El sorell: un peix amb mala premsa

Publicat el Setembre 19, 2016 per Manel

El sorell és un d´aquells peixos amb mala premsa. Malgrat es tracta d´una espècie d´un valor nutritiu excel•lent, d´un gust exquisit i d´un preu molt econòmic, els sorells passen desapercebuts en els taulells de les peixateries.

El sorell és un peix pelàgic excel.lent nedador. Il.lustració: SOS peix

Quan parlem de sorell, en realitat ens estem referint a tres espècies diferents, difícils de diferenciar i que sovint es venen barrejats indistintament. El sorell ver (Trachurus trachurus) és una espècie abundant a l´atlàntic i molt més escassa a la Mediterrània, el sorell blanc (Trachurus mediterraneus mediterraneus) i la sorella(Caranx rhonchus). Aquestes dues darreres espècies molt més abundants a la Mediterrània que no pas el sorell ver. En el cas de la sorella, aquesta espècie està en expansió a causa del l´increment de la temperatura de l´aigua del mar deguda a l´efecte hivernacle.

Des del punt de vista morfològic, els sorells es caracteritzen per tenir el cos més aviat comprimit lateralment, per presentar dues aletes dorsals i una aleta anal amb radis espinosos, les mandíbules prominents i sobretot per presentar una línia lateral molt visible amb una corba molt pronunciada i acabada en uns escudets ossis a sobre de la mateixa molt característics. La seva coloració es verdosa o blavosa metal•litzada al dors i platejada al ventre. Mesuren entre 25 i 30 cm, excepcionalment arriben fins als 50 cm. Els ulls i la boca són grans. El nombre i la disposició dels escudets ossis de la línia lateral serveix per a distingir les diverses espècies que s´agrupen sota el mateix nom.

El sorell ver té els ulls grossos i una taca fosca a l´opercle

Són espècies típicament pelàgiques que neden formant grans moles que s´apropen a la costa en l´època reproductora (als mesos d´estiu) on hi desova. Són excel•lents nedadors. Realitza importants migracions tant horitzontals com verticals. De nit ascendeixen a aigües més superficials per alimentar-se de plàncton, i petits crustacis, cefalòpodes i peixos.

Els juvenils presenten un comportament força curiós, se solen amagar, protegir i alimentar sota de les ombrel•les d´algunes espècies de medusa dels gèneres Cyanea, Cotylorhiza i Rhizostoma sense que les afectin les seves cèl•lules urticants. També utilitzen altres objectes flotants per a protegir-se.

Sota la denominació de sorell, a la Mediterrània es comercialitzen diverses espècies

Es pesca amb l´art de bou i la teranyina especialment encara que també són possibles les seves captures amb tresmalls, soltes i palangres de superfície. Moltes vegades les seves captures són accidentals ja que els pescadors pretenien capturar una altre espècie, això passa amb el cèrcol o teranyina on pot apareixen barrejada amb les moles de sardina. Els exemplars capturats amb l´art de bou solen ser més grans que no pas els capturats amb la teranyina. Algunes vegades les captures de sorell són avocades per la borda ja que als pescadors no els és gens rentable portar-les fins a la subhasta on assoleixen preus irrisoris. L´estat de les poblacions d´aquesta espècies es bastant desconegut.

Les grans flotes industrials el capturen els sorells per a elaborar pinso i farina de peix. Una manera de malbaratar els escassos recursos pesquers.

El sorell, com la sardina, és considerat un peix blau i per tant els exemplars més gustosos seran aquells que tenen més greix acumulat en els seus teixits. Això passa a finals d´estiu. Es pot consumir de diverses maneres encara que els exemplars més grossos, oberts i a la brasa o planxa són excel•lents.

Animals que no ho semblen

Publicat el Setembre 5, 2016 per Manel

Certament la divisió entre vida vegetal i vida animal està forta clara. A més de tenir una organització cel•lular bastant diferent, els animals i els vegetals difereixen en una sèrie de característiques força evidents a primer cop d´ull: la seva nutrició, les formes de relacionar-se i interactuar amb el medi i el moviment en serien alguns exemples.

Una altra cosa succeeix a nivell d´organismes unicel•lulars on en alguns casos es fa difícil l´encaix en un d´aquests dos regnes. És per això que es va crear el regne dels protoctists, que, com a calaix de sastre, inclouen a tots aquests organismes a cavall entre els dos. Els protoctists inclouen organismes amb una barreja de trets entre el regne animal i el regne vegetal. Un exemple clar de tot plegat el formen els dinoflagel•lats, organismes unicel•lulars fotosintètics amb òrgans locomotors típicament animals com en són els flagells.

Les algues en l´actualitat ja no formen part del regne vegetal. Estan incloses dins del regne dels protoctists

En el mateix sentit, les algues, aquells organismes que viuen fixats a les roques i que entapissen el fons marins, no s´inclouen dins el regne vegetal. En aquest cas, l’absència de teixits organitzats i la manca dels òrgans típics dels vegetals (arrel, tija i fulles) fan que en l´actualitat ja no siguin considerades vegetals i que formin part també del regne dels protoctists.

Algunes vegades la confusió ve donada pel nom popular de l´espècie, així, el lliri de mar, el cogombre de mar, el dàtil de mar o la gla de mar, per citar-ne alguns, malgrat tenir nom d’espècie vegetal, pertanyen clarament a representants del regne animal.

Les gorgònies són animals colonials amb un esquelet corni que pel fet de ser sèssils, van ser confosos per plantes. Foto: UB

A nivell macroscòpic la possible confusió entre els dos regnes es produeix bàsicament per l’absència de moviment. Alguns representants del grup de les esponges, dels cnidaris o dels equinoderms presenten certa confusió a primer cop d´ull. Aquests organismes viuen fixats al fons marí i alguns formen colònies. La majoria d’aquestes espècies són filtradores o bé capten les petites partícules que porta l´aigua en suspensió amb l´ajut de tentacles gairebé imperceptibles amb l´ull humà. És la fauna “plantada” a les roques que, acoloreix els fons marins amb les seves tonalitats llampants talment com les flors més cridaneres. En aquest cas però, la clau per a no ser considerats vegetals està en el fet que es nodreixen de manera heteròtrofa i per això se solen trobar en fons molt poc il•luminats i en les coves submarines amb una gran foscor.

Les esponges van ser considerades per primers naturalistes com a veritables vegetals per la seva aparent manca de moviment. L’anàlisi detallat de les esponges posa de manifest una gran cambra per on circula l´aigua i on es retenen les partícules que aquesta porta en suspensió.

Les esponges durant molt de temps també va ser considerades plantes.

Els cnidaris, especialment els coralls i les gorgònies per la seva vida sèssil també van ser considerats durant molts anys com a vegetals. Aquests organismes colonials, que compateixen un mateix esquelet mineral, estan formats per petits pòlips que amb els seus tentacles retenen les substancies nutritives que porten els corrents d’aigua.

En el grup dels equinoderms hi trobem els crinoïdeus, també anomenats lliris de mar que per a la seva morfologia i el seu aspecte immutant també va crear durant molt de temps una certa confusió a l´hora d´encaixar-los en el grup adequat.

Quins horitzons

Publicat el Juliol 4, 2016 per Manel

Certament la interfase terra-mar sobre substrat rocós és un dels biomes més interessants de tota la Mediterrània. En mars sense marees, com és el nostre, en uns pocs centímetres de diferencia les condicions físico-químiques de l´aigua poden canviar radicalment i els éssers vius que viuen fixats es situen seguin les seves preferències. En aquesta franja litoral de menys d´un metre la qualitat de la llum, la temperatura, l´agitació de l´aigua… canvien substancialment. Aquest agrupament d´organismes es produeix en forma de cinturons paral·lels a la línia de costa que, també es coneixen amb el nom d´horitzons.

Els naturalistes ja fa molt de temps que van observar aquest fenomen i l´han descrit sota el nom de zonació litoral. Els diversos horitzons en que es subdivideix aquesta llenca entre la terra i el mar són: el supralitoral, el mediolitoral, l´infralitoral i el circalitoral.

La zonació litoral sobre substrat rocós a la costa Brava central. Noteu els diversos horitzons formats per diverses espècies d´algues

Un altre dels factors que determina la presència o l´absència de determinades espècies és la qualitat de l´aigua. Així en llocs amb una forta pressió humana hi ha espècies de caire més nitròfil, adaptades a aquest estrès ambiental i amb un creixement ràpid. En els indrets més ben conservats i amb una qualitat de l´aigua excel·lent els organismes que s´hi troben representen la màxima estructuració i complexitat del sistema natural.

El fenomen de la zonació litoral és molt semblant a la distribució dels estatges de vegetació segons l´alçada. En aquest cas, les plantes s’organitzen segons les condicions climàtiques. Un bon exemple d´aquest fet és la distribució de la vegetació al Montseny segons l´alçada. De totes formes, la gran diferència entre els estatges de vegetació i la zonació litoral està en l´amplada de les franges amb espècies diferents. Mentre que al Montseny, posem pel cas, aquesta distribució es produeix al llarg dels seus 1700 m d´alçada, els horitzons litorals de la costa rocosa ,en la costa Brava varien en molt pocs centímetres de diferència.

Perfil esquemàtic dels estatges de vegetació del massís del Montseny. 1-Nivell culminant del matollar de ginebró 2-Estatge de la fageda; inclou les avetedes. 3-Estatge de la roureda de roure de fulla grossa. 4-Estatge de la roureda de roure martinenc 5-Estatge de l’alzinar muntanyenc. 6-Estatge de l’alzinar inferior o amb marfull; inclou la franja de Sureda. 7-Bosc de ribera ran els cursos d’aigua. Original de Josep M. Panareda, dibuixat per Maravillas Boccio)

En aquest ambient, moltes vegades, la presència d´espècies depèn de la disponibilitat de trobar un tros de d´espai en el substrat on fixar-se allà on les condicions els hi són més òptimes. La lluita per l´espai esdevé clau per a entendre la presència o absència d´algunes especies.

En aquesta guerra per sobreviure, els epífits, organismes que viuen fixats sobre d´altres, especialment algues o fanerògames, representen una bona estratègia de colonització de l´espai. El trottoir, l´alga incrustant Lithophyllum byssoides, és un molt bon exemple de tot plegat. En les bioconstruccions d´aquesta alga es crea un entramat de cavitats que són aprofitades per una munió d´organismes que les utilitzen.

El Menja-roques

Publicat el Juny 20, 2016 per Manel

El dàtil de mar (Lithophaga lithophaga) és, com molt ben bé indica el seu nom científic, un veritable menja-roques. Aquest mol•lusc bivalve que, pertany a la mateixa família que el musclo (Mytilus galloprovincialis) , viu en fons de roca calcària que perfora lentament a partir de la segregació d´una substància àcida que desfà el carbonat de calci i que va acompanyada per una rotació de la closca que actua com a abrasiu.

Roca calcària perforada amb les empremptes inconfundibles del dàtil de mar

El mol•lusc, es fixa al substrat rocós ja en estat larvari i a partir d´aquest moment, comença la dissolució de les sals carbonatades de la roca, creant estranyes galeries que els protegeix de manera molt efectiva de possibles depredadors. Un cop desapareix l´espècie, aquestes són ocupades per altres inquilins que les usen com a cau o per a protegir-se. El dàtil de mar prefereix sobretot les parets verticals i els extraploms.

La closca d´aquest bivalve té forma cilíndrica i allargada amb les dues valves iguals i de color bru que recorda molt a un dàtil. Es tracta d´un marisc molt fi i molt apreciat gastronòmicament al llarg de tot el litoral mediterrani espanyol on hi viu entre els 0 i els 25 m de profunditat.

La costa rocosa del Baix Ebre i Montsià és molt rica en dàtils de mar

Al litoral català es troba bàsicament a la costa del Baix Ebre i el Montsià. A Sant Carles de la Ràpita i a les Cases d´Alcanar s´explotava comercialment fins fa relativament pocs anys. A la costa Brava només és present al Montgrí i a les illes Medes. L´elevat valor gastronòmic del dàtil de mar fa que la seva recol•lecció posi en perill la seva pervivència. Per acabar-ho d´adobar, el seu creixement és molt lent, es calcula que al voltant d´uns 3mm a l´any. A més, té un cicle de vida relativament llarg ja que pot arribar a viure fins a 50 anys. La destrucció del seu hàbitat per la massificació i freqüentació de la línia de costa, la construcció de ports i esculleres o la contaminació fan que ara per ara, tinguem un greu problema per a la supervivència d´aquest mol•lusc. Un altre dels enemics d´aquesta espècie són els seus depredadors naturals com ara les estrelles de mar, sobretot (Marthasterias glacialis).

És per tot això que el dàtil de mar està inclòs a la llista d´espècies amb protecció especial de la Directiva Hàbitats, en el conveni de Berna (espècies de fauna estrictament protegides) i en Conveni de Barcelona (llista d´espècies en perill o amenaçades).

Malgrat tractar-se d´una espècie protegida, aquesta és l´entrada que il.lustra el dàtil de mar a l´enciclopèdia.cat Foto: GIC Moià

La seva extracció produeix a més, un greu impacte ambiental i la destrucció total del seu hàbitat. La seva recol•lecció es feia tradicionalment amb escarpa i martell. Avui també s´usen els martells pneumàtics i fins hi tot s´han arribat a fer servir explosius per a fragmentar la roca i poder collir-los.

Al nostre país, aquesta espècie s´explota comercialment a la costa de Tarragona, al nord de Castelló i a les illes Balears. La seva extracció està prohibida però encara en continuem trobant als mercats. La majoria dels dàtils de mar que es comercialitzen provenen del nord d´Àfrica, d´Argelia i del Marroc. També es detecta el consum fraudulent d´exemplars capturats a la nostra costa i etiquetats com a procedents de l´Àfrica.

Per tal de poder recuperar l´espècie caldria implementar de manera efectiva el control de la prohibició del seu marisqueig i el control dels nombrosos furtius, especialment Tarragona, al país Valencià, a Murcia i a Andalusia on treballen amb total impunitat. Caldria també prohibir les importacions del nord d´Àfrica per evitar la picaresca de comercialitzar exemplars recol•lectats a les nostres aigües. S´hauria d´incloure l´espècie dins el Catàleg d’Espècies Amenaçades amb la categoria d’interès especial i finalment caldria implementar campanyes d´Educació ambiental en la ciutadania per a conèixer la problemàtica de la seva recol•lecció i per disminuir la seva demanda.

Peixos tropicals com els de la mediterrània

Publicat el Mai 23, 2016 per Manel

Quan pensem en els mars tropicals, la imatge que sovint ens ve al cap és la d´un fons marí cristal•lí amb peixos de colors llampants a molt poca profunditat. El Mar Roig, o la Gran Barrera en serien els exemples més coneguts, allí els escafandristes queden embadalits amb la vistositat cromàtica del paisatge submarí.

En els fons mediterranis però, hi ha un conjunt d’espècies de peixos acolorits que tanmateix recorden els fons tropicals. Espècies, sobretot de la família dels làbrids, que donen aquest toc tropical a alguns fons litorals de casa nostra.

El fadrí és un dels peixos més acolorits dels fons mediterranis costaners. A la foto un mascle secundàri.

Els làbrids són peixos costaners de mida mitjana que viuen majoritariament en fons rocosos entapissats per algues o per fanerògames. Tenen la boca petita amb uns llavis molsuts molt evidents, d´aquí el seu nom. Són espècies hermafrodites proterogínics, és a dir, que de joves són femelles i amb l´edat esdevenen mascles. El seu comportament reproductor és força complex amb mascles dominants, no dominants, femelles i exemplars intersexuals. En aquest grup hi ha els lloritos, els tords, els llaviós, les julioles o els fadrins.

Entre tots els làbrids destaca pels seus colors de caire tropical, el fadrí (Thalasoma pavo). Aquest peix té el cos allargassat, esvelt i comprimit lateralment. El cap es convex. Presenten un marcat dimorfisme sexual, la seva coloració depèn del sexe i de l´edat. Hi ha mascles primaris, nascuts així, femelles i macles terminals. Aquests darrers són femelles transformades en mascles amb l´edat. Aquests diversos tipus de formes solen formar grups petits on els mascles terminals són dominants. Aquests són solitaris i molt territorials, defenen gelosament el seu territori sobretot quan és l´època de la fressa.

Les famelles són també molt acolorides

Les femelles són més petites i amb colors més apagats que no pas els mascles terminals. Els exemplars juvenils també presenten una diferenciació respecte als individus adults. Els mascles secundaris presenten una coloració verdosa amb línies transversals vermelloses i rosades combinades amb tonalitats blau turquesa especialment al cap. Els mascles joves i les femelles són més petits i tenen tonalitats més groguenques, el cap vermellós i una taca negra a la base de l´aleta dorsal.

El fadrí és una espècie freqüent a les praderies de posidònia i als fons rocosos litorals ben conservats de fins a 25 m de profunditat. Els mascles, més grossos, solen mesurar fins a 20 cm, mentre que les femelles no arriben als 10 cm. Es reprodueix entre el juny i el juliol. La fressa és pelàgica.

És un voraç depredador que s´alimenta especialment de mol•luscs, bivalves, crustacis i garotes. Es refugia en les esquerdes i cavitats que hi ha en els fons rocosos on viu. Es mou de manera frenètica gràcies al moviment rapidíssim de les seves aletes pectorals. Malgrat que no té interès comercial, el fadrí és una espècie apreciada entre els afeccionats a l´aquariofília. Es pot capturar viu amb petites nanses. Aquesta és una espècie en expansió gràcies sobretot al progressiu augment de la temperatura de l´aigua del mar deguda a l´efecte hivernacle. Això, però, és una altre històriademar.

La revolució dels gelatinosos

Publicat el Abril 11, 2016 per Manel

Un cop acabats els freds, quan l´aigua estratificada segons un gradient tèrmic pateix la barreja horitzontal, la part superior de la columna d’aigua es carrega de nutrients provinents del fons marí que “fertilitzen” les aigües més ben il•luminades. En aquest moment, en primera instancia es produeix el bloom d´organismes planctònics en aquets nivells. Aquest fenomen, que es repeteix any rere any, és la base de la productivitat del nostre mar. La intensitat del mateix es determinada per la força de la barreja horitzontal i pels afloraments dels nutrients. En bona mesura les campanyes pesqueres depenen d´aquest cicle anual.

Ara, si sortiu a navegar aquests dies, us sorprendrà l´aspecte gelatinós de les aigües superficials especialment en raconades calmes. Aquest espectacle, que es repeteix cada any per a aquestes dates, pot ser comparable a l´aparició de bolets a la tardor després de les pluges o als canvis cromàtics que pateixen els boscos caducifolis. Tots dos fenòmens atreuen massivament a visitar els espais naturals. En canvi, aquesta aparició, com per art de màgia dels organismes del plàncton gelatinós, passa desapercebuda per la gran majoria.

La primavera és quan, com per art de màgia, apareixen els gelatinosos

Malgrat tot, aquest episodi està documentat i és prou conegut popularment per la gent de mar. Per referir-se a aquest fenomen, fan servir el mot de llapó, llepó o glaç de mar. En alguns casos es diu que el mar “purga” les aigües i aquesta es la causa d´aquesta sobtada aparició. Altres pensen, erròniament, que aquests estranys organismes són postes de peixos o de cefalòpodes. Sigui com sigui, el mot llepó o llapó no està recollit en cap obra referent a la nostra llengua amb aquesta accepció.

El llepó és doncs una barreja d’organismes planctònics gelatinosos entre els que hi predominen les salpes. En aquesta mena de caldo primordial també s’hi poden trobar d´altres organismes com ara els pirosomes, els sifonòfors, els ctenòfors o les meduses. Els pescadors els coneixen perfectament ja que algunes vegades el “cop” de la xarxa queda ple d’aquestes espècies.

SI bé tenen un aspecte llefiscós, la majoria dels representants d´aquest grup són espècies inofensives i no presenten cap mena de risc urticant per a les persones. Malgrat això, en els eixams d’organismes gelatinosos hi sol haver sempre concentracions importants de meduses.

Les Salpes forme cadenes molt evidents en aquest caldo gelatinós

Les salpes són un dels organismes més sorprenent d’aquesta sopa gelatinosa. Tenen el cos en forma de bota, transparent i amb unes bandes musculars bastant evidents. Aquests animals, a mig camí entre en els invertebrats i els vertebrats, tenen un cicle biològic amb dues fases: una individual i l´altre colonial on forma llargues cadenes. En la fase individual es reprodueixen asexualment per gemmació mentre que, a les cadenes, es dona la reproducció sexual i els individus de la colònia canvien periòdicament de sexe. Les salpes són organismes filtradors que s´alimenten d´aquest excés de plàncton que hi ha en aquesta època. Malgrat que el seu aspecte faci recordar més a les meduses, les salpes formen part del grup que anomenem procordats. És per aquest fet que estan molt més emparentades amb nosaltres que no pas amb les meduses.

En les platges, l’aparició d’aquests organismes depenen de l’onatge i els vents predominants i deixen un espectacle a mig camí entre l’abocament de bosses de plàstic transparent i les plagues de les temudes meduses.

Baldrigues: un bon reclam a mar obert

Publicat el Abril 4, 2016 per Manel

Respon

Un dels millors espectacles naturals a mar obert és poder gaudir del vol rasant dels estols de baldrigues esquivant les onades amb una perícia extraordinària. Aquests ocells volen gairebé a flor d´aigua caçant peixos i cefalòpodes submergint-se i nedant de forma molt eficaç. Malgrat, que a primer cop d´ull, sembla que tinguin una forma poc gràcil, aquests ocells són un excel•lents voladors que recorren grans distàncies alternant els planegis suaus amb el cos inclinat amb els potents i ràpids cops d´ala. El seu vol no acostuma a ser gaire alt i mai superen els 8 m d´alçada. Entre finals d´hivern i els inicis de primavera es quan es poden fer la majoria d´avistaments.

Estol de Baldrigues a prop de la Massa d´Ors (Sa Rata), punt més oriental de casa nostra. Foto: Projecte Ninam

A les nostres aigües hi trobem tres espècies diferents de baldrigues: la baldriga mediterrània (Puffinus yelkouan), la baldriga cendrosa (Calonectris diomedea) i la baldriga balear (Puffinus mauretanicus). Les dues primeres catalogades segons la llista vermella de la IUNC com a espècies en perill i la baldriga balear catalogada com a espècie en perill crític d’extinció.

Les baldrigues són ocells marins, es a dir, que passen la major part de les seva vida a mar obert lluny de la costa a on només hi van per a niar o per atendre els polls. De fet les baldrigues utilitzen la plataforma continental catalana en època de cria principalment per alimentar-se i per alimentar als seus descendents. Pel que fa a la seva distribució en aigües catalanes, a grans trets, en aigües del nord de Barcelona i Girona són més abundants les baldrigues mediterrànies mentre que en aigües de la meitat sud i al delta de l´Ebre la baldriga balear pren més protagonisme mentre que la baldriga cendrosa es present arreu.

baldriga mediterrania al Cap de Creus. Grup NOA

Baldrigues mediterrànies al Cap de Creus. Foto: Grup NOA

Les baldrigues són unes aus força amenaçades. Els perills més importants que pateixen aquestes espècies estan relacionats per un costat amb la degradació dels hàbitats on nidifiquen, els penya-segats litorals i per altra banda per les captures accidentals que fan els pescadors, especialment els palangrers. Així, les mesures per a la conservació d´aquestes espècies s´estableixen en tres àmbits: en primer lloc per la protecció de les àrees de nidificació i cria, en segon terme per l´establiment de zones protegides a mar obert i per finalitzar per la reducció de l´impacte que produeixen els arts de pesca sobre els exemplars adults.

La baldriga balear és un ocell marí amb perill crític d´extinció. Foto: Pep Arcos

La baldriga balear, com el seu nom indica, és una espècie endèmica de les Illes Balears, únic lloc on cria en tot el món. Nidifica en penya-segats costaners, a dins de coves o en galeries sobretot a Formentera. Aquesta espècie està catalogada sota la màxima categoria d’amenaça. Hi ha aproximadament unes 3000 parelles reproductores a tot el món. Aquesta espècie arriba a les àrees de nidificació a partir de febrer i a finals de maig es produeix l´eclosió de l’únic ou que coven. La parella té cura del poll fins l´inici d´estiu que es quan es dispersen i els avistaments són més estranys.

La baldriga cendrosa és molt més freqüent durant el període estival. Les àrees de nidificació més properes són les Balears i les illes Columbretes. És l´espècie de baldriga més gran que es pot observar a la Mediterrània.

La baldriga mediterrània és molt semblant a la baldriga balear, fins fa poc, la baldriga balear era considerada com una subespècie de baldriga mediterrània. La seva presencia en aigües catalanes es regular tot l´any, malgrat que a l´hivern sol formar les concentracions més importants. Una petita població d´aquest espècie nidifica als penya-segats de Menorca.

La Galera, un marisc a reivindicar

Publicat el febrer 29, 2016 per Manel

La Galera (Squilla mantis) és un crustaci bentònic que viu sobre fons fangosos on hi fa cavitats que ell mateix excava. Aquestes galeries subterrànies els donen protecció i serveixen per amagar-se de les preses. Generalment viuen en aigües poc profundes, és freqüent entre els 10 i els 250 m malgrat que també es poden trobar a més de 700 m de profunditat. El seu nom científic es deu a la semblança d´aquesta espècie amb la mantis religiosa.

Il.lustració d´una galera. Noteu el segon parell d´apèndix molt més desenvolupat i les dues taques característiques al darrer segment del cos. Dibuix: Ictioterm

De color quasi transparent, presenta dues taques fosques característiques en el darrer segment del seu cos també anomenat tèlson i que ressalten molt. Els sexes són separats, té un marcat dimorfisme sexual. Es reprodueix durant la primavera i la fecundació és interna. Un cop acabada la reproducció, coincidint amb l´estiu, les femelles porten els ous a sobre. Aquests queden aglutinats per una secreció viscosa que els manté adherits entre els apèndixs locomotors mentre dura el desenvolupament embrionari.

Presenten vuit parells d’apèndixs (pereiòpodes) adaptats per a excavar. El segon parell està molt més desenvolupat que la resta i té una funció prensora. Es desplaça fent salts que els realitza donant cops amb la part posterior del seu cos.

La galera és un marisc freqüent a les llotges de la meitat sud del pais

La galera és una espècie depredadora, que s’alimenta de cucs poliquets, d’altres crustacis i de peixos petits que captura amb el segon parell d´apèndixs, utilitzant-los com a arpó. Pot arribar a mesurar fins als 30 cm malgrat que les mides més comunes oscil•len al voltant dels 20 cm.

Tradicionalment ha estat un crustaci molt poc valorat, s´usava per a fer fumets i poca cosa més. Darrerament està prenent embranzida i està recuperant la reputació perduda, en especial a les comarques de Tarragona que conserva encara una interessant cuina marinera tradicional al voltant d´aquesta espècie que ara s´està recuperant.

Les galeres són excel.lents en arrossos i suquets. Foto: Núria Gómez (www.benremenat.cat)

Aquest crustaci, abundant en zones properes a deltes on les aigües són més riques en nutrients, es pesca sobretot als ports de la meitat sud de Catalunya. A partir de Vilanova i la Geltrú i fins a Alcanar. Això es deu sobretot al tipus de fons que hi ha en aquesta àrea. D´entre tots, Sant Carles de la Ràpita és on les captures de galera són més importants. La galera s´agafa especialment amb l´art de bou, sobretot quan els arts s´arrosseguen sobre fons fangós. A la zona del delta de l´Ebre també es poden capturar amb el tresmall o nanses.

La galera és una excel•lent font de proteïnes, vitamines i minerals. A diferència d’altres crustacis, és baixa en calories i de fàcil digestió. La seva carn és fina i gustosa, la qual cosa en facilita la seva preparació.

La millor època de l´any per a consumir-les són els mesos de gener i de febrer que és quan l´animal està més ple i la seva carn es més saborosa. És precisament en aquesta època quan en nombrosos ports del sud del país s´organitzen jornades gastronòmiques al voltant d´aquesta espècie.

Quins ous!

Publicat el Desembre 14, 2015 per Manel

Una de les coses que crida més l´atenció dels elasmobranquis (taurons i rajades) és la forma que tenen els seus ous. En general, la majoria dels peixos d’aquest grup ponen ous, ja siguin ovípars o ovovivípars.

Els ous de les rajades tenen una forma molt característica que els fa inconfusibles. En general són estructures còrnies, normalment de colors foscos i un xic translúcides. Presenten unes protrusions en forma de filaments en els seus vèrtexs que serveixen per adherir-se al fons (a les roques, a les algues, a les fanerògames, a les gorgònies,..). Totes les rajades són espècies ovípares que dipositen els seus ous protegits per una càpsula. A l´interior d´aquesta estructura de queratina s´hi desenvolupa l´embrió durant alguns mesos.

Les bosses de sirena son relativament freqüents a les nostres platges

Les càpsules de rajada són anomenades bosses de sirena (bourses de sirène). La mida i la forma són característiques de cada espècie. És molt fàcil que els temporals les arrosseguin fins a les platges amb altres fragments i restes d´éssers vius. La presència d’aquestes estructures a la sorra, la seva abundància i estacionalitat són indicadors de l´existència d’àrees reproductores properes, una dada valuosa per a conèixer l´estat de les poblacions d´aquests animals.

A la mediterrània hi viuen 17 espècies de rajades diferents i, segons la UICN (Unió Internacional de Conservació de la Natura), d´aquestes n´hi ha 5 que es troben amenaçades, n´hi ha 6 que estan apunt d´estar-ho, n´hi ha 4 de les quals no es disposa de prou dades per avaluar les seves poblacions i només dues espècies es troben fora de perill d´extinció.

012_Oeufs_de_raies_ou_bourses_de_sirenes

Les platges del delta de l´Ebre són les presenten més presència de càpsules de rajada.

L’interès cap a les rajades es deu sobretot al fet que la majoria d´espècies són típiques d´habitats bentònics més o menys litorals, on viuen, es desenvolupen, s´alimenten i es reprodueixen. Els descens en les seves captures per part dels pescadors és un altre símptoma d’alerta sobre l’estat de les seves poblacions. Les rajades són capturades amb l´art de bou, tresmall o palangre i malgrat que hi ha espècies amb un interès comercial considerable com ara l’escrita (Raja asterias) la seva biologia és bastant desconeguda i no es duen a terme cap tipus de seguiment de les seves poblacions.

Les rajades són animals de creixement lent, de maduresa sexual tardana i de baixa fecunditat, en una ouada es ponen entre 40 i 150 ous. Aquest fet, combinat amb la pressió pesquera a la que estan sotmeses, fa que siguin espècies especialment sensibles.

Per tal d´aprofundir en el coneixement de les poblacions de rajades s´ha desenvolupat un projecte de ciència ciutadana de recollida i identificació de les càpsules d´ous de rajada que arriben a les nostres platges. Amb una metodologia molt senzilla i a l´abast de tothom es pretén registrar les troballes d´aquests ous en les platges catalanes.

Pòster per a identificar les càpsules de rajada de les costes de Bretanya

En altres indrets, especialment a la costa atlàntica, s´estan duent a terme des de fa alguns anys projectes similars amb un grau de participació ciutadana i implicació dels investigadors elevat. Aquests projectes han permès obtenir informació de la seva distribució i també han servit per avaluar l’època de reproducció, la seva abundància i per estimar l´evolució de les seves poblacions. Aquest és un altre exemple de la força del projectes de ciència ciutadana col•laborativa.

El Gall, un peix Bíblic

Publicat el Desembre 7, 2015 per Manel

Sant Pere, patró dels pescadors, té l´honor d´haver deixat el seu nom a algunes espècies marines com ara la barqueta de Sant Pere (Velella velella) o bé el gall de Sant Pere (Zeus faber).

El Gall de Sant Pere segons un gravat del s XVIII

Aquest peix, rep el nom de gall per les llargues espines de l´aleta dorsal que recorden la cresta d´aquesta au. El sobrenom referent al Sant es pel fet que, segons la Bíblia, les marques que té a ambdós costats del cos corresponen a les empremtes dels dits del Sant pescador que el va agafar seguint les ordres de Jesucrist per a treure-li de la boca una moneda d´or per a poder pagar tribut al temple, tal i com queda recollit a l´evangeli de Sant Mateu “vés al llac, tira l’ham, obre la boca del primer peix que agafis i hi trobaràs la moneda que ens cal per a pagar: dóna’ls-la per mi i per tu” (Mateu, XVII, 27).

Com a nota curiosa, el seu nom popular en anglès és John Dory, es tracta doncs, d´un dels pocs peixos que té nom i cognom humà.

El Gall de Sant Pere

El Gall de Sant Pere té un forma característica que resulta inconfusible. Té el cos ovalat, alt i marcadament comprimit. El cap és fort i gros amb el rostre allargat, els ulls grans i la boca també grossa i protràctil. L´aleta dorsal és única i molt aparent proveïda de 9 a 11 radis espinosos tous exageradament llargs. A la base de l´aleta dorsal i anal presenta un seguit de crestes òssies. Les aletes pectorals són curtes i arrodonides i les aletes pelvianes són grosses amb radis espinosos també.

La coloració general del cos és verd gris amb tonalitats daurades. Presenta una taca fosca circular, amb reflexos blavosos rodejada d´una aureola més clara al mig de cada flanc. La seva mida oscil•la bastant, en general són freqüents els exemplars de 25 a 30 cm.

És una espècie d´ambients mesopelàgics i bentònics. Mal nedador. Es nodreix bàsicament de altres peixos, es troba a les baules més altes de la cadena alimentària. Caça les seves presses mig enterrat a la sorra utilitzant les espines dorsals com a esquer per atreure-les i projectant sobtadament la seva boca cap enfora. Viu aïllat o en grups reduïts sobre fons arenosos i fangosos entre els 20 i els 200 m de profunditat. Acostuma a descansar en el fons recolzat sobre un dels seus flancs.

El Gall de Sant Pere segons una obra de l´artista Carles Bros

El gall de Sant Pere és una espècie ovípara, es reprodueix de juny a agost. La fecundació és externa, els ous fan entre 2 a 3mm i són pelàgics.

Es pesca sobretot amb l´art de bou i també amb el palangre. Els exemplars de mida grossa són molt apreciats a la subhasta. La seva carn és finíssima, ferma, saborosa i d´una qualitat excel.lent. Ha estat una espècie molt apreciada des de l´antiguitat. La riquesa gustativa de les seves espines i cartílags contribueixen a aquest fet.

dl.	dt.	dc.	dj.	dv.	ds.	dg.
						1
2	3	4	5	6	7	8
9	10	11	12	13	14	15
16	17	18	19	20	21	22
23	24	25	26	27	28	29
30	31

HISTÒRIESDEMAR

Arxiu de la categoria: històriesnaturals