Arxiu d'etiquetes: Josep Pla

El Cap de Sant Sebastià

Publicat el per
1

Hi ha un tros de costa entre Tamariu i Llafranc que em té el cor robat. Es tracta d’un tram de poc més de dues milles nàutiques presidit per penya-segats imponents coronats a l’extrem més meridional pel majestuós Cap de Sant Sebastià on s’hi troba el far i el conjunt monumental del mateix nom.

Aquí les Cingleres aïllen la plana de l’Empordà de la costa i l’accés al rerepaís des del mar és gairebé impossible. Només des de Cala Pedrosa i des del Cau es pot travessar cap a l’interior, no sense dificultat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Les imponents cingleres amb la torre de defensa i el far al fons

Els materials geològics són majoritàriament granodiorites amb un cert grau de metamorfisme de contacte, especialment entre Cala Pedrosa i Llafranc on hi predominen les fil•lites i les cornubianites de forma alterna creant contrastos cromàtics excepcionals.

Els altius penya segats són plens d’atzavares, figueres de moro, alzines, pins i la vegetació litoral típica dels ambients rupícoles litorals.

L’entorn ha estat ocupat des de l’antiguitat. Els primers pobladors van ser Íbers i més endavant, durant l’edat mitjana, aquestes fantàstiques talaies inexpugnables van ser utilitzades per a la guaita de les incursions pirates i de les embarcacions sospitoses i així es va construir la torre de defensa. Al S XVII s’hi edifica l’ermita que juntament amb l’hostatgeria, avui reconvertida en hotel de luxe, formen un conjunt monumental de primer ordre.

El paisatge del Cap de Sant Sebastià va ser el lloc on Josep Pla va trobar la seva primera inspiració per a descriure allò que veia al seu entorn: “La carretera de Sant Sebastià esdevingué un pretext de magnífics descobriments quotidians. Un dia, sense saber com, em vaig trobar amb un llapis i un quadern a la mà. Vaig començar a posar adjectius darrera de cada pineda, de cada camp, de cada tros de mar.” (Josep Pla, El meu poble dins El meu país. OC VII).

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Cala Pedrosa, a l´inici del tram, com el seu nom indica, està formada per còdols de mida considerable

Per mar, els dos únics refugis que ens ofereix la costa són Cala Pedrosa i el Cau, també anomenat Cala Gents. Totes dues platges van ser utilitzades durant el s. XVIII per a establir-hi les ”guàrdies de sanitat”, que controlaven les persones susceptibles a patir malalties infeccioses i les posaven en quarantena en aquestes dues platges. En aquest sentit, les barraques de Cala Pedrosa estan documentades des de l’any 1744 i servien per aixoplugar als infectats. Potser deu ser per això que el temple es va consagrar a Sant Sebastià, protector de les epidèmies. Durant la postguerra, la zona del Cau va tenir una intensa activitat de contraban. Els farcells amb la mercaderia d’estraperlo eren amagats a l’interior de les actuals barraques. L’accés des de Terra a aquestes platges és un xic complicat, especialment al Cau, situat a la base del cingle de Romaboira, un penya-segat de 165 m d’alçada.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El Cau forma un racó realment amagat. Les seves barraques solitàries en són els muts testimonis

El far de Sant Sebastià és de primer ordre i la projecció de la seva llum es pot veure més enllà de les 30 milles de distància, cosa que el converteix en el més potent de la costa catalana i un dels de més gran abast del món. Es troba estratègicament situat i és el punt de referència de l’extrem sud oest del Golf de Lleó. A més, juntament amb el far de Favàritx (Menorca), delimita el que hom anomena la Mar Catalana.

Esculls, Niells i Baus

Publicat el per
5

Quan parlem de roques que afloren poc o molt a la superfície de l’aigua, de manera general a aquestes les anomenem esculls. La Costa Brava es plena d’esculls de totes mides, alguns amb toponímia pròpia i d’altres només coneguts pels habituals. En terminologia ”costanera” popular, cal diferenciar entre escull, niell o bau. En aquest sentit, Josep Pla en el seu relat “Derelictes” (O.C. vol. 2) ens explica la diferencia entre aquests tres tipus d’accidents rocosos:

“En la nostra llengua, una cosa és un bau, una altra un niell i una altra un escull. Un escull és un roc que aflora, en tot temps, a la superfície de l’aigua del mar. Un niell és un roc superficialment submergit. En els moments de les seques, un niell pot ésser tocat pel sol; generalment, però, porta una determinada quantitat d’aigua a sobre, i és per això que un niell pot ésser anomenat també un escull negat. Un bau és un niell de profunditat, és a dir, un roc que transporta a sobre unes braces d’aigua. Es clar que amb onatges de profunditat el bau romp l’onada i el xoc produeix els mateixos efectes que un escull o un niell. Pel fet d’ésser invisibles, els baus són un perill per a la navegació, i per això solen ésser assenyalats en les bones cartes marines.”

(Josep Pla)

A tall d’exemple us descric algunes d’aquestes formacions que penso que poden ser representatives de cadascun d’aquests termes.

bullents

Els esculls de “Els Bullents” de Cala Canyelles

Esculls
D’esculls n’hi nombrosos al llarg de tota la Costa Brava, són els més fàcils d’identificar i de sorteja per les embarcacions. La llista seria interminable, però deixeu-me que us parli una mica de “Els Bullents”, uns esculls situats a llevant de Canyelles, molt a prop de Lloret. El nom fa referència a l’efecte que produeixen les onades quan trenquen contra les roques, que sembla que l’aigua bulli. Els bullents són perillosos quan bufa el vent de llevant. Un tipus singular d´escull, són els farallons, però això serà una altre històriademar.

niell

“ES Niell” a prop de Cala Sant Francesc a Blanes

Niells
De fet, la diferencia entre escull i niell es molt subtil i moltes vegades depèn de l’estat de la mar i fins hi tot de la pressió atmosfèrica, que un roc pugui passar d’escull a niell. Allò que es un escull en època de minves pot esdevenir un niell amb baixes pressions. Un dels més populars és “Es Niell”, a tocar de la Cala Sant Francesc a Blanes a uns 120 m mar endins.

farrera

El Bau de la Ferrera, a la badia de Montjoi

Baus
Els Baus, degut a la dificultat d’observar-los, si no es coneixen, estan estretament lligats a naufragis i tragèdies com les succeïdes a la “Llosa de Palamós” o al “Bau de la Ferrera”.
La Llosa de Palamós o Baix Pereira és un dels baus més coneguts de la costa catalana, es troba a 3 m de profunditat just davant de la bocana del port de Palamós i està degudament senyalitzat amb una balisa. En aquest punt s’hi ha produït diversos naufragis al llarg de la història.
El “Bau de la Ferrera”, situat a llevant de Montjoi a 70 cm de profunditat en la seva part més elevada i que també ha estat testimoni de nombrosos accidents, naufragis o anècdotes com la del mercant grec Phedom.

Norfeu: el cap dins el cap

Publicat el per
2

Hi ha a la Costa Brava dos caps que al meu entendre mereixen grans barretades, si és possible amb barret de copa. Aquests són el de Begur i el de Norfeu. Tots dos són truculents i espectaculars, i d’altres de més importància geogràfica –el de Sant Sebastià, el de Creus- no arriben a tenir la seva personalitat inconfusible.
(…) El de Norfeu té una virginitat mineral magnífica, és una muralla còsmica intacta, d’una solitud altiva i indiferent.
(Josep Pla, La Costa Brava)

La subpeninsula de Norfeu, separa la badia de Montjoi de la de Jóncols

La subpeninsula de Norfeu, separa la badia de Montjoi de la de Jóncols

El topònim Norfeu és un derivat d´Orfeu, heroi de la mitologia grega. La llegenda conta que Orfeu va enamorar Eurídice amb la música de la seva lira i que va adormir adormir Cèrber quan va baixar a l´inframón. En un dels seus viatges per la mediterrània el vaixell d´Orfeu va naufragar a causa d’una gran tempesta. L´heroi va lluitar per no negar-se ajudant-se de la seva lira que era de fusta, després de molts esforços es va poder aferrar a un illot amb forma de gat. Allí, espantat i mort de fred, va esperar que es fes de dia per saber on estava. L´endemà, la visió que tenia al davant era meravellosa, al fons una gran badia i més al fons encara, els Pirineus amb el Canigó, coronat de neu, al mig. Impressionat pel paisatge, va començar a cantar i a compondre cançons. Aquestes eren tant boniques que van produir que els Pirineus s’apropessin al mar, al lloc d´on venia aquella musica per poder escoltar millor les tonades. D’aquesta forma, amb aquest cataclisme, es va formar el Cap de Creus i la península que porta el seu nom i Orfeu va poder saltar a terra ferma.

El Gat de Norfeu, juntament amb el Cavall Bernat, formen part de les illes Moniques

El Gat de Norfeu, juntament amb el Cavall Bernat, formen part de les illes Moniques

Llegendes a part, el cap de Norfeu és l’accident geogràfic més destacable del “mar d´avall” del Cap de Creus amb una biodiversitat molt interessant, especialment pel que fa a les aus, a les plantes i als cetacis, cosa que la ha convertit en reserva integral terrestre i marítima Els penya-segats de Norfeu són senzillament impressionants. Aquesta sub-peninsula s’endinsa dos quilòmetres cap al mar i separa dues de les grans badies del Cap de Creus: Montjoi i Jóncols. A la´extrem del cap hi ha uns illots amb una de les roques més emblemàtiques de la zona: “el gat”, escultura natural producte de l’acció continua de vent, aigua i sal.

El Cap de Norfeu és una Reserva Natural Integral

El Cap de Norfeu és una Reserva Natural Integral

Al punt més elevat del cap hi ha les restes de la Torre de Norfeu, construïda pels volts de 1604 com a torre de guaita i defensa de la costa contra els corsaris. La torre és una estratègica talaia fortificada a 175 m d’alçada. Una altre element destacable és la Cova de les Ermites, una cavitat natural  amb entrada de paret seca que va ser utilitzada com a habitatge eremític. Posteriorment els pastors la van fer servir per refugiar els seus ramats.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA
El Cap de Norfeu vist des de la Cala Rostella

Creuar el Cap Norfeu amb una embarcació tant fràgil com un caiac de mar és un dels privilegis més grans d’aquest món, es tracta d´ indret feréstec, amable amb bon temps i esquerp quan la tramuntana ho decideix. Les seves roques, i els seus racons són plens d´històriesdemar.

Aigua Xelida i l´Hermós

Publicat el per
10
OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Aigua Xelida avui

Aigua Xelida, és  un indret realment bonic malgrat que avui està urbanitzat. Fins als anys 50,  va ser un paratge  isolat i bastant inaccessible, l’única  comunicació per terra era des de Tamariu per un sender, cosa que va ajudar a mantenir la cala i les pinedes del voltant. Una personatge  exemplifica el passat d´Aigua Xelida, aquest és  Sebastià Puig i Barceló també conegut com l’Hermós.

aigua xelida
font d´aigua xelida i placa original amb l´epitafi

Al costat de la font del mateix nom, arran d’aigua, s’hi troba una placa commemorativa que recorda l’estada de Josep Pla en aquest paratge. En l’escrit es fa ressò de l’amistat que va fer amb l´Hermós. Sebastià vivia aïllat en una barraca solitària lluny de qualsevol tipus de civilització.

 En la narrativa de Pla l´Hermós  és un dels personatges més simpàtics que retrata.   Ell és el protagonista del relat  Un viatge frustrat (dins Aigua de mar. OC II, 1966). El relat narra les peripècies de Pla i de Puig  a bord d’un petit gussi al llarg de la costa de l’Empordà i que els acaba portant a aigües franceses.

plahermos 1925aiguaxellida

Josep Pla i l´Hermós a Aigua Xelida

De les vivències de l´Hermós en aquest paratge avui només en queda una placa que es va col·locar com a epitafi escrit pel mateix Pla:

Epitafi a l’Hermós: Entre 1917 i …visqué en aquestes solituds allunyat dels homes i de les dones, Sebastià Puig, conegut per l’Hermós, analfabet, home feliç i hospitalari, pescador, mariner, caçador, gran cuiner. Tu que passes has de saber que si no ha tornat és perquè no ha pogut, o perquè l’han enredat com un xino. (Josep Pla)