El musclo, un marisc molt popular

Publicat el Octubre 10, 2016 per Manel

Un dels millors records d´infantesa que tinc de la meva família és quan anàvem a la platja tots plegats a passar el dia. Arribàvem ben d´hora i acabàvem la jornada amb les últimes llums. A la platja de la Murtra a Sant Pol, esmorzàvem, dinàvem i també berenàvem. Un dels moments més esperats era quan anàvem fins a les roques a arreplegar un grapat de musclos que, un cop nets, els coíem amb un fogonet i els menjàvem allà mateix.

Aquest comportament, abans molt habitual, doncs no érem pas els únics que fèiem això, avui s´ha convertit en una pràctica no exempta de risc. Ara ja pràcticament ningú consumeix els musclos “salvatges” de la nostra costa i encara menys a la mateixa platja acabats d´agafar. L´afany regulador i sancionador de les administracions i les recomanacions sanitàries han produït un canvi d´hàbits en molts pocs anys.

Preparats al vapor resulten excel.lents

Al Maresme els musclos entapissen les roques de la costa creant veritables mantells negres. Consumits bullits a la mateixa platja són una menja excel·lent pel seu intens gust a marisc. La costa del Maresme es un bon lloc per a la captació de larves de musclo que després s’engreixaran a les muscleres d´arreu. Al calador de “Els colls” davant del Masnou, durant anys hi va haver instal·lacions per aquest efecte.

Certament consumir animals filtradors, com ara els musclos, sense haver estat depurats abans s´ha convertit en una activitat de risc malgrat que no conec cap cas d´intoxicació per aquesta raó. Ja en els anys 30, Emerencià Roig en la seva obra “La pesca a Catalunya” (1927) fa referència a aquest fet especialment per la proliferació de vivers. En aquest cas, els musclos als quals es refereix l´autor estaven situats a dins els ports que, amb la introducció dels motors d´explosió i l´abocament de residus fecals canvien ràpidament la qualitat de les aigües i que, malgrat tenir un bon aspecte, acumulen al seu interior toxines que poden provocar trastorns estomacals que podien arribar a ser severs. Roig documenta fins hi tot cassos d´intoxicacions que han arribat a produir la mort.

EL musclo és sens dubte, el marisc més popular

Actualment els musclos que es comercialitzen a les peixateries procedeixen de muscleres, la majoria situades a les badies del Delta de l´Ebre, els Alfacs i el Fangar. L´espècie comercialitzada, Mytillus galloprovincialis, és la més adaptada a les aigües mediterrànies.

En aquest cas, els productors d´aquest mol·lusc a les “Terres de l´Ebre”, estan patint les conseqüències de: la disminució del cabal i de l´aport de nutrients per part del riu, dels abocaments incontrolats a les badies, de la disminució de l´oxigen dissolt en l´aigua i sobretot de l´augment de la temperatura superficial de l´aigua a causa de l´escalfament global. Quan la temperatura de l’aigua de mar està per sobre dels 28 º C, s´atura el creixement de l´espècie i les cries de musclo acaben morint.

La practica totalitat de producció de musclos és a les musclesres del delta de l´Ebre

Malgrat totes aquestes recomanacions i sancions, continuo consumint el musclo de roca que creix a la costa del Maresme. A la instal·lació de la piscifactoria abandonada que hi havia just davant d´Arenys de mar hi creixien uns musclos excel·lents que no tenen ni punt de comparació amb els exemplars controlats sanitàriament i de gust aigualit que es poden trobar a les peixateries. I és que, sóc un temerari, o potser sóc un romàntic.

Pescar amb els peus a terra (I): ralls i fitores

Publicat el Octubre 3, 2016 per Manel

Respon

Hi ha alguns sistemes de pesca ancestrals que tenen com a denominador comú el fet que el pescador els cala i els lleva des de la mateixa platja, mullant-se, com a molt, els peus fins als genolls. Tots aquests ormeigs de pesca d´aquest grup avui estan pràcticament desapareguts degut a que, precisament l´estreta franja on es calaven antigament avui és un espai pràcticament erm de vida, són coses del mal anomenat progrés. Només les canyes de pescar són significatives si més no a nivell de pesca recreativa.

Temps era temps, que en els dies de calma xixa, els pescadors sortien amb els ralls, les fitores, els rastells o les canyes a provar sort. Eren sistemes de pesca de subsistència i d´autoconsum en una època on una gran majoria passava penúries. Pescadors i no pescadors tenien en algun de racó algun d´aquests enginys que els permetia capturar bon peix sense necessitar d´embarcar-se.

El Rall encara s´usa de forma recreativa en alguns punts del delta de l´Ebre. Foto: Josep Torta

Aquests ormeig de pesca es podrien classificar en quatre categories. La primera, inclouria els enginys fets amb xarxa on hi destacaria el rall. En el segon grup els estris metàl•lics que servien per enfilar el peix tal i com si fossin llances. En aquest grup hi hauria la fitora. La tercera categoria la formarien el que avui en dia anomenem ormeigs de canya que inclou la més popular d´aquestes tècniques. Per acabar hi hauria els rastells de marisqueig. Dins d´aquesta categoria també es podria incloure també la recol•lecció de mol•luscs fixats a la roca com ara les pagellides o el populars musclos així com la captura de garoines amb les garoteres.

El Rall és una xarxa circular que és llançada amb molta tècnica i habilitat per a capturar els peixos que s´acosten més a la franja litoral. Tota la circumferència d´un rall està armada amb ploms perquè, un cop la xarxa cau a l´aigua, aquesta s´enfonsi ràpidament. En el centre del rall hi ha una cap que al ser estirat converteix el parany en una bossa d´on és impossible sortir. Els ralls van ser introduïts a casa nostra a l´època de dominació musulmana.

Fitores al Museu de la peca de Palamós

L’ús de ralls era molt popular en estuaris, en la desembocadura de rius i en la pesca fluvial. Cal certa destresa i molta tècnica per a llençar correctament un rall. El pescador solia portar el rall a l´espatlla i al llançar-lo li donava un moviment de rotació i havia de procurar que aquest caigués totalment desplegat.

El rall havia estat un ormeig de pesca molt estès al delta del Llobregat. També era utilitzat al Ter i a l´Ebre. Precisament avui encara es llança algun rall a la zona del delta d´aquest riu. Amb el rall es pescaven mabres, llisses i en general peix menut. En l´actualitat al país valencià hi ha associacions a mig camí entre la tradició i l´activitat esportiva que es dediquen a la recuperació d´aquest ormeig i que organitzen exhibicions, i fins tot campionats.

Entre els enginys de pesca de ferro i que enfilen el peix hi ha la fitora. Aquest es un dels aparells de pesca més senzills i alhora més cruels que existeix. Aquests sistemes de pesca són segurament dels més ancestrals i avui ja estan pràcticament en desús. En aquest grup, a més de les fitores, inclourem els arpons, l´arpeta o el ganxo. Una fitora està formada d´un mànec llarg, normalment de fusta, a l’extrem del qual hi ha un travesser perforat amb punxes en nombre molt variable. Per pescar amb fitores cal enfilar el peix des de la superfície com aquell que fes servir una llança. L´inconvenient, evidentment és que la captura resulta molt malmesa.

La paranoia de la tonyina

Publicat el Juliol 11, 2016 per Manel

La paranoia de la tonyina comença quan són encerclades i capturades al canal d´Eivissa, després són transportades a les gàbies d´engreix de l´Ametlla de Mar on són alimentades amb peix provinent de la Xina i del Perú, a continuació són comercialitzades als Estats Units i al Japó i la trobem a les cartes dels restaurants més esquists.

Si algun sector pesquer gaudeix d´una molt bona salut econòmica, aquest és el de la pesca de la tonyina vermella (Thunnus thynnus) a la Mediterrània. Malgrat les restriccions que ha imposat la Comissió de Pesca de la Unió Europea per a recuperar un recurs que va estar al límit de la extinció, els pocs que tenen concessió per a la captura d´aquests grans túnids, fan l´agost durant tot l´any.

Les quotes establertes per l´ICCAT (International Comission for the Conservation of Atlantic Tunas) ha fet recuperar les poblacions de tonyina vermella en pocs anys. Aquestes van ser establertes al 2008 davant els crits d´alarma per la situació altament crítica d´aquesta espècie. Precisament la situació optimista que hi ha actualment fa que el sector apreti a l´UE perquè obri molt més l´aixeta de la permissivitat i ampliï les quotes actuals. Cal tenir molt present que quan es parla de pescadors amb concessió per a les captures de la tonyina vermella ens estem referint a un lobby reduït però molt potent i amb molta capacitat d´influència a primera fila de decisions.

Les gàbies d´engreix del grup Balgefó a l´Ametlla de Mar tenen capacitat per acollir fins a 3 milons de tones de tonyina

A casa nostra la indústria de la tonyina vermella es centra bàsicament al port de l’Ametlla de Mar. Allí, les empreses concessionàries, capturen les tonyines vives i les mantenen en gàbies d´engreix fins que tenen la mida òptima per a ser comercialitzades. D’aquesta manera, d´una banda augmenten els ingressos i d´altra controlen l´stock de tonyina vermella comercialitzada per a mantenir els preus a la part alta.

La tonyina es captura amb arts d´encerclament semblants a la teranyina. La principal zona de pesca de la tonyina vermella està situada al canal que hi ha entre Eivissa i la Península, ja que per capturar-les s´aprofiten les rutes de migració primaveral d´aquesta espècie. Per a la localització de les moles s´usen mitjans aeris que tenen com a base aeroports del nord del Magreb i sistemes de posicionament per satèl•lit. Tot un desplegament de tecnologia al servei d´enormes guanys.

Els establiments d´alta gastronomia relacionada amb la tonyina vermella comencen a proliferar arreu

Un cop pescades són transportades amb remolcadors fins a l´Ametlla on hi ha les gàbies d´engreix i on hi romandran fins que tinguin la mida adequada. Les flotes tenen trenta dies per a realitzar les captures. Aquest any la temporada ha anat entre el 26 de maig i el 24 de juny. Es dóna la paradoxa que, amb pocs dies de feina tenen tota la captura de l´any. La principal empresa de l’Ametlla se li ha assignat aquest any 1500 tones de tonyina que ha capturat tant sols en quatre dies. Aquesta quantitat de peix representa el 28% de tota la quota que té assignat l´Estat Espanyol.

Les tonyines un cop capturades es transfereixen a les piscines de transport que les portaren fins a les granges d´engreix de l´Ametlla. A partir d´aquest moment s´usen càmeres estereoscòpiques per a determinar el pes exacte dels exemplars. Un cop a les instal•lacions d´engreix s´alimenten amb petits pelàgics com ara sardina, seitó o bé farina de peix de molt bona qualitat. Normalment el peix per a l´engreix és subministrat pels pescadors d´encerclament locals, però amb la greu davallada de les captures de sardina i de seitó, avui el peix arriba dels caladors del Perú, de Xile i fins i tot de la Xina. Les gàbies d´engreix de l´Ametlla tenen una capacitat per a 3 milions de tones de peix. En les instal•lacions d´engreix es comporten com a voraços depredadors, veritables màquines de menjar i d´engreixar-se.

Finalment, un cop assoleixen la talla per a comercialitzar-se, la major part de la tonyina es porta on hi ha més demanda, especialment al Japó. En el nostre cas el 85 % de la tonyina comercialitzada a l´Ametlla acaba als mercats asiàtics i als Estats Units.

El Menja-roques

Publicat el Juny 20, 2016 per Manel

El dàtil de mar (Lithophaga lithophaga) és, com molt ben bé indica el seu nom científic, un veritable menja-roques. Aquest mol•lusc bivalve que, pertany a la mateixa família que el musclo (Mytilus galloprovincialis) , viu en fons de roca calcària que perfora lentament a partir de la segregació d´una substància àcida que desfà el carbonat de calci i que va acompanyada per una rotació de la closca que actua com a abrasiu.

Roca calcària perforada amb les empremptes inconfundibles del dàtil de mar

El mol•lusc, es fixa al substrat rocós ja en estat larvari i a partir d´aquest moment, comença la dissolució de les sals carbonatades de la roca, creant estranyes galeries que els protegeix de manera molt efectiva de possibles depredadors. Un cop desapareix l´espècie, aquestes són ocupades per altres inquilins que les usen com a cau o per a protegir-se. El dàtil de mar prefereix sobretot les parets verticals i els extraploms.

La closca d´aquest bivalve té forma cilíndrica i allargada amb les dues valves iguals i de color bru que recorda molt a un dàtil. Es tracta d´un marisc molt fi i molt apreciat gastronòmicament al llarg de tot el litoral mediterrani espanyol on hi viu entre els 0 i els 25 m de profunditat.

La costa rocosa del Baix Ebre i Montsià és molt rica en dàtils de mar

Al litoral català es troba bàsicament a la costa del Baix Ebre i el Montsià. A Sant Carles de la Ràpita i a les Cases d´Alcanar s´explotava comercialment fins fa relativament pocs anys. A la costa Brava només és present al Montgrí i a les illes Medes. L´elevat valor gastronòmic del dàtil de mar fa que la seva recol•lecció posi en perill la seva pervivència. Per acabar-ho d´adobar, el seu creixement és molt lent, es calcula que al voltant d´uns 3mm a l´any. A més, té un cicle de vida relativament llarg ja que pot arribar a viure fins a 50 anys. La destrucció del seu hàbitat per la massificació i freqüentació de la línia de costa, la construcció de ports i esculleres o la contaminació fan que ara per ara, tinguem un greu problema per a la supervivència d´aquest mol•lusc. Un altre dels enemics d´aquesta espècie són els seus depredadors naturals com ara les estrelles de mar, sobretot (Marthasterias glacialis).

És per tot això que el dàtil de mar està inclòs a la llista d´espècies amb protecció especial de la Directiva Hàbitats, en el conveni de Berna (espècies de fauna estrictament protegides) i en Conveni de Barcelona (llista d´espècies en perill o amenaçades).

Malgrat tractar-se d´una espècie protegida, aquesta és l´entrada que il.lustra el dàtil de mar a l´enciclopèdia.cat Foto: GIC Moià

La seva extracció produeix a més, un greu impacte ambiental i la destrucció total del seu hàbitat. La seva recol•lecció es feia tradicionalment amb escarpa i martell. Avui també s´usen els martells pneumàtics i fins hi tot s´han arribat a fer servir explosius per a fragmentar la roca i poder collir-los.

Al nostre país, aquesta espècie s´explota comercialment a la costa de Tarragona, al nord de Castelló i a les illes Balears. La seva extracció està prohibida però encara en continuem trobant als mercats. La majoria dels dàtils de mar que es comercialitzen provenen del nord d´Àfrica, d´Argelia i del Marroc. També es detecta el consum fraudulent d´exemplars capturats a la nostra costa i etiquetats com a procedents de l´Àfrica.

Per tal de poder recuperar l´espècie caldria implementar de manera efectiva el control de la prohibició del seu marisqueig i el control dels nombrosos furtius, especialment Tarragona, al país Valencià, a Murcia i a Andalusia on treballen amb total impunitat. Caldria també prohibir les importacions del nord d´Àfrica per evitar la picaresca de comercialitzar exemplars recol•lectats a les nostres aigües. S´hauria d´incloure l´espècie dins el Catàleg d’Espècies Amenaçades amb la categoria d’interès especial i finalment caldria implementar campanyes d´Educació ambiental en la ciutadania per a conèixer la problemàtica de la seva recol•lecció i per disminuir la seva demanda.

Peix de custodia

Publicat el Juny 13, 2016 per Manel

Respon

La custodia ambiental és aquella estratègia de conservació basada en la participació dels diferents agents implicats en un territori determinat, de les administracions públiques que hi tenen competència i de les entitats conservacionistes, perquè així se’n faci un us responsable i sostenible.

La custodia del territori, evidentment, també s´aplica al medi marí. A partir d´aquest fet apareixen diversos projectes com ara la custodia marina dels canyons del Maresme. Aquest projecte és el resultat de l´establiment d´una zona d´especial interès par a la conservació de cetacis, sobretot per la presència de Cap d´Olla gris (Grampus griseus) i posteriorment proposada com a ZEPIM (Zona especialment protegida d´importància pel Mediterrani).

Area de la zona de custodia: canyons del Maresme

L´àrea de custodia “Canyons del Maresme” té una superfície total de 2300 km2 i està formada per els canyons submarins del Maresme, pel canyó de Blanes i, a molta menys profunditat, les praderies de posidònia que hi ha al Maresme central, especialment davant de Mataró. La projecció “en terra” d’aquesta àrea aniria des de la desembocadura del Besos i fins a la punta de la Tordera.

Els tres canyons més importants d´aquesta àrea són el canyó del Besos, el canyó d´Arenys i especialment el canyó de Blanes que trenca completament la plataforma continental en aquest punt arribant a profunditats de fins a 1800 m.

Els usuaris implicats en el projecte de custodia són bàsicament els pescadors artesanals de la Costa del Maresme, especialment els pescadors d´Arenys de Mar i els de Blanes, encara que també hi ha els pescadors de Badalona, de Montgat o de Mataró entre d´altres. Queden al marge del projecte de custodia d´aquesta àrea els pescadors de Bou per al greu impacte que produeixen els arts d´arrossegament sobre el medi i per ser una pesquera molt poc selectiva.

Els pescaodrs artesanals són els principals agents implicats en la custodia marina

Amb aquesta iniciativa es pretén incentivar el col•lectiu de pescadors artesanals i els seus productes perquè d´aquesta manera es pugui ajudar a sobreviure aquest col•lectiu. Certament es una llàstima que els quillats d´arrossegament no hagin pogut incorporar en el projecte de custòdia malgrat que la pràctica totalitats de caladors on arrosseguen els seus arts estan als marges d´aquests canyons.

El peix de custodia està capturat pels nostres artesans del mar amb els arts menors: tècniques molt poc agressives amb el medi ambient. A més es tracta d´un producte de proximitat i de molta qualitat. Entre els arts de pesca que fan servir aquests pescadors hi ha: el palangre, les nanses, els cadups, els tresmall, l´encerclament.

Logotip del peix de custodia

Per tal de promocionar les captures artesanals fetes als canyons del Maresme, les entitats conservacionistes van implementar la “cistella de peix de custodia”, que els mateixos pescadors s´encarreguen de portar cada dia des de les seves barques fins al domicilis particulars a través d´una cooperativa de consum. La cistella de custodia està formada per peix fresc de temporada com ara rogers, sargs, besucs, sorells, sonsos, pagres, déntols,…

Un aspecte molt interessant d´aquest projecte de custodia es etiquetatge de tots aquests productes amb una marca de qualitat i així donar-li un valor afegit i fer que els nostres pescadors artesanals puguin continuar guanyant-se la vida i en conseqüència continuar sortint cada dia a la mar.

El misteri dels petits pelàgics

Publicat el Mai 30, 2016 per Manel

Dins els anomenats petits pelàgics s’inclouen aquelles espècies de mida petita, que, neden activament i de manera independent del fons marí, tenen interès comercial i es capturen amb arts d´encerclament o teranyina. Els representants més populars d´aquest grup són la sardina (Sardina pilchardus) i el seitó (Engraulis encrasicolus).

D´uns anys ençà les captures d´aquestes espècies han anat a la baixa de manera exponencial així com també ho han fet els preus. Temps era temps, la comercialització en llotja de petits pelàgics es feia a l´engròs, en caixes. Avui, la realitat és molt més magre i el sector està immers en una greu crisi.

Les captures de petits pelàgics han passat de fer-se a l´engrós, en caixes a ser pescades gairebé d´una en una

Des del 2008 les captures d´aquestes espècies han disminuït un 86%. La situació és especialment crítica a la costa Tarragonina. Al port de Tarragona, per exemple, a l´any 1999 es van capturar 6,1 milions de kg de sardina, al 2008 van ser 1,7 milions de kg i al 2015 amb prou feines s´ha arribat als 250.000 kg. Però, com s´ha arribat a aquesta situació?

La diagnosi d´aquest desastre és senzilla. Per una banda, la sobreexplotació que ha patit històricament el recurs, i per altra banda els efectes derivats de l´augment de la temperatura de l´aigua del mar i de la disminució dels sediments que aporten els rius, i que alhora ajuden a fertilitzar-lo. Nosaltres només tenim marge de maniobra per incidir en la sobrepesca mentre que els altres factors són del tot incontrolables, si més no a curt termini.

Evolució de les captures anuals de sardina als ports catalans. Noteu la forta davallada.

La disminució del les aportacions dels sedimentaris fluvials, i per tant de nutrients, incideix directament en la disminució de la producció primària. En conseqüència, al haver-hi menys fitoplàncton, la resta de la cadena alimentària se’n veu ressentida. La sardina i el seitó són voraços devoradors de plàncton. El resultat de tot plegat és la dràstica disminució d´aquestes dues espècies. A més a més, els exemplars capturats són de mida més petita i amb poc greix acumulat als seus teixits, cosa que fa que tinguin molt menys valor comercial a la llotja. Per acabar-ho d´adobar, l´escalfament de l´aigua impedeix la barreja vertical de masses d´aigua amb diferent densitat i provoca que aquestes espècies es reprodueixin abans i les seves postes siguin menys nombroses. Si a tot plegat hi afegim la sobreexplotació a la que estan sotmeses aquestes espècies per la flota d´encerclament, ja tenim tots els ingredients per a certificar l´acomiadament de la sardina i del seitó de les nostres aigües.

La teranyina, un sistema de vida que corre risc de desaparèixer.

Afortunadament, tant la sardina com el seitó es troben relativament a la base de la cadena alimentària i en conseqüència, la solució a aquest fenomen passa per a l´establiment d´una veda total i a tota la Mediterrània occidental fins que les poblacions es tornin a recuperar. A partir d´aquest moment, i amb l’assessorament dels científics, s´haurien de reprendre l´activitat i establir per cada temporada les quotes màximes que es podrien capturar per a garantir el futur de la pesquera. Certament, totes aquestes mesures hauran d´anar acompanyades d´una reestructuració a fons del sector de la pesca d´encerclament, cosa que farà que sigui un fet traumàtic en alguns ports.

La darrera esperança d´aquest sector es troba en l´estudi Ecopelgol, que l´Institut Francès d´Investigació per a la Explotació del Mar (Ifremer) està duent a terme en l´àrea del golf de Lleó, la regió de la Mediterrània occidental on es produeix la fertilització de tota aquesta zona. Això però, és una altre històriademar.

Peixos tropicals com els de la mediterrània

Publicat el Mai 23, 2016 per Manel

Quan pensem en els mars tropicals, la imatge que sovint ens ve al cap és la d´un fons marí cristal•lí amb peixos de colors llampants a molt poca profunditat. El Mar Roig, o la Gran Barrera en serien els exemples més coneguts, allí els escafandristes queden embadalits amb la vistositat cromàtica del paisatge submarí.

En els fons mediterranis però, hi ha un conjunt d’espècies de peixos acolorits que tanmateix recorden els fons tropicals. Espècies, sobretot de la família dels làbrids, que donen aquest toc tropical a alguns fons litorals de casa nostra.

El fadrí és un dels peixos més acolorits dels fons mediterranis costaners. A la foto un mascle secundàri.

Els làbrids són peixos costaners de mida mitjana que viuen majoritariament en fons rocosos entapissats per algues o per fanerògames. Tenen la boca petita amb uns llavis molsuts molt evidents, d´aquí el seu nom. Són espècies hermafrodites proterogínics, és a dir, que de joves són femelles i amb l´edat esdevenen mascles. El seu comportament reproductor és força complex amb mascles dominants, no dominants, femelles i exemplars intersexuals. En aquest grup hi ha els lloritos, els tords, els llaviós, les julioles o els fadrins.

Entre tots els làbrids destaca pels seus colors de caire tropical, el fadrí (Thalasoma pavo). Aquest peix té el cos allargassat, esvelt i comprimit lateralment. El cap es convex. Presenten un marcat dimorfisme sexual, la seva coloració depèn del sexe i de l´edat. Hi ha mascles primaris, nascuts així, femelles i macles terminals. Aquests darrers són femelles transformades en mascles amb l´edat. Aquests diversos tipus de formes solen formar grups petits on els mascles terminals són dominants. Aquests són solitaris i molt territorials, defenen gelosament el seu territori sobretot quan és l´època de la fressa.

Les famelles són també molt acolorides

Les femelles són més petites i amb colors més apagats que no pas els mascles terminals. Els exemplars juvenils també presenten una diferenciació respecte als individus adults. Els mascles secundaris presenten una coloració verdosa amb línies transversals vermelloses i rosades combinades amb tonalitats blau turquesa especialment al cap. Els mascles joves i les femelles són més petits i tenen tonalitats més groguenques, el cap vermellós i una taca negra a la base de l´aleta dorsal.

El fadrí és una espècie freqüent a les praderies de posidònia i als fons rocosos litorals ben conservats de fins a 25 m de profunditat. Els mascles, més grossos, solen mesurar fins a 20 cm, mentre que les femelles no arriben als 10 cm. Es reprodueix entre el juny i el juliol. La fressa és pelàgica.

És un voraç depredador que s´alimenta especialment de mol•luscs, bivalves, crustacis i garotes. Es refugia en les esquerdes i cavitats que hi ha en els fons rocosos on viu. Es mou de manera frenètica gràcies al moviment rapidíssim de les seves aletes pectorals. Malgrat que no té interès comercial, el fadrí és una espècie apreciada entre els afeccionats a l´aquariofília. Es pot capturar viu amb petites nanses. Aquesta és una espècie en expansió gràcies sobretot al progressiu augment de la temperatura de l´aigua del mar deguda a l´efecte hivernacle. Això, però, és una altre històriademar.

La mediterrània és un desert

Publicat el Mai 16, 2016 per Manel

Aquesta és una de les frases més cèlebres del gran ecòleg Ramon Margalef, que fa referència a la productivitat del nostre mar. Certament, a nivell de producció primària, la Mediterrània és equiparable a la d´una àrea semi desèrtica.

S’entén per productivitat la capacitat que té un ecosistema per produir biomassa per unitat de temps i superfície. Aquest paràmetre ens dona una idea de la eficàcia d´un sistema natural. Els valors de productivitat fan referència a la producció primària a través del procés de la fotosíntesis.

Les aigües transperents per a la mediterrània són més aptes pel turisme que no pas per a la pesca

Per mesurar la productivitat es fa servir com a unitat la quantitat de Carboni capaç de produir per unitat de superfície i de temps ( g C/ m2 any). Així, segons els treballs de Margalef, la productivitat de la Mediterrània és de mitjana entre 50 i 85 g C/m2 any. Molt baixa si ho comparem amb altres indrets del la terra com per exemple el Mar del Nord on es troba entre 100 i 450 g C/m2 any. En aquest sentit la mediterrània es molt més propera a la d´un llac oligotròfic, que té una productivitat d´entre 10-80 g C/ m2 any.

Els intervals de variació de la productivitat es deuen, d´una banda, a la dificultat de fer les mesures i per l´altra a la gran diversitat de valors segons les mesures, siguin fetes a mar obert on els valors són molt més baixos que la mitjana o la costa on son bastant més elevats.

la transparència de les aigües mediterrània és sun senyal de la seva baixa productivitat

La raó de la baixa productivitat de la mediterrània cal buscar-la en el funcionament de la conca. La mediterrània funciona com a un estuari negatiu. El nostre mar es comporta com una conca de concentració on les pèrdues per evaporació són més elevades que les entrades a través dels rius i de la precipitació. L´excés d´evaporació fa que la salinitat de l´aigua, i en conseqüència la seva densitat, sigui més elevada que, posem pel cas, les masses d´aigua del veí Oceà Atlàntic. Per compensar les pèrdues per evaporació i igualar el balanç, entra aigua des de l´Atlàntic fins a la Mediterrània per l´Estret de Gibraltar. Aquesta aigua que entra, ho fa en superfície perquè és mes lleugera. Al mateix temps, en profunditat, surt aigua Mediterrània més densa, cap a l´Atlàntic. Aquesta aigua profunda que es perd està carregada de sals nutritives. El balanç total d´aquest procés representa una pèrdua de nutrients per la Mediterrània que irremediablement es va empobrint des del punt de vista de la productivitat mentre que l´Oceà Atlàntic es fertilitza. La circulació en estuari negatiu del mediterrani té com a efecte positiu que actua com a defensa enfront de la contaminació, per això no serà mai un mar mort.

La circulació en estuari negatiu de la mediterrània fa que perdi irremediablement slas nutritives

La única forma que té la mediterrània de compensar les pèrdues per evaporació està en les aportacions dels cabals d´aigua dolça. Aquests, al mateix temps, també són una font de nutrients per les àrees adjacents a la seva desembocadura. A tall d´exemple, esmentar que els efectes sobre la productivitat dels desguàs del Roine es deixen notar fins al cap de Creus.

A més de les descàrregues dels rius, la mediterrània es pot fertilitzar gràcies a la barreja horitzontal de les seves masses d´aigua amb diferent densitat. Aquest fenomen succeeix durant l’hivern i és particularment important al Golf de Lleó on el mistral i la tramuntana refreden l´aigua superficial que en augmentar la seva densitat es precipita cap al fons i inicia la barreja i l´ascens de nutrients des del fons fins a les aigües superficials. La variacions anuals d´aquest procés degudes a la meteorologia queden reflectides en les fluctuacions de la producció primària. Així els anys més freds van acompanyats de primaveres més productives.

Com a resum de tot plegat, les aigües profundes de la Mediterrània es van empobrint degut a la circulació en estuari negatiu i per altra banda la barreja horitzontal de masses d´aigua no és suficient per contrarestar les pèrdues, i en conseqüència la productivitat total es baixa.

La fi dels xarxaires?

Publicat el Mai 2, 2016 per Manel

Sota la denominació de xarxaires s’acostuma a anomenar a aquells pescadors artesanals que van al tresmall, a les soltes o als boleros. Segurament aquests són, sense tenir-ne res a veure, el col•lectiu de pescadors que s´ha vist més perjudicat pels despropòsits que s’han anat produint en el sector en els darrers anys i que han menat a la situació gairebé catastròfica que hi ha actualment.

Temps era temps que l´activitat dels xarxaires era frenètica arreu dels ports catalans

Els tresmalls, les soltes i els boleros són arts de pesca d´emmallament, és a dir, el peix s’embolica amb la malla de la xarxa en topar amb ella. Tots els sistemes de pesca d’aquest grup són molt selectius i respectuosos amb el medi. Segurament en un mar tant poc productiu com és el nostre, aquets ormeigs són un dels pocs ormeigs que s´haurien de potenciar i afavorir. I és que a casa nostra els peixos s’han de pescar un a un.

Els xarxaires, lluny d’això, pateixen les conseqüències dels estralls “grans”, especialment els quillats de bou i a conseqüència d´aquest fet, d’uns anys ençà, hi ha hagut un degoteig de abandonaments en aquest col•lectiu perquè no surt rentable sortir a mar.

Per llevar o xorrar els arts d´emmallament s’empra un llevador mecànic situat a proa

Els xarxaires calen els seus arts prop de la costa, on teòricament els quillats no poden feinejar. Normalment als marges dels alguers o als límits de les roques. En el darrer cas, cal anar molt a l’aguait per evitar malmetre l´art o perdre’l. En els extrems de la calada s’hi col•loquen uns galls per a senyalitzar el parany.

El tresmall, també anomenat tremall a la meitat sud, és com indica el seu nom un art format per tres xarxes rectangulars superposades. Les dues exteriors, els armalls, són de malla molt més ample que la central o lli que a més té una longitud major que els armalls, i fa replecs on el peix s´hi emmalla. Les tres xarxes van unides per un buldau de suros a la part superior i a un de ploms a la inferior perquè quan es cali l´ormeig quedi disposat de manera vertical i representi un obstacle pels peixos de pas. Cada peça fa aproximadament un metre i mig d´alçada i uns cent metres de llarg.

La feina de desemmalar el peix era feixuga

Els tresmalls es calen normalment amb les últimes llums del dia i se solen llevar a l´alba. El peix topa amb el parany, passa a través de la malla grossa exterior i en intentar retrocedir queda emmallat. Amb els tresmalls es sol capturar peix d´una qualitat excel•lent, de bona mida i amb un elevat valor comercial a la llotja com ara llenguados, molls, pagells, sèpies.

Les soltes és també un art de pesca d´emmallament, a diferència amb el tresmall, en aquest cas la xarxa és única. A més sol està fabricada amb niló, cosa que la fa molt lleugera. Com el seu nom indica, es cala de manera que queda molt poc tibant i ella mateixa va fent replecs i bosses per on s´hi embolica el peix. Les millors captures es produeixen quan intercepten les moles de peix que va a fressar o a alimentar-se a la costa. La primavera és la millor època per a calar aquests paranys.

Amb les soltes es poden agafar peixos pelàgics com ara melves, bonítols, sorells i espècies més demersals o bentòniques com ara orades, sards, variades, escorpores, cap-roigs i també sípies o calamars. El bolitx que encara es practica al Cap de Creus no deixa de ser un tipus de solta bonitolera.

Un art altre tipus d´art d´emmalament avui en desús són els boleros. Aquest ormeig és una combinació dels dos anteriors, té armat un tresmall a la part inferior i una solta a la superior.

Després de nou mesos

Publicat el Abril 25, 2016 per Manel

Els sonsaires tornen a formar part del paisatge litoral de la nostra costa

Després de nou mesos amarrats, primer de forma forçosa per a la desaparició de l’espècie i a continuació per aturada biològica, ara sembla que el sonso ha tornat a les peixateries. Tant de bo aquesta represa de l´activitat dels sonsaires representi la recuperació de l´stock i sigui una senyal de la bona salut de la pesqueria. L´any anterior, a mitjans de juliol, en plena temporada, el comitè de cogestió va decidir d´aturar la campanya per la pràctica desaparició de l´espècie. Aquesta aturada forçosa es va continuar amb la veda anual que s´ha mantingut fins aquesta setmana, quan s´ha reprès l´activitat dels pescadors de sonso.

El passat 1 de març, un cop acabada la veda, la flota de sonsaires continuava encara amarrada a port. El sonso continuava sense aparèixer i es va decidir continuar la veda. Però quina es la raó d’aquest enigma que fa que el sonso hagi desaparegut del nostres fons?

Els científics de l´ICM del comitè de cogestió del sonso van de corcoll per trobar la causa o causes d´aquest estrany fenomen. Ara per ara es barallen una sèrie d’hipòtesis que caldrà continuar treballant. El que es creu és que tot plegat obeeix a una causa multifactorial. La pesquera del sonso, a través de la cogestió del recurs, era una activitat pesquera modèlica i la sobrepesca s´hauria de descartar com a raó d´aquest fet ja que, des de l´establiment del sistema de cogestió del sonso, les captures d´aquesta espècie s´han reduït a la meitat.

Aquesta setmana els sonso ha tornat a apareixer en el tauler de les peixeteries

Les diferents hipòtesis sobre aquest enigma es podrien englobar en els següents àmbits: el substrat, la temperatura de l´aigua, el temporals o la cadena alimentària.

Pel que fa al substrat, alguns pescadors pensen que de sonso n´hi ha però aquest roman enterrat en l´arena, per la qual cosa no es poden capturar amb l´art de pesca. En aquest mateix sentit els canvis en la granulometria de la sorra del fons degut a les tasques de regeneració de platges també podria haver contribuït negativament i hauria pogut repercutir en la reproducció de l´espècie.

L´augment temperatures com a conseqüència de l´escalfament global també pot ser una de les grans raons d´aquest fet. A tall d´exemple, en el darrer període reproductiu, entre els mesos de desembre i gener, la temperatura mitjana de l´aigua del mar ha estat dos graus per sobre de la mitjana històrica registrada. A més, la fertilització per l´ascens de nutrients del fons marí es produeix gràcies al gradient tèrmic, i per tant de densitats, entre les masses d´aigua superficials i profundes. Aquest augment de temperatura es un impediment per aquest fenomen. El sonso, de la mateixa manera que el seitó o la sardina, estan situat a les primeres baules de la cadena tròfica i per això són molt més sensibles. De fet, per aquest mateix fenomen també s´explicarien les magres campanyes de peix blau que hi estant havent darrerament. En aquest darrer cas, s´hi ha d´afegir, però, la sobreexplotació del recurs.

L´augment de temparetura de l´aigiua de mar pot ser un dels factors claus per a explicar la devallada de captures en aquest periode. Fot: Meteo Estartit

Una altre línia d´investigació està relacionada amb la disminució dels temporals i en especial de les llevantades. En aquest cas, la força dels temporals remou el substrat i posa en suspensió els nutrients necessaris per a la seva alimentació. Els pescadors tenen constatat que en època de bonança meteorològica les captures de sonso acaben disminuint.

Sigui com sigui, caldrà continuar investigant per acabar coneixent les raons d´aquest enigma i poder posar les mesures necessàries per a que no es torni a repetir. Això però, és una altra històriademar.

HISTÒRIESDEMAR

Arxiu d'etiquetes: peixos