Bodegó amb peixos (part 2): Arts de xarxa

Bodegó amb  peixos és a més d’un retrat de les espècies de peixos,  les seves qualitats i la riquesa terminològica, també una descripció dels principals arts de pesca que es feien servir, si més no a Fornells, en aquell temps.

L’obra va ser publicada per primera vegada al 1950. És però una narració de joventut de l’autor. Pels ormeigs que descriu, la podríem situar ben bé entre la primera i la segona dècada del s. XX.  Precisament en aquests temps, Emerencià Roig, publica “La Pesca a Catalunya” on també es descriuen els ormeigs de pesca que detalla Pla. Alguns dels arts de pesca descrits ara estan en desús, d’ altres han patit modificacions considerables malgrat que s’ han mantingut fins els nostres dies i d’altres com la teranyina, acaben d’aparèixer a la costa catalana. L’obra no descriu encara la pesca d’arrossegament tal i com la coneixem avui, faltarien  alguns anys perquè apareguin els primers quillats.

Llagut del foc segons una il·lustració de Francesc Oller (Bots i barques)

El primer art descrit és la xàvega o pesca a l’encesa. L’encesa és una forma de pesca d’origen mil·lenari. Les primeres referències daten de l’any 974 al Cap de Creus. Fins l’any 1910 va ser un sistema de pesca força usat. L’aparició de les teranyines va coincidir amb l’abandó de la pesca a l’encesa. La xàvega era un art de platja que es tirava en els nits més fosques de l’any. El peix era atret i es concentrava amb l’ajut del llagut del foc, on la llum de les teies cremant al fester o faitó feia pujar el peix en superfície i era conduit amb molta habilitat cap a la platja.  “La xàvega es pesca de nit, i, com que sempre m’agradà anar al llit tard, trobí que m’era molt adient amb el meu caràcter”

Les xarxes pròpiament dites  també ocupen el seu espai en aquest bodegó i també es descriuen els diferents tipus: “armellades, bogueres, soltes, pantesanes, sardinals, moixoneres, i d’altres”. Paradoxalment en la narració no hi ha cap referència als sardinals, l’art de xarxa més estès a la costa catalana en aquella època.

La parella de bou es va mantenir fins als anys 50.Parella de bou. Foto: Museu Marítim de Barcelona

En referència a l’art de bou comenta: “Arrossegar un art de platja pels fons del mar, per les planúries, sorrenques o fangoses, pel llit dels barrancs submarins és un afer molt vell”. Efectivament, la parella de bou és un art de pesca que possiblement ja existia a inicis del segle XVII. Pla relata de manera magistral la pesca en parella. En les explicacions de l’autor no es fa cap referència a l’aparició dels primers motors que es va produir de manera contemporània amb l’obra. En la descripció de la parella de bou ja comenta la seva substitució per un nou art, anomenat vaca, que ja l’arrossegava una sola embarcació, ja que l’art era molt més petit. La vaca és doncs el precursor de l’ art d’arrossegament actual. “Les parelles de bou han estat substituïdes per les embarcacions anomenades vaques; una sola embarcació fa ara la feina que feien una parella de barques”.

En les nits de primavera, l’ horitzó de Fornells s’omple de pampallugues de llum. Són les trainyeres, les primeres teranyines o pesca d’encerclament. En aquells temps aquest art de pesca representava una novetat; “En la monotonia de la via de Fornells aquesta aparició és d’una tal novetat que tothom queda, davant d’aquests focs errants i fugitius , una mica astorat”

La narració continua amb la descripció dels ormeigs d’ham, els ormeigs de jonc i murtra i els ormeigs que enfilen el peix  Això és però, una altra històriademar.

Bodegó amb peixos (part 1): els peixos

Dins l’obra completa  de Josep Pla, al segon volum, anomenat “Aigua de mar”, l’autor recopila els seus relats més mariners. El volum es compon de deu narracions curtes entre les que destaquen: Un viatge frustrat, de caire autobiogràfic i que relata el periple  per la costa Brava a bord d’un petit gussi que va fer al 1918 acompanyat per l’Hermós un dels personatges més simpàtics de la seva obra. El volum l’encapçala Bodegó amb peixos on Pla ens mostra d’una manera, senzilla, amena i desordenada espècies de peixos,  els seus pensaments sobre la qualitat gastronòmica d’aquests, la gran riquesa lèxica i terminològica de la nostra llengua en aquest camp  i els aparells de pesca de l’època.

El bodegó de Pla és com el taulell d’una peixateria curulla de peix

Jo sempre m’he imaginat el bodegó de Pla com un immens taulell d’una peixateria de costa amb el genero acabat d’arribar, pescat aquella mateixa tarda. El contrast de tonalitats entre les diverses espècies col·locades unes al costat de les altres al mostrador i l’olor a mar donen a l’obra una força i un equilibri que la fan única.

Com si es tractes d’un quadre, Pla ens va mostrant els elements que conformen aquest particular bodegó i com en tota obra pictòrica, els matisos referents als colors, a les tonalitats i a les textures en són els protagonistes. Com a veritable bodegó, es tracta d’una natura morta, això sí, fresquíssima i plena de matisos cromàtics: “Els rogers situats en els graons més baixos de la escala treuen, al foc, uns colors de rosa esblaimats, evaporats. El roger bo treu, en canvi, un roig intens, sumptuós, cardenalici, aquell roig que tots coneixem i que té una semblança tan extraordinària amb els roigs immortals que Velázquez posà en el retrat del Papa Innocenci X de la Galeria Dòria, a Roma” o bé “¿Com explicar el color rosat, el carmí deliciós, dels serrans panegals que agafàvem amb els volantins a dues o tres-centres braces de profunditat?” o quan es refereix a les escorpores “cap monstruós, apoplèctic, punxada verinosa, roig vius, negres de sang coagulada, bigarrats” o quan descriu a les julioles o als serrans “Aquests peixos tenen una coloració fantasiosa i delicada. Mai la pintura no arribarà a copsar la seva mòrbida coloració.”

Les tonalitats, els colors i les textures dels peixos són úniques

Abans d’entrar en matèria, l’autor ens descriu de manera magistral l’entorn: Fornells. Ens descriu el paisatge i com era aquest llogarret perdut. “En aquella època, a Fornells, no hi havia ni església, ni rellotge públic, ni oficina administrativa, ni encarnació d’autoritat legal. Ni tan sols hi havia cementiri, cosa sorprenent. Això feia que els que hi vivíem ,ens semblés que no havíem de morir mai”. “Entre homes i dones, vells i criatures, debiem ésser unes trenta-cinc persones”

Bodegó amb peixos és també una presentació de les qualitats gastronòmiques de les espècies que hi ha representades. Els judicis que fa l’autor respecte a la qualitat gastronòmica de les espècies, obeeixen al seu propi punt de vista. Així quan es refereix a les sardines parla amb aquests termes: “Dels peixos blaus, el millor és la sardina. A la primavera, quan es grossa i regalima greix, es un dels millors peixos del mar”. “Les millors sardines, en circumstancies iguals, són les que es mengen vora la mar, sobre les brases i sense esmocar”. Quan Pla és refereix al nero, ho fa amb aquest adjectiu: “El nero és el millor peix del nostre país” o quan escriu sobre al llobarro: “El llobarro d’aigües pures, cent per cent de mar, alimentat amb bones pastures de roca, és un animal extraordinari”. També quan parla dels rogers: “El roger és un peix molt saborós. Constitueix un dels millors encants de la cuina marinera”.

Una altra característica del bodegó de Pla és la gran riquesa lèxica i de localismes que recull a l’hora d’anomenar als peixos. Així quan parla dels rogers en distingeix diverses classes. “un d’aquests rogers de primera categoria que a Tossa anomenen juliolencs” Parla també del “roger de llot, de l’ombradiu, roger de sorra, roger d’alga.”  Quan escriu sobre les julioles: “en altres llocs guiules, senyoretes, o julivies” o quan parla de les escorpores “a l’escorpora roja de Cadaqués a Fornells en diem rascassa com a França”

El bodegó es complementa també amb una extensa relació d’arts i ormeigs de pesca que feien servir el pescadors de la zona en aquells temps. Això és però, una altre històriademar.

Massa soroll per a dofins i balenes

Una de les coses bones que ens va portar la pandèmia global de la COVID i el confinament ha estat la disminució de la nostra activitat al medi natural. En el període de confinament, la fauna salvatge ha agraït aquest gest i s’ha apropat a pobles i ciutats. En  el cas del mar, l’absència d’embarcacions navegant ha produït un efecte similar i en aquest període els avistaments de cetacis des de la costa s’ han multiplicat.

De fet, hem constatat com ja sabíem, que la hipernavegació costanera produeix greus impactes sobre les balenes i els dofins. A més dels efectes  directes de les embarcacions i els derivats de la col·lisió amb les mateixes, el soroll submarí que fan els motors de les foragiten i desorienten aquests animals. La contaminació acústica no prové únicament del soroll dels motors: els sondejos submarins per fer prospeccions o cercar hidrocarburs, l’ús de sonars i d’ altres aparells  militars són també fonts a tenir en compte.

Els cetacis de la Mediterrània. Font: Alex Mascarell. Fundació Zoo Barcelona

El so viatja quatre vegades més ràpid  en l’aigua que a l’aire i aquesta propagació  confon i intranquil·litza a les espècies marines que es comuniquen a través de l’oïda.  L’excés de soroll pot provocar-los confusió. Els cetacis tenen una oïda que ho capta absolutament tot i això els fa que siguin molt  sensibles als sorolls.  La contaminació acústica  afecta especialment  a balenes i dofins: els desorienta, compromet la seva comunicació, els fa fugir de les àrees on s’alimenten i en dificulta la seva reproducció. Molts exemplars desorientats per l’estrès sonor xoquen amb els vaixells.

La disminució de la contaminació acústica afavoriria l’acostament de balenes i dofins  a aigües més litorals i, és clar, la disminució dels sorolls va íntimament lligada a la disminució del trànsit marítim d’embarcacions. Al llarg del confinament a la costa del Garraf es van localitzar tretze rorquals comuns. Fets similars s’han repetit al llarg de tota la costa i s’ han vist a més de balenes, diverses espècies de dofí, caps d’olla i  catxalots.

La mar catalana, és una àrea molt interessant pel que fa als cetacis, en ella s’hi localitza un corredor per a la seva migració. És per tot plegat que al 2018 es va crear una Àrea Marina Protegida (AMP) de 46386 Km2 i al 2019 aquest corredor va declarat (ZEPIM) Zona especialment protegida d’importància per al Mediterrània. Ara, el govern hauria de fer el següent pas i elaborar un Pla de Gestió d’aquest espai.

Les entitats ecologistes reclamen la reducció de la velocitat dels vaixells que naveguin per aquesta àrea a un màxim de 10 nusos per evitar bona part del soroll i reduir les col·lisions. Baixar un 10% la velocitat suposaria a més a més de la reducció d’un 13% de les emissions de gasos contaminants, la reducció del soroll un 40% i els xocs un 50%.

A nivell de tràfic marítim la mediterrània està pràcticament col·lapsada. Queda molt poc espai lliure de pressió antròpica. Actualment aquest corredor de cetacis està exposat a un tràfic marítim de passatgers i de mercaderies molt elevat. La velocitat supera més del doble la recomanada pels ecologistes  

Aquest mapa mostra la gran quantitat d’activitats marítimes a la costa espanyola. Poc espai i moltes pressions. Font: Daniel Depellegrin. Càtedra Oceans

Més enllà d’aquestes propostes en el corredor de migració de cetacis, caldria fer un pas més i aplicar les mateixes  restriccions a les aigües més litorals on la pressió és encara molt més elevada. En aquest cas la nàutica esportiva n’és el principal responsable. A més s’hauria de posar sobre la taula la possible reducció del tràfic marítim  i podríem començar amb els creuers. Això es però, una altra històriademar.

La Punta Vella

Al final del port, hi ha la Punta Vella,
amb un far encès, de color verd que parpelleja,
del color de l’esperança, per què ens puguem rumiar
si anem tots de cap a mar o seiem a veure l’alba.  

DAVID XIBERTA,  La Punta  Vella

La punta vella, també anomenada, el  braç de llevant o dic de refugi és la primera obra que es va realitzar quan es va començar la construcció del port d’Arenys. Aquesta intervenció  protegia els vaixells de les llevantades, els temporals més temibles que assoten aquesta costa. La silueta de la punta vella  ha perdurat immutable al pas dels anys com a  testimoni mut de la transformació que ha patit la façana costanera  i de l’aparició d’una nova activitat econòmica que ha estat, durant molt de temps, el motor de la vila. En contraposició a la punta vella, el port té també la seva punta nova o dic de ponent, construït bastants anys més tard i que va permetre tancar l’espai portuari.

Sabeu però,  quina va ser la història de la construcció del port d’Arenys?

L´inici d’aquesta històriademar es de arran del les tràgiques conseqüències del temporal de la candelera de l’any 1911 que va causar quantiosos danys i víctimes entre la gent del mar de la comarca. La tempesta del 31 de gener de 1911 es considerada la més tràgica de la nostra història recent i va provocar la pèrdua de molts béns materials i la mort de  140 persones al litoral català i valencià, la majoria gent de mar, d’aquests, una trentena eren maresmencs. De fet, els efectes de la tempesta Glòria a l’any 2020 a nivell de víctimes i danys no té cap punt de comparació amb la tempesta perfecta del 1911.

La construcció de la punta vella al 1929. Observeu el carrilet que portava la pedra desde Can Bellsolell. Foto: Gaietà Solà. Arxiu Històric Fidel Fita

Després d’aquest temporal, l’ Ajuntament de l’època va crear una comissió per a promoure la petició de la construcció d’un port refugi a Arenys de Mar. Aquesta iniciativa va tenir el  recolzament dels municipis veïns.  De fet, la petició d’ aquest projecte no era nova, ja a l’ any 1778 s´havia fet una sol·licitud semblant sense que prosperés.

La primera comitè enviat pel govern per fer els estudis per a construcció del port va visitar la vila l’ abril del mateix any. L’autorització però, no fou concedida fins sis anys més tard, al 1917 per acord del Consell de Ministres de l’època i s’ adjudicà l’obre al constructor arenyenc Francesc Soler i Miró, conegut amb el sobrenom d’en Valencia que va començar a treballar el 1920 segons un projecte de Josep Maria Ortega.  

En aquest primer període en Valencia va treballar amb moltes dificultats tècniques i econòmiques fins que a l’ any 1931, la seva empresa va fer fallida i quedà tot aturat. La guerra civil va dificultar la represa del projecte i no va poder ser fins al 1947 que es van poder continuar les obres que, es van allargar fins al 1961.  En aquest segon període es va començar a construir la punta nova  i un cop enllestida l’obra la fesomia del port ja era molt semblant a l’actual.

Grua de càrrega en la construcció de la punta vella (possiblement abans de 1929) Foto: Joaquim Castells. Arxiu Històric Fidel Fita

La construcció del port  ha estat  sens dubte, l’obra més important que s’ha produït a la vila en tot el segle XX. Tota la pedra que es va utilitzar provenia de la pedrera de Can Bellsolell a Arenys de Munt i per al seu transport, és construí una carrilet que unia el port amb la pedrera.

En aquells primers anys de construcció del port la tradició pesquera a Arenys era gairebé nul·la. Als anys 20 hi havia vint-i-dues embarcacions de vela i rem i només hi havia censats trenta cinc pescadors. Arenys havia estat històricament un poble molt més de navegants i de mestres d’aixa que no pas de pescadors. Les mestrances eren de molta anomenada i ocupaven pràcticament totes les platges. Els municipis de la regió amb una major tradició pesquera eren Sant Pol, Pineda i fins hi tot, Mataró. De fet, quan la punta vella ja estava embastada, que alguns pescadors de d’aquests municipis  ja es van desplaçar fins a l’incipient refugi d’Arenys. No va ser fins una mica més tard, a la dècada dels quaranta quan arriben els primers rapitencs que provenien bàsicament de la Barceloneta. A partir d’aquest moment es va  produir un efecte de crida i  poc a poc es van anar establint  una  petita flota a l’incipient port. Això és però, una altra històriademar.