historiesdemar@gmail.com) i que, de manera col•laborativa puguem completar aquest capítol de la història de la pesca.

Llaurant els fons marins*

Publicat el gener 20, 2014 per Manel

*Aquesta històriademar està basada en les investigacions que l’equip del doctor Pere Puig (ICM –CSIC) va fer al canyó submarí de La Fonera a Palamós i publicats a la prestigiosa revista Nature (489) i en la conferencia que va impartir ell mateix al Museu de la Pesca el 15 de novembre de 2013.

El setembre de 2012 apareix a la revista especialitzada Nature un article de l’equip del científic català Pere Puig (ICM-CSIC) on demostrava amb proves irrefutables que la pesca d’arrossegament està canviant la topografia les condicions ambientals dels flancs dels canyons submarins on es localitzen els caladors de pesca. Malgrat la poca transcendència que aquest tema ha suscitat a casa nostra, el ressò mediàtic d’aquesta publicació va fer que altres mitjans de comunicació internacional (Los Angeles Times, Scientific American) també es fixessin en aquest treball.

La investigació desmunta l’argumentació acceptada majoritàriament pel sector pesquer segons la qual, les portes d’arrossegament al remenar el fons marí, afavoreixen les relacions tròfiques entre els organismes i en conseqüència milloren les captures de pesca.

Els canyons submarins del mar català. Font ICM – CSIC

L´estudi es va dur a terme en dues fases entre els anys 2002 i 2012 al canyó submarí de La Fonera a Palamós. L’equip d’investigadors va estudiar amb sensors i ancoratges la dinàmica sedimentària del flanc nord del canyó i el flux de partícules de sediment que davallava cap al fons del mateix. Aquestes dades van ser comparades amb les del flanc sud on els quillats no feinegen. El moviment de partícules es pot equiparar a “allaus de fang” que, segons les proves aportades, són provocats per l’art de bou al ser arrossegat sobre el fons del calador. L’arrossegament de les portes, les malletes i la xarxa sobre el fons remouen i aixequen fines capes de partícules que davallen per gravetat cap al fons provocant aquests allaus.

Les “portes” dels quillats són en bona mesura les responasbles del llaurat del fons marí.

L´anàlisi detallat d’aquest flux vertical de partícules revela que diàriament s´observen dos pics màxims, un al matí entre les 9 i les 10 h (quan el quillats fan el primer bol del dia) i un altre a la tarda entre les 3 i les 4 h (abans que els quillats retornin a port i fan el darrer bol). A més a més, en els dies festius, es reduïen significativament aquests pics.

A partir de l´estudi de les concentracions dels radioisòtops Pb₂₁₀ i Cs₃₃₇, els investigadors del ICM-CSIC van poder datar la velocitat de precipitació al llarg del temps i van trobar que abans dels anys 70 els valors d’aquest flux eren de 0,35 cm/any. A partir dels anys 70 (quan, malgrat que les estadístiques de pesca indiquen una reducció de la potencia dels motors, passa exactament el contrari) el ritme de sedimentació passa a ser de 0,7 cm/any. I en el treball de l’any 2012, troben valors de 2 cm/any.

Imatge del relleu submarí del canyó de La Fonera en la que es pot observar el suavitzat morfològic de la vessant nord del canyó, freqüentada per la flota d’arrossegament, en comparació a la morfologia natural de la vessant sud sense pescar, amb un relleu molt més accentuat i irregular Font: (GRC Geociències Marines, Universitat de Barcelona).

Utilitzant sonars “multifeix” i submarins robotitzats a control remot, els investigadors van poder elaborar una cartografia molt detallada del canyó. En aquest cas, els resultats avalen la tesi sobre que l´origen dels allaus de fang són produïts pels quillats, ja que observen que als flancs nord del canyó, on hi ha el calador de Sant Sebastià, estan molt més suavitzats que no pas els flancs sud on no feinegen els bous. Aquesta suavització dels marges es produeix entre els 200 i els 800 m de profunditat, on treballen els quillats que “van a la gamba”. Així mateix van obtenir imatges del fons dels caladors on es pot observar clarament que el pas de les portes “llauren” literalment el fons marí.

1.11356_Trawled_seafloor_CRG-Marine-Geosciences_University-of-Barcelona-

Imatge obtinguda per un vehicle operat remotament en la vessant nord del canyó submarí de La Fonera, a 770 m de fondària, que mostra el detall de les marques d’arrossegament al fons marí i la seva similitud amb els solcs del llaurat d’un camp de conreu. (Font: GRC Geociències Marines, Universitat de Barcelona).

Quan s´analitzen els radioisòtops en els dos flancs del canyó, els testimonis col·locats al flanc nord (on hi ha els caladors) no tenen concentracions molt més baixes de Pb₂₁₀. Aquest fet indica que els sediments dels darrers cent anys (vida màxima que data aquest radioisòtop) han davallat cap al fons del canyó i s’ha perdut el marcador quedant només a la superfície dels caladors els sediments compactats més antics.

La dada més preocupant de l’estudi fa referència a les concentracions de carboni orgànic trobades en els sediments del calador. En els flancs pescats aquestes concentracions són molt més baixes que en els flancs no pescats. El Carboni orgànic és sinònim d´aliment disponible en els primers nivells tròfics de la cadena alimentaria i repercuteix directament en les poblacions de gamba, que són l´objectiu de l´explotació. Amb aquesta dada es pot afirmar sense cap mena de dubte que l´efecte que produeix l´arrossegament dels arts està directament relacionat amb l´empobriment del calador o el que es el mateix, que el calador s´està desertitzant per efectes de la davallada de sediments cap al fons.

El treball dels investigadors de l´ICM-CSIC aporta proves irrefutables sobre els danys que la pesca d’arrossegament produeix sobre els fons marins. Ara doncs qui ha de moure fitxa es l´administració i el sector pesquer abans de que sigui massa tard i els danys siguin del tot irreparables.

El Diccionario Histórico de los Artes de Pesca

Publicat el Desembre 30, 2013 per Manel

“La Pesca nacional, muger robusta, animosa, de tostado rostro, de endurecidas manos y callosas: que del Océano y Mediterráneo en las saladas aguas se lava: perfumada con tea y alquitrán, ó aceyte de sardina y de ballena: vestida de redes de lino, cáñamo y esparto, cuyas franjas son corchos, plomos y relingas, con guarniciones de juncos, anzuelos y cordeles: bordados zapatos de transparentes escamas; y su melena prendida con blancas espinas”

(Introducció del Diccionario feta pel mateix Sañez)

Els documents més importants de la història de la pesca a casa nostra estan estretament relacionats amb la comarca del Maresme. Així, a l’any 1722 es va publicar el treball de Joan Salvador i Riera, el manuscrit de pesca més antic que ha arribat fins els nostres dies. L’obra és de l’eminent estudiós vinculat a Calella. L´any 1773, Manuel de Zalvide, redacta el “Regalmento de la navegacion y de la pesca a la provincia marítima de Mataró”, un conjunt de disposicions i ordres adreçades als gremis de mar d´aquesta província marítima. Finalment, entre els anys 1791 i 1795, apareix l’obra cabdal en la història de la pesca: el “Diccionario historico de los artes de pesca nacional”, d´ Antonio Sañez i Reguart, comissari reial de guerra i marina i nascut a Mataró. L’obra de Sañez va ser editada en cinc volums per l’impremta de la “vídua de Joaquin Ibarra”, un dels tallers d’impressió de més prestigi europeu en aquells temps. El treball està complementat per uns excel·lents gravats realitzats per l´artista Juan Bautista Bru. Pels estudiosos en la matèria, existeix una edició en facsímil dels cinc volums de Sañez que es fàcil de trobar en les llibreries especialitzades.

Un dels 347 gravats obra de Juan Batista Bru que es poden trobar al Diccionario

Com està especificat en el títol, l’obra de Sañez té un format de diccionari i les entrades estan ordenades de forma alfabètica. Que segons el mateix autor: “se presenta por orden alfabético la historia de los mismos atavíos que la adornan, y que son de tanto interés á la defensa del Estado, como á proporcionar sustento abundante á los vasallos”. L’obra recull també totes ordenances dels gremis de mar que estaven en vigor al s. XVIII.

Edicio en fascuimil del Diccionario de Sañez

Segons es desprèn al treball de Sañez, al llarg del s XVIII, la pesca era una activitat econòmica de primer ordre, tant per ella mateixa com per tota la industria auxiliar que es movia al seu entorn; mestrances i industries de salaor especialment. El peix formava la part de la dieta de la majoria de la població i Catalunya era la zona més productiva des del punt de vista pesquer. A mitjans de segle representava gairebé el 30 % de la totalitat de l’estat. Els bous catalans al capdavant van significar la gran revolució pesquera en aquell segle i van començar a aparèixer veus crítiques envers aquesta tècnica, cosa que va propiciar els treballs i els estudis com els esmentats.

HISTÒRIESDEMAR

Arxiu d'etiquetes: art de bou