Taballera, la reina

Publicat el Novembre 10, 2014 per Manel

La platja de Taballera forma una mitja lluna perfecte orientada al vent del nord.

Taballera, la senyora del gou, és la platja més gran del Mar d´Amunt. Situada al cor del golfet, té una longitud de 200 m dibuixant una mitja lluna perfecte orientada a la tramuntana. Està formada per còdols i graves que ha abocat la riera que hi desguassa. Normalment la platja ens obsequia amb un petit aiguamoll central creat per la força de la tramuntana o bé per les pluges, si han estat generoses.

A l’extrem de ponent de la platja que, està molt més protegit del vent del nord, s’hi aixequen unes barraques de pescadors que formen un petit nucli. N’hi havia quatre, però avui només n’hi ha dues dempeus amb un avançat estat d’abandonament. Al costat de llevant, es forma una petita platja, la platja d´en Paltré.

A l´extrem de ponent hi ha un petit nucli format amb les antigues barraques de pescadors. Detall de l´interior d´una de les barraques

Un passeig per l’entorn ens porta a una bonica i ombrívola pineda al voltants de les barraques. Les restes de paret seca i el pou són els únics testimonis del que antigament havien estat fèrtils feixes de vinyes, blat i faves.

Només accessible per mar o bé a peu per la pista que surt del Port de la Selva i ens duu a Sant Baldiri de Tabalera, l’antic nucli, avui abandonat i pràcticament enrunat. El Mas Paltré i el Mas de la Birba són els únics punts habitats d’aquest antic terme.

L´antic terme de Sant Baldiri, avui enrunat, dona nom a la platja

El topònim bé de Sant Baldiri i sembla que està relacionat amb les tavelles (faves) que s’havien cultivat en aquest llogarret.

Deserta a l´hivern i atapeïda durant l’estiu, plena d’embarcacions de totes mides que campen amb total impunitat i fondegen sense miraments. Tant de bo que l’aprovació del Pla rector d’ús i gestió de l’àmbit marí del Parc Natural del Cap de Creus (PRUG) pugui fer canviar les coses.

Taballera ha estat des de sempre una platja molt preuada per a la pesca a l’encesa i en conseqüència, motiu de disputa entre els pescadors cadaquesencs, propietaris de la platja i els seus veïns del Port de la Selva. A l’any 1609 es va produir un enfrontament entre pescadors que va acabar amb una mort. Malgrat tot, Taballera suposava un greu perill pels pescadors de Cadaqués per la seva llunyania i perquè la navegació fins allí en cas de mal temps era molt complicada.

Avui encara, els pescadors artesanals calen els seus arts a Taballera. Abans havien estat els arts de platja, ara ho són les boniteres.

Aquests fets han provocat històricament que, els pescadors de Cadaqués no volguessin anar-hi, i per aquesta raó l’ajuntament obligava als seus a anar a pescar a Taballera sota fortes multes. En aquest sentit a, les ordinacions de pesca de Cadaqués de l´any 1687, es pot llegir “si nos tròban bolitxs voluntaris per anar a Taballera, que s júguia a sorts y an els que tocarà que y vagen; y en cas an els que tocàs no volian anar, que no sían admesos a la nostra pesquera que no sían passat vint anys”.

Cadups abandonats

Publicat el Octubre 27, 2014 per Manel

Els cadups, caducs o catúfols són un ormeig de pesca de parany força curiós. Es tracta d’uns recipients de fang que es calen en grups sobre el fons marí, ben a prop de les roques. La pesca amb cadups va adreçada únicament a la captura del pop roquer (Octopus vulgaris).

Els cadups és un ormeig de parant força curiós.

El pop és una espècies bentònica litoral que realitza desplaçaments curts arran de fons. Són animals solitaris i territorials que efectuen migracions relacionades amb la reproducció. Als pops els agraden els amagatalls que troben entre les roques i escletxes dels fons rocosos on s’hi refugien. Quan troben els cadups, s’introdueixen al seu interior per aixoplugar-se i d’aquesta manera son capturats. Al Cap de Creus, els pops es capturen amb nanses.

Aquest sistema de pesca és molt selectiu i no produeix cap impacte sobre el medi, per la qual cosa és considerada una de les tècniques de pesca artesanal més sostenible, sempre i quan es respectin els períodes de veda.

Es tracta d’una pesquera de temporada que encara realitzen algunes embarcacions artesanals que hi ha als nostres ports. Els cadups estan prohibits en els mesos d’estiu que, coincideix amb l’època reproductora de l’espècie. A diferència de les nanses, un altre ormeig de parany, amb els cadups no es fa servir cap mena d’esquer.

És una pesquera artesanal molt respectuosa amb l´entorn

Es calen de la mateixa manera que els palangres o les nanses, és a dir, es lliguen un a un a un cap o braçolada i aquest, al seu torn, és lligat a una corda mare. Per a senyalitzar la calada es fan servir els galls. Els cadups es calen en grups o tons d’uns 50 recipients. Normalment una mateixa embarcació sol calar uns 10 tons de cadups.

Els cadups més utilitzats són de secció circular amb un forat a la base perquè desaigüi. Solen tenir una alçada d’uns 40 cm amb una boca de 15 cm. Normalment són de fang malgrat que també se´n fan servir de fets amb altres materials com ara el plàstic o el PVC. L’origen cal buscar-lo en els catúfols que es feien servir per extreure aigua de les sènies.

Al port d´Arenys, els cadups resten abandonats

En l’actualitat, aquest ormeig de pesca, està en regressió a la majoria de ports catalans per la poca rendibilitat de la pesquera. Cada dia hi ha menys pops, i en conseqüència, les captures amb cadups han disminuït molt. Fa uns anys, per exemple, al port d´Arenys hi havia una desena d’embarcacions que es dedicaven a aquesta pesquera de temporada, avui no en queda cap i els cadups, malauradament, resten abandonats, talment com un jaciment d’àmfores en el fons marí.

La desaparició dels cadups és una mostra més de les conseqüències derivades de les males praxis i l’exhauriment dels caladors que ha abocat als límits de la desaparició una tècnica pesquera tant respectuosa com és aquesta.

Pesca i Turisme: un bon complement

Publicat el Juny 30, 2014 per Manel

Respon

La pesca i turisme és una manera d´assegurar que els pescadors continuaran feinejant en les nostres aigües

D’ençà que van aparèixer les primeres propostes de turisme rural, que vaig pensar que aquesta activitat també es podria exportar a l’univers de la pesca i dels pescadors. És del tot cert que els barris de “Baix a Mar” on vivien els pescadors i llurs famílies han desaparegut quasi per complert de tots els pobles de costa i que aquesta activitat només es pot fer a bord de les actuals barques de pesca.

En un mar tant poc productiu com és la Mediterrània, la única manera de poder garantir l’activitat pesquera passa per la creació de grans àrees protegides, perquè els pescadors puguin obtenir ingressos extres en activitats com aquesta i perquè puguin vendre directament i sense intermediaris les seves captures.

Pescadors artesanals al Cap de Creus

Sóc del parer que els pescadors s´han de poder guanyar la vida dignament amb la seva feina. La desaparició de la pesca i dels oficis tradicionals relacionats amb ella comportaria una pèrdua de patrimoni irreparable que cal preservar amb urgència. Viure de les subvencions no és una bona proposta, aquest fet històricament s’ha traduït en un augment en la potència dels motors i en conseqüència en un espoli dels fons marins. Complementar els guanys amb activitats paral•leles és la millor opció, i trobar alternatives que dignifiquin l’ofici tradicional és un bon camí. En aquest sentit són molt benvingudes totes les propostes de pesca i turisme.

Aquesta idea tant simple de portar els turistes a les barques de pesca ha hagut de passar per un periple legal molt llarg. No ha estat fins a l’any 2012 que la Generalitat de Catalunya, de manera pionera a tot l’estat, va aprovar el decret que regularitza la pesca i turisme. El camí legal va començar anys abans i un dels impulsors de la iniciativa parlamentària va ser el diputat arenyenc Benet Maimí. El principal problema per aquest llarg tràmit rau en les assegurances que han de cobrir als turistes a bord de les barques de pesca.

L´art de bou és el sistema de pesca més indicat per aquesta activitat

Municipis com Cambrils, l’Ametlla, Sant Carles de las Ràpita, Roses o Llançà han estat pioners en aquest tipus d’activitat. A la província de Girona hi ha avui en dia setze embarcacions de pesca que han llençat les xarxes al turisme. Fins i tot en algun cas es combina aquesta activitat amb el caiac de mar.

A Palamós tenen previst començar aquest estiu. Hi ha una vintena d’embarcacions interessades, totes ells d’arrossegament, que podran portar entre tres i sis visitants. En aquest municipi s’està comentant la possibilitat que, juntament amb el viatge, es pogués fer un paquet que inclogui un àpat de peix, l’entrada al Museu de la Pesca i la visita guiada al port.

En el cas d´Arenys de Mar, la proposta batejada amb el nom de “turisme de mar” s’iniciarà en breu. Les primeres seran tres embarcacions dedicades a la pesca del sonso. Les barques estaran adaptades per portar passatgers que aprofundiran en el coneixement del sistema de pesca i d’altres aspectes relacionats.

El sonso: així, si!

Publicat el Juny 23, 2014 per Manel

Com cada primavera, les peixateries de la costa es tornen a omplir de sonso. El sonso (Gymnammodytes cicerellus) és un peix de mida petita que pot arribar a mesurar fins a 17 cm. El seu cos és allargat i cilíndric i és de color blau verdós amb les bandes argentades molt característiques. Viu formant moles a la costa en fons sorrencs poc profunds. Una mola de sonso pot estar composta per entre 50 i 500 kg de l’espècie i es localitzen mitjançant les modernes sondes.

El sonso és una espècie de mida petita. La seva pesquera està regulada i cal disposar d’una llicència específica. Cal no confondre’l amb espècies immadures, que aquestes sí que són de venda il·legal.

Es captura amb la sonsera, un art de pesca artesanal producte de l’evolució del bolig. La sonsera presenta unes bandes o cames molt llargues que encerclen la mola de sonso que, prèviament ha detectat la sonda i el condueixen al cop, una bossa cega on queda atrapat sense escapatòria. La sonsera és un art de pesca a mig camí entre l’encerclament i l’arrossegament, ja que primer s’encercla la mola de peix i després s’arrossega l’art per a conduir-la fins al cop. Aquest tipus de pesca té establerta una veda entre els mesos de desembre a març.

El sonso és pesca amb la sonsera un art a mig camí entre l´encerclament i l´arrossegament. Foto: Mauricio Pulido

La malla o “mantellina” de la sonsera és molt fina “cega” i això va portar que els experts de Brussel•les recelessin d’aquesta modalitat de pesca i va obligar als pescadors a aturar la seva activitat fins que es realitzés un estudi que demostrés que es tractava d´un sistema de pesca sostenible i respectuós. Aquest fet va posar d´acord científics, pescadors i l’administració i va desembocar finalment en el que avui és el comitè de cogestió del sonso. Aquí, els pescadors es “guanyen la vida” i els stocks són controlats per la comunitat científica per tal que es pugui mantenir l’activitat en el futur. Precisament el comitè de cogestió dels sonso va ser guardonat amb el premi al mèrit a la conservació 2013 atorgat per l’organització internacional WWF. En aquest cas la gestió no la fa l’administració, com passa normalment, sinó que la du a terme un comitè compost per l’administració, els pescadors, la comunitat científica i les organitzacions mediambientals.

Al cop la malla és molt fina “mantellina” i allí el peix queda atrapat. Foto: Mauricio Pulido

El resultat final de tot plegat ha estat, a més de la conservació del recurs, que els pescadors han vist augmentats els seus guanys, ja que el preu del sonso a la llotja s’ha triplicat d’ençà que s’han establert les quotes.

Iniciatives com la cogestió que s’està duent a terme en el cas del sonso es un model a seguir per altres pesqueries si es vol que es puguin mantenir en el futur. Això, juntament amb la conservació dels ecosistemes i la diversificació dels ingressos per part dels pescadors en activitats com ara la pesca i turisme o el cistell de peix de proximitat són els únics camins per a poder mantenir la pesca en un mar tant poc productiu com és el nostre.

La sonsera té dues bandes o “cames” molt llargues que encerclern la mola de sonso. Foto: Mauricio Pulido

A Catalunya hi ha una vintena d’embarcacions que es dediquen a la pesquera del sonso a Arenys de Mar, a Blanes, a Sant Feliu de Guíxols, a Palamós i a L´Estartit. És precisament en aquest tram de costa on la granulometria de la sorra dels fons litorals és ideal pel desenvolupament de l’espècie.

Els sonsaires arriben a llotja a mig matí. D´ençà que s´han establert quotes el preu s´ha triplicat

A Arenys de Mar hi ha vuit embarcacions que “van al sonso”. Cada setmana surten de manera alterna 4 barques i la quota màxima que poden capturar és de 400 kg/dia per embarcació. Abans de la implementació de les quotes, els “sonsaires”, nom popular amb que es coneixen aquests pescadors, capturaven la quantitat que volien sense cap mena de control amb els prejudicis que produïen a les poblacions de sonso. Una sola barca podia arribar a la llotja amb 1500 kg de sonso diaris que es venien en subhasta a un promig d´1 €/kg. Avui es capturen com a màxim 400 kg per barca i el preu de sortida és d’uns 3,5 €. Malgrat tot, encara hi ha molta feina a fer, ja que el consumidor final paga pel kg de sonso a uns 10 €, però això és una altre historiademar.

Ranxo de barca

Publicat el Juny 9, 2014 per Manel

“No crec que els mariners d’aquella època, que se sentien més aviat empaitats per la cassussa, cuinessin res més que un grapat de peixos torrats a la bruta sobre un foc de quatre canyes seques. La cuina marinera es va mostrar matusserament grollera i mancada de polidesa durant un gavell d’anys, primer a bord dels caros y dels llaguts i, després, a bord de les barques de sardinal i de les barques aparellades a vela i rem que tiraven en parella l’art anomenat bou…”
(Ramon Doll. Pescats, nets i menjats)

En Roc, en Joan, en Llorenç i en Pit a la cuina del quillat Isabel la catòlica. Foto: Antoni Bellsolell

La cuina dels pescadors, és a dir, aquells plats que s’elaboren a bord de les barques de pesca, és d’una gran riquesa i qualitat. Evidentment la matèria primera, el peix fresc acabat de pescar, li dona un valor afegit que no es possible de tenir a la cuina que es pugui fer “en terra”. Qui ho ha pogut comprovar, sap del cert, que la qualitat del peix als pocs minuts de ser pescat es molt superior al mateix adquirit després d’unes poques hores a la peixateries

Aquesta cuina es caracteritza per a l’ús d’ingredients humils, per a una elaboració ràpida i senzilla adaptada al ritme de la feina i pel reduït espai de que es disposa en la barca. El tipus de peix utilitzat es de primera. Algunes vegades es fan servir espècies que no són prou valorades als mercats o bé exemplars malmesos per l’art de pesca que perdrien valor a la llotja, com en el cas dels quillats quan “van a la gamba”, que s’usen els exemplars trencats o masegats que anirien a formar part de la morralla que es reparteix cada dia la tripulació.

Els protagonistes d’aquests plats són espècies de condició baixa que esdevenen plats exquisits com la lluerna, el congre, el gat, la rata, l’aranya, la bastina, la sardina, el verat, la canana o la sípia. El tipus de peix del ”ranxo” depèn del tipus de pesquera. A més del peix, la base per a l’elaboració de les menges està formada pel brou, les patates, l’arròs, els fideus, el sofregit, la picada, l’allioli i el porró de vi entre d’altres.

la Luissa,un bou de sant Pol, que manava la família Roca. Foto: Arxiu Pere Sauleda

La cuina de barca pròpiament dita fa referència quasi exclusivament a l’art de bou ja que en aquest tipus de pesca els mariners romanen tot el dia a la mar i han de fer els àpats a bord. Allí esmorzen, berenen i sobretot dinen. Els quillats surten de port a les sis de matí i arriben entre les cinc i les sis de la tarda.

Els bous tenen habilitat un espai per a la cuina, i a més, un dels membres de la tripulació té assignat el rol de cuiner o “ranxero”. Aquest ha de compaginar diferents tasques a la vegada i, per això, els plats que es preparen són ràpids de cuinar. Mentre es realitza el bol i quan la resta de la tripulació dorm, el ranxero ha de pelar les patates, netejar el peix, fer la picada o coure el ranxo,… El cuiner rep per la seva feina un cortó més.

Els suquets, amb tota la seva diversitat de versions, són els reis del ranxo de barca. Aquests plats ràpids d’elaborar i que en l’argot dels pescadors és el “caldero” servia també per a fer-hi un rossejat d’arròs o fideus cuit amb el caldo del peix i que moltes vegades s’acompanyava amb all i oli. Altres plats típics de barca són el cim-i-tomba, l’all cremat, l’arròs amb sardines, el romesco, l’arròs a banda o l’allipebre,… Amb el pas dels anys, molts d’aquests plats s’han anat perfeccionant a les llars dels pescadors o a les barraques de platja en un primer estadi, i més endavant són incorporats a les cartes de molts restaurants de costa que els ofereixen a “preu d’or”. En aquest sentit hi ha jugat un paper molt important i molt poc valorat les pròpies dones dels pescadors. De totes maneres, el que no podrà substituir mai el millor restaurant del món és el fet de menjar-lo “a bord”.

Ramon Moreno, amic pescador de Carles Barral, la foto és feta sobre la coberta del Capitan Argüello, el llagut del Barral

L’àpat era tot un espectacle, sovint es col•locava la cassola al bell mig de la taula improvisada amb les caixes de peix i els pescadors menjaven directament d´ella utilitzant com a plat una llesca de pa o fins i tot un tros de suro. Era molt habitual acompanyar la menja amb grans dosis de vi. L’estona de l’àpat era el moment de trobada, on es reia i es feia broma, moltes d’elles anaven dirigides cap al ranxer o al ranxo que els havia cuinat, i es clar, moltes vagades aquestes bromes acabaven en discussions entre mariners i el ranxer que veia ferit el seu orgull. I és que la feina de ranxer ha estat sempre molt complicada.

En l’actualitat, cuinar a la barca de pesca és una tradició en risc de desaparèixer. Moltes tripulacions mengen entrepans o plats precuinats portats de casa i que escalfen amb el microones.

La cuina de barca té diversos reculls fàcils de trobar en llibreries

Amb aquesta historiademar es vol encoratjar a tots aquells que tingueu receptes tradicionals de la cuina de barca que ens les pugueu feu arribar a (historiesdemar@gmail.com) i que, de manera col•laborativa puguem completar aquest capítol de la història de la pesca.

Els caladors del Maresme

Publicat el Desembre 9, 2013 per Manel

Els bous o quillats són els que pesquen als caladors

Un calador és la regió del fons marí on normalment feinegen les embarcacions que realitzen pesqueres bentòniques o demersals. Quan es parla de caladors, es mencionen els indrets on treballen els bous o quillats, malgrat que també altres modalitats de pesca (tresmall, palangre,…) tenen els seus llocs preferits a l’hora de calar els paranys. En aquests altres casos, el que es busca són barres i altres accidents on l´art de bou no pot treballar i que permeten obtenir el màxim rendiment de la pesquera.

L’orografia del fons, els corrents marins predominants i les preferències de les especies són factors a tenir en compte a l’hora de determinar un calador.

Els principals caladors de la marina del Maresme són coneguts pels pescadors des de molt antic, i sovint la seva localització ha anat passant a través de generacions. Per tal de situar-se correctament sobre el calador escollit, cal conèixer les senyes que el determinen i tenir molta experiència. La localització es feia, fins que la tecnologia no es va imposar, d’una manera manual fent enfilacions entre dos punts de referència situats a la costa.

Topografia dels canyons submarins. Font Generaltat de Catalunya

La gran majoria de caladors d’arrossegament estan situats als límits de la plataforma continental i en el seu talús o en els canyons submarins com ara el canyó de Blanes i els diversos petits canyons que hi ha davant la costa del Maresme i Barcelona. La poca selectivitat de l’art de bou fa que en els caladors d’arrossegament es capturi un nombre elevat d’espècies diverses. Malgrat tot, quan “van a la gamba” agafen només representants d’aquesta espècie de crustaci..

Principals caladors de la comarca del Maresme

Alguns dels caladors més importants de la costa central catalana, així com les senyes per tal de localitzar-los, es descriuen al treball La pesca en España (1) Cataluña de C. Bas, E. Morales, M. Rubió que es va publicar l’any 1955.

Els caladors del Maresme segons el treball de . C. Bas, E. Morales, M. Rubió, C.S.I.C. Patronato Juan de la Cierva. 1955.

A tall d’exemple, es pot anomenar el que diuen els esmentats autors d’algun d’aquests caladors.

ELS CAPETS*: comença aquest calador relativament a prop de terra, en el creuament de les enfi1acions de Sant Joan de Blanes i Sant Miquel de Solterra amb el burragot petit i el far de Tossa. La profunditat és de 55 braces i el fons és de fang.

ROCASSA*: aquest calador segueix el marge del canyó de Blanes. Es cala l’art quan Can Pola s’enfila amb el far de Tossa i Sant Joan de Blanes amb Sant Miquel de Solterra. Es pesca entre 200 i 300 braces i el fons és fangós.

EL FILAN*: s’inicia aquest calador a gran profunditat en el creuament de les enfilacions de Sant Llorenç amb el Sot i l’extrem del Montseny amb el punt més elevat del Filan, situat a ponent d’Arenys. El fons és de fang i es pesquen especies de profunditat.

LA CARRANA*: l’enfilació que marca el rumb del calador és la formada per Sant Joan de Blanes amb els turons de darrera. La profunditat al començar la calada és de 180 braces. Continuant a llevant es segueix l’enfilació de Montseny xic amb la part de llevant de Can Frígols, on hi ha nombrosos cecs que deuen ser la continuació de les rieres del Maresme. En aquest calador es pesca sobretot gamba, escamarla i maire.

* Font: La pesca en España (1) Cataluña. C. Bas, E. Morales, M. Rubió, C.S.I.C. Patronato Juan de la Cierva. 1955.

No és això…

Publicat el Novembre 25, 2013 per Manel

Sóc del parer que les activitats del primer sector s’han potenciar i ajudar per a assegurar-les per a futures generacions. El cas de la pagesia és molt clar, aquí a més de la pròpia feina productiva, el pagès juga un paper de primer ordre en l’ordenació i modelació del paisatge.

La pesca artesanal supossa el 80% de la flota i el 20% de les captures de les nostres llotges

En el cas de la pesca, hauria de succeir una cosa semblant i de manera bastant incipient apareixen idees que poden ajudar a assegurar la continuïtat del sector en un mar com es la Mediterrània.

El futur de la pesca a la Mediterrània passa per potenciar les pesqueres artesanals

El que està fora de tota lògica és que una activitat recol•lectora, com les que feien els primers homínids durant el paleolític, faci servir elements tecnològics de primer ordre propis d’una societat moderna del s. XXI. En aquest sentit, polítiques com ara la subvenció del gasoil només suposa que s’inverteixi en augmentar la potencia dels motors i en conseqüència que augmenti la sobreexplotació dels caladors. Actuacions d’aquest tipus només serveix per a resoldre urgències a curt termini però són del tot catastròfiques a mig i llarg termini i només s’aconsegueix mantenir els guanys a costat d’invertir en esforç. A més, els pescadors artesanals, molt més respectuosos i selectius pel que fa a les seves captures, veuen com la seva feina corre perill de desaparèixer.

Qillats d´arrossegament al port de Blanes

Aquestes actuacions acaben afavorint la sobreexplotació pesquera i en conseqüència els danys ecològics sobre els ambients marins. En aquest sentit cal recordar, que segons la llei, la potència màxima autoritzada pels quillats d’arrossegament es de 500 cv i es de domini públic que la gran majoria dels quillats que feinegen per la nostra costa treballa amb motors de més de 1000 cv i fins hi tot n’hi ha amb motors de fins a 3000 cv. Amb la subvenció del gasoil, l’administració està invertint en afavorir la potència dels motors. Si avui mateix el Seprona es dediqués a controlar la potencia dels motors de la mateixa forma que ho fa amb la pesca d’immadurs, us asseguro que molt pocs quillats sortirien de port.

L¨arrossegament o art de bou és un sistema de pesca del tot incompatible pels danys que produeix sobre els fons

Hem de tenir molt present que en un mar tant poc productiu com es la Mediterrània, la pesca com a activitat industrial no hi té cabuda i caldria dedicar tots els esforços en la potenciació de la pesca artesanal.

Si volem continuar trobat pescadors a les nostres platges i ports i pesca als nostres caladors, calen actuacions més contundents. Caldria parlar de reconversió del sector i això passa per:

1. Reduir de la flota d’arrossegament únicament a aquelles barques de fins a 500 cv.
2. Potenciar de les pesqueres tradicionals (tresmall, soltes, palangre, nanses, cadups,…)
3. Realitzar parades biològiques més generalitzades.
4. Establir àrees marines protegides realment significatives.
5. Crear àrees de custodia entre els propis pescadors i la comunitat científica.
6. Donar un valor afegit al peix “de proximitat”.
7. Canviar els hàbits de consum de peix entre la població.
8. Eliminar els intermediaris del procés de comercialització del peix.

El que sí que estic del tot segur és que aquesta entrada no agradarà gens al nostre sector pesquer, dominat sobretot pels armadors dels grans quillats d’arrossegament que dia rere dia, “llauren” el fons marí. Però això és una altre històriademar.

La lluenta, o allò que no s’hauria de repetir

Publicat el Novembre 4, 2013 per Manel

Quan pensem en l’exhauriment dels recursos pesquers, el primer que en ve al cap es la situació en que es troben espècies com la tonyina vermella degut a la pressió a la que es veu sotmesa per la flota multinacional que les que la capturen sense aturador. Però com passa sovint, a nivell molt més local, han succeït episodis semblants i que fins hi tot han arribat al col•lapse de l’espècie.
Aquest és el cas de la petxina lluent (Callista Chione) a la costa del Maresme. Aquest exemple hauria de estar en tots els manuals de males practiques de gestió com a model d’allò que no s’hauria de repetir mai més.

Les captures de petxina lluent eren quantioses i sembalva que mai s´esgotarien

Al llarg les darreres dècades del passat segle els pescadors bàsicament, d´Arenys i alguns de Blanes i de Mataró, van començar a explotar el banc de petxina lluent que hi havia als fons sorrencs de la comarca del Maresme, especialment entre el Masnou i Blanes. El recurs, prometia ser una “mina d’or” i fins hi tot es van organitzar en cooperativa per vetllar pel bon funcionament de l’explotació i per regular-ne les captures. En molts pocs anys la flota de “petxinaires”, nom amb que es coneixen aquests pescadors, va aconseguir exhaurir el recurs. A més es dona la paradoxa que aquest tipus de pesquera estava legislada directament pel govern català (ordre 28 gener de 1988. DOGC 952 de 15/02/88) i a més, l’any 1999 els petxinaires van rebre el guardó per part de la Generalitat en reconeixement a la seva feina.

En descàrrec sobre els petxinaires, el que també es cert, és que les diverses regeneracions de platges que s’han anat fent a la comarca no van ajudar gens a aquesta activitat pesquera i ja en la primera actuació feta l’any 1986 entre Montgat i Premià de mar, la draga va produir un impacte ambiental enorme sobre “Els Colls”, el calador més productiu d’aquest mol•lusc.

Les regeneracions de platges van acabar amb els bancs de petina lluent

Sigui com sigui, el que no es va fer per cap de les dues bandes han estat estudis científics sobre el recurs, la seva capacitat de renovació o l´impacte real que produïa l’extracció de sorres sobre les comunitats bentòniques sorrenques.

El sistema de pesca consistia en arrossegar pels fons sorrencs d´entre 6 a 20 m unes gàbies metàl•liques que actuen com a rastell i que agafen tot allò que es posa al seu davant. Cadascuna de les barques arrossegava alhora quatre gàbies i en alguns cassos es feia per sobre els límits dels alguers en un intent d’obtenir el màxim rendiment de la pesca.

Ara les gàbies estant amuntegades en el port sense cap us

La captura estava formada quasi exclusivament per petxina lluent, malgrat que també s’agafaven d’altres espècies de bivalves com la petxina blanca (Mactra corallina), el petxinot (Glycimeris glycmeris), l’escopinya gravada (Venus casina) o la petxina saltarina (Laevicardium crassum) entre d’altres. Abans de l’exhauriment de la lluenta, hi va haver un primer senyal d’avís quan es va deixar de pescar, de cop i volta, la petxina blanca, la segona en importància pel que feia a les captures.

La petxina lluent, també anomenada lluenta o petxinot de sang, és un bivalve amb una closca bastant robusta i un esculpit molt poc visible i concèntric que alterna diferents tonalitats de roig argilós. El cos té un peu musculós d’un color roig intens que funciona com a òrgan excavador. Viu enterrada en fons sorrencs a poca profunditat i sovint rodejant els alguers.

Avui només una barca feienaj des del port d´Arensy

Avui només una barca feineja des del port d´Arenys

Ara, amb el recurs pràcticament exhaurit, només una única barca encara surt des d´Arenys amb gàbies, ho fa però per capturar cuc d’esquer pels pescadors de canya.

Abans dels GPS,… Les senyes

Publicat el Octubre 21, 2013 per Manel

Molt abans de l’aparició dels sistemes electrònics de localització per satèl•lit, els pescadors utilitzaven les senyes per arribar als bons llocs de pesca. Els caladors eren coneguts a la perfecció pels pescadors de la mateixa manera que nosaltres som capaços d’identificar el relleu terrestre. Avui, amb la generalització dels sistemes GPS, tot aquest patrimoni que està al voltant de les senyes i de les enfilacions, i que s’ha anat transmeten generació rere generació, corre perill de desaparèixer.

Per a conèixer la situació d’un vaixell en el mar s’han de prendre dues enfilacions sobre la costa. El vèrtex que formen les dues enfilacions és la situació en que ens trobem.

Les senyes no són res més que un sistema d’orientació per enfilació. Consisteix en traçar un triangle entre dos punts de la costa separats entre sí. La primera enfilació es marca sobre la perpendicular del vaixell i l’altre sobre un punt allunyat del primer. El vèrtex que forma l’angle entre aquestes dues línies és la situació sobre la que es troba l’embarcació. Per assegurar la posició, cadascun dels punts es prenia per enfilació, es a dir, posant en línia dos referències de la costa. Quan les enfilacions dels dos punts coincidien, volia dir que es trobàvem exactament sobre el lloc on s’havien pres les senyes sense cap marge d’error.
Per prendre les enfilacions s’havien d’agafar punts de la costa que es distingissin bé des de mar: campanars, torres de vigilància, edificis, fars, arbres, masos i muntanyes i turons. En aquest sentit, el topònim Montseny, documentat des del segle IX, prové de “Montis signi”, es a dir mont senya.

La talaia del Montseny ha estat des de sempre una molt bona senya pels navegants. El topònim “Montseny” ve precisament d’aquest fet.

Els pescadors tenien tant incorporat l’hàbit de prendre senyes que n’agafaven fins hi tot de forma inconscient. N’hi havia que les coneixia tothom, d’altres eren un dels secrets més ben guardats i la seva transmissió passava de pares a fills tanmateix com a un tresor familiar.

Un dels inconvenients amb que es trobaven a l’hora de prendre senyes era que sovint es feien servir cases de la línia de costa per a fer l’enfilació i amb els pas dels anys, algunes d’aquestes referències han estat enderrocades. A Mataró, per exemple, hi havia Can Maitanquis que era utilitzat sovint per a prendre enfilacions, avui aquesta casa ha estat enderrocada i el solar reconvertit en una zona blava. En el mateix sentit, algunes edificacions més recents han estat incorporades en l’univers de les senyes dels pescadors, així l’edifici de la Torre Maresme amb el rètol lluminós de la guardiola i l’espiga va ser utilitzat com a una molt bona senya pels pescadors de Mataró durant molts anys.

Els punts de la costa que es distingeixen bé des de mar han estat utilitzats com a senyes. En aquesta foto de Canet: el campanar, la misericòrdia, l’estació, pedra castell, la creu,…

Dins del món de la pesca el veritables “reis” eren els nansers i els palangrers que havien d’afinar fins al mil•límetre per a calar els ormeigs sobre el punt precís i assegurar-se així una bona captura. Tant en un cas com en l’altre, si volien fer un bon jornal, havien de calar el parany sobre de les petites barres rocoses riques en peix de bona qualitat. En aquest cas es prenien com a senyes elements tant imperceptibles com la xemeneia d’un mas, algun arbre com el Pi del Soldat a Sant Pol o bé el disc de senyalització del tren que hi havia abans d’entrar a l’estació de Sant Pol. En canvi, entre els pescadors que anaven a l’art de bou, la exactitud no havia de ser tant precisa i es prenien com a senyes accidents geogràfics visibles a grans distàncies.
A continuació es detallen algunes de les senyes que feien servir sobretot els pescadors de Sant Pol i d´Arenys. S’han separat les senyes de primer terme de les de segon terme. Així a primera línia hi havia: la Farola de Calella, Can Venanci (casa del guardaagulles a Sant Pol), el Moli Vermell (a la platja de la Murtra a Sant Pol), les Aigües del Farell (rial de Sant Pol), L`metralladora (el Búnquer de Sant Pol), Sant Pau, el Camposanto (cementiri de Sant Pol), la Torre de la Martina ( xalet de Sant Pol), la Casablanca (a les roques blanques a Canet), els Padres (convent de Canet), la Misercordia (a Canet), el campanar de Canet, la Puntaire (edifici d´Arenys), el Portinyol (a Arenys),… I en segon terme destaquem: el Turó de Grimola (al Montnegre), el Montalt o Tres Turons, el Turó del Mig (al Montalt), el Turó Negre o de Vila Negre (al Montalt), la Telefonista (al Montnegre), el Turó Gros (al Montnegre), la Creu de Canet, Santa Florentina (a Canet) o el Castell de Palafolls entre d’altres.

Peix de ric, peix de pobre

Publicat el Juliol 21, 2013 per Manel

Al llarg de la història, la percepció que hem tingut sobre el valor dels peixos ha canviat molt. El que avui es considera com a una espècies de molt bona qualitat, ahir era quelcom que no tenia gaire interès. Al llarg de la història els hàbits gastronòmics i el valor que li donem als aliments ha variat. Pels romans, per exemple, el “garum” era una exquisidesa, avui, aquesta salsa feta a partir de la fermentació de visceres de peix ens pot semblar d´allò més repugnant.

El sorell és un “peix de pobre” que va en camí de convertir-se en “peix de rics”

Les modes, el valor nutritiu o l’abundància en els mercats entre d´altres fan que allò que abans era considerat com a un luxe avui no tingui ni el mínim interès. Paradoxalment també ha succeït el procés contrari, allò que abans era una “delicatessen”, avui no té cap mena de valor i els pescadors s´afanyen a que no els quedi emmallat en les els seus ormeigs.

El qualificatiu “de ric” o “de pobre”, gairebé sempre fa referència al preu del producte en el mercat, moltes vegades aquest té més relació amb el transport i conservació des de l’àrea de captura o bé es deu a que és tracta d´una espècie sopbreexplotada i cal aplicar-hi un esforç enorme per a obtenir-la, que no pas al seu valor nutritiu o a la qualitat de la seva carn.

Com en tots els aliments, en el cas del peix, també es molt important potenciar el producte de proximitat. D’aquesta forma, a casa nostra, s’afavoriria la pesca artesanal dels nostres pescadors, s’evitaria la sobreexplotació i s’eliminarien les despeses d’ultracongelació i transport.

Especies com la Boga (Boops boops), la Xucla (Spicaria maena) el Gerret (Spicaria smaris) o el Sorell (Trachurus trachurus) es troben entre les espècies que han perdut valor. Abans, fins hi tot els metges receptaven una bon plat de boga acompanyat de patates i avui els pescadors es veuen obligats a llençar la captura per la borda. Fins hi tot consultant guies i manuals de peixos podem llegir expressions com: “de carn poc apreciada i amb gust semblant a la sardina”, “carn gairebé incomestible” o bé “ per la seva poca qualitat la carn es destinada a fer pinso” per a referir-se a aquestes espècies. Un cas especial mereix el sorell, on els exemplars de bona mida, comencen a prendre valor gràcies al Sushi i al Japonesos.

L´espardenya és una de les menges de mar més esquissides

En altres casos ha succeït l´efecte contrari. De tots es conegut el cas del Bacallà (Gadus morhua) que va passat de ser una menja humil a ser un àpat “de senyors”. Aquest fet ha passat d’una forma encara molt més exagerada amb l´Espardenya (Stichopus regalis). En aquest cas, allò que es repartia entre els pescadors amb la morralla perquè no tenia cap sortida al mercat, s’ha convertit en una de les menges més exclusives.

La maire, un peix de proximitat amb una carn de molt bona qualitat

En el canvi de percepció del valor del peix també ha tingut una força especial els avenços tecnològics ens els arts, en els materials, en els sistemes de pesca i en les embarcacions. Evidentment quan els sardinals o les parelles de bou eren els tipus de pesca majoritari a la nostra costa s’explotaven uns hàbitats determinats. Amb l’aparició dels quillats a motor i de les portes o bé amb els moderns arts pel.làgics es poden explotar un ambients fins llavors desconeguts que permeten comercialitzar noves espècies, algunes com el Llenguado (Solea vulgaris), la Gamba vermella (Aristeus antennatus) o el Rap (Lophius piscatorius) anirien en el grup del “peix de ric”, mentre que la Maire (Micromesistius poutassou) o la Bròtola (Phycis blennoides), engruixirien l´equip del “peix de pobre”.

I mentre tot això continua, me’n aprofito consumint peix de molt bona qualitat a preu de saldo.

HISTÒRIESDEMAR

Arxiu d'etiquetes: arts menors