Arxiu de l'autor: Manel
Els tresors de Culip
Culip és la badia més oriental del Mar d’Amunt, es troba gairebé a tocar del Cap de Creus formant una raconada aparentment protegida del vent del Nord però que a l’hora de la veritat hi entra directe i forma un tràngol considerable. Precisament aquesta seguretat que ofereix l’índret i el fet de disposar d’una deu d’aigua dolça ha fet que al llarg de la història hagi estat un lloc freqüentat per nombroses embarcacions.
Cala Culip es troba a l´extrem més oriental del “mar d´amunt” i està orientada completament al nord
Han estat molts els vaixells que s´han deixat seduir per aquesta sensació de serenor que ofereix l´indret i han buscat recer en Cala Culip. Un cop a dins, l’únic lloc realment protegit és el fons de la badia, on hi ha la barraca de pescadors i on el fons no es suficient pel calat dels grans vaixells. Culip està encarada directament al nord cosa que fa que es converteixi en una trampa en temps de tramuntana, especialment pels grans vaixells de càrrega amb una maniobrabilitat molt limitada.
Es per tot plegat que en el fons de les aigües cristal•lines de Culip hi ha un total de vuit naufragis, set de l’època romana i un de medieval. Anomenats respectivament Culip I, Culip II, Culip III, Culip IV, Culip V, Culip VI, Culip VII i Culip VIII.
El fons de la cala, on hi ha la barraca, és l´unic lloc realment protegit del nord
El primer vestigis d’aquests naufragis va ser descobert als anys vint per coralers de la zona que van començar a espoliar les restes. Treien les àmfores i les venien als primers turistes a un preu de cent pesetes cadascuna. Durant els anys 50 van ser descobertes altres restes que també van estar saquejades i fins hi tot les guies turístiques de l’època informaven dels jaciments, així podem llegir: “La transparencia de las aguas de Cala Culip permite ver en su fondo arenoso antiguas ánforas que quedaron sumergidas en tiempo de los primeros colonizadores”
Culip I, II i III han estat totalment saquejats i Culip V i VII no han estat excavats encara. De tots els més interessant i els que han aportat més dades als arqueòlegs han estat Culip IV, Culip VI i Culip VIII.
El CASC ha realitzat divreses campanyes a Cala Culip
El jaciments Culip IV i VI van ser excavat pel CASC entre el 1984 i 1989. El primer es un mercant del S. I d. C que venia d’Empúries i es dirigia probablement a Narbona. Portava un carregament d’oli en àmfores de tipus Dressel 20 i gran quantitat de vasos de ceràmica procedents de Bètica. Durant les excavacions es van descobrir també les restes d’un vaixell medieval del segle XIV que es va anomenar Culip VI. Les restes d’aquesta nau estan bastant ben conservades ja que el mantell de Posidònia el va protegir de la disgregació. Culip VI representa l’única resta d’una nau d’aquest període en la Mediterrània. L’estudi de Culip VI han servit per a conèixer les tècniques de construcció de vaixells durant l´edat mitjana.
A l’any 2002 va ser excavat un petit vaixell de cabotatge d’uns deu metres d’eslora també de l’època romana que duia un carregament d’àmfores Haltern 70, Dressel 20 i Pascual 1 i que es va anomenar Culip VIII.
Els caladors del Maresme
Els bous o quillats són els que pesquen als caladors
Un calador és la regió del fons marí on normalment feinegen les embarcacions que realitzen pesqueres bentòniques o demersals. Quan es parla de caladors, es mencionen els indrets on treballen els bous o quillats, malgrat que també altres modalitats de pesca (tresmall, palangre,…) tenen els seus llocs preferits a l’hora de calar els paranys. En aquests altres casos, el que es busca són barres i altres accidents on l´art de bou no pot treballar i que permeten obtenir el màxim rendiment de la pesquera.
L’orografia del fons, els corrents marins predominants i les preferències de les especies són factors a tenir en compte a l’hora de determinar un calador.
Els principals caladors de la marina del Maresme són coneguts pels pescadors des de molt antic, i sovint la seva localització ha anat passant a través de generacions. Per tal de situar-se correctament sobre el calador escollit, cal conèixer les senyes que el determinen i tenir molta experiència. La localització es feia, fins que la tecnologia no es va imposar, d’una manera manual fent enfilacions entre dos punts de referència situats a la costa.
Topografia dels canyons submarins. Font Generaltat de Catalunya
La gran majoria de caladors d’arrossegament estan situats als límits de la plataforma continental i en el seu talús o en els canyons submarins com ara el canyó de Blanes i els diversos petits canyons que hi ha davant la costa del Maresme i Barcelona. La poca selectivitat de l’art de bou fa que en els caladors d’arrossegament es capturi un nombre elevat d’espècies diverses. Malgrat tot, quan “van a la gamba” agafen només representants d’aquesta espècie de crustaci..
Principals caladors de la comarca del Maresme
Alguns dels caladors més importants de la costa central catalana, així com les senyes per tal de localitzar-los, es descriuen al treball La pesca en España (1) Cataluña de C. Bas, E. Morales, M. Rubió que es va publicar l’any 1955.
Els caladors del Maresme segons el treball de . C. Bas, E. Morales, M. Rubió, C.S.I.C. Patronato Juan de la Cierva. 1955.
A tall d’exemple, es pot anomenar el que diuen els esmentats autors d’algun d’aquests caladors.
ELS CAPETS*: comença aquest calador relativament a prop de terra, en el creuament de les enfi1acions de Sant Joan de Blanes i Sant Miquel de Solterra amb el burragot petit i el far de Tossa. La profunditat és de 55 braces i el fons és de fang.
ROCASSA*: aquest calador segueix el marge del canyó de Blanes. Es cala l’art quan Can Pola s’enfila amb el far de Tossa i Sant Joan de Blanes amb Sant Miquel de Solterra. Es pesca entre 200 i 300 braces i el fons és fangós.
EL FILAN*: s’inicia aquest calador a gran profunditat en el creuament de les enfilacions de Sant Llorenç amb el Sot i l’extrem del Montseny amb el punt més elevat del Filan, situat a ponent d’Arenys. El fons és de fang i es pesquen especies de profunditat.
LA CARRANA*: l’enfilació que marca el rumb del calador és la formada per Sant Joan de Blanes amb els turons de darrera. La profunditat al començar la calada és de 180 braces. Continuant a llevant es segueix l’enfilació de Montseny xic amb la part de llevant de Can Frígols, on hi ha nombrosos cecs que deuen ser la continuació de les rieres del Maresme. En aquest calador es pesca sobretot gamba, escamarla i maire.
* Font: La pesca en España (1) Cataluña. C. Bas, E. Morales, M. Rubió, C.S.I.C. Patronato Juan de la Cierva. 1955.
La mare del lluç que no ho és
14
La maire és un peix comú a les nsotres llotges i peixeteries
La maire (Micromesistius poutassou) es una espècie de la família dels gàdids (bacallà, bròtola, mòllera i afins). Rep també altres noms populars al llarg del nostre litoral, així igualment s’anomena lluça, llúcera, bacallaret, tabanc o mare del lluç. Malgrat aquest darrer, la maire i el lluç no són espècies emparentades, el nom es deu a que antigament es creia que la maire era realment la femella del lluç.
La maire és un peix de color gris blavós al dors, flancs platejats i ventre clar amb tonalitats argentes. El seu cos es fusiforme lleugerament comprimit lateralment i recobert de petites escates amb la línia lateral quasi rectilínia. Té tres aletes dorsals, la tercera més llarga que les altres dues i dues aletes anals, la primera molt més llarga. Els ulls de la maire són grossos i ocupen la pràctica totalitat del cap. I el seu rostre presenta la mandíbula inferior una mica més llarga que la superior. La seva talla mitjana oscil•la al voltant dels 25 cm, però sovint pot arribar als 40 cm.
maire o mare del lluç
La maire és una espècie típica dels fons. Pot arribar a trobar-se fins als 3000 m malgrat que viu sobretot, entre els 100 i els 500m on forma grans moles. Aquesta espècie, com molts altres peixos, és molt més activa durant la nit. De dia roman molt a prop dels fons i en la fosca puja a aigües superficials a la recerca d’aliment. La reproducció té lloc a l´hivern i acaba a la primavera. La fecundació és externa i te lloc als límits de la plataforma continental. Els alevins viuen molt més a prop de la costa que els adults en ambients pelàgics, queden a resguard dels efectes de l’art de bou i funcionen com a reservori d´stock per aquesta espècie. El seu règim alimentari està compost bàsicament per peixets i petits crustacis.
La maire és una de les espècies més importants, pel que fa al volum de les seves captures, de les que es pesquen a la nostra costa. La seva carn es blanca, tova i difícil de conservar. Es per aquest motiu que es tracta d’un peix relativament poc apreciat a les llotges, a les peixateries i entre els consumidors. S’agafa quasi exclusivament amb l’art de bou i sol presentar uns màxims durant els mesos d’hivern.
Esquema1: Captures de maire als ports de Catalunya en el 2012. Font: Generalitat de Catalunya
El gran quantitat d’excedent d’aquesta espècie en determinats períodes ha portat a la paradoxa que el preu de sortida en llotja era tant baix que als pescadors no els compensava agafar-ne i tota la maire capturada era descartada i retornada al mar. En alguns casos, sobretot a l’Atlàntic, les seves captures es destinen únicament a fabricar farina per engreixar peixos de granja. Un exemple més de la irracionalitat de la pesca i dels mals hàbits de consum de peix a casa nostra.
Esquema 2: Les captures d’aquesta espècie presenten alts i baixos. Sembla ser que segueixen un patró de dos o tres anys amb màximes seguits de dos o tres amb mínims. Font: Generalitat de Catalunya
La maire és un peix molt comú a les peixateries i el seu baix preu la fan del tot recomanable. Es pot cuinar de diverses maneres però el més comú és fer-les arrebossades. També s´en poden fer croquetes o bé fer-ne suquet.
No és això…
Sóc del parer que les activitats del primer sector s’han potenciar i ajudar per a assegurar-les per a futures generacions. El cas de la pagesia és molt clar, aquí a més de la pròpia feina productiva, el pagès juga un paper de primer ordre en l’ordenació i modelació del paisatge.
La pesca artesanal supossa el 80% de la flota i el 20% de les captures de les nostres llotges
En el cas de la pesca, hauria de succeir una cosa semblant i de manera bastant incipient apareixen idees que poden ajudar a assegurar la continuïtat del sector en un mar com es la Mediterrània.
El futur de la pesca a la Mediterrània passa per potenciar les pesqueres artesanals
El que està fora de tota lògica és que una activitat recol•lectora, com les que feien els primers homínids durant el paleolític, faci servir elements tecnològics de primer ordre propis d’una societat moderna del s. XXI. En aquest sentit, polítiques com ara la subvenció del gasoil només suposa que s’inverteixi en augmentar la potencia dels motors i en conseqüència que augmenti la sobreexplotació dels caladors. Actuacions d’aquest tipus només serveix per a resoldre urgències a curt termini però són del tot catastròfiques a mig i llarg termini i només s’aconsegueix mantenir els guanys a costat d’invertir en esforç. A més, els pescadors artesanals, molt més respectuosos i selectius pel que fa a les seves captures, veuen com la seva feina corre perill de desaparèixer.
Qillats d´arrossegament al port de Blanes
Aquestes actuacions acaben afavorint la sobreexplotació pesquera i en conseqüència els danys ecològics sobre els ambients marins. En aquest sentit cal recordar, que segons la llei, la potència màxima autoritzada pels quillats d’arrossegament es de 500 cv i es de domini públic que la gran majoria dels quillats que feinegen per la nostra costa treballa amb motors de més de 1000 cv i fins hi tot n’hi ha amb motors de fins a 3000 cv. Amb la subvenció del gasoil, l’administració està invertint en afavorir la potència dels motors. Si avui mateix el Seprona es dediqués a controlar la potencia dels motors de la mateixa forma que ho fa amb la pesca d’immadurs, us asseguro que molt pocs quillats sortirien de port.
L¨arrossegament o art de bou és un sistema de pesca del tot incompatible pels danys que produeix sobre els fons
Hem de tenir molt present que en un mar tant poc productiu com es la Mediterrània, la pesca com a activitat industrial no hi té cabuda i caldria dedicar tots els esforços en la potenciació de la pesca artesanal.
Si volem continuar trobat pescadors a les nostres platges i ports i pesca als nostres caladors, calen actuacions més contundents. Caldria parlar de reconversió del sector i això passa per:
1. Reduir de la flota d’arrossegament únicament a aquelles barques de fins a 500 cv.
2. Potenciar de les pesqueres tradicionals (tresmall, soltes, palangre, nanses, cadups,…)
3. Realitzar parades biològiques més generalitzades.
4. Establir àrees marines protegides realment significatives.
5. Crear àrees de custodia entre els propis pescadors i la comunitat científica.
6. Donar un valor afegit al peix “de proximitat”.
7. Canviar els hàbits de consum de peix entre la població.
8. Eliminar els intermediaris del procés de comercialització del peix.
El que sí que estic del tot segur és que aquesta entrada no agradarà gens al nostre sector pesquer, dominat sobretot pels armadors dels grans quillats d’arrossegament que dia rere dia, “llauren” el fons marí. Però això és una altre històriademar.
El color porpra
Llana tenyida amb porpra
El porpra o púrpura ha estat el tint natural més preuat de la història de la humanitat. Amb aquest nom es coneix el colorant que ja s’usava fa gairebé 4000 anys per a tenyir les teles més exclusives. El producte s´extreia de les secrecions d’algunes espècies de cargols de mar: Bolinus brandaris (cargol punxent), Hexaplex trunculus (cornet), Stramonita haemastoma (púrpura). La tonalitat del color podia tenir diversos matisos segons l’espècie de mol•lusc, l’època de recol•lecció o bé la tècnica usada per l’extracció i la tinció.
Bolinus brandaris (cargol punxent)
El tint s’obtenia de la secreció mucosa de la glàndula hipobranquial d’aquests mol•luscs. El producte era inicialment de color blanc però en contacte amb l’aire s’oxidava ràpidament i canviava la seva tonalitat passant del groc al verd i fins a un color violaci que era del tot inalterable.
Hexaplex trunculus ( cornet)
Malgrat que ja hi havia referències de la seva utilització al s XVII abans de la nostra era, els fenicis cap a l’any 1500 aC. van ser els veritables “dominadors” d’aquest producte a la Mediterrània. El colorant era molt difícil d’obtenir i les teles tenyides eren extremadament cares i reservades a les classes més altes, això va provocar que el porpra tingués un valor simbòlic associat al poder que avui encara manté.
Stramonita haemastoma (púrpura)
Per adonar-se de la complexitat d’obtenir el porpra, senyalar que per aconseguir un gram d’aquest producte es necessiten més de nou mil mol•luscs. Així, no és gens estrany que el seu preu s’equiparés a l’or. En aquells temps la ciutat de Tir (al sud del Líban) es va convertir en el centre de producció més important d’aquest material que era conegut amb el nom de porpra de Tir. El porpra produït allí era el de millor qualitat i fama arreu de la Mediterrània.
El antics grecs van aprendre aquesta tècnica dels fenicis i aquest ho van transmetre a la Roma clàssica. Amb la caiguda de Constantinoble l’any 1453, el secret per a la seva fabricació es va perdre per sempre i el seu comerç va desaparèixer. A partir d’aquest moment s’usen altres productes per obtenir un tint similar que manté el nom i la simbologia associada.
L´emperador Justinià vestir de púrpura
Durant l’edat mitjana, com saben perfectament els lectors de Els Pilars de la Terra / Un món sense fi (Ken Follett), el tint porpra es continuava utilitzant a Kingsbridge per a colorejar la llana i les peces de roba amb la que vestien els més alts estaments.
Porpra, de Didac Rocher
Al continent americà també s’utilitzava aquest colorant des de temps immemorials. Avui en dia, els habitants de l´estat mexicà d´Oaxaca, encara conserven aquesta tradició i continuen tenyint amb el colorant que obtenen de l’espècie Plicopurpura pansa. I en un format molt més arenyenc, en Didac Rocher té un esplèndid treball que gira al voltant del porpra, o bé podeu anar al Museu d´Arenys a veure l’exposició que hi ha i us asseguro que no us en penedireu.
Norfeu: el cap dins el cap
Hi ha a la Costa Brava dos caps que al meu entendre mereixen grans barretades, si és possible amb barret de copa. Aquests són el de Begur i el de Norfeu. Tots dos són truculents i espectaculars, i d’altres de més importància geogràfica –el de Sant Sebastià, el de Creus- no arriben a tenir la seva personalitat inconfusible.
(…) El de Norfeu té una virginitat mineral magnífica, és una muralla còsmica intacta, d’una solitud altiva i indiferent.
(Josep Pla, La Costa Brava)
La subpeninsula de Norfeu, separa la badia de Montjoi de la de Jóncols
El topònim Norfeu és un derivat d´Orfeu, heroi de la mitologia grega. La llegenda conta que Orfeu va enamorar Eurídice amb la música de la seva lira i que va adormir adormir Cèrber quan va baixar a l´inframón. En un dels seus viatges per la mediterrània el vaixell d´Orfeu va naufragar a causa d’una gran tempesta. L´heroi va lluitar per no negar-se ajudant-se de la seva lira que era de fusta, després de molts esforços es va poder aferrar a un illot amb forma de gat. Allí, espantat i mort de fred, va esperar que es fes de dia per saber on estava. L´endemà, la visió que tenia al davant era meravellosa, al fons una gran badia i més al fons encara, els Pirineus amb el Canigó, coronat de neu, al mig. Impressionat pel paisatge, va començar a cantar i a compondre cançons. Aquestes eren tant boniques que van produir que els Pirineus s’apropessin al mar, al lloc d´on venia aquella musica per poder escoltar millor les tonades. D’aquesta forma, amb aquest cataclisme, es va formar el Cap de Creus i la península que porta el seu nom i Orfeu va poder saltar a terra ferma.
El Gat de Norfeu, juntament amb el Cavall Bernat, formen part de les illes Moniques
Llegendes a part, el cap de Norfeu és l’accident geogràfic més destacable del “mar d´avall” del Cap de Creus amb una biodiversitat molt interessant, especialment pel que fa a les aus, a les plantes i als cetacis, cosa que la ha convertit en reserva integral terrestre i marítima Els penya-segats de Norfeu són senzillament impressionants. Aquesta sub-peninsula s’endinsa dos quilòmetres cap al mar i separa dues de les grans badies del Cap de Creus: Montjoi i Jóncols. A la´extrem del cap hi ha uns illots amb una de les roques més emblemàtiques de la zona: “el gat”, escultura natural producte de l’acció continua de vent, aigua i sal.
El Cap de Norfeu és una Reserva Natural Integral
Al punt més elevat del cap hi ha les restes de la Torre de Norfeu, construïda pels volts de 1604 com a torre de guaita i defensa de la costa contra els corsaris. La torre és una estratègica talaia fortificada a 175 m d’alçada. Una altre element destacable és la Cova de les Ermites, una cavitat natural amb entrada de paret seca que va ser utilitzada com a habitatge eremític. Posteriorment els pastors la van fer servir per refugiar els seus ramats.
- El Cap de Norfeu vist des de la Cala Rostella
Creuar el Cap Norfeu amb una embarcació tant fràgil com un caiac de mar és un dels privilegis més grans d’aquest món, es tracta d´ indret feréstec, amable amb bon temps i esquerp quan la tramuntana ho decideix. Les seves roques, i els seus racons són plens d´històriesdemar.
La lluenta, o allò que no s’hauria de repetir
Quan pensem en l’exhauriment dels recursos pesquers, el primer que en ve al cap es la situació en que es troben espècies com la tonyina vermella degut a la pressió a la que es veu sotmesa per la flota multinacional que les que la capturen sense aturador. Però com passa sovint, a nivell molt més local, han succeït episodis semblants i que fins hi tot han arribat al col•lapse de l’espècie.
Aquest és el cas de la petxina lluent (Callista Chione) a la costa del Maresme. Aquest exemple hauria de estar en tots els manuals de males practiques de gestió com a model d’allò que no s’hauria de repetir mai més.
Les captures de petxina lluent eren quantioses i sembalva que mai s´esgotarien
Al llarg les darreres dècades del passat segle els pescadors bàsicament, d´Arenys i alguns de Blanes i de Mataró, van començar a explotar el banc de petxina lluent que hi havia als fons sorrencs de la comarca del Maresme, especialment entre el Masnou i Blanes. El recurs, prometia ser una “mina d’or” i fins hi tot es van organitzar en cooperativa per vetllar pel bon funcionament de l’explotació i per regular-ne les captures. En molts pocs anys la flota de “petxinaires”, nom amb que es coneixen aquests pescadors, va aconseguir exhaurir el recurs. A més es dona la paradoxa que aquest tipus de pesquera estava legislada directament pel govern català (ordre 28 gener de 1988. DOGC 952 de 15/02/88) i a més, l’any 1999 els petxinaires van rebre el guardó per part de la Generalitat en reconeixement a la seva feina.
En descàrrec sobre els petxinaires, el que també es cert, és que les diverses regeneracions de platges que s’han anat fent a la comarca no van ajudar gens a aquesta activitat pesquera i ja en la primera actuació feta l’any 1986 entre Montgat i Premià de mar, la draga va produir un impacte ambiental enorme sobre “Els Colls”, el calador més productiu d’aquest mol•lusc.
Les regeneracions de platges van acabar amb els bancs de petina lluent
Sigui com sigui, el que no es va fer per cap de les dues bandes han estat estudis científics sobre el recurs, la seva capacitat de renovació o l´impacte real que produïa l’extracció de sorres sobre les comunitats bentòniques sorrenques.
El sistema de pesca consistia en arrossegar pels fons sorrencs d´entre 6 a 20 m unes gàbies metàl•liques que actuen com a rastell i que agafen tot allò que es posa al seu davant. Cadascuna de les barques arrossegava alhora quatre gàbies i en alguns cassos es feia per sobre els límits dels alguers en un intent d’obtenir el màxim rendiment de la pesca.
Ara les gàbies estant amuntegades en el port sense cap us
La captura estava formada quasi exclusivament per petxina lluent, malgrat que també s’agafaven d’altres espècies de bivalves com la petxina blanca (Mactra corallina), el petxinot (Glycimeris glycmeris), l’escopinya gravada (Venus casina) o la petxina saltarina (Laevicardium crassum) entre d’altres. Abans de l’exhauriment de la lluenta, hi va haver un primer senyal d’avís quan es va deixar de pescar, de cop i volta, la petxina blanca, la segona en importància pel que feia a les captures.
La petxina lluent, també anomenada lluenta o petxinot de sang, és un bivalve amb una closca bastant robusta i un esculpit molt poc visible i concèntric que alterna diferents tonalitats de roig argilós. El cos té un peu musculós d’un color roig intens que funciona com a òrgan excavador. Viu enterrada en fons sorrencs a poca profunditat i sovint rodejant els alguers.
Avui només una barca feineja des del port d´Arenys
Ara, amb el recurs pràcticament exhaurit, només una única barca encara surt des d´Arenys amb gàbies, ho fa però per capturar cuc d’esquer pels pescadors de canya.
Master, Commander and Catalonia
Els entusiastes de la literatura nàutica i en concret a aquells que els agrada la història i les batalles navals, segur que coneixen l’obra de Patrick O´brian (1914-2000). Aquest prolífic escriptor irlandès es conegut especialment per les seves novel•les, una vintena, inspirades en les guerres napoleòniques de finals s. XVIII i inicis del XIX. Els relats d´O´brian es caracteritzen per estar molt ben documentats amb un excel•lent treball de recerca sobre la vida a bord dels vaixells de guerra de la Royal Navy i per fer servir un vocabulari i unes expressions genuïnes i molts termes nàutics. Els seus personatges principals de les seves novel•les són el capità Jack Aubrey i seu inseparable amic, el doctor Stephen Maturin.
Capità de mar i Guerra (marter and Commander) la primera de les novel.les de la saga Aubrey-Maturin
El interès afegit en l’obra d´Obrian rau en la catalanitat de Maturin. Aquest eminent metge i naturalista irlandès parla català i coneix bé els nostres costums. Després d’haver llegit els relats la sèrie Aubrey-Maturin podem afirmar que el doctor, a més de lluitar per l’alliberament nacional d’Irlanda, és un espia català que odia a Espanya, te un passaport a nom de Joan Maragall, té propietats a Lleida i ha escalat la Maladeta. Aquest homenatge a la catalanitat que fa O´brian es deu en bona mesura al fet que a partir de l’any 1949 l’autor es va traslladar a viure a Cotlliure (Rosselló) i on hi es enterrat.
Fotograma de Master and Commander
Com a tribut a aquest aspecte amagat d´Stephen Maturin, aquí teniu una mostra d’alguns dels diàlegs del doctor extrets del primer dels llibres de la sèrie; Capità de mar i de guerra (Master and Commander).
Oblida que és el català la llengua que es parla en aquestes illes.
-Què és el català?
-Doncs la llengua de Catalunya, de les illes, de tota la costa mediterrània fins Alacant. De Barcelona. De Lleida. De les zones més riques de la península.…
-És força bo el que bevem cada dia, no li sembla?
-Més bo, deliciós i molt robust, una beguda sana, reconstituent- va dir Stephen Maturin-. És un excel•lent priorat. Del Priorat, una zona propera a Tarragona.…
-Sí. Vostè no ha estat a Catalunya, oi?
-No
-Aleshores li he de dir que en aquella regió, els diumenges al matí, es costum que totes les persones, de qualsevol edat i condició ballin en sortir de l’església … És balla una dansa peculiar, en rotllana, anomenada sardana.…
-A l’esquerra del fum, cap al sud, hi ha la muntanya de Montjuïc, amb el gran castell; i aquest sortint de la dreta és la Barceloneta –va dir Stephen-. Més lluny es pot veure el Tibidabo, elevant-se darrere de la ciutat.
…
-Veu el cap? –va dir Stephen mentre l’observava amb un llibre obert a la mà, marcant la pàgina amb el polze-: És el Cap Roig, la frontera de la llengua catalana per la part de la costa, i a molt poca distància hi ha Oriola, que és, per l’interior, l’últim poble on es parla català; a partir d’Oriola comença Murcia, on es parla el galimaties bàrbar d´al-Andalus.
Master and Commander (Peter Weir)
L’excel•lent pel•lícula “Master and Commander” (Peter Weir 2003) i protagonitzada per Russell Crowe en el paper del capità Jack Aubrey i per Paul Bettany com a Stephen Maturin, està basada en les novel•les d´O´brian. En el film, com passa habitualment en aquests cassos, s’obvia fer qualsevol referència a la catalanitat i a Catalunya. I es que, This is Hollywood!!!!
Abans dels GPS,… Les senyes
Molt abans de l’aparició dels sistemes electrònics de localització per satèl•lit, els pescadors utilitzaven les senyes per arribar als bons llocs de pesca. Els caladors eren coneguts a la perfecció pels pescadors de la mateixa manera que nosaltres som capaços d’identificar el relleu terrestre. Avui, amb la generalització dels sistemes GPS, tot aquest patrimoni que està al voltant de les senyes i de les enfilacions, i que s’ha anat transmeten generació rere generació, corre perill de desaparèixer.
Per a conèixer la situació d’un vaixell en el mar s’han de prendre dues enfilacions sobre la costa. El vèrtex que formen les dues enfilacions és la situació en que ens trobem.
Les senyes no són res més que un sistema d’orientació per enfilació. Consisteix en traçar un triangle entre dos punts de la costa separats entre sí. La primera enfilació es marca sobre la perpendicular del vaixell i l’altre sobre un punt allunyat del primer. El vèrtex que forma l’angle entre aquestes dues línies és la situació sobre la que es troba l’embarcació. Per assegurar la posició, cadascun dels punts es prenia per enfilació, es a dir, posant en línia dos referències de la costa. Quan les enfilacions dels dos punts coincidien, volia dir que es trobàvem exactament sobre el lloc on s’havien pres les senyes sense cap marge d’error.
Per prendre les enfilacions s’havien d’agafar punts de la costa que es distingissin bé des de mar: campanars, torres de vigilància, edificis, fars, arbres, masos i muntanyes i turons. En aquest sentit, el topònim Montseny, documentat des del segle IX, prové de “Montis signi”, es a dir mont senya.
La talaia del Montseny ha estat des de sempre una molt bona senya pels navegants. El topònim “Montseny” ve precisament d’aquest fet.
Els pescadors tenien tant incorporat l’hàbit de prendre senyes que n’agafaven fins hi tot de forma inconscient. N’hi havia que les coneixia tothom, d’altres eren un dels secrets més ben guardats i la seva transmissió passava de pares a fills tanmateix com a un tresor familiar.
Un dels inconvenients amb que es trobaven a l’hora de prendre senyes era que sovint es feien servir cases de la línia de costa per a fer l’enfilació i amb els pas dels anys, algunes d’aquestes referències han estat enderrocades. A Mataró, per exemple, hi havia Can Maitanquis que era utilitzat sovint per a prendre enfilacions, avui aquesta casa ha estat enderrocada i el solar reconvertit en una zona blava. En el mateix sentit, algunes edificacions més recents han estat incorporades en l’univers de les senyes dels pescadors, així l’edifici de la Torre Maresme amb el rètol lluminós de la guardiola i l’espiga va ser utilitzat com a una molt bona senya pels pescadors de Mataró durant molts anys.
Els punts de la costa que es distingeixen bé des de mar han estat utilitzats com a senyes. En aquesta foto de Canet: el campanar, la misericòrdia, l’estació, pedra castell, la creu,…
Dins del món de la pesca el veritables “reis” eren els nansers i els palangrers que havien d’afinar fins al mil•límetre per a calar els ormeigs sobre el punt precís i assegurar-se així una bona captura. Tant en un cas com en l’altre, si volien fer un bon jornal, havien de calar el parany sobre de les petites barres rocoses riques en peix de bona qualitat. En aquest cas es prenien com a senyes elements tant imperceptibles com la xemeneia d’un mas, algun arbre com el Pi del Soldat a Sant Pol o bé el disc de senyalització del tren que hi havia abans d’entrar a l’estació de Sant Pol. En canvi, entre els pescadors que anaven a l’art de bou, la exactitud no havia de ser tant precisa i es prenien com a senyes accidents geogràfics visibles a grans distàncies.
A continuació es detallen algunes de les senyes que feien servir sobretot els pescadors de Sant Pol i d´Arenys. S’han separat les senyes de primer terme de les de segon terme. Així a primera línia hi havia: la Farola de Calella, Can Venanci (casa del guardaagulles a Sant Pol), el Moli Vermell (a la platja de la Murtra a Sant Pol), les Aigües del Farell (rial de Sant Pol), L`metralladora (el Búnquer de Sant Pol), Sant Pau, el Camposanto (cementiri de Sant Pol), la Torre de la Martina ( xalet de Sant Pol), la Casablanca (a les roques blanques a Canet), els Padres (convent de Canet), la Misercordia (a Canet), el campanar de Canet, la Puntaire (edifici d´Arenys), el Portinyol (a Arenys),… I en segon terme destaquem: el Turó de Grimola (al Montnegre), el Montalt o Tres Turons, el Turó del Mig (al Montalt), el Turó Negre o de Vila Negre (al Montalt), la Telefonista (al Montnegre), el Turó Gros (al Montnegre), la Creu de Canet, Santa Florentina (a Canet) o el Castell de Palafolls entre d’altres.
HISTÒRIESDEMAR 
