Espardenyes: menja de rics

Publicat el Octubre 26, 2015 per Manel

“Un dels prodigis de pujada de preus en el món de la gastronomia és el de l’holotúria, coneguda amb el nom d’espardenya. Ha estat el producte alimentari que més s’ha encarit, ja que ha passat de no valer res o servir, com a molt, d’esquer, a cotitzar-se a més de cinc mil pessetes el quilo. Cinc mil vegades més és una xifra impressionant.”
(Nèstor Luján, Diccionari Luján de Gastronomia Catalana”, 1990).

L’espardenya (Stichopus regalis) és juntament amb les garoines, un dels pocs equinoderms comestibles. Formen part, juntament amb els cogombres de mar, del grup dels holoturioïdeus. Com tots els representants d´aquest grup presenten el cos allargat i cilíndric, de fins a 35 cm de llargària, per aquest motiu, en alguns indrets també se les anomena llongo o llonguet. A Andalusia també se les anomena carajos de mar i a les Illes Balears, pardals de moro.

A diferencia de les estrelles de mar, el seu cos presenta externament simetria bilateral, malgrat que la seva organització interna manté encara la simetria pentaradiada típica dels equinoderms.

El seu cos és rugós amb nombrosos peus ambulacrals que li serveixen per desplaçar-s. La seva textura és tova i recoberta d´una pell còrnia de tonalitats ataronjades. La boca està rodejada de tentacles. Les espardenyes viuen sobretot sobre fons fangosos de fins a 800 m de profunditat. Com la resta d’holotúries l’espardenya és una espècie sedimentívora que s´alimenta filtrant els llots del fons marí on viu.

L´espardenya és una de les menges de mar més esquissides

L´espardenya és una de les menges de mar només aptes per a les butxaques plenes.

En realitat, l´espardenya, pròpiament dita, correspon a les bandes musculars que hi ha longitudinalment a l´interior de l’animal. Els pescadors, abans d´arribar a port obren els exemplars amb un ganivet i extreuen l’espardenya amb molta habilitat. Així, despullades de la seva cuirassa és com les trobem en les peixateries i als restaurants.

Alguns exemplar s’allotgen en el seu interior un peix paràsit, Carapus acus anomenat popularment pixota, pixota de llanguet o pamfort que, s´alimenta dels seus òrgans interns. Quan l’espardenya detecta la presencia d´aquest paràsit pot arribar a expulsar les seves vísceres que després tornar a regenerar. Un comportament que també realitzen la resta de cogombres de mar.

Espardenyes acabades de captura per un quillat d´arrossegament. Foto: IBO

Les espardenyes es capturen en petites quantitats amb arts d´arrossegament. Històricament només han estat apreciades entre els propis pescadors, especialment a Catalunya, les Illes i el País Valencià. Aquests se les partien amb la morralla que se´n duien a casa. Avui són considerades un producte de luxe només a l´abast de les butxaques més plenes. Roses i sant Carles de la Ràpita concentren el 75 % de les captures actuals d´aquesta espècie.

En els darrers temps de la parella de bou se’n solia agafar bastanta quantitat que, com que no tenia sortida al rotllo, es repartia entre els propis mariners. Quan van començar a agafar anomenada, les espardenyes continuaven formant part de la morralla, però en aquest cas se les venien als primers restaurants que ja en demandaven. A Arenys de mar, a Can Rosario, àntic restaurant garatge Hispania va ser un dels primers llocs on es va popularitzar-ne el consum.

A l’Aisa es consumeixen d´altres espècies d’holotúries també presents en els nostres mar i que per nosaltres no tenen cap mena d’interès comercial, això però és una altre històriademar.

Oficis de mar (III): Les remendadores

Publicat el Octubre 19, 2015 per Manel

Al llarg de la història de la pesca, les dones han estat sempre una peça clau. La muller del pescador, la seva filla o la seva mare han estat tradicionalment les responsables de muntar la peixateria i d´encarregar-se de la venda del peix capturat. Elles eren també les responsables d´apedaçar els trossos malmesos de xarxa un cop acabada la jornada. Aquest rol, va acabar convertint-se en una de les feies que es feien “en terra” i on les dones n´eren les protagonistes. Es tracta de les remendadores, un dels oficis de mar més antics i que passava de mares a filles.

La feina de remendar la xarxa començava un cop arribades les barques a la platja. Els pescadors descarregaven la captura per a vendre-la i tot seguit estenien les xarxes al Sol per assecar-les, i reparar els estrips. Amb un drap blanc assenyalaven els trossos de xarxa que calia apedaçar i començava la feina de les remendadores. El treball de remendar la xarxa era una feina dura i cansada. Es treballava a la mateixa platja, moltes vegades a peu dret o assegudes en modestes cadires de vímet, en mala posició i suportant les inclemències del temps. Les remendadores es passaven hores apedaçant les xarxes malmeses i sovint treballaven “a preu fet”, per a tenir l´art enllestit per a la següent jornada de pesca.

Les peces de sardinals van donar molta feina a les remenadores. A la foto, una remendadora apedaçant una peça de sardinals a Sant Pol.

Era època de sardinals, enormes peces de xarxa que es calaven davant de la costa i que era l´art de pesca que ocupava més pescadors. Les imatges de les xarxes esteses al Sol mentre les remendadores feien la seva feina era molt característica arreu. Els sardinals van donar molta feina a les remendadores i quan aquest art va ser substituït per la teranyina la feina va continuar sent elevada.

Els sardinals eren formats per diverses peces que s´havien d´unir a l´hora d´armar l´art. Aquesta operació, que en alguns indrets l´anomenen “ninyolar” era feta per les remendadores més expertes. Diuen que les de més prestigi de tota la costa eren les de Tossa.

Les remendadores de Tossa tenien molt de prestigi en la costa catalana.

Les peces de sardinals eren fetes de fibres naturals com ara el cotó i s´havien de reparar gairebé a diari. Si a més, l´ormeig topava amb la presència de dofins, abans molt abundants, el resultat final era catastròfic pels pobres pescadors. No es gens d´estranyar que, en aquells temps, un dels principals enemics dels sardinalers fossin precisament els dofins. Aquests animals causaven estralls en les xarxes quan, volien menjar-se la captura. Les destrosses produïdes pels dofins eren molt diverses, des d´un forat d´un pam fins a d´altres de més d´un metre que, deixaven després de travessar la xarxa. Quan els pescadors es topaven amb els dofins, a les remendadores se les girava la feina.

Les remendadores duien les seves eines en una petita senalla: uns cabdells de fil de cotó de diferent gruix, unes tisores i les agulles de remendar xarxa que, tenien una forma inconfusible. Aquestes eren fetes de fusta, sobretot d´arboç ja que no s´estellava i era molt resistent i flexible. D´agulles n´hi havia de diverses mides segons la malla que s´hagués de d’arranjar. Avui les agulles és fabriquen amb plàstic.

Les agulles de xarxa es feien servir per a reparar els estrips que es produïen durant la calada. Antigament eren fetes de fusta, avui ho són de plàstic.

L´activitat de les remendadores va ser molt intensa fins als anys 50 del segle passat quan es comença generalitzar, en la fabricació de les xarxes, l’ús de les fibres sintètiques com ara el niló.

Paradoxalment, el que abans va ser una activitat exclusiva de les dones, avui la fan els mateixos pescadors. Malgrat tot, l´ofici de remendar s´està perdent. Els joves pescadors d´avui ja no saben arreglar les xarxes. Seria molt interessant formar aquestes noves generacions i ensenyar-los a cosir la xarxa. Ens hi va la conservació del nostre patrimoni marítim, però això és una altre històriademar.

Per un palangre sense plomes

Publicat el Setembre 28, 2015 per Manel

El palangre és un ormeig de pesca força respectuós amb el medi marí ja que és molt selectiu pel que fa a la talla i qualitat de les captures. No obstant a això, algunes vegades es poden agafar de manera accidental, espècies com ara les aus marines. Les captures fortuïtes d´ocells es produeixen sobretot a l´hora de calar el parany, les aus intenten menjar l’esquer, sobretot petits pelàgics que, formen part de la seva dieta natural i queden atrapats en els hams.

Un capítol apart mereix el tractament de les flotes palangreres de superfície, també anomenats “marraixers”, una activitat industrial on es calen línies de palangre de fins a 60 km de longitud amb flotadors perquè els milers d’hams quedin pràcticament a flor d´aigua. En aquest cas, els vaixells-factoria feinegen en total impunitat, sota banderes de conveniència en aigües internacionals i es fa molt difícil el seu control.

El palangre és un ormeig de pesca que consisteix en un cap llarg “mare” de la que pengen perpendicularment unes “braçolades” amb un ham al seu extrem que, és escat abans de calar. En una mateixa calada de palangre hi poden haver centenars d’hams submergits.

Les captures accidentals d’aus marines dels pescadors artesanals de palangre són especialment abundants entre els que calen palangres “a penjar” que, utilitzen un sistema de boies i llast perquè els hams no quedin completament submergits en el fons. Aquestes captures, poden acabar representant un problema greu de supervivència entre algunes espècies d’aus marines i a més representen també molèsties i pèrdues econòmiques considerables entre els mateixos pescadors.

Durant la calada, les aus intenten agafar l´esquer que hi ha als hams del palangre. Il.lustració: Eduardo Rodriquez

En general les aus marines son espècies amb un cicle de vida relativament llarg, amb una maduresa sexual força retardada i una baixa fecunditat, factors agreugen encara més aquesta problemàtica.

Entre les espècies més afectades per la captura accidental amb els hams de palangre hi ha espècies endèmiques de la mediterrània com la gavina corsa (Larus audouinii) i especialment la baldriga mediterrània (Puffinus yelkouan), la baldriga cendrosa (Calonectris diomedea) i la baldriga balear (Puffinus mauretanicus), aquesta darrera és endèmica de l’arxipèlag balear i es troba en perill crític d’extinció segons la IUCN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura).

Les baldrigues són aus freqüents a mar obert, lluny de les seves àrees de cria, on cacen activament. Se les pot identificar pel seu vol rasant esquivant les onades. S’alimenten principalment de petits peixos pelàgics, com el seitó o la sardina. Tenen una elevada capacitat de busseig i busquen el seu aliment en les aigües més superficials, cosa que fa que sigui especialment sensibles a les captures amb els hams dels palangres.
La solució per evitar aquest fet passa per un seguit de mesures de fàcil aplicació per part dels pescadors com ara avançar o endarrerir unes hores la calada perquè no coincideixi amb l’alba o amb la prima, moments en que els ocells són més actius. Per altra banda, l’ús de “línies espantaocells” en el moment de calar també resulta una mesura força efectiva. La modificació de l’estructura del palangre perquè els hams s’enfonsin més ràpidament o el fet de utilitzar esquer artificial també hi contribueixen.

Tot i ser un ormeig força selectiu, les captures accidentals d´aus són un problema. Foto: Vero Cortés UB

Tots aquests canvis d’hàbits comporten a curt termini enormes beneficis per les aus i pels pescadors i es per això que cal implicar i sensibilitzar als palangrers en aquesta problemàtica. Hi ha diversos programes de sensibilització amb una molt bona acollida per part dels pescadors. En aquest mateix sentit, s’ha dissenyat una app per a smartphones anomenada Sea-Birdstagram. L’aplicació està pensada perquè els propis pescadors participin activament en l’estudi i obtenció de dades de captures accidentals d’aus marines, un exemple més de ciència ciutadana col•laborativa.

Parella de bou

Publicat el Setembre 14, 2015 per Manel

La parella de bou va ser, fins a l’aparició dels motors als anys 20, una de les pesqueres més importants de les platges catalanes juntament amb els sardinals. Sembla que la introducció d´aquesta tècnica es produeix des de França, les primeres barques encara no treballaven “en parella” A la primera dècada del s. XVIII ja hi havia algunes parelles de bou a les platges catalanes. A partir d’aquest moment i fins a les primeres dècades del s. XX es produeix el màxim desenvolupament de la tècnica. A platges com: Badalona, Mataró, Canet o Calella, la flota de bous de parella va ser de primer ordre.

Aquest sistema de pesca no ha estat mai exempt de recels entre els propis pescadors degut especialment al suposat impacte que produïa l’art sobre el fons i les conseqüències que s´en derivaven a les altres pesqueres. En el manuscrit de Salvador (1722), malgrat no ser una veritable reglamentació pesquera, ja s’intueix un certa desconfiança de l’autor vers aquest art de pesca. La primera reglamentació que, ha arribat als nostres dies, d’aquest enginy apareix en el reglament de Zalvide de 1773. Malgrat tot, les autoritats han donat sempre el seu suport a aquesta modalitat pesquera car suposava un avanç econòmic important pel sector.

Gàguil (esquerra) i parella de bou (dreta) segons Duhumel de Monceau (1769-1782).

La parella de bou no era l’única art d’arrossegament que es feia servir, si bé era el més important. Altres tipus eren el gànguil, la tartana o la vaca. La diferencia entre aquests arts era que el gànguil i la tartana eren arrossegats per una sola embarcació mentre que en l´art de bou i en la vaca ho feien dues. La vaca és un art de bou més petit.

Les barques, també anomenades bous, tenien una eslora de 10 a 12 m i eren mogudes a força del vent. Cada dia, després de la pesquera eren avarades a les platges. Segons alguns, el nom de bou ve del fet que per arrossegar l’art s’empraven dues embarcacions que rebien el nom de parella de bou. Les dues barques havien d’anar de costat com els bous quan porten el jou. Segons E. Roig (1920) la barca de bou tenia tres escotilles i anava aparellada amb un pal mestres al mig que sostenia l’antena on anava fermada la vela llatina. Com a veles auxiliars portava un menjavents a proa i una mitjana a popa. En els seus orígens els bous eren embarcacions descobertades però poc a poc se li va anar afegint una coberta correguda.

Típic bou badaloní amb totes les seves parts (Dibuix: F. Oller)

L´art tenia forma d’embut cec amb dues grans cames o bandes que anaven unides a uns caps que es fermaven als bous. L’art era fabricat amb fibres naturals, primer cànem i lli i més endavant el cotó. Els primers arts de cotó també van ser una font de desconfiança entre els pescadors de bou. La xarxa s’havia de tenyir periòdicament i s’havia de deixar assecar cada dia, cosa que es feia penjant-les del pal o estenent-les directament a la platja. També de manera gairebé diària, s’havien de reparar els desperfectes ocasionats per la calada, d’això s´en cuidaven les remendadores.

Quan era l´hora de calar, una de les dues barques de la parella llançava la xarxa començant per la bossa o cup i acabant per les cames o bandes. L´altre component de la parella abarloava a la barca que havia començat a calar i rebia de mans dels mariners de la primera l´altra cama de l´art. Els caps que sostenien l’art es lligaven als bancs travessers del mig de l’embarcació. La calada començava en el moment que es desplegaven les veles.

bous a la platja de Badalona amb els arts penjats per assecar.

Després de navegar una bona estona el patró manava llevar l´art, per fer-ho calia arriar les veles, baixar l’antena i plegar la vela. A continuació els caps eren lligats als torns de fusta que hi havia a coberta i que es maniobraven a força de braços. En aquest moment els dos components de la parella s’anaven apropant fins tornar a estar abarloats.

Aquest sistema de pesca requeria moltes maniobres, cosa que feia que l´habilitat del patró fos clau per obtenir una bona captura. Podien estar dos o tres dies pescant abans de portar tota la captura a port.

A partir dels anys 20, amb la introducció dels motors, la pesquera començà a canviar. El primer canvi remarcable és la mecanització del torn que facilita molt la feina de calar i llevar l’art. Els primers bous a motor encara anaven “a la parella” però, poc a poc, amb l’aparició de les portes, desapareix definitivament la parella de bou i es passa, com en l’actualitat, a arrossegar l’art una sola embarcació.

Peix de morralla

Publicat el Juny 29, 2015 per Manel

En el seu sentit literal el mot morralla s’aplica a un conjunt de coses de poc valor com ara un col•lectiu de persones de poca consideració o un grup de coses insignificants. En el nostre cas, es clar, el peix que forma la morralla està format per espècies menudes i poc apreciades en el mercat. Tradicionalment la morralla inclou una barreja de peixos que, com passa amb el peix de sopa, tenen poc valor si es comercialitzen per separat, però que barrejats tenen el seu interès comercial com a peix per a fregir.

Morralla_Restaurant_Els_Pescadors_-_La_Llotja__de_Arenys_de_Mar

Plat de morralla. Foto: Restaurant Els Pescadors Arenys de mar

Segons el port, la composició de la morralla varia un xic, generalment està formada per: bruixes (Lepidorhombus boscii), peix sense sang (Argentina sphyraena), cintes (Cepola macophthalma), xinxes (Munida rugosa),… En general, peix petit amb molta espina però també molt saborós quan es fregeix. Als restaurants, quan ens ofereixen un plat de morralla, hi solen incloure a la barreja original: sonso (Gymmaammodytes cicerelus), crancs (Liocarcinus depurator), diverses espècies de gamba menuda sota el nom de gambeta, calamar (Loligo vulgaris) o sèpia (Sepia officinallis) per augmentar-ne la “caixa”.

Algunes altres espècies com ara la mòllera (Phycis blennoides), els capellans (Trisopterus minutus capelanus), la palaia (Citharus linguatula) o el tacó (Bothus podas), quan són petits van a la morralla, però en tractar-se de talles més grosses, amb més valor a la subhasta, tenen identitat pròpia.

La morralla en el taules d´una peixateria: cintes, bruixes, capellans entre d´altres

Malauradament, alguna vegada s’inclou en la morralla exemplars immadurs de diverses espècies: llucet, mollet, sardineta o seitonet. Aquesta pràctica, del tot refusable, afortunadament cada vegada és menys freqüent pels controls que hi ha a les llotges i als mercats.

Una altre accepció del terme morralla, és la part de peix que s´endú cada dia a casa cadascun dels mariners d’un quillat després la jornada de pesca. Els pescadors de bou van “a la part” i a més de la proporció monetària de la captura tenen també una part en espècie, la morralla. A la caixa de morralla d’un quillat hi van els exemplars menys valorats o bé que han estat malmesos per l’arrossegament de l’art i que no tindrien bona sortida al rotllo, es a dir, la morralla.

A coberta del quillat fent les parts. Foto: Roger Rovira

Una cop l’art a coberta, els mariners trien el peix i el van col•locant en les caixes de plàstic segons l’espècie i la mida. Sempre, però, hi ha la caixa on hi anirà tot allò que es partirà entre la tripulació i que constituirà la morralla del dia.

Un cop fetes les parts de la morralla, cada mariner la col•loca en galledes o bé en en bosses de plàstic per a portar-la cap a casa. La morralla constitueix la base del sopar en gairebé totes llars de pescadors d’arrossegament. N’hi ha però que, cansats de la monotonia culinària, la regalen a coneguts o veïns o bé se la venen. També n’hi ha que la canvien per “altre” peix que no solen capturar normalment.

Us puc assegurar que, durant una bona colla d’anys, el sopar de casa era a base de la morralla que l’Aleix ens portava puntualment cada dia, peix fresquíssim, de la barca als fogons que, acompanyat amb unes llesques de pa amb tomàquet i una amanida constituïa el nostre sopar.

Peix de sopa

Publicat el Juny 8, 2015 per Manel

Hi ha peixos adequats per a les sopes, que ni tan sols es poden menjar per la gran quantitat d’espines que contenen – els escorpinyots inferiors, els burros, els serrans. Aquests són peixots que fan meravelloses sopes de peix. I no cal dir les julívies – anomenades en altres indrets julioles i en altres guiules. Les julioles i en general tots els peixos per a fer aquesta sopa han de contenir la màxima quantitat de greix i de viscositat possible. Es aquest greix marí el que constitueix el punt més alt, l’autèntica substància de la sopa de peix”. (Josep Pla; El que hem menjat)

El peix de sopa, és una barreja d´espècies molt heterogènia

Hi ha tota una sèrie d’espècies de peix que, ja sigui per elles mateixes o bé per la seva talla, no tenen suficient valor per vendre-les per separat a les peixateries i el que es fa és comercialitzar-les barrejades per a fer brous, fumets o sopes. És el que anomenem, peix de sopa.

Sota aquesta denominació s’hi agrupen espècies molt variades de peix de roca, exemplars de talla petita, espècies amb molta espina, de carn de sabor intens i molt gustosa, que no tenen sortida per elles mateixes i que barrejades fan uns brous de peix excel•lents.

Dins de la denominació “peix de sopa” s’hi troben alevins d’espècies típiques de roca com ara els serrans (Serrranus cabrilla), els penegalls (Helicolenus dactylopterus) , les lluernes (Trigla lucerna i Trigla lyra) , els cap-roig o les rascasses (Scorpaena scorfa i Scorpaena porcus). També en formen part d’aquesta barreja la rata (Uranoscopus scaber) , les aranyes o els rapets. Per fer encara més gustós el caldo s’hi afegeix a aquesta barreja caps o espines de lluç o de rap i algun crustaci com ara el cranc o les galeres que en milloren la qualitat substancialment.

Aranyes, rates, rascasses, penegalls i serrans formen aquesta barreja

El peix de sopa s’usa en fumets que, després es faran servir en arrossos, fideuades i tot tipus de suquets de peix on li donen un gust intens a mar. També es fa servir en les típiques sopes de peix. Normalment quan més diversa es la barreja i més carregada de greix te la seva carn, millor surten. Segons Josep Pla, l’origen de les sopes de peix està en l´olla dels pescadors, un plat ràpid i senzill que es cuinava a bord de les barques de pesca i que es menjava allà mateix, cadascú amb la seva cullera de fusta en la mateixa olla. Amb el temps, aquest plat esdevindria el ranxo de barca.

A continuació us passo a descriure alguns dels representants típics d’aquesta barreja tant interessant:

La rata, una de les espècies més típiques del peix de sopa. Il.lustració: SOS peix

Lluerna: De forma cònica característica amb el cap molt típic. Aletes pectorals molt desenvolupades. Coloració de vermellosa-bruna a rogenca. Viu en fons sorrencs i de còdols.

Rata: Espècie típica de peix de sopa. Presenta un aspecte inconfundible. Cos en forma cònica amb el cap molt desenvolupat i la boca en disposició quasi dorsal. Espècie bentònica de fons sorrencs i fangosos on viu semi-enterrada.

Cap-roig i Rascassa: Espècies del grup de les escorpores de cap ben desenvolupat, els ulls i la boca són molt grossos. Radis espinosos de les aletes robustes, alguns amb glàndules de verí. Coloració críptica amb tonalitats brunes en la rascassa fins vermelloses en el cap-roig. Espècies solitària de fons rocosos. El cap-Roig és molt apreciat, només s’usen per sopa els exemplars més petits o bé els caps i espines.

Penegall: Espècie propera a les escorpores però de menor qualitat. Presenta es mateixes característiques que elles. De color vermellós amb franges verticals més fosques.

Serrà: Peix de mida petita i de cos allargat. Boca i ulls grossos. Cos de fons vermellós o grises amb bandes verticals més fosques (de set a nou) que arriben més enllà de la línia lateral. Espècie litoral típica de fons rocosos.

L´univers de les Nanses

Publicat el Mai 11, 2015 per Manel

Les nanses és un dels sistemes més original de pesca que existeix. La seva elaboració es pot considerar artesanal. Aquests enginyosos paranys permeten aconseguir peix i marisc de molt bona qualitat, exemplars grossos sense estar gens malmesos i que assoleixen preus elevats a la subhasta.

Usades des de temps immemorials, tenim referències d’elles en els documents més antics i han arribat fins als nostres dies quasi sense patir cap modificació respecte a les utilitzades fa més de tres-cents anys.

Gravat de nanses segons el “Diccionario historico de los artes de pesca” d´Antoni Sañez i Reguart (1791-1795)

Les nanses són un ormeig de parany, és a dir, el peix hi entra enganyat per l´esquer i un cop a dins jo no en pot sortir. Aquestes veritables obres d’art dignes del millor cisteller eren fetes a mà, amb jonc i murtra especialment. També es podien fer servir en la seva construcció: canya, vímet, cànem o espart. Avui en dia, com a una mena irreverència a aquests nobles materials, les trobem fetes amb plàstic i fils sintètics.

Els propis pescadors construïen les seves nanses. Molt sovint ho feien al mateix carrer, davant del seu domicili, o bé a la platja prop del magatzem on guardava els aparells de pesca.

Les nanses són un ormeig de pesca cada vegada més en desús

Les nanses tradicionals tenen totes forma cònica i són les més esteses. Les gambines o garbitanes tenen forma més o menys esfèrica (de poma) i les nanses llagosteres forma cilíndrica. Totes tenen una entrada en forma d’embut, l’afàs per el peix s’introdueix al parany. A l’extrem oposat hi trobem una obertura tapada anomenada porteta que serveix per a buidar la nansa o bé escar-la. Les nanses estaven reforçades pels costats per les costeres. La cabestrera és la corda que va lligada a la nansa i serveix per a amarrar-la a “la mare” que va unida per un dels extrems al mort i per l’altre als galls que la senyalitzen en superfície.

A més de la nansa típica, hi ha diversos tipus de nansa que prenen noms diferents segons la seva forma o les espècies que captura. la xufanquera o guisotera és una nansa cònica més petita que la tradicional. El morranell, fet amb murtra, és un ormeig de forma esfèrica. La gambina és com un morranell construït de jonc. La saupera és una mena de gambina destinada a pescar salpes. Les nanses llagosteres són cilíndriques i tenen dues entrades.

Al Cap de Creus es fan servir nanses cilíndriques per a la captura de pops

Les nanses es solien calar en grups de cinc a deu. Un cop al dia s’hissaven i es buidava el seu contingut i es tornaven a escar. Aquesta calada de nanses s’anomena “to de nanses”. Les nanses es xorraven a força de braços ajudats per la pasteca de popa, que duia al seu extrem una politja. Un cop a coberta es buidaven a través de la porteta.

L’esquer que s’usava era molt variable. Moltes vegades s’emprava esquer viu com ara la sardina que es comprava als sardinalers abans de sortir. Aquesta es lligava en manats a la part més interior de la nansa. En altres casos es feia servir com a esquer elements que atreien a l’espècie a la que anava destinada, per exemple, per a pescar sèpia, es feien servir branques de galzeran o mata que atreien a l’animal a l’hora de desovar.

Llagut arribant a alguna platja del Maresme amb la nansa a bord

El gran avantatge de les nanses és que es podien calar sobre fons rocosos, on ni les xarxes ni cap altre ormeig de pesca podia treballar. Normalment era un sistema de pesca complementari o bé de temporada que es podia combinar amb altres arts de pesca menors com el tresmall o el palangre. Es pescava sobretot peix d´escata de bona qualitat i crustacis entre els que destacava la llagosta.

Quines senyoretes més interessants!

Publicat el Abril 27, 2015 per Manel

La Donzella, Juliola, Guiula, Julivia o Senyoreta (Coris julis) és una espècie de làbrid força comú en els nostres roquissars litorals, entre les algues o les praderies de posidònia. D’aspecte elegant, rere els seus colors llampants s’amaga una història natural molt interessant.

Com la resta de representants del grup, la Juliola és un peix de cos allargassat i comprimit lateralment. Presenta els llavis molsuts, els ulls petits i una única aleta dorsal que és llarga. La Senyoreta és un voraç depredador que menja sobretot: gasteròpodes, eriçons de mar i gambetes, els quals tritura amb la seva potent dentició.

La femella presenta una coloració molt més discreta que els mascles

Aquesta espècie presenta un marcat dimorfisme sexual, els mascles es distingeixen de les femelles pels tres primers radis de l’aleta dorsal que són més llargs. De tota manera, el tret diferencial per a la seva distinció està en la coloració del cos. La femella presenta el ventre clar i el dors de color marró vermellós, mentre que els mascles poden presentar diferents patrons segons es tracti de mascles primaris o secundaris. En general tots tenen una franja vermellosa o ataronjada als costats amb una taca negre darrera l’opercle.

La Donzella és una espècie hermafrodita protogènica, és a dir, en néixer són femelles i amb l´edat esdevenen mascles. El canvi de sexe s’inicia als cinquè any de vida quan l´espècie assoleix una talla d´uns 12 cm. Ara bé, a les poblacions d’aquest peix hi ha una petita proporció de mascles que ho són de manera permanent des del naixement, són els anomenats mascles primaris.

Els colors del mascle no tenen res a envejar als peixos tropicals

La reproducció té lloc entre el maig i l’agost amb una conducta força curiosa que s’inicia quan el mascle dominant neda amb l’aleta dorsal aixecada i amb un comportament molt territorial. A la parada nupcial el mascle i la femella pugen a la superfície on té lloc la fecundació que, és externa. En aquest moment la parella es veu acompanyada pels mascles primaris que aprofiten l’ocasió per a fecundar també els ous alliberats per la femella. La fressa és al capvespre.

En ser una espècie eminentment litoral, les seves captures la realitzen especialment els pescadors esportius, sent baix el seu interès comercial. Les captures amb canya o amb el volantí són destacables sobretot quan es calen prop de les roques. Els pescadors artesanals les poden agafar amb els tresmalls i les soltes.

Captivat per la seva bellesa, l´Eduard va alliberar aquest guiula que va pescar. Foto: Eduard Marquès

Hi ha una mena de nanses anomenades gambines o, en alguns punts de l´Alt Empordà també anomenades guiuleres, que es calen a les roques litorals fent servir com a esquer eriçons esmicolats que atreuen a les Julioles. Les guiuleres s´usaven de manera tradicional per a la pesca d’aquesta espècie a les cales i platges del Cap de Creus.

Recordo encara, ara ja fa uns quants anys, a Cala Prona, veure utilitzar aquest enginy. Us puc assegurar que en pocs minuts es van capturar un bon grapat de guiules que, encara vives, les van fregir en oli roent al mateix refugi. L’àpat, al qual em van convidar, va consistir en el peix fregit acompanyat d’unes llesques de pa amb tomàquet i un porró de vi. Us asseguro que la seva carn estava exquisida.

L´or vermell (IV): les altres gambes

Publicat el Març 16, 2015 per Manel

Tot i que que la gamba rosada (Aristeus antennatus) és la reina, a les nostres llotges els pescadors exploten algunes altres espècies d’aquest grup: la gamba blanca, la gamba panxuda, la gamba borda, la gamba vermella o el gambot en són el representants més característics que es comercialitzen amb el sobrenom de gambeta, expressió que fa referència a la seva talla.

La gambeta és una barreja d´aquestes “altres gambes”

La importància econòmica i el volum de les captures d´aquestes “altres gambes” és insignificant si el comparem amb la gamba pròpiament dita, sovint es capturen barrejades i es comercialitzen als mercats de la mateixa manera.

Malgrat no assolir les quotes de prestigi del seu parent, aquests decàpodes són una molt bona opció davant dels exorbitants preus de la gamba rosada. A més, és un producte fresc i de proximitat que no pas els representants congelats del grup.

Totes les “altres gambes” es capturen amb l’art de bou i són espècies demersals que viuen sobre fons fangosos i sorrencs. El baix volum de les seves captures fa que no estigui regulada la talla mínima legal de comercialització. Aquestes espècies són excel•lents per a fumets, arrossos i fregides com a aperitiu.

Gamba blanca (Parapenaeus longirostris)

Gamba blanca. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

També és anomenada en algunes localitats gamba llagostinera, cosa que fa referència al seu parent proper, el veritable llagostí (Penaeus kerathurus). De color rosa pàl•lid, amb el rostre dentat i abdomen gruixut. Les seves captures han disminuït dràsticament en els darrers anys i fins i tot en alguns ports s’ha deixat de capturar. Malgrat tot, és fàcil trobar-la als mercats procedent de les costes africanes. A les costes andaluses és una espècie prou valorada.

Gamba panxuda (Plesionika edwardsii).

Gamba panxuda. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

Es tracta de l’espècie d’aquest grup més valorada, tot i la seva petita talla. Es caracteritza pel seu rostre llarg, dentat i molt robust. De color vermellós amb dues bandes més fosques a ambdós costats. Gairebé tot l’any es presenta ovada, d’aquí el seu sobrenom. Els seus ous són de color blau intens.

Gamba borda ( Pleisionika heterocarpus)

Gamba borda. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

Espècie molt semblant a la gamba panxuda, de color més clar i més pàl•lid que aquesta, amb bandes luminescents als costats. En aquest cas la posta és d´un color verd blavós. La seva mida també és més petita que la gamba panxuda.

Gamba vermella (Aristaeomorpha foliacea)

Gamba vermella. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

Gamba de gran talla. El cap presenta, a la seva part superior, una espina amb un total de 4 a 6 dents, llarga a les femelles i curta als mascles. De color vermell viu, rostre curt i apèndix abdominals robustos.

Gambot (Plesiopenaeus edwardsianus)

Gambot. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

El gambot és la més grossa de totes, pot arribar a tenir la mateixa mida que la gamba grossa, de color vermell encès amb podobranquies molt característiques. Presenta un marcat dimorfisme sexual.

L´or vermell (III): El pla de gestió de la gamba

Publicat el febrer 23, 2015 per Manel

“La gamba vermella suposa una pesquera bastant específica i selectiva; el que unit al valor econòmic de les descàrregues, a l’actual conjuntura i a la positiva disposició dels propis pescadors, la fa idònia per a establir sobre la mateixa unes mesures temporals de regulació especial que tendeixin a garantir la seva conservació i el seu desenvolupament sostenible en el futur, actuacions entre les quals s’inclou la implantació d’unes vedes temporals que, contribuint als fins perseguits, es realitzin en dates alternes, de manera que pugui garantir-se el necessari proveïment dels mercats.”
(Ordre AAA/923/2013, de 16 de maig)

De la mateixa manera que el sonso, la gamba vermella també té el seu pla de Gestió. En aquest cas, malauradament, només afecta a la flota que va “a la gamba” al port de Palamós. La resta d’embarcacions que exploten aquest recurs a Arenys, a Blanes, a Sant Feliu o a Roses, ara per ara, en resten al marge.

La gamba vermella es objecte d´un pla de gestió al port de Palamós

A Palamós, els pescadors, juntament amb els científics de ICM i les administracions han desenvolupat aquesta proposta. Segons els científics, el pla de gestió de la gamba vermella, vol ser un exemple que s´hauria d´extendre a la resta de ports on també s’explota aquest recurs.

La sobreexplotació de la gamba, la sobredimensió de la flota i, sobretot el descens de les captures van portar als pescadors palamosins a promoure una sortida per evitar el col·lapse d’aquesta pesquera.

Els quillats fan rumb cap als caladors situats als límits de la plataforma i als canons submarins

El pla de gestió de la gamba va molt més enllà d’una simple reglamentació sobre les embarcacions o els arts de pesca. Així, es regulen també aspectes encaminats a aconseguir la sostenibilitat de la pesquera; com ara, la limitació de l’activitat, el nombre de vaixells autoritzats, el nombre de bols que realitza cada quillat, el períodes de vedes ajustats a l’època de reproducció, les característiques de l’art, la limitació del temps i dels dies de pesca i el tipus de porta que fan servir.

A Palamós, 22 quillats van a la gamba en els 7 caladors situats al llarg del canó de la Fonera (Rec, Rostoll, Candelero, Sant Sebastià, Abissínia, Els Clots, Gamba de llevant i la Malica). Cada any es desembarquen unes 130 tones de gamba vermella amb un valor que sobrepassa el 50% de tot el peix que es subhasta.

Poc a poc, els pescadors canvien de mentalitat i entenen que treballant menys i pescant menys poden tenir els mateixos guanys sense col·lapsar la pesca.

El pla de gestió ha suposat un canvi de mentalitat, els pescadors han pres consciència que, la conservació del recurs els donarà molts més beneficis que no pas la seva sobreexplotació descontrolada.

El pla de gestió ja està donant els seus fruits. Així aquest darrer any, malgrat haver reduït les captures de gamba, els pescadors de Palamós han aconseguit augmentar la facturació en un 17%. La clau de l’èxit rau en no haver sobresaturat el mercat i sobretot en pescar només les talles que es valoren més al mercat. Així s’han reduït els desembarcament de gamba petita i mitjana, les menys valorades a la llotja i han augmentat les de talla grossa i extra.

I, a que esperen les demés confraries a sumar-se a aquest èxit?

HISTÒRIESDEMAR

Arxiu d'etiquetes: pesca