Al sonso (i dos)

Publicat el Novembre 23, 2014 per Manel

En aquell primer bol vam capturar poc més de cent quilos de sonso. La cosa havia anat malament aquella jornada. La primera calada solia ser la millor de dia i aquesta vegada no va ser així. Després del primer, en va venir un segon i un de tercer. Cadascun d’ells amb pitjor sort que l’anterior.

Vista la poca fortuna que fins aquell moment tenien, en Xavi decideix d´anar a provar sort més al nord, a un altre calador. Feia dies que no hi treballava i no sabia del cert si la decisió era encertada. Finalment, girem cua per buscar la sort a un altre lloc.

A dos quarts d’onze fèiem proa cap al port per descarregar el poc sonso que dúiem a bord. L´aturada va ser molt curta, el temps just de descarregar el bidó ple de peix a la llotja.

Sense perdre ni un minut t vam continuar enfilant cap al llevant. Ens dirigíem a Calella.

Si en aquella jornada tot havia anat malament fins aquell moment, ara tots teníem l’esperança de redreçar el dia amb unes darreres bols calades. Res podia anar pitjor, si més no, allò era el que ens semblava.

Quan vam arribar, la platja gran de Calella, era plena de banyistes. Hauríem de treballar de costat per costat amb els estiuejants. Als límits de les boies que delimitaven la zona de bany vam començar amb els cèrcols una altra vegada. Mentre donàvem voltes era fàcil d’observar nedadors que anaven fins a la línia de boies quasi a frec de la nostra embarcació. Calia estar atents.

En Sergi calant la sonsera

La sonda continuava sense marcar cap mola important. El dia s’havia aixecat del tot i semblava que el sonso no volia fer el mateix. Després d’una llarga estona, en Xavi, donà l’ordre de calar. Era la darrera oportunitat per redreçar el dia.

Tota l’embarcació sincronitzada i concentrada en la tasca. Primer el cop i després les bandes de la sonsera. L’art estava calat completament, el cercle s´havia tancat i ara s’arrossegava.

Estàvem llevant la sonsera. En Xavi, des de popa observava amb atenció la maniobra. De cop s’adona que l´art no treballa correctament, alguna cosa no va. Tornen els nervis. Sembla que la xarxa s’ha enganxat amb algun parany del fons, potser algun mort abandonat o unes nanses sense senyalitzar amb cap gall.

En Xavi a popa, alguna cosa no marxa

Intentar deslliurar l’art del parany resulta ser una maniobra llarga i complexa. Embragant i desembragant la “maquinilla” aconseguim que la xarxa es deslliuri. No obstant això, una de les bandes va quedar tallada completament pel mig.

La sonsera és ja a coberta. Els pescadors avaluen els danys que ha patit. Malgrat la mala sort, s’ha pogut recuperar. Ara caldrà dedicar-li unes setmanes per a remendar-lo.

Tornant cap a casa amb les mans buides i l´ormeig desfet en Josep em deia: “pobres pescadors!!!”.

Al sonso (part u)

Publicat el Novembre 17, 2014 per Manel

El whatsapp rebut d´en Xavi aquell vespre em confirmava que l’endemà podia anar a pescar amb ell. A les sis en punt ja estava a port. Mentre corria pel moll, la barca havia començat a desamarrar, senyal de que no s’espera a ningú. D’un salt vaig pujar a bord i ens vam dirigir a carregar el gel.

Abans de que sortís el sol ja fèiem proa cap a Mataró. El dia s’obria a la nostra popa. Feia jornades que calaven en aquella zona i les coses els havien anat prou bé. La tripulació estava formada per en Xavi, el patró, el seu germà en Josep i el fill d’aquest en Sergi que eren els mariners.

El sol creixia a la nostra popa mentre enfilàvem cap al calador

Aquell dia els sonsaires que havien sortit del port d´Arenys i que tenien permís aquella setmana van prendre el mateix rumb i ens vam trobar tots al mateix calador.

Pel camí, els mariners aprofitaven per esmorzar. En Xavi, al timó, estava concentrat en el que seria la nostra jornada de pesca.

Érem just davant del turó de Mata a llevant de la ciutat a uns centenars de metres de la costa. En Mauricio feia una estona que havia arribat i anava fent cèrcols amb la seva embarcació.

La sonda és una eina imprescindible per a una bona captura

De seguida vam començar a imitar els moviments circulars de l´Esparta, nom de la barca d´en Mauricio. En la mar plana d’aquell dia d’estiu semblava talment com si les quatre barques danséssim en una immensa pista de ball. En realitat el que fèiem era intentar localitzar la mola amb la sonda. Sense aquest aparell la pesca del sonso no seria possible, si més no de la forma que la coneixem nosaltres. La pantalla acolorida mostrava unes taques ataronjades de les moles de sonso que evolucionaven pel fons marí. Ara calia esperar que s’alcessin un xic més.

Durant una bona estona vam estar repetint una i altre vegada la mateixa dansa, la tensió a la barca anava en augment a mesura que observàvem el monitor. El temps passava poc a poc mentre en Xavi semblava molt segur de l’espera.

En Josep. Es fa llarg, es fa llarg esperar

Aquell dia el sonso no acabava de sortir.

L´Esparta ja havia calat feia una estona. De cop i volta, en Xavi amb un crit va posar en solfa a tota la barca. En Josep i en Sergi calaven la sonsera mentre en Xavi feia evolucionar l’embarcació tancant la circumferència per tal d’atrapar al peix dins del parany.

La maniobra va ser ràpida i en el minúscul espai de la petita coberta tot estava sincronitzat.

Mentre enllestíem la calada, en Mauricio estava llevant el seu art. Semblava que els havia anat bé, el cop era ben curull. A coberta tothom estava concentrat en la maniobra malgrat que de reüll anàven observant la sort de l´Esparta.

Un cop calada tota la sonsera vam començar a arrossegar l’art per a conduir al sonso cap al cop, la bossa cega que hi havia al final i on el sonso quedava atrapat irremediablement.

Ara, amb l’ajut de la “maquinilla” vam començar a llevar l’art. La feina era delicada, primer les cames i després la resta de l’ormeig.

El sonso, el tresor platejat

A mesura que s’anaven llevant metres de xarxa, aquesta s’anava col•locant de manera precisa a coberta per tenir-la preparada per a la següent calada. D’aquesta operació s’encarregaven en Josep i en Sergi amb una precisió gairebé mil•limètrica. En Xavi desde popa controlava i observava que l’art pugés correctament.

Finalment després d’una bona estona de treball apareix el cop. Aquesta vegada sembla que no està molt inflat. Això és mala senyal. La cara de “pomes agres” entre la tripulació es evident.

Amb el cop gairebé a coberta només queda alçar-lo a força de braços, obrir-lo per a la seva part inferior i abocar el sonso en l´aigua i el gel dels immensos bidons que dúiem.

Havia estat un mal bol. En altres ocasions amb la primera calada del dia ja tenien enllestida la quota que els permetia el pla de gestió. Aquest dia haurien de treballar de valent per intentar arribar als 400 kg.

(continuarà la setmana vinent)

Corbs marins maresmencs

Publicat el Novembre 3, 2014 per Manel

Tots aquells que sou usuaris de les platges de l’Alt Maresme segur que us heu adonat que d’uns anys ençà, la presència de corb marí emplomallat a les roques litorals ha anat en augment. Fins i tot, segur que heu pogut constatar, que aquest ocell no se li fa gens estranya la presència humana a les platges compartint espai amb banyistes.

El corb marí emplomallat és una espècie cada vegada més abundant a les roques de les platges del Maresme

El corb marí emplomallat (Phalacrocorax aristotelis) és una espècie d’au marina que es distribueix per la Mediterrània. Des del punt de vista de la seva conservació, aquest ocell està considerat com a espècie vulnerable i en el Catalogo Español de Espècies Amenazadas es cita com a una espècie d’interès especial.

La població ibèrica de corb marí emplomallat oscil•la al voltant de les 2000 parelles i el gruix més important d’aquestes es troba a les Illes Balears, la principal àrea de cria. A Catalunya la nidificació és rara i es dóna a les platges de la Costa Brava.

A la comarca del Maresme apareixen cites d’aquesta espècie a partir dels anys 80. Ha estat però en els darrers anys quan el corb marí ha experimentat un augment més espectacular, sobretot al nord de la comarca: les Roques Blanques a Canet, les Roques de la Murtra a Sant Pol, la Roca Grossa a Calella i ja a la comarca de la Selva, a la punta de Santa Anna a Blanes.

Durant l’any, els màxims en les poblacions d’aquesta au a les platges del Maresme es dóna als mesos d’estiu i als inicis de la tardor, just abans de retornar a les seves àrees de nidificació. Això vol dir que l’època que estan al Maresme coincideix amb el final de la seva cria i que venen a les nostra costa per alimentar-se, fent servir les roques com a dormidor i com a lloc de descans. Aquesta espècie cria a partir del mes de gener a les Balears i es dispersen a partir del maig, arribant a la costa catalana per mudar i alimentar-se a l’estiu.

Evolució de la població de corb marí emplomallat a la Roca Grossa. Font: Enric Badosa

El biòleg Enric Badosa, des de l’any 97 està fent un seguiment de les colònies maresmenques d’aquest ocell i en especial dels exemplars de la Roca Grossa. En els anys d´estudi ha pogut observar exemplars anellats a les Balears.

Individu anellat a la Roca Grossa de Calella. Foto: Enric Badosa

Amb l’objectiu d’aprofundir en el coneixement d’aquesta espècie i la dinàmica de les seves poblacions, Badosa proposa l´anellament dels exemplars per poder fer un seguiment dels seus moviments i els patrons de muda. En aquest sentit, els col•lectius que es mouen sovint per la línia litoral com ara els caiaquistes, podrien contribuir al projecte fent les lectures de les anelles dels corbs marins que observin i enviant les dades als científics. Un exemple més de ciència ciutadana col•laborativa.

En un altre ordre de coses seria molt interessant conèixer les raons per les quals el corb marí tria la costa del Maresme per a la seva alimentació. Estudis realitzats indiquen que en la dieta d’aquesta au hi juga un paper molt important el sonso (Gymnammodytes cicerellus). El treball hauria de contrastar les dades de l’augment de les poblacions de corb marí al Maresme amb les dates de la recuperació d’aquesta pesquera. I és que els beneficis de les bones pràctiques en el sector pesquer van més enllà dels guanys econòmics i aquest en podria ser un bon exemple.

Cadups abandonats

Publicat el Octubre 27, 2014 per Manel

Els cadups, caducs o catúfols són un ormeig de pesca de parany força curiós. Es tracta d’uns recipients de fang que es calen en grups sobre el fons marí, ben a prop de les roques. La pesca amb cadups va adreçada únicament a la captura del pop roquer (Octopus vulgaris).

Els cadups és un ormeig de parant força curiós.

El pop és una espècies bentònica litoral que realitza desplaçaments curts arran de fons. Són animals solitaris i territorials que efectuen migracions relacionades amb la reproducció. Als pops els agraden els amagatalls que troben entre les roques i escletxes dels fons rocosos on s’hi refugien. Quan troben els cadups, s’introdueixen al seu interior per aixoplugar-se i d’aquesta manera son capturats. Al Cap de Creus, els pops es capturen amb nanses.

Aquest sistema de pesca és molt selectiu i no produeix cap impacte sobre el medi, per la qual cosa és considerada una de les tècniques de pesca artesanal més sostenible, sempre i quan es respectin els períodes de veda.

Es tracta d’una pesquera de temporada que encara realitzen algunes embarcacions artesanals que hi ha als nostres ports. Els cadups estan prohibits en els mesos d’estiu que, coincideix amb l’època reproductora de l’espècie. A diferència de les nanses, un altre ormeig de parany, amb els cadups no es fa servir cap mena d’esquer.

És una pesquera artesanal molt respectuosa amb l´entorn

Es calen de la mateixa manera que els palangres o les nanses, és a dir, es lliguen un a un a un cap o braçolada i aquest, al seu torn, és lligat a una corda mare. Per a senyalitzar la calada es fan servir els galls. Els cadups es calen en grups o tons d’uns 50 recipients. Normalment una mateixa embarcació sol calar uns 10 tons de cadups.

Els cadups més utilitzats són de secció circular amb un forat a la base perquè desaigüi. Solen tenir una alçada d’uns 40 cm amb una boca de 15 cm. Normalment són de fang malgrat que també se´n fan servir de fets amb altres materials com ara el plàstic o el PVC. L’origen cal buscar-lo en els catúfols que es feien servir per extreure aigua de les sènies.

Al port d´Arenys, els cadups resten abandonats

En l’actualitat, aquest ormeig de pesca, està en regressió a la majoria de ports catalans per la poca rendibilitat de la pesquera. Cada dia hi ha menys pops, i en conseqüència, les captures amb cadups han disminuït molt. Fa uns anys, per exemple, al port d´Arenys hi havia una desena d’embarcacions que es dedicaven a aquesta pesquera de temporada, avui no en queda cap i els cadups, malauradament, resten abandonats, talment com un jaciment d’àmfores en el fons marí.

La desaparició dels cadups és una mostra més de les conseqüències derivades de les males praxis i l’exhauriment dels caladors que ha abocat als límits de la desaparició una tècnica pesquera tant respectuosa com és aquesta.

Canyons en custodia

Publicat el Octubre 20, 2014 per Manel

Els canyons submarins són estructures geomorfològiques en forma de vall que connecten la plataforma continental amb les planes abissals tot recorrent el tal•lús oceànic . Es van formar a partir dels corrents d’aigua que es desplaçaven ràpidament pels pendents oceànics. Els canyons són zones riques en nutrients doncs canalitzen la matèria orgànica des d´aigües superficials fins als fons abissals. Aquest fet fa que siguin àrees amb una biodiversitat molt elevada i això fa que la majoria de caladors que s´exploten amb l´art de bou es trobin situats als flancs d´aquestes valls. El principal impacte que pateixen aquests fèrtils fons es deu sobretot a la sobreexplotació pesquera d’aquests caladors.

Els canyons submarins de la mar catalana. El canyó del Besòs i el d’Arenys, no arriben a tallar la plataforma continental. Presenten unes fondàries de fins a 1500 m. El canyó de Blanes talla la plataforma acostant-se a 5 Km de la costa i arribant a profunditats de fins a 1800 m. Font: UB

Els canyons constitueixen també un hàbitat de gran importància per les balenes i els dofins. Així a l´any 2002 els investigadors de la UB a traves del “Proyecto Mediterráneo – Zonas de especial interés para la conservación de los cetáceos en el mediterráneo español”, van identificar una zona al voltant dels canyons del Maresme on els cetacis eren força abundants. Aquesta zona es va proposar d’incloure com a ZEPIM (Zona Especialment Protegida d’Importància pel Mediterrani).

L’idea de la custòdia marina sorgeix de la seva variant terrestre, la custòdia del territori. En aquest cas, l’acord entre el propietari d’un terreny i una entitat conservacionista donen com a resultat la gestió sostenible de l’espai natural. Aquest terme també es pot aplicat a zones oceàniques i apareix la custodia marina. En aquest cas el territori és domini públic sense existir propietat privada. Per això, les entitats de custodia marina , consideren com a interlocutors vàlids a les administracions competents en aquell medi i als col•lectius que utilitzen aquest espai. La viabilitat dels projectes de custodia només es donen quan hi ha consens entre totes les entitats implicades en el procés. La custodia marina intenta generar sinergies entre les administracions,els usuaris del l’espai (navegants, científics i pescadors) i l’entitat conservacionista.

Detall de l´àrea de custodia marina dels canyons del Maresme. Font: ICM

En aquest sentit, des de l’any 2009, l’entitat Submon va iniciar un projecte de custodia marina en els Canyons del Maresme per a promoure la conservació dels seus valors ecològics i el bon ús dels recursos que s’obtenen en aquest espai. En aquest cas les accions van encaminades especialment a promoure la conservació de les balenes i dofins i a la sensibilització dels pescadors que feinegen en els caladors que hi ha en aquesta àrea. En un altre sentit aquest projecte també intenta implementar una oferta turística sostenible al voltant de l’àrea custodiada.

L’àrea marina de custodia dels canyons del maresme ocupa una extensió de 2300 km2. Es troba situada entre el Blanes i Barcelona a unes 12 milles nàutiques de la costa (22 km). La seva longitud és de 30 milles nàutiques (55 km) i l´amplada mar endins de 20 milles nàutiques (37 km). Entre les especies de cetaci que viuen en aquest regió destaquen: El cap d´olla gris (Grampus griseus), el dofí llistat ( Stenella coeruleoalba), el dofí mular (Tursiops truncatus) i el roqual comú (Balaenoptera physalus).

El principal escull que hauria de superar aquest projecte és degut a les reticències del sector pesquer. Són precisament els pescadors d’arrossegament els qui malmeten els fons amb els seus arts.

El parent pobre del calamar

Publicat el Octubre 13, 2014 per Manel

Les cananes són espècies freqüents a les peixateries

La canana (Todarodes Sagittatus i Illex coindetti) és una espècie emparentada amb el calamar. De fet, a primer cop d’ull, el seu aspecte extern recorda enormement a aquest. Les principals diferencies morfològiques estan a l’aleta, que en el cas de la canana és molt més curta i ample. Aquí la llargària és d´una tercera part de la longitud del cos i és tant llarga com ampla. L’aleta del calamar ocupa les dues terceres parts del cos. La pell de la canana és més fosca que la del calamar. Una darrera diferencia morfològica rau en la forma dels dos tentacles llargs del cap, que en les cananes són més curts i tenen fins a vuit fileres de ventoses.

Canana negra (Toradores sagittatus)

Sota el terme canana hi ha dues espècies que es distingeixen pel color del cos i per la seva mida. Mentre que la canana rossa (Illex coindetti) té tonalitats ocres, la canana negra (Todarodes Sagittatus) presenta colors molt més foscos amb tonalitats violàcies, talment com si tingués el cos tenyit amb vi negre. La mida és molt més grossa que la rossa.

Canana rossa (Illex coindetti)

La canana és una espècie depredadora que s’alimenta de crustacis, peixos, altres cefalòpodes i fins i tot d’individus de la mateixa espècie. Viu de forma pelàgica demersal i es troba entre els 100 i el 400 m de profunditat especialment. Realitza migracions diàries verticals, de dia es troba més aviat al fons i a la nit puja a aigües més superficials i horitzontals de forma estacional, viu en aigües continentals a l´hivern i en aigües més litorals a l’estiu. De vegades, quan neden, fan salts a l´exterior talment com si estiguessin volant. Les cananes com també el calamar, es capturen amb arts d’arrossegament. Si bé el calamar de més qualitat és el de potera, amb aquest enginy no es capturen cananes.

A nivell culinari són poc apreciades, es consideren els parents pobres del calamar malgrat que tenen les mateixes propietats. El rebuig que pateix es deu sobretot a que la seva carn no es tant fina i gustosa com la d’aquest i el seu temps de cocció ha de ser superior. Els arrossos caldosos fets amb canana són excel•lents i fins i tot gosaria dir que són més gustosos que els de calamar. Els guisats de canana fets amb un bon sofregit i respectant una cocció més suau i prolongada són esquists. Sóc del parer que és millor utilitzar canana fresca acabada de pescar que no pas molt del calamar que hi ha a les peixateries que es troba en semiconserva o bé congelat, i que ens arriba de l´altra banda del món.

La canana negra sol ser més grossa que la canana rossa

Un altre dels factors que determinen la mala fama de la canana es deu al fet que en molts restaurants ens donen “gat per llebre” i molt del calamar a la romana que es serveix és en realitat canana. La pega a aquesta praxi rau en que s’enganya al consumidor ja que el nom del plat i l’espècie utilitzada no es corresponen. D’aquí ve l’expressió “donar canana”. Seria molt més adequat indicar en la carta l’espècie utilitzada per fer l’arrebossat i segur que la canana i la seva reputació se’n veuria beneficiada.

Ara, cal no ser babaus

Publicat el Setembre 22, 2014 per Manel

Albirament de tortuga babaua a Arenys de mar

La tortuga babaua (Caretta caretta) és una de les espècies més desconegudes i més amenaçades de les que es poden trobar a la Mediterrània. Aquest rèptil fa llargues migracions i retorna, per fer la niuada a les platges on va néixer, al cap d´uns 20 o 25 anys. Les principals àrees de nidificació d’aquesta tortuga es troben a les costes americanes, al Japó i a Austràlia. A la Mediterrània nidifica a la conca oriental, en especial a Grècia, Xipre i Turquia. De manera molt més esporàdica ho fa a la nostra conca, sobretot a les Balears. La reproducció és produeix entre maig i setembre i la posta que, la fa enterrant els ous a la sorra de les platges, és nocturna. Cada femella pot pondre fins a 180 ous. L´incubació dura uns dos mesos i varia un xic segons la temperatura ambient. És un animal de sang freda que busca els corrents càlids i que necessita una temperatura de més de 15 graus per sortir a nedar.

Niuada a la platja de l´Arrabassada a Tarragona. Foto: Ricard Gutiérrez

El moment de la posta i l’eclosió dels ous és quan es produeix una mortalitat més elevada. La degradació i la sobreocupació de les platges, els seus hàbitats per al descans i la nidificació, ha fet minvar molts els efectius d´aquesta espècie. Els animals adults també són víctimes de les línies d’hams de la flota palangrera o són emmalades en arts de deriva. Molts exemplars arriben a la costa amb clars signes d’hipotèrmia. La destrucció dels seus nius i les col•lisions amb les embarcacions són altres factors de mortalitat, com també ho és la contaminació, la impregnació amb restes d´hidrocarburs i el comerç il•legal. Tots aquests factors fan que aquest animal corri un greu perill d’extinció.

A Catalunya, fins fa poc, una de les poques dades de cria que hi havia era d’una posta al Delta de l’Ebre a l’any 1992. En aquesta zona les tortugues troben una temperatura optima de l’aigua, una zona molt rica en nutrients, i unes platges relativament poc freqüentades per niuar. A l’any 2006, es va localitzar una posta de 82 ous a la platja de Premià de Mar, possiblement en aquest cas hi hagi jugat un paper força important les instal•lacions del CRAM que en aquell temps eren en aquest municipi.

El CRAM ha alliberat diversos exemplars a la costa central catalana. Foto: CRAM

Aquest darrer estiu, de manera sorprenent, hi ha hagut tres intents de nidificació a la costa central catalana, cosa que només havia passat quatre vegades en els darrers 200 anys. A la platja de Calella primer i al delta de la Tordera, entre Malgrat i Blanes, en segon lloc, es van observar exemplars que sortien de l’aigua per a fer el niu. En el primer cas, els mateixos usuaris de la platja van retornar-la a mar pensant que era un animal ferit o desorientat i en el cas del delta de la Tordera, no ha pogut trobar el niu.

Tècnics del Servei de Biodiversitat i Protecció dels Animals a la platja de l´Arrabassada. Foto: Ricard Gutiérrez

El passat 25 d’agost va nidificar a la platja de l´Arrabassada de Tarragona una tortuga que va pondre 89 ous. En aquest cas la gent que ho van veure, va avisar de seguida i es va poder localitzar el niu. Per evitar que es malmetés la incubació, es va decidir traslladar els ous fins a una platja del delta de l’Ebre i s’espera que l’eclosió es produeixi entre octubre i novembre.

Al país valencià ha succeït un fet semblant, el 30 de juny va ser localitzat un niu a la platja de Sant Joan a Alacant, una de les més concorreguts de la zona. El niu va ser traslladat al parc natural de l’Albufera i on van néixer fa uns quants dies 66 cries.

Els fets d’aquest estiu demostren que la presència d’aquests animals i les seves postes a les platges catalanes podrien ser més regulars del que es podien imaginar els científics fins aquest moment, malgrat que les condicions que troben en les platges no són les més òptimes per a la niuada.

La niuada de la platja de l´Arrabassada ha estat l´última a les costes catalanes. Foto: Ricard Gutiérrez

Ara, cal no ser babaus i hauríem d’establir mesures encaminades en afavorir la conservació de l´espècie. Si som capaços de tancar platges en plena temporada per la presència de rajades i d’altres animals marins, també ho hauríem de ser per protegir futures postes. En aquest sentit, la sensibilització i informació als col•lectius que tenen més possibilitats de veure les niuades, com de pescadors de canya o bé als operaris de les màquines de neteja de sorra seria cabdal per a la comunicació de futures postes. Són mesures senzilles i fàcils d’executar.

Han tancat la platja

Publicat el Setembre 1, 2014 per Manel

Una de les constants d’aquest estiu ha estat el fet de tancar platges per la presencia d’espècies naturals. Primer es va hissar la bandera vermella a les patges de El Masnou i Premià per l’albirament de tintoreres (Prionace glauca). Mes tard va ser la Cala Bona o Cala Sant Francesc de Blanes on es va prohibir el bany per haver-hi vist milanes (Myliobatis aquila). Si bé en el cas de les rajades, el fet del tancament va obeir a la possibilitat que es tractés d´escurçanes o pastinaques (Dasyatis pastinaca), espècies semblants a les milanes però amb un fibló tòxic a la cua. Altres anys havien succeït fets semblants per la presencia de meduses a les platges.

La Cala Bona amb bandera vermella per la presencia de milanes

Analitzant les estadístiques recents respecte als atacs d’aquestes espècies als banyistes, no hi ha cap dada significativa que justifiqui el tancament de cap platja. Fa més de 25 anys que a les platges espanyoles no hi ha documentat cap atac als banyistes per cap espècie de tauró ni de rajada. I a més, les tintoreres, malgrat que fa uns anys eren una espècie comuna a les nostres aigües, avui malauradament, formen part de la llista vermella de la UICN d’espècies amenaçades.

Una de els milanes que va ser vista a Cala Bona. Foto: Pablo Pérez Fernández

Hem arribat a un punt, on som capaços de prohibir el bany per la presencia de “peixos” en el mar. Al ritme que estem anant, no es d’estranyar que qualsevol dia es pugui hissar la bandera vermella per haver detectat garotes en les roques. Potser voldríem unes platges inerts, talment com piscines estèrils, sense gens de vida natural que pugui interferir en l’activitat dels banyistes? Ja hem convertit la superfície de les platges en deserts de sorra només ocupats per pàrquings, xiringuitos i serveis. Ara el que es deu voler es convertir la part líquida en un desert d’aigua.

Més que la prohibició del bany, el que de veritat ens hauria d’amoïnar és la raó de que espècies de mar obert com aquestes s’apropin tant a la línia de costa. I és que alguna cosa deu anar malament en la xarxa tròfica perquè succeeixin fets com els esmentats. Si les tintoreres o les milanes s’han apropat tant a la costa, deu ser per anar a caçar verats o calamars que formen part de la seva dieta. La sobrepesca fa que les espècies intermèdies de les xarxes alimentàries hagin vist disminuir molt els seus efectius i això fa que les espècies que es troben al cap de munt hagin d’apropar-se a les aigües litorals a la recerca d’aliment. Una cosa molt semblant succeeix amb la proliferació de meduses, veritables devoradores de copèpodes que troben al seu abast per la desaparició de les espècies de peix que també en consumeixen.

Platges amb bandera vermella per la presencia de tintoreres

Recentment, a Llavaneres, ha estat la presencia d’unes microalgues que alliberen toxines volàtils el que ha provocat problemes d’hipersensibilitat a les persones que viuen arran de costa. Aquest fenomen va anar acompanyat per la desaparició en aquella zona de les garoines i dels musclos que ja no han tornat més.

Tots aquests casos tenen com a denominador comú que alguna cosa no funciona bé i que l’equilibri ecològic s’està alterant. Mes que prohibir el bany, el que caldria es prendre nota d’aquests fenòmens i intentar posar-hi remei, però, es clar, és molt més fàcil hissar una bandera que no pas buscar solucions, que sempre són complexes i no al gust de tothom.

Les Santes negades

Publicat el Juliol 28, 2014 per Manel

Just davant del port de Mataró, en una de les barres submergides coneguda amb el nom del Nin Armat Gran o més popularment com “La Boia”, s’hi troba, a uns set metres de profunditat, l’escultura de les patrones de Mataró: Les Santes.

El nom de la boia es deu a que durant molts anys hi va haver un element de senyalització marítima que indicava poc fons. De fet, la boia, era el punt on les grans embarcacions de mercaderies de l’època transportaven el seu contingut a embarcacions més petites per avarar a la platja de la ciutat.

La barra del Nin Armat Gran, davant de la costa de Mataró. Il·lustració: Guia submarina de Barcelona i Tarragona (Editorial Anthias)

Durant molts anys la boia va ser un al•licient pels marrecs de la ciutat, que nedaven els 700 m que separava aquesta de la platja i es submergien en el punt per anar a veure Santa Juliana i Santa Semproniana. Tinc un bon molt record de les travesses nedant d’aquells anys i de les juguesques amb els amics a propòsit d’aguantar més temps submergit. Era una època on es vivia molt més de “cara al mar”.

Avui, aquest indret és un punt de trobada de submarinistes tant amb escafandre com amb apnea per a fer-hi immersions i per descobrir la biodiversitat que amaga aquesta zona i els seus voltants, al vell mig de l’alguer de Mataró.

L’escultura es troba coberta d’incrustacions. Per això, cal està força atent si es vol veure. Fotografia SPAS

L’escultura submergida de Les Santes és obra de l’artista mataroní Jaume Arenas i està feta amb plom, que es va recollir en una campanya ciutadana. Va ser negada el 28 de juliol de 1955, durant les festes de les patrones de Mataró. El conjunt escultòric pesa gairebé una tona, té una alçada de poc més d’un metre i mig i es troba a set metres de profunditat a la banda de terra de la barra a redós d’una mena de petita cova submarina que la protegeix dels temporals. La imatge està encarada cap a la ciutat que la venera. A la base del conjunt escultòric hi ha un text redactat en llatí pel doctor Castellà que acaba amb una petició a les Santes perquè “obrin els tresors del mar a pescadors i exploradors, i que prepari el bon camí als navegants”.

Benedicció de l´escultura a la platja de Mataró. Autor: Santi Carreras

Per tal d’assegurar l’èxit, l’acte es va fer amb la col•laboració de les entitats ciutadanes, les autoritats militars i les eclesiàstiques. Així el capità general de la província marítima i el bisbe de Barcelona no hi van trobar inconvenients i es va poder realitzar la cerimònia amb el seu beneplàcit. Fins hi tot hi va participar una vaixell de l’armada espanyola per ajudar en les tasques. Per la seva part, el bisbat, l’únic requeriment que imposà va ser que “les senyores anessin vestides decorosament”.

Mentre la grua i els submarinistes procedien a col•locar la imatge al seu lloc, el vent de garbí va fer acte de presència i va complicar molt les tasques. Bona part dels convidats a la cerimònia es van marejar. Així, mentre els submarinistes enllestien els darrers detalls, el membres de l’Orfeó Mataroní i de la Banda Municipal que, encara estaven drets, van interpretar els goigs a les Santes.

La barca altar davant la patrullera RR-10, en el moment de rebre la corda per hissar el grup escultòric. Autor: Santi Carreras

Per finalitzar, es van portar dues gavarres cedides per l’autoritat del port de Barcelona que van servir de plataforma pels focs artificials, que aquell any, es van encendre des de la boia. En aquest cas, els operaris de la pirotècnia, van haver de treballar de valent per evitar que la pólvora es mullés per la garbinada i van haver de passar tota la nit dalt de les plataformes ja que el vent va impedir que cap embarcació pogués anar a buscar-los. L’endemà, aquests, van jurar que mai més tornarien a Mataró, però això és una altra històriademar.

Una platja viva (3): els ocells

Publicat el Juliol 14, 2014 per Manel

Les platges són ambients molt canviants i ocupats de manera intensa per l´activitat humana en determinades èpoques de l’any i els éssers vius que viuen a les platges han vist enormement modificat el seu ambient. De tots, pot-ser els més afectats han estat els ocells que hi nidifiquen a la sorra de les nostres platges ja que comparteixen espai amb els banyistes i els serveis típics. Malgrat tot, algunes espècies irreductibles, encara hi nidifiquen i d´altres troben en les platges l´aliment o les àrees de descans després dels seus vols a mar obert per anar a alimentar-se.

El corriol camanegra és una espècie típica de platja

A l´hivern, nombroses espècies que han criat als països nòrdics migren cap al sud per trobar en les nostre litoral unes condicions més bones per passar la temporada. En aquesta època les platges, ja molt més desertes, són el refugi d´aquests ocells hivernants que hi troben la tranquil•litat típica d´aquesta estació.

Quan parlem d´aus marines, fem referencia a un grup heterogeni d´ocells que tenen com a denominador comú el fet de desenvolupar alguna part del seu cicle vital o de viure prop del mar. Així distingim tres grups d’aus marines: Espècies que no es decanten de la zona de platja i aigües poc fondes com ara els corriols. Espècies que només freqüenten les aigües litorals i no sobrepassen els límits de la plataforma continental com les gavines i els xatracs. I espècies que freqüenten el mar obert i rarament s’apropen a la costa com les baldrigues o els mascarells.

La protecció de la zona de nidificació del corriol camanegre a la platja de la gola del riu Ter.

El primer grup és el que es veu més afectat per la intensa ocupació de les platges i espècies com el Corriol camanegre (Charadrius alexandrinus), que nidifica a la mateixa sorra, corre un seriós perill de desaparició. Per niar selecciona indrets amb poca vegetació i amb presència de restes dipositades per les onades. Avui aquesta espècie encara nidifica a les platges del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, si bé la forta pressió humana sobre les platges fa que sigui una espècie molt vulnerable. Aquí es realitza durant l´època de nidificació un abalisament de la platja per evitar l´entrada d´usuaris. Aquesta protecció permet reservar una part de la zona sorrenca on cria habitualment l’espècie i impedeix el pas als banyistes i usuaris de la platja. Els exemplars hivernants es poden observar a tota la franja litoral.

NIu de corriol a la sorra de la platja. Els ous són críptics

A les platges del Maresme encara hi ha algunes parelles de Corriol camanegra que fan els seus nius a la platja de Malgrat, a la punta de la Tordera i a la platja de Premià. En aquests cassos la presència d’aquesta au es deu a la protecció de la vegetació típica de platja. Abans de l’ocupació de les platges maresmenques pel turisme de masses, aquesta espècie era molt abundant en totes les platges de la comarca. Segons Pere Cordero, als anys 40 – 50, els nius d’aquesta espècie eren coneguts pels pescadors. No era estrany que els nens dels pobles “de mar” anessin a les platges a buscar nius de corriol.

HISTÒRIESDEMAR

Arxiu d'etiquetes: Maresme