La parella de bou va ser, fins a l’aparició dels motors als anys 20, una de les pesqueres més importants de les platges catalanes juntament amb els sardinals. Sembla que la introducció d´aquesta tècnica es produeix des de França, les primeres barques encara no treballaven “en parella” A la primera dècada del s. XVIII ja hi havia algunes parelles de bou a les platges catalanes. A partir d’aquest moment i fins a les primeres dècades del s. XX es produeix el màxim desenvolupament de la tècnica. A platges com: Badalona, Mataró, Canet o Calella, la flota de bous de parella va ser de primer ordre.

Aquest sistema de pesca no ha estat mai exempt de recels entre els propis pescadors degut especialment al suposat impacte que produïa l’art sobre el fons i les conseqüències que s´en derivaven a les altres pesqueres. En el manuscrit de Salvador (1722), malgrat no ser una veritable reglamentació pesquera, ja s’intueix un certa desconfiança de l’autor vers aquest art de pesca. La primera reglamentació que, ha arribat als nostres dies, d’aquest enginy apareix en el reglament de Zalvide de 1773. Malgrat tot, les autoritats han donat sempre el seu suport a aquesta modalitat pesquera car suposava un avanç econòmic important pel sector.

Gàguil (esquerra) i parella de bou (dreta) segons Duhumel de Monceau (1769-1782).

La parella de bou no era l’única art d’arrossegament que es feia servir, si bé era el més important. Altres tipus eren el gànguil, la tartana o la vaca. La diferencia entre aquests arts era que el gànguil i la tartana eren arrossegats per una sola embarcació mentre que en l´art de bou i en la vaca ho feien dues. La vaca és un art de bou més petit.

Les barques, també anomenades bous, tenien una eslora de 10 a 12 m i eren mogudes a força del vent. Cada dia, després de la pesquera eren avarades a les platges. Segons alguns, el nom de bou ve del fet que per arrossegar l’art s’empraven dues embarcacions que rebien el nom de parella de bou. Les dues barques havien d’anar de costat com els bous quan porten el jou. Segons E. Roig (1920) la barca de bou tenia tres escotilles i anava aparellada amb un pal mestres al mig que sostenia l’antena on anava fermada la vela llatina. Com a veles auxiliars portava un menjavents a proa i una mitjana a popa. En els seus orígens els bous eren embarcacions descobertades però poc a poc se li va anar afegint una coberta correguda.

Típic bou badaloní amb totes les seves parts (Dibuix: F. Oller)

L´art tenia forma d’embut cec amb dues grans cames o bandes que anaven unides a uns caps que es fermaven als bous. L’art era fabricat amb fibres naturals, primer cànem i lli i més endavant el cotó. Els primers arts de cotó també van ser una font de desconfiança entre els pescadors de bou. La xarxa s’havia de tenyir periòdicament i s’havia de deixar assecar cada dia, cosa que es feia penjant-les del pal o estenent-les directament a la platja. També de manera gairebé diària, s’havien de reparar els desperfectes ocasionats per la calada, d’això s´en cuidaven les remendadores.

Quan era l´hora de calar, una de les dues barques de la parella llançava la xarxa començant per la bossa o cup i acabant per les cames o bandes. L´altre component de la parella abarloava a la barca que havia començat a calar i rebia de mans dels mariners de la primera l´altra cama de l´art. Els caps que sostenien l’art es lligaven als bancs travessers del mig de l’embarcació. La calada començava en el moment que es desplegaven les veles.

bous a la platja de Badalona amb els arts penjats per assecar.

Després de navegar una bona estona el patró manava llevar l´art, per fer-ho calia arriar les veles, baixar l’antena i plegar la vela. A continuació els caps eren lligats als torns de fusta que hi havia a coberta i que es maniobraven a força de braços. En aquest moment els dos components de la parella s’anaven apropant fins tornar a estar abarloats.

Aquest sistema de pesca requeria moltes maniobres, cosa que feia que l´habilitat del patró fos clau per obtenir una bona captura. Podien estar dos o tres dies pescant abans de portar tota la captura a port.

A partir dels anys 20, amb la introducció dels motors, la pesquera començà a canviar. El primer canvi remarcable és la mecanització del torn que facilita molt la feina de calar i llevar l’art. Els primers bous a motor encara anaven “a la parella” però, poc a poc, amb l’aparició de les portes, desapareix definitivament la parella de bou i es passa, com en l’actualitat, a arrossegar l’art una sola embarcació.