La costa dels jardins

Publicat el Març 14, 2016 per manelts

El tram de costa que va des de la Cala de Sa Forcanera a Blanes fins a la platja de la Boadella a Lloret es caracteritza, entre d´altres coses, per tenir en aquest tros de territori tres jardins botànics de primer ordre: el tram comença amb els jardins de Marimurtra, a continuació els jardins de Pinya de Rosa i per acabar els jardins de Santa Clotilde. Dubto que hi hagi cap altre indret en tota la costa Mediterrània amb una concentració tant elevada en aquest tipus d’equipaments.

Marimurtra, ben bé a tocar de Blanes, són els mes concorreguts dels tres. Van des de la Cala de Sa Forcanera, el veritable inici de la Costa Brava, fins a la Cala Bona més coneguda també com a Cala Sant Francesc. A nivell de la línia de costa és distingeix clarament pels miradors i les pèrgoles que hi ha construïdes als marges dels penya-segats.

La pèrgola dels jardins Marimurtra al costa de Sa Forcanera

Marimurta ocupa una extensió de 16 Ha amb l’omnipresència permanent del blau mediterrani. A més de gaudir dels diferents ambients botànics, un passeig pel jardí permet gaudir dels paisatges típics de la costa Brava. Els jardins van ser dissenyats per Karl Faust al 1921. Faust fou un empresari alemany amb una marcada vocació naturalista que va adquirir els terrenys de l´actual jardí per a fer realitat el seu somni vital. El jardí té més de sis mil espècies diferents de plantes procedents d´arreu del món, algunes en perill d´ extinció o desaparegudes del seu hàbitat original.

Els jardins Pinya de Rosa es troben entre la urbanització de la Cala Sant Francesc i la cala Treumal que separa els termes municipals de Blanes i de Lloret. La propietat i la residència van ser en primera instància de Fernando Rivière.

Pinya de Rosa és molt més que un jardí botànic. Aquest espai natural de 50 Ha està protegit des de l’any 2003 com a PNIN (Paratge Natural d’Interès Nacional). Aquesta mateixa llei preveia la creació d´un òrgan rector per gestionar l’espai cosa que mai es va acabar de constituir i així a l’any 2008 la finca va ser adquirida per un conegut magnat rus que tenia previst destinar-la a ús particular. En aquell moment la comissió d´urbanisme de la Generalitat no va voler exercir el seu dret a retracte ni igualar l’oferta, cosa que va significar “de facto” la pèrdua d’aquest espai per a l’ús públic. Un dels errors més greus que de la història recent de l’especulació urbanística a casa nostra. Uns anys més tard el propietari dels terrenys va decidir tancar el jardí botànic, la part més visitada de a finca, com a resposta a la negativa que Urbanisme li posà a l’hora de reformar la Masia del Sol, el seu habitatge particular.

El Mas senyorial de Santa Clotilde a tocar de la platja de Sa Boadella

Els Jardins de Santa Clotilde es troben al voltant de l’impressionant casalot del mateix nom que es troba a llevant de la platja de La Boadella. Van ser dissenyats a l’any 1919 amb una clara estètica renaixentista d’influències italianes per Nicolau Rubió i Tudurí, un dels principals paisatgistes d´aquells temps, per encàrrec del seu propietari, el Marquès de Roviralta que els va voler construir com a homenatge a la seva esposa, Clotilde Rocamora, i per això durant molts anys han estat exclusivament privats.

L’atractiu de les 2,5 Ha dels jardins be donat per l´entorn on està ubicat, un paisatge únic amb unes vistes impressionants. Fins i tot Josep Pla en la seva “Guia de la Costa Brava” escriu “la gran escalinata, flanqueada de soberbios cipreses, encarada sobre la punta de Santa Cristina, produce una impresión imborrable y es uno de los momentos más bellos de la costa”.

Peix per Nadal

Publicat el Desembre 21, 2015 per manelts

Respon

Nadal és època de consum, de disbauxa econòmica i gastronòmica on el peix i el marisc ocupen un lloc destacat. El mercat central del peix a Mercabarna abasteix més de la meitat del peix que es consumeixen a les llars catalanes aquests dies. De promig, distribuiran aquestes festes de nadal més de sis mil tones de peix i marisc.

Al marge de la tradicional escudella, l’àpat estrella de les taules catalanes, els plats de peix cada vegada són més present en les opulentes taules nadalenques. Des dels fumats nòrdics fins als més exòtics mariscs d’arreu del món o els peixos de bona mida dels pescadors locals per a ser enfornats.

Però, com podríem contribuir a què els nostres àpats de peix fossin el màxim de sostenibles?

Aquests dies les peixateries estan plenes de gom a gom

La resposta a aquesta pregunta passa pel consum de productes de proximitat, fresc i de temporada, cosa no sempre fàcil perquè dins dels grup dels peixos i del marisc, aquests dies hi ha unes espècies vedets que, són les més demandades: el lluç, el rap, les dorades de bona mida, les gambes, les ostres, les llagostes o els llamàntols es converteixen en el reis de la taula competint amb l´escudella, el capó o els canalons.

Conèixer amb precisió la procedència del peix i del marisc que pretenem consumir és una de les coses més difícils d’esbrinar en aquestes dates. La gran demanda fa que arribi producte d´arreu del món. Una mateixa espècie pot provenir d´Estats Units, del Sud est Asiàtic, dels països nòrdics o de les llotges catalanes.

La gamba vermella, una de les reines d´aquestes festes

Dins dels consells per a un consum responsable de peix en aquestes festes hi ha el fet d´escollir peix “salvatge”, capturat amb arts de pesca selectius i respectuosos amb el medi ambient, amb certificació de qualitat i refusar aquells productes provinents de l´aqüicultura intensiva, ja que normalment el seu engreix produeix impactes importants en l´entorn. En el cas dels cultius marins, que representen quasi la meitat de la producció mundial d’espècies comestibles, també ens hauríem d’informar de l’impacte que produeixen les piscifactories en el entorn i sobre les poblacions de pescadors locals. Evidentment, com sempre, hauríem de refusar els exemplars immadurs que no arriben a la talla mínima.

Si aneu a comprar el peix als supermercats, procureu buscar aquelles espècies que portin segells de qualitat com el MSC que certifiquin la seva pesca responsable i respectuosa amb les comunitats locals de pescadors. La certificació MSC és una garantia de respecte i sostenibilitat. Com a actors responsables hem d’exigir saber on s’ha capturat cada espècie, el sistema de pesca utilitzat i si és una espècie que té la seva població sobreexplotada o no en una determinada àrea geogràfica.

Bones festes a totes i tots i bones històriesdemar

Espardenyes: menja de rics

Publicat el Octubre 26, 2015 per manelts

“Un dels prodigis de pujada de preus en el món de la gastronomia és el de l’holotúria, coneguda amb el nom d’espardenya. Ha estat el producte alimentari que més s’ha encarit, ja que ha passat de no valer res o servir, com a molt, d’esquer, a cotitzar-se a més de cinc mil pessetes el quilo. Cinc mil vegades més és una xifra impressionant.”
(Nèstor Luján, Diccionari Luján de Gastronomia Catalana”, 1990).

L’espardenya (Stichopus regalis) és juntament amb les garoines, un dels pocs equinoderms comestibles. Formen part, juntament amb els cogombres de mar, del grup dels holoturioïdeus. Com tots els representants d´aquest grup presenten el cos allargat i cilíndric, de fins a 35 cm de llargària, per aquest motiu, en alguns indrets també se les anomena llongo o llonguet. A Andalusia també se les anomena carajos de mar i a les Illes Balears, pardals de moro.

A diferencia de les estrelles de mar, el seu cos presenta externament simetria bilateral, malgrat que la seva organització interna manté encara la simetria pentaradiada típica dels equinoderms.

El seu cos és rugós amb nombrosos peus ambulacrals que li serveixen per desplaçar-s. La seva textura és tova i recoberta d´una pell còrnia de tonalitats ataronjades. La boca està rodejada de tentacles. Les espardenyes viuen sobretot sobre fons fangosos de fins a 800 m de profunditat. Com la resta d’holotúries l’espardenya és una espècie sedimentívora que s´alimenta filtrant els llots del fons marí on viu.

L´espardenya és una de les menges de mar més esquissides

L´espardenya és una de les menges de mar només aptes per a les butxaques plenes.

En realitat, l´espardenya, pròpiament dita, correspon a les bandes musculars que hi ha longitudinalment a l´interior de l’animal. Els pescadors, abans d´arribar a port obren els exemplars amb un ganivet i extreuen l’espardenya amb molta habilitat. Així, despullades de la seva cuirassa és com les trobem en les peixateries i als restaurants.

Alguns exemplar s’allotgen en el seu interior un peix paràsit, Carapus acus anomenat popularment pixota, pixota de llanguet o pamfort que, s´alimenta dels seus òrgans interns. Quan l’espardenya detecta la presencia d´aquest paràsit pot arribar a expulsar les seves vísceres que després tornar a regenerar. Un comportament que també realitzen la resta de cogombres de mar.

Espardenyes acabades de captura per un quillat d´arrossegament. Foto: IBO

Les espardenyes es capturen en petites quantitats amb arts d´arrossegament. Històricament només han estat apreciades entre els propis pescadors, especialment a Catalunya, les Illes i el País Valencià. Aquests se les partien amb la morralla que se´n duien a casa. Avui són considerades un producte de luxe només a l´abast de les butxaques més plenes. Roses i sant Carles de la Ràpita concentren el 75 % de les captures actuals d´aquesta espècie.

En els darrers temps de la parella de bou se’n solia agafar bastanta quantitat que, com que no tenia sortida al rotllo, es repartia entre els propis mariners. Quan van començar a agafar anomenada, les espardenyes continuaven formant part de la morralla, però en aquest cas se les venien als primers restaurants que ja en demandaven. A Arenys de mar, a Can Rosario, àntic restaurant garatge Hispania va ser un dels primers llocs on es va popularitzar-ne el consum.

A l’Aisa es consumeixen d´altres espècies d’holotúries també presents en els nostres mar i que per nosaltres no tenen cap mena d’interès comercial, això però és una altre històriademar.

Per Sant Jordi: llibresdemar

Publicat el Abril 20, 2015 per manelts

Aquí teniu algunes propostes per aquest proper Sant Jordi. En la tria d’engany teniu novetats editorials de primer ordre. Són llibres en sintonia amb les meves històriesdemar que us poden ajudar a ampliar molt més els continguts que apareixen en aquest bloc.

Sin Mala Espina. Guia de consumo responsable de pescado y marisco. CHAPARRO, Lydia. Libros en Acción

En aquest llibre hi trobareu criteris per tots aquells que esteu convençuts de que un canvi en el model pesquer és possible. Molt en la línia amb les entrades de pesca sostenible i de consum responsable que podeu trobar en el meu bloc. S’avaluen una setantena d’espècies amb interés comercial i les seves recomanacions de consum en funció de la seva sostenibilitat.

Guia de la flora i fauna de la mediterrània. BALLESTEROS, Enric; LLOBET, Toni. Brau Edicions

Es tracta de la darrera novetat de la col•lecció de guies de butxaca de Brau Edicions. Les il•lustracions, com passa en la resta de la col•lecció ha anat a càrrec d’un dels millors en aquest camp, en Toni Llobet. Els continguts i la tria de les espècies són de l´Enric Ballesteros, científic del centre d’estudis Avançats de Blanes.

Un Mar de Conflictes. La pesca a Roses durant l’Antic Règim, 1592-1835 PUJOL I HAMELINK, Marcel. Roses Publicacions Municipals

L’obra és una anàlisi del món de la pesca durant l’antic règim. Hi trobareu com s’organitzava el procés extractiu, els sistemes de pesca que s’usaven, com eren les diferents embarcacions de pesca, quina relació hi havia amb el senyor feudal i quins drets tenia sobre la pesca, les pugnes entre els sistemes de pesca tradicionals i els foranis i els conflictes que hi ha hagut al llarg dels segles pels territoris de pesca.

Les Illes del Cap de Creus. PLUJÀ i CANALS, Arnald; ALBERTÍ i MAURICI, Joan.

Arnald Plujà, un dels màxims coneixedors del Cap de Creus ens proposa decobrir les 24 illes que emergeixen al llarg de tota la costa del Cap de Creus i que són una part destacada del patrimoni natural de la zona. Són illes litorals, la mes allunyada es troba a un quilòmetre de la costa, amb un aspecte que les fan úniques. Aquest treball recull la història, la geografia, la geologia i la biologia d’aquestes illes i illots.

Salvem Castell

Publicat el gener 12, 2015 per manelts

En un any on les consultes populars han estat en boca de tothom, potser és el moment de recordar de la mobilització de tot un poble contra la especulació urbanística. Es tracta de Palamós i de la campanya Salvem Castell.

Castell és avui. l´única platja verge de la Costa Brava

Al nord de Palamós, Castell, és avui l’única platja verge de tota la Costa Brava. Hagués pogut acabar molt fàcilment com la seva veïna, La Fosca, totalment urbanitzada. Però, la voluntat popular va decidir el seu destí i avui l’espai Natural de Castell – Cap Roig és un focus d’atracció turística pel municipi.

Entre 1985 i 1990 el consistori de Palamós va redactar un nou Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) que substituïa el que hi havia en vigor. Arran d’aquesta modificació, la platja de Castell passava de ser sòl rústic a ser catalogat com a sòl urbanitzable programat. El nou pla preveia la possibilitat d’urbanitzar l’espai verge de Castell (La Plana i Paratge de Castell) amb una urbanització, segons deien, de “baixa densitat”. És a dir gairebé 400 habitatges, un hotel i un camp de golf.

Arran d’aquest canvi normatiu, l’any 1992 es presenten un parell de propostes per urbanitzar la zona. Dues promotores, El castell S.A. i Camo S.A. presenten Plans Parcials per a desenvolupar el sector. Aquest és el detonant que va mobilitzar tot el poble i la creació de la plataforma Salvem Castell.

La història del moviment ecologista i social Salvem Castell, està recollida en el llibre de Feliu Antúnez

Salvem Castell va recollir 13.124 signatures que, va presentar a l’administració, demanant la requalificació i la protecció dels terrenys. Amb la força del suport popular la plataforma volia incloure els terrenys al PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural) i elaborar-ne un pla de gestió de l’espai.

L’Ajuntament, davant la pressió de les empreses promotores per una banda i pel suport popular en forma de signatures per l’altra, va decidir recórrer a un referèndum perquè fossin els palamosins els que decidissin sobre el futur del seu territori.

El referèndum es dugué a terme el 12 de juny de 1994. La campanya va ser dura i plena de desqualificacions cap a la plataforma ecologista. Salvem Castell va aguantar molt be la pressió i va aconseguir un èxit sense precedents.

Resultats del referèndum sobre la urbanització de Castell

Els partidaris de requalificar els terrenys i impedir les propostes d’urbanització van guanyar pel 70% de vots, amb una participació superior a la meitat del cens. El 15 de juny en un ple extraordinari el consistori va presentar una moció per iniciar els tràmits de la modificació del Pla General i catalogar els terrenys com a sòl no urbanitzable.

De fet però, la Direcció General d’Urbanisme de la Generalitat no va descatalogar els terrenys fins al 2002 i ho va fer obligada per sentencies del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i del Tribunal Suprem. Malauradament però, per a aconseguir la titularitat publica de Castell, la Generalitat va haver de fer front a una indemnització en forma de compra a preu d´or, quan la sentencia del tribunal ja era en ferm.

Castell, a l´hivern, és el paradís

Al llarg de tot el procés es van presentar una trentena de recursos contenciosos als tribunals i una qüestió penal que donen idea de la forta pressió que les immobiliàries van exercir sobre la voluntat popular. Finalment Castell es inclòs al PEIN el 2003 desprès de 10 anys de mobilitzacions ciutadanes.

Com a conseqüència d’aquests fets, l’estat, amb el suport de la Generalitat, va canviar la normativa de consultes populars per evitar que cassos semblants es poguessin repetir i avui, com ja sabeu, una consulta semblant no tindria cap mena de valor legal.

Una de romans

Publicat el Desembre 15, 2014 per manelts

Ecce, garum est (Marcial VII, 94)

Els costums culinaris en l’època romana els coneixem sobretot gràcies a Apici, un veritable “gurmet” de l´època que recull en el seu llibre, una sèrie de receptes que són un retrat fidedigne dels costums gastronòmics d´aquell temps.

Mosaic Romà al·legòric a la pesca

En la cuina romana, el peix ocupava un lloc destacat aquest però, només estava a l’abast de les classes més benestants. La pesca en aquesta època pren una gran embranzida i algunes províncies com Hispania es converteixen exportadores de productes del mar. Allí s’estableixen factories per a la transformació del peix per a poder ser enviat cap a Roma.

De tots els productes de mar, en sobresurt per la seva importància el garum. El garum va ser el condiment més citat en les receptes d´Apici on apareix combinat amb vi, amb vinagre, amb oli o amb mel.

El garum era una mena de salsa que es feia servir en moltes receptes com a condiment imprescindible, de la mateixa manera que avui fem servir la sal. La seva elaboració era bastant complexa i variava molt depenent del lloc on es produïa. A grans termes per fer garum calia macerar en salmorra i al Sol durant setmanes diverses espècies de peix blau: sardina, seitó o verat, juntament amb les seves vísceres i les parts poc aprofitables de les grans tonyines. El resultat de tot plegat era una pasta que fermentava i a la que s’hi podien afegir herbes aromàtiques, pebre o d’altres espècies. Aquesta massa es filtrava en uns cistells i d’aquí s´en obtenia la salsa. De fet no hi havia una formula única per preparar el garum i cada localitat el feia a la seva manera.

Cistell de peix fermentat per a obtenir el liquamen

El garum tenia també altres denominacions, així es parla també de Liquamen, el producte més depurat i més preuat o bé de la pasta que quedava i que era considerada de menor qualitat, l´Allec.

De fet, els primers en fer servir aquest condiment van ser els grecs al s. IV a C. Etimològicament el mot prové d’allò que avui encara anomenem “morralla”, és a dir, una barreja de peix. Altres creuen que el mot es deu a una espècie de peix amb el mateix nom i que correspondria a una varietat de verat (Scomber scombrus).

Reproducció d´una taverna on es venia garum a Baetulo

El garum era un producte molt car i molt valorat destinat a les classes més benestants. Com us podeu imaginar, el seu gust era molt fort. Amb el garum es podia emmascarar la mala olor d’algunes carns o peixos no del tot frescos.

El millor garum de l’imperi es produïa a les factories d´Hispania. Un dels centres productors era Baelo Claudia. A Carthago Spartaria, es produïa el Garum Sociorum, un dels de més reputació entre l´èlit romana. Segons Plini, aquest tipus de garum es venia al preu de mil sestercis cada dos congis (6,5 litres), es a dir, una fortuna. A les illes Balears es produïa també una gran part del garum que es consumia a Roma.

Avui en dia, al SE Asiàtic és fa servir un producte: nuoc mam que és molt semblant al garum.

Pirate fishing

Publicat el Octubre 6, 2014 per manelts

Respon

Blackface interceptat per activistes de Greenpeace. Foto: Greenpeace

L’espoliació descontrolada dels fons marins de la costa africana està comprometent greument la seguretat alimentaria i abocant a la misèria les comunitats costaneres d’aquesta regió. Aquí el peix es la principal font de proteïnes en l’alimentació de milions de persones. La costa occidental d’Africa i en especial el litoral de Serra Leone és el paradís de la pesca il•legal, no declarada i no reglamentada (INDNR) o pesca pirata.

L’activitat il•legal dels blackfaces, forma com anomenen els pescadors locals als pirates, suposa un greu amenaça per a la supervivència alimentaria de bona part d’aquesta regió. Flotes de diversos països feinegen amb total impunitat, sense llicència per a pescar, usant arts prohibits i calant aquests en reserves per a la pesca artesanal. La majoria de vaixells porten bandera de la república de Corea, malgrat que n’hi ha també de la Xina, del Japó, d’Hondures, de Panama o de Belice i el 90% de l’activitat INDRH correspon a vaixells que usen arts d´arrossegament de fons.

El pesquer d´arrossegament amb bandera coreana Ocean 3 sota arrest a Freetown després de ser interceptat pescantil • legalment. Foto: EJF

Més enllà de les conseqüències ambientals d’aquest fet, el drama produït per la pesca INDNR ha estat la disminució en les captures dels pescadors locals i la ruïna de les vides de les comunitats costeres. Els pescadors tradicionals jo no pesquen com abans i es veuen abocats a les penúries alimentaries mentre que ni un cèntim dels beneficis de l’activitat il•lícita recau sobre ells. A Serra Leone, el 70 % de la població malviu en la més absoluta misèria i la seva supervivència depèn de les captures artesanals amb piragües. El peix il•legal es destinat a satisfer els capricis alimentaris dels més poderosos i bona part de les captures INDNR entren a Europa a través dels ports de les illes Canàries, on molts d’aquests vaixells tenen la seva base d´operacions.

De fet ningú sap del cert la quantitat de peix capturat de manera il•legal a Africa, però algunes estimacions xifren pèrdues entre 10 i 24 milions de dòlars a l’any i representen entre 11 i 26 milions de tones de peix.

La EJF (Environmental Justice Fundation) es una entitat que col•labora amb els governs africans per combatre la pesca INDNR. Un dels treballs més exhaustius sobre aquest problema el va realitzar la periodista d’investigació Juliana Ruhfus a l´any 2012. Sota el títol de “Pirate Fishing”, el treball desgrana la situació actual que es viu en aquesta costa. En base al guió d´aquest treball, el portal de noticies Al-Jazzera per commemorar el dia marítim internacional ha postat en funcionament un web interactiu que permet descobrir, tot jugant, el multimilionari negoci de la pesca il•legal.

Plana d´inici del joc Pirate fishing que ha publicat Al-Jazzera al seu web.

L´aplicatiu web, anomenat també Pirate Fishing, ens proposa convertir-nos en periodistes d’investigació per recollir proves i fer un informe sobre les conseqüències globals d’aquest fet. Els responsables del joc pretenen, a més de donar a conèixer les investigacions de Ruhfus, que els usuaris puguin prendre partida activament i aprofundeixin en les investigacions inicials tot jugant.

L’arxiduc i l’arxiduquessa

Publicat el Juliol 21, 2014 per manelts

El Maresme marítim va tenir durant la guerra de successió un paper rellevant en els esdeveniments que van marcar el rumb del conflicte bèl•lic. Per poder trencar el setge de Barcelona hi va haver diversos desembarcaments a la comarca i a més, els enfrontaments entres tropes carlistes i filipistes van sovintejar arreu. En general, tota la comarca va prendre partit a favor de les tropes de la gran aliança, malgrat que en els darrers temps de l’episodi, algunes ciutats com Mataró van retre fidelitat a les tropes borbòniques.

L’agost de 1705 un estol naus britàniques desembarquen a les costes del Maresme per a portar a l´arxiduc Carles a Barcelona i iniciar la conquesta de la ciutat, en aquells temps en mans del borbònics. Una part de la flota, almenys cinc embarcacions, recala a la platja de Mataró i el consell de la ciutat reconeix de seguida la legitimitat del monarca. L’arxiduc desembarca a Mataró i aquesta població es converteix en la primera que li ret obediència. Mataró es guanya el seu favor i la vinculació del rei amb la ciutat es fa intensa.

El gravat recull el moment de l’arribada al port de Mataró, el dia 25 de juliol de 1708, d´Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, on va ser rebuda per les autoritats de la ciutat (Petrus Schenk 1716)

Un cop les tropes de l’aliança derroten a les borbòniques i entren a Barcelona, Carles és proclamat nou rei. Aquest contrau matrimoni “per poders” amb Elisabet Cristina de Brunswick, que es trasllada des de Viena fins a Gènova i d´allí fins a Mataró per trobar-se amb el seu marit.

Així, després de 12 dies de navegació, la reina arribà al port de Mataró el 25 de juliol de 1708 en un vaixell de la flota britànica comandada per l’almirall Leake. Venia acompanyada pel seu majordom Josep Folch, comte de Cardona. L’emperadriu passa uns dies a la ciutat per tal de refer-se del trajecte abans d’anar cap a Barcelona per conèixer al seu marit.

La ciutat de Mataró va organitzar festes en honor de la reina consort durant els cinc dies de la seva estada, fets que recull aquest fulletó. (Biblioteca de Catalunya)

A Mataró fou rebuda enmig de grans celebracions per part de la població, autoritats, representants de les institucions catalanes i dels governs que recolzaven l’arxiduc. La multitud la va rebre amb aclamacions i el jurat en cap de Mataró li prestà vassallatge en nom de la ciutat. Uns 1400 homes de la milícia local van cobrir l’anada de la platja fins a Santa Maria. Durant la seva estada, la reina residí a la casa que el prohom Jaume Baró posseïa a la Riera, avui el Cor de Maria, on hi va passar uns dies. El 28 de juliol, l’Arxiduc Carles va viatjar expressament des de Barcelona fins a Mataró per conèixer-la. Les esposalles es van celebrar uns dies més tard a Santa Maria del Mar. Aquest episodi està recollit de forma novel•lada en Lliures o morts de Jaume Clotet i David de Montserrat.

La mort inesperada el 1711 de l’emperador Josep I, germà de Carles fa que aquest s’embarqui cap a Frankfurt de manera precipitada deixant Elisabeth a Barcelona. Simultàniament s’obren negociacions que desemboquen en el tractat d’Utrecht per establir la pau entre les potències internacionals. A partir d’aquest moment, anglesos, holandesos i portuguesos ja no combaten amb Catalunya i aquesta resta sola davant les forces borbòniques. Finalment el 1713 la reina marxa cap a Viena.
Arribats a aquest punt, els representants de la ciutat de Mataró, veient la guerra perduda, decideixen negociar amb els borbònics i a finals de juliol de 1713 el Consell ret obediència al monarca Borbó i les tropes filipistes entren a la població. Mataró es converteix així en un refugi de la classe benestant barcelonina més afina al Borbó que fuig del setge de la ciutat.

Tauró, tauró!!!

Publicat el Juny 16, 2014 per manelts

Pòster de taurons dels països catalans publicat a Presència. Dibuixos: Toni Llobet

De tant en tant la premsa ens sorprèn amb noticies sobre la captura de taurons en aigües catalanes. Fa pocs dies uns pescadors van agafar de forma accidental un exemplar de tauró guilla o guineu (Alopias vulpinus) en aigües del mar d´amunt. Uns dies abans, uns altres pescadors van emmallar un tauró pelegrí (Cetarhinus maximus) de més de 90 kg i un metre i mig de llarg a la costa de l’Ebre. La singularitat d’aquestes captures fa que la premsa se’n faci ressò ja que sovint associem aquestes espècies amb altres mars. A la Mediterrània hi habiten unes 47 espècies diferents de tauró i 38 de rajades. Un 40% d’espècies mediterrànies són considerades amenaçades o en perill d’extinció i formen part de la llista vermella de la IUNC (Unió Internacional per la Conservació de la Natura).

Taurons i rajades formen part del grup dels peixos amb esquelet cartilaginós o condrictis i poden ser considerats com els vertebrats més primitius de la Terra. No tenen opercle i les ferradures branquials estan obertes a l’exterior. No tenen escates, la boca és ventral i són ovípars.

Ou de rajada trobat a la platja. Les taurons i les rajades fan ous amb la coberta coriàcia.

Sovint veiem als taurons com animals temibles causants d’atacs als banyistes, però aquesta realitat és producte en bona mesura per la pel•lícula d´Spielberg. Quan pensem en atacs als banyistes l´imatge que ens ve al cap és la del majestuós tauró blanc (Carcharodon carcharias), una espècie que també és possible trobar a la Mediettrània. Ara bé, la tintorera (Prionace glauca) és l’espècie de tauró mediterràni que té documentats més atacs a les persones ja que, coincidint amb el bon temps, s’apropa a la costa. De fet, a les platges catalanes hi ha altres espècies molt més freqüents i molt més perilloses que no pas els taurons com és el cas de l’aranya.

Exemplar de tauró blanc de gairebé 5 metres i 1 tona que va arribar a la platja de Tossa el novembre de 1995

Les raons per a considerar que l’estat de les poblacions és crític rau, en primer lloc, en causes biològiques com ara el seu lent creixement o taxa de reproducció baixa. En segon lloc, en raons comercials derivades de l´interès econòmic dels derivats d’aquestes espècies. De fet a la Mediterrània no hi ha pesqueres específiques adreçades als selacis. A més, diverses directrius de l´UE prohibeixen la seva pesca. Malgrat tot, la seva pesca es continua produint “de forma accidental” pels potents vaixells factoria que calen en aigües internacionals palangres de superfície , arts de deriva o arts d´encerclament. La pràctica del finning o aleteig és habitual en aquests arts de pesca i així les captures de selacis no són declarades en les estadístiques oficials i l’estat de les poblacions real no es recupera malgrat que oficialment no existeixi explotació. El mercat oriental, especialment Hong-kong, és el port on van a parar la pràctica totalitat d’aletes. En aquest sentit, a l’any 2005, la U.E va exportar al mercat asiàtic 2300 tones d´aletes de tauró.
Altres derivats d’aquests animals amb interès econòmic és el seu cartílag, que és utilitzat en la indústria farmacèutica per a l’elaboració de productes molt diversos que van des de medicaments pel tractament del càncer fins a complements per a l’arridis, o bé l’oli del seu fetge que es fa servir en cosmètica.

Un cop a la llotja o a la peixateria el peix gat costa de reconèixer

Els quillats catalans capturen de forma habitual peix gat (Scyliorhinus canícula), que és freqüent de trobar en les peixateries i mercats malgrat que un cop pescat se’ls treu la pell, i per això es fa difícil la seva identificació.

Hi ha bibliografia especifica sobre turons mediterranis

Les espècies mediterrànies de tauró explotades comercialment s’agrupen en tres grans grups: els marraixos, que inclou espècies com el propi maraix (Lamna nasus) i el solraig (Isurus oxyrinchus), els caçons que inclouen la mussola de taques blanques (Mustelus asterias), la mussola (Mustelus mustelus), l´agullat (Squalus acanthias), l´agullat sense taques (Squalus blainvillei), el gutxo brut (Centrophoprus granulosus) i el propi caçó o caralló (Galeorhinus galeus). El darrer grup està format pel que de manera genèrica s’anomenen bastines i engloba al tauró martell (Sphyrna zygaen), la tintorera (Prionace glauca), el tauró fosc (Carcharhinus obscurus), el tauró sedós (Carcharhinus falciformes) i el tauró gris(Carcharhinus plumbeus), entre d´altres. Als pescadors que exploten aquests recursos se’ls sol anomenar “marrajeros” o marraixers però això és una altre històriademar.

Ranxo de barca

Publicat el Juny 9, 2014 per manelts

“No crec que els mariners d’aquella època, que se sentien més aviat empaitats per la cassussa, cuinessin res més que un grapat de peixos torrats a la bruta sobre un foc de quatre canyes seques. La cuina marinera es va mostrar matusserament grollera i mancada de polidesa durant un gavell d’anys, primer a bord dels caros y dels llaguts i, després, a bord de les barques de sardinal i de les barques aparellades a vela i rem que tiraven en parella l’art anomenat bou…”
(Ramon Doll. Pescats, nets i menjats)

En Roc, en Joan, en Llorenç i en Pit a la cuina del quillat Isabel la catòlica. Foto: Antoni Bellsolell

La cuina dels pescadors, és a dir, aquells plats que s’elaboren a bord de les barques de pesca, és d’una gran riquesa i qualitat. Evidentment la matèria primera, el peix fresc acabat de pescar, li dona un valor afegit que no es possible de tenir a la cuina que es pugui fer “en terra”. Qui ho ha pogut comprovar, sap del cert, que la qualitat del peix als pocs minuts de ser pescat es molt superior al mateix adquirit després d’unes poques hores a la peixateries

Aquesta cuina es caracteritza per a l’ús d’ingredients humils, per a una elaboració ràpida i senzilla adaptada al ritme de la feina i pel reduït espai de que es disposa en la barca. El tipus de peix utilitzat es de primera. Algunes vegades es fan servir espècies que no són prou valorades als mercats o bé exemplars malmesos per l’art de pesca que perdrien valor a la llotja, com en el cas dels quillats quan “van a la gamba”, que s’usen els exemplars trencats o masegats que anirien a formar part de la morralla que es reparteix cada dia la tripulació.

Els protagonistes d’aquests plats són espècies de condició baixa que esdevenen plats exquisits com la lluerna, el congre, el gat, la rata, l’aranya, la bastina, la sardina, el verat, la canana o la sípia. El tipus de peix del ”ranxo” depèn del tipus de pesquera. A més del peix, la base per a l’elaboració de les menges està formada pel brou, les patates, l’arròs, els fideus, el sofregit, la picada, l’allioli i el porró de vi entre d’altres.

la Luissa,un bou de sant Pol, que manava la família Roca. Foto: Arxiu Pere Sauleda

La cuina de barca pròpiament dita fa referència quasi exclusivament a l’art de bou ja que en aquest tipus de pesca els mariners romanen tot el dia a la mar i han de fer els àpats a bord. Allí esmorzen, berenen i sobretot dinen. Els quillats surten de port a les sis de matí i arriben entre les cinc i les sis de la tarda.

Els bous tenen habilitat un espai per a la cuina, i a més, un dels membres de la tripulació té assignat el rol de cuiner o “ranxero”. Aquest ha de compaginar diferents tasques a la vegada i, per això, els plats que es preparen són ràpids de cuinar. Mentre es realitza el bol i quan la resta de la tripulació dorm, el ranxero ha de pelar les patates, netejar el peix, fer la picada o coure el ranxo,… El cuiner rep per la seva feina un cortó més.

Els suquets, amb tota la seva diversitat de versions, són els reis del ranxo de barca. Aquests plats ràpids d’elaborar i que en l’argot dels pescadors és el “caldero” servia també per a fer-hi un rossejat d’arròs o fideus cuit amb el caldo del peix i que moltes vegades s’acompanyava amb all i oli. Altres plats típics de barca són el cim-i-tomba, l’all cremat, l’arròs amb sardines, el romesco, l’arròs a banda o l’allipebre,… Amb el pas dels anys, molts d’aquests plats s’han anat perfeccionant a les llars dels pescadors o a les barraques de platja en un primer estadi, i més endavant són incorporats a les cartes de molts restaurants de costa que els ofereixen a “preu d’or”. En aquest sentit hi ha jugat un paper molt important i molt poc valorat les pròpies dones dels pescadors. De totes maneres, el que no podrà substituir mai el millor restaurant del món és el fet de menjar-lo “a bord”.

Ramon Moreno, amic pescador de Carles Barral, la foto és feta sobre la coberta del Capitan Argüello, el llagut del Barral

L’àpat era tot un espectacle, sovint es col•locava la cassola al bell mig de la taula improvisada amb les caixes de peix i els pescadors menjaven directament d´ella utilitzant com a plat una llesca de pa o fins i tot un tros de suro. Era molt habitual acompanyar la menja amb grans dosis de vi. L’estona de l’àpat era el moment de trobada, on es reia i es feia broma, moltes d’elles anaven dirigides cap al ranxer o al ranxo que els havia cuinat, i es clar, moltes vagades aquestes bromes acabaven en discussions entre mariners i el ranxer que veia ferit el seu orgull. I és que la feina de ranxer ha estat sempre molt complicada.

En l’actualitat, cuinar a la barca de pesca és una tradició en risc de desaparèixer. Moltes tripulacions mengen entrepans o plats precuinats portats de casa i que escalfen amb el microones.

La cuina de barca té diversos reculls fàcils de trobar en llibreries

Amb aquesta historiademar es vol encoratjar a tots aquells que tingueu receptes tradicionals de la cuina de barca que ens les pugueu feu arribar a (historiesdemar@gmail.com) i que, de manera col•laborativa puguem completar aquest capítol de la història de la pesca.

HISTÒRIESDEMAR

Arxiu d'etiquetes: llibres