La coca: tot un símbol de Mataró

coca

EL model conservat a Rotterdam amb les seves parts. Font: Museu marítim de Barcelona

Les coques eren  naus medievals  usades en el comerç, la càrrega i el transport de mercaderies. Aquestes embarcacions és van desenvolupar al s. X a l’Atlàntic nord i s’introdueixen  a la Mediterrània a partir del s. XII. Van ser utilitzades llargament fins al s. XV quan apareix la caravel·la que suposa una evolució tecnològica respecte a la nau primitiva.  La coca es pot considerar la versió mediterrània de les kogge, embarcacions medievals del nord oest d’Europa mogudes només a vela.

ecu

En les monedes d´ECU (l´antecesor de l´Euro) hi havia gravada la coca de Mataró

En la història de la navegació i de la nàutica hi ha llacunes importants que corresponen especialment  a l’època medieval. Bona part de la informació que temin d’aquest període de temps es deuen a un exvot que va estar penjat  fins els anys 20 a l’ermita de Sant Simó de Mataró i que popularment es coneix com a “la Coca de Mataró”.  El valor del model és excepcional ja que és l’única representació tridimensional d’una nau medieval i ha significat un progrés extraordinari en les investigacions sobre el coneixement de la construcció naval en l’edat mitjana.

EX libril de Museu Marítim de Rotterdam

Ex libris de Museu Marítim de Rotterdam

El periple de la maqueta datada segons la tècnica del carboni 14 entre 1456 i 1482 no deixa de ser curiós: a l’any  1920 desapareix de l’ermita de Sant Simó  i apareix uns anys més tard  en un mercat d’antiguitats de Munich. Al 1929 l’exvot de Sant Simó es adquirit per un col·leccionista holandès en una subhasta a una galeria d’art de Nova York i finalment, després algunes peripècies, aquest cedeix  el model  al Museu Marítim Prins Hendrik de Rotterdam on actualment encara es pot admirar. Per acabar-ho d’adobar, segons  Josep M Pons i Guri, la Coca de Mataró, era originàriament de Calella. Sembla ser que cap a 1450 un mariner calellenc va oferir a Sant Elm, patró dels navegants, aquest exvot a l’ermita del mateix Sant (avui capella de Sant Quirze i Santa Julita). Sigui com sigui, i vist l’espoli que han patit el patrimoni marítim a casa nostra, potser ha estat una sort que el model hagi sortit del país i hagi estat conservat a l’estranger.

santes

Cartell de les Santes amb la Coca

El model de Rotterdam mesura 123 cm d’eslora i 45 cm de mànega i es pensa que l’embarcació original podia haver tingut entre els 16 i els 22 m de llarg. Una de les polèmiques que ha suscitat aquesta maqueta rau en el nombre de pals. El model conservat actualment només en presenta un, però es creu que potser en duia dos (major i messana) o tres (major, messana i trinquet). Aquests pals secundaris podien anar armats amb veles triangular, de tipus llatí que permetrien una millor navegació amb vent de costat.  De totes formes, la opinió més estesa es que anaven arborades per un únic pal amb una sola vela quadrada. Les coques tenien una única coberta principal amb dues cobertes secundàries sobre els castells de popa i de proa respectivament. El disseny i els aparells que portaven les feien aptes per navegar només amb  vent de popa sent molt difícil navegar en cenyida. A la part superior del pal hi havia una cofa  que servia com a punt de vigilància. El timó era lateral, la popa rodona i la proa relativament punxeguda. L’estructura del buc era molt panxuda per aconseguir el màxim espai a les bodegues on hi anava la càrrega.

Ermita marinera de Sant Simó a Mataró on fins l´any 1920 tenia la coca penjada del seu sostre

Ermita marinera de Sant Simó a Mataró on fins l´any 1920 tenia la coca penjada del seu sostre

A la part

L’ofici del mar te algunes singularitats que el fan únic, una d’elles és el sistema de repartiment  entre els mariners de l’embarcació.  I és que els pescadors, quan surten a feinejar, ”van a la part”.

“Fer la part” vol dir distribuir els guanys de la pesca entre els diferents components de la barca: l´armador,  el patró, el maquinista, els mariners i la pròpia embarcació. Aquesta distribució es proporcional a l’estatus establert dins la barca, així l’armador té uns guanys superiors al patró i aquest guanya més que el maquinista que finalment té una retribució superior als mariners que són l´última baula.  Aquests guanys  tant són monetaris com en espècie.

Cada dia a més de fer la part dels diners guanyats es fa la de la captura, normalment allò que te menys sortida  en el mercat. A aquesta part se l´anomena,  morralla que etimològicament  defineix un conjunt de coses de poc valor.

Allò que tenia menys sortida a la llotja formava part de la morralla. Avui, sota aquest nom ens referim a una barreja de peix "de poc valor"

Allò que tenia menys sortida a la llotja formava part de la morralla. Avui, sota aquest nom ens referim a una barreja de peix “de poc valor”

Les parts és un sistema més o menys acceptat per tothom, els mariners ho consideraven just ja que en funció dels guanys de la barca se´n derivaven els seus. La part és l’uniat de mesura dels guanys dels pescadors. Aquests també fan servir  el quartó (o cortó com ho anomenen ells) que equival a un quart de part i seguint la mateixa norma,  mitja part equival a dos quartons (o cortons).

En l´obra de Sañez i Reguant del s. XVIII ja hi han referències a aquest sistema de repartiment

En l´obra de Sañez i Reguant del s. XVIII ja hi han referències a aquest sistema de repartiment

Al “Diccionario Historico de los Artes de Pesca Nacional “ d´Antonio Sañez Reguart (1795) ja trobem  referències a aquest tipus de repartiment:

“En la pesquera del Sardinal cada barco procede á desempeñar la que puede, y consiguientemente la sardina que llega á coger se reparte entre la misma embarcación, redes, y pescadores: esto es, del producto líquido que queda, despues de rabaxados gastos, se aplica la mitad á las redes y buque, y la otra restante se divide á partes iguales entre patron y marineros”

No faltan parages en que el modo de partir la pesca es diverso, pues su aplicacion se reduce á dar una parte á cada pieza de red contando juntamente con el barco; que es decir la embarcacion y tantas piezas de red, tantas partes. Cada pescador percibe otra parte: de suerte, que si las piezas de red son quatro, y los hombres cinco, se hacen nueve partes de toda la sardina.

Ademas en Tarragona hay otro modo distinto; porque asignan quatro partes al patron: las tres por la barcada, y la otra por el trabajo correspondiente á su persona: y una á cada marinero.”

El sistema de les parts no varia mai en relació al volum de les captures, això fa que en època de vaques magres,  els guanys puguin ser irrisoris, però quan hi ha una bona captura, en un sol dia,  es poden compensar  les penúries passades  durant llargues temporades.

Triant el peix a coberta d´un quillat. Foto: Roger Rovira

Triant el peix a coberta d´un quillat. Foto: Roger Rovira

Si bé no hi ha una regla fixa a l’hora de fer les parts sembla bastant acceptat la següent norma: una part per a la barca, dues parts per a l’armador, una part i i dos cortons  per al patró i una part per cada mariner. Així una barca que portés patró i tres mariners, s’havien de fer  set parts i dos cortons; les tres parts dels mariners, la part i els dos cortons del patró, les dues parts de l’armador i la part de la pròpia embarcació. De totes formes, segons fonts consultades, era molt freqüent que la part de l’armador representés un percentatge molt superior a les altres parts ja que les despeses derivades del manteniment de la barca i els desperfectes de l’ormeig corrien sempre a càrrec d’aquesta part.

Avui per fer les parts, es treuen en primer lloc les despeses de la barca i de l’ormeig, a continuació l’armador es queda amb la meitat dels guanys i l’altre meitat es la que es reparteix entre la resta de la tripulació:  cada mariner rep una part, el patró rep a més a més de la seva part, dos cortons i  l’armador li dona una altre part de la meitat que s´ha reservat, es a dir que el patró guanya al final dues parts i dos cortons  i per acabar, el motorista té una part i un cortó.

La banyera de la russa

mapaA la costa que hi ha entre Palamós i Calella de Palafrugell, just abans de creuar el Cap Roig, hi ha  el racó que forma cala Massoni. Allí  s’hi troba el que popularment es coneix com “la banyera de la russa”.  Aquest és el nom amb que la gent de la contrada coneix  aquest indret  i que,  poc a poc, ha anat substituint al nom de tota la vida.

La banyera de la rusa des de l´embarcador (Foto: Marc Adroher)

La banyera de la russa des de l´embarcador (Foto: Marc Adroher)

Però, d’on surt aquest topònim?

Corria  l’any 1927 quan els Woevodsky es van instal·lar en una Costa Brava que encara no coneixia el turisme. La parella es van enamorar d’un terreny a  Cap Roig, molt a prop de Calella de Palafrugell. El matrimoni estava formada per Nicholas Woevodsky,  un coronel tsarista que va fugir de Rússia abans de la revolució i per la seva muller Dorothy  Webster, una aristòcrata anglesa afeccionada a la decoració i a les antiguitats. Tots dos, casats en segones núpcies, fugien de Londres després de sonades separacions.

El matrimoni Woevodsky, ja en la vellesa

El matrimoni Woevodsky, ja en la vellesa

La parella es va fer construir un castell  en aquest paratge feréstec, prop del mar i ple de penya-segats. Nicholas i Dorothy van convertir Cap Roig en l’obra de la seva vida.  De fet el projecte, a més de l’habitatge,  contava amb la urbanització d’una extensa àrea que formava un esplèndid jardí botànic. Els Woevodsky no va arribar mai a viure en el castell, les obres d’aquest es van allargar durant més de trenta anys degut al seu elevat cost, a les dificultats econòmiques i a la guerra civil espanyola. A l’any 1975, quan Nicholas ja feia un any que havia mort,  es van enllestir el projecte gràcies al contracte de cessió que es va signar a favor d’una entitat financera, aquest es va concretar al 1980 amb la mort de  Dorothy.

Els Woevodsky solien rebre amistats de renom a la seva finca i en bona mesura van ser uns bons ambaixadors de la Costa Brava malgrat que  no van fer masses relacions amb la burgesia catalana de l’època.

El túnel de la bayera

El túnel de la banyera

La predilecció de Dorothy per a banyar-se en les aigües netes de cala Massoni va fer que es construís un accés des de la finca fins a la cala i a més es va edificar un embarcador a l’estil de les tradicionals barraques de pescadors de la zona. Aquest indret va ser batejat per la població local com a “la banyera de la russa”. Allà els capricis de la natura formen una veritable piscina natural amb un túnel on Dorothy hi prenia els seus banys.

La llegenda conta que les anades  de Dorothy cap a la cala eren seguides amb molta atenció pels pescadors i els curiosos de la zona, i es que segons sembla, Dorothy, una dama d’una bellesa extraordinària, es banyava conilla. Això però, és clar, és només una llegenda.

Lloritos: el tresor més amagat

El llortito, també anomenat raor o rasor (Xyrichthys novacula) és un vistós peix de la família dels làbrids (julioles, fadrins i tords) força abundant en els fons sorrencs litorals com ara els de la costa del Maresme. A diferència de la resta de representants del grup, aquests viuen enterrats en la arena entre els 5 i els 50 m de fondària.

El seu cos és alt i comprimit lateralment, el seu cap és força curt i amb un perfil quasi vertical i els seus ulls i la boca són petits.  Presenta un clar dimorfisme sexual,  les femelles  són vermelloses amb bandes horitzontals ataranonjades i blavoses mentre que en els mascles, que són més grossos,  prenen protagonisme les tonalitats  verdes i grises.

La seva alimentació és força variada, a la seva dieta hi abunden els petits invertebrats com ara, mol·luscs, crustacis i equinoderms i alguns peixos.

Els colors dels lloritos prenen aires tropicals

Els colors dels lloritos prenen aires tropicals

El llorito és una espècie hermafrodita proterogínica, això vol dir que aquests peixos neixen  femelles i a partir del tercer any de vida aproximadament experimenten una inversió sexual i es transformen en mascles.

És una espècie molt territorial, sobretot en l’època reproductora. Viu en grups formats per diverses  femelles i  un mascle que  defensa activament el seu territori.

Els lloritos són molt apreciats a les Illes Balears, on es consideren una menja exquisida per la textura extraordinària de la seva carn. Al Maresme també són molt preuats i a les peixateries, que tenen la sort de tenir-ne, assoleixen preus desorbitats.

És pesquen al volantí des de la barca estant. Precisament aquest fet fa que sigui una espècie poc freqüent en les llotges de peix i en canvi sigui capturada activament pels pescadors esportius. Evidentment, cal tenir llicència de pesca recreativa en aquest cas.

Es poc frequent trobar-ne a les paixeteries

Es poc frequent trobar-ne a les paixeteries

La sobrepesca deguda especialment a la pesca recreativa descontrolada i sobretot les regeneracions de platges que ha patit la costa al llarg de la seva història han fet que els lloritos siguin cada vegada més rars en els nostres fons. I es que els danys d’aquestes males pràctiques es perpetuen en el temps.