Una piragua en la Costa Brava

“Es maravilloso navegar en invierno deslizándose por las aguas tranquilas, pero en modo alguno debemos desdeñar la belleza salvaje e inquieta del mar en la tormenta”  PAUL FIDRMUC

La descripció del paisatge, els pobles  i els llogarrets  de la Costa Brava del passat sempre la hem relacionat amb l´obra de Josep Pla. Aquest, especialment en la seva Guia de la Costa Brava, fa una descripció magistral d’aquest tros de territori.  De manera contemporània a Pla, un altre personatge, en Paul Fidrmuc, té una obra on amb un estil molt personal, ens descriu algun dels trams d’aquest litoral. Si Pla, relaciona el paisatge amb la gastronomia, Fidrmuc ho fa amb la pràctica de l’esport, el piragüisme.

El llibre es pot trobar en edició facsímil

El llibre en qüestió és “Una piragua en la Costa Brava” i tal i com diu la darrera edició del mateix, és “el libro sobre la Costa Brava mas vendido en 1948”, es tracta d’una petita obra que es  complementaria a l’obra de Pla.

L’autor, Paul Fidrmuc, està vinculat  a Tamariu on hi va viure més de quinze anys. Primer en una casa llogada i més tard en una mansió que li va construir el mateix  Nicolai Woevodsky  i que avui ha estat enderrocada. Nascut a Txèquia, arribà a Tamariu pels volts de 1945, un cop acabada la segona guerra mundial,  després d’un periple obscur per a diversos països europeus on sembla que va treballar  com a espia del govern alemany amb el nom en clau d’“Ortro”, el gos amb dos caps de la mitologia grega.  A l´any 1939 ingressà al NSDAP.

Paul era una persona esportista, practicava el piragüisme, el rem i la natació  i va trobar en la Costa Brava el paradís per la seva afició.  Durant un temps treballà de periodista i va escriure  algunes novel·les policíaques que han passat sense pena ni glòria. Al poc temps de ser a Tamariu va ser  detingut i deportat a Alemanya on va ser interrogat pels comandaments aliats i finalment va ser alliberat i tornà a Tamariu.

Durant les seves estades a la costa Brava es va especular molt sobre qui era exactament i quins eren les seves motivacions per recórrer la costa. Segons algunes fonts, aquest personatge treballava per a l’Abwehr, el servei d’intel·ligència militar alemany vinculat al  tercer Reich. Abans d’aparèixer per Tamariu, Fridrmuc s’estableix una temporada a Lisboa on es dedica a espiar a Anglaterra i als Estats Unts i a passar la informació a Berlín. Segons sembla, va tenir un paper de primeríssima línia a l’ hora de passar al comandament Alemany informació relacionada amb el dia D, però a Berlín, afortunadament, no va donar credibilitat  els seus informes.

La biografia d’aquest personatge va servir com a font d’ inspiració a Graham Greene per a escriure la seva novel·la “El nostre home a l’Havana”(1958).  El protagonista Jim Wormald  està basat en Fidrmuc.

Paul Fidrmuc va recórrer la Costa Brava amb Don TontoFoto: Arxiu Jordi Arbones

Al llibre, a més de les descripcions hi ha mapes, gràfics i fotos dels llocs on va estar. A nivell tècnic se’l pot considerar un caiaquista expert, sortia amb qualsevol tipus de condició meteorològica. El llibre està ple de opinions personals i reflexions sobre els llocs visitats o com enfrontar el “mal temps” . La seva embarcació li va permetre explorar racons fins llavors poc explorats.  Fins hi tot hi ha reproduïda la conversa que va mantenir amb en Gotàs, el veí de l’Hermós a Aigua Xelida i al que li agradava pendre-li el pèl.

A les diverses  piragües que va tenir al llarg de tot aquest temps les anomenava amb el mateix nom “Don Tonto”. Sembla ser que quan el van veure per primera vegada a Tamariu preparat per sortir, els curiosos es van mirar l’ embarcació amb escepticisme i li van comentar: Sortiràs amb això? Quina tonteria!.

L’alga invasora

Quan es parla d’algues invasores, el primer que ve al cap és l’espècie Cauerpa taxifolia, que va ser anomenada en el seu dia, “l’alga assassina” la qual va despertar un interès desmesurat entre els mitjans de comunicació.

A la dècada dels 80 aquesta alga va colonitzar bona part dels fons litorals de nombrosos països , en alguns cassos amb densitats molt elevades. Malgrat que en alguns punts de la mediterrània va causar estralls, els seus efectes a la nostra costa van ser gairebé insignificants. Al litoral català, les colònies més properes de Caulerpa taxifolia es van localitzar a la platja de Sant Cebrià a la Catalunya Nord i a les illes Balears, on a hores d’ara, l’èxit d’aquesta invasió ha estat molt baix. A la resta de punts ha passat a formar part de la flora de les comunitats d’algues fotòfiles on havia estat implantada, sense provocar impactes importants en els ecosistemes afectats.

Caulerpa cylindracea. Foto: Jordi Regàs CIB

A partir de l’inici de mil·lenni els científics van detectar la presència d’altres espècies d’algues fins aleshores exòtiques a la Mediterrània: Caulerpa cylindracea, Lophocladia lallemandi, Womersleyella setacea, Acrothamnion preissi, Asparagopsis taxiformis. Aquestes, i en especial Caulerpa cylindracea, han anat transformant els hàbitats costaners i provocant canvis en els paisatges submarins que han afectat greument a la flora i la fauna autòctona.

Al Cap de creus, la Caulerpa cylindracea és un perill real. Es troba present a l’illa de Portaló i sobretot a Cala Galladera. Allà, s´ha prohibit el fondeig d’embarcacions per evitar la propagació de l’espècie.

A Cala Galladera està prohibit el fondeig a causa d’ aquesta espècie. Tan de bo a la resta de cales del Cap de Creus estigués també prohibit a causa de l’espècie humana

Caulerpa cylindracea és una alga verda de mida petita constituïda per diversos estolons d´on surten múltiples rizoides i frondes que poden arribar als 10 cm de longitud amb aspecte vesicular inconfusible els quals es disposen a banda i banda d’aquest eix. És una alga fotòfila, és a dir, viu en fons molt il·luminats de fins a 40 m de profunditat. Aquesta espècie d’origen exòtic, va arribar a la mediterrània a través del Mar Roig i el canal de Suez, segurament els primers estolons ho van fer dins de les  cisternes de llast del vaixells  que fan aquesta ruta o bé enganxades  en les seves àncores.

L’èxit de la seva invasió es deu sobretot a la seva velocitat de creixement quan les condicions li són òptimes. Això passa en les aigües costaneres mediterrànies. La seva taxa de creixement és molt elevada, ha arribat a ser de dos centímetres al dia. A més, el fet de que combini la reproducció sexual amb l’asexual fa que es dispersi ràpidament o el fet de que produeixen metabòlits tòxics,  li donen una superioritat competitiva enfront a les altres espècies que ocupen el mateix hàbitat. Tot plegat ha estat un còctel perfecte per al seu desenvolupament de manera descontrolada. És per això que Caulerpa cylindracea està considerada com una de les espècies marines amb un potencial d’invasió molt elevat. Actualment s’està duent a terme diversos programes de seguiment.

Caulerpa cylindracea produeix greus impactes ecològics sobre les comunitats autòctones a les que pot arribar a substituir completament i modificar el paisatge submarí. Un cop establerta,  la seva eradicació és molt complicada amb la qual cosa és importantíssim evitar la seva extensió i cal detectar la seva presència de manera molt primerenca. Així, al portal observadores del mar hi ha posada en marxa una campanya de ciència ciutadana col·laborativa per reportar dades sobre aquesta espècie.

Peix de segona (3): la cinta

De les més de cent espècies que es comercialitzen en les llotges catalanes, en consumim poc més d’una dotzena. La resta, forma part del que anomeno “peix de segona”, espècies més o menys subestimades al taulell de les peixateries malgrat tenir unes  característiques gastronòmiques que les farien aptes a la taula dels més gourmets. La cinta  és una d’aquestes espècies menystingudes, que malgrat tenir una qualitat de la seva carn fora de sèrie i un preu molt assequible, no gaudeix de l’estima que es mereix.

La Cinta (Cepola marcrophthalma) és un peix d’ aspecte inconfusible

La cinta o veta (Cepola marcrophthalma), com el seu nom indica, és un peix allargat i fortament comprimit lateralment que es va fent més punxegut  a mesura que s’acosta a la cua. D’aspecte inconfusible, presenta un cap amb els rostre curt, els ulls grossos i la boca un xic protràctil amb dents molt afilades. El dors és de color vermell ataronjat  intens mentre que el ventre és molt més clar. L’aleta dorsal i l’anal són baixes, molt llargues i estan fusionades amb la cua. No solen fer més de 40 cm de llargària si bé la majoria d’exemplars comercialitzats són bastant  més petits.

La cinta és una espècie bentònica que viu sobre fons de sorra o de fang de la plataforma continental i també en els alguers des de la zona litoral i fins als 200 m de profunditat. És una espècie solitària o que forma petits grups. Es tracta d’un peix  molt més actiu durant la nit. Normalment viuen enterrades en el substrat. El seu règim és  carnívor i s’alimenta bàsicament de petits crustacis. Després dels temporals s’ apropa a la costa. Per la seva part, la cinta forma part de manera destacada en la dieta de peixos com el lluç, el gall de Sant Pere, el rap o la llampuga

Es reprodueix entre la primavera i la tardor quan la temperatura de superficial de l’aigua supera els quinze graus. Tant els ous com les larves són pelàgiques i formen part del plàncton on són molt freqüents especialment a finals d’estiu.  

La seva carn és ferma, molt fina però no és excessivament apreciada. És  excel·lent fregida amb alguna barreja d´altres espècies,  en aquest cas, és cruixent i molt saborosa. L’únic inconvenient són les espines però que amb una mica de pràctica són molt fàcils de treure.  En algunes ocasions, especialment en els exemplars més grossos, s’usen per a l’elaborar brous de peix.

Normalment es comercialitza barrejada amb d’altres espècies formant el peix de morralla

Històricament ha estat una espècie força apreciada. De fet, una de les primeres receptes de peix registrades de la història, pel cuiner grec Mithaecus o Mítec , el primer autor d’ un llibre de cuina conegut per la història, està feta amb aquesta espècie. En aquest recull  parla de la Tainia, nom amb que es coneix aquest peix en aquella zona geogràfica. En la recepta es fa servir oli d’oliva i  formatge, si bé aquest darrer component sembla que va portar molta controvèrsia entre els cuines de l’època ja que molts eren de l’opinió que el formatge no adiu amb aquest peix, i és que els gustos gastronòmics  han canviat molt al llarga de la història.

Des del punt de vista nutricional, la cinta forma part del peix blanc ja que conté menys de l´1,5% de greixos i és molt baix en calories, la qual cosa el fa molt apte per a moltes dietes saludables.

Es pesca sobretot amb l’art de bou.  Normalment es comercialitzen barrejades amb altres espècies de petita mida que forma part de la “morralla”. El màxim en les seves captures es produeix entre finals de primavera i al llarg de l’estiu i els mínims a l’hivern. La seva pesca no està regulada ni té talla mínima legal per a la seva comercialització.

En Gustavo

Hi ha persones de les quals, la seva presència està vinculada a un lloc determinat. Una d’aquestes era en Gustavo, un personatge que anava lligat de manera indissoluble amb el port pesquer d’Arenys de Mar. Segur que tota la gent que freqüenta el port  sap perfectament de qui parlo. Ara fa un temps ens ha deixat, serveixi aquesta modesta històridemar d’homenatge pòstum a una persona i a una manera de viure i a totes les persones i en especial al José Montes que el van ajudar al llarg dels darrers anys de la seva vida.

En Gustavo. Foto: Josep Montmany

De fet, no coneixia personalment al Gustavo malgrat que cada vegada que ens creuàvem pel port o per la riera ens saludaven efusivament amb un Adeuuuuu!!!!! ben sorollós. Alguna vegada m’havia quedat una estona a fer-la petar però era certament difícil, anava a la seva i moltes coses del que deia eren del tot inintel·ligibles. M’hagués agradat profunditzar una mica més en la seva vida, penso que tindria moltes més coses per explicar.

Si en Gustavo hagués estat contemporani de l’Espriu segur que  hagués tingut un espai en la seva obra  amb d’altres personatges del seu imaginari  com en Quelo, la Quela en Tric-Trac, en Saragossa o la Trinquis.

Analfabet de cap a peus, va intentar aprendre a llegir i escriure al port amb l’ajut d’alguns companys de barcada però no se’n va sortir. Moltes vegades el trobava assegut a les escales de la Casa del Mar fent discursos a un auditori invisible  i gesticulant de manera exagerada. Precisament en aquest establiment del port, molt sovint li preparaven un cafè ben carregat i li donaven una mica de les sobres del menjar.

De fet, Gustavo no era el seu nom veritable, aquest,  com si volgués amagar el seu passat, mai es va conèixer del cert. Només al final de la seva vida les persones més properes a ell i que el van ajudar, van reescriure el nom que els va dictar i el van utilitzar per poder tramitar l’accés a la sanitat pública. Per mi, sempre serà en Gustavo.

Va viure més de trenta anys al port d´Arenys en la més absoluta misèria. Els primers temps va estar embarcat en diverses ocasions, a l´encerclament o a la petxina. En èpoques que no tenia barca sempre ajudava a l’hora de carregar el gel o per descarregar la captura del dia a canvi d’una mica de peix per a la seva subsistència que malvenia per guanyar alguns diners per a l’alcohol. Feia també altres feines com ara pelar els peixos gat que diversos quillats havien agafat aquella jornada abans de portar-los al rotllo.

En Gustavo va ser un perdedor però, per sobre de tot, va ser una bona persona. La beguda va ser la seva perdició. Els darrers anys de la seva vida va aconseguir deixar-la, i es que, com bé deia, es va cansar de parlar amb els fanals del port! Una altra afició del Gustavo, especialment els darrers anys, va ser  el dibuix, tenia una bona col·lecció de dibuixos, d’esbossos i de retrats que ell mateix havia fet i molt acordes a la seva personalitat.

En Gustavo va morir el març del 2020 a Can Ruti com  a conseqüència de la Covid-19 que va agafar quan estava internat en un centre sociosanitària a Mataró. Paradoxes de la vida, va viure més de trenta anys dormint en algun racó del port; alguna temporada sota una barca abandonada, d’altres en algun magatzem  i forces anys a l’interior d´una nevera desballestada o en un pis ocupat al Bareu i, quan entra a la roda del sistema sanitari per tractar-se la malaltia que patia, agafa el coronavirus.

Al llarg de la història del port hi ha hagut d’altres personatges pintorescos. Recordeu en Montserrat? Aquell senyor que anava tot l’any amb samarreta i amb barret de mariner?  Això és però, una altra històriademar.