Arxiu d'etiquetes: racons

Vinyes verdes vora el mar

Publicat el per
2

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau cap al tard.
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!
(Josep Mª de Segarra)

La costa rocallosa de l’Albera, la Marenda, és coneguda també com a la Costa Vermella. El nom, segons alguns, es deu a l’antiga extracció de corall que hi havia en aquesta zona. Segons altres, les tonalitats rogenques dels esquistos contrastant amb la blavor de l’aigua és qui va donar-li nom. Sigui com sigui, la costa vermella, posa en contacte el massís de l´Albera amb el mar Mediterrani. Els límits de la mateixa són la punta del Falcó, punt on acaba la Costa Brava i administrativament comença l’estat francès, i es perllonga fins el Racó (Le Racou), darrer tram de costa rocós al sud de la platja d’Argelers. De fet, malgrat les fronteres, la costa vermella juntament amb la del Cap de Creus, formen una unitat indissociable.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El paisatge de la costa vermella és ordenat. Foto: Jordi Marcó

Es tracta d’un litoral enormement retallat pels efectes desgastadors de les torrenteres i els cops de mar i de vent que, han originat una gran quantitat de golfs i badies o majestuosos caps. La badia de Paulilles és un dels tresors naturals de la zona, la seva rera platja allotja una oferta cultural de primer ordre. A les instal•lacions de l’antiga fàbrica de dinamita hi podeu trobar un centre d’interpretació del territori i de les activitats nàutiques tradicionals. La restauració de les naus abandonades de la factoria Nobel ha estat feta amb molta cura i el resultat final és un complex, a primera línia de mar, lliure de l’especulació immobiliària tant de moda al sud. Tancant el levant de la badia es troba el majestuós cap de Biarra (o Béar), el més important d’aquesta costa juntament amb el cap de Cervera.

Entre el cap de Perafita i el cap d´Ullastrell s’estén la Reserva Marina de Cervera -Banyuls. En total 617 Ha de superfície protegida des de l’any 1974 i que en l’actualitat forma part de la xarxa Natura 2000 d’espais protegits en l’àmbit europeu. En aquest sentit es remarcable el sender submarí que hi ha a la platja de Perafita o els aquaris del laboratori Aragó a Banyuls.

1377580_l

Cotlliure és senyorial

Els quatre municipis costaners d´aquest sector: Cervera, Banyuls, Portvendres i Cotlliure, tenen cadascun el seu encant. Cervera és lloc de pas i ciutat bessona amb Portbou. Banyuls amb els carrers d´una intensa olor de vi. Portvendres d’aires mariners i on es respira l´activitat pesquera.  Cotlliure és senyorial, avui curulla de turistes, en el passat residencia d’estiu dels reis de Mallorca i Aragó. La torre de Santa Maria i el Castell Reial en van ser els muts testimonis.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Vinyes verdes vora el mar. Foto: Jordi Marcó

Aquesta terra de paisatge tranquil en comparació al desgavell que trobem més al sud. Aquí les vinyes arran d’aigua ordenen de forma harmònica. La vinya forma part de la cultura d’aquet país on els costers pedregosos projecten sobre el blau del mar les rengleres de ceps talment com si se submergissin en ell. Els seus vins, sota la AOC Banyuls-Cotlliure, són de molta anomenada.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Els costers pedregosos de la costa vermella. Foto: Jordi Marcó

Malgrat que la fil•loxera, al 1880, va destruir la practica totalitat de les vinyes de les Alberes, aquestes es van recuperar gràcies als ajuts governamentals que va permetre replantar nous ceps resistents a aquest flagell. Al sud en canvi, la falta d’assistència administrativa va ser el cop definitiu per a la desaparició de les vinyes verdes vora el mar. En aquest cas, les antigues feixes, han estat ocupades per brolles i màquies, comunitats vegetals piròfiles que han contribuït a la propagació dels incendis forestals. De fet la pervivència de les vinyes ha actuat com a tallafocs natural mentre que la màquia, ho ha fet en sentit contrari.

 

Daliniana roca

Publicat el per
2

“El Cap de Creus és un vast teatre natural d’il•lusions òptiques, i és de la contemplació prolongada de les seves metamorfosis que li va venir a Dalí la seva perdurable obsessió pels efectes visuals, especialment per la doble imatge. El seu “paisatge mental”, va dir ell una vegada, s’assemblava a “les roques proteïques i fantàstiques del Cap de Creus”.
(Ian Gibson, La vida excessiva de Salvador Dalí)

WP_20140820_13_58_47_Pro

La combinació de tonalitats rocoses amb el blau del mar i del cel creen un paisatge irrepetible

La geologia del Cap de Creus, i en especial els afloraments rocosos del pla de Tudela, van ser font d’inspiració i element recurrent en l’obre de Salvador Dalí. Tal i com ell mateix deia: “és un paratge mitològic que és fet per a Déus més que per a homes i cal que continuï tal com està”. Tudela és un dels racons més espectaculars del Cap de Creus, allí les pegmatites, roques plutòniques formades a partir del refredament del magma a l’interior de la Terra fa més de 300 milions d’anys es barregen amb els esquistos, roques metamòrfiques que deriven d’antigues roques sedimentàries que han sofert una transformació en la seva composició mineral i textura.

WP_20140820_13_57_05_Pro

A Tudela, els esquistos (més foscos), es barregen amb les pegmatites (més clares)

La barreja de les pegmatites, clares i amb tonalitats rosades amb els esquistos grisenc i molt més foscos, creen una combinació excepcional i donen al paratge una personalitat única. Si a tot plegat hi afegim les forces tectòniques que han patit aquestes roques al llarg de tota la història geològica, el resultat final és un paisatge irrepetible.

WP_20140820_13_46_11_Pro

S´aliga presideix la Gran Sala de Tudela

L’acció erosiva del vent, la sal i l’aigua sobre els esquistos dóna lloc a petites cavitats en forma de cubeta o alvèols. En el cas de les pegmatites, el desgast genera un modelat anomenat taffoni, amb cavitats arrodonides que fa que les roques prenguin formes curioses depenent de l’angle segons es miren i de la imaginació de cadascú. De fet aquest mateix indret també va inspirà a Josep Pla, Josep Mª de Segarra o Josep Vicenç Foix entre d’altres.

WP_20140820_13_26_05_Pro

Es Camell de Tudela

Algunes de les formes són: Es Camell o S´Aliga, que presideixen de forma majestuosa la Gran Sala de Tudela i que Josep Pla descriu: “-sobre aquest litoral, la terra ferma forma com una immensa prestatgeria anomenada la Gran Sala, en la qual apareixen dues escultures naturals, que astoren pel seu realisme i la seva grandiositat-. … -si hom sap trobar el lloc des d’on veure-les- del Camell i de l’Àliga, que hi ha a la Gran Sala del Pla de Tudela. Son dues formes enormes, d’una força i una semblança sorprenents, admirablement col•locades, fins al punt que es pot afirmar que mai una escultura d’aquest tipus no tingué un emplaçament millor, més fascinador i més salvatge-“.

great_masturbator_1

El Gran Masturbador i la Roca Cavallera de Culleró

Així, l’obra de Dalí està plena de referències a aquest tros de terra establint un vincle entre l’artista i el territori. La Roca Cavallera de la Cala Culleró va servir per inspirar a Dalí a pintar “El gran masturbador” (1929), un dels màxims exponents de l’època surrealista. Aquesta mateixa roca vista des d’una altra perspectiva pot semblar un rinoceront i es que això són precisament les il•lusions òptiques amb les que tant li agradava treballar.

El Montgrí marítim

Publicat el per
6
OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El Montgrí marítim és format per un seguit d´impressionats penya-segats. de tots els més coneguts són la punta del Milà i el Salt del Pastor.

Entre la Punta de Trencabraços a L´Escala i el Cap d´Oltrera a L´Estartit hi ha un dels trossos de costa mes fascinants de tot el litoral català. Es tracta de la costa del Montgrí, un seguit d’espectaculars contraforts calcaris on el modelat de l’aigua ha esculpit un paisatge únic. De fet, en tota la costa Brava, si exceptuem algun punt del cap de Norfeu, aquest tipus de roca només es present a la costa del Montgrí.

El fet d’haver estat durant molts anys una zona militar, ha contribuït a que aquest tram de litoral de poc més de quatre milles nàutiques de longitud, s’hagi deslliurat de l’especulació urbanística i ens hagi arribat relativament ben conservat i pràcticament deshabitat. Fins hi tot l’accés amb cotxe es complexa. Avui tota aquesta àrea, juntament amb les Medes i la desembocadura del Ter, forma part del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Ferriola és una acollidor refugi amb una deu d´aigua dolça a flor d´aigua salada.

Si exceptuen la majestuosa Cala Montgó, al llarg de tota aquesta costa només hi ha dos refugis naturals, es tracta de Cala Ferriol o Ferriola, al nord de La Foradada i Cala Pedrosa, al sud de la mateixa. De fet, si hagués de triar entre les dues no sé amb quina em quedaria. Cala Ferriola és oberta i presidida per una magnífica pineda mentre que la Pedrosa és molt més recollida i protegida de tots els vents. Totes dues estan coronades per sengles illots que les presideixen: l´illot de Ferriola i l´Illot de la Pedrosa.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Cala Pedrosa està protegida de tots els vents

A més d’aquests dos refugis naturals, el tram marítim del Montgrí té d’altres al•licients que el fan un indret extraordinari. De tots, el més conegut es La Foradada, un túnel natural d’uns 60 m de longitud que travessa el Cap Castell i que, si venim de llevant, obre la portes al magnífic Golf de la Morisca.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

L´emblema més espectacular d´aquest tram de costa és La Foradada, un túnel natural de 60 m.

Una altre dels indrets remarcables és la Punta del Milà, un seguit d´impressionats penya-segats on encara s´hi pot observar les restes abandonades de l’activitat militar. Les Tres Coves, són també un punt de parada obligatòria per gaudir dels capricis que l’aigua modela en els materials geològics. La fortó a orins en una d’elles és signe inequívoc de la presència d’una colònia de ratapinyades que habita a l’interior d’una de les cambres.

Just abans d’arribar a Cala Ferriola hi ha els penya-segats més alts del Montgrí, unes formacions rocoses que formen l´anomenat Salt del Pastor. Conta la llegenda que aquest va ser el lloc on un jove pastor, seduït per la bellesa i els encanteris de la goja de la Ferriola , una fada que habitava pels volts d’aquesta cala, es va llançar al buit i va perdre la vida, però això és una altre històriademar.

Esculls, Niells i Baus

Publicat el per
5

Quan parlem de roques que afloren poc o molt a la superfície de l’aigua, de manera general a aquestes les anomenem esculls. La Costa Brava es plena d’esculls de totes mides, alguns amb toponímia pròpia i d’altres només coneguts pels habituals. En terminologia ”costanera” popular, cal diferenciar entre escull, niell o bau. En aquest sentit, Josep Pla en el seu relat “Derelictes” (O.C. vol. 2) ens explica la diferencia entre aquests tres tipus d’accidents rocosos:

“En la nostra llengua, una cosa és un bau, una altra un niell i una altra un escull. Un escull és un roc que aflora, en tot temps, a la superfície de l’aigua del mar. Un niell és un roc superficialment submergit. En els moments de les seques, un niell pot ésser tocat pel sol; generalment, però, porta una determinada quantitat d’aigua a sobre, i és per això que un niell pot ésser anomenat també un escull negat. Un bau és un niell de profunditat, és a dir, un roc que transporta a sobre unes braces d’aigua. Es clar que amb onatges de profunditat el bau romp l’onada i el xoc produeix els mateixos efectes que un escull o un niell. Pel fet d’ésser invisibles, els baus són un perill per a la navegació, i per això solen ésser assenyalats en les bones cartes marines.”

(Josep Pla)

A tall d’exemple us descric algunes d’aquestes formacions que penso que poden ser representatives de cadascun d’aquests termes.

bullents

Els esculls de “Els Bullents” de Cala Canyelles

Esculls
D’esculls n’hi nombrosos al llarg de tota la Costa Brava, són els més fàcils d’identificar i de sorteja per les embarcacions. La llista seria interminable, però deixeu-me que us parli una mica de “Els Bullents”, uns esculls situats a llevant de Canyelles, molt a prop de Lloret. El nom fa referència a l’efecte que produeixen les onades quan trenquen contra les roques, que sembla que l’aigua bulli. Els bullents són perillosos quan bufa el vent de llevant. Un tipus singular d´escull, són els farallons, però això serà una altre històriademar.

niell

“ES Niell” a prop de Cala Sant Francesc a Blanes

Niells
De fet, la diferencia entre escull i niell es molt subtil i moltes vegades depèn de l’estat de la mar i fins hi tot de la pressió atmosfèrica, que un roc pugui passar d’escull a niell. Allò que es un escull en època de minves pot esdevenir un niell amb baixes pressions. Un dels més populars és “Es Niell”, a tocar de la Cala Sant Francesc a Blanes a uns 120 m mar endins.

farrera

El Bau de la Ferrera, a la badia de Montjoi

Baus
Els Baus, degut a la dificultat d’observar-los, si no es coneixen, estan estretament lligats a naufragis i tragèdies com les succeïdes a la “Llosa de Palamós” o al “Bau de la Ferrera”.
La Llosa de Palamós o Baix Pereira és un dels baus més coneguts de la costa catalana, es troba a 3 m de profunditat just davant de la bocana del port de Palamós i està degudament senyalitzat amb una balisa. En aquest punt s’hi ha produït diversos naufragis al llarg de la història.
El “Bau de la Ferrera”, situat a llevant de Montjoi a 70 cm de profunditat en la seva part més elevada i que també ha estat testimoni de nombrosos accidents, naufragis o anècdotes com la del mercant grec Phedom.

La banyera de la russa

Publicat el per
12

mapaA la costa que hi ha entre Palamós i Calella de Palafrugell, just abans de creuar el Cap Roig, hi ha  el racó que forma cala Massoni. Allí  s’hi troba el que popularment es coneix com “la banyera de la russa”.  Aquest és el nom amb que la gent de la contrada coneix  aquest indret  i que,  poc a poc, ha anat substituint al nom de tota la vida.

La banyera de la rusa des de l´embarcador (Foto: Marc Adroher)

La banyera de la russa des de l´embarcador (Foto: Marc Adroher)

Però, d’on surt aquest topònim?

Corria  l’any 1927 quan els Woevodsky es van instal·lar en una Costa Brava que encara no coneixia el turisme. La parella es van enamorar d’un terreny a  Cap Roig, molt a prop de Calella de Palafrugell. El matrimoni estava formada per Nicholas Woevodsky,  un coronel tsarista que va fugir de Rússia abans de la revolució i per la seva muller Dorothy  Webster, una aristòcrata anglesa afeccionada a la decoració i a les antiguitats. Tots dos, casats en segones núpcies, fugien de Londres després de sonades separacions.

El matrimoni Woevodsky, ja en la vellesa

El matrimoni Woevodsky, ja en la vellesa

La parella es va fer construir un castell  en aquest paratge feréstec, prop del mar i ple de penya-segats. Nicholas i Dorothy van convertir Cap Roig en l’obra de la seva vida.  De fet el projecte, a més de l’habitatge,  contava amb la urbanització d’una extensa àrea que formava un esplèndid jardí botànic. Els Woevodsky no va arribar mai a viure en el castell, les obres d’aquest es van allargar durant més de trenta anys degut al seu elevat cost, a les dificultats econòmiques i a la guerra civil espanyola. A l’any 1975, quan Nicholas ja feia un any que havia mort,  es van enllestir el projecte gràcies al contracte de cessió que es va signar a favor d’una entitat financera, aquest es va concretar al 1980 amb la mort de  Dorothy.

Els Woevodsky solien rebre amistats de renom a la seva finca i en bona mesura van ser uns bons ambaixadors de la Costa Brava malgrat que  no van fer masses relacions amb la burgesia catalana de l’època.

El túnel de la bayera

El túnel de la banyera

La predilecció de Dorothy per a banyar-se en les aigües netes de cala Massoni va fer que es construís un accés des de la finca fins a la cala i a més es va edificar un embarcador a l’estil de les tradicionals barraques de pescadors de la zona. Aquest indret va ser batejat per la població local com a “la banyera de la russa”. Allà els capricis de la natura formen una veritable piscina natural amb un túnel on Dorothy hi prenia els seus banys.

La llegenda conta que les anades  de Dorothy cap a la cala eren seguides amb molta atenció pels pescadors i els curiosos de la zona, i es que segons sembla, Dorothy, una dama d’una bellesa extraordinària, es banyava conilla. Això però, és clar, és només una llegenda.