Ranxo de barca

Publicat el Juny 9, 2014 per Manel

“No crec que els mariners d’aquella època, que se sentien més aviat empaitats per la cassussa, cuinessin res més que un grapat de peixos torrats a la bruta sobre un foc de quatre canyes seques. La cuina marinera es va mostrar matusserament grollera i mancada de polidesa durant un gavell d’anys, primer a bord dels caros y dels llaguts i, després, a bord de les barques de sardinal i de les barques aparellades a vela i rem que tiraven en parella l’art anomenat bou…”
(Ramon Doll. Pescats, nets i menjats)

En Roc, en Joan, en Llorenç i en Pit a la cuina del quillat Isabel la catòlica. Foto: Antoni Bellsolell

La cuina dels pescadors, és a dir, aquells plats que s’elaboren a bord de les barques de pesca, és d’una gran riquesa i qualitat. Evidentment la matèria primera, el peix fresc acabat de pescar, li dona un valor afegit que no es possible de tenir a la cuina que es pugui fer “en terra”. Qui ho ha pogut comprovar, sap del cert, que la qualitat del peix als pocs minuts de ser pescat es molt superior al mateix adquirit després d’unes poques hores a la peixateries

Aquesta cuina es caracteritza per a l’ús d’ingredients humils, per a una elaboració ràpida i senzilla adaptada al ritme de la feina i pel reduït espai de que es disposa en la barca. El tipus de peix utilitzat es de primera. Algunes vegades es fan servir espècies que no són prou valorades als mercats o bé exemplars malmesos per l’art de pesca que perdrien valor a la llotja, com en el cas dels quillats quan “van a la gamba”, que s’usen els exemplars trencats o masegats que anirien a formar part de la morralla que es reparteix cada dia la tripulació.

Els protagonistes d’aquests plats són espècies de condició baixa que esdevenen plats exquisits com la lluerna, el congre, el gat, la rata, l’aranya, la bastina, la sardina, el verat, la canana o la sípia. El tipus de peix del ”ranxo” depèn del tipus de pesquera. A més del peix, la base per a l’elaboració de les menges està formada pel brou, les patates, l’arròs, els fideus, el sofregit, la picada, l’allioli i el porró de vi entre d’altres.

la Luissa,un bou de sant Pol, que manava la família Roca. Foto: Arxiu Pere Sauleda

La cuina de barca pròpiament dita fa referència quasi exclusivament a l’art de bou ja que en aquest tipus de pesca els mariners romanen tot el dia a la mar i han de fer els àpats a bord. Allí esmorzen, berenen i sobretot dinen. Els quillats surten de port a les sis de matí i arriben entre les cinc i les sis de la tarda.

Els bous tenen habilitat un espai per a la cuina, i a més, un dels membres de la tripulació té assignat el rol de cuiner o “ranxero”. Aquest ha de compaginar diferents tasques a la vegada i, per això, els plats que es preparen són ràpids de cuinar. Mentre es realitza el bol i quan la resta de la tripulació dorm, el ranxero ha de pelar les patates, netejar el peix, fer la picada o coure el ranxo,… El cuiner rep per la seva feina un cortó més.

Els suquets, amb tota la seva diversitat de versions, són els reis del ranxo de barca. Aquests plats ràpids d’elaborar i que en l’argot dels pescadors és el “caldero” servia també per a fer-hi un rossejat d’arròs o fideus cuit amb el caldo del peix i que moltes vegades s’acompanyava amb all i oli. Altres plats típics de barca són el cim-i-tomba, l’all cremat, l’arròs amb sardines, el romesco, l’arròs a banda o l’allipebre,… Amb el pas dels anys, molts d’aquests plats s’han anat perfeccionant a les llars dels pescadors o a les barraques de platja en un primer estadi, i més endavant són incorporats a les cartes de molts restaurants de costa que els ofereixen a “preu d’or”. En aquest sentit hi ha jugat un paper molt important i molt poc valorat les pròpies dones dels pescadors. De totes maneres, el que no podrà substituir mai el millor restaurant del món és el fet de menjar-lo “a bord”.

Ramon Moreno, amic pescador de Carles Barral, la foto és feta sobre la coberta del Capitan Argüello, el llagut del Barral

L’àpat era tot un espectacle, sovint es col•locava la cassola al bell mig de la taula improvisada amb les caixes de peix i els pescadors menjaven directament d´ella utilitzant com a plat una llesca de pa o fins i tot un tros de suro. Era molt habitual acompanyar la menja amb grans dosis de vi. L’estona de l’àpat era el moment de trobada, on es reia i es feia broma, moltes d’elles anaven dirigides cap al ranxer o al ranxo que els havia cuinat, i es clar, moltes vagades aquestes bromes acabaven en discussions entre mariners i el ranxer que veia ferit el seu orgull. I és que la feina de ranxer ha estat sempre molt complicada.

En l’actualitat, cuinar a la barca de pesca és una tradició en risc de desaparèixer. Moltes tripulacions mengen entrepans o plats precuinats portats de casa i que escalfen amb el microones.

La cuina de barca té diversos reculls fàcils de trobar en llibreries

Amb aquesta historiademar es vol encoratjar a tots aquells que tingueu receptes tradicionals de la cuina de barca que ens les pugueu feu arribar a (historiesdemar@gmail.com) i que, de manera col•laborativa puguem completar aquest capítol de la història de la pesca.

Sant Jordi: la mar de Llibres

Publicat el Abril 22, 2014 per Manel

Per aquest Sant Jordi, teniu algunes propostes relacionades amb les històriesdemar. N’hi ha de tot tipus i per a tots els gustos i edats. Des dels clàssics fins a novetats.

Una mar sense peixos. CURY, Philippe; MISEREY, Yves. Institut d’Estudis Catalans. Secció de Ciències Biològiques.

Els ecosistemes marins es troben en perill, fruit de la sobrepesca: els recursos pesquers s’exhaureixen i cada vegada es pesca més lluny, a més profunditat i peix més petit. Aquí hi trobareu els elements de reflexió sobre el problema a partir d’una aproximació històrica, científica i antropològica de la qüestió.

Llegendes de mar de la Costa Brava . MARTÍN, Miquel. Sidillà.

Fa només un parell de generacions als pobles de la Costa Brava, la gent tenia una relació estreta amb el mar. Mariners, pescadors, sargidores, patrons de barca, mestres d’aixa i peixaters vivien de la seva riquesa. Del mar arribava la vida i també la mort, per això no és d’estranyar que hagi generat un bon nombre de llegendes amb sirenes, monstres, mariners perduts, tempestes inesperades, tresors amagats, contrabandistes,…

Les barraques de pescadors a la costa brava. TURRÓ, Jordi. Fundació Ernest Morató.

Es repassa l’origen de les anomenades botigues o barraques , com s’han convertit en l’embrió dels nuclis de la costa i els canvis d’uns que han viscut. De Portbou a Blanes es recupera la història de les barraques de pescadors.

Aigua de mar: una tria. PLA, Josep. Labutxaca Narrativa

Recull de narracions de temàtica marinera de Josep Pla. El llibre parteix del segon volum de la seva Obra completa i aplega el nucli essencial de les seves narracions marineres.

Marines i boscatges: aplec de narracions. RUYRA, Joaquim. Educació 62

Edició revisada adreçada a estudiants del recull de narracions de Ruyra (1903). L’obra recull l’ambient camperol i mariner de l’època que va viure l’autor.

El peix Irisat. PFISTER , Marcus. Beascoa.

Pels més menuts, el peix Irisat, que gràcies a les seves escates de mil colors, és l’animal més bonic de l’oceà. Tot i això, es troba sol i els altres peixos no volen jugar amb ell. Tot un clàssic de les biblioteques escolars que ensenya la importància de saber compartir. Existeixen un munt d’activitats pedagògiques relacionades amb la lectura.

Lliures o morts

Publicat el Març 31, 2014 per Manel

Aquests dies s’ha commemorat el tricentenari del desembarcament de coronel Ermengol Amill i el seus fusellers de muntanya a Arenys. Per a celebrar l’efemèride, es va fer a la platja de la Picòrdia, una recreació històrica dels fets.

Aquest episodi, que està recollit a la “Gazeta de Barcelona – diario del sitio de Barcelona” del 31 de gener de 1714 i en la carta que el mateix Amill envia des de Sant Pol als Consellers de Barcelona, representa el segon dels tres desembarcaments que hi va haver a les platges d´Arenys durant el conflicte armat.

Fragment de la Gazeta de Barcelona del 31 de gener de 1714 on es relata el desembarcament d´Ermengol Amill a Arenys de mar

El 30 de gener de 1714 el regiment de miquelets d’Ermengol Amill va sortir per mar de Barcelona amb la intenció d’atacar per sorpresa Mataró, que en aquells temps era el rebost de l’exèrcit espanyol que assetjava la capital. Els serveis d’espionatge van alertar als voluntaris catalans que les forces borbòniques de Mataró estaven al cas de la seva arribada. El comboi va decidir passar de llarg la ciutat i continuar navegant direcció nord per finalment desembarcar a Arenys de Mar amb intenció de prendre Sant Pol, un altre enclavament important pel desenvolupament de la guerra.

Els més de 400 fusellers del regiment d’Ermengol Amill van desembarcar entre Arenys i Canet. Probablement ho van fer cercant la protecció de les penyes. Els llocs més idonis debien ser el rial de les Canalies, a redós de la penya del Maltemps o la platja del Cavaió, sota la protecció de les penyes del Portinyol. Ambdós espais avui es troben ocupats parcialment pel port d’Arenys. A les desembocadures dels rials hi havia petites platges bastant estables que juntament en els petits caps que formaven les penyes creaven racons on era possible amorrar els vaixells de càrrega.

Acabada la guerra, Arenys experimenta un creixement econòmic i demogràfic important. Gravat de la patent sanitària de 1845. (Arxiu Històric Fidel Fita)

La línia de la costa tal i com la coneixem avui, no té res a veure de com era al s. XVIII. Les variacions han estat a causa de l’expansió de la pròpia vila d´Arenys que ha ocupat part de la façana litoral, i sobretot als moviments naturals del nivell del mar per causes geològiques.

Un cop finalitzat el desembarcament, els soldats catalans envien cap a Barcelona una barca carregada de queviures: blat, arròs i llegums especialment per alleugerir una mica més el setge.

El 31 de gener, el mateix Amill informa als Consellers de Barcelona que Sant Pol s’ha rendit a l’exèrcit català i que en el desembarcament a Arenys, alguns vilatans els havien anat a rebre amb les armes a les mans i disposats a donar-los suport.

Malgrat l’èxit inicial, Sant Pol acabarà caient una altre vegada al bàndol filipista i al febrer del mateix any, tota la costa del Maresme es troba a mans dels borbònics. Es en aquesta època quan els espanyols prohibeixen als habitants de la comarca fins i tot sortir a pescar, per evitar l’avituallament de Barcelona i fer més eficaç el setge.

Amill encara protagonitzarà un tercer desembarcament a Arenys. El maig de 1714 el Marquès de Poal ordena al coronel tornar a la vila. En aquest cas, els enfrontaments entre les tropes castellanes i els voluntaris catalans tenen lloc entre Caldes i Arenys. Com en l’altre desembarcament, s’envien cap a Barcelona tres vaixells carregats de queviures.

Portada del llibre “Lliures o morts” on es relata de manera novel·lada, la vida d´Ermengol Amill

El llibre Lliures o morts, de David de Montserrat i Jaume Clotet, ens descobreix de manera novel•lada la guerra de successió a partir de la figura recuperada del coronel Ermengol Amill i, entre altres fets, descriu aquests desembarcaments en les platges d´Arenys.

El desembarcament del Diputat Militar

Publicat el gener 27, 2014 per Manel

Tot i que l’episodi clau de la guerra de Successió va ser el setge i caiguda de Barcelona el 11 de setembre de 1714, al llarg del conflicte bèl·lic hi va haver diversos esdeveniments a “comarques”. Amb aquesta entrada, i com a homenatge al tricentenari i a l’exposició Arenys de Mar 1714. Un poble en peu de guerra, s’enceta una nova categoria anomenada històriesdeltricentenari, on amb una periodicitat bimensual, es glossarà el vessant nàutic, marítim i mariner d’alguns dels fets del conflicte armat que van esdevenir al Maresme.

La comarca del Maresme va ser durant tot l´episodi bèl·lic un escenari de primer ordre per tots dos bàndols. Mataró es va erigir com un important enclavament “botifler” a la rereguarda de Barcelona, i Arenys de Mar va passar a ser considerat un objectiu cobejat, tant per la proximitat a aquest féu borbònic com per ser un nucli de comunicacions entre Barcelona i Girona. Així, al llarg de l’enfrontament hi van haver nombrosos episodis localitzats en aquesta comarca i gairebé tots els pobles van patir assalts i saquejos.

A la gazeta de Barcelona del 9 d´agost, s´expliquen aquests fets (Gazeta de Barcelona – DIari del setge 9 d´agost)

El 9 d’agost de 1713 el Diputat Militar Antoni de Berenguer i el general Rafael Nebot van desembarcar a la platja d´Arenys. El comboi, que s’havia escapolit del setge de Barcelona aquella tarda, estava compost per 47 embarcacions, 600 cavalls amb els seus genets i 300 soldats. El seu objectiu era reorganitzar les forces a l’interior del país perquè s’aixequessin arreu.

Se hicieron á la vela à las onze hores de la mañana, con viento tan favorable, que á las quatro de la tarde llegaron à la Playa de Arenys de Mar (Gazeta de Barcelona – Diari del Setge 9 d’agost).

La primera consideració sobre aquest fet fa referència al ritme de la travessa. Segons la crònica, el comboi del Diputat Militar trigà cinc hores en realitzar el trajecte. Així, la velocitat amb què es va navegar per recórrer les més de 20 milles nàutiques que separen Barcelona d´Arenys hauria de ser entre 4 i 5 nusos. Una ritme considerable per a les fragates, els bergantins, els galions i més encara per a les barcasses i els vaixells de càrrega. Aquesta rapidesa pot explicar-se si van aprofitar una bona garbinada, com les que hi solen haver al Maresme a les tardes d´estiu. Els vaixells haurien agafat el vent per l’aleta i així poder navegar “de llarg”, un molt bon rumb per a les embarcacions més quillades mentre que els vaixells de càrrega, amb molta menys quilla, també podrien navegar bé.

El mateix dia a la tarda, quan arriben Arenys els primers vaixells, el Diputat Militar, cofoi pel ritme de la marxa i la bona acollida per part dels arenyencs, escriu una missiva al general Villarroel.

Un cop arriba a Arenys, el Diputat Militar escriu aquesta carta al General Villarroel

La segona consideració té a veure amb el propi desembarcament. No costa gens adonar-se que fou una operació llarga i complexa. Els vaixells més quillats haurien fondejat davant de la platja. La descàrrega es degué portar a terme amb llaguts i altres tipus de bots, mentre que els vaixells de càrrega i les barcasses haurien avarat directament a la sorra. Per a aquesta operació caldrien llocs arrecerats del garbí. Malgrat que quan s´hauria portat a terme l’avarada, el garbí, en ser un vent tèrmic, possiblement hagués afluixat. Caldria també que des de “terra” es construís una mínima infraestructura per a aquesta maniobra que, probablement ja hauria d´existir d’alguna de les mestrances de la platja. A més, els propis soldats i els voluntaris arenyencs haurien ajudat en la descàrrega.

Detall dels espectaculars galions de l´època i d’una barcassa de desembarcament de tropes en primer terme.(1714. Siège de Barcelone)

Aquest primer desembarcament no queda clar en quin tram de la platja es produeix. Cal tenir present que la fisomia de la línia de costa en aquells temps era sensiblement diferent a com la coneixem nosaltres avui. De totes formes, al llarg del litoral arenyenc hi hauria llocs aptes per a aquesta operació tant entre Arenys i Caldes com entre Arenys i Canet.

El retorn cap a Barcelona va ser un parell de dies més tard. Les 47 naus surten el dia 12 carregades amb queviures i bestiar. Segur que la travessa fou molt més lenta i els velers varen realitzar nombroses bordades per arribar a lloc.

El Comboy con que saliò el Señor Deputado en numero de 47.Bastimentos entre mayores, y menores, bolviò cargado de Leña, Carbon, Harinas, Faginas, y 700.cabeças de Ganado;y dos Saetias de las bien armadas, al passar dispararon algunos Cañonazos contra el Fortin que reedifica el Enemigo en la parte del Rio Besòs.(Gazeta de Barcelona – Diari del Setge 12 d’agost)

Malgrat l´èxit inicial, l’expedició del Diputat Militar acabà de forma catastròfica, sense haver complert els seus objectius, abandonant a la majoria de voluntaris a la platja del Masnou i embarcant-se només els comandaments en el seu retorn a Barcelona.

Esculls, Niells i Baus

Publicat el gener 6, 2014 per Manel

Quan parlem de roques que afloren poc o molt a la superfície de l’aigua, de manera general a aquestes les anomenem esculls. La Costa Brava es plena d’esculls de totes mides, alguns amb toponímia pròpia i d’altres només coneguts pels habituals. En terminologia ”costanera” popular, cal diferenciar entre escull, niell o bau. En aquest sentit, Josep Pla en el seu relat “Derelictes” (O.C. vol. 2) ens explica la diferencia entre aquests tres tipus d’accidents rocosos:

“En la nostra llengua, una cosa és un bau, una altra un niell i una altra un escull. Un escull és un roc que aflora, en tot temps, a la superfície de l’aigua del mar. Un niell és un roc superficialment submergit. En els moments de les seques, un niell pot ésser tocat pel sol; generalment, però, porta una determinada quantitat d’aigua a sobre, i és per això que un niell pot ésser anomenat també un escull negat. Un bau és un niell de profunditat, és a dir, un roc que transporta a sobre unes braces d’aigua. Es clar que amb onatges de profunditat el bau romp l’onada i el xoc produeix els mateixos efectes que un escull o un niell. Pel fet d’ésser invisibles, els baus són un perill per a la navegació, i per això solen ésser assenyalats en les bones cartes marines.”

(Josep Pla)

A tall d’exemple us descric algunes d’aquestes formacions que penso que poden ser representatives de cadascun d’aquests termes.

Els esculls de “Els Bullents” de Cala Canyelles

Esculls
D’esculls n’hi nombrosos al llarg de tota la Costa Brava, són els més fàcils d’identificar i de sorteja per les embarcacions. La llista seria interminable, però deixeu-me que us parli una mica de “Els Bullents”, uns esculls situats a llevant de Canyelles, molt a prop de Lloret. El nom fa referència a l’efecte que produeixen les onades quan trenquen contra les roques, que sembla que l’aigua bulli. Els bullents són perillosos quan bufa el vent de llevant. Un tipus singular d´escull, són els farallons, però això serà una altre històriademar.

“ES Niell” a prop de Cala Sant Francesc a Blanes

Niells
De fet, la diferencia entre escull i niell es molt subtil i moltes vegades depèn de l’estat de la mar i fins hi tot de la pressió atmosfèrica, que un roc pugui passar d’escull a niell. Allò que es un escull en època de minves pot esdevenir un niell amb baixes pressions. Un dels més populars és “Es Niell”, a tocar de la Cala Sant Francesc a Blanes a uns 120 m mar endins.

El Bau de la Ferrera, a la badia de Montjoi

Baus
Els Baus, degut a la dificultat d’observar-los, si no es coneixen, estan estretament lligats a naufragis i tragèdies com les succeïdes a la “Llosa de Palamós” o al “Bau de la Ferrera”.
La Llosa de Palamós o Baix Pereira és un dels baus més coneguts de la costa catalana, es troba a 3 m de profunditat just davant de la bocana del port de Palamós i està degudament senyalitzat amb una balisa. En aquest punt s’hi ha produït diversos naufragis al llarg de la història.
El “Bau de la Ferrera”, situat a llevant de Montjoi a 70 cm de profunditat en la seva part més elevada i que també ha estat testimoni de nombrosos accidents, naufragis o anècdotes com la del mercant grec Phedom.

Master, Commander and Catalonia

Publicat el Octubre 28, 2013 per Manel

Els entusiastes de la literatura nàutica i en concret a aquells que els agrada la història i les batalles navals, segur que coneixen l’obra de Patrick O´brian (1914-2000). Aquest prolífic escriptor irlandès es conegut especialment per les seves novel•les, una vintena, inspirades en les guerres napoleòniques de finals s. XVIII i inicis del XIX. Els relats d´O´brian es caracteritzen per estar molt ben documentats amb un excel•lent treball de recerca sobre la vida a bord dels vaixells de guerra de la Royal Navy i per fer servir un vocabulari i unes expressions genuïnes i molts termes nàutics. Els seus personatges principals de les seves novel•les són el capità Jack Aubrey i seu inseparable amic, el doctor Stephen Maturin.

Capità de mar i Guerra (marter and Commander) la primera de les novel.les de la saga Aubrey-Maturin

El interès afegit en l’obra d´Obrian rau en la catalanitat de Maturin. Aquest eminent metge i naturalista irlandès parla català i coneix bé els nostres costums. Després d’haver llegit els relats la sèrie Aubrey-Maturin podem afirmar que el doctor, a més de lluitar per l’alliberament nacional d’Irlanda, és un espia català que odia a Espanya, te un passaport a nom de Joan Maragall, té propietats a Lleida i ha escalat la Maladeta. Aquest homenatge a la catalanitat que fa O´brian es deu en bona mesura al fet que a partir de l’any 1949 l’autor es va traslladar a viure a Cotlliure (Rosselló) i on hi es enterrat.

Fotograma de Master and Commander

Com a tribut a aquest aspecte amagat d´Stephen Maturin, aquí teniu una mostra d’alguns dels diàlegs del doctor extrets del primer dels llibres de la sèrie; Capità de mar i de guerra (Master and Commander).

Oblida que és el català la llengua que es parla en aquestes illes.
-Què és el català?
-Doncs la llengua de Catalunya, de les illes, de tota la costa mediterrània fins Alacant. De Barcelona. De Lleida. De les zones més riques de la península.

…

-És força bo el que bevem cada dia, no li sembla?
-Més bo, deliciós i molt robust, una beguda sana, reconstituent- va dir Stephen Maturin-. És un excel•lent priorat. Del Priorat, una zona propera a Tarragona.

…

-Sí. Vostè no ha estat a Catalunya, oi?
-No
-Aleshores li he de dir que en aquella regió, els diumenges al matí, es costum que totes les persones, de qualsevol edat i condició ballin en sortir de l’església … És balla una dansa peculiar, en rotllana, anomenada sardana.

…

-A l’esquerra del fum, cap al sud, hi ha la muntanya de Montjuïc, amb el gran castell; i aquest sortint de la dreta és la Barceloneta –va dir Stephen-. Més lluny es pot veure el Tibidabo, elevant-se darrere de la ciutat.

…
-Veu el cap? –va dir Stephen mentre l’observava amb un llibre obert a la mà, marcant la pàgina amb el polze-: És el Cap Roig, la frontera de la llengua catalana per la part de la costa, i a molt poca distància hi ha Oriola, que és, per l’interior, l’últim poble on es parla català; a partir d’Oriola comença Murcia, on es parla el galimaties bàrbar d´al-Andalus.

MASTER &COMMANDER ? ONE SHEET COMP _ H.2 ? 6/04/03.psd

Master and Commander (Peter Weir)

L’excel•lent pel•lícula “Master and Commander” (Peter Weir 2003) i protagonitzada per Russell Crowe en el paper del capità Jack Aubrey i per Paul Bettany com a Stephen Maturin, està basada en les novel•les d´O´brian. En el film, com passa habitualment en aquests cassos, s’obvia fer qualsevol referència a la catalanitat i a Catalunya. I es que, This is Hollywood!!!!

La coca: tot un símbol de Mataró

Publicat el Setembre 30, 2013 per Manel

EL model conservat a Rotterdam amb les seves parts. Font: Museu marítim de Barcelona

Les coques eren naus medievals usades en el comerç, la càrrega i el transport de mercaderies. Aquestes embarcacions és van desenvolupar al s. X a l’Atlàntic nord i s’introdueixen a la Mediterrània a partir del s. XII. Van ser utilitzades llargament fins al s. XV quan apareix la caravel·la que suposa una evolució tecnològica respecte a la nau primitiva. La coca es pot considerar la versió mediterrània de les kogge, embarcacions medievals del nord oest d’Europa mogudes només a vela.

En les monedes d´ECU (l´antecesor de l´Euro) hi havia gravada la coca de Mataró

En la història de la navegació i de la nàutica hi ha llacunes importants que corresponen especialment a l’època medieval. Bona part de la informació que temin d’aquest període de temps es deuen a un exvot que va estar penjat fins els anys 20 a l’ermita de Sant Simó de Mataró i que popularment es coneix com a “la Coca de Mataró”. El valor del model és excepcional ja que és l’única representació tridimensional d’una nau medieval i ha significat un progrés extraordinari en les investigacions sobre el coneixement de la construcció naval en l’edat mitjana.

Ex libris de Museu Marítim de Rotterdam

El periple de la maqueta datada segons la tècnica del carboni 14 entre 1456 i 1482 no deixa de ser curiós: a l’any 1920 desapareix de l’ermita de Sant Simó i apareix uns anys més tard en un mercat d’antiguitats de Munich. Al 1929 l’exvot de Sant Simó es adquirit per un col·leccionista holandès en una subhasta a una galeria d’art de Nova York i finalment, després algunes peripècies, aquest cedeix el model al Museu Marítim Prins Hendrik de Rotterdam on actualment encara es pot admirar. Per acabar-ho d’adobar, segons Josep M Pons i Guri, la Coca de Mataró, era originàriament de Calella. Sembla ser que cap a 1450 un mariner calellenc va oferir a Sant Elm, patró dels navegants, aquest exvot a l’ermita del mateix Sant (avui capella de Sant Quirze i Santa Julita). Sigui com sigui, i vist l’espoli que han patit el patrimoni marítim a casa nostra, potser ha estat una sort que el model hagi sortit del país i hagi estat conservat a l’estranger.

Cartell de les Santes amb la Coca

El model de Rotterdam mesura 123 cm d’eslora i 45 cm de mànega i es pensa que l’embarcació original podia haver tingut entre els 16 i els 22 m de llarg. Una de les polèmiques que ha suscitat aquesta maqueta rau en el nombre de pals. El model conservat actualment només en presenta un, però es creu que potser en duia dos (major i messana) o tres (major, messana i trinquet). Aquests pals secundaris podien anar armats amb veles triangular, de tipus llatí que permetrien una millor navegació amb vent de costat. De totes formes, la opinió més estesa es que anaven arborades per un únic pal amb una sola vela quadrada. Les coques tenien una única coberta principal amb dues cobertes secundàries sobre els castells de popa i de proa respectivament. El disseny i els aparells que portaven les feien aptes per navegar només amb vent de popa sent molt difícil navegar en cenyida. A la part superior del pal hi havia una cofa que servia com a punt de vigilància. El timó era lateral, la popa rodona i la proa relativament punxeguda. L’estructura del buc era molt panxuda per aconseguir el màxim espai a les bodegues on hi anava la càrrega.

Ermita marinera de Sant Simó a Mataró on fins l´any 1920 tenia la coca penjada del seu sostre

Històriademar i d´Espriu

Publicat el Juliol 8, 2013 per Manel

“Un petit poble de mar, amb pols i vent i mosques. I encara hi havia alguns pescadors. A la platja, gussis, comptades palangreres, coves i xarxes, dones que les adobaven, deixalles de peix”
(El Doctor Rip)

Les històriesdemar en l´homenatge a Espriu

Salvador Espriu reprodueix en la seva obra el paisatge, els costums, els oficis i les personatges d’Arenys de Mar, la mítica Sinera, el seu univers particular. Evidentment tots els aspectes d’aquell Arenys del passat relacionats amb el mar, la pesca i la navegació, també han tingut cabuda en la seva magnifica obra.

Per a fer més entenedora aquesta entrada he agrupat els textos del poeta en els següents apartats: mestrances, palers i avarada a la platja, pescadors i la pesca, temporals i el port.

– Mestrances
La construcció de vaixells va ser des del s. XVIII l’ofici de mar més important a Arenys de mar. A les mestrances de les platges de Sinera es van construir nombroses naus, algunes d’elles feren la cursa cap a Amèrica. Aquesta activitat va perdurar fins als anys 50 del s XIX.
En el següents passatges de “Laia”, Espriu fa una magistral descripció de l’ambient que es vivia en una de les nombroses mestrances de la vila: colors, olors, sons, textures que formen part d’aquest “univers” de platja.

“Sota la vela de les mestrança, les carcasses de dues barques a mig fer. Barrejades amb fustes, serres, garlopes, gúbies i aixes. A la sorra, empastifats de pega,els troncs serrats, quadernes, medissos, estameneres, barrines de Sant Elm i gafes. Al fons, el tranquil brandar de la mar ampla. Grups de pescadors que endegaven ormeigs, grinyolar de serres de cavall i pollines, deixalles de peix podrit que les mosques es menjaven. Enlluernament i esvoranc de la llum en la calç de les cases. Un perol fumejant de quitrà i resina de pi, mànecs de canya per a la llanada, estopa, encenalls i pots de pintura. Dominant-ho tot, la veu del vell Vilà dirigint el treball de la mestrança”
(Laia XII La Mestrança)

“S’ajupí i amb un cordill mullat de magra i aigua començà a dibuixar la silueta d’una quilla. De mica en mica, els homes anaven marxant. El sol queia de ple a ple damunt la vela de la mestrança.”
(Laia XII La Mestrança)

Al discurs final de la “Primera història d’Esther” l’Altíssim fa una pregaria per a tota la “gent de Sinera” i evidentment hi inclou els diferents oficis de mar.

“…No oblideu tampoc els Torres, que anaren i vingueren a través dels cinc oceans, i els altres pilots i mercaders que els emularen. I els pescadors confrares de Sant Elm i els calafats i mestres d’aixa de les antigues mestrances…”
(Primera història d´Esther)

-Palers i avarada a la platja
Els palers eren les persones que s’encarregaven d’avarar els bots i les barques. Per a facilitar els seu desplaçament “en terra” feien servir pals untats amb sèu que es col•locaven perpendiculars a la nau. Per sobre d’ells la barca lliscava a força de braços. La fusa és el període final de la avarada durant el qual un cap de la nau ja sura mentre l’altre encara és a terra i acaba quan la nau queda del tot ensurada.

A la fusa,
pels pals enseuats,
les barques varen lliscar
(D’una vella i encerclada terra, X. Els camins de mar. L’Alguer)

“Recordo amb detall cases i carrers del meu poble, vinyes, turons, rials, barques a la fusa. Sempre les recordo just en ser varades”
(Doctor Rip)

Familia de Pescadors a Arenys de mar

-Pescadors i la pesca
Arenys sempre ha estat més un poble de navegants i mariners que no pas de pescadors. La pesca a Arenys comença a prendre importància arran de la construcció del seu port, malgrat això, a la majoria de platges dels pobles costaners del Maresme hi havia una forta activitat pesquera.

Els sardinals van ser fins als anys 50 el principal art de pesca que es feia servir a les platges de la costa central i, evidentment, l’obra d’Espriu conté diverses referències a aquest art de pesca.

Si surts a sardinals,
veuràs potser
Moles brollar
(D’una vella i encerclada terra, X. Els camins de mar. L’Alguer)

Les sardinaleres solien sortir abans de la posta de sol per calar “a la prima” i abans de la seva sortida per calar “a l’alba”, així les captures eren millors.

Surt el vent de mar,
ara que vespreja,
cap a sardinals.

La fusa del vent
entelà de boires
tot l’esguard del cel

Amb els primers grills
juguen a cucorna
Els ulls de la nit
(Llibre de Sinera, XIII)

A vela o vogant, les barques feien proa fins als caladors. Un cop allí es calaven els ormeigs i els assenyalaven amb els galls.

“Mentrestant, les barques es fonien, totes juntes en l´horitzó i de mica en mica s’anaven separant. Els patrons es desitjaven bona sort i ordenaven que es calessin els ormeigs, ormeigs de jonc i murtra, ormeigs de malla. Assenyalaven amb galls i trincoles els llocs on quedaven els arts de pescar”
(Laia XXI El Xaloc)

“Al seu davant, l’Esteve s’afanyava a plegar la vela, lligant-la amb els botafions, i començà a parar els ormeigs, que ja tardejava i calia enllestir la pesca”
(Laia V Pesca)

L’ormeig romania calat un temps, normalment d´un dia per l´altre. Passat aquest període arribava el moment de llevar-lo. Aquest era l´instant més màgic de tota la jornada de

“Aleshores l´Esteve retirà de les fondàries nanses, garbitanes i morrenells, amb abundor de mòlleres, de sèpies i de pagells, de rogers i bogues. La barca balancejava, aixafada pel pes del peix, enlluernadora de lluïssor d´escates. L´Esteve hissà veles. Fins a ell pujà l´ofec d´aquelles humils vides. Assegurà, satisfet.
-Bona pesca.”
(Laia V Pesca)

Un cop llevat l’art i amb el peix a coberta, sense perdre ni un instant, les barques feien proa cap a casa per arribar primers i vendre a millor preu.

“La barca avançava molt ràpida i trencava amb soroll la solitud del mar. Quedaven endarrera planasses i sapes. La barca vorejava els escull, fregava el perill de les seques i fugia del parany callat de les anquines. De sobte, la platja i la blancor del poble”
(Laia V Pesca)

Arribats a la platja, encara hi havia la feina feixuga de desmallar el peix i col•locar-lo en paneres. Un espectacle que, cada dia, atreia als veïns de Sinera.

“Tota la vila sortia a rebre la pesca. Desmallaven la sardina i emplenaven semals i paneres de llagostes, petarcs, lluços, congres, jodrioles, morenes, guiules.”
(Laia V Pesca)

Arenys de mar en el passat

-Temporals

Sense prediccions meteorològiques, sense poder-se comunicar entre ells, sense motors, els navegants i els pescadors eren sorpresos, de tant en tant pels temporals. Amb els primers signes d’un canvi sobtat de l’estat de la mar. Les barques iniciaven el retorn cap a les platges, algunes vegades no arribaven a temps.

“El mar s’aquietava, i les barques s’afanyaven a tornar. Evolucionaven amb les veles rissades i maniobraven sense treva, per esmorteir el xoc contrari del vent. Es distingien els colors: verd, blau, negre, mangra. Se les veia navegar amb precaució, com vencien les dificultats. Els pescadors vogaven a la cia, enfilaven freus i evitaven esculls i barres i passos perduts enmig de roques”
(Laia XXIII Tornada)

La força de les onades portava fis a la costa les restes d’algun naufragi.

“De mica en mica el mar escopia les despulles de la seva pressa. Arribaven desferres de quillats, sardinals, palangreres. Les barques s’anaven atansant. Una portava la quilla mig esbotzada, una altra mostrava una esquerda enorme. A moltes els faltava l’arbre, a totes els jocs de cordes i bossells.”
(Laia XXIII Tornada)

“El poble comptava les barques que no havien retornat: hi havia testimonis del naufragi de moltes.”
(Laia XXIII Tornada)

-El port

El port d’Arenys pren protagonisme als versos finals del Llibre de Sinera. En aquest cas l’arribada a port pot ser considerada com el final del camí.

Aigües tranquil•les, olioses, brutes.
Amen entrant a port, en aquet refugi,
molt a recer de la difícil mar.
Evitaré l’esglaiadora boia
que es mou entre deixalles davant.
Els ulls entreoberts miren fix i no veuen
la roda alta de proa, coronada
amb un inclinadíssim cap de mort.
Conec com s’acomplia tot el temps
de la navegació i el seu retorn,
mentre s’atansen a poc a poc vers la barca,
des de l’esclat de la llum aturada,
del clos silenci estant, llises parets del moll.
(Llibre de Sinera XXXIV)

Peixos, com els “de castella”

Publicat el Juny 3, 2013 per Manel

Respon

La manipulació i la tergiversació de la història ha estat una constant dels guanyadors envers els perdedors. Sempre s´ha dit que “qui guanya una guerra escriu la història”. En el cas de la descoberta d’Amèrica, l’ocultació i la censura són tant evidents que s´hauria de ser molt miop per no adonar-se’n.

Aquesta entrada està basada en els treballs de Jordi Bilbeny i de Susana Rodríguez-Vida de l´Instiut Nova Hova Història. Gràcies per la vostra feina.

“Brevíssima relació de la destrucció de la història” de Jordi Bilbeny on esposa les seves tesis sobre la manipulació del descobriment.

Amb la conquesta del regne de Murcia al 1243, Castellà obria per primera vegada les seves fronteres a la Mediterrània. Més endavant va caure Sevilla, Tarifa, i finalment Granada (1492) i amb elles, castellà passava a tenir el control de tot el litoral Andalús. Malgrat això, la seva tradició marinera continuava sent zero.

A la Història de les Índies del Bartolomé de Las Casas i al diari de bord de Colom es pot llegir amb data 10 de desembre de 1492 “vam pescar molts peixos dels de Castellà: albors, rogers, pixotes, galls, salpes, llisses, corbines, gambetes i vam veure també sardines”. A la Història de l´Almirall de Ferran Colom es llegeix: “veient que l’illa de Bohio era molt gran, que les terres i els seus arbres s´assemblaven als d´Espanya, i que en una ocasió que els mariners llençaren les xarxes, van agafar molts peixos com els d´Espanya, és a dir: cavalls, llisses, salmons, sabogues, galls, salpes, corbines, sardines i crancs, resolgué de donar-li a l´illa un nom d´acord amb el d´Espanya, i així, el diumenge 9 de desembre l´anomenà Espanyola”.

Els censors han procurat esborrar tot allò que feia referència a Catalunya. Una de les proves més clares d’aquesta manipulació està en la traducció, moltes vegades literal i barroera, dels noms de peixos catalans al castellà. Els cassos més evidents són els noms d’alguns dels peixos “dels de Castella” que no eren res més que la traducció literal del nom català i que no existien com a tals en castellà: Tonina, Pámpano, Golondrino, Pijota i Chopo en són els exemples més evidents.

Tonina

Bartolomé de Las Casas fa referència a las ”toninas”. Sense cap mena de dube es tracta d´ un mot català per anomenar a la tonyina vermella (Thunnus thynnus) que es va fer servir al llarg dels segles XV i XVI. En castellà a aquest espècie sempre se la ha anomenada atún i el terme tonina no es correspon a cap peix en aquesta llengua.

Pámpano

En aquest cas es tracta de la traducció barroera de pàmpol. En castellà no existeix cap peix anomenat pámpano. El pàmpol a que es refereix Colom correspon a diversos peixos amb el mateix nom. Pàmpol rascàs o dot ( Polyprion americanus) i en castellà cherna. Pàmpol o pàmpol ver (Entrolophus niger) en castellà romerillo. Pàmpol atlàntic (Peprilus triacnthus) en castellà pez mantequilla. Pàmpol o varió (Naucrates ductor) en castellà pez piloto. Segurament Colom es refereix a aquesta darrera espècie quan l´anomena.

Golondrino

Orenol (Exocoetus volitans), peix volador que els censors anomenen de manera molt burda golondrino.

Es tracta d´una altre traducció literal, en aquest cas de l´orenol (Exocoetus volitans) també anomenat orenyola. En castellà no existeix cap peix anomenat golondrino. Per la descripció de Las Casas “un pez que vuela un gran tiro de piedra encima del agua” es tracta d’una mena de peix volador, ta i com correspon a la orenol que en castellà s´anomena pez volador o juriola.

Pijota

Lea cinta (Cepola macrophthalma) és una espècie molt comuna a casa nostra amb aspecte de llaç.

Pijota també és una traducció barroera de pixota. L´espècie es descriu com un peix allargassat i en forma de serp. El mot castellà pijota fa referència als alevins de lluç. Evidentment el llucet no té, ni molt menys, forma de serp. En català pixota fa referència a diverses espècies amb el cos serpentiforme: Pixota (Carapus acus) i (Fierafer acus) tots dos allargassats, en castellà s’anomenen rubioca i també zurriaga. Hi ha una altre espècie, la pixota vermella o cinta (Cepola macrophthalma) en castellà s’anomena també cinta. Precisament en la Història de l’almirall, Ferran Colom anomena a aquesta espècie en italià amb el nom de “lachie”, es a dir cinta.

Chopo

´emperador (Luvarus imperialis) i el peix lluna (Mola mola) tenen una certa retirada

Els mariners de Colom observen al llarg del viatge un peix que s´assembla a un dels peixos mediterranis i que els censors anomenen chopo en castellà o chiopi a la versió italiana de la Història de l´Almirall de Ferran Colom. Aquesta espècie es descriu com a semblant al peix emperador, nom amb que es coneix el peix espasa (Xiphias gladius) i que té un aspecte inconfundible. El mot Chopo en castellà s’usa per a referir-se a la sèpia i en cap cas, a cap peix. Xopa és el nom que es fa servir a Tarragona i al País valencià per anomenar a la càntera o calet (Spondyliosoma cantharus). Les xopes que descriu Ferran Colom, tenien la pell duríssima i la carn era immenjable. Segurament es referien a un peix atlàntic anomenat també emperador o luvar (Luvarus imperialis) i en italià pesce imperatore . Aquest peix, pel seu aspecte, es podria haver confós amb el peix lluna o bot (Mola mola) i aquest si que té la pell dura i no és comestible. Malgrat tot, sembla difícil que es pugui dir que la xopa i l’emperador es puguin assemblar. El que està clar és que els mariners de Colom utilitzen una altre vagada un mot català per a identificar a una espècie de peix i que la traducció castellana no correspon a cap espècie.

La llum de la fi del món

Publicat el Mai 6, 2013 per Manel

Respon

Uns anys abans de l’enrunament del ClubMed del Cap de Creus, hi ha haver una actuació semblant amb l’enderroc del far que es va construir per a filmar la pel·lícula, “Light at the egde of the world” traduïda al nostre país com a “La luz del fin del mundo” (1971) dirigida per Kevin Billington i protagonitzada per Kirk Douglas, Yul Bryner a més de Fernando Rey i Samantha Eggar.

Cartell de la pel.lícula “El faro del fin del mundo” rodada al Cap de Creus

La film estava basat en la novel·la pòstuma de Jules Verne “El far de la fi del món” i es va rodar gairebé tota al Cap de Creus i a Cadaqués, malgrat que també hi ha altres localitzacions a la península. El rodatge de la pel·lícula i la presència de les estrelles de Hollywood va trasbalsar durant unes setmanes la tranquil·la vida dels habitants de Cadaqués com mostren els retalls de la premsa de l’època.

Fotografia de l´època amb el far i el vaixell pirata

És la història d’uns pirates que assalten el far situat a l´extrem del Cap d´Hornos. El seu pla consisteix en apagar la llum del far i esperar que algun vaixell embarranqui contra la costa per fer-se amb el botí.

Alguns fotogrames de la pel.lícula

De fet, l’edificació només va servir com a decorat per a rodar la pel·lícula i no tenia cap sentit mantenir-la dempeus després del rodatge. Allò que havia de ser una obra efímera, va aguantar tramuntanada rere tramuntanada, durant més de 35 anys, fins que el 2006 es va decidir enderrocar-la definitivament.

Aquest far, degut al seu aspecte abandonat, era anomenat de manera popular com “el far vell” en contraposició a far del Cap de Creus que està en servei. Els blocs de formigó prefabricat amb que estava fet però, indicava de manera clara la seva construcció recent.

EL far de la fi del món en una fotografia de Carles Nualart (1993)

Construït ben bé a l’extrem més oriental del Cap de Creus, just al davant de S´Encalladora, i del freu de Sa Claveguera, el far ha estat el tot un símbol del paisatge d’aquest indret durant molt de temps.

En realitat el far de la fi del món que va inspirar l’obra de Verne era el de San Juan de Salvamento que es trobava a la “Isla de los Estados” , al punt més meridional del Cap d´Hornos. L’illa forma part de la província Argentina de Tierra del Fuego i del departament i d’ Ushuaia.

HISTÒRIESDEMAR

Arxiu d'etiquetes: llibres