200 històries: En Quicu

Publicat el Juny 27, 2016 per Manel

Aquesta és l´entrada 200 d´històriesdemar. Ara fa gairebé quatre anys que vaig començar aquesta singladura d´escriure un petit relat amb olor a sal de manera setmanal. Aquestes 200 històriesdemar volen ser un petit homenatge a tota aquella “gent normal” com en Quicu. Aquí teniu un relat inèdit de com vaig conèixer aquest personatge ara fa just cinc anys i de com hem anat forjant la nostra amistat. Tant de bó que la nostra malmesa costa tingués més “gent normal”

http://www.ccma.cat/video/embed/5596634

Un cop travessat el cap de Begur la tramuntana ens venia de cara. La mar estava esverada i les ratxes de vent dificultaven el nostre rumb. Amb força i tenacitat havíem aconseguit guanyar la punta de Sa Tuna. La imatge de la platja de Pals que teníem davant feia presagiar que a partir d’aquell moment patiríem molt més.

Amb prou feines eren les deu del matí i si allò pujava una mica més faria impossible la navegació en caiac. Vam parlar i vam decidir donar mitja volta. Era la segona vegada en el mateix punt que havíem de girar per culpa de la tramuntana.

Ja de tornada vam aturar-nos a Cala Estreta amb la intenció de fer una mica de cames pel camí de ronda. El dia havia canviat completament, ara s’imposava la calma. Ens penedíem de la decisió pressa unes hores abans.

Ben entrada la tarda, ja de tornada de la caminada, vam conèixer a un personatge singular que ens faria oblidar les nostres cabòries, en Quicu. En Quicu era el responsable que la barraca de pescadors de Cala Estreta presentés un aspecte excel•lent; tot endreçat, net i polit. En Quicu, palamosí d’adopció, dia sí dia també s’acosta a la barraca per mirar de que no hi falti res. De seguida ens va convidar a gaudir de l’espai: vam xerrar, vam menjar, vam beure i sobretot ens vam escoltar. En algun moment de la nit vaig imaginar les converses que anys enrere havia mantingut en Josep Pla amb l´Hermós, el pescador d´Aiguaxellida. En Quicu estimava aquell tros de territori, s´el havia fet seu i el cuidava.

Amb en Quicu, fa uns dies a Cala Estreta

Ja ben entrada la nit, em vaig posar a la tenda disposat a dormir content d’haver donat la volta a Sa Tuna i d’haver pogut conèixer en Quicu.

Avui, uns quants anys més tard, m´he retrobat amb en Quicu que, m´ha rebut com sempre, amb un ampli somriure. Era la nit de Sant Joan i ell, com sempre, exercint d’amfitrió de la nit més màgica a la barraca de Cala Estreta, el seu tros de paradís.

En Quicu continua formant part de manera indissoluble del paisatge d´aquest tros de costa.

El Menja-roques

Publicat el Juny 20, 2016 per Manel

El dàtil de mar (Lithophaga lithophaga) és, com molt ben bé indica el seu nom científic, un veritable menja-roques. Aquest mol•lusc bivalve que, pertany a la mateixa família que el musclo (Mytilus galloprovincialis) , viu en fons de roca calcària que perfora lentament a partir de la segregació d´una substància àcida que desfà el carbonat de calci i que va acompanyada per una rotació de la closca que actua com a abrasiu.

Roca calcària perforada amb les empremptes inconfundibles del dàtil de mar

El mol•lusc, es fixa al substrat rocós ja en estat larvari i a partir d´aquest moment, comença la dissolució de les sals carbonatades de la roca, creant estranyes galeries que els protegeix de manera molt efectiva de possibles depredadors. Un cop desapareix l´espècie, aquestes són ocupades per altres inquilins que les usen com a cau o per a protegir-se. El dàtil de mar prefereix sobretot les parets verticals i els extraploms.

La closca d´aquest bivalve té forma cilíndrica i allargada amb les dues valves iguals i de color bru que recorda molt a un dàtil. Es tracta d´un marisc molt fi i molt apreciat gastronòmicament al llarg de tot el litoral mediterrani espanyol on hi viu entre els 0 i els 25 m de profunditat.

La costa rocosa del Baix Ebre i Montsià és molt rica en dàtils de mar

Al litoral català es troba bàsicament a la costa del Baix Ebre i el Montsià. A Sant Carles de la Ràpita i a les Cases d´Alcanar s´explotava comercialment fins fa relativament pocs anys. A la costa Brava només és present al Montgrí i a les illes Medes. L´elevat valor gastronòmic del dàtil de mar fa que la seva recol•lecció posi en perill la seva pervivència. Per acabar-ho d´adobar, el seu creixement és molt lent, es calcula que al voltant d´uns 3mm a l´any. A més, té un cicle de vida relativament llarg ja que pot arribar a viure fins a 50 anys. La destrucció del seu hàbitat per la massificació i freqüentació de la línia de costa, la construcció de ports i esculleres o la contaminació fan que ara per ara, tinguem un greu problema per a la supervivència d´aquest mol•lusc. Un altre dels enemics d´aquesta espècie són els seus depredadors naturals com ara les estrelles de mar, sobretot (Marthasterias glacialis).

És per tot això que el dàtil de mar està inclòs a la llista d´espècies amb protecció especial de la Directiva Hàbitats, en el conveni de Berna (espècies de fauna estrictament protegides) i en Conveni de Barcelona (llista d´espècies en perill o amenaçades).

Malgrat tractar-se d´una espècie protegida, aquesta és l´entrada que il.lustra el dàtil de mar a l´enciclopèdia.cat Foto: GIC Moià

La seva extracció produeix a més, un greu impacte ambiental i la destrucció total del seu hàbitat. La seva recol•lecció es feia tradicionalment amb escarpa i martell. Avui també s´usen els martells pneumàtics i fins hi tot s´han arribat a fer servir explosius per a fragmentar la roca i poder collir-los.

Al nostre país, aquesta espècie s´explota comercialment a la costa de Tarragona, al nord de Castelló i a les illes Balears. La seva extracció està prohibida però encara en continuem trobant als mercats. La majoria dels dàtils de mar que es comercialitzen provenen del nord d´Àfrica, d´Argelia i del Marroc. També es detecta el consum fraudulent d´exemplars capturats a la nostra costa i etiquetats com a procedents de l´Àfrica.

Per tal de poder recuperar l´espècie caldria implementar de manera efectiva el control de la prohibició del seu marisqueig i el control dels nombrosos furtius, especialment Tarragona, al país Valencià, a Murcia i a Andalusia on treballen amb total impunitat. Caldria també prohibir les importacions del nord d´Àfrica per evitar la picaresca de comercialitzar exemplars recol•lectats a les nostres aigües. S´hauria d´incloure l´espècie dins el Catàleg d’Espècies Amenaçades amb la categoria d’interès especial i finalment caldria implementar campanyes d´Educació ambiental en la ciutadania per a conèixer la problemàtica de la seva recol•lecció i per disminuir la seva demanda.

Peix de custodia

Publicat el Juny 13, 2016 per Manel

Respon

La custodia ambiental és aquella estratègia de conservació basada en la participació dels diferents agents implicats en un territori determinat, de les administracions públiques que hi tenen competència i de les entitats conservacionistes, perquè així se’n faci un us responsable i sostenible.

La custodia del territori, evidentment, també s´aplica al medi marí. A partir d´aquest fet apareixen diversos projectes com ara la custodia marina dels canyons del Maresme. Aquest projecte és el resultat de l´establiment d´una zona d´especial interès par a la conservació de cetacis, sobretot per la presència de Cap d´Olla gris (Grampus griseus) i posteriorment proposada com a ZEPIM (Zona especialment protegida d´importància pel Mediterrani).

Area de la zona de custodia: canyons del Maresme

L´àrea de custodia “Canyons del Maresme” té una superfície total de 2300 km2 i està formada per els canyons submarins del Maresme, pel canyó de Blanes i, a molta menys profunditat, les praderies de posidònia que hi ha al Maresme central, especialment davant de Mataró. La projecció “en terra” d’aquesta àrea aniria des de la desembocadura del Besos i fins a la punta de la Tordera.

Els tres canyons més importants d´aquesta àrea són el canyó del Besos, el canyó d´Arenys i especialment el canyó de Blanes que trenca completament la plataforma continental en aquest punt arribant a profunditats de fins a 1800 m.

Els usuaris implicats en el projecte de custodia són bàsicament els pescadors artesanals de la Costa del Maresme, especialment els pescadors d´Arenys de Mar i els de Blanes, encara que també hi ha els pescadors de Badalona, de Montgat o de Mataró entre d´altres. Queden al marge del projecte de custodia d´aquesta àrea els pescadors de Bou per al greu impacte que produeixen els arts d´arrossegament sobre el medi i per ser una pesquera molt poc selectiva.

Els pescaodrs artesanals són els principals agents implicats en la custodia marina

Amb aquesta iniciativa es pretén incentivar el col•lectiu de pescadors artesanals i els seus productes perquè d´aquesta manera es pugui ajudar a sobreviure aquest col•lectiu. Certament es una llàstima que els quillats d´arrossegament no hagin pogut incorporar en el projecte de custòdia malgrat que la pràctica totalitats de caladors on arrosseguen els seus arts estan als marges d´aquests canyons.

El peix de custodia està capturat pels nostres artesans del mar amb els arts menors: tècniques molt poc agressives amb el medi ambient. A més es tracta d´un producte de proximitat i de molta qualitat. Entre els arts de pesca que fan servir aquests pescadors hi ha: el palangre, les nanses, els cadups, els tresmall, l´encerclament.

Logotip del peix de custodia

Per tal de promocionar les captures artesanals fetes als canyons del Maresme, les entitats conservacionistes van implementar la “cistella de peix de custodia”, que els mateixos pescadors s´encarreguen de portar cada dia des de les seves barques fins al domicilis particulars a través d´una cooperativa de consum. La cistella de custodia està formada per peix fresc de temporada com ara rogers, sargs, besucs, sorells, sonsos, pagres, déntols,…

Un aspecte molt interessant d´aquest projecte de custodia es etiquetatge de tots aquests productes amb una marca de qualitat i així donar-li un valor afegit i fer que els nostres pescadors artesanals puguin continuar guanyant-se la vida i en conseqüència continuar sortint cada dia a la mar.

Història d´una deconstrucció

Publicat el Juny 6, 2016 per Manel

Aquesta part compresa entre el Camell i l´Àliga que tu coneixes i estimes tant com jo mateix és i ha de continuar per sempre essent geologia pura, sense res que pugui mixtificar-lo; en faig qüestió de principi. És un paratge mitològic que es fet per a Déus més que per a homes i cal que continuï tal com està. (Salvador Dalí, 1961)

La deconstrucció del Club Med o Club Mediterranée de Cadaqués va marcar una fita històrica en la història recent del proteccionisme ambiental a casa nostra. Va ser com una alenada d´aire pur en un país poc acostumat a dur accions amb finalitat purament ambiental. Aquest projecte va representar la major obra de restauració ambiental feta en tota la mediterrània.

El club Meb abandonat

El Club Med va ser una resort turístic construït als anys seixanta en el cor del Cap de Creus molt a prop de Cala Culip i Cala Culleró en l´anomenat Pla de Tudela. La ciutat de vacances estava formada per un seguit de petites edificacions de caire mediterrani amb els seus serveis annexos. El model turístic d´aquesta empresa, difós arreu del món, barreja l´entorn natural amb les activitats lúdiques i esportives, en aquest cas el submarinisme.

El Club Med va funcionar durant més de 40 anys en un espai únic creat fa més de 350 milions d´anys. En tots els anys d´activitat va tenir molt bona acollida especialment entre els turistes francesos i la principal crítica que va rebre aquest establiment estava relacionada amb la seva autosuficiència i el seu aïllament de l´entorn social més proper.

Es va enderrocar els bungalows i la zona de serveis

Quan al 1992 el Cap de Creus és declarat Espai d´Interés Natural i uns anys més tard, al 1998, es crea el Parc Natural, la zona ocupada per aquesta infraestructura queda inclosa per la seva importància biològica i geològica en la reserva natural integral, cosa que propicia l´inici del tancament d´aquesta concessió en un entorn privilegiat i únic.

El complex va tancar definitivament l´any 2004 i un any més tard, el Ministeri de Medi Ambient de l´Estat espanyol va comprar la finca, després d´unes negociacions molt llargues amb els propietaris. Els terrenys es van incorporar al domini públic maritimo-terrestre.

L’any 2006 es va redactar el projecte de desconstrucció i restauració ambiental dels terrenys que preveia l´enderrocament dels més de 400 bungalows i dels edificis de serveis del complex (piscina, bar, discoteca amfiteatre), els camins, les passarel•les, els accessos a les cales i el moll de cala Culip. En total una actuació en una superfície de més 200 Ha d´extensió i 1,5 km de costa que es va fer en diverses fases i que va començar l´any 2007 i no van acabar fins al finals dels 2010. La restauració paisatgística es va centrar sobretot en la recuperació dels valors geològics de la zona. Bona part dels treballs de deconstrucció es van realitzar de manera manual per no danyar les roques sobre les que hi havia les infraestructures que ara es volien eliminar.

La recuperació de l´espai també va tenir actuacions sobre la flora invasora

De manera paral•lela a aquesta actuació es van arrancar les més de 3000 tones d´espècies invasores ,sobretot l´ ungla de gat (Carpobrotus sp), l a gazània, la figuera de moro i les atzavares. És van restaurar els hàbitats originals amb vegetació autòctona pròpia del cadequer litoral.

Finalment els treballs van finalitzar lññ eny 2010, quan l´àrea es va obrir al públic amb el om de paratge de Tudela Un espai únic dins el Cap de Creus.

El misteri dels petits pelàgics

Publicat el Mai 30, 2016 per Manel

Dins els anomenats petits pelàgics s’inclouen aquelles espècies de mida petita, que, neden activament i de manera independent del fons marí, tenen interès comercial i es capturen amb arts d´encerclament o teranyina. Els representants més populars d´aquest grup són la sardina (Sardina pilchardus) i el seitó (Engraulis encrasicolus).

D´uns anys ençà les captures d´aquestes espècies han anat a la baixa de manera exponencial així com també ho han fet els preus. Temps era temps, la comercialització en llotja de petits pelàgics es feia a l´engròs, en caixes. Avui, la realitat és molt més magre i el sector està immers en una greu crisi.

Les captures de petits pelàgics han passat de fer-se a l´engrós, en caixes a ser pescades gairebé d´una en una

Des del 2008 les captures d´aquestes espècies han disminuït un 86%. La situació és especialment crítica a la costa Tarragonina. Al port de Tarragona, per exemple, a l´any 1999 es van capturar 6,1 milions de kg de sardina, al 2008 van ser 1,7 milions de kg i al 2015 amb prou feines s´ha arribat als 250.000 kg. Però, com s´ha arribat a aquesta situació?

La diagnosi d´aquest desastre és senzilla. Per una banda, la sobreexplotació que ha patit històricament el recurs, i per altra banda els efectes derivats de l´augment de la temperatura de l´aigua del mar i de la disminució dels sediments que aporten els rius, i que alhora ajuden a fertilitzar-lo. Nosaltres només tenim marge de maniobra per incidir en la sobrepesca mentre que els altres factors són del tot incontrolables, si més no a curt termini.

Evolució de les captures anuals de sardina als ports catalans. Noteu la forta davallada.

La disminució del les aportacions dels sedimentaris fluvials, i per tant de nutrients, incideix directament en la disminució de la producció primària. En conseqüència, al haver-hi menys fitoplàncton, la resta de la cadena alimentària se’n veu ressentida. La sardina i el seitó són voraços devoradors de plàncton. El resultat de tot plegat és la dràstica disminució d´aquestes dues espècies. A més a més, els exemplars capturats són de mida més petita i amb poc greix acumulat als seus teixits, cosa que fa que tinguin molt menys valor comercial a la llotja. Per acabar-ho d´adobar, l´escalfament de l´aigua impedeix la barreja vertical de masses d´aigua amb diferent densitat i provoca que aquestes espècies es reprodueixin abans i les seves postes siguin menys nombroses. Si a tot plegat hi afegim la sobreexplotació a la que estan sotmeses aquestes espècies per la flota d´encerclament, ja tenim tots els ingredients per a certificar l´acomiadament de la sardina i del seitó de les nostres aigües.

La teranyina, un sistema de vida que corre risc de desaparèixer.

Afortunadament, tant la sardina com el seitó es troben relativament a la base de la cadena alimentària i en conseqüència, la solució a aquest fenomen passa per a l´establiment d´una veda total i a tota la Mediterrània occidental fins que les poblacions es tornin a recuperar. A partir d´aquest moment, i amb l’assessorament dels científics, s´haurien de reprendre l´activitat i establir per cada temporada les quotes màximes que es podrien capturar per a garantir el futur de la pesquera. Certament, totes aquestes mesures hauran d´anar acompanyades d´una reestructuració a fons del sector de la pesca d´encerclament, cosa que farà que sigui un fet traumàtic en alguns ports.

La darrera esperança d´aquest sector es troba en l´estudi Ecopelgol, que l´Institut Francès d´Investigació per a la Explotació del Mar (Ifremer) està duent a terme en l´àrea del golf de Lleó, la regió de la Mediterrània occidental on es produeix la fertilització de tota aquesta zona. Això però, és una altre històriademar.

Peixos tropicals com els de la mediterrània

Publicat el Mai 23, 2016 per Manel

Quan pensem en els mars tropicals, la imatge que sovint ens ve al cap és la d´un fons marí cristal•lí amb peixos de colors llampants a molt poca profunditat. El Mar Roig, o la Gran Barrera en serien els exemples més coneguts, allí els escafandristes queden embadalits amb la vistositat cromàtica del paisatge submarí.

En els fons mediterranis però, hi ha un conjunt d’espècies de peixos acolorits que tanmateix recorden els fons tropicals. Espècies, sobretot de la família dels làbrids, que donen aquest toc tropical a alguns fons litorals de casa nostra.

El fadrí és un dels peixos més acolorits dels fons mediterranis costaners. A la foto un mascle secundàri.

Els làbrids són peixos costaners de mida mitjana que viuen majoritariament en fons rocosos entapissats per algues o per fanerògames. Tenen la boca petita amb uns llavis molsuts molt evidents, d´aquí el seu nom. Són espècies hermafrodites proterogínics, és a dir, que de joves són femelles i amb l´edat esdevenen mascles. El seu comportament reproductor és força complex amb mascles dominants, no dominants, femelles i exemplars intersexuals. En aquest grup hi ha els lloritos, els tords, els llaviós, les julioles o els fadrins.

Entre tots els làbrids destaca pels seus colors de caire tropical, el fadrí (Thalasoma pavo). Aquest peix té el cos allargassat, esvelt i comprimit lateralment. El cap es convex. Presenten un marcat dimorfisme sexual, la seva coloració depèn del sexe i de l´edat. Hi ha mascles primaris, nascuts així, femelles i macles terminals. Aquests darrers són femelles transformades en mascles amb l´edat. Aquests diversos tipus de formes solen formar grups petits on els mascles terminals són dominants. Aquests són solitaris i molt territorials, defenen gelosament el seu territori sobretot quan és l´època de la fressa.

Les famelles són també molt acolorides

Les femelles són més petites i amb colors més apagats que no pas els mascles terminals. Els exemplars juvenils també presenten una diferenciació respecte als individus adults. Els mascles secundaris presenten una coloració verdosa amb línies transversals vermelloses i rosades combinades amb tonalitats blau turquesa especialment al cap. Els mascles joves i les femelles són més petits i tenen tonalitats més groguenques, el cap vermellós i una taca negra a la base de l´aleta dorsal.

El fadrí és una espècie freqüent a les praderies de posidònia i als fons rocosos litorals ben conservats de fins a 25 m de profunditat. Els mascles, més grossos, solen mesurar fins a 20 cm, mentre que les femelles no arriben als 10 cm. Es reprodueix entre el juny i el juliol. La fressa és pelàgica.

És un voraç depredador que s´alimenta especialment de mol•luscs, bivalves, crustacis i garotes. Es refugia en les esquerdes i cavitats que hi ha en els fons rocosos on viu. Es mou de manera frenètica gràcies al moviment rapidíssim de les seves aletes pectorals. Malgrat que no té interès comercial, el fadrí és una espècie apreciada entre els afeccionats a l´aquariofília. Es pot capturar viu amb petites nanses. Aquesta és una espècie en expansió gràcies sobretot al progressiu augment de la temperatura de l´aigua del mar deguda a l´efecte hivernacle. Això, però, és una altre històriademar.

La mediterrània és un desert

Publicat el Mai 16, 2016 per Manel

Aquesta és una de les frases més cèlebres del gran ecòleg Ramon Margalef, que fa referència a la productivitat del nostre mar. Certament, a nivell de producció primària, la Mediterrània és equiparable a la d´una àrea semi desèrtica.

S’entén per productivitat la capacitat que té un ecosistema per produir biomassa per unitat de temps i superfície. Aquest paràmetre ens dona una idea de la eficàcia d´un sistema natural. Els valors de productivitat fan referència a la producció primària a través del procés de la fotosíntesis.

Les aigües transperents per a la mediterrània són més aptes pel turisme que no pas per a la pesca

Per mesurar la productivitat es fa servir com a unitat la quantitat de Carboni capaç de produir per unitat de superfície i de temps ( g C/ m2 any). Així, segons els treballs de Margalef, la productivitat de la Mediterrània és de mitjana entre 50 i 85 g C/m2 any. Molt baixa si ho comparem amb altres indrets del la terra com per exemple el Mar del Nord on es troba entre 100 i 450 g C/m2 any. En aquest sentit la mediterrània es molt més propera a la d´un llac oligotròfic, que té una productivitat d´entre 10-80 g C/ m2 any.

Els intervals de variació de la productivitat es deuen, d´una banda, a la dificultat de fer les mesures i per l´altra a la gran diversitat de valors segons les mesures, siguin fetes a mar obert on els valors són molt més baixos que la mitjana o la costa on son bastant més elevats.

la transparència de les aigües mediterrània és sun senyal de la seva baixa productivitat

La raó de la baixa productivitat de la mediterrània cal buscar-la en el funcionament de la conca. La mediterrània funciona com a un estuari negatiu. El nostre mar es comporta com una conca de concentració on les pèrdues per evaporació són més elevades que les entrades a través dels rius i de la precipitació. L´excés d´evaporació fa que la salinitat de l´aigua, i en conseqüència la seva densitat, sigui més elevada que, posem pel cas, les masses d´aigua del veí Oceà Atlàntic. Per compensar les pèrdues per evaporació i igualar el balanç, entra aigua des de l´Atlàntic fins a la Mediterrània per l´Estret de Gibraltar. Aquesta aigua que entra, ho fa en superfície perquè és mes lleugera. Al mateix temps, en profunditat, surt aigua Mediterrània més densa, cap a l´Atlàntic. Aquesta aigua profunda que es perd està carregada de sals nutritives. El balanç total d´aquest procés representa una pèrdua de nutrients per la Mediterrània que irremediablement es va empobrint des del punt de vista de la productivitat mentre que l´Oceà Atlàntic es fertilitza. La circulació en estuari negatiu del mediterrani té com a efecte positiu que actua com a defensa enfront de la contaminació, per això no serà mai un mar mort.

La circulació en estuari negatiu de la mediterrània fa que perdi irremediablement slas nutritives

La única forma que té la mediterrània de compensar les pèrdues per evaporació està en les aportacions dels cabals d´aigua dolça. Aquests, al mateix temps, també són una font de nutrients per les àrees adjacents a la seva desembocadura. A tall d´exemple, esmentar que els efectes sobre la productivitat dels desguàs del Roine es deixen notar fins al cap de Creus.

A més de les descàrregues dels rius, la mediterrània es pot fertilitzar gràcies a la barreja horitzontal de les seves masses d´aigua amb diferent densitat. Aquest fenomen succeeix durant l’hivern i és particularment important al Golf de Lleó on el mistral i la tramuntana refreden l´aigua superficial que en augmentar la seva densitat es precipita cap al fons i inicia la barreja i l´ascens de nutrients des del fons fins a les aigües superficials. La variacions anuals d´aquest procés degudes a la meteorologia queden reflectides en les fluctuacions de la producció primària. Així els anys més freds van acompanyats de primaveres més productives.

Com a resum de tot plegat, les aigües profundes de la Mediterrània es van empobrint degut a la circulació en estuari negatiu i per altra banda la barreja horitzontal de masses d´aigua no és suficient per contrarestar les pèrdues, i en conseqüència la productivitat total es baixa.

El delta menys delta

Publicat el Mai 9, 2016 per Manel

Amb els seus 8 km2 de superfície, el delta de la Tordera és un d´aquells espais oblidats i menystinguts a causa de les decisions poc encertades que s´han anat prenent històricament. Actualment està en un procés d´agonia creixent i que el pot menar a la seva pràctica desaparició en poc temps si no hi posem cap remei. A més a més, per agreujar-ho, els dos municipis que ocupen aquest espai, Blanes i Malgrat de Mar, viuen pràcticament d´esquena al delta com si aquest fos una part de seu terme que els molesti.

La progressiva pèrdua del delta afecta també de retruc a la llenca de costa continua tant per la part de la Selva, a la platja de S´Abanell, com pel Maresme, a les platges de Malgrat, de Santa Susanna i en general a totes les platges del Maresme.

El delta de la Tordera en una foto dels anys 60. Avui totes les parcel.les dels càmpings a la dreta de la carretera han desparegut pel mar. La línia de costa avui la marca la piscina del càmping “Las Naciones”.

Com en qualsevol altra delta, el de la Tordera té el seu origen en els aports de sorres que el riu diposita a la desembocadura. L´onatge n´erosiona una part que servirà per a fornir de sorra les platges situades a ponent del mateix. L´altre part roman al mateix delta. En condicions normals, el balanç entre la sedimentació deguda al riu i l´erosió causada la dinàmica litoral dona un resultat positiu pels processos sedimentaris i en conseqüència es garanteix l´estabilitat. A més, bona part dels materials aportats per riu formen, en determinades èpoques de l´any, uns braços de sorra a banda i banda del delta que tenen una clara funció protectora pel mateix delta i de les platges contigües.

En el cas del delta de la Tordera, succeeix el contrari. Quan els sediments que transporta el riu disminueixen a causa de: la sobreexplotació de l´aqüífer, de l´extracció d´àrids i del canvi climàtic, es gira la truita i l´equilibri sedimentació/erosió es decanta clarament cap als processos erosius i, en conseqüència, el delta entra en regressió. Aquests processos els pateix la Tordera des dels anys 60.

Instal.lacions dels càmpings, avui abandonades per la regressió del delta

A la Tordera la disminució del cabal especialment per la sobreexplotació de l´aqüífer fa que en determinades èpoques de l´any es formi una barra de sorra més o menys extensa que pot arribar a tancar la desembocadura i forma una llacuna litoral que només es torna a obrir quan hi ha una “Torderada”, i que cada vegada són més rares.

A més, tant l´extracció d´àrids com la sobreexplotació de l´aqüífer afavoreixen la intrusió de l’aigua del mar cap a l´interior, cosa que provoca una creixent salinització de l´entorn amb totes les conseqüències que això provoca.

La llacuna litoral de la desembocadura. Blanes al fons vivint d´esquena al delta

Entre el seguit de despropòsits en la tràgica història d´aquest espai destacar que als anys 80 es van construir unes defenses que van provocar el desguàs directe del riu pel front deltaic i que no permetien la creació dels braços protectors. En aquest cas, a més, la pràctica totalitat dels sediments es perdien irremediablement a través dels talús del canyó de Blanes. Més recentment l´ACA va construir uns pous i una estació de bombament cap a la dessaladora de Palafolls que ha representat l´estocada definitiva per la seva supervivència del delta i que ara, uns anys més tard han estat desmantellats.

Arribats a aquest punt, amb el cúmul de despropòsits que s´han produït, la línia de costa va retrocedint any rere any i el front, abans ocupat per explotacions agrícoles i ambients salins, ara han estat substituïts per càmpings que perden superfície.

Tant de bo que no sigui ja massa tard per a recuperar el delta de la Tordera, un espai únic i nexe d´unió entre el Maresme i la Selva.

La fi dels xarxaires?

Publicat el Mai 2, 2016 per Manel

Sota la denominació de xarxaires s’acostuma a anomenar a aquells pescadors artesanals que van al tresmall, a les soltes o als boleros. Segurament aquests són, sense tenir-ne res a veure, el col•lectiu de pescadors que s´ha vist més perjudicat pels despropòsits que s’han anat produint en el sector en els darrers anys i que han menat a la situació gairebé catastròfica que hi ha actualment.

Temps era temps que l´activitat dels xarxaires era frenètica arreu dels ports catalans

Els tresmalls, les soltes i els boleros són arts de pesca d´emmallament, és a dir, el peix s’embolica amb la malla de la xarxa en topar amb ella. Tots els sistemes de pesca d’aquest grup són molt selectius i respectuosos amb el medi. Segurament en un mar tant poc productiu com és el nostre, aquets ormeigs són un dels pocs ormeigs que s´haurien de potenciar i afavorir. I és que a casa nostra els peixos s’han de pescar un a un.

Els xarxaires, lluny d’això, pateixen les conseqüències dels estralls “grans”, especialment els quillats de bou i a conseqüència d´aquest fet, d’uns anys ençà, hi ha hagut un degoteig de abandonaments en aquest col•lectiu perquè no surt rentable sortir a mar.

Per llevar o xorrar els arts d´emmallament s’empra un llevador mecànic situat a proa

Els xarxaires calen els seus arts prop de la costa, on teòricament els quillats no poden feinejar. Normalment als marges dels alguers o als límits de les roques. En el darrer cas, cal anar molt a l’aguait per evitar malmetre l´art o perdre’l. En els extrems de la calada s’hi col•loquen uns galls per a senyalitzar el parany.

El tresmall, també anomenat tremall a la meitat sud, és com indica el seu nom un art format per tres xarxes rectangulars superposades. Les dues exteriors, els armalls, són de malla molt més ample que la central o lli que a més té una longitud major que els armalls, i fa replecs on el peix s´hi emmalla. Les tres xarxes van unides per un buldau de suros a la part superior i a un de ploms a la inferior perquè quan es cali l´ormeig quedi disposat de manera vertical i representi un obstacle pels peixos de pas. Cada peça fa aproximadament un metre i mig d´alçada i uns cent metres de llarg.

La feina de desemmalar el peix era feixuga

Els tresmalls es calen normalment amb les últimes llums del dia i se solen llevar a l´alba. El peix topa amb el parany, passa a través de la malla grossa exterior i en intentar retrocedir queda emmallat. Amb els tresmalls es sol capturar peix d´una qualitat excel•lent, de bona mida i amb un elevat valor comercial a la llotja com ara llenguados, molls, pagells, sèpies.

Les soltes és també un art de pesca d´emmallament, a diferència amb el tresmall, en aquest cas la xarxa és única. A més sol està fabricada amb niló, cosa que la fa molt lleugera. Com el seu nom indica, es cala de manera que queda molt poc tibant i ella mateixa va fent replecs i bosses per on s´hi embolica el peix. Les millors captures es produeixen quan intercepten les moles de peix que va a fressar o a alimentar-se a la costa. La primavera és la millor època per a calar aquests paranys.

Amb les soltes es poden agafar peixos pelàgics com ara melves, bonítols, sorells i espècies més demersals o bentòniques com ara orades, sards, variades, escorpores, cap-roigs i també sípies o calamars. El bolitx que encara es practica al Cap de Creus no deixa de ser un tipus de solta bonitolera.

Un art altre tipus d´art d´emmalament avui en desús són els boleros. Aquest ormeig és una combinació dels dos anteriors, té armat un tresmall a la part inferior i una solta a la superior.

Després de nou mesos

Publicat el Abril 25, 2016 per Manel

Els sonsaires tornen a formar part del paisatge litoral de la nostra costa

Després de nou mesos amarrats, primer de forma forçosa per a la desaparició de l’espècie i a continuació per aturada biològica, ara sembla que el sonso ha tornat a les peixateries. Tant de bo aquesta represa de l´activitat dels sonsaires representi la recuperació de l´stock i sigui una senyal de la bona salut de la pesqueria. L´any anterior, a mitjans de juliol, en plena temporada, el comitè de cogestió va decidir d´aturar la campanya per la pràctica desaparició de l´espècie. Aquesta aturada forçosa es va continuar amb la veda anual que s´ha mantingut fins aquesta setmana, quan s´ha reprès l´activitat dels pescadors de sonso.

El passat 1 de març, un cop acabada la veda, la flota de sonsaires continuava encara amarrada a port. El sonso continuava sense aparèixer i es va decidir continuar la veda. Però quina es la raó d’aquest enigma que fa que el sonso hagi desaparegut del nostres fons?

Els científics de l´ICM del comitè de cogestió del sonso van de corcoll per trobar la causa o causes d´aquest estrany fenomen. Ara per ara es barallen una sèrie d’hipòtesis que caldrà continuar treballant. El que es creu és que tot plegat obeeix a una causa multifactorial. La pesquera del sonso, a través de la cogestió del recurs, era una activitat pesquera modèlica i la sobrepesca s´hauria de descartar com a raó d´aquest fet ja que, des de l´establiment del sistema de cogestió del sonso, les captures d´aquesta espècie s´han reduït a la meitat.

Aquesta setmana els sonso ha tornat a apareixer en el tauler de les peixeteries

Les diferents hipòtesis sobre aquest enigma es podrien englobar en els següents àmbits: el substrat, la temperatura de l´aigua, el temporals o la cadena alimentària.

Pel que fa al substrat, alguns pescadors pensen que de sonso n´hi ha però aquest roman enterrat en l´arena, per la qual cosa no es poden capturar amb l´art de pesca. En aquest mateix sentit els canvis en la granulometria de la sorra del fons degut a les tasques de regeneració de platges també podria haver contribuït negativament i hauria pogut repercutir en la reproducció de l´espècie.

L´augment temperatures com a conseqüència de l´escalfament global també pot ser una de les grans raons d´aquest fet. A tall d´exemple, en el darrer període reproductiu, entre els mesos de desembre i gener, la temperatura mitjana de l´aigua del mar ha estat dos graus per sobre de la mitjana històrica registrada. A més, la fertilització per l´ascens de nutrients del fons marí es produeix gràcies al gradient tèrmic, i per tant de densitats, entre les masses d´aigua superficials i profundes. Aquest augment de temperatura es un impediment per aquest fenomen. El sonso, de la mateixa manera que el seitó o la sardina, estan situat a les primeres baules de la cadena tròfica i per això són molt més sensibles. De fet, per aquest mateix fenomen també s´explicarien les magres campanyes de peix blau que hi estant havent darrerament. En aquest darrer cas, s´hi ha d´afegir, però, la sobreexplotació del recurs.

L´augment de temparetura de l´aigiua de mar pot ser un dels factors claus per a explicar la devallada de captures en aquest periode. Fot: Meteo Estartit

Una altre línia d´investigació està relacionada amb la disminució dels temporals i en especial de les llevantades. En aquest cas, la força dels temporals remou el substrat i posa en suspensió els nutrients necessaris per a la seva alimentació. Els pescadors tenen constatat que en època de bonança meteorològica les captures de sonso acaben disminuint.

Sigui com sigui, caldrà continuar investigant per acabar coneixent les raons d´aquest enigma i poder posar les mesures necessàries per a que no es torni a repetir. Això però, és una altra històriademar.

dl.	dt.	dc.	dj.	dv.	ds.	dg.
						1
2	3	4	5	6	7	8
9	10	11	12	13	14	15
16	17	18	19	20	21	22
23	24	25	26	27	28	29
30	31

HISTÒRIESDEMAR

Arxiu de l'autor: Manel