La costa de Tossa: terra de coves

Publicat el Juliol 6, 2015 per Manel

La costa entre Tossa i Sant Feliu es plena de racons interessants

A cavall entre el Maresme i l’Empordà, la marina de la Selva s´obre pas cap al mar entre roques, esculls, freus, coves, platges solitàries i inaccessibles des de terra, espadats i penya-segats imponents. És a dir, natura en tot el seu esplendor.

Entre Blanes i Tossa les granodiorites de tonalitats rosades ens acompanyen al llarg de tota la travessia marítima. És però, pels voltants de Tossa on la costa pren una personalitat única. Els materials geològics. Són a partir d’aquest punt i fins a Sant Feliu de Guíxols, leucogranits, granitòides on hi predominen els minerals clars. De tant en tant, però, de manera intrusiva, apareixen filons de granòfirs i de microgranits que trenquen aquesta blanca monotonia.

Sa cova des Bergantí abans d´arribar a Cala Pola

Precisament la diferència de duresa entre uns i altres materials permet la seva erosió diferenciada i crea un paisatge únic en territori plutònic. Es tracta d’un tram de costa on les coves en són el protagonista destacat i que, donen una personalitat única al paisatge. En els primers metres de la travessia marítima, entre Tossa i el Cap des Pentiner hi ha set grutes destacables: sa Cova Esclafada, sa Cova des Bergantí, la Cova de Cala Bona, la Cova de Sa Gatera, la Cova de Cala Pola, sa Cova d´en Cateura i sa Cova de S´Aguilera. I passat el cap i fins a Sant Feliu, encara hi ha sa Cova des Tabaco, la Cova de la Sapa i les tres coves: Cova d´en Vitaia, la Cova dels contrabandistes, i la Cova d´en Pei.

Sa Cova Esclafada és un entrant amb una petita platja al fons i que es fa més profunda en època de minves. Sa Cova des Bergantí és una interessant cavitat just abans d’entrar a Cala Bona també amb una platgeta al seu final. Entre Cala Bona i Cala Pola hi ha dues cavitats poc profundes però amb una cambra considerable: la Cova de Cala Bona i la Cova de Sa Gatera. A la badia de Cala Pola hi ha la cova del mateix nom, hiperferqüentada pels banyistes del càmping. Un cop travessat el Cap de Pola i abans d’arribar a Cala Giberola hi ha la Sa Cova d´en Cateura, potser la més impressionant de les coves de la zona, una cavitat d’uns 40 m que amb dues galeries diferenciades i a continuació Sa Cova de S´Aguilera.

Sa Cova des Tabaco té al seu interior una platgeta de còdols

Un cop creuat el Cap des Pentiner i deixant enrere Cala Futadera, trobem Sa Cova des Tabaco, una gran obertura amb una platja de còdols al seu interior. La resta de coves del tram les trobem un xic més allunyades d’aquest primer grup. Un cop travessada la punta d´en Bosch, trobem gairebé una al costat de l’altre, la petita cova de la Sapa i les coves d´en Vitaia, dels Contrabandistes i de Can Pei.

La toponímia d’alguna d’aquestes cavitats ens evoca a un passat no gaire llunyà on l’estraperlo era una forma de vida que complementava el magres ingressos dels nostres pobres pescadors que utilitzaven les coves com a amagatall dels farcells de contraban.

Algunes empreses locals porten als turistes a les coves. Foto: Fondo de cristal

Avui aquestes coves romanen com a reclam turístic per a les empreses locals que hi efectuen sortides amb petites “golondrines” i que entren fins al mateix fons de les mateixes. Aquesta activitat, és molt poc respectuosa amb el hàbitats naturals d’aquests indrets. Els gasos de la combustió dels motors dels vaixells omplen tot l’espai i afectant greument la salubritat de les espècies que hi habiten. Caldria regular una mica més aquesta activitat per tal de poder compaginar els interessos turístics amb la conservació dels sistemes naturals. Potser en un futur sigui possible plantejar que aquestes barques facin servir motors elèctrics.

A la Cova d´en Cateura, per exemple, actualment hi nidifica una parella de corbs marins emplomellats, una espècie emblemàtica de la costa de l´Alt Maresme i la Selva que, fins fa ben poc només nidificava a les illes Balears. Ara, a més de fer-ho en aquest tram de costa també ho està fent a les illes Medes.

Peix de morralla

Publicat el Juny 29, 2015 per Manel

En el seu sentit literal el mot morralla s’aplica a un conjunt de coses de poc valor com ara un col•lectiu de persones de poca consideració o un grup de coses insignificants. En el nostre cas, es clar, el peix que forma la morralla està format per espècies menudes i poc apreciades en el mercat. Tradicionalment la morralla inclou una barreja de peixos que, com passa amb el peix de sopa, tenen poc valor si es comercialitzen per separat, però que barrejats tenen el seu interès comercial com a peix per a fregir.

Morralla_Restaurant_Els_Pescadors_-_La_Llotja__de_Arenys_de_Mar

Plat de morralla. Foto: Restaurant Els Pescadors Arenys de mar

Segons el port, la composició de la morralla varia un xic, generalment està formada per: bruixes (Lepidorhombus boscii), peix sense sang (Argentina sphyraena), cintes (Cepola macophthalma), xinxes (Munida rugosa),… En general, peix petit amb molta espina però també molt saborós quan es fregeix. Als restaurants, quan ens ofereixen un plat de morralla, hi solen incloure a la barreja original: sonso (Gymmaammodytes cicerelus), crancs (Liocarcinus depurator), diverses espècies de gamba menuda sota el nom de gambeta, calamar (Loligo vulgaris) o sèpia (Sepia officinallis) per augmentar-ne la “caixa”.

Algunes altres espècies com ara la mòllera (Phycis blennoides), els capellans (Trisopterus minutus capelanus), la palaia (Citharus linguatula) o el tacó (Bothus podas), quan són petits van a la morralla, però en tractar-se de talles més grosses, amb més valor a la subhasta, tenen identitat pròpia.

La morralla en el taules d´una peixateria: cintes, bruixes, capellans entre d´altres

Malauradament, alguna vegada s’inclou en la morralla exemplars immadurs de diverses espècies: llucet, mollet, sardineta o seitonet. Aquesta pràctica, del tot refusable, afortunadament cada vegada és menys freqüent pels controls que hi ha a les llotges i als mercats.

Una altre accepció del terme morralla, és la part de peix que s´endú cada dia a casa cadascun dels mariners d’un quillat després la jornada de pesca. Els pescadors de bou van “a la part” i a més de la proporció monetària de la captura tenen també una part en espècie, la morralla. A la caixa de morralla d’un quillat hi van els exemplars menys valorats o bé que han estat malmesos per l’arrossegament de l’art i que no tindrien bona sortida al rotllo, es a dir, la morralla.

A coberta del quillat fent les parts. Foto: Roger Rovira

Una cop l’art a coberta, els mariners trien el peix i el van col•locant en les caixes de plàstic segons l’espècie i la mida. Sempre, però, hi ha la caixa on hi anirà tot allò que es partirà entre la tripulació i que constituirà la morralla del dia.

Un cop fetes les parts de la morralla, cada mariner la col•loca en galledes o bé en en bosses de plàstic per a portar-la cap a casa. La morralla constitueix la base del sopar en gairebé totes llars de pescadors d’arrossegament. N’hi ha però que, cansats de la monotonia culinària, la regalen a coneguts o veïns o bé se la venen. També n’hi ha que la canvien per “altre” peix que no solen capturar normalment.

Us puc assegurar que, durant una bona colla d’anys, el sopar de casa era a base de la morralla que l’Aleix ens portava puntualment cada dia, peix fresquíssim, de la barca als fogons que, acompanyat amb unes llesques de pa amb tomàquet i una amanida constituïa el nostre sopar.

Domini públic?

Publicat el Juny 22, 2015 per Manel

Certament això de la llei de costes i del DPMT (domini públic marítim-terrestre) té moltes interpretacions. La nova llei de costes, anomenada “de protección y uso sostenible del litoral” que, és una modificació del que fins llavors s’anomenava llei de costes (Ley 22/1988, de 28 de julio), ha representat la darrera embranzida per a que la cultura “del pelotazo” tingui arguments legals per a continuar inflant la bombolla.

La llei de costes mai va tenir una aplicació efectiva a la majoria del nostre litoral. Aquesta nova modificació que, suavitza encara més els termes proteccionistes de l’antiga llei, entre moltes altres coses, permetrà la regularització d’actuacions realitzades amb total impunitat els darrers anys i donar seguretat jurídica a les mateixes. A més, ara, en determinats nuclis de municipis com: Roses, Castelló d’Empúries i Platja d’Aro han estat excloses de la legislació promocions conflictives en el domini públic. Aquesta modificació ha permès també ampliar el termini de les concessions, moltes d’elles acabaven al 2018.

La temeritat d’edificar a primera línia comporta que l’administració hagi d’invertir molts diners en protegir aquests béns amb mesures del tot insostenibles. Edificació derruïda pels temporals a la punta de la Tordera.

En teoria la llei de costes establia una servitud de protecció en el DPMT que, té una amplada de 20 m des de la línia DPMT en zones urbanes i de 100 metres es sòl no urbanitzable. Amb aquesta modificació de llei, la servitud queda rebaixada als 20 m en els llocs que, malgrat ser catalogats al 1988 com sòl no urbanitzable, s’hi havia edificat il•legalment. Ara doncs, queden perfectament legalitzades aquestes il•legalitats.

Aquesta reducció en la servitud de protecció, a més de ser un insult i un menyspreu per a les conseqüències globals del canvi climàtic representa un model costosíssim de protegir a nivell medi ambiental i econòmic. Actuacions com les regeneracions artificials de platges amb sistemes de dragues o bé la protecció d’infraestructures situades en llocs inadequats queden ara plenament justificades. Així, darrera de cada nova promoció, es veuen reforçades les polítiques de protecció d’aquestes amb sistemes molt poc respectuosos per al medi i amb un enorme cost.

Platja de Llorell a Tossa on les edificacions se situen a sobre mateix del sistema dunar de la platja vulnerant tots els principis de la llei de costes.

Segons el “ministerio”, aquesta reforma de la llei té per objecte reforçar la protecció del litoral davant dels excessos urbanístics i vetllar per la conciliació entre la protecció i les activitats econòmiques. El cert es que aquesta reforma és una mena d’amnistia a totes les irregularitats que s’han produït històricament en el nostre país i dona peu a continuar amb el mateix model urbanístic a primera línia de mar.

Un altre aspecte destacable de la llei és que, teòricament hauria de garantir l’accés públic i gratuït al mar, i els usuaris sabem perfectament que això no passa exactament així a molts llocs de la nostra costa.

Cala Bona a Tossa on la guingueta, any rere any, ocupa i privatitza tot l´espai.

A la costa Brava tenim nombrosos exemples d’aquesta ocupació il•legal en forma de concessions administratives, com per exemple la guingueta de Cala Bona que ocupa i privatitza tota la platja i que hauria de fer caure la cara de vergonya a l’ajuntament de Tossa per a autoritzar-ho en forma de renovació del permís any rere any. En el mateix municipi també hi ha les edificacions de la platja de Llorell, que romanen en peus immutables com a ofensa al nostre sistema judicial.

Tornem-hi amb la draga!!!

Publicat el Juny 1, 2015 per Manel

Aquests dies, davant mateix del port d´Arenys, podeu veure el vaixell-draga extraient sorra del fons marí per abocar-la a la platja de Malgrat. La imatge de la draga davant la platja es més pròpia d’un passat que semblava que mai més es tornaria a repetir i que va representar un veritable desastre a tots els nivells.

Aquesta actuació sembla que ha agafat per sorpresa als ciutadans, als pescadors i als ajuntaments que contemplen perplexos com es tornen a espoliar els fons marins per executar una obra amb data de caducitat molt curta.

El vaixell-draga, davant les platges d´Arenys. Foto: Radio Arenys

Els arguments que s’esgrimeixen per a justificar aquest dragatge són els suposats efectes catastròfics d’uns suposats temporals que suposadament han succeït aquest hivern i que ha produït uns suposats danys a la zona sud del delta de la Tordera. O bé s’han begut l’enteniment o bé es que no tenen vergonya. Jo suposo que tot plegat obeeix a una molt mala gestió o a les pressions de certs lobbies. M’enteneu, no?

Així, a mitjans d’abril es va aprovar aquesta actuació a l´Alt Maresme. Es tracta d’una estracció uns 120.000 m3 de sorra entre 5 i 8 m de profunditat. El vaixell treballa en la zona compresa entre la bocana del port i l’escullera de llevant. La sorra dragada serà abocada posteriorment a les platges del sector sud del delta de la Tordera.

Aquest engany del “ministerio”, comporta, per la urgència del procediment, que la licitació es pugui fer sense haver de realitzar cap mena d’estudi d’impacte ambiental. La llei autoritza al consell de ministres a excloure d’aquest procediment els projectes de reparació d’infraestructures crítiques danyades com a conseqüència de esdeveniments catastròfics. Però, a on es la catàstrofe? I, on són les infraestructures crítiques destruïdes en aquest cas?

En aquest sentit, la “Dirección General de Sostenibilidad de la Costa y del Mar” considera que l’actuació que s’està duent a terme queda justificada pels efectes catastròfics dels temporals d’aquest hivern. Segons la mateixa font, aquests suposats episodis van afectar directament les platges de Malgrat centre, la Conca y de forma molt més significativa la platja de la punta de la Tordera. En tots aquests cassos, el “ministerio” considera la recuperació d’aquestes molt urgent.

El vaixell-draga abocant la sorra a les platges de l´Alt Maresme. Foto: David Calvo

El dragat de sorra, a més de produir un impacte sobre el medi i sobre les espècies que hi viuen, de retruc també afecta a la flota pesquera, especialment a l’artesanal i als sonsaires que, veuran remogut el substrat sobre el que feinegen. A un altre nivell, comportarà un augment en la terbolesa i en conseqüència, una pèrdua de qualitat de l’aigua de bany a les platges, ara que tot just comença la temporada.

Aquesta no es la primera vegada que es realitza una actuació d’aquest tipus a la costa maresmenca. Ja al 2006 es va fer una acció similar per a regenerar la platja de la Picordia a Arenys de mar i un any més tard es va tronar a repetir. A l’any 2009, es van extreure 250.000 m3 del mateix punt per a regenerar la platja de S´Abanell, la platja va ser totalment erosionada unes setmanes més tard amb el primer temporal.

A més, en el document de planificació elaborat dins el marc de l’estratègia de protecció de la costa del Maresme, el mateix Ministeri de Medi Ambient reconeix la poca efectivitat de les mesures de dragatge i proposa un canvi radical en el plantejament incorporant la construcció de dics i espigons, tal i com ja eren les platges del Maresme abans de la primera regeneració al xxxx. Això però, es una altre històriademar.

L´univers de les Nanses

Publicat el Mai 11, 2015 per Manel

Les nanses és un dels sistemes més original de pesca que existeix. La seva elaboració es pot considerar artesanal. Aquests enginyosos paranys permeten aconseguir peix i marisc de molt bona qualitat, exemplars grossos sense estar gens malmesos i que assoleixen preus elevats a la subhasta.

Usades des de temps immemorials, tenim referències d’elles en els documents més antics i han arribat fins als nostres dies quasi sense patir cap modificació respecte a les utilitzades fa més de tres-cents anys.

Gravat de nanses segons el “Diccionario historico de los artes de pesca” d´Antoni Sañez i Reguart (1791-1795)

Les nanses són un ormeig de parany, és a dir, el peix hi entra enganyat per l´esquer i un cop a dins jo no en pot sortir. Aquestes veritables obres d’art dignes del millor cisteller eren fetes a mà, amb jonc i murtra especialment. També es podien fer servir en la seva construcció: canya, vímet, cànem o espart. Avui en dia, com a una mena irreverència a aquests nobles materials, les trobem fetes amb plàstic i fils sintètics.

Els propis pescadors construïen les seves nanses. Molt sovint ho feien al mateix carrer, davant del seu domicili, o bé a la platja prop del magatzem on guardava els aparells de pesca.

Les nanses són un ormeig de pesca cada vegada més en desús

Les nanses tradicionals tenen totes forma cònica i són les més esteses. Les gambines o garbitanes tenen forma més o menys esfèrica (de poma) i les nanses llagosteres forma cilíndrica. Totes tenen una entrada en forma d’embut, l’afàs per el peix s’introdueix al parany. A l’extrem oposat hi trobem una obertura tapada anomenada porteta que serveix per a buidar la nansa o bé escar-la. Les nanses estaven reforçades pels costats per les costeres. La cabestrera és la corda que va lligada a la nansa i serveix per a amarrar-la a “la mare” que va unida per un dels extrems al mort i per l’altre als galls que la senyalitzen en superfície.

A més de la nansa típica, hi ha diversos tipus de nansa que prenen noms diferents segons la seva forma o les espècies que captura. la xufanquera o guisotera és una nansa cònica més petita que la tradicional. El morranell, fet amb murtra, és un ormeig de forma esfèrica. La gambina és com un morranell construït de jonc. La saupera és una mena de gambina destinada a pescar salpes. Les nanses llagosteres són cilíndriques i tenen dues entrades.

Al Cap de Creus es fan servir nanses cilíndriques per a la captura de pops

Les nanses es solien calar en grups de cinc a deu. Un cop al dia s’hissaven i es buidava el seu contingut i es tornaven a escar. Aquesta calada de nanses s’anomena “to de nanses”. Les nanses es xorraven a força de braços ajudats per la pasteca de popa, que duia al seu extrem una politja. Un cop a coberta es buidaven a través de la porteta.

L’esquer que s’usava era molt variable. Moltes vegades s’emprava esquer viu com ara la sardina que es comprava als sardinalers abans de sortir. Aquesta es lligava en manats a la part més interior de la nansa. En altres casos es feia servir com a esquer elements que atreien a l’espècie a la que anava destinada, per exemple, per a pescar sèpia, es feien servir branques de galzeran o mata que atreien a l’animal a l’hora de desovar.

Llagut arribant a alguna platja del Maresme amb la nansa a bord

El gran avantatge de les nanses és que es podien calar sobre fons rocosos, on ni les xarxes ni cap altre ormeig de pesca podia treballar. Normalment era un sistema de pesca complementari o bé de temporada que es podia combinar amb altres arts de pesca menors com el tresmall o el palangre. Es pescava sobretot peix d´escata de bona qualitat i crustacis entre els que destacava la llagosta.

Tornen les boies

Publicat el Abril 13, 2015 per Manel

Com cada any amb l´arribada del bon temps, les nostres platges s´omplen de boies que delimiten l´espai pels banyistes i que regulen els usos que els diversos usuaris en fan de la mateixa. A més, també es delimita l´entrada i sortida d´embarcacions a través dels canals de navegació.

El groc canari és el colro de les nostres platges durant la temporada de bany

Aquest dies, el vaixell encarregat d´aquesta feina està començant a enfilar les boies grogues a la gran majoria de platges del nostre país. En el cas de la costa del Maresme, la Selva i l´Empordà el vaixell encarregat d´aquesta tasca té la base d´operacions al port d’Arenys de mar.

Aquestes boies tenen la funció d’abalisar una zona reservada al bany. Aquesta àrea normalment és compresa entre la platja i els 200 metres mar endins. A les zones sense platja, si hi ha abalisament, aquest és només dels primers 50 metres. Per assenyalar aquestes zones es fan servir un seguit de boies grogues fondejades amb un “mort” i separades uns de les altres uns 200 metres.

Boies a l´espera de ser col·locades a les nostres platges

Els canals d´entrada i sortida d´embarcacions també han d’estar degudament assenyalats seguint la normativa de l´autoritat marítima competent. En aquests canals queda prohibit el bany. Els canals de navegació estan abalisats amb una boia cònica i verda a la banda d’estribord i una altre de vermella i cilíndrica al costat de babord.
En les zones reservades als banyistes, queda clar segons la normativa vigent, que està prohibit la navegació amb qualsevol tipus d´embarcació o medi flotant, i de la mateixa manera que es prohibit navegar en caiac, també ho haurien de ser les barques inflables a rem i si filem més prim, els matalassos.

El vaixell encarregat de la colocació de les boies té base al port d´Arenys de mar

Aparentment aquesta regulació hauria d´afavorir al més desprotegit, es a dir, als banyistes. A l´hora de la veritat, representa una font de conflictes entre els interessos dels diversos actors de la platja. Per una banda els banyistes no sempre respecten els canals de navegació, per altre costat hi ha embarcacions que fondegen al límit de les boies i en alguns cassos, especialment a les platges menys urbanes, el fondeig es realitza sense miraments a la zona reservada al bany, especialment si no hi ha abalisament. Altres vegades els concessionaris dels canals de navegació prohibeixen el pas d’embarcacions lleugeres. Us puc assegurar que, a la Cala Sant Francesc de Blanes, durant la temporada de boies, es impossible d´utilitzar el canal de navegació per a caiacs aliens al lloguer que hi ha a la mateixa platja.

I ja posats a que ens empastifen la línia litoral d´aquest grotesc color groc, pot-ser que se´n podria treure algun profit. Això mateix és el que fan a alguns municipis de la Costa Daurada, on les boies, a més de la seva funció de abalisament, també serveixen com a biòtops. Aquestes boies substitueixen el “mort” de formigó per una estructura amb múltiples cavitats que permet la fixació d’organismes bentònics i que actua també com a refugi per a la fauna. Així, les boies es converteixen en autentiques reserves de vida.

Aquestes boies ecològiques que, s’han instal•lat de manera pionera a la Costa Daurada, tenen un mort que roman al fons tot l’any i que a diferencia dels morts de formigó, no es retiren un cop acabada la campanya, sinó que es romanen al fons continuant fent la seva missió.

L´or vermell (IV): les altres gambes

Publicat el Març 16, 2015 per Manel

Tot i que que la gamba rosada (Aristeus antennatus) és la reina, a les nostres llotges els pescadors exploten algunes altres espècies d’aquest grup: la gamba blanca, la gamba panxuda, la gamba borda, la gamba vermella o el gambot en són el representants més característics que es comercialitzen amb el sobrenom de gambeta, expressió que fa referència a la seva talla.

La gambeta és una barreja d´aquestes “altres gambes”

La importància econòmica i el volum de les captures d´aquestes “altres gambes” és insignificant si el comparem amb la gamba pròpiament dita, sovint es capturen barrejades i es comercialitzen als mercats de la mateixa manera.

Malgrat no assolir les quotes de prestigi del seu parent, aquests decàpodes són una molt bona opció davant dels exorbitants preus de la gamba rosada. A més, és un producte fresc i de proximitat que no pas els representants congelats del grup.

Totes les “altres gambes” es capturen amb l’art de bou i són espècies demersals que viuen sobre fons fangosos i sorrencs. El baix volum de les seves captures fa que no estigui regulada la talla mínima legal de comercialització. Aquestes espècies són excel•lents per a fumets, arrossos i fregides com a aperitiu.

Gamba blanca (Parapenaeus longirostris)

Gamba blanca. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

També és anomenada en algunes localitats gamba llagostinera, cosa que fa referència al seu parent proper, el veritable llagostí (Penaeus kerathurus). De color rosa pàl•lid, amb el rostre dentat i abdomen gruixut. Les seves captures han disminuït dràsticament en els darrers anys i fins i tot en alguns ports s’ha deixat de capturar. Malgrat tot, és fàcil trobar-la als mercats procedent de les costes africanes. A les costes andaluses és una espècie prou valorada.

Gamba panxuda (Plesionika edwardsii).

Gamba panxuda. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

Es tracta de l’espècie d’aquest grup més valorada, tot i la seva petita talla. Es caracteritza pel seu rostre llarg, dentat i molt robust. De color vermellós amb dues bandes més fosques a ambdós costats. Gairebé tot l’any es presenta ovada, d’aquí el seu sobrenom. Els seus ous són de color blau intens.

Gamba borda ( Pleisionika heterocarpus)

Gamba borda. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

Espècie molt semblant a la gamba panxuda, de color més clar i més pàl•lid que aquesta, amb bandes luminescents als costats. En aquest cas la posta és d´un color verd blavós. La seva mida també és més petita que la gamba panxuda.

Gamba vermella (Aristaeomorpha foliacea)

Gamba vermella. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

Gamba de gran talla. El cap presenta, a la seva part superior, una espina amb un total de 4 a 6 dents, llarga a les femelles i curta als mascles. De color vermell viu, rostre curt i apèndix abdominals robustos.

Gambot (Plesiopenaeus edwardsianus)

Gambot. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

El gambot és la més grossa de totes, pot arribar a tenir la mateixa mida que la gamba grossa, de color vermell encès amb podobranquies molt característiques. Presenta un marcat dimorfisme sexual.

S´Abanell, una platja a contracorrent

Publicat el Març 2, 2015 per Manel

“Ara que sembla que tornen amb les regeneracions de platges al Maresme, us presento la història d’un despropòsit”

Aquesta és la història d’un seguit de despropòsits que s´inica a les primeres dècades dels. XX i que continua fins avui mateix i que ha menat la platja de S´Abanell a una situació de regressió insostenible, especialment en el seu tram més proper a la Tordera.

La platja de S´Abanell entre 1950 i 1955. Es pot observar la reraplatja amb els pins. Foto Josepet Romaní

La platja de S´Abanell, o dels pins, era el gran sorral del sector nord del delta de la Tordera. Situada entre l’istme de Sa Palomera i el propi riu, es tracta del darrer tram de platja abans de endinsar-nos en l’univers rocós de la Costa Brava.

S´Abanell és un clar exemple de gestió desintegrada de les platges on, en lloc de fer un plantejament global de la problemàtica, es tracta aquesta de forma fragmentada, parcial i a voltes barroera, com aquell que va tapant forats a mesura que apareixen i va fent cada vegada més gros el problema inicial.

S´Abanell, a diferència de les platges del Maresme, les seves veïnes, és una platja de comportament deltaic, és a dir, el seu manteniment depèn del bon funcionament de la desembocadura de la Tordera.

S´Abanell en els anys 70 amb el boom turístic i el barri dels pins

En aquest cas, la regressió es produeix quan les aportacions anuals netes de sediments de la Tordera no són suficients per a contrarestar les pèrdues per erosió, així els pocs sediments que aporta el riu es distribueixen cap al sud, especialment a la zona de Malgrat de mar, per acció de la deriva litoral. Durant la primavera i l´estiu, quan el vent de garbí és predominant, aquests sediments serien els qui contribuirien a farcir de sorra la platja.

A inicis del s XX, S´Abanell tenia una extensió considerable, en alguns punts de fins a 100 m d’amplària, amb una zona dunar molt ben estructurada. Aquest cordó dunar va ser fixat a les primeres dècades amb la plantació del pins, que li donen el sobrenom. Posteriorment, el boom turístic i el propi creixement de Blanes va ocupar aquesta reraplatja formant el barri dels pins i la zona hotelera.

Durant la dècada dels 70 es produeix una brutal extracció d´àrids entre Fogars de Tordera i el propi Delta, que juntament amb la impermeabilització del sòl per l´augment de la superfície forestal i els processos urbanístics contribueix en l´inici de la regressió de la platja.

L’extracció de sorres del banc situat davant mateix del delta per a regenerar les platges del Maresme al 1994, i que era el responsable de contrarestar els efectes erosius a S´Abanell, agreuja encara molt més els processos regressius.

Pous de captació i estació de bombament de l´ACA, avui aquesta infraestructura ha estat desmantellada.

Per acabar-ho d’adobar, el 2002 entra en funcionament la planta dessalinitzadora. La infraestructura s´alimenta d´aigua marina i per això es construeix una estació de bombeig al marge nord de la desembocadura, el punt més sensible a tota aquesta problemàtica i deu pous de captació al tram de platja més pròxim. A partir d’aquest fet , la platja desapareix gairebé tota en el sector més proper al riu, posant en perill els càmpings de la zona i degradant l’àrea, que es veïna d´un espai protegit de la xarxa natura 2000. Darrerament l´ACA ha desmantellat totes aquestes infraestructures.

Tram sud de la platja de S´Abanell totalment erosionat per acció d´un temporal (2007) Foto: Laboratorio de Ingeniería Marítima (LIM).

Una solució més o menys definitiva a llarg termini passa irremediablement per recuperar la funcionalitat de la desembocadura de la Tordera, així s’hauria de d’eliminar les canalitzacions i els espigons de la desembocadura i els càmpings que es troben a ambdós costats del delta. Veurem el tractament que es fa en aquest tram en el futur projecte de regeneració de platges.

L´or vermell (II): A la gamba

Publicat el gener 26, 2015 per Manel

La gamba es pesca amb l’art de bou. Cada dia els quillats que “van a la gamba” surten de port ben d´hora i fan proa cap als caladors situats als límits de la plataforma continental i als flancs de canyons submarins. Els vaixells s’allunyen fins a unes 20 milles de la costa.

La pesca de la gamba és l´únic tipus de pesquera d’arrossegament que és monoespecífica, selectiva i dirigida. Quan els quillats “van a la gamba” utilitzen uns arts especials dissenyats per treballar a grans profunditats (de fins a 800 m).

Cada dia fan diverses calades o bols arrossegant els paranys pels fons fangosos dels pendents del tal•lús i per les baranes (vores) i sots (parets) dels canyons submarins. Un cop la captura està a bord, seleccionen els exemplars segons la seva mida: petita, mitjana, grossa i extra. Quan més grossa, millor preu assoleix al rotllo.

Pescadors seleccionant les gambes segons la seva mida

Els pescadors utilitzen la més avançada tecnologia a l’hora de pescar. A més dels moderns sistemes de posicionament i d’ecolocalització per a conèixer la situació de la gamba, fan servir també, sensors que en tot moment els donen informació de l’obertura de l’art mentre aquest s’està arrossegant i saber així com treballa.

Entre la primavera i l’estiu les gambes grosses i madures se situen normalment al tal•lús i a les “baranes” entre els 600 i 900 m de profunditat. A la tardor i durant l´hivern, en els “sots”, es captura gamba de mida més petita. Les barques segueixen aquest ritme biològic anual i les vedes també s’hi adapten.

La comunitat científica considera que la gamba és un recurs no del tot sobreexplotat. Això es deu a la dificultat de la seva pesquera, a la seva elevada taxa reproductiva i a que els juvenils viuen a molta fondària, fora de l’abast de l’art de bou. No obstant això, aquesta activitat no està lliure de produir un greu impacte sobre els fons marins per l´efecte de les portes sobre el biòtop. La sobredimensió de la flota, també fa que el recurs pugui córrer perill. Un signe inequívoc d´aquest fet és el descens progressiu de les talles en les captures.

Els quillats són les barques que “van a la gamba”

Per tal d’assegurar la sostenibilitat del recurs, la flota que va “a la gamba” als diferents ports de la costa catalana realitzen aturades biològiques. Aquestes vedes comencen als ports gironins i es desplacen en el temps a mesura que es va cap al sud. A Palamós, on primer s’aturen, el Pla de Gestió de la Gamba, obliga a deixar de pescar dos mesos. Aquí la veda va començar el passat 7 de gener. A la resta de ports de la demarcació de Girona on també s’explota aquest recurs (Roses, Port de la Selva i Llançà), es pararà del 6 de febrer al 8 de març. A Blanes i a Arenys l’aturada serà del 18 de febrer al 20 de març. L’objectiu d’aquest tipus de veda és protegir als alevins i així poder mantenir l´esforç pesquer en el rendiment màxim sostenible (RSM) per poder garantir la continuïtat de la pesquera.

Evolució anual de les captures de gamba als principals port de la Costa catalana. Les línies verdes discontinues corresponen a episodis de cascades submarines. En groc es pot observar en tots els cassos un augment significatiu de les captures entre 2 i 5 anys després de l´episodi. (Font: Company JB, Puig P, Sardà F, Palanques A, Latasa M, et al. (2008) Climate Influence on Deep Sea Populations)

De manera cíclica, cada 6-11 anys, se succeeixen episodis on la gamba quasi desapareix. Són provocats pel fenomen de les cascades submarines, corrents molt forts d´aigua freda que es canalitzen per les valls i canyons submarins i que desplacen les gambes a molta profunditat. Les cascades submarines són un procés oceanogràfic produït durant l´hivern, quan les aigües superficials es refreden i guanyen densitat a causa dels vents freds de la zona del Golf de Lleó. En el cas de la gamba, les cascades submarines actuen com a una veda natural.

L’or vermell (I): Aristeus antennatus

Publicat el Desembre 22, 2014 per Manel

”Amb aquesta entrada s’enceta una sèrie sobre la gamba vermella que s’aniran publicant de manera mensual. La gamba vermella és avui el veritable or vermell dels nostres pescadors. Les seves captures representen la meitat dels guanys en moltes confraries”

A la mediterrània es coneixen unes 150 espècies de gamba diferents, de totes, la més apreciada i valorada és la gamba vermella o gamba rosada. La gamba vermella (Aristeus antennatus) és el recurs més preuat dels quillats que van a l’art de bou. Es pesca a pràcticament tots els ports de la costa catalana, però les seves captures són més destacables al litoral gironí amb un màxim al port de Palamós. Les captures d’aquesta espècie representen en bona mesura la continuïtat de la pesca d’arrossegament. Sense els guanys que s’obtenen amb la gamba, probablement hi hauria una reestructuració en la flota de quillats.

Font: Museu de la Pesca a partir de dades de la Direcció General de Pesca i Afers Marítims. Generalitat de Catalunya

La gamba vermella és un crustaci decàpode i com tots els representants d’aquest grup presenta un esquelet extern quitinós que muda de dues a quatre vegades cada any. En el seu habitat, els fons oceànics fangosos, té una coloració quasi transparent però un cop pescada i en contacte amb la llum pren tonalitats vermelloses característiques que en poques hores poden virar cap a tonalitats més morades i finalment negres quan ja no és ben fresca i acabada de pescar.

Sense cap mena de dubte, la gamba vermella és el veritable or vermells dels nostres pescadors

El seu cos es divideix en dues parts, el cefalotòrax, allò que anomenen el cap i l’abdomen, la part més carnosa i apreciada. Al cap presenta unes llargues antenes que les usa com a quimiosensors, a continuació hi ha una sèrie d’apèndix relacionats amb la ingestió d´aliment,, i uns artells locomotors que li serveixen per a desenterrar les seves preses (petits crustacis, bivalves i cucs poliquets). Al cefalotòrax s’hi localitza també l’espina rostral que, en aquesta espècie, està molt desenvolupada. Precisament aquest element serveix per a la determinació del sexe. De totes maneres, les talles més grosses solen coincidir amb les femelles mentre que les més petites són mascles. L’abdomen presenta cinc parells d´ apèndixs que tenen funcions nedadores. El darrer segment s’anomena tèlson.

La gamba vermella. Dibuix: Jordi Corbera. Història Natural dels Països Catalans

Les femelles són fecundades entre el març i el juliol. L’esperma queda protegit durant uns mesos al seu ventre, en una càpsula grogosa, de la mida d’un gra d’arròs, que s’anomena espermatòfor. Els ovaris maduren entre abril i octubre i les postes són molt nombroses, una mateixa femella pot arribar a pondre un milió i mig d’ous. Els seu desenvolupament és indirecte. És una espècie de vida curta que sòl viure com a màxim uns dos anys.

La gamba vermella realitza migracions verticals i estacionals molt marcades. De nit es pot localitzar al voltant dels 150 m de fondària mentre que durant el dia pot submergir-se fins als 800 m. Això fa que en determinades èpoques de l’any sembla que desapareix-hi, aquest fenomen es produeix de manera cíclica cada set o vuit anys.

HISTÒRIESDEMAR

Arxiu d'etiquetes: Maresme