La Costa de l´ Ametlla (costa sud)

La Costa Brava és el litoral rocós més conegut del nostre país. Però fora d´allí hi ha altres trams de litoral on els afloraments rocosos també són destacables. El Garraf i alguns trams de la Costa Daurada en són exemples.

Entre els municipis de l´Ametlla i l´Ampolla hi ha un dels trams de costa més espectaculars i molt més ben conservat que molts indrets de la Costa Brava. Es tracta d´un litoral rocós amb penya-segats d´origen calcari de mitjana alçada i molt exposat a l´onatge. La costa és farcida de racons i petites platges allunyades de la massificació i del brogit turístic. Pel seu valor, tota l´àrea marina d´aquest sector està inclosa a la Xarxa Natura 2000. Aquí, es poden observar herbeis de fanerògames marines dels tres generes que hi ha a casa nostra: posidònia, cymodocea i zoostera que protegeixen la costa enfront dels embats de l´onatge.

La Costa de l´Ametlla és un dels trams més ben conservat de la costa catalana

La franja costanera limita en el seu interior amb algunes àrees urbanitzades, sobretot a l’ inici i al final del tram. A la resta, els conreus de secà en especial oliveres o garrofers i una màquia litoral molt ben conservada prenen protagonisme. Arran d´aigua la vegetació és molt variada, als roquissars hi predominen el fonoll marí i diverses espècies d´ensopegueres com ara Limonium gibertii. A les platges s´hi troba una rica i variada vegetació psammòfila i a les llacunes litorals comunitats halòfiles i helofítiques.

La millor forma de conèixer aquest litoral és amb caiac de mar o bé a través del camí de ronda (GR92) que ressegueix tota aquesta costa arran de mar. Aigües extremadament transparents, racons màgics entre els penya-segats i els pins que gairebé arriben a pet d´ona.

Un cop deixem l´Ametlla, el primer punt a destacar és el Port de l´Estany, un petit port natural que va ser utilitzat pels primers pescadors de la Cala, abans de la construcció del port actual. El port de l´estany és únic a tot el litoral català. Malauradament la elevada pressió antròpica del lloc dificultat la seva conservació.

El tram entre l´Ametlla i l´Ampolla és una costa abrupta de penya-segats baixos

Entre el port de l´Estany i la punta de la Àliga s´hi troba l´Espai Natural Protegit del Cap de Santes Creus una zona marítimo-terrestre d´ alt valor ambiental. Aquí s´hi troben zones humides com ara el torrent de l´Estany i el torrent de Santes Creus. Les llacunes litorals d´aquest espai és l´únic lloc del nostre país on es pot trobar en llibertat el samaruc (Valencia hispànica) que conviu amb una altre espècie en perill d´extinció com és el fartet. En l´actualitat s´ha signat un acord de custòdia per protegir aquesta àrea.

Després del Cap de Santes Creus, la primera parada obligada és a la Cala de l´Estany Podrit, una platja de còdols amb un elevat interès natural on els pins arriben gairebé a tocar el mar i que ens evoca a la costa sud de Menorca. Les praderies de fanerògames marines són abundants en aquesta zona. Les seves restes les veiem clarament a la costa. A partir d´aquí continuem la ruta cap a la punta de l´Àliga.

A nivell paisatgístic, el sector de la punta de l´Àliga, és segurament el lloc més emblemàtic de tot aquest itinerari. El fet que el seu accés sigui només possible a través del GR contribueix a l´elevat grau de conservació. Aquí hi trobem les dues perles del tram: la caleta de la punta de l´Àliga i la platja de l´Illot on els còdols perforats pels menjaroques prenen protagonisme.

Després de la punta de l’Àliga el següent punt d’interès és el Cap Roig que rep aquest nom a causa dels conglomerats vermellosos que el formen. Malauradament aquest indret està fortament urbanitzat. A partir d´aquí, el GR continua fins a l´Ampolla, el nostre destí.

Quins tomàquets!

El tomàquet de mar (Actinia equina) és una de les espècies més característiques que trobem adherides des de les roques de la interfase terramar i fins als vint metres de profunditat aproximadament. És més freqüent en els indrets més batuts i poc exposats a la llum. És una espècie solitària que no forma mai colònies.

El seu nom es deu al seu color vermellós, a la seva forma ovalada i a que quan estan fora de l´aigua retrau els tentacles dins el seu cos i això fa que recordi als seus coetanis terrestres. Els tomàquets de mar resisteixen força bé la dessecació replegant-se sobre si mateix i mantenint aigua a l´interior i evitant la deshidratació.

El tomàquet de mar és un habitant típics dels habitats litorals rocosos

El tomàquet de mar és una espècie que, com les meduses i els coralls, pertany al fílum dels cnidaris. Es tracta d´un antozou solitari molt característic. A diferència dels coralls, no té cap mena d´esquelet extern mineral i presenten únicament forma de pòlip.

El tomàquet de mar és una espècie emparentada molt estretament amb les anemones o fideus de mar (Anemonia sulcata). Ambdós presenten tentacles urticants i són espècies solitàries. En el cas dels fideus de mar o anemones, aquests tentacles són molt més aparents que no pas en el cas del tomàquet de mar. A diferencia de les anemones, els tomàquets de mar no tenen interès gastronòmic ara per ara.

A la mediterrània hi ha dues espècies d´aquest gènere Actinia equina de color vermellós i Actinia cari de color verd oliva i molt menys globular quan retreu els tentacles.

El cos del tomàquet de mar és cilíndric, fa entre 5 i 7 cm d´alçada i uns 6 cm de diàmetre. Posseeix gairebé 200 tentacles curts (1,5 cm) amb les puntes arrodonides i distribuïts en diverses corones. Aquests tentacles, com passa també amb les anemones son moderadament urticants. El seu cos es manté adherit al substrat amb disc que actua com a ventosa i que té a la seva base. Viu fixe al substrat, malgrat que pot efectuar petits desplaçaments per la roca on estan adherits.

Per evitar la deshidratació, replega els tentacles a l´interior del cos i la seva forma es talment de tomàquet

És una espècie carnívora que s´alimenta de petits invertebrats, larves de diverses espècies i petits peixos que atreu cap a la seva boca i que paralitza amb el verí que segreguen els tentacles. En el nostre cas, el verí només es irritant quan està en contacte amb les mucoses, especialment amb els ulls. En la pell dels nens el verí pot produir irritacions. Aquest mateix verí s´usa també per marcar el territori i per evitar que exemplars de la mateixa espècies s´acostin massa. El verí es localitza en un saquets que hi ha distribuïts al voltant de la boca i que prenen tonalitats blavoses.

Presenta els sexes separats. Es reprodueix de manera ovípara. Els òvuls es fecunden a l´interior de la femella i el desenvolupament és larvari. Les larves són expulsades per la boca cap enfora per mig de contraccions del cos. Normalment s´expulsen al voltant d´un centenar exemplars larvaris amb dotze tentacles cadascun. També es possible la reproducció asexual per divisió de l´individu adult. En aquest cas es generen clons.

Es una espècie molt més activa de nit que no pas de dia. Gairebé sempre és més fàcil observar els exemplars tancats amb els tentacles replegats i a mesura que acaba el dia, augmenta la seva activitat i desplega els tentacles.

Tot té un inici: Salvem S´Alguer

Molt abans de les primeres mobilitzacions populars per la protecció i la salvaguarda de la Costa Brava, va aparèixer un moviment ciutadà que va ser el pioner de tots els altres que hi van haver al seu darrera des de “Salvem Castell” fins a SOS Costa Brava ara mateix. Em refereixo a la campanya popular  “Salvem Cala S´Alguer” que durant els anys 70 va reivindicar la protecció d´aquest espai tant emblemàtic de la costa de Palamós.

Hi ha però una gran diferencia entre els diversos moviments populars que s´han anat succeint al llarg dels darrers anys i la campanya Salvem S´Alguer. En els primers, es tracta de mobilitzacions populars en defensa de l´entorn natural i els drets col·lectius de la ciutadania mentre que la campanya Salvem S´Alguer va ser promoguda per a defensar els interessos particulars d´una sèrie de persones que tenien en aquest paratge.

S´Alguer, és avui un dels racons de la Costa Brava que encara ens evoca un passat proper que hem perdut de forma definitiva. La persistència d´aquest racó es deu, en bona mesura, als fets que van succeir fa cinquanta  anys. I aquesta  n´és la història.

A les primeres dècades del s XX, els terrenys de S´Alguer formaven part de la propietat del Mas Juny, un casalot senyorial, a tocar la platja de Castell que en aquells temps era propietat de l’artista Josep Maria Sert. Aquest, va accedir sense  problemes a les peticions d´alguns pescadors per a construir unes noves barraques al costat de les ja existents i que estaven documentades ja al s. XV. Sert pensava fins hi tot, que aquesta proposta  donaria vida marinera a aquest tros de costa.

Les barraques de S´Alguer bran són les darreres que es van construir

A l´any 1942 el Mas Juny va ser adquirit per al família Puig Palau que en els inicis va respectar el pacte verbal que s´havia establert amb l´antic propietari. Poc a poc, les barraques de pescadors es van anar convertint en casetes d´estiueig i es van anar ampliant. S´Alguer es va anar convertint en un lloc de trobada dels palamosins per anar a fer arrossos a l’aixopluc de les barraques i varen començar  les primeres discrepàncies entre els propietaris de les barraques, pagesos i tapers de les rodalies amb  la família propietària de la finca. L´any 1949, la Comandancia de Marina a instàncies dels Puig Palau va enderrocar alguns annexos d´obra nova i el mur de contenció que s´havia  fet per protegir les edificacions dels temporals.

Durant els següents anys, la tensió entre ambdues parts va anar en augment. Mentre uns intentaven legalitzar la seva situació, els altres, molt ben connectats amb el règim feixista, engegaven tota la maquinària burocràtica per expulsar de les seves propietats aquells okupes. Així als anys 60 es van col·locar les fites que delimitaven el domini públic just per darrera de les casetes cosa que significava que passaven a formar part de la legislació de l´estat i el 18 de setembre de 1970 el Ministerio de Obras Públicas atenent  la petició de la Jefatura de Puertos, van considerar les barraques il·legals i van donar un termini de cinc anys per al seu enderroc.

Aquest va ser el punt d´inflexió que va desencadenar la protesta ciutadana. Es van començar a recollir adhesions en contra de la decisió del Ministerio d´enderrocar les barraques i finalment es van recollir 18.000 signatures. Per acabar-ho d’enredar, mentre tot això succeïa, el Ministerio de Educación y Ciencia va promulgar el 15 de setembre de 1972 un decret on es declarava S´Alguer, “paisaje pintoresco”.

Finalment, quan els efectius de Obras Públicas es dirigien cap a S´Alguer per a iniciar l´enderrocament es va produir la mort del general Franco i davant del buit que es produí es va fer marxa enrere  a l´enderroc. Com bé sabeu, La mort del dictador, no va acabar amb el feixisme però va salvar S´Alguer Els Puig Palau però, van continuar amb el seu desfici per  destruir la Costa Brava. Això però, és una altre històriademar.

La badia de Garbet

La badia de Garbet es troba entre Llançà i Colera, els seus límits naturals són al nord,   l´Illa Grossa de Colera i al sud, el Cap Ras. Orientada al llevant, té platges a ambdós costats. A la banda nord la platja de Garbet i a la banda sud, les Platges del Borró. Des del punt de vista administratiu pertany al municipi de Colera.

Resseguint tota la badia de sud a nord troben un seguit d´illots de forma gairebé continua. A la banda del Cap Ras hi ha L´illa, L´illa Plana i Les conques. El cavall Bernat al fons de la badia. El Caixol i Els esculls d´en Xarandó a la banda de ponent i Els esculls d´en Trullet, L´Illa Petita i L´Illa Grossa a l´extrem més septentrional i que juntament amb el Cap de Lladró assenyalen la veïna badia de Colera.

garbet-1

Garbet és una amable badia situada entre el Cap Ras i l´Illa Grossa

Des punt de vista paisatgístic forma una unitat molt ben definida. Malgrat que els accessos són fàcils, és un territori poc urbanitzat on l’empremta de l´home ha modelat un paisatge amable i ordenat.  Durant molts anys hi va haver en funcionament un baixador a tocar de la mateixa platja que permetia que molts estiuejants de Figueres, Girona i fins i tot Barcelona es poguessin desplaçar fins aquest indret amb transport públic. Penso que hauria  ser una reivindicació exigir a RENFE l´obertura d´aquest baixador els mesos d´estiu i evitar així, molts desplaçaments en vehicles privats.

La platja de Garbet és la més gran de tota la badia, fa gairebé mig quilòmetre de llarg. Està formada per petites graves de tonalitats gris blavoses. És una platja molt familiar amb aigües gairebé sempre transparents. Fins fa pocs anys hi havia un petit càmping i un restaurant. Avui totes dues instal·lacions estan tancades i aquest abandó de l´activitat està produint una ràpida degradació de l´espai.

IMG_20180909_183125

La platja de Garbet és la més important i està ben comunicada.

A la banda de Cap Ras hi trobem una de les joies naturals d´aquest territori, les platges de Borró. Es tracta de tres platgetes: Platja del Borró, el Borró del mig i el Borró d´enfora que conserven intactes els seus valors naturals. La seva etimologia ens evoca la presencia d´aquesta planta (Ammophila arenaria). Aquestes platges també són conegudes com a Platja de les Assutzenes perquè aquesta planta, també coneguda com a lliri blanc (Pancratium maritimum) és força abundant. A les platges del Borró hi ha un sistema dunar molt ben constituït.

borró

Les platges del Borró són la joia natural d´aquesta zona

Garbet és l’únic indret de tota la Costa Brava on encara és possible observar vinyes arran del mar. Aquestes reposen en terrasses molt ben distribuïdes que donen personalitat al paisatge. Aquest tipus de conreu representa a més, una protecció envers el flagell dels incendis forestals. Uns quilometres més amunt, en plena Costa Vermella, les vinyes són un element molt més habitual.

Sota el meu punt de vista, un dels elements més destacats d´aquest entorn són precisament les vinyes que es troben totes al vessant nord de la badia, protegides de la tramuntana. L’explotació vitivinícola és propietat de la Masia Peralada i en les 12 Ha de vinya produeix el Finca Garbet, un excel·lent vi. Això però és una altre històriademar.

La nit de Sant Joan

La nit de Sant Joan és nit de…

D’uns anys ençà cada vegada més persones trien les platges del nostre litoral per passar la revetlla del solstici d´estiu. La nit de Sant Joan és una nit màgica i sembla que passar-la a la platja connectats amb la natura sigui la millor manera d´acomiadar la primavera i rebre l´estiu. El primer bany purificador de la temporada o veure la sortida del Sol en primer terme en són també les excuses que aboquen cada any més persones a les platges.

Operaris municipals netegen les platges de Barcelona. Foto: Joan Barbosa

Aquest darrer Sant Joan es calcula que només a la platges de la ciutat de Barcelona, més de seixanta mil persones hi han anat a celebrar la revetlla. El que havia començat com a una mena de ritual iniciàtic s’ha acabat convertint en la gran disbauxa dels residus. Només a les platges de Barcelona la revetlla de Sant Joan ha deixat vint tones de residus sobre la sorra, una tona més respecte a l´any anterior. La gran majoria plàstics.

Bona part d´aquests han anat a parar directament al mar incrementant encara més un problema, el dels plàstics al mar, que ja de per si és molt greu. La majoria d´aquests es convertiran, sense poder-hi fer res, en fragments cada vegada més petits que entren en la cadena alimentaria posant en risc les espècies marines, el paisatge idíl·lic de la mediterrània i també, la salut de les persones. Malauradament, els microplàstics ja formen part de la nostra dieta mediterrània.

Aquesta situació és del tot insostenible des de tots els punts de vista. El malbaratament de recursos i la pressió sobre les fràgils comunitats naturals haurien de fer reflexionar a les administracions competents que davant del problema, sembla que l´única línia de treball sigui l´eficiència dels serveis de neteja l´endemà. Les imatges de les platges després de la ressaca de Sant Joan ens haurien de fer caure la cara de vergonya.

La platja de la Nova Icaria l´endemà de la revetlla. Foto: ACN

Cal recordar que les platges són espais naturals i com a tals se’ls ha de reivindicar. Cada vegada són més els ajuntaments que aposten per a la naturalització de les platges incentivant l´establiment de la seva vegetació autòctona o la nidificació de les espècies més emblemàtiques. Malgrat tot, la forta pressió turística fa que, en plena temporada, els serveis estiguin per sobre dels aspectes naturals. És clar, les platges són també una font d´ingressos per les migrades arques dels ajuntaments que no volen perdre aquesta oportunitat.

La imatge de les platges a primera hora del matí del dia de Sant Joan és un espectacle dantesc, milers de llaunes, ampolles, bosses, cartrons, restes de fogueres i de pirotècnia i algun dels afectats pels excessos etílics, inunden el paisatge. Una mostra més del poc civisme de la nostra societat.

Treure l’aigua clara

Aquest passat cap de setmana sortint a navegar, m’he trobat al Cap de Norfeu a l’Eduard Marquès que m’ha preguntat sobre la pèrdua de transparència de l’aigua al cap de Creus aquesta primavera. Unes hores més tard, a Llançà, en Rai Puig em feia la mateixa pregunta. Certament durant les més de sis hores de travessia entre Roses i Cervera de la Marenda vaig poder comprovar aquest fet. Fins i tot a Cala Culip, vaig certificar un creixement considerable d’algues verdes oportunistes nitròfiles, senyal inequívoc d’eutrofització.

Aquesta pèrdua de transparència no ha estat un fenomen aïllat d’unes poques hores o pocs dies. D’ençà l’aparició dels blooms de sapes i de barquetes de fa unes setmanes s’està mantenint aquesta situació que es va mantenint al llarg de tota la primavera.

Però, que està passant realment aquest any? La resposta a aquesta pregunta és complexa i es deu a múltiples raons que estan interelacionades entre elles.

Aquest any sembla que l´aigua de la nostra Costa Brava no és tant transparent

La transparència de l’aigua de mar ve determinada per la presència de partícules en suspensió que dissipen la llum del Sol. Aquestes poden ser organismes vius del plàncton o bé matèria en suspensió com ara les restes metabòliques dels organismes planctònics o nutrients que han arribat a la superfície per la barreja vertical a finals de l’hivern.

La primera raó per explicar aquest fet està en el règim de pluges que aquesta primavera ha estat considerable a la zona del Cap de Creus i que ha augmentat en escreix els aports de rius i rieres cap a les aigües litorals.

Per un altre costat, aquest any està sent particularment anòmal pel que fa al règim de tramuntanades. El vent del nord quan incideix a la costa del Cap de Creus disminueix la temperatura superficial de l´aigua fet, que afavoreix la barreja i la dispersió de les partícules en suspensió que es troben a la zona fòtica. Un altre efecte de la tramuntana és el remogut de les aigües que fan les onades que es generen i que fan un efecte renovador de les aigües litorals i contribueix a la dilució de les partícules en suspensió.

L’absència tramuntana ha anat acompanyada per una major d’un règim de vent de component sud, aigües més calentes i carregades de nutrients que, per una banda han contribuït a augmentar la temperatura superficial de l’aigua i per altre costat han augmentat la concentració de partícules en superfície.

Aquesta primavera ha estat excepcional en l´absència de tramuntanes.

La suma d’aquests factors han contribuït a l’estratificació de les masses d’aigua,fet que dificulta la seva barreja vertical i la dilució de les partícules en suspensió. Aquest gradient tèrmic en la columna d’aigua, fa que s’hagi format a inicis de primavera una termoclina molt potent molt abans del que seria “normal”. Com a conseqüència fa que les masses d’aigua que hi ha per sota d’aquesta capa i per sobra es comportin de manera independent per a diferències de densitat.

La termoclina d’enguany fa que les partícules en suspensió: els organismes morts i les deposicions frenin la seva sedimentació i s’acumulin en la capa superior i contribueix a aquesta pèrdua de transparència. A la mediterrània la termoclina es consolida a l’estiu, però aquest any s’ha avançat la seva formació coincidint amb els blooms primaverals.

La costa de Begur

Sens dubte un dels indrets més agrestes de tota la Costa Brava és el tram de costa al voltant del Cap de Begur. Entre la Platja Fonda o platja del Mar Pi i fins a la platja de l’Illa Roja, en total gairebé deu quilòmetres de costa abrupta, de penya-segats imponents i tot presidit pel majestuós Cap de Begur.

A escala geològica es tracta d’una unitat formada per materials cambrians amb trets diferencials amb els seus trams veïns: al nord la platja de Pals amb materials quaternaris i al sud els penya-segats de tonalitats ataronjades formats per granodiorites.

La Costa de Begur és la més Brava de tota la Costa Brava

Aquesta Costa té també una història molt relacionada amb la seva riquesa mineral. En aquest bocí de Costa Brava s’hi va desenvolupar entre finals del S. XIX i principis del S. XX, una activitat minera remarcable per a l’extracció bàsicament de mineral de ferro especialment, però també d’altres minerals. La poca rendibilitat dels jaciments i la inaccessibilitat d’aquest territori per terra va fer que les explotacions mineres acabessin sent abandonades. Avui, les restes d’aquestes antigues explotacions encara es poden veure, algunes d’elles gairebé “a pet d’ona”.

La toponímia de la zona ens evoca a aquest passat relacionat amb la mineria: Rec dels Fanguejadors, Ses Mines, Ses Mines de Plom, Cova des plom entre d’altres. En aquesta costa la toponímia també ens recorda les dificultats que han tingut els navegants i els pescadors: l’Illa de Mal Entrar, Sa Nau Perduda, Es Foraió Negat o S´Encalladora en podrien ser exemples.

El majestuós Cap de Begur és el límit meridional de la tramuntana

El tram comença a la Platja Fonda, una vegada desapareixen els materials geològics de tonalitats ataronjades. La platja Fonda és un paratge rodejat de parets verticals de color gris plom i amb la sorra fosca que li dóna un peculiar encant.
Poca abans del Cap de Begur trobem Es Falcó, també anomenat Sa vinya Espatllada. L’indret és espectacular, els penya-segats, aquí extra plomats, sembla talment que s´hagin de col•lapsar en qualsevol moment. El nom, fa referencia a les restes de parets seques sobre les quals s’hi cultivava la vinya.

Travessat el Cap de Begur, la costa s’obre a la tramuntana. El Cap de Begur, de silueta vertical, és precisament el límit meridional d’aquest vent en l’àmbit litoral. Just darrere del cap, a la base dels impressionants penya-segats de més de cent metres d’alçada s’hi troba Es Degotís on les filtracions d’aigua fan caure una refrescant dutxa gairebé tot l’any. Aquí també és possible visitar Sa Falquerina, una cova d’enormes dimensions on hi havia hagut unes espectaculars estalactites que algú va decidir d’endur-se a casa seva.

A partir d’aquest punt el litoral continua fins a la badia de Sa Tuna on la costa és retallada, amb bastants illots. Sa Tuna comença en la punta d’es Plom i la badia es divideix en dues platges excel•lents, la primera, Sa Tuna i a continuació el paratge d’Aiguafreda.

Sa Falquerina molt aprop de Es degotís

A l’extrem de llevant de la badia de Sa Tuna, hi trobem Cap sa Sal, un dels desastres urbanístics més lamentables de tota la Costa Brava i que, de la mateixa manera que es va fer amb el ClubMed del Pla de Tudela, s’hauria de fer en aquest indret. El complex turístic primer un hotel i avui apartaments de luxe es va construir a sobre d´una de les explotacions mineres més populars de la zona, la Mina Francisqueta.

Després del Cap Sa Sal trobem la Reserva Marina de Ses Negres, unes formacions rocoses i illots d’aquesta tonalitat amb una elevada biodiversitat. La reserva compren les aigües entre el Cap Sa Sal i la punta Ventosa.

Poc abans d’arribar a Sa Riera, molt a prop de la punta de la Creu es poden observar encara restes de galeries que s’explotaven des del mar en condicions bastant precàries. Un cop abandonada l’explotació les galeries van servir per al contraban.

Sa Riera era antigament una platja era molt cobejada pels sardinalers per la riquesa de les seves aigües. Després de Sa Riera i la punta Espínula, abans d’iniciar-se la platja de Pals, s’hi troba la platja de l’Illa Roja. Aquí els colors predominats són el roig i el negre i encara es pot veure les restes d’una explotació minera.

Camins de ronda (I) : Calella de Palafrugell – Palamós

Després d´onze anys tancat, el tram del camí de ronda que uneix Cala Sant Francesc (Blanes) amb Lloret ha estat reobert fa pocs dies. Coincidint amb aquesta bona noticia enceto una sèrie d´històriesdemar “a peu”.

Una de les millors formes de conèixer la Costa Brava és a través dels camins de ronda. Tota la Costa Brava, des de Blanes i fins a Port Bou es pot recórrer a través d´aquests senders litorals. En bona part, els camins de ronda a la Costa Brava corresponen a la GR92 però, si el que realment voleu és costejar, caldrà abandonar en algun tram aquest GR i resseguir els senders litorals.

Calella de Palafrugell, el punt de sortida de la ruta

Un dels trams més espectaculars és el que uneix Calella de Palafrugell amb Palamós. En total una mica més de 12km entre suredes, pinedes i malauradament alguna urbanització. Us recomano amb totes les meves forces fer aquest sender a l´hivern, fora de temporada i lluny del brogit turístic. Aquest passeig a peu us permetrà recórrer alguns dels indrets descrits en aquestes històriesdemar.

El punt de partida, en el nostre cas, és la platja Port Bo. El curt passeig per sota les voltes és tota una delícia. A continuació hem de prendre les marques del GR que ens durà fins a davant del l´hotel Sant Roc. A partir d´allí, continuem per un tram urbanitzat travessant un seguit de túnels i guanyant el desnivell amb trams d´escales. Passem pel costat del Golfet i continuem l´ascens fins gairebé el Cap Roig.

El Crit, una de les millors platges de la zona

Arribats a la carena continuem pel GR92 que transcorre cap a l´interior entre camps i boscos de suredes i pins. En aquest punt el sender litoral està barrat per la negativa de la propietat dels jardins de Cap Roig de permetre el pas a través de la finca de Ca la Russa. En aquest sentit la coordinadora “Salvem el Crit” ha presentat una sèrie d’al•legacions a l´ajuntament de Palafrugell per tal que s´obri el pas. Ara per ara no tenim més remei que continuar gairebé un quilòmetre per l´interior fins al creuament on una fort desnivell ens conduirà fins a la platja del Crit.

A partir d´aquí i fins a la barraca de Cala Estreta haurem de resseguir les diverses platges verges que anem travessant amb la omnipresència de Les Formigues al fons. La millor visió de les illes la tindrem des del Cap de Planes.

Un cop deixem Cala Estreta, comencem l´ascensió i anem resseguint la costa a través d´un tram de penya-segats mitjans fins arribar a la punta de Canyers amb unes panoràmiques indescriptibles tant pel nord com pel sud. Si continuem pel sender litoral, anirem travessant petites cales ben protegides fins arribar a l´agulla de Castell. Allí val la pena aturar-se una estona per contemplar els restes del poblat ibèric i La Foradada.

La punta de Canyers és una bona talaia per a a contemplar el paisatge

Creuem l´arenal de Castell, un exemple de la força de la voluntat popular per a la preservació dels valors naturals i continuem per un dels punts més emblemàtics de la Costa Brava, el racó de S´Alguer on sembla que el pas del temps s´hagi aturat. Continuem a través de la pineda d´en Gori i a partir d´aquí fins a La Fosca i el castell de Sant Esteve.

Abans d´arribar a la destinació, ara ens tocarà l´ascens al Cap Gros amb unes vistes excepcionals de tota l´àrea i travessar Cala Margarida una altre joia en aquest recorregut. Des d´allí, Palamós ja és a tocar.

Hi ha molts altres trams en el camí de ronda de la Costa Brava, aquests però seran l´objecte d´altres històriesdemar.

Ermites marineres (I): Sant Simó

Des de l´edat mitjana i fins al s. XVII, les comarques de la costa catalana han anat patint una sèrie d´incursions pirates i corsàries de vaixells provinents sobretot de Turquia i el Nord d´Àfrica. Al Maresme, un cop produïda l’expansió dels pobles “de mar”, aquests s’havien d´emmurallar i envoltar per torres de defensa i de guaita per a protegir-se d´aquests atacs.

Una de les incursions pirates més famoses del Maresme, es produí la matinada del dissabte 1 d’agost de 1545, poc abans de la sortida del sol, quan onze galeres de turcs capitanejats pel famós pirata otomà Turgut Reis, anomenat també Dragut van desembarcar a Pineda de Mar i van saquejar la població.

L´ermita de Sant Simó avui es troba aa tocar de la carretra NII en laseva sortida nord de la ciutat

Moltes vegades amb les muralles, la milícia o amb les torres de defensa no n´hi havia prou i, és clar, els soferts habitants d´aquests incipients municipis s´havien d´encomanar a l´advocació divina.

A Mataró, per exemple, el Consell de la Universitat d´aquesta vila va aprovar la construcció d´una ermita en honor a Sant Simó. Estava situada en un punt estratègic: fora de muralles a llevant del municipi en ple Camí Ral.

L´elecció d´aquest emplaçament i l´advocació triada no van ser cap casualitat. L´ermita es va aixecar al costat d´una font on les naus corsàries solien anar a carregar aigua pels seus vaixells i la divinitat, Sant Simó, va ser un apòstol partidari dels zelotes o els homes del ganivet, una facció radical del cristianisme molt violenta. L´objectiu fets era clar, es volia demostrar que la població de Mataró no tenia por dels Pirates barbarescs.

Sant Simó va ser invocat molts anys pels mariners mataronins per a protegir-se dels pirates. Poc a poc, s´en van anar fent càrrec de l´edificació tant mariners i pescadors com els pagesos de la zona de Mata i de les Cinc Sènies. Amb el temps la convivència entre aquestes dues comunitats va anar degenerant per la rivalitat que es va establir. Un exemple es troba en els esgrafiats de la façana on s´hi mostren a banda i banda de la porta principal motius mariners i motius de la pagesia competint entre si.

L´ermita acollia una col.lecció d´exvots molt interessant

Al llarg de la seva història, l´ermita de Sant Simó n´ha vist de tots colors. Fins abans de la guerra civil espanyola, l´ermita conservava una riquíssima col•lecció d´exvots mariners una mostra d´art popular en honor a les intervencions del Sant enfront de temporals, naufragis, atacs corsaris com el protagonitzat l´any 1691 per Pere Silvestre, patró del Sant Cristòfor contra unes galeres pirates davant de Mataró. Aquesta batalla queda recollida en l´esculpit de la llinda de la porta de la sagristia.

Sant Simó també va albergar durant molts anys l´exvot mariner més famós de la nostra història, la Coca que actualment es conserva al Maritiem Museum Prins Hendrik, de Rotterdam. Aquesta veritable joia de la història de la navegació va desaparèixer de l´ermita a primers del s XX de manera molt misteriosa.

El sabre de Sant Simó, l´apóstol zelota

Avui encara, cada 28 d´octubre se celebren les festes en honor a Sant Simó. En aquesta diada, els mataronins s´acosten en peregrinació a l´ermita i acompleixen el ritus ancestral de comprar el sabre, una especialitat pastissera que vol recordar la valentia de Sant Simó, el Sant del ganivet.

Hi ha encara platges verges?

A l´hora de valorar la qualitat de les nostres platges es fan servir uns criteris gens ambientals i gairebé sempre es té més en compte l´artificialització i els serveis que ofereix que no pas el seu valor natural i paisatgístic. Les banderes, els guardons i les estrelles no reflecteixen gens els elements naturals que pugui tenir una determinada platja per a ser considerada com a verge. Però que és una platja verge? Hi ha realment platges verges a Catalunya?

Cala Tavellera al Cap de Creus

Com indica el seu nom, una platja verge és aquella que conserva intactes els seus valors naturals i on no hi ha hagut pràcticament cap intervenció humana que hagi pogut alterar el medi. Sota aquestes premisses, és evident que no resta cap platja verge en tot el litoral català. Com a molt trobem indrets més o menys ben conservats i que podem arribar a qualificar com a platges verges. Aquestes són platges de difícil accés, sense cap mena d´urbanització al seu entorn i que conserven encara elements naturals característics d´aquest tipus d´ambients.

Malauradament la legislació que regula el litoral: llei de protecció i ús sostenible del litoral del 2013, busca més el rendiment econòmic i la seva explotació que no pas la protecció dels espais naturals del medi litoral i per tant no ajuda gens ni mica a protegir els pocs elements naturals que encara resten.

PLatja de Vallpresona entre Tossa i Sant Feliu

La principal amenaça que pateixen aquests indrets, més o menys ben conservats, rau en la pressió urbanística i les requalificacions de la tipologia de sòl per desenvolupar activitats econòmiques de gust dubtós. Aquest darrers anys hem assistit perplexos a aquesta pràctica que creia ja caducada. En un altre ordre de coses, l´elevada pressió que pateixen aquests indrets des del mar per part de les embarcacions d´esbarjo és un problema cada vegada més gros i on l´administració sembla no tenir recursos per a regular aquesta activitat.

Amb aquesta premissa l´entitat Ecologistes en Acció de Tarragona i l´Ebre ha creat el distintiu “platges verges” que atorga de manera anual. Aquest reconeixement té un doble objectiu, per un costat es premia l´esforç dels municipis en la seva tasca per la conservació del medi i per altra banda es valora l´estat natural de les platges candidates.

Cala Estreta a Palamós

El principal problema d´aquest reconeixement és que, malgrat que els premis són oberts a totes les platges del litoral català, de facto només s´hi presenten municipis del litoral tarragoní, de les terres de l´Ebre i del sud de Barcelona. Caldria doncs rellançar aquest reconeixement perquè fos efectiu al llarg de tota la costa catalana per poder valorar també les platges de la Costa Nord de Barcelona i de la Costa Brava on hi hauria també espais susceptibles a ser reconeguts.

A Catalunya, malgrat l’elevadíssima pressió que pateix la franja costanera queden encara alguns paratges més o menys inalterats amb un alt valor ecològic i paisatgístic. Si hagués de fer una selecció de les mateixes, segurament triaria: La platja del Trabucador i la platja del Fangar al Delta de l´Ebre; La Platja de l´Estany Podrit i la Cala de l´Ilot entre l’Ametlla i l´Ampolla; Cala Fonda o Waikiki a Tarragona; La platja dels Muntanyans a Torredembarra; La platja de Vallpresona a Tossa; Platja Castell i Cala Estreta a Palamós; La Platja Fonda a Begur. Cala Pedrosa i Cala Ferriol al Montgrí i Cala Canadell, Cala Portaló i Cala Tavellera al Cap de Creus. Aquesta és la meva tria.