Arxius mensuals: Març de 2015

Paddling to Alaska

Publicat el per
Respon

Aquest dissabte, dins el marc del Simposi Internacional de Caiac de mar, hi ha hagut la pre-estrena de l’aventura d´en Rai Puig per Alaska

En Rai és una d’aquelles persones properes que quan t’explica el seu somni, penses que amb l’energia que traspua, segur que ho aconseguirà. He tingut la sort d’haver rebut mestratge d´en Rai i d’haver compartit amb ell palades pel Cap de Creus.

En Rai ha estat 95 dies de navegant en caiac de mar per una de les zones més inhòspites de la Terra. Paratges solitaris i salvatges, totalment verges i inaccessibles des de terra, es a dir, tots els ingredients propis d´una gran aventura. A més, hi ha el valor afegit d’haver realitzat la travessia en solitari.

cartell

Cartell de la pre estrena de la pel.licula d´en Rai

En Rai va iniciar la seva aventura a Vancouver (Canada) i la va finalitzar al Parc Natural de Glacier Bay, al nord de la Juneau, capital d´Alaska. La ruta transcorre resseguint l‘Inside Passage, un entramat de canals, fiords, illes i muntanyes que es precipiten sobre el mar i que protegeixen les costa occidental d’Amèrica del nord de la força de l’oceà Pacífic. De fet, en Rai ha estat el primer europeu en creuar integrament aquest passatge en caiac de mar.

Al llarg dels tres mesos de travessia ha recorregut més de 2000 km sense cap mena d’assistència i amb l’únic testimoni d’una petita càmera de vídeo operada per ell mateix. Cada deu o quinze dies trobava algun que altre assentament, majoritàriament de pescadors, gent molt hospitalària que, en més d’una ocasió van convidar al nostre heroi compartir el que tenien.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

En Rai impartint formació al Cap de Creus

Tot i que l´Inside Pasage és en gran part un pas d’aigües tranquil•les i arrecerades, en alguns sectors requereix navegar d’illa en illa contínuament, Alguns d’aquests creuaments són de força distancia, navegant a mar obert kilòmetres i kilòmetres sense cap mena de protecció, sense possibilitats de desembarcar i exposat a força d’aigües d´un oceà poc pacífic. En altres llocs, la mar de fons xoca contra la costa després de recórrer milers de quilòmetres sense trobar cap mena de barrera creant onades impressionants.

Les nombroses illes formen arxipèlags laberíntics de centenars d’illes amb milers d’interconnexions a través de canals estrets entre elles. En aquests passos es formen corrents de marea molt violentes que poden arribar a crear onades i remolins considerables. Navegar per aquestes aigües requereix molta experiència i estar a l’aguait de les taules de marea.

Les imatges que va prendre en la seva aventura han servit per produir el documental Paddling to Alaska. Aquest ha estat possible gràcies a una campanya de micromecenatge a través de Verkami. Paddling to Alaska és, més enllà de l’aventura personal, un homenatge a la natura en estat pur i a la força dels somnis de les persones. Si en teniu l’oportunitat, no us podeu perdre Paddling to Alaska, i com diu en Rai, “segueix els teus somnis”.

La llegenda de la fosca

Publicat el per
5

Coincidint amb la inauguració de la restauració de les runes de Sant Esteve de La Fosca, he recuperat aquesta versió de la llegenda que conta la relació entre Pirene i aquesta platja. Aquesta història va ser publicada inicialment l’any 1922 a la revista Marinada de Palamós.

La Platja de la Fosca deu el seu nom a la roca fosca que divideix aquesta en dues meitats. Aquesta pedra és l’origen d’algunes històries com la del famós remolí xuclador que es creu que existeix als seus peus, aquesta llegenda pot tenir el seu fonament en els corrents de ressaca que es creen amb mar de fons de llevant.

roca fosca- Dani Gras

La Roca Fosca. Foto: Dani Gras

Hi ha, però una altre llegenda molt i molt antiga que relaciona la mateixa roca el palau de la que la deessa Pirene va construir i on hi va passar els darrers dies de la seva vida.

Diu la història que, quan Pirene fugia de Gerió, el monstre de tres caps, assassí del seu pare, aquest va cremar tots els actuals Pirineus per acabar amb la vida de deessa. Sembla ser, que malgrat el que diu la història, no ho va aconseguir.

Pirene va sobreviure i va fugir amb els seus servents per cercar un nou lloc per viure. Després d’un seguit de periples pel golf de Roses i la platja d´Aiguablava, finalment és va establir a prop de la punta de Sant Esteve a Palamós.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Runes del Castell de Sant Esteve a Llevant de la platja

Allí hi va descobrir un racó que li va robà el cor. Allà mateix, va ordenar als seus servents que li construïssin el seu nou palau, mig en terra, mig en mar. El palau fou alçat acompanyat de jardins exuberants, de fonts i estanys i d’hortes ufanoses. Aquella platja solitària i tranquil•la esdevingué el seu petit paradís.

A llevant d’aquella platja, dalt d’una penya, s’alçava arrogant el castell de Sant Esteve. El senyor del fortí, assabentat de la bellesa i la dolçor de Pirene, li va enviar una comitiva per a convidar-la. La deesa, pendent encara del seu estimat Hèracles, l’ignorà. Com ignorà també les posteriors súpliques i la multitud de regals que li enviava el senyor del castell.

la fosca

La Fosca, una de les platges més populars de la Costa Brava. Foto: Jordi Marcó

Els anys van anar passant i Pirene continuava la seva vida assossegada de passejos per la riba i de banys a la llum de la lluna, amb els sopars d’estiu sota les oliveres del jardí i amb els cants amb flaire de gessamí i farigola.

Fou precisament una d’aquelles nits, quan ja tothom dormia a palau que, el ressentiment del senyor del Castell esclatà, i embogit manà calar foc al palau i matar a la deesa.

El palau queda reduït a cendres. Les pedres que resistiren la fúria de les flames van ser arrossegades lentament pels segles i segles d’onades i ventades. Només un roc obstinat i ennegrit pel foc, resistí totes les inclemències i es mantingué com a testimoni d’aquella infausta nit.

Avui encara la podeu veure al mateix lloc. És la roca que dona nom a la platja. No gaire lluny d’allà i mig enrunat hi veureu el castell de Sant Esteve.

L´or vermell (IV): les altres gambes

Publicat el per
2

Tot i que que la gamba rosada (Aristeus antennatus) és la reina, a les nostres llotges els pescadors exploten algunes altres espècies d’aquest grup: la gamba blanca, la gamba panxuda, la gamba borda, la gamba vermella o el gambot en són el representants més característics que es comercialitzen amb el sobrenom de gambeta, expressió que fa referència a la seva talla.

gambes

La gambeta és una barreja d´aquestes “altres gambes”

La importància econòmica i el volum de les captures d´aquestes “altres gambes” és insignificant si el comparem amb la gamba pròpiament dita, sovint es capturen barrejades i es comercialitzen als mercats de la mateixa manera.

Malgrat no assolir les quotes de prestigi del seu parent, aquests decàpodes són una molt bona opció davant dels exorbitants preus de la gamba rosada. A més, és un producte fresc i de proximitat que no pas els representants congelats del grup.

Totes les “altres gambes” es capturen amb l’art de bou i són espècies demersals que viuen sobre fons fangosos i sorrencs. El baix volum de les seves captures fa que no estigui regulada la talla mínima legal de comercialització. Aquestes espècies són excel•lents per a fumets, arrossos i fregides com a aperitiu.

Gamba blanca (Parapenaeus longirostris)

gamba blanca

Gamba blanca. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

També és anomenada en algunes localitats gamba llagostinera, cosa que fa referència al seu parent proper, el veritable llagostí (Penaeus kerathurus). De color rosa pàl•lid, amb el rostre dentat i abdomen gruixut. Les seves captures han disminuït dràsticament en els darrers anys i fins i tot en alguns ports s’ha deixat de capturar. Malgrat tot, és fàcil trobar-la als mercats procedent de les costes africanes. A les costes andaluses és una espècie prou valorada.

Gamba panxuda (Plesionika edwardsii).

gamba panxuda

Gamba panxuda. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

Es tracta de l’espècie d’aquest grup més valorada, tot i la seva petita talla. Es caracteritza pel seu rostre llarg, dentat i molt robust. De color vermellós amb dues bandes més fosques a ambdós costats. Gairebé tot l’any es presenta ovada, d’aquí el seu sobrenom. Els seus ous són de color blau intens.

Gamba borda ( Pleisionika heterocarpus)

gamba borda

Gamba borda. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

Espècie molt semblant a la gamba panxuda, de color més clar i més pàl•lid que aquesta, amb bandes luminescents als costats. En aquest cas la posta és d´un color verd blavós. La seva mida també és més petita que la gamba panxuda.

Gamba vermella (Aristaeomorpha foliacea)

gamba vermela

Gamba vermella. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

Gamba de gran talla. El cap presenta, a la seva part superior, una espina amb un total de 4 a 6 dents, llarga a les femelles i curta als mascles. De color vermell viu, rostre curt i apèndix abdominals robustos.

Gambot (Plesiopenaeus edwardsianus)

gambot

Gambot. Il.lustració Jordi Corbera i Mikel Zabala (Història Natural dels Països Catalans)

El gambot és la més grossa de totes, pot arribar a tenir la mateixa mida que la gamba grossa, de color vermell encès amb podobranquies molt característiques. Presenta un marcat dimorfisme sexual.

Les nostres Cales Bones

Publicat el per
3

Si un topònim es repeteix al llarg de tota la costa, aquest és el de Cala Bona. De fet trobem a la costa Brava quatre platges amb el mateix nom. La més septentrional de totes, és la cala Bona del Cap de Creus, a continuació la cala de la Roca Bona de Palamós, més al sud, la Cala Bona de Tossa i per finalitzar la cala Bona de Blanes.

Aquest topònim també es freqüent arreu dels Països Catalans. De totes, potser la més coneguda és la Cala Bona de Mallorca. Avui, però aquesta platja és una de les més horribles localitats turístiques de l’illa.

En tots els casos l´origen del mot es deu a les excel•lències del lloc com a refugi per als pescadors en cas de temporal. Una cala és “bona”, quan està protegida dels vents locals, especialment del més perillosos.

Cala Bona de Cadaqués

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Cala Bona és un oasi de tranquil·litat al marge de la Tramuntana

Situada a mig camí entre Portlligat i el Cap de Creus, és juntament amb Jugadora, una de les platges més orientals casa nostra. Tapissada de posidònia i protegida de la tramuntana, és un oasi de tranquili.litat quan bufa el vent del nord. Cala Bona és formada per tres petites platges rodejades d’una vegetació exuberant on hi destaca el càdecs (Juniperus oxycedrus), que probablement va donar lloc a Cadaqués. Les colles de l´encesa es disputaben aquest indret sabedors de la seva benignitat.
Cala Bona de Palamós

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Cala Bona o la platja de Rocabona forma part del conjunt que molts anomenen Cala Estreta. Foto: Marc Adroher

Aquesta cala també pren el nom de platja de Rocabona, es troba situada en el conjunt que molts anomenen Cala Estreta: (Cala Estreta, Cala d´en Redemon, Cala de al Roca Bona i Cala del Cap de Planés). En aquest cas el mot prové de la roca que hi ha llevant de la mateixa i que la protegeix del vent de component nord. Malgrat el sobrenom de “bona”, aquesta és una platja exposada a les llevantades i a les garbinades.
Cala bona de Tossa

cala-bona

Restes de la guingueta de Cala Bona que agredeixen al paisatge i malmeten una soca de murtra

A molt poca distància de Tossa, en un racó just abans d’arribar a cala Pola i rodejada d’una bonica pineda que quasi arriba “a pet d´ona”. Durant l´estiu es converteix en una indret prescindible i ple a vessar d’embarcacions que hi passen el dia i que amarren amb total impunitat, a voltes impedint el pas. Per acabar-ho d’adobar, una funesta guingueta de platja ocupa tot el fons de la cala com si allò fos propietat privada i degradant moltíssim el paisatge. A l´hivern, l´indret és un lloc tranquil, malgrat que hi són molt evidents les restes de la infraestructura estiuenca. Si hi aneu en aquesta època fixeu-vos en la soca de murtra (Myrtus communis) que intenta sobreviure i que cada any, irremeiablement, és talada. No deixa de ser estrany com encara es pugui continuar renovant la llicència per aquesta activitat.
Cala Bona de Blanes

sant francesc

Cala Bona o Cala Sant Francesc, és la menys bona de totes. Foto: Jordi Marcó

Primera gran cala de la Costa Brava, situada pocs metres a llevant de la pròpia vila. D’ençà de la construcció de l’ermita de Sant Francesc al 1681, canvia de nom i avui es molt més coneguda com a Cala de Sant Francesc. L’antic topònim però s´ha mantingut i es usat pels propis habitants de Blanes i especialment pels més assidus a aquesta platja.
De les quatre, aquesta és la cala “menys bona” de totes pel que fa a la protecció que ofereix als navegants. Fins hi tot a l’extrem de llevant es troba Es Niell, un parany per a la navegació.

S´Abanell, una platja a contracorrent

Publicat el per
4

“Ara que sembla que tornen amb les regeneracions de platges al Maresme, us presento la història d’un despropòsit”

Aquesta és la història d’un seguit de despropòsits que s´inica a les primeres dècades dels. XX i que continua fins avui mateix i que ha menat la platja de S´Abanell a una situació de regressió insostenible, especialment en el seu tram més proper a la Tordera.

s´abanell1

La platja de S´Abanell entre 1950 i 1955. Es pot observar la reraplatja amb els pins. Foto Josepet Romaní

La platja de S´Abanell, o dels pins, era el gran sorral del sector nord del delta de la Tordera. Situada entre l’istme de Sa Palomera i el propi riu, es tracta del darrer tram de platja abans de endinsar-nos en l’univers rocós de la Costa Brava.

S´Abanell és un clar exemple de gestió desintegrada de les platges on, en lloc de fer un plantejament global de la problemàtica, es tracta aquesta de forma fragmentada, parcial i a voltes barroera, com aquell que va tapant forats a mesura que apareixen i va fent cada vegada més gros el problema inicial.

S´Abanell, a diferència de les platges del Maresme, les seves veïnes, és una platja de comportament deltaic, és a dir, el seu manteniment depèn del bon funcionament de la desembocadura de la Tordera.

anys70

S´Abanell en els anys 70 amb el boom turístic i el barri dels pins

En aquest cas, la regressió es produeix quan les aportacions anuals netes de sediments de la Tordera no són suficients per a contrarestar les pèrdues per erosió, així els pocs sediments que aporta el riu es distribueixen cap al sud, especialment a la zona de Malgrat de mar, per acció de la deriva litoral. Durant la primavera i l´estiu, quan el vent de garbí és predominant, aquests sediments serien els qui contribuirien a farcir de sorra la platja.

A inicis del s XX, S´Abanell tenia una extensió considerable, en alguns punts de fins a 100 m d’amplària, amb una zona dunar molt ben estructurada. Aquest cordó dunar va ser fixat a les primeres dècades amb la plantació del pins, que li donen el sobrenom. Posteriorment, el boom turístic i el propi creixement de Blanes va ocupar aquesta reraplatja formant el barri dels pins i la zona hotelera.

Durant la dècada dels 70 es produeix una brutal extracció d´àrids entre Fogars de Tordera i el propi Delta, que juntament amb la impermeabilització del sòl per l´augment de la superfície forestal i els processos urbanístics contribueix en l´inici de la regressió de la platja.

L’extracció de sorres del banc situat davant mateix del delta per a regenerar les platges del Maresme al 1994, i que era el responsable de contrarestar els efectes erosius a S´Abanell, agreuja encara molt més els processos regressius.

pous

Pous de captació i estació de bombament de l´ACA, avui aquesta infraestructura ha estat desmantellada.

Per acabar-ho d’adobar, el 2002 entra en funcionament la planta dessalinitzadora. La infraestructura s´alimenta d´aigua marina i per això es construeix una estació de bombeig al marge nord de la desembocadura, el punt més sensible a tota aquesta problemàtica i deu pous de captació al tram de platja més pròxim. A partir d’aquest fet , la platja desapareix gairebé tota en el sector més proper al riu, posant en perill els càmpings de la zona i degradant l’àrea, que es veïna d´un espai protegit de la xarxa natura 2000. Darrerament l´ACA ha desmantellat totes aquestes infraestructures.

image001

Tram sud de la platja de S´Abanell totalment erosionat per acció d´un temporal (2007) Foto: Laboratorio de Ingeniería Marítima (LIM).

Una solució més o menys definitiva a llarg termini passa irremediablement per recuperar la funcionalitat de la desembocadura de la Tordera, així s’hauria de d’eliminar les canalitzacions i els espigons de la desembocadura i els càmpings que es troben a ambdós costats del delta. Veurem el tractament que es fa en aquest tram en el futur projecte de regeneració de platges.