Els tresors de Culip

Publicat el Desembre 16, 2013 per Manel

Culip és la badia més oriental del Mar d’Amunt, es troba gairebé a tocar del Cap de Creus formant una raconada aparentment protegida del vent del Nord però que a l’hora de la veritat hi entra directe i forma un tràngol considerable. Precisament aquesta seguretat que ofereix l’índret i el fet de disposar d’una deu d’aigua dolça ha fet que al llarg de la història hagi estat un lloc freqüentat per nombroses embarcacions.

Cala Culip es troba a l´extrem més oriental del “mar d´amunt” i està orientada completament al nord

Han estat molts els vaixells que s´han deixat seduir per aquesta sensació de serenor que ofereix l´indret i han buscat recer en Cala Culip. Un cop a dins, l’únic lloc realment protegit és el fons de la badia, on hi ha la barraca de pescadors i on el fons no es suficient pel calat dels grans vaixells. Culip està encarada directament al nord cosa que fa que es converteixi en una trampa en temps de tramuntana, especialment pels grans vaixells de càrrega amb una maniobrabilitat molt limitada.

Es per tot plegat que en el fons de les aigües cristal•lines de Culip hi ha un total de vuit naufragis, set de l’època romana i un de medieval. Anomenats respectivament Culip I, Culip II, Culip III, Culip IV, Culip V, Culip VI, Culip VII i Culip VIII.

El fons de la cala, on hi ha la barraca, és l´unic lloc realment protegit del nord

El primer vestigis d’aquests naufragis va ser descobert als anys vint per coralers de la zona que van començar a espoliar les restes. Treien les àmfores i les venien als primers turistes a un preu de cent pesetes cadascuna. Durant els anys 50 van ser descobertes altres restes que també van estar saquejades i fins hi tot les guies turístiques de l’època informaven dels jaciments, així podem llegir: “La transparencia de las aguas de Cala Culip permite ver en su fondo arenoso antiguas ánforas que quedaron sumergidas en tiempo de los primeros colonizadores”

Culip I, II i III han estat totalment saquejats i Culip V i VII no han estat excavats encara. De tots els més interessant i els que han aportat més dades als arqueòlegs han estat Culip IV, Culip VI i Culip VIII.

El CASC ha realitzat divreses campanyes a Cala Culip

El jaciments Culip IV i VI van ser excavat pel CASC entre el 1984 i 1989. El primer es un mercant del S. I d. C que venia d’Empúries i es dirigia probablement a Narbona. Portava un carregament d’oli en àmfores de tipus Dressel 20 i gran quantitat de vasos de ceràmica procedents de Bètica. Durant les excavacions es van descobrir també les restes d’un vaixell medieval del segle XIV que es va anomenar Culip VI. Les restes d’aquesta nau estan bastant ben conservades ja que el mantell de Posidònia el va protegir de la disgregació. Culip VI representa l’única resta d’una nau d’aquest període en la Mediterrània. L’estudi de Culip VI han servit per a conèixer les tècniques de construcció de vaixells durant l´edat mitjana.

A l’any 2002 va ser excavat un petit vaixell de cabotatge d’uns deu metres d’eslora també de l’època romana que duia un carregament d’àmfores Haltern 70, Dressel 20 i Pascual 1 i que es va anomenar Culip VIII.

Norfeu: el cap dins el cap

Publicat el Novembre 11, 2013 per Manel

Hi ha a la Costa Brava dos caps que al meu entendre mereixen grans barretades, si és possible amb barret de copa. Aquests són el de Begur i el de Norfeu. Tots dos són truculents i espectaculars, i d’altres de més importància geogràfica –el de Sant Sebastià, el de Creus- no arriben a tenir la seva personalitat inconfusible.
(…) El de Norfeu té una virginitat mineral magnífica, és una muralla còsmica intacta, d’una solitud altiva i indiferent.
(Josep Pla, La Costa Brava)

La subpeninsula de Norfeu, separa la badia de Montjoi de la de Jóncols

El topònim Norfeu és un derivat d´Orfeu, heroi de la mitologia grega. La llegenda conta que Orfeu va enamorar Eurídice amb la música de la seva lira i que va adormir adormir Cèrber quan va baixar a l´inframón. En un dels seus viatges per la mediterrània el vaixell d´Orfeu va naufragar a causa d’una gran tempesta. L´heroi va lluitar per no negar-se ajudant-se de la seva lira que era de fusta, després de molts esforços es va poder aferrar a un illot amb forma de gat. Allí, espantat i mort de fred, va esperar que es fes de dia per saber on estava. L´endemà, la visió que tenia al davant era meravellosa, al fons una gran badia i més al fons encara, els Pirineus amb el Canigó, coronat de neu, al mig. Impressionat pel paisatge, va començar a cantar i a compondre cançons. Aquestes eren tant boniques que van produir que els Pirineus s’apropessin al mar, al lloc d´on venia aquella musica per poder escoltar millor les tonades. D’aquesta forma, amb aquest cataclisme, es va formar el Cap de Creus i la península que porta el seu nom i Orfeu va poder saltar a terra ferma.

El Gat de Norfeu, juntament amb el Cavall Bernat, formen part de les illes Moniques

Llegendes a part, el cap de Norfeu és l’accident geogràfic més destacable del “mar d´avall” del Cap de Creus amb una biodiversitat molt interessant, especialment pel que fa a les aus, a les plantes i als cetacis, cosa que la ha convertit en reserva integral terrestre i marítima Els penya-segats de Norfeu són senzillament impressionants. Aquesta sub-peninsula s’endinsa dos quilòmetres cap al mar i separa dues de les grans badies del Cap de Creus: Montjoi i Jóncols. A la´extrem del cap hi ha uns illots amb una de les roques més emblemàtiques de la zona: “el gat”, escultura natural producte de l’acció continua de vent, aigua i sal.

El Cap de Norfeu és una Reserva Natural Integral

Al punt més elevat del cap hi ha les restes de la Torre de Norfeu, construïda pels volts de 1604 com a torre de guaita i defensa de la costa contra els corsaris. La torre és una estratègica talaia fortificada a 175 m d’alçada. Una altre element destacable és la Cova de les Ermites, una cavitat natural amb entrada de paret seca que va ser utilitzada com a habitatge eremític. Posteriorment els pastors la van fer servir per refugiar els seus ramats.

: El Cap de Norfeu vist des de la Cala Rostella

Creuar el Cap Norfeu amb una embarcació tant fràgil com un caiac de mar és un dels privilegis més grans d’aquest món, es tracta d´ indret feréstec, amable amb bon temps i esquerp quan la tramuntana ho decideix. Les seves roques, i els seus racons són plens d´històriesdemar.

Abans dels GPS,… Les senyes

Publicat el Octubre 21, 2013 per Manel

Molt abans de l’aparició dels sistemes electrònics de localització per satèl•lit, els pescadors utilitzaven les senyes per arribar als bons llocs de pesca. Els caladors eren coneguts a la perfecció pels pescadors de la mateixa manera que nosaltres som capaços d’identificar el relleu terrestre. Avui, amb la generalització dels sistemes GPS, tot aquest patrimoni que està al voltant de les senyes i de les enfilacions, i que s’ha anat transmeten generació rere generació, corre perill de desaparèixer.

Per a conèixer la situació d’un vaixell en el mar s’han de prendre dues enfilacions sobre la costa. El vèrtex que formen les dues enfilacions és la situació en que ens trobem.

Les senyes no són res més que un sistema d’orientació per enfilació. Consisteix en traçar un triangle entre dos punts de la costa separats entre sí. La primera enfilació es marca sobre la perpendicular del vaixell i l’altre sobre un punt allunyat del primer. El vèrtex que forma l’angle entre aquestes dues línies és la situació sobre la que es troba l’embarcació. Per assegurar la posició, cadascun dels punts es prenia per enfilació, es a dir, posant en línia dos referències de la costa. Quan les enfilacions dels dos punts coincidien, volia dir que es trobàvem exactament sobre el lloc on s’havien pres les senyes sense cap marge d’error.
Per prendre les enfilacions s’havien d’agafar punts de la costa que es distingissin bé des de mar: campanars, torres de vigilància, edificis, fars, arbres, masos i muntanyes i turons. En aquest sentit, el topònim Montseny, documentat des del segle IX, prové de “Montis signi”, es a dir mont senya.

La talaia del Montseny ha estat des de sempre una molt bona senya pels navegants. El topònim “Montseny” ve precisament d’aquest fet.

Els pescadors tenien tant incorporat l’hàbit de prendre senyes que n’agafaven fins hi tot de forma inconscient. N’hi havia que les coneixia tothom, d’altres eren un dels secrets més ben guardats i la seva transmissió passava de pares a fills tanmateix com a un tresor familiar.

Un dels inconvenients amb que es trobaven a l’hora de prendre senyes era que sovint es feien servir cases de la línia de costa per a fer l’enfilació i amb els pas dels anys, algunes d’aquestes referències han estat enderrocades. A Mataró, per exemple, hi havia Can Maitanquis que era utilitzat sovint per a prendre enfilacions, avui aquesta casa ha estat enderrocada i el solar reconvertit en una zona blava. En el mateix sentit, algunes edificacions més recents han estat incorporades en l’univers de les senyes dels pescadors, així l’edifici de la Torre Maresme amb el rètol lluminós de la guardiola i l’espiga va ser utilitzat com a una molt bona senya pels pescadors de Mataró durant molts anys.

Els punts de la costa que es distingeixen bé des de mar han estat utilitzats com a senyes. En aquesta foto de Canet: el campanar, la misericòrdia, l’estació, pedra castell, la creu,…

Dins del món de la pesca el veritables “reis” eren els nansers i els palangrers que havien d’afinar fins al mil•límetre per a calar els ormeigs sobre el punt precís i assegurar-se així una bona captura. Tant en un cas com en l’altre, si volien fer un bon jornal, havien de calar el parany sobre de les petites barres rocoses riques en peix de bona qualitat. En aquest cas es prenien com a senyes elements tant imperceptibles com la xemeneia d’un mas, algun arbre com el Pi del Soldat a Sant Pol o bé el disc de senyalització del tren que hi havia abans d’entrar a l’estació de Sant Pol. En canvi, entre els pescadors que anaven a l’art de bou, la exactitud no havia de ser tant precisa i es prenien com a senyes accidents geogràfics visibles a grans distàncies.
A continuació es detallen algunes de les senyes que feien servir sobretot els pescadors de Sant Pol i d´Arenys. S’han separat les senyes de primer terme de les de segon terme. Així a primera línia hi havia: la Farola de Calella, Can Venanci (casa del guardaagulles a Sant Pol), el Moli Vermell (a la platja de la Murtra a Sant Pol), les Aigües del Farell (rial de Sant Pol), L`metralladora (el Búnquer de Sant Pol), Sant Pau, el Camposanto (cementiri de Sant Pol), la Torre de la Martina ( xalet de Sant Pol), la Casablanca (a les roques blanques a Canet), els Padres (convent de Canet), la Misercordia (a Canet), el campanar de Canet, la Puntaire (edifici d´Arenys), el Portinyol (a Arenys),… I en segon terme destaquem: el Turó de Grimola (al Montnegre), el Montalt o Tres Turons, el Turó del Mig (al Montalt), el Turó Negre o de Vila Negre (al Montalt), la Telefonista (al Montnegre), el Turó Gros (al Montnegre), la Creu de Canet, Santa Florentina (a Canet) o el Castell de Palafolls entre d’altres.

Una regata tràgica

Publicat el Octubre 14, 2013 per Manel

Un dels fets més luctuosos en la història nàutica recent d´Arenys és la regata que va tenir lloc el 11 d’octubre de 1970 en la qual van perdre la vida vuit navegants i es van enfonsar tres embarcacions. Es tractava d’una regata organitzada el Club Nàutic entre Arenys i Blanes.

Segons alguns testimonis, després d’uns dies d’inestabilitat meteorològica, el dissabte abans de la regata el contramestre del club nàutic es va posar en contacte amb els pescadors de la confraria per conèixer el seu punt de vista sobre la conveniència o no de suspendre la regata ja que el temps era insegur i no semblava que s’albirés cap millora per l’endemà. Aquell dia els pescadors de bou van arribar abans d’hora a port, en bona mesura a causa de les manifestacions de l’entrada de vent de llevant. Sembla ser que des de la confraria es va desaconsellar la realització de la regata. De totes formes, en la nota de premsa que el club nàutic va emetre amb data a 14 d’octubre, aquesta informació es contradiu. Sigui com sigui, a la reunió de patrons es va decidir tirar endavant amb la regata adduint l’experiència i preparació de les tripulacions i de les embarcacions.

En les llevantades el vent té un ampli recorregut sobre la massa d´aigua i això provoca temporals marítims importants

Els episodis de llevant a la costa central es caracteritzen per temporals importants. El vent, al venir de mar, té un ampli recorregut sobre la massa d’aigua que va acumulant energia i quan arriba a la costa on la fondària es menor fa créixer les onades que trenquen des de bastant enfora.

Així el diumenge, a les 10 en punt, es va donar el tret de sortida a la regata. El dia, com els anteriors, s’havia llevat tapat, havia plogut una mica i l´estat de la mar era bo malgrat una mar de fons de component est de poc més de tres metres que seria empipadora mentre vingués de proa i que obligaria als patrons a extremar les precaucions per no quedar entravessats. En el moment de la sortida bufava Llevant força 3 – 4 de l’escala de Beaufort, es a dir, les condicions eren bones per a una regata de creuers. A més a més, el baròmetre començava a pujar i la previsió meteorològica preveia una millora en les condicions atmosfèriques a mesura que avançava la jornada.

La sortida la van prendre nou velers: el Raiton, el Xaloc, l´Stella maris, l´Avante II, l´Atthis, l´Ampurdanés, el Hutsler, el Simbad i l´Alegria. Als primers metres el Raiton abandona i a continuació plega el Xaloc després de ser sorprès per una onada a l’alçada de Canet. Tant un com l’altre viren i posem rumb a port per refugiar-se, cosa que aconsegueixen cap a les onze. A la bocana comencen a trencar les onades. El següent veler en deixar la regata és l´Stella maris que arriba a port una hora més tard. L´Stella maris té dificultats per entrar a port i ho aconsegueix finalment després de molts esforços. A partir d’aquest moment comença el drama.

El llevant va formar una barra de sorra just davant de la bocana del port on hi trencaven les ones amb força

Cap al migdia, i cansats fer bordos sense avançar pràcticament gens, deixen la regata l´Avante II i l´Atthis i unes hores més tard ho fa l´Ampurdanés. En aquell moment el vent bufa F4 i el rompent a la bocana és cada vegada més espectacular degut una la barra de sorra que s´ha dipositat arran de costa i on les onades trenquen de forma imponent. L´Avante II s´aproa a ponent del port per poder fer la maniobra d’entrada i al davant de la musclera un primer cop de mar llença tres dels seus tripulants a l’aigua. El següent cop tomba el veler, li trenca el pal i el vaixell s´enfonsa davant de Caldes. El resultat final és de cinc mariners morts i tres tripulants rescatats. La mateixa sort té l´Atthis, després de diversos intents d’entrar a refugi del port, un cop de mar li trenca el timó i els seus dos tripulants es llencen a l´aigua i també s´ofeguen. El veler es arrossegat fins quedar avarat a la platja de Caldetes. Els cadàvers dels tripulants són trobats a les platges de Llavaneres i de Sant Simó a Mataró l’endemà. L´Ampurdanés veient les dificultats per les que passen els dos velers decideix allunyar-se de la costa i esperar a que baixí l´onatge. Aquesta decisió és la més assenyada de totes i denota el bon criteri del patró.

A la musclera es van viure els moments més dramàtics

La resta velers: l´Alegria, el Simbad y el Hustler continuen amb normalitat i fan la virada a Blanes per retornar cap Arenys d´empopada. El primer en agafar la boia és l´Alegria. Quan estant a punt d’arribar a Arenys, cap a les quatre de la tarda, descarrega una forta tempesta. El primer és el Simbad que comença a realitzar l’arriscada maniobra d’entrada a port, cosa que aconsegueix amb moltes dificultats. Una forta onada fa bolcar el veler però l’embarcació retorna a la seva posició i aconsegueix el seu objectiu. Es dona la circumstància que els tripulants del Simbad portaven els arnesos de seguretat i cap d’ells es arrossegat cap a l’aigua. Quan el Hustler fa la mateixa maniobra, un cop de mar l´escora gairebé al límit i tres dels seus tripulants cauen a l´aigua. Un mor negat i la resta aconsegueix arribar a la platja de Caldes on són rescatats. L´Alegria vist els problemes dels seus companys decideix imitar a l´Ampurdanés i esperar unes hores mar endins a que baixés l’onatge.

La magnitud de la tragèdia va mobilitzar als pescadors de la confraria de Sant Elm que no van voler sortir degut a les males condicions que hi havia a la bocana del port. De totes formes, el mateix grup de pescadors es va organitzar i van anar fins a la musclera on van poder rescatar alguns dels nàufrags i cadàvers. La musclera va ser el lloc on es van viure els moments més dramàtics amb els velers naufragats, els tripulants a l’aigua, alguns encara vius i d’altres ja morts, l’equip de rescat format bàsicament per pescadors i curiosos que s’hi van apropar.

Diversos mitjans de comunicació es van fer ressò de la tragedia. LaGaceta Ilustrada en va ser un d´ells

Paradoxalment el refugi del port va esdevenir un trampa mortal pels que van voler entrar. Si s´haguessin endinsat mar endins, com van fer l´Ampurdanès i l´Alegria i esperar que passes el tràngol probablement no s’hauria de lamentat cap víctima.
Diversos mitjans de comunicació de l’època es van fer ressò de la tragèdia (La Vanguardia, ABC, Mundo Deportivo,…). A més a més les revistes Yate y Motonautica nº 52 i Gaceta Ilustrada nº 733 va fer extensos reportatges.

La coca: tot un símbol de Mataró

Publicat el Setembre 30, 2013 per Manel

EL model conservat a Rotterdam amb les seves parts. Font: Museu marítim de Barcelona

Les coques eren naus medievals usades en el comerç, la càrrega i el transport de mercaderies. Aquestes embarcacions és van desenvolupar al s. X a l’Atlàntic nord i s’introdueixen a la Mediterrània a partir del s. XII. Van ser utilitzades llargament fins al s. XV quan apareix la caravel·la que suposa una evolució tecnològica respecte a la nau primitiva. La coca es pot considerar la versió mediterrània de les kogge, embarcacions medievals del nord oest d’Europa mogudes només a vela.

En les monedes d´ECU (l´antecesor de l´Euro) hi havia gravada la coca de Mataró

En la història de la navegació i de la nàutica hi ha llacunes importants que corresponen especialment a l’època medieval. Bona part de la informació que temin d’aquest període de temps es deuen a un exvot que va estar penjat fins els anys 20 a l’ermita de Sant Simó de Mataró i que popularment es coneix com a “la Coca de Mataró”. El valor del model és excepcional ja que és l’única representació tridimensional d’una nau medieval i ha significat un progrés extraordinari en les investigacions sobre el coneixement de la construcció naval en l’edat mitjana.

Ex libris de Museu Marítim de Rotterdam

El periple de la maqueta datada segons la tècnica del carboni 14 entre 1456 i 1482 no deixa de ser curiós: a l’any 1920 desapareix de l’ermita de Sant Simó i apareix uns anys més tard en un mercat d’antiguitats de Munich. Al 1929 l’exvot de Sant Simó es adquirit per un col·leccionista holandès en una subhasta a una galeria d’art de Nova York i finalment, després algunes peripècies, aquest cedeix el model al Museu Marítim Prins Hendrik de Rotterdam on actualment encara es pot admirar. Per acabar-ho d’adobar, segons Josep M Pons i Guri, la Coca de Mataró, era originàriament de Calella. Sembla ser que cap a 1450 un mariner calellenc va oferir a Sant Elm, patró dels navegants, aquest exvot a l’ermita del mateix Sant (avui capella de Sant Quirze i Santa Julita). Sigui com sigui, i vist l’espoli que han patit el patrimoni marítim a casa nostra, potser ha estat una sort que el model hagi sortit del país i hagi estat conservat a l’estranger.

Cartell de les Santes amb la Coca

El model de Rotterdam mesura 123 cm d’eslora i 45 cm de mànega i es pensa que l’embarcació original podia haver tingut entre els 16 i els 22 m de llarg. Una de les polèmiques que ha suscitat aquesta maqueta rau en el nombre de pals. El model conservat actualment només en presenta un, però es creu que potser en duia dos (major i messana) o tres (major, messana i trinquet). Aquests pals secundaris podien anar armats amb veles triangular, de tipus llatí que permetrien una millor navegació amb vent de costat. De totes formes, la opinió més estesa es que anaven arborades per un únic pal amb una sola vela quadrada. Les coques tenien una única coberta principal amb dues cobertes secundàries sobre els castells de popa i de proa respectivament. El disseny i els aparells que portaven les feien aptes per navegar només amb vent de popa sent molt difícil navegar en cenyida. A la part superior del pal hi havia una cofa que servia com a punt de vigilància. El timó era lateral, la popa rodona i la proa relativament punxeguda. L’estructura del buc era molt panxuda per aconseguir el màxim espai a les bodegues on hi anava la càrrega.

Ermita marinera de Sant Simó a Mataró on fins l´any 1920 tenia la coca penjada del seu sostre

A la part

Publicat el Setembre 23, 2013 per Manel

L’ofici del mar te algunes singularitats que el fan únic, una d’elles és el sistema de repartiment entre els mariners de l’embarcació. I és que els pescadors, quan surten a feinejar, ”van a la part”.

“Fer la part” vol dir distribuir els guanys de la pesca entre els diferents components de la barca: l´armador, el patró, el maquinista, els mariners i la pròpia embarcació. Aquesta distribució es proporcional a l’estatus establert dins la barca, així l’armador té uns guanys superiors al patró i aquest guanya més que el maquinista que finalment té una retribució superior als mariners que són l´última baula. Aquests guanys tant són monetaris com en espècie.

Cada dia a més de fer la part dels diners guanyats es fa la de la captura, normalment allò que te menys sortida en el mercat. A aquesta part se l´anomena, morralla que etimològicament defineix un conjunt de coses de poc valor.

Allò que tenia menys sortida a la llotja formava part de la morralla. Avui, sota aquest nom ens referim a una barreja de peix “de poc valor”

Les parts és un sistema més o menys acceptat per tothom, els mariners ho consideraven just ja que en funció dels guanys de la barca se´n derivaven els seus. La part és l’uniat de mesura dels guanys dels pescadors. Aquests també fan servir el quartó (o cortó com ho anomenen ells) que equival a un quart de part i seguint la mateixa norma, mitja part equival a dos quartons (o cortons).

En l´obra de Sañez i Reguant del s. XVIII ja hi han referències a aquest sistema de repartiment

Al “Diccionario Historico de los Artes de Pesca Nacional “ d´Antonio Sañez Reguart (1795) ja trobem referències a aquest tipus de repartiment:

“En la pesquera del Sardinal cada barco procede á desempeñar la que puede, y consiguientemente la sardina que llega á coger se reparte entre la misma embarcación, redes, y pescadores: esto es, del producto líquido que queda, despues de rabaxados gastos, se aplica la mitad á las redes y buque, y la otra restante se divide á partes iguales entre patron y marineros”

No faltan parages en que el modo de partir la pesca es diverso, pues su aplicacion se reduce á dar una parte á cada pieza de red contando juntamente con el barco; que es decir la embarcacion y tantas piezas de red, tantas partes. Cada pescador percibe otra parte: de suerte, que si las piezas de red son quatro, y los hombres cinco, se hacen nueve partes de toda la sardina.

Ademas en Tarragona hay otro modo distinto; porque asignan quatro partes al patron: las tres por la barcada, y la otra por el trabajo correspondiente á su persona: y una á cada marinero.”

El sistema de les parts no varia mai en relació al volum de les captures, això fa que en època de vaques magres, els guanys puguin ser irrisoris, però quan hi ha una bona captura, en un sol dia, es poden compensar les penúries passades durant llargues temporades.

Triant el peix a coberta d´un quillat. Foto: Roger Rovira

Si bé no hi ha una regla fixa a l’hora de fer les parts sembla bastant acceptat la següent norma: una part per a la barca, dues parts per a l’armador, una part i i dos cortons per al patró i una part per cada mariner. Així una barca que portés patró i tres mariners, s’havien de fer set parts i dos cortons; les tres parts dels mariners, la part i els dos cortons del patró, les dues parts de l’armador i la part de la pròpia embarcació. De totes formes, segons fonts consultades, era molt freqüent que la part de l’armador representés un percentatge molt superior a les altres parts ja que les despeses derivades del manteniment de la barca i els desperfectes de l’ormeig corrien sempre a càrrec d’aquesta part.

Avui per fer les parts, es treuen en primer lloc les despeses de la barca i de l’ormeig, a continuació l’armador es queda amb la meitat dels guanys i l’altre meitat es la que es reparteix entre la resta de la tripulació: cada mariner rep una part, el patró rep a més a més de la seva part, dos cortons i l’armador li dona una altre part de la meitat que s´ha reservat, es a dir que el patró guanya al final dues parts i dos cortons i per acabar, el motorista té una part i un cortó.

La batalla de les Formigues

Publicat el Agost 22, 2013 per Manel

“Mes no crec que cap peix s’atreveixi a alçar-se sobre el mar si no porta a la cua l’escut amb el senyal del rei d’Aragó”
(Roger de Llúria 1285)

Les Formigues són un grupet de petits illot situats a menys d’una milla de la costa entre Palamós i Palafrugell. Aquest va ser l’entorn en el qual a l’any 1285 les tropes catalanes capitanejades per l’almirall Roger de Llúria van derrotar a les franceses en la batalla de les Formigues. Aquest és un dels enfrontaments navals més espectaculars de tots les lliurats a la costa Catalana. L’element més singular d’aquesta batalla es l’estratègia utilitzada per la flota catalana per tal d’enganyar a les naus franceses i portar-les al parany.

Les illes Formigues són uns illots situats davant del Cap de Planés entre Palamós i Calella de Palafrugell

L’enfrontament tingué lloc entre el 28 d’agost i el 3 de setembre de 1285 durant el regnat de Pere II el Gran. L’armada catalano-aragonesa capitanejada per Roger de Llúria va vèncer l’exèrcit francès de Felip III l´Ardit.

Els antecedents de l’escomesa s’emmarquen en la intervenció catalana a la conquesta de Sicília, que serà fonamental per a la futura expansió mediterrània de la corona aragonesa. Aquest fet provoca que el Papa Marti IV excomuniqui Pere II, el privi dels seus regnes i que anomeni a Carles I d´Anjou com a nou rei. Per enderrocar al rei Pere s’organitza una croada en contra la corona catalano-aragonesa i un dels episodis d’aquesta guerra es el Setge de Girona.

Monument a Roger de Lluria al Passeig Lluis Companys de Barcelona

Per alliberar la ciutat, l’armada catalana mira d’interrompre el subministrament de queviures, per via marítima que rebien les tropes franceses. Els catalans s’adonaren que si trencaven aquest subministrament, als francesos no els quedaria més remei que retirar-se de Girona. Els aliments eren portats des del port d´Aigües Mortes, a la Provença i eren descarregats als ports de Palamós i Sant Feliu de Guíxols, que tenien sota el seu control i d’allà fins a les tropes assetjadores.

Les galeres de Roger de Llúria salpen de Barcelona el 26 d’agost i es reuneixen a Sant Pol amb la resta de naus catalanes. En total quaranta quatre embarcacions. La nit del 28 d’agost la flota catalana intercepta a les naus franceses molt a prop de les Illes Formigues. La flota catalana encercla a les naus enemigues i els ballesters, amb les seves sagetes, aplanen el camí cap a l’assalt final. Els catalans capturen tretze galeres franceses i com era normal en aquell temps executen gran part dels presoners, respecten només la vida a uns cinquanta que poden pagar el rescat. Els tres-cents ferits són negats i als dos-cents seixanta presoners sans els hi treuen els ulls deixant-ne un de borni, per a que els retorni amb el seu rei. A continuació, les naus catalanes es dirigeixen al golf de Roses i la nit del 3 de setembre, enganyant als francesos, els van tornar a vèncer.

Moviment de tropes durant la batalla naval de les formigues i el golf de Roses. (Font: Sàpiens nº 106)

Aquestes derrotes navals van forçar a l´exercit francès a retirar-se i el seu rei, greument malalt, acabaria morint a Perpinyà.

Tancat per vacances

Publicat el Agost 4, 2013 per Manel

Respon

vacances Tornem el 2 de setembre.

Cada dilluns una nova història de: pirates, de batalles, de paisatge, de pesca, de peixos, de platges, de persones, de….En definitiva, històriesdemar.

gràcies per seguir aquest lloc

Peix de ric, peix de pobre

Publicat el Juliol 21, 2013 per Manel

Al llarg de la història, la percepció que hem tingut sobre el valor dels peixos ha canviat molt. El que avui es considera com a una espècies de molt bona qualitat, ahir era quelcom que no tenia gaire interès. Al llarg de la història els hàbits gastronòmics i el valor que li donem als aliments ha variat. Pels romans, per exemple, el “garum” era una exquisidesa, avui, aquesta salsa feta a partir de la fermentació de visceres de peix ens pot semblar d´allò més repugnant.

El sorell és un “peix de pobre” que va en camí de convertir-se en “peix de rics”

Les modes, el valor nutritiu o l’abundància en els mercats entre d´altres fan que allò que abans era considerat com a un luxe avui no tingui ni el mínim interès. Paradoxalment també ha succeït el procés contrari, allò que abans era una “delicatessen”, avui no té cap mena de valor i els pescadors s´afanyen a que no els quedi emmallat en les els seus ormeigs.

El qualificatiu “de ric” o “de pobre”, gairebé sempre fa referència al preu del producte en el mercat, moltes vegades aquest té més relació amb el transport i conservació des de l’àrea de captura o bé es deu a que és tracta d´una espècie sopbreexplotada i cal aplicar-hi un esforç enorme per a obtenir-la, que no pas al seu valor nutritiu o a la qualitat de la seva carn.

Com en tots els aliments, en el cas del peix, també es molt important potenciar el producte de proximitat. D’aquesta forma, a casa nostra, s’afavoriria la pesca artesanal dels nostres pescadors, s’evitaria la sobreexplotació i s’eliminarien les despeses d’ultracongelació i transport.

Especies com la Boga (Boops boops), la Xucla (Spicaria maena) el Gerret (Spicaria smaris) o el Sorell (Trachurus trachurus) es troben entre les espècies que han perdut valor. Abans, fins hi tot els metges receptaven una bon plat de boga acompanyat de patates i avui els pescadors es veuen obligats a llençar la captura per la borda. Fins hi tot consultant guies i manuals de peixos podem llegir expressions com: “de carn poc apreciada i amb gust semblant a la sardina”, “carn gairebé incomestible” o bé “ per la seva poca qualitat la carn es destinada a fer pinso” per a referir-se a aquestes espècies. Un cas especial mereix el sorell, on els exemplars de bona mida, comencen a prendre valor gràcies al Sushi i al Japonesos.

L´espardenya és una de les menges de mar més esquissides

En altres casos ha succeït l´efecte contrari. De tots es conegut el cas del Bacallà (Gadus morhua) que va passat de ser una menja humil a ser un àpat “de senyors”. Aquest fet ha passat d’una forma encara molt més exagerada amb l´Espardenya (Stichopus regalis). En aquest cas, allò que es repartia entre els pescadors amb la morralla perquè no tenia cap sortida al mercat, s’ha convertit en una de les menges més exclusives.

La maire, un peix de proximitat amb una carn de molt bona qualitat

En el canvi de percepció del valor del peix també ha tingut una força especial els avenços tecnològics ens els arts, en els materials, en els sistemes de pesca i en les embarcacions. Evidentment quan els sardinals o les parelles de bou eren els tipus de pesca majoritari a la nostra costa s’explotaven uns hàbitats determinats. Amb l’aparició dels quillats a motor i de les portes o bé amb els moderns arts pel.làgics es poden explotar un ambients fins llavors desconeguts que permeten comercialitzar noves espècies, algunes com el Llenguado (Solea vulgaris), la Gamba vermella (Aristeus antennatus) o el Rap (Lophius piscatorius) anirien en el grup del “peix de ric”, mentre que la Maire (Micromesistius poutassou) o la Bròtola (Phycis blennoides), engruixirien l´equip del “peix de pobre”.

I mentre tot això continua, me’n aprofito consumint peix de molt bona qualitat a preu de saldo.

Històriademar i d´Espriu

Publicat el Juliol 8, 2013 per Manel

“Un petit poble de mar, amb pols i vent i mosques. I encara hi havia alguns pescadors. A la platja, gussis, comptades palangreres, coves i xarxes, dones que les adobaven, deixalles de peix”
(El Doctor Rip)

Les històriesdemar en l´homenatge a Espriu

Salvador Espriu reprodueix en la seva obra el paisatge, els costums, els oficis i les personatges d’Arenys de Mar, la mítica Sinera, el seu univers particular. Evidentment tots els aspectes d’aquell Arenys del passat relacionats amb el mar, la pesca i la navegació, també han tingut cabuda en la seva magnifica obra.

Per a fer més entenedora aquesta entrada he agrupat els textos del poeta en els següents apartats: mestrances, palers i avarada a la platja, pescadors i la pesca, temporals i el port.

– Mestrances
La construcció de vaixells va ser des del s. XVIII l’ofici de mar més important a Arenys de mar. A les mestrances de les platges de Sinera es van construir nombroses naus, algunes d’elles feren la cursa cap a Amèrica. Aquesta activitat va perdurar fins als anys 50 del s XIX.
En el següents passatges de “Laia”, Espriu fa una magistral descripció de l’ambient que es vivia en una de les nombroses mestrances de la vila: colors, olors, sons, textures que formen part d’aquest “univers” de platja.

“Sota la vela de les mestrança, les carcasses de dues barques a mig fer. Barrejades amb fustes, serres, garlopes, gúbies i aixes. A la sorra, empastifats de pega,els troncs serrats, quadernes, medissos, estameneres, barrines de Sant Elm i gafes. Al fons, el tranquil brandar de la mar ampla. Grups de pescadors que endegaven ormeigs, grinyolar de serres de cavall i pollines, deixalles de peix podrit que les mosques es menjaven. Enlluernament i esvoranc de la llum en la calç de les cases. Un perol fumejant de quitrà i resina de pi, mànecs de canya per a la llanada, estopa, encenalls i pots de pintura. Dominant-ho tot, la veu del vell Vilà dirigint el treball de la mestrança”
(Laia XII La Mestrança)

“S’ajupí i amb un cordill mullat de magra i aigua començà a dibuixar la silueta d’una quilla. De mica en mica, els homes anaven marxant. El sol queia de ple a ple damunt la vela de la mestrança.”
(Laia XII La Mestrança)

Al discurs final de la “Primera història d’Esther” l’Altíssim fa una pregaria per a tota la “gent de Sinera” i evidentment hi inclou els diferents oficis de mar.

“…No oblideu tampoc els Torres, que anaren i vingueren a través dels cinc oceans, i els altres pilots i mercaders que els emularen. I els pescadors confrares de Sant Elm i els calafats i mestres d’aixa de les antigues mestrances…”
(Primera història d´Esther)

-Palers i avarada a la platja
Els palers eren les persones que s’encarregaven d’avarar els bots i les barques. Per a facilitar els seu desplaçament “en terra” feien servir pals untats amb sèu que es col•locaven perpendiculars a la nau. Per sobre d’ells la barca lliscava a força de braços. La fusa és el període final de la avarada durant el qual un cap de la nau ja sura mentre l’altre encara és a terra i acaba quan la nau queda del tot ensurada.

A la fusa,
pels pals enseuats,
les barques varen lliscar
(D’una vella i encerclada terra, X. Els camins de mar. L’Alguer)

“Recordo amb detall cases i carrers del meu poble, vinyes, turons, rials, barques a la fusa. Sempre les recordo just en ser varades”
(Doctor Rip)

Familia de Pescadors a Arenys de mar

-Pescadors i la pesca
Arenys sempre ha estat més un poble de navegants i mariners que no pas de pescadors. La pesca a Arenys comença a prendre importància arran de la construcció del seu port, malgrat això, a la majoria de platges dels pobles costaners del Maresme hi havia una forta activitat pesquera.

Els sardinals van ser fins als anys 50 el principal art de pesca que es feia servir a les platges de la costa central i, evidentment, l’obra d’Espriu conté diverses referències a aquest art de pesca.

Si surts a sardinals,
veuràs potser
Moles brollar
(D’una vella i encerclada terra, X. Els camins de mar. L’Alguer)

Les sardinaleres solien sortir abans de la posta de sol per calar “a la prima” i abans de la seva sortida per calar “a l’alba”, així les captures eren millors.

Surt el vent de mar,
ara que vespreja,
cap a sardinals.

La fusa del vent
entelà de boires
tot l’esguard del cel

Amb els primers grills
juguen a cucorna
Els ulls de la nit
(Llibre de Sinera, XIII)

A vela o vogant, les barques feien proa fins als caladors. Un cop allí es calaven els ormeigs i els assenyalaven amb els galls.

“Mentrestant, les barques es fonien, totes juntes en l´horitzó i de mica en mica s’anaven separant. Els patrons es desitjaven bona sort i ordenaven que es calessin els ormeigs, ormeigs de jonc i murtra, ormeigs de malla. Assenyalaven amb galls i trincoles els llocs on quedaven els arts de pescar”
(Laia XXI El Xaloc)

“Al seu davant, l’Esteve s’afanyava a plegar la vela, lligant-la amb els botafions, i començà a parar els ormeigs, que ja tardejava i calia enllestir la pesca”
(Laia V Pesca)

L’ormeig romania calat un temps, normalment d´un dia per l´altre. Passat aquest període arribava el moment de llevar-lo. Aquest era l´instant més màgic de tota la jornada de

“Aleshores l´Esteve retirà de les fondàries nanses, garbitanes i morrenells, amb abundor de mòlleres, de sèpies i de pagells, de rogers i bogues. La barca balancejava, aixafada pel pes del peix, enlluernadora de lluïssor d´escates. L´Esteve hissà veles. Fins a ell pujà l´ofec d´aquelles humils vides. Assegurà, satisfet.
-Bona pesca.”
(Laia V Pesca)

Un cop llevat l’art i amb el peix a coberta, sense perdre ni un instant, les barques feien proa cap a casa per arribar primers i vendre a millor preu.

“La barca avançava molt ràpida i trencava amb soroll la solitud del mar. Quedaven endarrera planasses i sapes. La barca vorejava els escull, fregava el perill de les seques i fugia del parany callat de les anquines. De sobte, la platja i la blancor del poble”
(Laia V Pesca)

Arribats a la platja, encara hi havia la feina feixuga de desmallar el peix i col•locar-lo en paneres. Un espectacle que, cada dia, atreia als veïns de Sinera.

“Tota la vila sortia a rebre la pesca. Desmallaven la sardina i emplenaven semals i paneres de llagostes, petarcs, lluços, congres, jodrioles, morenes, guiules.”
(Laia V Pesca)

Arenys de mar en el passat

-Temporals

Sense prediccions meteorològiques, sense poder-se comunicar entre ells, sense motors, els navegants i els pescadors eren sorpresos, de tant en tant pels temporals. Amb els primers signes d’un canvi sobtat de l’estat de la mar. Les barques iniciaven el retorn cap a les platges, algunes vegades no arribaven a temps.

“El mar s’aquietava, i les barques s’afanyaven a tornar. Evolucionaven amb les veles rissades i maniobraven sense treva, per esmorteir el xoc contrari del vent. Es distingien els colors: verd, blau, negre, mangra. Se les veia navegar amb precaució, com vencien les dificultats. Els pescadors vogaven a la cia, enfilaven freus i evitaven esculls i barres i passos perduts enmig de roques”
(Laia XXIII Tornada)

La força de les onades portava fis a la costa les restes d’algun naufragi.

“De mica en mica el mar escopia les despulles de la seva pressa. Arribaven desferres de quillats, sardinals, palangreres. Les barques s’anaven atansant. Una portava la quilla mig esbotzada, una altra mostrava una esquerda enorme. A moltes els faltava l’arbre, a totes els jocs de cordes i bossells.”
(Laia XXIII Tornada)

“El poble comptava les barques que no havien retornat: hi havia testimonis del naufragi de moltes.”
(Laia XXIII Tornada)

-El port

El port d’Arenys pren protagonisme als versos finals del Llibre de Sinera. En aquest cas l’arribada a port pot ser considerada com el final del camí.

Aigües tranquil•les, olioses, brutes.
Amen entrant a port, en aquet refugi,
molt a recer de la difícil mar.
Evitaré l’esglaiadora boia
que es mou entre deixalles davant.
Els ulls entreoberts miren fix i no veuen
la roda alta de proa, coronada
amb un inclinadíssim cap de mort.
Conec com s’acomplia tot el temps
de la navegació i el seu retorn,
mentre s’atansen a poc a poc vers la barca,
des de l’esclat de la llum aturada,
del clos silenci estant, llises parets del moll.
(Llibre de Sinera XXXIV)

HISTÒRIESDEMAR

Arxiu d'etiquetes: història