Una platja viva (3): els ocells

Publicat el Juliol 14, 2014 per Manel

Les platges són ambients molt canviants i ocupats de manera intensa per l´activitat humana en determinades èpoques de l’any i els éssers vius que viuen a les platges han vist enormement modificat el seu ambient. De tots, pot-ser els més afectats han estat els ocells que hi nidifiquen a la sorra de les nostres platges ja que comparteixen espai amb els banyistes i els serveis típics. Malgrat tot, algunes espècies irreductibles, encara hi nidifiquen i d´altres troben en les platges l´aliment o les àrees de descans després dels seus vols a mar obert per anar a alimentar-se.

El corriol camanegra és una espècie típica de platja

A l´hivern, nombroses espècies que han criat als països nòrdics migren cap al sud per trobar en les nostre litoral unes condicions més bones per passar la temporada. En aquesta època les platges, ja molt més desertes, són el refugi d´aquests ocells hivernants que hi troben la tranquil•litat típica d´aquesta estació.

Quan parlem d´aus marines, fem referencia a un grup heterogeni d´ocells que tenen com a denominador comú el fet de desenvolupar alguna part del seu cicle vital o de viure prop del mar. Així distingim tres grups d’aus marines: Espècies que no es decanten de la zona de platja i aigües poc fondes com ara els corriols. Espècies que només freqüenten les aigües litorals i no sobrepassen els límits de la plataforma continental com les gavines i els xatracs. I espècies que freqüenten el mar obert i rarament s’apropen a la costa com les baldrigues o els mascarells.

La protecció de la zona de nidificació del corriol camanegre a la platja de la gola del riu Ter.

El primer grup és el que es veu més afectat per la intensa ocupació de les platges i espècies com el Corriol camanegre (Charadrius alexandrinus), que nidifica a la mateixa sorra, corre un seriós perill de desaparició. Per niar selecciona indrets amb poca vegetació i amb presència de restes dipositades per les onades. Avui aquesta espècie encara nidifica a les platges del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, si bé la forta pressió humana sobre les platges fa que sigui una espècie molt vulnerable. Aquí es realitza durant l´època de nidificació un abalisament de la platja per evitar l´entrada d´usuaris. Aquesta protecció permet reservar una part de la zona sorrenca on cria habitualment l’espècie i impedeix el pas als banyistes i usuaris de la platja. Els exemplars hivernants es poden observar a tota la franja litoral.

NIu de corriol a la sorra de la platja. Els ous són críptics

A les platges del Maresme encara hi ha algunes parelles de Corriol camanegra que fan els seus nius a la platja de Malgrat, a la punta de la Tordera i a la platja de Premià. En aquests cassos la presència d’aquesta au es deu a la protecció de la vegetació típica de platja. Abans de l’ocupació de les platges maresmenques pel turisme de masses, aquesta espècie era molt abundant en totes les platges de la comarca. Segons Pere Cordero, als anys 40 – 50, els nius d’aquesta espècie eren coneguts pels pescadors. No era estrany que els nens dels pobles “de mar” anessin a les platges a buscar nius de corriol.

Ranxo de barca

Publicat el Juny 9, 2014 per Manel

“No crec que els mariners d’aquella època, que se sentien més aviat empaitats per la cassussa, cuinessin res més que un grapat de peixos torrats a la bruta sobre un foc de quatre canyes seques. La cuina marinera es va mostrar matusserament grollera i mancada de polidesa durant un gavell d’anys, primer a bord dels caros y dels llaguts i, després, a bord de les barques de sardinal i de les barques aparellades a vela i rem que tiraven en parella l’art anomenat bou…”
(Ramon Doll. Pescats, nets i menjats)

En Roc, en Joan, en Llorenç i en Pit a la cuina del quillat Isabel la catòlica. Foto: Antoni Bellsolell

La cuina dels pescadors, és a dir, aquells plats que s’elaboren a bord de les barques de pesca, és d’una gran riquesa i qualitat. Evidentment la matèria primera, el peix fresc acabat de pescar, li dona un valor afegit que no es possible de tenir a la cuina que es pugui fer “en terra”. Qui ho ha pogut comprovar, sap del cert, que la qualitat del peix als pocs minuts de ser pescat es molt superior al mateix adquirit després d’unes poques hores a la peixateries

Aquesta cuina es caracteritza per a l’ús d’ingredients humils, per a una elaboració ràpida i senzilla adaptada al ritme de la feina i pel reduït espai de que es disposa en la barca. El tipus de peix utilitzat es de primera. Algunes vegades es fan servir espècies que no són prou valorades als mercats o bé exemplars malmesos per l’art de pesca que perdrien valor a la llotja, com en el cas dels quillats quan “van a la gamba”, que s’usen els exemplars trencats o masegats que anirien a formar part de la morralla que es reparteix cada dia la tripulació.

Els protagonistes d’aquests plats són espècies de condició baixa que esdevenen plats exquisits com la lluerna, el congre, el gat, la rata, l’aranya, la bastina, la sardina, el verat, la canana o la sípia. El tipus de peix del ”ranxo” depèn del tipus de pesquera. A més del peix, la base per a l’elaboració de les menges està formada pel brou, les patates, l’arròs, els fideus, el sofregit, la picada, l’allioli i el porró de vi entre d’altres.

la Luissa,un bou de sant Pol, que manava la família Roca. Foto: Arxiu Pere Sauleda

La cuina de barca pròpiament dita fa referència quasi exclusivament a l’art de bou ja que en aquest tipus de pesca els mariners romanen tot el dia a la mar i han de fer els àpats a bord. Allí esmorzen, berenen i sobretot dinen. Els quillats surten de port a les sis de matí i arriben entre les cinc i les sis de la tarda.

Els bous tenen habilitat un espai per a la cuina, i a més, un dels membres de la tripulació té assignat el rol de cuiner o “ranxero”. Aquest ha de compaginar diferents tasques a la vegada i, per això, els plats que es preparen són ràpids de cuinar. Mentre es realitza el bol i quan la resta de la tripulació dorm, el ranxero ha de pelar les patates, netejar el peix, fer la picada o coure el ranxo,… El cuiner rep per la seva feina un cortó més.

Els suquets, amb tota la seva diversitat de versions, són els reis del ranxo de barca. Aquests plats ràpids d’elaborar i que en l’argot dels pescadors és el “caldero” servia també per a fer-hi un rossejat d’arròs o fideus cuit amb el caldo del peix i que moltes vegades s’acompanyava amb all i oli. Altres plats típics de barca són el cim-i-tomba, l’all cremat, l’arròs amb sardines, el romesco, l’arròs a banda o l’allipebre,… Amb el pas dels anys, molts d’aquests plats s’han anat perfeccionant a les llars dels pescadors o a les barraques de platja en un primer estadi, i més endavant són incorporats a les cartes de molts restaurants de costa que els ofereixen a “preu d’or”. En aquest sentit hi ha jugat un paper molt important i molt poc valorat les pròpies dones dels pescadors. De totes maneres, el que no podrà substituir mai el millor restaurant del món és el fet de menjar-lo “a bord”.

Ramon Moreno, amic pescador de Carles Barral, la foto és feta sobre la coberta del Capitan Argüello, el llagut del Barral

L’àpat era tot un espectacle, sovint es col•locava la cassola al bell mig de la taula improvisada amb les caixes de peix i els pescadors menjaven directament d´ella utilitzant com a plat una llesca de pa o fins i tot un tros de suro. Era molt habitual acompanyar la menja amb grans dosis de vi. L’estona de l’àpat era el moment de trobada, on es reia i es feia broma, moltes d’elles anaven dirigides cap al ranxer o al ranxo que els havia cuinat, i es clar, moltes vagades aquestes bromes acabaven en discussions entre mariners i el ranxer que veia ferit el seu orgull. I és que la feina de ranxer ha estat sempre molt complicada.

En l’actualitat, cuinar a la barca de pesca és una tradició en risc de desaparèixer. Moltes tripulacions mengen entrepans o plats precuinats portats de casa i que escalfen amb el microones.

La cuina de barca té diversos reculls fàcils de trobar en llibreries

Amb aquesta historiademar es vol encoratjar a tots aquells que tingueu receptes tradicionals de la cuina de barca que ens les pugueu feu arribar a (historiesdemar@gmail.com) i que, de manera col•laborativa puguem completar aquest capítol de la història de la pesca.

Margalef: 10 anys recordant el mestre

Publicat el Mai 19, 2014 per Manel

“La intel•lectualitat no ha assimilat la inserció molt fonda de l’home dins la natura. Dir que l’home no està relacionat amb la resta de la vida sembla que sigui una mena de defensa. Això és una dificultat bàsica per entrar a fons en els problemes ecològics. Els problemes més urgents, com la relació entre economia i ecologia, l’esdevenidor del planeta, es veuen d’una manera esbiaixada. L’ecologia no s’acaba d’assimilar com una ciència, sinó com una mena de catàleg de conducta” (Ramon Margalef 1919-2004)

Aquests dies es commemora el 10 è aniversari del traspàs de Ramon Margalef, un dels científics de més prestigi del nostre país i que va donar a l’ecologia l´impuls necessari per a ser considerada una part fonamental de les ciències de la naturalesa. Margalef va ser un referent per a tota una generació de científics i de naturalistes aprenents, el seu punt de vista sobre la comprensió de la natura va crear escola i avui encara molts “beuen” del seu llegat. La seva visió de la biosfera era del tot interdisciplinària i relacionava aspectes aparentment deslligats per fer de les parts tot un.

En els meus anys d’estudiant vaig tenir el goig de ser alumne de Margalef. El pla d’estudis de la llicenciatura en biologia incloïa l’assignatura d’ecologia i, evidentment vaig triar el grup on ell impartia classe. Les sessions eren a les vuit del matí, cosa que per a un estudiant de comarques que es movia amb RENFE feia que hagués de matinar molt. Malgrat l’horari, us puc assegurar que no em vaig perdre cap classe en tot el curs. Recordo també el seu manual, un llibre “de capçalera” que em va acompanyar durant molts anys i que avui encara, rellegeixo de tant en tant.

Guardo un molt bon record del to de les seves classes amb aquella fina ironia i aquell sentit de l´humor que han fet que la seva talla humana sigui tant excepcional com ho va ser el seu pensament científic.

El currículum de Ramon Margalef és brutal. Va iniciar-se en l´Institut Botànic de Barcelona i un cop acabat el doctorat va treballar al ”Instituto d´Investigaciones pesqueras”, avui Institut de Ciències del Mar, que va presidir entre el 1965 i el 1967. Més tard, ja a la Universitat de Barcelona , va ser el primer catedràtic d’ecologia del nostre país, càrrec que va mantenir fins a la seva jubilació al 1987, malgrat que va continuar treballant al departament d’ecologia com a catedràtic emèrit fins poques setmanes abans de la seva mort.

Es autor de més de 400 articles científiques i llibres. A partir d’aquestes publicacions va anar agafant prestigi internacional i la seva tasca és reconeguda arreu.

Sant Jordi: la mar de Llibres

Publicat el Abril 22, 2014 per Manel

Per aquest Sant Jordi, teniu algunes propostes relacionades amb les històriesdemar. N’hi ha de tot tipus i per a tots els gustos i edats. Des dels clàssics fins a novetats.

Una mar sense peixos. CURY, Philippe; MISEREY, Yves. Institut d’Estudis Catalans. Secció de Ciències Biològiques.

Els ecosistemes marins es troben en perill, fruit de la sobrepesca: els recursos pesquers s’exhaureixen i cada vegada es pesca més lluny, a més profunditat i peix més petit. Aquí hi trobareu els elements de reflexió sobre el problema a partir d’una aproximació històrica, científica i antropològica de la qüestió.

Llegendes de mar de la Costa Brava . MARTÍN, Miquel. Sidillà.

Fa només un parell de generacions als pobles de la Costa Brava, la gent tenia una relació estreta amb el mar. Mariners, pescadors, sargidores, patrons de barca, mestres d’aixa i peixaters vivien de la seva riquesa. Del mar arribava la vida i també la mort, per això no és d’estranyar que hagi generat un bon nombre de llegendes amb sirenes, monstres, mariners perduts, tempestes inesperades, tresors amagats, contrabandistes,…

Les barraques de pescadors a la costa brava. TURRÓ, Jordi. Fundació Ernest Morató.

Es repassa l’origen de les anomenades botigues o barraques , com s’han convertit en l’embrió dels nuclis de la costa i els canvis d’uns que han viscut. De Portbou a Blanes es recupera la història de les barraques de pescadors.

Aigua de mar: una tria. PLA, Josep. Labutxaca Narrativa

Recull de narracions de temàtica marinera de Josep Pla. El llibre parteix del segon volum de la seva Obra completa i aplega el nucli essencial de les seves narracions marineres.

Marines i boscatges: aplec de narracions. RUYRA, Joaquim. Educació 62

Edició revisada adreçada a estudiants del recull de narracions de Ruyra (1903). L’obra recull l’ambient camperol i mariner de l’època que va viure l’autor.

El peix Irisat. PFISTER , Marcus. Beascoa.

Pels més menuts, el peix Irisat, que gràcies a les seves escates de mil colors, és l’animal més bonic de l’oceà. Tot i això, es troba sol i els altres peixos no volen jugar amb ell. Tot un clàssic de les biblioteques escolars que ensenya la importància de saber compartir. Existeixen un munt d’activitats pedagògiques relacionades amb la lectura.

Les catedrals del mar

Publicat el Abril 7, 2014 per Manel

Com cada any, coincidint amb els inicis de la primavera, les grans tonyines vermelles (Thunnus thynnus) entren a la Mediterrània per l’estret de Gibraltar i efectuen llargues migracions arran de costa fins arribar a les àrees de posta. Un cop han desovat, a la tardor, emprenen el viatge de tornada cap a aigües atlàntiques, molt més productives, per a reproduir-se.

Rutes migratòries i àrees de posta de la tonyina vermella a la mediterrània. En vermell, ruta d’entrada, en blau, ruta de retorn un cop han desovat i en lila, les principals àrees de posta. (Font: Carto-Tec)

Fa més de 3000 anys que, l’home, coneixedor d’aquest cicle natural, prepara enormes paranys per interceptar aquests peixos: són les almadraves. Aquests ormeigs, tant per les seves dimensions com per les seves calades són talment les catedrals del mar.

Una almadrava és un art de pesca de diversos quilòmetres de longitud total de xarxa que es deixa calada durant tot el temps que dura la campanya. Sembla ser que els seus orígens a les nostres costes es deu als fenicis. A més de tonyines, amb aquest ormeig també es capturen: bonítol (Sarda sarda), emperador (Xiphias gladius), melva (Auxis rochei), letja (Seriola dumerili) i fins i tot marraix (Lamna naus).

De la mateixa manera que les tonyines fan un viatge d’anada cap a les àrees de posta i un de tornada cap a l´atlàntic per reproduir-se, d´almadraves també n´hi ha de dos tipus: les “de dret”, que capturen les tonyines més grosses carregades d’ous i amb la carn de més bona qualitat, quan entren a la mediterrània, i les “de retorn”, que agafen les tonyines més magres un cop han desovat i emprenen el viatge cap a aigües atlàntiques.

Tonyines atrapades al cop d´una de les almadraves que encara estan en actiu a la provincia de Cadis.

En algunes regions de la mediterrània com ara a l’estret de Gibraltar, les almadraves van representar una font d’ingressos de primer ordre, així, en el s XVI en aquesta àrea es capturaven més de cent mil tonyines per temporada. Avui, aquest gran art de pesca es manté encara de manera residual en algunes zones d’Andalusia, a Tunísia i a Sicília.

Una almadrava consta d’una xarxa anomenada cua, disposada perpendicularment a la línia de costa, que fa d’obstacle a les tonyines i així es veuen obligades a desviar-se cap a l’interior del parany. La cua està comunicada per una obertura o boca i un seguit de compartiments o cambres de forma laberíntica. La darrera de les cambres és la que s’anomena cop o cambra de la mort i és on van a parar finalment les tonyines. Una vegada dins el cop, l’entrada del mateix es tanca i es fan sortir els peixos cap a la superfície. Ja a l’exterior, són arponejades i embarcades.

L’art està sempre submergit i per això la xarxa s´enquitrana per conservar-se millor. L’almadrava està fondejada amb àncores o morts i amb dos pontons, que normalment són llaguts o barques de mitjana que estan amarrades al parany i on hi viuen els pescadors que estan “de guàrdia”. Les famílies dels pescadors i la resta de la “companyia” s’establien en barraques a la mateixa platja creant un veritable nucli habitat. Una única almadrava podia ocupar a una cinquantena de pescadors i llurs famílies.

Malgrat que la costa catalana no és la més idònia per aquest sistema de pesca, al llarg dels temps se n’han establert algunes al nostre litoral. La història pesquera de Roses, Blanes, Lloret, Mataró, Vilassar, El Perelló, l’Hospitalet de l’Infant o l´Ametlla de Mar ha anat lligada a la presència d’aquest enorme ormeig. Avui, només resten alguns topònims que recorden el passat d’aquesta activitat pesquera.

Gravat d´una almadrava del Diccionario Historico de los Artes de pesca (1791-1795) d´Antonio Sañez

Se sap que al 1673 ja es calava aquest art a la platja de Santa Cristina. A Blanes en aquesta època també n’hi havia una a la Cala Bona (avui Cala Sant Francesc). En el manuscrit de Joan Salvador i Riera (1722) hi ha referències de l’almadrava de Cala Bona i el mateix autor cita també les almadraves del Cap de Terme a l’Hospitalet de l’Infant, de Torredembarra i de Mataró. (segurament feia referència a la de Vilassar).

Antonio Sañez i Reguart en el seu “Diccionario histórico de los artes de pesca nacional” (1791-1795) fa una descripció exhaustiva d’aquest ormeig i en la relació de les principals almadraves del litoral espanyol, descriu entre d’altres la de Roses i la de l’Hospitalet de l’Infant.

Al 1870 hi havia dues almadraves a Roses que es van deixar de calar als anys 30 del segle passat. La més important estava situada a la platja de Canyelles Grosses, que avui encara es coneix popularment amb el nom de la platja de l’almadrava. Emerencià Roig en el seu treball “La pesca a Catalunya” (1927) cita com a actives les almadraves de Roses i l’Hospitalet de l’Infant. La darrera almadrava que va ser operativa a la nostra costa ho va fer fins els anys 50 i estava situada al nord del Cap de Terme molt a prop l’Hospitalet de l’Infant, en un lloc que avui també es coneix amb el nom de la “platja de l’almadrava”. Finalment, Bas, Morales i Rubió (1955) citen només en actiu l’almadrava del Cap de Terme.

Treient les tonyines atrapades dins el cop a l´almadrava del Cap de Terme. (Foto Lluís Nuñez Llaó)

A Vilassar de Mar s’instal•laren dues almadraves. La primera, la de “Can Calafat” estava situada a la “platja de l´Astillero” i funcionà fins l’any 1865. La segona, coneguda popularment com la “de la Mercedes” o “d´en Ronyeta” va estar operativa del 1883 fins al 1915. Això, però, és una altra històriademar.

Lliures o morts

Publicat el Març 31, 2014 per Manel

Aquests dies s’ha commemorat el tricentenari del desembarcament de coronel Ermengol Amill i el seus fusellers de muntanya a Arenys. Per a celebrar l’efemèride, es va fer a la platja de la Picòrdia, una recreació històrica dels fets.

Aquest episodi, que està recollit a la “Gazeta de Barcelona – diario del sitio de Barcelona” del 31 de gener de 1714 i en la carta que el mateix Amill envia des de Sant Pol als Consellers de Barcelona, representa el segon dels tres desembarcaments que hi va haver a les platges d´Arenys durant el conflicte armat.

Fragment de la Gazeta de Barcelona del 31 de gener de 1714 on es relata el desembarcament d´Ermengol Amill a Arenys de mar

El 30 de gener de 1714 el regiment de miquelets d’Ermengol Amill va sortir per mar de Barcelona amb la intenció d’atacar per sorpresa Mataró, que en aquells temps era el rebost de l’exèrcit espanyol que assetjava la capital. Els serveis d’espionatge van alertar als voluntaris catalans que les forces borbòniques de Mataró estaven al cas de la seva arribada. El comboi va decidir passar de llarg la ciutat i continuar navegant direcció nord per finalment desembarcar a Arenys de Mar amb intenció de prendre Sant Pol, un altre enclavament important pel desenvolupament de la guerra.

Els més de 400 fusellers del regiment d’Ermengol Amill van desembarcar entre Arenys i Canet. Probablement ho van fer cercant la protecció de les penyes. Els llocs més idonis debien ser el rial de les Canalies, a redós de la penya del Maltemps o la platja del Cavaió, sota la protecció de les penyes del Portinyol. Ambdós espais avui es troben ocupats parcialment pel port d’Arenys. A les desembocadures dels rials hi havia petites platges bastant estables que juntament en els petits caps que formaven les penyes creaven racons on era possible amorrar els vaixells de càrrega.

Acabada la guerra, Arenys experimenta un creixement econòmic i demogràfic important. Gravat de la patent sanitària de 1845. (Arxiu Històric Fidel Fita)

La línia de la costa tal i com la coneixem avui, no té res a veure de com era al s. XVIII. Les variacions han estat a causa de l’expansió de la pròpia vila d´Arenys que ha ocupat part de la façana litoral, i sobretot als moviments naturals del nivell del mar per causes geològiques.

Un cop finalitzat el desembarcament, els soldats catalans envien cap a Barcelona una barca carregada de queviures: blat, arròs i llegums especialment per alleugerir una mica més el setge.

El 31 de gener, el mateix Amill informa als Consellers de Barcelona que Sant Pol s’ha rendit a l’exèrcit català i que en el desembarcament a Arenys, alguns vilatans els havien anat a rebre amb les armes a les mans i disposats a donar-los suport.

Malgrat l’èxit inicial, Sant Pol acabarà caient una altre vegada al bàndol filipista i al febrer del mateix any, tota la costa del Maresme es troba a mans dels borbònics. Es en aquesta època quan els espanyols prohibeixen als habitants de la comarca fins i tot sortir a pescar, per evitar l’avituallament de Barcelona i fer més eficaç el setge.

Amill encara protagonitzarà un tercer desembarcament a Arenys. El maig de 1714 el Marquès de Poal ordena al coronel tornar a la vila. En aquest cas, els enfrontaments entre les tropes castellanes i els voluntaris catalans tenen lloc entre Caldes i Arenys. Com en l’altre desembarcament, s’envien cap a Barcelona tres vaixells carregats de queviures.

Portada del llibre “Lliures o morts” on es relata de manera novel·lada, la vida d´Ermengol Amill

El llibre Lliures o morts, de David de Montserrat i Jaume Clotet, ens descobreix de manera novel•lada la guerra de successió a partir de la figura recuperada del coronel Ermengol Amill i, entre altres fets, descriu aquests desembarcaments en les platges d´Arenys.

El Cap de Sant Sebastià

Publicat el Març 10, 2014 per Manel

Hi ha un tros de costa entre Tamariu i Llafranc que em té el cor robat. Es tracta d’un tram de poc més de dues milles nàutiques presidit per penya-segats imponents coronats a l’extrem més meridional pel majestuós Cap de Sant Sebastià on s’hi troba el far i el conjunt monumental del mateix nom.

Aquí les Cingleres aïllen la plana de l’Empordà de la costa i l’accés al rerepaís des del mar és gairebé impossible. Només des de Cala Pedrosa i des del Cau es pot travessar cap a l’interior, no sense dificultat.

Les imponents cingleres amb la torre de defensa i el far al fons

Els materials geològics són majoritàriament granodiorites amb un cert grau de metamorfisme de contacte, especialment entre Cala Pedrosa i Llafranc on hi predominen les fil•lites i les cornubianites de forma alterna creant contrastos cromàtics excepcionals.

Els altius penya segats són plens d’atzavares, figueres de moro, alzines, pins i la vegetació litoral típica dels ambients rupícoles litorals.

L’entorn ha estat ocupat des de l’antiguitat. Els primers pobladors van ser Íbers i més endavant, durant l’edat mitjana, aquestes fantàstiques talaies inexpugnables van ser utilitzades per a la guaita de les incursions pirates i de les embarcacions sospitoses i així es va construir la torre de defensa. Al S XVII s’hi edifica l’ermita que juntament amb l’hostatgeria, avui reconvertida en hotel de luxe, formen un conjunt monumental de primer ordre.

El paisatge del Cap de Sant Sebastià va ser el lloc on Josep Pla va trobar la seva primera inspiració per a descriure allò que veia al seu entorn: “La carretera de Sant Sebastià esdevingué un pretext de magnífics descobriments quotidians. Un dia, sense saber com, em vaig trobar amb un llapis i un quadern a la mà. Vaig començar a posar adjectius darrera de cada pineda, de cada camp, de cada tros de mar.” (Josep Pla, El meu poble dins El meu país. OC VII).

Cala Pedrosa, a l´inici del tram, com el seu nom indica, està formada per còdols de mida considerable

Per mar, els dos únics refugis que ens ofereix la costa són Cala Pedrosa i el Cau, també anomenat Cala Gents. Totes dues platges van ser utilitzades durant el s. XVIII per a establir-hi les ”guàrdies de sanitat”, que controlaven les persones susceptibles a patir malalties infeccioses i les posaven en quarantena en aquestes dues platges. En aquest sentit, les barraques de Cala Pedrosa estan documentades des de l’any 1744 i servien per aixoplugar als infectats. Potser deu ser per això que el temple es va consagrar a Sant Sebastià, protector de les epidèmies. Durant la postguerra, la zona del Cau va tenir una intensa activitat de contraban. Els farcells amb la mercaderia d’estraperlo eren amagats a l’interior de les actuals barraques. L’accés des de Terra a aquestes platges és un xic complicat, especialment al Cau, situat a la base del cingle de Romaboira, un penya-segat de 165 m d’alçada.

El Cau forma un racó realment amagat. Les seves barraques solitàries en són els muts testimonis

El far de Sant Sebastià és de primer ordre i la projecció de la seva llum es pot veure més enllà de les 30 milles de distància, cosa que el converteix en el més potent de la costa catalana i un dels de més gran abast del món. Es troba estratègicament situat i és el punt de referència de l’extrem sud oest del Golf de Lleó. A més, juntament amb el far de Favàritx (Menorca), delimita el que hom anomena la Mar Catalana.

El desembarcament del Diputat Militar

Publicat el gener 27, 2014 per Manel

Tot i que l’episodi clau de la guerra de Successió va ser el setge i caiguda de Barcelona el 11 de setembre de 1714, al llarg del conflicte bèl·lic hi va haver diversos esdeveniments a “comarques”. Amb aquesta entrada, i com a homenatge al tricentenari i a l’exposició Arenys de Mar 1714. Un poble en peu de guerra, s’enceta una nova categoria anomenada històriesdeltricentenari, on amb una periodicitat bimensual, es glossarà el vessant nàutic, marítim i mariner d’alguns dels fets del conflicte armat que van esdevenir al Maresme.

La comarca del Maresme va ser durant tot l´episodi bèl·lic un escenari de primer ordre per tots dos bàndols. Mataró es va erigir com un important enclavament “botifler” a la rereguarda de Barcelona, i Arenys de Mar va passar a ser considerat un objectiu cobejat, tant per la proximitat a aquest féu borbònic com per ser un nucli de comunicacions entre Barcelona i Girona. Així, al llarg de l’enfrontament hi van haver nombrosos episodis localitzats en aquesta comarca i gairebé tots els pobles van patir assalts i saquejos.

A la gazeta de Barcelona del 9 d´agost, s´expliquen aquests fets (Gazeta de Barcelona – DIari del setge 9 d´agost)

El 9 d’agost de 1713 el Diputat Militar Antoni de Berenguer i el general Rafael Nebot van desembarcar a la platja d´Arenys. El comboi, que s’havia escapolit del setge de Barcelona aquella tarda, estava compost per 47 embarcacions, 600 cavalls amb els seus genets i 300 soldats. El seu objectiu era reorganitzar les forces a l’interior del país perquè s’aixequessin arreu.

Se hicieron á la vela à las onze hores de la mañana, con viento tan favorable, que á las quatro de la tarde llegaron à la Playa de Arenys de Mar (Gazeta de Barcelona – Diari del Setge 9 d’agost).

La primera consideració sobre aquest fet fa referència al ritme de la travessa. Segons la crònica, el comboi del Diputat Militar trigà cinc hores en realitzar el trajecte. Així, la velocitat amb què es va navegar per recórrer les més de 20 milles nàutiques que separen Barcelona d´Arenys hauria de ser entre 4 i 5 nusos. Una ritme considerable per a les fragates, els bergantins, els galions i més encara per a les barcasses i els vaixells de càrrega. Aquesta rapidesa pot explicar-se si van aprofitar una bona garbinada, com les que hi solen haver al Maresme a les tardes d´estiu. Els vaixells haurien agafat el vent per l’aleta i així poder navegar “de llarg”, un molt bon rumb per a les embarcacions més quillades mentre que els vaixells de càrrega, amb molta menys quilla, també podrien navegar bé.

El mateix dia a la tarda, quan arriben Arenys els primers vaixells, el Diputat Militar, cofoi pel ritme de la marxa i la bona acollida per part dels arenyencs, escriu una missiva al general Villarroel.

Un cop arriba a Arenys, el Diputat Militar escriu aquesta carta al General Villarroel

La segona consideració té a veure amb el propi desembarcament. No costa gens adonar-se que fou una operació llarga i complexa. Els vaixells més quillats haurien fondejat davant de la platja. La descàrrega es degué portar a terme amb llaguts i altres tipus de bots, mentre que els vaixells de càrrega i les barcasses haurien avarat directament a la sorra. Per a aquesta operació caldrien llocs arrecerats del garbí. Malgrat que quan s´hauria portat a terme l’avarada, el garbí, en ser un vent tèrmic, possiblement hagués afluixat. Caldria també que des de “terra” es construís una mínima infraestructura per a aquesta maniobra que, probablement ja hauria d´existir d’alguna de les mestrances de la platja. A més, els propis soldats i els voluntaris arenyencs haurien ajudat en la descàrrega.

Detall dels espectaculars galions de l´època i d’una barcassa de desembarcament de tropes en primer terme.(1714. Siège de Barcelone)

Aquest primer desembarcament no queda clar en quin tram de la platja es produeix. Cal tenir present que la fisomia de la línia de costa en aquells temps era sensiblement diferent a com la coneixem nosaltres avui. De totes formes, al llarg del litoral arenyenc hi hauria llocs aptes per a aquesta operació tant entre Arenys i Caldes com entre Arenys i Canet.

El retorn cap a Barcelona va ser un parell de dies més tard. Les 47 naus surten el dia 12 carregades amb queviures i bestiar. Segur que la travessa fou molt més lenta i els velers varen realitzar nombroses bordades per arribar a lloc.

El Comboy con que saliò el Señor Deputado en numero de 47.Bastimentos entre mayores, y menores, bolviò cargado de Leña, Carbon, Harinas, Faginas, y 700.cabeças de Ganado;y dos Saetias de las bien armadas, al passar dispararon algunos Cañonazos contra el Fortin que reedifica el Enemigo en la parte del Rio Besòs.(Gazeta de Barcelona – Diari del Setge 12 d’agost)

Malgrat l´èxit inicial, l’expedició del Diputat Militar acabà de forma catastròfica, sense haver complert els seus objectius, abandonant a la majoria de voluntaris a la platja del Masnou i embarcant-se només els comandaments en el seu retorn a Barcelona.

Esculls, Niells i Baus

Publicat el gener 6, 2014 per Manel

Quan parlem de roques que afloren poc o molt a la superfície de l’aigua, de manera general a aquestes les anomenem esculls. La Costa Brava es plena d’esculls de totes mides, alguns amb toponímia pròpia i d’altres només coneguts pels habituals. En terminologia ”costanera” popular, cal diferenciar entre escull, niell o bau. En aquest sentit, Josep Pla en el seu relat “Derelictes” (O.C. vol. 2) ens explica la diferencia entre aquests tres tipus d’accidents rocosos:

“En la nostra llengua, una cosa és un bau, una altra un niell i una altra un escull. Un escull és un roc que aflora, en tot temps, a la superfície de l’aigua del mar. Un niell és un roc superficialment submergit. En els moments de les seques, un niell pot ésser tocat pel sol; generalment, però, porta una determinada quantitat d’aigua a sobre, i és per això que un niell pot ésser anomenat també un escull negat. Un bau és un niell de profunditat, és a dir, un roc que transporta a sobre unes braces d’aigua. Es clar que amb onatges de profunditat el bau romp l’onada i el xoc produeix els mateixos efectes que un escull o un niell. Pel fet d’ésser invisibles, els baus són un perill per a la navegació, i per això solen ésser assenyalats en les bones cartes marines.”

(Josep Pla)

A tall d’exemple us descric algunes d’aquestes formacions que penso que poden ser representatives de cadascun d’aquests termes.

Els esculls de “Els Bullents” de Cala Canyelles

Esculls
D’esculls n’hi nombrosos al llarg de tota la Costa Brava, són els més fàcils d’identificar i de sorteja per les embarcacions. La llista seria interminable, però deixeu-me que us parli una mica de “Els Bullents”, uns esculls situats a llevant de Canyelles, molt a prop de Lloret. El nom fa referència a l’efecte que produeixen les onades quan trenquen contra les roques, que sembla que l’aigua bulli. Els bullents són perillosos quan bufa el vent de llevant. Un tipus singular d´escull, són els farallons, però això serà una altre històriademar.

“ES Niell” a prop de Cala Sant Francesc a Blanes

Niells
De fet, la diferencia entre escull i niell es molt subtil i moltes vegades depèn de l’estat de la mar i fins hi tot de la pressió atmosfèrica, que un roc pugui passar d’escull a niell. Allò que es un escull en època de minves pot esdevenir un niell amb baixes pressions. Un dels més populars és “Es Niell”, a tocar de la Cala Sant Francesc a Blanes a uns 120 m mar endins.

El Bau de la Ferrera, a la badia de Montjoi

Baus
Els Baus, degut a la dificultat d’observar-los, si no es coneixen, estan estretament lligats a naufragis i tragèdies com les succeïdes a la “Llosa de Palamós” o al “Bau de la Ferrera”.
La Llosa de Palamós o Baix Pereira és un dels baus més coneguts de la costa catalana, es troba a 3 m de profunditat just davant de la bocana del port de Palamós i està degudament senyalitzat amb una balisa. En aquest punt s’hi ha produït diversos naufragis al llarg de la història.
El “Bau de la Ferrera”, situat a llevant de Montjoi a 70 cm de profunditat en la seva part més elevada i que també ha estat testimoni de nombrosos accidents, naufragis o anècdotes com la del mercant grec Phedom.

El Diccionario Histórico de los Artes de Pesca

Publicat el Desembre 30, 2013 per Manel

“La Pesca nacional, muger robusta, animosa, de tostado rostro, de endurecidas manos y callosas: que del Océano y Mediterráneo en las saladas aguas se lava: perfumada con tea y alquitrán, ó aceyte de sardina y de ballena: vestida de redes de lino, cáñamo y esparto, cuyas franjas son corchos, plomos y relingas, con guarniciones de juncos, anzuelos y cordeles: bordados zapatos de transparentes escamas; y su melena prendida con blancas espinas”

(Introducció del Diccionario feta pel mateix Sañez)

Els documents més importants de la història de la pesca a casa nostra estan estretament relacionats amb la comarca del Maresme. Així, a l’any 1722 es va publicar el treball de Joan Salvador i Riera, el manuscrit de pesca més antic que ha arribat fins els nostres dies. L’obra és de l’eminent estudiós vinculat a Calella. L´any 1773, Manuel de Zalvide, redacta el “Regalmento de la navegacion y de la pesca a la provincia marítima de Mataró”, un conjunt de disposicions i ordres adreçades als gremis de mar d´aquesta província marítima. Finalment, entre els anys 1791 i 1795, apareix l’obra cabdal en la història de la pesca: el “Diccionario historico de los artes de pesca nacional”, d´ Antonio Sañez i Reguart, comissari reial de guerra i marina i nascut a Mataró. L’obra de Sañez va ser editada en cinc volums per l’impremta de la “vídua de Joaquin Ibarra”, un dels tallers d’impressió de més prestigi europeu en aquells temps. El treball està complementat per uns excel·lents gravats realitzats per l´artista Juan Bautista Bru. Pels estudiosos en la matèria, existeix una edició en facsímil dels cinc volums de Sañez que es fàcil de trobar en les llibreries especialitzades.

Un dels 347 gravats obra de Juan Batista Bru que es poden trobar al Diccionario

Com està especificat en el títol, l’obra de Sañez té un format de diccionari i les entrades estan ordenades de forma alfabètica. Que segons el mateix autor: “se presenta por orden alfabético la historia de los mismos atavíos que la adornan, y que son de tanto interés á la defensa del Estado, como á proporcionar sustento abundante á los vasallos”. L’obra recull també totes ordenances dels gremis de mar que estaven en vigor al s. XVIII.

Edicio en fascuimil del Diccionario de Sañez

Segons es desprèn al treball de Sañez, al llarg del s XVIII, la pesca era una activitat econòmica de primer ordre, tant per ella mateixa com per tota la industria auxiliar que es movia al seu entorn; mestrances i industries de salaor especialment. El peix formava la part de la dieta de la majoria de la població i Catalunya era la zona més productiva des del punt de vista pesquer. A mitjans de segle representava gairebé el 30 % de la totalitat de l’estat. Els bous catalans al capdavant van significar la gran revolució pesquera en aquell segle i van començar a aparèixer veus crítiques envers aquesta tècnica, cosa que va propiciar els treballs i els estudis com els esmentats.

HISTÒRIESDEMAR

Arxiu d'etiquetes: història