L’Empordanet marítim

Josep Pla té una extensa obra on destaquen les brillants descripcions del paisatge de la Costa Brava. L’imaginari de Pla inclou un espai que ell anomena “L’Empordanet”, el seu petit univers amb epicentre al Mas de Llofriu on l’escriptor hi passà llargues temporades.

A nivell geogràfic podem situar els límits d’aquesta àrea entre el massís del Montgrí i el de les Gavarres. Les illes  Formigues i les Medes serien la partió marítima d´aquesta àrea planiana. Al seu interior, la Vall d’Aro i el pla de Palafrugell en serien els elements més destacats. I si, el que voleu és gaudir d’una bona visió d’aquest espai, hi ha dues talaies naturals. Al nord, el Pedró de Pals i al sud  l’ermita i el Far de Sant Sebastià.

La Marquesa, un dels freus més bonics de tot el nostre litoral

A nivell marítim, l’Empordanet seria el tros de costa que va des de el Cap Roig, a Calella de Palafrugell i fins al Bisbe Mort a l’extrem de llevant de la platja de Pals. Els nuclis de Calella de Palafrugell, Llafranc, Tamariu, Fornells, Sa Tuna i Sa Riera formarien part de la façana costanera d’aquest territori. Aquests enclavaments avui ja no tenen la màgia que va poder contemplar Pla però l’essència marinera d’aquests petits nuclis de pescadors encara es pot palpar fàcilment. El majestuós Cap de Begur seria l’accident geogràfic més destacables de l’itinerari.

Si exceptuem la platja de Pals, es tracta d´una costa abrupta i poc amable per a la navegació costanera. El vent, les onades i els nombrosos esculls fan estar a l’aguait  al navegant. Els capricis de les forces tectòniques i els agents erosius han esculpit un paisatge salvatge que ens evoca les penúries amb que van viure els primers pescadors que van formar aquests nuclis. La costa està formada per granits i granodiorites que canvien de tonalitat segons el tram que es tracti. A estones les tonalitats són ataronjades especialment entre Aiguablava i Aigua Xelida. En d’altres sectors, colors  més grisos i foscs com a la zona de Sant Sebastià.

Aigua Xelida, l’epicentre merítim de l’Empordanet

Els freus hi són abundants i fan les delícies de les petites embarcacions que s’atreveixen a travessar-los. De tots, destacar la marquesa, el pas estret que ens porta fins a la petita platja del mateix nom, un espai màgic durant la major part de l’any però atapeït durant la temporada estival. De totes les platges, la més planiana és sens dubte, el racó d’Aigua Xelida on Josep Pla rememora les estones que hi va passar amb l’Hermòs i en Gotàs.

A la marina de l’Empordanet també hi són freqüents les coves. Precisament en aquest tram es situa la cova marina més llarga de tot el litoral català, la cova d’ En Gispert, amb més de 170 m de profunditat i que és un reclam que cada vegada atreu a més navegants. Durant els mesos de l’estiu l´alba coincideix precisament amb la orientació de la cavitat, i  és clar, cada vegada més, la concentració a dins de la cova per fer coincidir les primeres llums del dia per a veure aquest fenomen són més abundants. Potser caldria regular aquesta pràctica. A més de la cova d’en Gispert hi ha d’altres de destacables coma ara la cova del Bisbe o la cova de la taca groga, en referència al sofre que es veu a la mateixa paret.

Sortida del Sol a la cova d’en Gispert

La banyera de la rusa, al tram més meridional de l’Empordanet és la darrera joia d’aquest itinerari per la costa que Josep Pla va voler glossar en la seva obra. Això és però, una altra històriademar

Pescadors en vaga

Una constant al llarg de l‘existència d´històriesdemar ha estat la crítica a sistemes de pesca, com l’art de bou del tot insostenibles. L’arrossegament malmet els fons marins i hipoteca  la pesca per a futures generacions. Un repàs a diverses entrades d’aquest espai poden ajudar a entendre que la situació que viu el sector pesquer a casa nostra està penjant d´un fil a causa de la sobrepesca i de l’impacte sobre els fons marins per part de la pesca d’arrossegament.

D’ençà que als anys 40 es comencen a substituir les parelles de bou pels incipients quillats equipats amb els primers bolinders que s´inicia una espiral de bogeria que ens ha portat fins a la situació actual. Era l’època en que pioners com ara “Peneque” que van descobrir els nous caladors als marges, als talussos, als  sots i a les valls submarines. Temps en que es descobreix un nou recurs, la gamba vermella, que ha permès la continuïtat d’aquest tipus d’activitat pesquera fins avui. De fet, la única cosa que està aguantant el sector de la pesca d’arrossegament ha estat precisament aquest recurs. Sense la gamba ja faria molts anys que no quedaria cap quillat als molls de pesca de casa nostra.

A Blanes, com a la resta de la costa, els pescadors d’ arrossegament han anat a la vaga. Foto: Diari de Girona

Segurament si l’administració hagués regulat de manera molt més efectiva l’esforç pesquer no s’ hagués arribat a aquest punt, però lluny d’això, s’han fet els ulls clucs a l’ increment de la potencia dels motors i aquest fet només ha ajudat a accelerar la sobreexplotació dels caladors.

Després dels excessos dels anys 80 i 90 on els guanys dels pescadors eren enormes, la pesca semblava un negoci rodó i els recursos pesquers és creien il·limitats, arriba la disminució de les captures que només es compensen a base de motors cada vegada més potents i de l’ús d’una tecnologia de primera. Inevitablement arriba el moment en que  ni l’augment de la potencia ni les noves tecnologies son capaces de contrarestar l’exhauriment dels recursos.

Poc a poc les administracions han anat intentant posar mesures per a la recuperació dels caladors. Les vedes o les aturades biològiques així com els incentius per a desballestar els quillats no han estat suficient per provocar la desitjada recuperació dels caladors i poc a poc s´han anat ampliant les mesures restrictives. La UE ha intentat també posar ordre al sector amb l’ entrada en vigor al 2020 del Pla multianual per a la pesca de demersals al Mediterrani Occidental on s’estableixen mecanismes de control de l´esforç pesquer basats en la reducció progressiva dels dies de pesca. A Catalunya aquest pla s’ha treballat amb un acord entre la comunitat científica i les pròpies confraries de pescadors i es va materialitzar en l’establiment d’unes grans àrees de veda per, d’aquesta manera, intentar compensar l’increment proposat per la UE en matèria d’aturades. El Pla de la UE vol una reducció de les captures un 40 % abans del 2025 i els pescadors sostenen que aquesta dràstica disminució els aboca a la seva desaparició.

Ara, als pescadors d’arrossegament sembla que estan en peu de guerra i han anat a la vaga. Els ha tocat a ells pagar els plats trencats dels excessos i de la mala gestió que es va fer en el passat i ara, posar remei és del tot impossible . La paradoxa de tot plegat és que les directrius europees van encaminades a la preservació del sector pesquer i són els propis pescadors els que s’han revelat en contra precisament d’aquest fet. Això és però, una altra històriademar.

Peix de segona (2): la mòllera

Sota la denominació de mòllera s´inclouen dues espècies molt properes i difícils de distingir entre si. La mòllera vera (Trisopterus minutus) i la mòllera fosca (Trisopterus luscus). Ambdues, juntament amb la maire, el bacallà o la bròtola  pertanyen al grup dels  gàdids. En català, amb  el terme mòllera,  també s’anomenen a les bròtoles i això fa que hi hagi una certa confusió terminològica entre ambdues espècies. Les molleres també es poden anomenar capellans o faneques, segons la localitat. El terme capellà és molt més comú a les Illes Balears.

La mòllera és un peix de mida mitjana que rarament és més llarg de vint centímetres, normalment són més petits. Presenta el cos  allargat, ovalat i una mica aplanat lateralment. El cap  i els ulls són grossos situats als laterals, presenta uns barbillons amb funció quimiosensora  a sota de a boca. L´aleta dorsal està dividida en tres i la segona és la més llarga. Les aletes pelvianes son molt llargues i presenta dues aletes anals. La línia lateral es aparent i lleugerament corbada

Les diferencies entre la mòllera vera i la mòllera fosca estan, tal i com indica el seu nom, en la coloració del cos,  en la mida, més petita la vera que la fosca i en la posició de la primera aleta anal que es més avançada en la mòllera fosca. De totes formes, l’espècie més freqüent a la mediterrània és la mòllera vera.

La mòllera viu relativament en contacte amb el fons malgrat que fa migracions verticals. Es troba sobre fons tan sorrencs com fangosos.  Forma moles bastant denses entre els 30 i els 300 m de profunditat on s´hi troben barrejats exemplars adults i juvenils. Es reprodueix entre el febrer i el maig. S’alimenta de petits crustacis, mol·luscs, poliquets i petits peixos.

En el cas de la mòllera vera existeixen dues subespècies: Trisopterus minutus minutus típica de les aigües de l’atlàntic europeu  i Trisopterus minutus  capelanus espècie mediterrània. Es pesca sobretot amb l’art de bou i en les seves captures es troben barrejats exemplars madurs i immadurs. La talla mínima per a la seva comercialització és  d’onze cm.

La carn de la mòllera és excel·lent, molt fina i delicada. La seva poca consistència la fa molt adequada per cuinar-la fregida.  A l’hora de coure-la hem de tenir en compte però que siguin exemplars frescos acabats de pescar, fet que passa si anem a les peixateries un cop ha arribat el peix de llotja del dia. Malgrat la bona  qualitat de la seva carn no té molta demanada i en algunes ocasions s’utilitza per a elaborar pinso per engreixar el peix de granja. Una mostra més del desori que representa aquesta alternativa a la pesca i  la  poca sostenibilitat de les instal·lacions d’engreix. Produïm peix de dubtosa qualitat usant com a pinso peix que té una carn exquisida.

La mòllera té un baix contingut de greixos en la seva carn i per això es considera un peix blanc. Aquesta és rica en vitamina A, C, E, B6 i B12 i és molt abundant en sodi i potassi.

Al país valencià hi ha molta tradició de consumir diverses espècies de peix assecades o salades. En aquest cas, sota la denominació de  capellans  és consumeix aquesta espècie. En algun indret fins i tot  se l’anomena “bacallà de pobre”. Molt sovint però, sota el nom de capellans   es comercialitzen altres espècies, en especial la maire. Això és però una altra històriademar.