El cèrcol o teranyina és l’art d’encerclament mes important dels que s’utilitzen a les nostres costes. Es tracta d´un sistema de pesca relativament recent que fou introduït a Catalunya pels voltants del primer decenni del segle XX i que va substituir de manera dràstica als sardinals, l’ofici de mar mes important fins aquells moments en les nostres aigües.
Les teranyines són embarcacions panxudes amb un bot auxiliar
L’origen de la teranyina és un xic confós, es creu que prové del nord d’Espanya, d’un art utilitzat sobretot a Galicia anomenat “traíña”, que ja es coneixia de ben antic, tal i com es desprèn del reglament de Zalvide en el seu article 58. D’altres pensen que l’origen d’aquest ormeig cal cercar-lo en els pescadors del nord de la costa brava que van unir peces de sardinals per fer un art d’encerclament. Aquest però, no es podia tancar per sota. D’una forma o altra, la pesca a l’encesa, característica principal de la teranyina, ja era coneguda a Catalunya des de fa gairebé un mil•lenni.
L’aparició de les primeres teranyines a les nostres costes no va estar exempta de molts recels i disputes per part dels pescadors del moment, sobretot pels sardinalers, que veien en aquest enginy una forma de pescar que podria exhaurir els recursos que ells explotaven. En algunes viles marineres com a Lloret o a Blanes es van constituir associacions per protegir els drets dels sardinalers i per evitar el desenvolupament la teranyina, de forma que, durant un temps aquest sistema va ser considerat un art proscrit.
fent la cinta
La teranyina es pesca de nit. A grans trets la pesquera comença quan es detecta la mola de peix. En aquest moment el ”bot de la llum” encén els seus potents fanals intentant atreure el banc de peix a la superfície. El patró segueix a través dels aparells electrònics el moviment d’aquest. Un cop la mola està en superfície, l’aigua comença a bombollejar i la teranyina evoluciona ràpidament en cercle. Finalitzada aquesta operació, que els pescadors anomenen “fer la cinta”, el cercle queda completament tancat i el peix dins el parany. A continuació, mercè a una corda que s’anomena sàgola, que passa per l’interior d’unes anelles metàl•liques, es tanca l’art per la part inferior formant-se una bossa on el peix queda atrapat sense escapatòria. Ara només cal hissar l’art i estibar-lo a bord fent cada cop mes petita la bossa. Per finalitzar, amb l’ajut d’uns grans salabres, es va agafant la captura “a cabassos” per posar-la en caixes de fusta. Mentre es completa aquesta operació, un grup de mariners va posant gel a les caixes de peix per evitar el seu deteriorament
La teranyina és un art de pesca adaptat a la captura de peix blau. S’agafen sobretot petits pelàgics com la sardina (Sardina pilchardus), el seitó (Engraulis encrasicolus), el verat (Scomber scombrus) entre els més importants. Totes aquestes espècies viuen formant grans moles que són l’objectiu de la pesquera. Avui en dia aquests estols de peix blau es localitzen amb aparells electrònics com el radar, el sonar i l´ecosonda que fan mes eficient la pesquera. Abans de la generalització en la utilització d’aquests aparells electrònics, la pesquera era mes complicada i la intuïció del patró era l’eina bàsica que s’emprava. Els actuals aparells electrònics, a més de marcar els bancs de peix, permeten distingir, segons la forma de la taca, l’espècie de la que es tracta, i es pot fer un seguiment de l’evolució de la mola fins arribar a la superfície.
hissant l´art
La barca de teranyina és una embarcació panxuda de mida semblant als quillats. Es caracteritza per la presència d’un o dos bots auxiliars, un d’ells, proveït de llums i per tenir a coberta una gran quantitat de caixes de fusta que ens fa adonar del volum de les captures. El pont de comandament es troba situat mes aviat a la part posterior de l’embarcació, deixant així un espai considerable a proa per a treballar.
tria de peix “a bord”
La flota de teranyines és bastant mòbil i sol canviar de base en funció de les migracions dels petits pelàgics i en especial a les del seitó, molt més valorat al mercat que la resta. Es precisament aquest moviment migratori que experimenten aquestes espècies el que fa que cada campanya de pesca no s’assembli gens a l’anterior i que després d’anys molt bons en vinguin d’altres en que les barques es veuen obligades a estar amarrades a port per manca de peix. De la mateixa manera que es produeixen aquestes fluctuacions en les captures, el salari dels mariners també es veu afectat ja que van a la part i es pot donar el cas paradoxal que en unes poques jornades de bona pesca es puguin compensar les penúries econòmiques que s’han patit durant alguns mesos dolents.
El descens continuat de les captures i la saturació dels mercats ha fet que es plantegi l’establiment de vedes en determinades èpoques de l’any. Aquestes aturades representen un fre a la sobrepesca i fan que es recuperin una mica les poblacions.
HISTÒRIESDEMAR 
