Far del Cap Aspre

Tinc una casa molt gran. Casa meva va  des del Castell de Burriac i fins al far de Calella. En aquest espai em moc diàriament, algunes vegades per raons laborals i d’altres familiars. Quan veig en l’horitzó la silueta d’aquestes edificacions que fan de partió em dona sempre una sensació de tranquil·litat, de que estic arribant a casa meva.

Cada dia de cada dia, al mati amb l’alba i la tarda amb la prima, passo per sota de la silueta del magnífic far de Calella, talaia que domina aquest territori i que li dona una personalitat única al paisatge. En moltes ocasions m’hi aturo una estoneta en algun dels miradors d’abans d’entrar a Calella. En funció de l’època de l’ any, gaudeixo de la sortida del Sol, dels corbs marins de la roca grossa, de l’embat de les onades sobre la costa, d´algun sonsarie o tresmaller calant l’art a pet d’ona,… Però sempre la visió omnipresent i immutable del far a la meva esquena recordant-me que sóc a casa. Són tot just només cinc minuts de contemplació, de relaxació i de carregar les piles per la jornada que està a punt de començar. Si els fars guien als navegants, el far de Calella, em recorda que he d’anar a la feina i m’assenyala el camí.

El far de Calella o del Cap Aspre. Foto: José Pérez

Sensacions semblants són les que devien experimentar els navegants en observar la llum tranquil·litzadora del far en temps de cabotatge, una activitat econòmica de primer ordre fins que la línia fèrria va connectar els pobles “de mar” i ens va desconnectar de la façana litoral.

El Far de Calella o Far del Cap Aspre és un dels símbols més coneguts de Calella. La farola, com l’anomenen els pescadors i els navegants  de la zona, s´usa també com a senyal per enfilar algun altre punt i per a situar-se a sobre dels caladors curuls de peix.

El Cap Aspre es troba situat a l’extrem de ponent del municipi, en un petit promontori de poc més  cinquanta metres d´alçada. Precisament gràcies a aquest modest cap, Calella gaudeix d´un sorral força estabilitzat que ha permès desenvolupar una industria turística primerenca, i és que els calellencs d’avui li deuen molt a aquest caprici de la geografia.

El far de Calella es troba al costat mateix de la carretera nacional 2

El far es va començar a construir a l’octubre de 1856 sota la direcció de l’enginyer Marià Parellada sobre les restes d’una antiga fortificació de defensa envers les ràtzies pirates barbarescos que van  assotar aquesta costa. En un primer moment la llanterna era alimentada amb oli a pressió i més endavant el combustible va ser substituït per la parafina i el petroli. A l´any 1916 s’electrifica i es millorà la part òptica i al 1927, es va substituir l’aparell òptic per un altre de més potent equipat amb interruptors automàtics.  Avui la llum del far és visible fins a una  distància d’unes trenta-tres milles nàutiques i és conegut en les cartes de navegació per les seves llampades, 3 i 2, cada 30 segons.

L´edifici és de planta baixa i forma quadrada amb dos petits patis interiors i una torre per a l’aparell òptic. Malgrat que la seva distribució interior ha patit alguna  variació d´ençà de la seva construcció, l´exterior conserva la mateixa imatge de quan va ser construït.

A ponent del far del Cap Aspre, en un turó veí, es troben les restes de les torretes, unes antigues torres de telegrafia òptica d´us civil que van ser construïdes en la mateixa època que el far. L’estació s’anomenava la Patona i el  sistema de senyals en aquest cas anava des de Montjuic fins a la Jonquera. Això és, però, una altra històriademar.

SantJordidemar

                                                                                                  He venido a hablar de mi libro PACO UMBRAL

Per Sant Jordi, històriesdemar

En d´altres ocasions les recomanacions fetes per Sant Jordi des d’aquesta plana han fet referència a aquells llibres i lectures que més sintonitzaven amb les meves històriesdemar. Són el que anomeno, el llibresdemar o llibres amb gust a sal. Aquí teniu la tria que he fet aquests darrers anys: 2014, 2015, 2016, 2017, 2018, 2019.

Permeteu-me que per la diada d’aquest any faci una mica d´autobombo, és el primer Sant Jordi amb el meu llibre a la venda. Si en voleu algun exemplar us el podem enviar a casa.

Per acabar, dir-vos que el dia de Sant Jordi a les 18 h estaré al patí del convent de les Clarisses d´Arenys de Mar fent la presentació d´històriesdemar.  L’aforament és limitat, per la qual cosa haureu sol·licitar la vostra invitació en aquest enllaç.

Bon Sant Jordi!!!

Pedra de Girona

La calcària nummulítica o pedra de Girona és un tipus de roca sedimentària força abundant al nostre país.  Es tracta d’un material  compost bàsicament de carbonat de calci (CaCO3) que forma una mena de ciment entre el que hi ha  gran quantitats d’estructures de forma esfèrica  o lenticular, són les conquilles dels nummulits. La roca és de color gris clar i presenta  tonalitats blavoses  en les superfícies acabades de trencar. La calcària nummulítica tallada i polida posa de manifest l’extraordinària bellesa d’aquests organismes marins primitius.

Entrada de la catedral de Girona on es possible reconèixer arreu els nummulits fossilitzats en la roca.

Es tracta d’una roca molt preuada utilitzada amb finalitats arquitectòniques per recobrir parets, façanes o paviments. Una de les varietats més apreciades de calcària nummulítica és la “pedra de Girona”, explotada durant molts anys en les pedreres dels voltants d’aquesta població. En aquesta ciutat, i a molts altres indrets de la nostra geografia, alguns dels edificis més nobles van ser construïts amb aquest material. El fet de viure rodejats d’edificacions amb fòssils, com ara els nummulits, fa que el medi urbà sigui també un espai on poder  gaudir de la  geologia.

Els nummulits van ser uns protozous  marins que formaven part del grup dels foraminífers. Malgrat estar formats per una sola cèl·lula,  poder ser observats a simple vista. Van viure fa uns quaranta cinc milions d’anys, en l´eocè. La seva mida més habitual és d’uns 5 mm tot i que és possible trobar-ne també d’un centímetre o més. La resta fossilitzada correspon a l’esquelet calcari de l’animal que era porós i estava format per nombroses cambres connectades entre si. Dels orificis  de la conquilla en sortien un fins tentacles anomenats rizòpodes que utilitzaven pels seus desplaçaments o per alimentar-se. Avui tots els representants dels nummulits són organismes fòssils, tot i així el grup dels foraminífers continuen tenint nombrosos representants vius.

La roca tallada ens mostra les cambres concèntriques dels nummulits. Les formes A tenen la cambra inicial central grossa mentre que les formes B aquesta és molt més petita

Els nummulits eren organismes bentònics que habitaven en gran nombre els càlids i poc profunds oceans del terciari que cobrien bona part de la zona central de Catalunya, prova que aquesta gran àrea havia estat un mar en aquells temps, i que posteriorment amb els moviments tectònics va desaparèixer. En morir, els seus esquelets es dipositaven al fons marí formant grans acumulacions juntament amb sediments carbonatats que actuaven com a ciment. Aquests van acabar compactats, plegats i cimentats quan el mar es va retirar. S’han descrit més de dues-centes espècies diferents d’aquest grup.

Presenten un fort dimorfisme sexual. Es poden observar formes A, originades a partir de la reproducció sexual i formes B fruit de la reproducció asexual. Les formes A són en general individus petits amb la cambra inicial grossa i les formes B són exemplars més grossos amb la cambra inicial molt més petita.

Popularment aquests organismes se’ls coneix amb el nom de “dinerets”, fent referència a la seva forma. Precisament l’etimologia del mot nummulus, significa moneda. A més, els romans creien que eren monedes petrificades. Això és però, una altra històriademar.