Imagineu un mar sense peixos. Imagineu una alimentació sense peix. Imagineu les conseqüències globals de tot plegat. Aquest serà el nostre futur si no ho aturen, pensem i actuem a partir d’ara mateix. (Charles Clover: The end of the file)

Caratula de “the end of the file” de Rupert Murray[/caption]

Quan pensem en els problemes globals amb que s’enfronta la humanitat, el primer que em ve al cap és el canvi climàtic, però hi ha una altra veritat incòmoda: la crisi dels oceans. El missatge principal  de la pel·lícula fa referència a  la sobreexplotació que pateixen  els caladors de pesca.

Amb diversos exemples d’arreu del planeta es repassa una història de despropòsits en relació a algunes pesqueres que, en la seu temps semblaven una “mina d’or” i que ara, representen una font de penúries i de misèria. El bacallà de Terranova va donar les primeres senyals dels excessos efectuats i més endavant s’hi van afegir altres espècies. Per sobre de totes sobresurt  la tonyina vermella, que és considera el paradigma de la mala gestió dels recursos pesquers. Al ritme actual  es calcula que pels volts de l’any 2048 els recursos naturals marins arribaran al col·lapse amb totes les conseqüències que s´en poden derivar, tant a nivell econòmic, com ecològic o social. Per exemple, a la costa occidental d’Àfrica hi ha milions de persones que depenen del peix i amb el seu exhauriment es veuran obligats a fugir.

Els arts d´arrossement de fons haurien d´estar prohibits

Segons la FAO, es calcula que al voltant dels 75 % d’espècies del món estan explotades al límit  o bé són sobreexplotades. A Europa el 50% de les quotes establertes pels nostres polítics són molt superiors a allò que els científics consideren raonable. En el cas de la tonyina vermella a la Mediterrània,  els científics van recomanar quotes màximes pel 2010 de 15.000 Tm mentre que els polítics de la U.E. sense fer cas a aquests van acordar quotes de 30.000 Tm. El més greu però és que la quota real que va capturar la flota de tonyinaires que feinegen per  la mediterrània amb total impunitat i al marge de la llei va ser per aquell any  de 61.000 Tm.

Amb tot,  i malgrat que sembli el contrari, l’aqüicultura només s’afegeix a aquest desgavell. Es calcula que el 40% de les captures de peix a nivell mundial s’usen  per a fer farina de peix que serveix per engreixar altres espècies que només estan a l’abast de la part de la població més afavorida. Per engreixar 1 kg de Salmó necessitem el pinso equivalent  a 5 kg d’anxoves  i tota la captura d’aquesta espècie al banc de Perú i Xile es dedica a transformar-se en farina de peix.

Porta d´arrossegament. Foto: Diego López

A diferència d’altres problemes globals, la solució als problemes derivats de la sobrepesca es del tot assequible i passa per a diversos camps en els quals els ciutadans hi tenim un paper molt destacat.

•  En primer lloc caldria exigir als nostres polítics que segueixin les directrius que dictaminen els científics especialistes en el tema. Avui en dia tenim  la generació de científics pesquers més ben preparada de la història però continuem tenint vells polítics miops amb la mentalitat del segle passat*

•   Com a consumidors, hauríem de canviar els nostres hàbits de consum i comprar només el peix que hagi estat capturat de forma sostenible. Com a actors responsables hem d’exigir saber on s’ha capturat cada espècie, el sistema de pesca utilitzat  i si és una espècie en perill o no. A tal efecte caldria que s’obligués a identificar el  peix que es ven als mercats amb un certificat on s’especifiquessin aquest termes. A casa nostra han aparegut algunes  iniciatives  en aquesta  línia.

• Per finalitzar, caldria crear una xarxa global d’àrees marines protegides. Actualment només el 0,6% de la superfície mundial dels oceans està protegida a través de Reserves Marines. Els científics opinen que per a recuperar els estocs i tornar als nivells de l´inici de la crisi caldria protegir entre el 20 i el 30% de la superfície dels oceans i això passa per un canvi de mentalitat en l’administració i en el sector pesquer.

* Malgrat tot, no és just posar a tots els polítics en el mateix sac i en aquest sentit m’agradaria reconèixer l’ingent feina que Raül Romeva ha fet durant els anys que ha estat al Parlament Europeu en relació a la sobreexplotació dels caladors de pesca i la potenciació dels ormeigs tradicionals.