Coincidint amb la inauguració de la restauració de les runes de Sant Esteve de La Fosca, he recuperat aquesta versió de la llegenda que conta la relació entre Pirene i aquesta platja. Aquesta història va ser publicada inicialment l’any 1922 a la revista Marinada de Palamós.

La Platja de la Fosca deu el seu nom a la roca fosca que divideix aquesta en dues meitats. Aquesta pedra és l’origen d’algunes històries com la del famós remolí xuclador que es creu que existeix als seus peus, aquesta llegenda pot tenir el seu fonament en els corrents de ressaca que es creen amb mar de fons de llevant.

La Roca Fosca. Foto: Dani Gras

Hi ha, però una altre llegenda molt i molt antiga que relaciona la mateixa roca el palau de la que la deessa Pirene va construir i on hi va passar els darrers dies de la seva vida.

Diu la història que, quan Pirene fugia de Gerió, el monstre de tres caps, assassí del seu pare, aquest va cremar tots els actuals Pirineus per acabar amb la vida de deessa. Sembla ser, que malgrat el que diu la història, no ho va aconseguir.

Pirene va sobreviure i va fugir amb els seus servents per cercar un nou lloc per viure. Després d’un seguit de periples pel golf de Roses i la platja d´Aiguablava, finalment és va establir a prop de la punta de Sant Esteve a Palamós.

Runes del Castell de Sant Esteve a Llevant de la platja

Allí hi va descobrir un racó que li va robà el cor. Allà mateix, va ordenar als seus servents que li construïssin el seu nou palau, mig en terra, mig en mar. El palau fou alçat acompanyat de jardins exuberants, de fonts i estanys i d’hortes ufanoses. Aquella platja solitària i tranquil•la esdevingué el seu petit paradís.

A llevant d’aquella platja, dalt d’una penya, s’alçava arrogant el castell de Sant Esteve. El senyor del fortí, assabentat de la bellesa i la dolçor de Pirene, li va enviar una comitiva per a convidar-la. La deesa, pendent encara del seu estimat Hèracles, l’ignorà. Com ignorà també les posteriors súpliques i la multitud de regals que li enviava el senyor del castell.

La Fosca, una de les platges més populars de la Costa Brava. Foto: Jordi Marcó

Els anys van anar passant i Pirene continuava la seva vida assossegada de passejos per la riba i de banys a la llum de la lluna, amb els sopars d’estiu sota les oliveres del jardí i amb els cants amb flaire de gessamí i farigola.

Fou precisament una d’aquelles nits, quan ja tothom dormia a palau que, el ressentiment del senyor del Castell esclatà, i embogit manà calar foc al palau i matar a la deesa.

El palau queda reduït a cendres. Les pedres que resistiren la fúria de les flames van ser arrossegades lentament pels segles i segles d’onades i ventades. Només un roc obstinat i ennegrit pel foc, resistí totes les inclemències i es mantingué com a testimoni d’aquella infausta nit.

Avui encara la podeu veure al mateix lloc. És la roca que dona nom a la platja. No gaire lluny d’allà i mig enrunat hi veureu el castell de Sant Esteve.