Viure amb els peus al cap no deixa de ser una cosa complicada i difícil d’imaginar, hi ha però un grup d’organismes marins amb aquestes característiques, els cefalòpodes. Literalment el mot indica precisament aquest fet, organismes que tenen els peus al cap. Malgrat que no ho sembli, els cefalòpodes és una classe de mol·luscs que es caracteritzen per no presentar cap closca externa, cosa que els facilita la seva forma de vida. Els representants més populars dels cefalòpodes són el calamar, la sèpia i el pop. Dins d’aquest grup s’inclouen alguns dels animals més grans del planeta com ara els calamars gegants que poden arribar a assolir 18 m de longitud.
En ser un grup eminentment nedador, hi ha hagut d’haver una evolució respecte a la resta de mol·luscs que són més aviat bentònics. En aquest cas, i per reduir la densitat del cos, en les formes més primitives (ammonits i nàutils) es manté la closca externa dividida en cambres per facilitar la flotabilitat i en la majoria d’espècies actuals la closca s’ha fet interna, s’ha anat reduint (calamar i sèpia) o ha desaparegut del tot (pop). En algunes espècies vivents com ara els nautils, considerats fòssils vivents, encara hi és present.
Al cap dels cefalòpodes és molt robust i diferenciat de la resta del cos. En ell s’hi troben una sèrie de braços o tentacles que solen presentar ventoses i que estan units entre si per una membrana Inter tentacular. La funció d’aquestes ventoses és la d’immobilitzar les preses. La boca està entre els tentacles i presenta unes mandíbules molt potents en forma de bec de lloro. Els ulls són molt complexos i són anàlegs al dels vertebrats.
El cefalòpodes posseeixen cèl·lules pigmentaries en el seu cos anomenades cromatòfors, que disposen de pigments que s’expandeixen o condensen i canvien de color segons l’ambient i l’ estat d’excitació. En moltes espècies hi ha òrgans lluminosos que tenen un paper important la comunicació entre ells.
La majoria de cefalòpodes són nedadors molt actius. Excepte el pop que viu reptant entre les roques i és hàbitats més aviat bentònic. Les aletes li serveixen com a hidroestabilitzadors. Es mouen gràcies a les contraccions que fa el cos degut a la seva potent musculatura i a un sistema de propulsió a raig a traves els sifons.
Són voraços depredadors i s’alimenten de crustacis, peixos i d’altres mol·luscs. Disposen d’ una glàndula productora de tinta, un líquid espès i negre que confon els depredadors i els permet la fugida.
Tenen els sexes separats i la fecundació és interna. La posta pot ser tant al substrat com d’ous flotants en la columna d’aigua. En alguns cassos la femella mor després de la posta. En la còpula el mascle transfereix els espermatòfors a la femella. Per fer-ho ho fa a través d’un tentacle modificat en òrgan copulador anomenat hectocòtil.
Existeix un ampli registre fòssil, algunes formes primitives presentaven closques de diversos metres de longitud. Entre els fòssils més coneguts hi ha els ammonits, amb closca externa com els actuals nàutils i els belemnits bastants semblants als actuals calamars i a la sèpia. Això és però, una altra històriademar.
HISTÒRIESDEMAR 