Ortigues de mar: la tapa de moda

Publicat el Desembre 1, 2014 per Manel

L’anemone de mar (Anemonia sulcata), també anomenada fideus de mar o ortiga de mar és una espècie que, com les meduses i els coralls, pertany al fílum dels cnidaris. Es tracta d’un antozou solitari d’aspecte molt semblant a la flor, d’aquí el seu nom precisament. A diferència dels coralls, l’ortiga de mar no té cap mena d’esquelet extern mineral.

Els tentacles de l´anemone de mar són acolorits i vistosos. Foto: P. Salazar

El cos de l’ortiga de mar té forma cilíndrica i pot mesurar uns pocs centímetres de diàmetre. Està recobert de tentacles molt vistosos de tonalitats brunes i verdoses amb l’extrem porpra. En general la coloració dels mateixos sol ser bastant variable, i es deu a la presència d’una alga que viu en simbiosi al seu interior. Així, els exemplars que viuen en aigües més superficials, són més acolorits que els que viuen amb poca llum. Els tentacles són llargs, un xic retràctils i es desprenen fàcilment. El seu nombre i disposició és molt variable i tenen funcions tant alimentàries com defensives.

Sota la seva aparença amable, s’amaga un depredador que caça petits peixos i invertebrats. Precisament utilitza els tentacles urticants per a paralitzar a la seva pressa i poder-la digerir tranquil•lament. En l’home, la metzina dels tentacles pot produir irritacions poc importants en la pell i més serioses si afecten a les zones mucoses.

L´anemone de mar és una espècie freqüent al litoral rocós

Freqüent a la línia litoral, viu fixada a roques en zones ben il•luminades a molt poca profunditat i en aigües tranquil•les. És una espècie ovípara amb els sexes separats. Els seu sistema muscular està àmpliament desenvolupat. Algunes vegades la podem trobar associada a diverses espècies de peix que viu en simbiosis amb ella.

Hi ha un cert interès culinari per aquesta espècie, especialment a les Balears, al delta de l’Ebre i sobretot a Andalusia, on són anomenades “ortiguillas”. Sembla ser que es van començar a consumir a la badia de Cadis com a aliment de subsistència en època de penúries. Avui s’han convertit en una tapa de moda en aquella regió i en una delicatessen de la cuina d’autor. El seu aspecte inicial mucós i la seva textura gelatinosa i fluida, no la fan gens indicada a persones que siguin aprensives amb el menjar.

José Cabello, director de Sobregustos Comunicación1

Les ortigues de mar es solen servir enfarinades i fregides. Foto: J. Cabello

Les ortigues de mar són un producte molt delicat, la seva conservació es difícil i per això s’han de consumir sempre acabades de pescar. Quan es cuinen es poden bullir prèviament per eliminar la toxina. De totes maneres, un cop cuinades perden la seva capacitat urticant. Normalment es preparen enfarinades i fregides però també es poden fer arrossos. El seu gust és intens amb un fort aroma a mar i un toc un xic amargant del iode.

Trobar ortigues de mar al mercat es força complicat. Malgrat tot, hi ha l’alternativa d’aconseguir aquest producte, en botigues especialitzades, pre-fregit i congelat.

El tomàquet de mar, (Actinia equina) és un altre antozou emparentat amb l’anemone que, sol viure en el mateix hàbitat, si bé aquest darrer, no és comestible. Això però és una altre històriademar.

Al sonso (i dos)

Publicat el Novembre 23, 2014 per Manel

En aquell primer bol vam capturar poc més de cent quilos de sonso. La cosa havia anat malament aquella jornada. La primera calada solia ser la millor de dia i aquesta vegada no va ser així. Després del primer, en va venir un segon i un de tercer. Cadascun d’ells amb pitjor sort que l’anterior.

Vista la poca fortuna que fins aquell moment tenien, en Xavi decideix d´anar a provar sort més al nord, a un altre calador. Feia dies que no hi treballava i no sabia del cert si la decisió era encertada. Finalment, girem cua per buscar la sort a un altre lloc.

A dos quarts d’onze fèiem proa cap al port per descarregar el poc sonso que dúiem a bord. L´aturada va ser molt curta, el temps just de descarregar el bidó ple de peix a la llotja.

Sense perdre ni un minut t vam continuar enfilant cap al llevant. Ens dirigíem a Calella.

Si en aquella jornada tot havia anat malament fins aquell moment, ara tots teníem l’esperança de redreçar el dia amb unes darreres bols calades. Res podia anar pitjor, si més no, allò era el que ens semblava.

Quan vam arribar, la platja gran de Calella, era plena de banyistes. Hauríem de treballar de costat per costat amb els estiuejants. Als límits de les boies que delimitaven la zona de bany vam començar amb els cèrcols una altra vegada. Mentre donàvem voltes era fàcil d’observar nedadors que anaven fins a la línia de boies quasi a frec de la nostra embarcació. Calia estar atents.

En Sergi calant la sonsera

La sonda continuava sense marcar cap mola important. El dia s’havia aixecat del tot i semblava que el sonso no volia fer el mateix. Després d’una llarga estona, en Xavi, donà l’ordre de calar. Era la darrera oportunitat per redreçar el dia.

Tota l’embarcació sincronitzada i concentrada en la tasca. Primer el cop i després les bandes de la sonsera. L’art estava calat completament, el cercle s´havia tancat i ara s’arrossegava.

Estàvem llevant la sonsera. En Xavi, des de popa observava amb atenció la maniobra. De cop s’adona que l´art no treballa correctament, alguna cosa no va. Tornen els nervis. Sembla que la xarxa s’ha enganxat amb algun parany del fons, potser algun mort abandonat o unes nanses sense senyalitzar amb cap gall.

En Xavi a popa, alguna cosa no marxa

Intentar deslliurar l’art del parany resulta ser una maniobra llarga i complexa. Embragant i desembragant la “maquinilla” aconseguim que la xarxa es deslliuri. No obstant això, una de les bandes va quedar tallada completament pel mig.

La sonsera és ja a coberta. Els pescadors avaluen els danys que ha patit. Malgrat la mala sort, s’ha pogut recuperar. Ara caldrà dedicar-li unes setmanes per a remendar-lo.

Tornant cap a casa amb les mans buides i l´ormeig desfet en Josep em deia: “pobres pescadors!!!”.

Al sonso (part u)

Publicat el Novembre 17, 2014 per Manel

El whatsapp rebut d´en Xavi aquell vespre em confirmava que l’endemà podia anar a pescar amb ell. A les sis en punt ja estava a port. Mentre corria pel moll, la barca havia començat a desamarrar, senyal de que no s’espera a ningú. D’un salt vaig pujar a bord i ens vam dirigir a carregar el gel.

Abans de que sortís el sol ja fèiem proa cap a Mataró. El dia s’obria a la nostra popa. Feia jornades que calaven en aquella zona i les coses els havien anat prou bé. La tripulació estava formada per en Xavi, el patró, el seu germà en Josep i el fill d’aquest en Sergi que eren els mariners.

El sol creixia a la nostra popa mentre enfilàvem cap al calador

Aquell dia els sonsaires que havien sortit del port d´Arenys i que tenien permís aquella setmana van prendre el mateix rumb i ens vam trobar tots al mateix calador.

Pel camí, els mariners aprofitaven per esmorzar. En Xavi, al timó, estava concentrat en el que seria la nostra jornada de pesca.

Érem just davant del turó de Mata a llevant de la ciutat a uns centenars de metres de la costa. En Mauricio feia una estona que havia arribat i anava fent cèrcols amb la seva embarcació.

La sonda és una eina imprescindible per a una bona captura

De seguida vam començar a imitar els moviments circulars de l´Esparta, nom de la barca d´en Mauricio. En la mar plana d’aquell dia d’estiu semblava talment com si les quatre barques danséssim en una immensa pista de ball. En realitat el que fèiem era intentar localitzar la mola amb la sonda. Sense aquest aparell la pesca del sonso no seria possible, si més no de la forma que la coneixem nosaltres. La pantalla acolorida mostrava unes taques ataronjades de les moles de sonso que evolucionaven pel fons marí. Ara calia esperar que s’alcessin un xic més.

Durant una bona estona vam estar repetint una i altre vegada la mateixa dansa, la tensió a la barca anava en augment a mesura que observàvem el monitor. El temps passava poc a poc mentre en Xavi semblava molt segur de l’espera.

En Josep. Es fa llarg, es fa llarg esperar

Aquell dia el sonso no acabava de sortir.

L´Esparta ja havia calat feia una estona. De cop i volta, en Xavi amb un crit va posar en solfa a tota la barca. En Josep i en Sergi calaven la sonsera mentre en Xavi feia evolucionar l’embarcació tancant la circumferència per tal d’atrapar al peix dins del parany.

La maniobra va ser ràpida i en el minúscul espai de la petita coberta tot estava sincronitzat.

Mentre enllestíem la calada, en Mauricio estava llevant el seu art. Semblava que els havia anat bé, el cop era ben curull. A coberta tothom estava concentrat en la maniobra malgrat que de reüll anàven observant la sort de l´Esparta.

Un cop calada tota la sonsera vam començar a arrossegar l’art per a conduir al sonso cap al cop, la bossa cega que hi havia al final i on el sonso quedava atrapat irremediablement.

Ara, amb l’ajut de la “maquinilla” vam començar a llevar l’art. La feina era delicada, primer les cames i després la resta de l’ormeig.

El sonso, el tresor platejat

A mesura que s’anaven llevant metres de xarxa, aquesta s’anava col•locant de manera precisa a coberta per tenir-la preparada per a la següent calada. D’aquesta operació s’encarregaven en Josep i en Sergi amb una precisió gairebé mil•limètrica. En Xavi desde popa controlava i observava que l’art pugés correctament.

Finalment després d’una bona estona de treball apareix el cop. Aquesta vegada sembla que no està molt inflat. Això és mala senyal. La cara de “pomes agres” entre la tripulació es evident.

Amb el cop gairebé a coberta només queda alçar-lo a força de braços, obrir-lo per a la seva part inferior i abocar el sonso en l´aigua i el gel dels immensos bidons que dúiem.

Havia estat un mal bol. En altres ocasions amb la primera calada del dia ja tenien enllestida la quota que els permetia el pla de gestió. Aquest dia haurien de treballar de valent per intentar arribar als 400 kg.

(continuarà la setmana vinent)

Taballera, la reina

Publicat el Novembre 10, 2014 per Manel

La platja de Taballera forma una mitja lluna perfecte orientada al vent del nord.

Taballera, la senyora del gou, és la platja més gran del Mar d´Amunt. Situada al cor del golfet, té una longitud de 200 m dibuixant una mitja lluna perfecte orientada a la tramuntana. Està formada per còdols i graves que ha abocat la riera que hi desguassa. Normalment la platja ens obsequia amb un petit aiguamoll central creat per la força de la tramuntana o bé per les pluges, si han estat generoses.

A l’extrem de ponent de la platja que, està molt més protegit del vent del nord, s’hi aixequen unes barraques de pescadors que formen un petit nucli. N’hi havia quatre, però avui només n’hi ha dues dempeus amb un avançat estat d’abandonament. Al costat de llevant, es forma una petita platja, la platja d´en Paltré.

A l´extrem de ponent hi ha un petit nucli format amb les antigues barraques de pescadors. Detall de l´interior d´una de les barraques

Un passeig per l’entorn ens porta a una bonica i ombrívola pineda al voltants de les barraques. Les restes de paret seca i el pou són els únics testimonis del que antigament havien estat fèrtils feixes de vinyes, blat i faves.

Només accessible per mar o bé a peu per la pista que surt del Port de la Selva i ens duu a Sant Baldiri de Tabalera, l’antic nucli, avui abandonat i pràcticament enrunat. El Mas Paltré i el Mas de la Birba són els únics punts habitats d’aquest antic terme.

L´antic terme de Sant Baldiri, avui enrunat, dona nom a la platja

El topònim bé de Sant Baldiri i sembla que està relacionat amb les tavelles (faves) que s’havien cultivat en aquest llogarret.

Deserta a l´hivern i atapeïda durant l’estiu, plena d’embarcacions de totes mides que campen amb total impunitat i fondegen sense miraments. Tant de bo que l’aprovació del Pla rector d’ús i gestió de l’àmbit marí del Parc Natural del Cap de Creus (PRUG) pugui fer canviar les coses.

Taballera ha estat des de sempre una platja molt preuada per a la pesca a l’encesa i en conseqüència, motiu de disputa entre els pescadors cadaquesencs, propietaris de la platja i els seus veïns del Port de la Selva. A l’any 1609 es va produir un enfrontament entre pescadors que va acabar amb una mort. Malgrat tot, Taballera suposava un greu perill pels pescadors de Cadaqués per la seva llunyania i perquè la navegació fins allí en cas de mal temps era molt complicada.

Avui encara, els pescadors artesanals calen els seus arts a Taballera. Abans havien estat els arts de platja, ara ho són les boniteres.

Aquests fets han provocat històricament que, els pescadors de Cadaqués no volguessin anar-hi, i per aquesta raó l’ajuntament obligava als seus a anar a pescar a Taballera sota fortes multes. En aquest sentit a, les ordinacions de pesca de Cadaqués de l´any 1687, es pot llegir “si nos tròban bolitxs voluntaris per anar a Taballera, que s júguia a sorts y an els que tocarà que y vagen; y en cas an els que tocàs no volian anar, que no sían admesos a la nostra pesquera que no sían passat vint anys”.

Corbs marins maresmencs

Publicat el Novembre 3, 2014 per Manel

Tots aquells que sou usuaris de les platges de l’Alt Maresme segur que us heu adonat que d’uns anys ençà, la presència de corb marí emplomallat a les roques litorals ha anat en augment. Fins i tot, segur que heu pogut constatar, que aquest ocell no se li fa gens estranya la presència humana a les platges compartint espai amb banyistes.

El corb marí emplomallat és una espècie cada vegada més abundant a les roques de les platges del Maresme

El corb marí emplomallat (Phalacrocorax aristotelis) és una espècie d’au marina que es distribueix per la Mediterrània. Des del punt de vista de la seva conservació, aquest ocell està considerat com a espècie vulnerable i en el Catalogo Español de Espècies Amenazadas es cita com a una espècie d’interès especial.

La població ibèrica de corb marí emplomallat oscil•la al voltant de les 2000 parelles i el gruix més important d’aquestes es troba a les Illes Balears, la principal àrea de cria. A Catalunya la nidificació és rara i es dóna a les platges de la Costa Brava.

A la comarca del Maresme apareixen cites d’aquesta espècie a partir dels anys 80. Ha estat però en els darrers anys quan el corb marí ha experimentat un augment més espectacular, sobretot al nord de la comarca: les Roques Blanques a Canet, les Roques de la Murtra a Sant Pol, la Roca Grossa a Calella i ja a la comarca de la Selva, a la punta de Santa Anna a Blanes.

Durant l’any, els màxims en les poblacions d’aquesta au a les platges del Maresme es dóna als mesos d’estiu i als inicis de la tardor, just abans de retornar a les seves àrees de nidificació. Això vol dir que l’època que estan al Maresme coincideix amb el final de la seva cria i que venen a les nostra costa per alimentar-se, fent servir les roques com a dormidor i com a lloc de descans. Aquesta espècie cria a partir del mes de gener a les Balears i es dispersen a partir del maig, arribant a la costa catalana per mudar i alimentar-se a l’estiu.

Evolució de la població de corb marí emplomallat a la Roca Grossa. Font: Enric Badosa

El biòleg Enric Badosa, des de l’any 97 està fent un seguiment de les colònies maresmenques d’aquest ocell i en especial dels exemplars de la Roca Grossa. En els anys d´estudi ha pogut observar exemplars anellats a les Balears.

Individu anellat a la Roca Grossa de Calella. Foto: Enric Badosa

Amb l’objectiu d’aprofundir en el coneixement d’aquesta espècie i la dinàmica de les seves poblacions, Badosa proposa l´anellament dels exemplars per poder fer un seguiment dels seus moviments i els patrons de muda. En aquest sentit, els col•lectius que es mouen sovint per la línia litoral com ara els caiaquistes, podrien contribuir al projecte fent les lectures de les anelles dels corbs marins que observin i enviant les dades als científics. Un exemple més de ciència ciutadana col•laborativa.

En un altre ordre de coses seria molt interessant conèixer les raons per les quals el corb marí tria la costa del Maresme per a la seva alimentació. Estudis realitzats indiquen que en la dieta d’aquesta au hi juga un paper molt important el sonso (Gymnammodytes cicerellus). El treball hauria de contrastar les dades de l’augment de les poblacions de corb marí al Maresme amb les dates de la recuperació d’aquesta pesquera. I és que els beneficis de les bones pràctiques en el sector pesquer van més enllà dels guanys econòmics i aquest en podria ser un bon exemple.

Cadups abandonats

Publicat el Octubre 27, 2014 per Manel

Els cadups, caducs o catúfols són un ormeig de pesca de parany força curiós. Es tracta d’uns recipients de fang que es calen en grups sobre el fons marí, ben a prop de les roques. La pesca amb cadups va adreçada únicament a la captura del pop roquer (Octopus vulgaris).

Els cadups és un ormeig de parant força curiós.

El pop és una espècies bentònica litoral que realitza desplaçaments curts arran de fons. Són animals solitaris i territorials que efectuen migracions relacionades amb la reproducció. Als pops els agraden els amagatalls que troben entre les roques i escletxes dels fons rocosos on s’hi refugien. Quan troben els cadups, s’introdueixen al seu interior per aixoplugar-se i d’aquesta manera son capturats. Al Cap de Creus, els pops es capturen amb nanses.

Aquest sistema de pesca és molt selectiu i no produeix cap impacte sobre el medi, per la qual cosa és considerada una de les tècniques de pesca artesanal més sostenible, sempre i quan es respectin els períodes de veda.

Es tracta d’una pesquera de temporada que encara realitzen algunes embarcacions artesanals que hi ha als nostres ports. Els cadups estan prohibits en els mesos d’estiu que, coincideix amb l’època reproductora de l’espècie. A diferència de les nanses, un altre ormeig de parany, amb els cadups no es fa servir cap mena d’esquer.

És una pesquera artesanal molt respectuosa amb l´entorn

Es calen de la mateixa manera que els palangres o les nanses, és a dir, es lliguen un a un a un cap o braçolada i aquest, al seu torn, és lligat a una corda mare. Per a senyalitzar la calada es fan servir els galls. Els cadups es calen en grups o tons d’uns 50 recipients. Normalment una mateixa embarcació sol calar uns 10 tons de cadups.

Els cadups més utilitzats són de secció circular amb un forat a la base perquè desaigüi. Solen tenir una alçada d’uns 40 cm amb una boca de 15 cm. Normalment són de fang malgrat que també se´n fan servir de fets amb altres materials com ara el plàstic o el PVC. L’origen cal buscar-lo en els catúfols que es feien servir per extreure aigua de les sènies.

Al port d´Arenys, els cadups resten abandonats

En l’actualitat, aquest ormeig de pesca, està en regressió a la majoria de ports catalans per la poca rendibilitat de la pesquera. Cada dia hi ha menys pops, i en conseqüència, les captures amb cadups han disminuït molt. Fa uns anys, per exemple, al port d´Arenys hi havia una desena d’embarcacions que es dedicaven a aquesta pesquera de temporada, avui no en queda cap i els cadups, malauradament, resten abandonats, talment com un jaciment d’àmfores en el fons marí.

La desaparició dels cadups és una mostra més de les conseqüències derivades de les males praxis i l’exhauriment dels caladors que ha abocat als límits de la desaparició una tècnica pesquera tant respectuosa com és aquesta.

Pesca i Turisme: un bon complement

Publicat el Juny 30, 2014 per Manel

Respon

La pesca i turisme és una manera d´assegurar que els pescadors continuaran feinejant en les nostres aigües

D’ençà que van aparèixer les primeres propostes de turisme rural, que vaig pensar que aquesta activitat també es podria exportar a l’univers de la pesca i dels pescadors. És del tot cert que els barris de “Baix a Mar” on vivien els pescadors i llurs famílies han desaparegut quasi per complert de tots els pobles de costa i que aquesta activitat només es pot fer a bord de les actuals barques de pesca.

En un mar tant poc productiu com és la Mediterrània, la única manera de poder garantir l’activitat pesquera passa per la creació de grans àrees protegides, perquè els pescadors puguin obtenir ingressos extres en activitats com aquesta i perquè puguin vendre directament i sense intermediaris les seves captures.

Pescadors artesanals al Cap de Creus

Sóc del parer que els pescadors s´han de poder guanyar la vida dignament amb la seva feina. La desaparició de la pesca i dels oficis tradicionals relacionats amb ella comportaria una pèrdua de patrimoni irreparable que cal preservar amb urgència. Viure de les subvencions no és una bona proposta, aquest fet històricament s’ha traduït en un augment en la potència dels motors i en conseqüència en un espoli dels fons marins. Complementar els guanys amb activitats paral•leles és la millor opció, i trobar alternatives que dignifiquin l’ofici tradicional és un bon camí. En aquest sentit són molt benvingudes totes les propostes de pesca i turisme.

Aquesta idea tant simple de portar els turistes a les barques de pesca ha hagut de passar per un periple legal molt llarg. No ha estat fins a l’any 2012 que la Generalitat de Catalunya, de manera pionera a tot l’estat, va aprovar el decret que regularitza la pesca i turisme. El camí legal va començar anys abans i un dels impulsors de la iniciativa parlamentària va ser el diputat arenyenc Benet Maimí. El principal problema per aquest llarg tràmit rau en les assegurances que han de cobrir als turistes a bord de les barques de pesca.

L´art de bou és el sistema de pesca més indicat per aquesta activitat

Municipis com Cambrils, l’Ametlla, Sant Carles de las Ràpita, Roses o Llançà han estat pioners en aquest tipus d’activitat. A la província de Girona hi ha avui en dia setze embarcacions de pesca que han llençat les xarxes al turisme. Fins i tot en algun cas es combina aquesta activitat amb el caiac de mar.

A Palamós tenen previst començar aquest estiu. Hi ha una vintena d’embarcacions interessades, totes ells d’arrossegament, que podran portar entre tres i sis visitants. En aquest municipi s’està comentant la possibilitat que, juntament amb el viatge, es pogués fer un paquet que inclogui un àpat de peix, l’entrada al Museu de la Pesca i la visita guiada al port.

En el cas d´Arenys de Mar, la proposta batejada amb el nom de “turisme de mar” s’iniciarà en breu. Les primeres seran tres embarcacions dedicades a la pesca del sonso. Les barques estaran adaptades per portar passatgers que aprofundiran en el coneixement del sistema de pesca i d’altres aspectes relacionats.

El sonso: així, si!

Publicat el Juny 23, 2014 per Manel

Com cada primavera, les peixateries de la costa es tornen a omplir de sonso. El sonso (Gymnammodytes cicerellus) és un peix de mida petita que pot arribar a mesurar fins a 17 cm. El seu cos és allargat i cilíndric i és de color blau verdós amb les bandes argentades molt característiques. Viu formant moles a la costa en fons sorrencs poc profunds. Una mola de sonso pot estar composta per entre 50 i 500 kg de l’espècie i es localitzen mitjançant les modernes sondes.

El sonso és una espècie de mida petita. La seva pesquera està regulada i cal disposar d’una llicència específica. Cal no confondre’l amb espècies immadures, que aquestes sí que són de venda il·legal.

Es captura amb la sonsera, un art de pesca artesanal producte de l’evolució del bolig. La sonsera presenta unes bandes o cames molt llargues que encerclen la mola de sonso que, prèviament ha detectat la sonda i el condueixen al cop, una bossa cega on queda atrapat sense escapatòria. La sonsera és un art de pesca a mig camí entre l’encerclament i l’arrossegament, ja que primer s’encercla la mola de peix i després s’arrossega l’art per a conduir-la fins al cop. Aquest tipus de pesca té establerta una veda entre els mesos de desembre a març.

El sonso és pesca amb la sonsera un art a mig camí entre l´encerclament i l´arrossegament. Foto: Mauricio Pulido

La malla o “mantellina” de la sonsera és molt fina “cega” i això va portar que els experts de Brussel•les recelessin d’aquesta modalitat de pesca i va obligar als pescadors a aturar la seva activitat fins que es realitzés un estudi que demostrés que es tractava d´un sistema de pesca sostenible i respectuós. Aquest fet va posar d´acord científics, pescadors i l’administració i va desembocar finalment en el que avui és el comitè de cogestió del sonso. Aquí, els pescadors es “guanyen la vida” i els stocks són controlats per la comunitat científica per tal que es pugui mantenir l’activitat en el futur. Precisament el comitè de cogestió dels sonso va ser guardonat amb el premi al mèrit a la conservació 2013 atorgat per l’organització internacional WWF. En aquest cas la gestió no la fa l’administració, com passa normalment, sinó que la du a terme un comitè compost per l’administració, els pescadors, la comunitat científica i les organitzacions mediambientals.

Al cop la malla és molt fina “mantellina” i allí el peix queda atrapat. Foto: Mauricio Pulido

El resultat final de tot plegat ha estat, a més de la conservació del recurs, que els pescadors han vist augmentats els seus guanys, ja que el preu del sonso a la llotja s’ha triplicat d’ençà que s’han establert les quotes.

Iniciatives com la cogestió que s’està duent a terme en el cas del sonso es un model a seguir per altres pesqueries si es vol que es puguin mantenir en el futur. Això, juntament amb la conservació dels ecosistemes i la diversificació dels ingressos per part dels pescadors en activitats com ara la pesca i turisme o el cistell de peix de proximitat són els únics camins per a poder mantenir la pesca en un mar tant poc productiu com és el nostre.

La sonsera té dues bandes o “cames” molt llargues que encerclern la mola de sonso. Foto: Mauricio Pulido

A Catalunya hi ha una vintena d’embarcacions que es dediquen a la pesquera del sonso a Arenys de Mar, a Blanes, a Sant Feliu de Guíxols, a Palamós i a L´Estartit. És precisament en aquest tram de costa on la granulometria de la sorra dels fons litorals és ideal pel desenvolupament de l’espècie.

Els sonsaires arriben a llotja a mig matí. D´ençà que s´han establert quotes el preu s´ha triplicat

A Arenys de Mar hi ha vuit embarcacions que “van al sonso”. Cada setmana surten de manera alterna 4 barques i la quota màxima que poden capturar és de 400 kg/dia per embarcació. Abans de la implementació de les quotes, els “sonsaires”, nom popular amb que es coneixen aquests pescadors, capturaven la quantitat que volien sense cap mena de control amb els prejudicis que produïen a les poblacions de sonso. Una sola barca podia arribar a la llotja amb 1500 kg de sonso diaris que es venien en subhasta a un promig d´1 €/kg. Avui es capturen com a màxim 400 kg per barca i el preu de sortida és d’uns 3,5 €. Malgrat tot, encara hi ha molta feina a fer, ja que el consumidor final paga pel kg de sonso a uns 10 €, però això és una altre historiademar.

Ranxo de barca

Publicat el Juny 9, 2014 per Manel

“No crec que els mariners d’aquella època, que se sentien més aviat empaitats per la cassussa, cuinessin res més que un grapat de peixos torrats a la bruta sobre un foc de quatre canyes seques. La cuina marinera es va mostrar matusserament grollera i mancada de polidesa durant un gavell d’anys, primer a bord dels caros y dels llaguts i, després, a bord de les barques de sardinal i de les barques aparellades a vela i rem que tiraven en parella l’art anomenat bou…”
(Ramon Doll. Pescats, nets i menjats)

En Roc, en Joan, en Llorenç i en Pit a la cuina del quillat Isabel la catòlica. Foto: Antoni Bellsolell

La cuina dels pescadors, és a dir, aquells plats que s’elaboren a bord de les barques de pesca, és d’una gran riquesa i qualitat. Evidentment la matèria primera, el peix fresc acabat de pescar, li dona un valor afegit que no es possible de tenir a la cuina que es pugui fer “en terra”. Qui ho ha pogut comprovar, sap del cert, que la qualitat del peix als pocs minuts de ser pescat es molt superior al mateix adquirit després d’unes poques hores a la peixateries

Aquesta cuina es caracteritza per a l’ús d’ingredients humils, per a una elaboració ràpida i senzilla adaptada al ritme de la feina i pel reduït espai de que es disposa en la barca. El tipus de peix utilitzat es de primera. Algunes vegades es fan servir espècies que no són prou valorades als mercats o bé exemplars malmesos per l’art de pesca que perdrien valor a la llotja, com en el cas dels quillats quan “van a la gamba”, que s’usen els exemplars trencats o masegats que anirien a formar part de la morralla que es reparteix cada dia la tripulació.

Els protagonistes d’aquests plats són espècies de condició baixa que esdevenen plats exquisits com la lluerna, el congre, el gat, la rata, l’aranya, la bastina, la sardina, el verat, la canana o la sípia. El tipus de peix del ”ranxo” depèn del tipus de pesquera. A més del peix, la base per a l’elaboració de les menges està formada pel brou, les patates, l’arròs, els fideus, el sofregit, la picada, l’allioli i el porró de vi entre d’altres.

la Luissa,un bou de sant Pol, que manava la família Roca. Foto: Arxiu Pere Sauleda

La cuina de barca pròpiament dita fa referència quasi exclusivament a l’art de bou ja que en aquest tipus de pesca els mariners romanen tot el dia a la mar i han de fer els àpats a bord. Allí esmorzen, berenen i sobretot dinen. Els quillats surten de port a les sis de matí i arriben entre les cinc i les sis de la tarda.

Els bous tenen habilitat un espai per a la cuina, i a més, un dels membres de la tripulació té assignat el rol de cuiner o “ranxero”. Aquest ha de compaginar diferents tasques a la vegada i, per això, els plats que es preparen són ràpids de cuinar. Mentre es realitza el bol i quan la resta de la tripulació dorm, el ranxero ha de pelar les patates, netejar el peix, fer la picada o coure el ranxo,… El cuiner rep per la seva feina un cortó més.

Els suquets, amb tota la seva diversitat de versions, són els reis del ranxo de barca. Aquests plats ràpids d’elaborar i que en l’argot dels pescadors és el “caldero” servia també per a fer-hi un rossejat d’arròs o fideus cuit amb el caldo del peix i que moltes vegades s’acompanyava amb all i oli. Altres plats típics de barca són el cim-i-tomba, l’all cremat, l’arròs amb sardines, el romesco, l’arròs a banda o l’allipebre,… Amb el pas dels anys, molts d’aquests plats s’han anat perfeccionant a les llars dels pescadors o a les barraques de platja en un primer estadi, i més endavant són incorporats a les cartes de molts restaurants de costa que els ofereixen a “preu d’or”. En aquest sentit hi ha jugat un paper molt important i molt poc valorat les pròpies dones dels pescadors. De totes maneres, el que no podrà substituir mai el millor restaurant del món és el fet de menjar-lo “a bord”.

Ramon Moreno, amic pescador de Carles Barral, la foto és feta sobre la coberta del Capitan Argüello, el llagut del Barral

L’àpat era tot un espectacle, sovint es col•locava la cassola al bell mig de la taula improvisada amb les caixes de peix i els pescadors menjaven directament d´ella utilitzant com a plat una llesca de pa o fins i tot un tros de suro. Era molt habitual acompanyar la menja amb grans dosis de vi. L’estona de l’àpat era el moment de trobada, on es reia i es feia broma, moltes d’elles anaven dirigides cap al ranxer o al ranxo que els havia cuinat, i es clar, moltes vagades aquestes bromes acabaven en discussions entre mariners i el ranxer que veia ferit el seu orgull. I és que la feina de ranxer ha estat sempre molt complicada.

En l’actualitat, cuinar a la barca de pesca és una tradició en risc de desaparèixer. Moltes tripulacions mengen entrepans o plats precuinats portats de casa i que escalfen amb el microones.

La cuina de barca té diversos reculls fàcils de trobar en llibreries

Amb aquesta historiademar es vol encoratjar a tots aquells que tingueu receptes tradicionals de la cuina de barca que ens les pugueu feu arribar a (historiesdemar@gmail.com) i que, de manera col•laborativa puguem completar aquest capítol de la història de la pesca.

Les catedrals del mar

Publicat el Abril 7, 2014 per Manel

Com cada any, coincidint amb els inicis de la primavera, les grans tonyines vermelles (Thunnus thynnus) entren a la Mediterrània per l’estret de Gibraltar i efectuen llargues migracions arran de costa fins arribar a les àrees de posta. Un cop han desovat, a la tardor, emprenen el viatge de tornada cap a aigües atlàntiques, molt més productives, per a reproduir-se.

Rutes migratòries i àrees de posta de la tonyina vermella a la mediterrània. En vermell, ruta d’entrada, en blau, ruta de retorn un cop han desovat i en lila, les principals àrees de posta. (Font: Carto-Tec)

Fa més de 3000 anys que, l’home, coneixedor d’aquest cicle natural, prepara enormes paranys per interceptar aquests peixos: són les almadraves. Aquests ormeigs, tant per les seves dimensions com per les seves calades són talment les catedrals del mar.

Una almadrava és un art de pesca de diversos quilòmetres de longitud total de xarxa que es deixa calada durant tot el temps que dura la campanya. Sembla ser que els seus orígens a les nostres costes es deu als fenicis. A més de tonyines, amb aquest ormeig també es capturen: bonítol (Sarda sarda), emperador (Xiphias gladius), melva (Auxis rochei), letja (Seriola dumerili) i fins i tot marraix (Lamna naus).

De la mateixa manera que les tonyines fan un viatge d’anada cap a les àrees de posta i un de tornada cap a l´atlàntic per reproduir-se, d´almadraves també n´hi ha de dos tipus: les “de dret”, que capturen les tonyines més grosses carregades d’ous i amb la carn de més bona qualitat, quan entren a la mediterrània, i les “de retorn”, que agafen les tonyines més magres un cop han desovat i emprenen el viatge cap a aigües atlàntiques.

Tonyines atrapades al cop d´una de les almadraves que encara estan en actiu a la provincia de Cadis.

En algunes regions de la mediterrània com ara a l’estret de Gibraltar, les almadraves van representar una font d’ingressos de primer ordre, així, en el s XVI en aquesta àrea es capturaven més de cent mil tonyines per temporada. Avui, aquest gran art de pesca es manté encara de manera residual en algunes zones d’Andalusia, a Tunísia i a Sicília.

Una almadrava consta d’una xarxa anomenada cua, disposada perpendicularment a la línia de costa, que fa d’obstacle a les tonyines i així es veuen obligades a desviar-se cap a l’interior del parany. La cua està comunicada per una obertura o boca i un seguit de compartiments o cambres de forma laberíntica. La darrera de les cambres és la que s’anomena cop o cambra de la mort i és on van a parar finalment les tonyines. Una vegada dins el cop, l’entrada del mateix es tanca i es fan sortir els peixos cap a la superfície. Ja a l’exterior, són arponejades i embarcades.

L’art està sempre submergit i per això la xarxa s´enquitrana per conservar-se millor. L’almadrava està fondejada amb àncores o morts i amb dos pontons, que normalment són llaguts o barques de mitjana que estan amarrades al parany i on hi viuen els pescadors que estan “de guàrdia”. Les famílies dels pescadors i la resta de la “companyia” s’establien en barraques a la mateixa platja creant un veritable nucli habitat. Una única almadrava podia ocupar a una cinquantena de pescadors i llurs famílies.

Malgrat que la costa catalana no és la més idònia per aquest sistema de pesca, al llarg dels temps se n’han establert algunes al nostre litoral. La història pesquera de Roses, Blanes, Lloret, Mataró, Vilassar, El Perelló, l’Hospitalet de l’Infant o l´Ametlla de Mar ha anat lligada a la presència d’aquest enorme ormeig. Avui, només resten alguns topònims que recorden el passat d’aquesta activitat pesquera.

Gravat d´una almadrava del Diccionario Historico de los Artes de pesca (1791-1795) d´Antonio Sañez

Se sap que al 1673 ja es calava aquest art a la platja de Santa Cristina. A Blanes en aquesta època també n’hi havia una a la Cala Bona (avui Cala Sant Francesc). En el manuscrit de Joan Salvador i Riera (1722) hi ha referències de l’almadrava de Cala Bona i el mateix autor cita també les almadraves del Cap de Terme a l’Hospitalet de l’Infant, de Torredembarra i de Mataró. (segurament feia referència a la de Vilassar).

Antonio Sañez i Reguart en el seu “Diccionario histórico de los artes de pesca nacional” (1791-1795) fa una descripció exhaustiva d’aquest ormeig i en la relació de les principals almadraves del litoral espanyol, descriu entre d’altres la de Roses i la de l’Hospitalet de l’Infant.

Al 1870 hi havia dues almadraves a Roses que es van deixar de calar als anys 30 del segle passat. La més important estava situada a la platja de Canyelles Grosses, que avui encara es coneix popularment amb el nom de la platja de l’almadrava. Emerencià Roig en el seu treball “La pesca a Catalunya” (1927) cita com a actives les almadraves de Roses i l’Hospitalet de l’Infant. La darrera almadrava que va ser operativa a la nostra costa ho va fer fins els anys 50 i estava situada al nord del Cap de Terme molt a prop l’Hospitalet de l’Infant, en un lloc que avui també es coneix amb el nom de la “platja de l’almadrava”. Finalment, Bas, Morales i Rubió (1955) citen només en actiu l’almadrava del Cap de Terme.

Treient les tonyines atrapades dins el cop a l´almadrava del Cap de Terme. (Foto Lluís Nuñez Llaó)

A Vilassar de Mar s’instal•laren dues almadraves. La primera, la de “Can Calafat” estava situada a la “platja de l´Astillero” i funcionà fins l’any 1865. La segona, coneguda popularment com la “de la Mercedes” o “d´en Ronyeta” va estar operativa del 1883 fins al 1915. Això, però, és una altra històriademar.

HISTÒRIESDEMAR

Arxiu d'etiquetes: pesca artesanal