Com mola!!

El bot o peix lluna (Mola mola) és un dels peixos més curiosos que us pugueu trobar. Es tracta d’una espècie cosmopolita d’aigües temperades. A la mediterrània s’acosta a agües superficials a partir de la primavera i durant bona part de l’estiu, l’època en que les aigües tenen una càrrega de nutrients més elevada i en conseqüència augmenta la seva productivitat. La resta de l’any viu en aigües profundes de fins a 600 m.

El nom de peix lluna li ve de la seva forma arrodonida i del seu color clar que sembla el reflex de la lluna en l’aigua.

el bot es un peix molt poc hidrodinàmic. Foto: Marc Adroher

el bot es un peix molt poc hidrodinàmic. Foto: Marc Adroher

La seva morfologia, els seus costums i la seva dieta fan que es tracti d’una espècie singular. El seu cos, en forma de disc, és molt poc hidrodinàmic. La seva pell és aspre al tacte. El bot és un mal nedador i, a més, no té aleta caudal. Sovint es limita a surar a “flor d’aigua” col•locant-se de costat i ajudant-se amb l’aleta dorsal i anal per no submergir-se.

En la seva dieta consumeix grans quantitats de meduses i d’altres exemplars gelatinosos del macroplàncton. En bona mesura, si s’afavorís al bot, és podria regular la presència de meduses a les costes.

Sovint és fàcil observar als bots surant a flor d´aigua. Foto: Artur Antunez

Sovint és fàcil observar als bots surant a flor d´aigua. Foto: Artur Antunez

El peix lluna és una espècie vulnerable que està en regressió. El fet de viure la major part del temps en la superfície de l’aigua fa que el nombre “d’atropellaments” per llanxes i les ferides provocades per les hèlix dels motors siguin freqüents. En alguns casos també queden atrapats de manera accidental en els arts de pesca. Les deixalles de plàstic flotants també són una de les causes de la seva mortalitat.

La seva carn és considerada en alguns punt del llunyà orient com una “delicatessen”. A casa nostra no té valor comercial i està prohibida la seva pesca i comercialització.

Els bots es poden detectar perquè de manera periòdica realitzen salts considerables i perquè sovint mostren la seva aleta aflorant a la superfície de l’aigua. Els salts tenen per a objectiu desparasitar-se de manera activa o bé atreure a aus marines i d’altres espècies per a tal efecte.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Els albiraments de peix lluna en caiac són espectaculars. Foto: Artur Antunez

Una de les formes més espectaculars i respectuoses de conèixer i apropar-se a aquesta espècie és en caiac de mar. Fins hi tot hi ha empreses que programen activitats en aquest sentit.

Històriademar i d´Espriu

“Un petit poble de mar, amb pols i vent i mosques. I encara hi havia alguns pescadors. A la platja, gussis, comptades palangreres, coves i xarxes, dones que les adobaven, deixalles de peix”
(El Doctor Rip)

Les històriesdemar en l´homenatge a Espriu

Les històriesdemar en l´homenatge a Espriu

Salvador Espriu reprodueix en la seva obra el paisatge, els costums, els oficis i les personatges d’Arenys de Mar, la mítica Sinera, el seu univers particular. Evidentment tots els aspectes d’aquell Arenys del passat relacionats amb el mar, la pesca i la navegació, també han tingut cabuda en la seva magnifica obra.

Per a fer més entenedora aquesta entrada he agrupat els textos del poeta en els següents apartats: mestrances, palers i avarada a la platja, pescadors i la pesca, temporals i el port.

– Mestrances
La construcció de vaixells va ser des del s. XVIII l’ofici de mar més important a Arenys de mar. A les mestrances de les platges de Sinera es van construir nombroses naus, algunes d’elles feren la cursa cap a Amèrica. Aquesta activitat va perdurar fins als anys 50 del s XIX.
En el següents passatges de “Laia”, Espriu fa una magistral descripció de l’ambient que es vivia en una de les nombroses mestrances de la vila: colors, olors, sons, textures que formen part d’aquest “univers” de platja.

“Sota la vela de les mestrança, les carcasses de dues barques a mig fer. Barrejades amb fustes, serres, garlopes, gúbies i aixes. A la sorra, empastifats de pega,els troncs serrats, quadernes, medissos, estameneres, barrines de Sant Elm i gafes. Al fons, el tranquil brandar de la mar ampla. Grups de pescadors que endegaven ormeigs, grinyolar de serres de cavall i pollines, deixalles de peix podrit que les mosques es menjaven. Enlluernament i esvoranc de la llum en la calç de les cases. Un perol fumejant de quitrà i resina de pi, mànecs de canya per a la llanada, estopa, encenalls i pots de pintura. Dominant-ho tot, la veu del vell Vilà dirigint el treball de la mestrança”
(Laia XII La Mestrança)

“S’ajupí i amb un cordill mullat de magra i aigua començà a dibuixar la silueta d’una quilla. De mica en mica, els homes anaven marxant. El sol queia de ple a ple damunt la vela de la mestrança.”
(Laia XII La Mestrança)

Al discurs final de la “Primera història d’Esther” l’Altíssim fa una pregaria per a tota la “gent de Sinera” i evidentment hi inclou els diferents oficis de mar.

“…No oblideu tampoc els Torres, que anaren i vingueren a través dels cinc oceans, i els altres pilots i mercaders que els emularen. I els pescadors confrares de Sant Elm i els calafats i mestres d’aixa de les antigues mestrances…”
(Primera història d´Esther)

-Palers i avarada a la platja
Els palers eren les persones que s’encarregaven d’avarar els bots i les barques. Per a facilitar els seu desplaçament “en terra” feien servir pals untats amb sèu que es col•locaven perpendiculars a la nau. Per sobre d’ells la barca lliscava a força de braços. La fusa és el període final de la avarada durant el qual un cap de la nau ja sura mentre l’altre encara és a terra i acaba quan la nau queda del tot ensurada.

A la fusa,
pels pals enseuats,
les barques varen lliscar
(D’una vella i encerclada terra, X. Els camins de mar. L’Alguer)

“Recordo amb detall cases i carrers del meu poble, vinyes, turons, rials, barques a la fusa. Sempre les recordo just en ser varades”
(Doctor Rip)

Familia de Pescadors a Arenys de mar

Familia de Pescadors a Arenys de mar

-Pescadors i la pesca
Arenys sempre ha estat més un poble de navegants i mariners que no pas de pescadors. La pesca a Arenys comença a prendre importància arran de la construcció del seu port, malgrat això, a la majoria de platges dels pobles costaners del Maresme hi havia una forta activitat pesquera.

Els sardinals van ser fins als anys 50 el principal art de pesca que es feia servir a les platges de la costa central i, evidentment, l’obra d’Espriu conté diverses referències a aquest art de pesca.

Si surts a sardinals,
veuràs potser
Moles brollar
(D’una vella i encerclada terra, X. Els camins de mar. L’Alguer)

Les sardinaleres solien sortir abans de la posta de sol per calar “a la prima” i abans de la seva sortida per calar “a l’alba”, així les captures eren millors.

Surt el vent de mar,
ara que vespreja,
cap a sardinals.

La fusa del vent
entelà de boires
tot l’esguard del cel

Amb els primers grills
juguen a cucorna
Els ulls de la nit
(Llibre de Sinera, XIII)

A vela o vogant, les barques feien proa fins als caladors. Un cop allí es calaven els ormeigs i els assenyalaven amb els galls.

“Mentrestant, les barques es fonien, totes juntes en l´horitzó i de mica en mica s’anaven separant. Els patrons es desitjaven bona sort i ordenaven que es calessin els ormeigs, ormeigs de jonc i murtra, ormeigs de malla. Assenyalaven amb galls i trincoles els llocs on quedaven els arts de pescar”
(Laia XXI El Xaloc)

“Al seu davant, l’Esteve s’afanyava a plegar la vela, lligant-la amb els botafions, i començà a parar els ormeigs, que ja tardejava i calia enllestir la pesca”
(Laia V Pesca)

L’ormeig romania calat un temps, normalment d´un dia per l´altre. Passat aquest període arribava el moment de llevar-lo. Aquest era l´instant més màgic de tota la jornada de

“Aleshores l´Esteve retirà de les fondàries nanses, garbitanes i morrenells, amb abundor de mòlleres, de sèpies i de pagells, de rogers i bogues. La barca balancejava, aixafada pel pes del peix, enlluernadora de lluïssor d´escates. L´Esteve hissà veles. Fins a ell pujà l´ofec d´aquelles humils vides. Assegurà, satisfet.
-Bona pesca.”
(Laia V Pesca)

Un cop llevat l’art i amb el peix a coberta, sense perdre ni un instant, les barques feien proa cap a casa per arribar primers i vendre a millor preu.

“La barca avançava molt ràpida i trencava amb soroll la solitud del mar. Quedaven endarrera planasses i sapes. La barca vorejava els escull, fregava el perill de les seques i fugia del parany callat de les anquines. De sobte, la platja i la blancor del poble”
(Laia V Pesca)

Arribats a la platja, encara hi havia la feina feixuga de desmallar el peix i col•locar-lo en paneres. Un espectacle que, cada dia, atreia als veïns de Sinera.

“Tota la vila sortia a rebre la pesca. Desmallaven la sardina i emplenaven semals i paneres de llagostes, petarcs, lluços, congres, jodrioles, morenes, guiules.”
(Laia V Pesca)

Arenys de mar en el passat

Arenys de mar en el passat

-Temporals

Sense prediccions meteorològiques, sense poder-se comunicar entre ells, sense motors, els navegants i els pescadors eren sorpresos, de tant en tant pels temporals. Amb els primers signes d’un canvi sobtat de l’estat de la mar. Les barques iniciaven el retorn cap a les platges, algunes vegades no arribaven a temps.

“El mar s’aquietava, i les barques s’afanyaven a tornar. Evolucionaven amb les veles rissades i maniobraven sense treva, per esmorteir el xoc contrari del vent. Es distingien els colors: verd, blau, negre, mangra. Se les veia navegar amb precaució, com vencien les dificultats. Els pescadors vogaven a la cia, enfilaven freus i evitaven esculls i barres i passos perduts enmig de roques”
(Laia XXIII Tornada)

La força de les onades portava fis a la costa les restes d’algun naufragi.

“De mica en mica el mar escopia les despulles de la seva pressa. Arribaven desferres de quillats, sardinals, palangreres. Les barques s’anaven atansant. Una portava la quilla mig esbotzada, una altra mostrava una esquerda enorme. A moltes els faltava l’arbre, a totes els jocs de cordes i bossells.”
(Laia XXIII Tornada)

“El poble comptava les barques que no havien retornat: hi havia testimonis del naufragi de moltes.”
(Laia XXIII Tornada)

-El port

El port d’Arenys pren protagonisme als versos finals del Llibre de Sinera. En aquest cas l’arribada a port pot ser considerada com el final del camí.

Aigües tranquil•les, olioses, brutes.
Amen entrant a port, en aquet refugi,
molt a recer de la difícil mar.
Evitaré l’esglaiadora boia
que es mou entre deixalles davant.
Els ulls entreoberts miren fix i no veuen
la roda alta de proa, coronada
amb un inclinadíssim cap de mort.
Conec com s’acomplia tot el temps
de la navegació i el seu retorn,
mentre s’atansen a poc a poc vers la barca,
des de l’esclat de la llum aturada,
del clos silenci estant, llises parets del moll.
(Llibre de Sinera XXXIV)

El crustaci d´Iluro

El programa de seguiment de l’alguer de Mataró ha permès descobrir una nova espècie de crustaci. La troballa l’ha fet el científic Carles San Vicente i l’acaba de fer pública per a la ciència en el butlletí “Animal Biodiversity and Conservation 36.1” (2013).
Els exemplars de la nova espècie van ser trobats en els treballs de seguiment de l’alguer de Mataró. Aquest estudi va començar fa més de setze anys i de manera ininterrompuda, any rere any, s’ha anat fent prospeccions. Troballes com aquesta posen en primer pla programes com els de l’alguer de Mataró i el valor del voluntariat al costat de la ciència.

animal biodiversity

Butlletí Animal Biodiversity and conservation on Carles San Vicente ha publicat la seva troballa.

El nou crustaci pertany al grup dels misidacis (Mysida) i ha estat batejat amb el nom de Mysidopsis iluroensis en referència al passat romà de Mataró. Els exemplars estudiats van ser capturats a les campanyes de 2001 a l’estació Mataró II i la del 2011 a Mataró III i no ha estat fins ara que s’ha pogut certificar que es tracta d’una nova espècie viva.

mapa

Localització de les estacions de mostreig Mataró II i Mataró III on va ser trovada la nova espècie. (Cartografia de C San Vicente en base a Manzanera i Cardell 2002).

Mysidosis iluroensis viu en hàbitats suprabentònics en fons sorrencs a prop dels alguers, entre 17 i 21 m. No arriba als 4 mm de longitud. Té un rostre prominent. No presenta nòduls dorsals a la closca, ni a l’antènula, ni al tèlson i ni als uròpodes.
Diversos mitjans de comunicació s’han fet ressò de la important troballa (el punt-avui, cuatro i tele5)

foto

Fotografia de dos exemplars de Mysidopsis iluroensis conservats en etanol. A. famella adulta B mascle adult (C San VIcente)

Els Sardinalers. Per Hipòlit Nadal i Mallol

L´Anna E. Nadal, neta d´Hipolit Nadal ha fet arribar a aquest web un altre relat del seu avi inclòs en el recull “Algues: Proses Salobres”, publicat a Buenos Aires el 1918.  La narració  va ser escrita pocs anys més tard de la unificació gramatical feta per Pompeu Fabra i no s’adapta del tot a les normes gramaticals establertes. Per facilitar la comprenssió del text s´han fet  algunes esmenes  sense modificar el seu contingut i en tots els diàlegs s’ha respectat l´original.

Portada de

Portada de llibre on està inclòs aquest relat

Una forta llevantada havia remogut, la nit abans, les fondàries de la mar; una d’aquestes llevantades que tant anhelen els pescadors quan la reva malastruga els fa gastar enginy, força i energies, inútilment, però que han de suportar, vulgues o no, a despit del temps per allò de: “si avui no hi ha un cabot pot haver-hi demà barcada plena”.
El temps s’havia temperat força però encara la ressaga del llevant murmurava a la rompent de la costa i les aigües, malgrat no sentir-se ni el bleix d’un ventijol, movent-se compassat amb voluptuosa monotonia. Diverses franges groguenques, de groc fangós, les terbolaven fins a no deixar rastre de blavor en tot el que la vista assolia. Les fúries llevantines s’havien rabejat, fellonament, amb el ventre immens de la mar, furgant-li les entranyes; per´xò mostrava´s ara, rendida, extenuada, defallida…La lluita havia estat dura, cruel, despietada…Els llaguts que, a l’anunciar-se el violent temperi, foren conduïts a la força de braços i estacats arran de les cases, per por als cops equinoccials, eren varats ja, escues al mar, a punt per la llargada. Les quatre peces, encara molles, romanien estibades dessota el senó. Feia vuit dies que no havien estat esteses car ni una sola escata havia passat per ses malles. Els rems, ben ordenats al llarg de la bancada, semblava que enyoressin les mans habituals que els empunyaven; els estrops enseuats convenientment; els escàlems segurs i potents, tot a punt d’emprendre la ruta quotidiana interrompuda el jorn abans. Patrons i remitgers vers la miranda, que s’alça protegint la badia a l’entrada del port, feien via, llambregant de cua d’ull el curs del major astre esperant, estoicament, la venia d’aquest per a fer-se a la mar, puix quan ell s’enfonsa pel “Coll de Sant Genís” ixen les primeres barques pel trenc de “La Lloia”.
Ja al cim del promontori els pescadors estenen la mirada amb avidesa vers l’infinit sotjant arreu del mar els moviments de les aigües, les llenques fangoses que porten bons auguris, les evolucions de les gavines que xisclen i es capbussen per a on pul•lulen els estols de peixos, o bé observant la immensa volta cercant-hi el convenciment d’una bona prima. I una volta satisfeta la curiositat, pròpia dels que amb ella hi acompanyen la delera de fer bona pesca, pel pa de la família, s’entornen amb “catxaça”, esperançats, la pipa als llavis bo i rascant l’esca inflamable del misto que “fa la guitza al vent”, diuen ells.
El paisatge premia el to violaci de la caiguda del dia quan les barcades sortien, pausadament, de port i es dirigien enfora a l’atzar sense determinar rumb, car segons veurien, farien, ja que les “mancades” de llevant són enigmàtiques.
A l’ ésser fora del radi que enclou la badia, quan ja les cases de la població s’obiren minúscules, un dels quatre homes que regularment integren la barcada, alçant-se del setial que ocupa en la bancada i després d’haver desarmat els rems corresponents, situa´s dret a la proa del llagut i en tant els seus companys boguen, sense esforçar-s’hi emprò, sotja ell la immensitat escodrinyant la superfície, seguint els moviments de les gavines i contemplant els “talls” de mar bruta amb ses llenques llimoses cercant un indici, una senyal de peix per a voltar la suposada “mata”.
De cap a cap de golf, des de “S´Arenella” a “la Meda” les barques pescadores, en confusió admirable, deixades a l’albir de la mar plana, esperaven l’instant propici. Nosaltres, es a dir, la barca en què jo anava, s’allunyà quelcom de ses companyes i es féu un poc més a cap de terra fins a descobrir, pel Cap de Cervera, el far del mateix nom que ja il•luminava amb figuracions somortes.

La badia de Port de la Selva és el marc on es desenvolupa el relat

La badia de Port de la Selva és el marc on es desenvolupa el relat

Entre clar i fosc començà de sonar qualque esquella dels “galls” que senyalen els límits que abarquen les peces un cop calades, i el seu dringar metàl•lic, engolit per la immensitat, arribava a nosaltres, feble, melangiós, perdent-se en el misteri de l’hora crepuscular. En tant les barques prenien l’espai corresponent i les xarxes s’arriaven…- Aquí mateix. Posa’t dintre el “carcanyol”, Pagell, i ja pots llençar el pedral. Poc a poc!…- i un darrera l’altre, els sardinals se submergien a cinc braces sostinguts per la força dels barnois que nedaven en surada.
Convenientment amarrada la sirga a la peça de mà i d’aquesta a un escàlem de la cia de faisó tal que serveix d’àncora segura, els llaguts romanien balancejant-se suaument prop dels ormeigs, guardes fidels amatents sempre al primer cas…
La nit era fosca i no gaire benigna. Els “galls” bressolats pel ritme de la mar prosseguien el seu cant de melangia. De tant en tant fendien l’espai crits inintel•ligibles de converses tingudes de barca a barca i que l’oreig ens duia d’enllà el lluny. Un aire humit i fredós, resquícies de l’hivern tot just finit, bufava molest obligant-nos a l’abric. Per “matar el temps” nostre patró, en Roger, que sempre en sap de noves, ens contà vàries anècdotes que ens delectaren bellament esclafint sovint en rialles sorolloses que cridaven l’atenció d’altres barcades properes. En això el vent, en lloc d’atemperar-se, bufava amb més braó i un griso gelat tallava la cara; nosaltres els sentíem, malgrat les rialles.
– I si anéssim a reconèixer? Què hi dieu? Al mencus ens treurem el fred. Som-hi?
Nuu de peus, l’un dintre del senó, l’altre arran d’orla, mon germà, en Bru, a punt de maniobrar, esperava la xarxa mentre en Pagell cobrava la sirga i el patró empunyava el parell de proa.
Va fer-se un silenci expectatiu trobat poc després per una exclamació espontània, de joia, del qui romania, dret, a popa:
– Tenim els barnois a fons? Mare de Déu quin blanc de peix!…
– Vols que tregui la banqueta? – digué amb sorna irònica, el dels rems.
– No és cosa de riure, no; ja ho veuràs. – i començà la llevada.
Jo m’havia abocat a la banda per a millor fruir la meravella i en efecte, una blancor esclatant s’albirava pujar de la profunditat llençant fosforescències.
– Apa, nois, vinga!…
Fent esforços inoïts, amb gran treball podien abraçar la xarxa i enquibir-la a bord; tal era l’espessor del peix. Semblava que ni una sola malla s’hagués lliurat de l’escomesa.
– Si segueix així haurem d’estronxar una peça. Estiba cap al banc d’arborar.
– Oiup!…- i els cors batien joiosos i els braços prenien forces.
– Que voleu ajuda? – S’oí una veu propera, interrogant. I ho digueren amb un to d’alegria tan manifest que volia dir ben clar:
– Nosaltres també ens trobem amb el mateix.
– Eh, Camanci? Com va això? – clamà en Roger des dels rems reconeixent la veu.
– Si fa o no fa, com vosaltres, Roger. És un estup!
– Fareu bona calada, doncs.
– Farem, digues. En serà prima avui.
I les barques s’allunyaren, cadascuna seguint la trajectòria de ses peces respectives.
Però durà ben poc aquella desacostumada pesca. De sobte, com si un mal llamp hagués mig-partit la xarxa, s’esgotà l’estup de peix i solament adesiara qualque sardina esgarriada pujava forcejant per a lliurar-se de la malla. Amb les tres peces restants n’hi hauria mitja arrova i encara en l’espai d’un barnoi de la peça-remolc quasi tota.
– Aquestes mancades són així: a qui topa topa – deia un de a bord, ja de retorn cap a casa.
– L’hem errada, nois –digué el patró. – Vols-t’hi jugar que en Camanci haurà carregat? Nosaltres hem escallimpat la “mata”.
– Què hi farem! Paciènci – feu un altre.
Així cada prima – respongué un tercer. Amb això anàvem deixant el golf tot vorejant la costera, i, com nosaltres, moltes barcades. El vent seguia més fred que mai. L’únic que el sentia llavors era jo car els demés, amb l’excitació produïda per la decepció rebuda en la llevada, no se n’adonaren davant compte.
– I doncs, Nicolau, com va la pesquera?
– Mala negada faci! …La portem tota al xalabret. Sembla que ens han embruixat les peces! … I vosaltres?
– Que te diré jo…Amb tres barnois en farem una panera, però ni una escata més.
– Que us heu terrejat molt?
– Ca home. Jo ho hagués fet. Així com l’hem escarbotada l’hauríem cenyida tota. El peix va a “mates”.
– Vols dir doncs que hi haurà qui en durà molta?
– Per ara tots els que he parlat porten pocadures, emprò me sembla que en Camanci en farà més de set parells d’arroves. Ell sí que l’ha topada. Era el nostre espai i quan ha vist que ens venia tan espessa en aquests barnois s’ha posat a llevar i conta tu com deu anar.
– Vols que t’ho digui, a qui topa topa. En Lets també ens ha dit que li cabia a la sàssola. No som pas sols que hem fet “março”.
El diàleg que precedeix fou dit amb veu molt alta, quasi cridant, car la fressa produïda pel vogar de les dues embarcacions així ho exigia. Sovint les pales dels rems d’una i altra es toparen.
Sens fer-ne esment ens trobàrem dintre la badia i ben tost arran de platja. Una veu infantina metàl•lica reconeixent la silueta del llagut que s’apropava vibrà en l’aire:
– Pare!…Què porteu?…
I per tota resposta:
– Ves a cercar el fanalet, apa.
I el marrec, saltant, alegre i cridaner, comprenent el significat d’aquestes paraules, se’n va cap a casa a complir el manament paternal.
Pel camí va escampant la nova: – El meu pare en porten! Desclaven a Port de Reig!…- I corre com una daina, perdent-se en la foscor de la nit freda…

Espècies indicadores de la qualitat ambiental

La bandera blava és una qualificació humanitzada i del tot subjectiva que moltes vegades fuig de la realitat natural. Per això, per a mesurar la qualitat ambiental del litoral cal cercar especies indicadores, és a dir, aquells éssers vius que toleren unes determinades condicions i que desapareixen quan aquestes empitjoren.

En rius i rieres és molt comú utilitzar els macroinvertebrats per a determinar la qualitat biològica de l’aigua. A nivell marí, i sobre substrat rocós, per establir els índex de qualitat del litoral podem recórrer a les algues de la zona de rompent., espècies immòbils que viuen fixades al substrat i que apareixen o desapareixen en funció de la qualitat de l’aigua. Aquestes espècies formen unes franges de vida sotmeses a l’onatge i on la capçada queda emergida pel ritme de les onades.

Per elaborar un índexs de qualitat del litoral utilitzant les algues bioindicadores es poden establir tres categories: àrees sense cap mena d’alteració, àrees moderadament alterades i àrees alterades.

Àrees sense cap mena d’alteració.

El pèl sauper (Cystoserira mediterrania)és una espècie que  indica una bona qualitat ambiental

El pèl sauper (Cystoserira mediterrania) és una espècie que indica una bona qualitat ambiental

Dominades per diverses espècies d´algues brunes del gènere Cystoseira com el pèl sauper (Cystoseira mediterrania) i Cystoseira compressa. Aquestes espècies són molt sensibles a la contaminació. Al nostre litoral, la seva absència és senyal d’alteració. Aquesta comunitat es troba especialment en les àrees més exposades a l’onatge. En els racons més calms i amb la mateixa qualitat ambiental aquesta espècie pot desaparèixer per la pressió dels herbívors; salpes i garotes especialment. Aquest hàbitat té una recuperació molt lenta un cop ha desaparegut.

Àrees moderadament alterades.

Corallina elongata indica una qualitat moderada

Corallina elongata indica una qualitat moderada

En aquest cas les espècies dominants pertanyen al grup de les algues vermelles del gènere Corallina com ara Corallina elongata. De vegades hi trobem també el musclo (Mytilus galloprovinciallis). Aquest ambient és el resultat de la degradació dels boscos de Cystoseira i es veu afavorit per a les activitats humanes i per l’alteració físico-química del medi.

Àrees alterades.

Les ulvals com l´enciam de mar són indici de una

Les ulvals com l´enciam de mar indiquen que la qualitat ambiental es molt baixa

Les espècies predominats són diverses espècies d’algues verdes d’aspecte filamentós. com ara Enteromorpha compressa i algunes ulvals com l’enciam de mar (Ulva rigida). Si les condicions continuen empitjorant apareixen algues filamentoses com Bangia atropurpurea i diverses espècies de cianòfits.
Al llarg de tots als afloraments rocosos de la costa del Maresme, Cystoseira i Corallina han desaparegut completament. Les especies indicadores que s’hi troben assenyalen ambients alterats per l’activitat humana. Les platges, però, continuen tenint banderes blaves

Perill, bandera blava!!!!

Com cada any per aquesta època s’han lliurat les banderes blaves a les platges i ports de Catalunya. Enguany 90 platges i 24 ports han rebut la distinció. Aquest guardó Europeu l’atorga l’Associació d’Educació Ambiental i del Consumidor (ADEAC) de la FEE (Fundació d’Educació Ambiental) i indica què els controls sanitaris són correctes segons els criteris establerts per la directiva comunitària d’aigües de bany 76/106/CE. A més també es valoren altres aspectes com les característiques urbanístiques, els serveis que ofereix la platja, els accessos,… En definitiva, es premia molt més la artificialització que no pas la seva pròpia conservació. A Arenys de mar fa un parell d’anys que la platja del Cabaió ha perdut la bandera blava. En aquest cas el fet de ser el pàrking d’estiu més gran de la costa i els continuats abocaments d’aigües fecals des d´amunt en podrien ser la causa.

El llaurat de la sorra, tot un clàssic (font: ajuntament d´Arenys de mar)

El llaurat de la sorra, tot un clàssic (font: ajuntament d´Arenys de mar)

Per a la majoria, la platja s’associa a Sol, sorra, aigua i esbarjo. Els sistemes naturals han estat arraconats o han desaparegut sota l’asfalt dels passeigs, els serveis o els aparcaments. La platja entesa com a sistema natural s’ha convertit en un munt de sorra, talment com un desert. Tot plegat mena cap a una situació insostenible que ha convertit a les platges en els sistemes naturals degradats del país.

La plaga dels xiringuitus

La plaga dels xiringuitus

La vegetació típica de platja i les espècies que l´ aprofiten per a relacionar-se, alimentar-se o reproduir-se ha desaparegut. La platja ha passat a ser considerada com a un espai d’ús públic i en la majoria dels casos s’ha de mantenir com a tal i s’han establir plans de d’usos, de sanejament i de conservació que garanteix aquesta nova funció.
Aquests plans moltes vegades estan en contraposició a la concepció de la platja com a espai natural. Un exemple molt clar de tot plegat està en el fet d’utilitzar maquinària pesada per a la neteja, aireig i llaurat de la sorra, la qual cosa perjudica i impedeix el desenvolupament de la vegetació arenícola i/o halòfila o la nidificació de diverses espècies d´aus marines.

La maquinaria pesada de natejaq malmet el sistema natural

La maquinaria pesada de neteja malmet el sistema natural

A la platja del Cabaió d’Arenys de mar, cada any es repeteix el mateix cicle: durant la primavera les plantes de platja comencen a brotar i a créixer i l’aspecte és digne d’una bona bandera blava.. Amb l´nici de la temporada de bany, la proliferació de “xiringuitus” i els serveis de neteja de la sorra s’encarreguen d’eliminar fins a l’últim brot.

Peixos, com els “de castella”

La manipulació i la tergiversació de la història ha estat una constant dels guanyadors envers els perdedors. Sempre s´ha dit que “qui guanya una guerra escriu la història”. En el cas de la descoberta d’Amèrica, l’ocultació i la censura són tant evidents que s´hauria de ser molt miop per no adonar-se’n.

Aquesta entrada està basada en els treballs de Jordi Bilbeny i de Susana Rodríguez-Vida de l´Instiut Nova Hova Història. Gràcies per la vostra feina.

"Brevíssima relació de la destrucció de la història" de Jordi Bilbeny on esposa les seves tesis sobre la manipulació del descobriment.

“Brevíssima relació de la destrucció de la història” de Jordi Bilbeny on esposa les seves tesis sobre la manipulació del descobriment.

Amb la conquesta del regne de Murcia al 1243, Castellà obria per primera vegada les seves fronteres a la Mediterrània. Més endavant va caure Sevilla, Tarifa, i finalment Granada (1492) i amb elles, castellà passava a tenir el control de tot el litoral Andalús. Malgrat això, la seva tradició marinera continuava sent zero.

A la Història de les Índies del Bartolomé de Las Casas i al diari de bord de Colom es pot llegir amb data 10 de desembre de 1492 “vam pescar molts peixos dels de Castellà: albors, rogers, pixotes, galls, salpes, llisses, corbines, gambetes i vam veure també sardines”. A la Història de l´Almirall de Ferran Colom es llegeix: “veient que l’illa de Bohio era molt gran, que les terres i els seus arbres s´assemblaven als d´Espanya, i que en una ocasió que els mariners llençaren les xarxes, van agafar molts peixos com els d´Espanya, és a dir: cavalls, llisses, salmons, sabogues, galls, salpes, corbines, sardines i crancs, resolgué de donar-li a l´illa un nom d´acord amb el d´Espanya, i així, el diumenge 9 de desembre l´anomenà Espanyola”.

Els censors han procurat esborrar tot allò que feia referència a Catalunya. Una de les proves més clares d’aquesta manipulació  està en la traducció, moltes vegades literal i barroera, dels noms de peixos catalans al castellà. Els cassos més evidents són els noms d’alguns dels peixos “dels de Castella” que no eren res més que la traducció literal del nom català i que no existien com a tals en castellà: Tonina, Pámpano, Golondrino, Pijota i Chopo en són els exemples més evidents.

Tonina

Bartolomé de Las Casas fa referència a las ”toninas”. Sense cap mena de dube es tracta d´ un mot català per anomenar a la tonyina vermella (Thunnus thynnus) que es va fer servir al llarg dels segles XV i XVI. En castellà a aquest espècie sempre se la ha anomenada atún i el terme tonina no es correspon a cap peix en aquesta llengua.

Pámpano

En aquest cas es tracta de la traducció barroera de pàmpol. En castellà no existeix cap peix anomenat pámpano. El pàmpol a que es refereix Colom correspon a diversos peixos amb el mateix nom. Pàmpol rascàs o dot ( Polyprion americanus) i en castellà cherna. Pàmpol o pàmpol ver (Entrolophus niger) en castellà romerillo. Pàmpol atlàntic (Peprilus triacnthus) en castellà pez mantequilla. Pàmpol o varió (Naucrates ductor) en castellà pez piloto. Segurament Colom es refereix a aquesta darrera espècie quan l´anomena.

Golondrino

Orenol (Exocoetus volitans), peix volador que els censors anomenen de manera molt burda golondrino.

Orenol (Exocoetus volitans), peix volador que els censors anomenen de manera molt burda golondrino.

Es tracta d´una altre traducció literal, en aquest cas de l´orenol (Exocoetus volitans) també anomenat orenyola. En castellà no existeix cap peix anomenat golondrino. Per la descripció de Las Casas “un pez que vuela un gran tiro de piedra encima del agua” es tracta d’una mena de peix volador, ta i com correspon a la orenol que en castellà s´anomena pez volador o juriola.

Pijota

Lea cinta (Cepola macrophthalma) és una espècie molt comuna a casa nostra amb aspecte de llaç.

Lea cinta (Cepola macrophthalma) és una espècie molt comuna a casa nostra amb aspecte de llaç.

Pijota també és una traducció barroera de pixota. L´espècie es descriu com un peix allargassat i en forma de serp. El mot castellà pijota fa referència als alevins de lluç. Evidentment el llucet no té, ni molt menys, forma de serp. En català pixota fa referència a diverses espècies amb el cos serpentiforme: Pixota (Carapus acus) i (Fierafer acus) tots dos allargassats, en castellà s’anomenen rubioca i també zurriaga. Hi ha una altre espècie, la pixota vermella o cinta (Cepola macrophthalma) en castellà s’anomena també cinta. Precisament en la Història de l’almirall, Ferran Colom anomena a aquesta espècie en italià amb el nom de “lachie”, es a dir cinta.

Chopo

L´emperador (Luvarus imperialis) i el peix lluna (Mola mola) tenen una certa retirada

´emperador (Luvarus imperialis) i el peix lluna (Mola mola) tenen una certa retirada

Els mariners de Colom observen al llarg del viatge un peix que s´assembla a un dels peixos mediterranis i que els censors anomenen chopo en castellà o chiopi a la versió italiana de la Història de l´Almirall de Ferran Colom. Aquesta espècie es descriu com a semblant al peix emperador, nom amb que es coneix el peix espasa (Xiphias gladius) i que té un aspecte inconfundible. El mot Chopo en castellà s’usa per a referir-se a la sèpia i en cap cas, a cap peix. Xopa és el nom que es fa servir a Tarragona i al País valencià per anomenar a la càntera o calet (Spondyliosoma cantharus). Les xopes que descriu Ferran Colom, tenien la pell duríssima i la carn era immenjable. Segurament es referien a un peix atlàntic anomenat també emperador o luvar (Luvarus imperialis) i en italià pesce imperatore . Aquest peix, pel seu aspecte, es podria haver confós amb el peix lluna o bot (Mola mola) i aquest si que té la pell dura i no és comestible. Malgrat tot, sembla difícil que es pugui dir que la xopa i l’emperador es puguin assemblar. El que està clar és que els mariners de Colom utilitzen una altre vagada un mot català per a identificar a una espècie de peix i que la traducció castellana no correspon a cap espècie.

Temps de Sardinals

Fins a l’aparició de les teranyines, els petits pelàgics, sobretot la sardina i el seitó, es capturaven amb els sardinals. El sardinal va ser fins als anys 50 l’ofici de mar més important de la nostra costa i el que ocupava a més gent, tant a l’hora de pescar com a les industries auxiliars, en especial les de salaó.

El Sardinal és un art d’orígens immemorials, que ens ha deixat tot un patrimoni terminològic que corre greu perill de desaparèixer.

Esquema  de les parts d´un sardinal i detall de la unió amb la cua de remolc (1) i amb la cua de la mà (2). Font: elaboració propia a partir d´un original de C: Bas i altres.

Esquema de les parts d´un sardinal i detall de la unió amb la cua de remolc (1) i amb la cua de la mà (2). Font: elaboració propia a partir d´un original de C: Bas i altres.

Ja en el segle XVIII era el principal art de pesca que es practicava a la costa central, tal i com es recull en una sèrie d’articles del “Reglamento de la navegación y pesca de la provincia marítima de Mataró” de Manuel de Zalvide de l’any 1773. Així es llegeix en l´art. 43, que fa referència a la reglamentació del palangre: ” Como en esta provincia es tan esencial la pesca de sardina y anchoa y guardan su temporada que se hace forzoso aprovechar…”. Pel que fa a la seva reglamentació al llarg del segle XVIII, s’estipula la prohibició de que la xarxa toqués el fons sota una sanció. En la mateixa època, a l´any 1795 el mataroní Antonio Sañez i Reguart en la seva obra “Diccionario histórico de los artes de pesca nacional” fa una magistral descripció d’aquest art de pesca i de les seves ordenances a fi d’evitar conflictes entre ell i d’altres sistemes de pesca, especialment la xàvega, el bolitx i les nanses.

Als anys 30, Emerencià Roig escriu que un 80 % de la flota catalana es dedicava als sardinals. Els sardinals i les sardinaleres ocupaven totes les platges de Catalunya en aquella època. Al 1955 Carles Bas i col.laboradors comenten la davallada d’aquest art de pesca i ho atribueixen a la generalització de les teranyines. Precisament l´aparició de les teranyines a les platges catalana va ser motiu de disputa entre aquests i els sardinalers.

Calada de sardinals "a la prima" segons una il.lustració del "Diccionario histórico de los artes de pesca nacioanal"

Calada de sardinals “a la prima” segons una il.lustració del “Diccionario histórico de los artes de pesca nacioanal”

Els sardinals es calaven a mercè del corrent a uns quinze metres de profunditat i quan la mola de peix topava amb l’art s’hi emmallava i era capturada. Així doncs, es pot considerar als sardinals com a un art de deriva. Es solien calar a l’alba, de matinada o a la prima, abans de la posta de Sol. El parany quedava calat en sentit perpendicular a la línia de costa, d´aquesta forma les moles de peix blau topaven amb ell i s’hi emmallaven.

La xarxa tenia forma rectangular, primer van ser fabricades amb lli i cànem i més endavant amb cotó i espart. Una calada de sardinals estava formada per 4 peces lligades entre si pels botafions. La primera peça era anomenada “la de la mà” i era la que costava més de llevar, les dues peces centrals “les del mig” i la última, “la de remolc”, la més fàcil de cobrar. Cada peça tenia unes 50 canes (80 m) de llarg i unes 800 malles d´alt (entre 15 a 20 m) amb una ralinga superior de suro i una inferior de plom. Els dos extrems de cada peça s´anomenaven cuetes que finalitzaven amb els botafions, que es per on s´unien les diferents peces que formen la calada. A la surada hi havia també els bornois, de tres a sis per peça. Els bornois eren unes corones de suro que mantenien l´art dret i que assenyalaven quan el peix s’hi emmallava, quan començaven a xarbotar. Als dos extrems lliures de la calada hi havia les cues. A la cua de remolc s´hi col.locava el gall amb el seu mort mentre que la cua de mà quedava subjecta a la barca.

detall del sardinal calat. A Gall, B mort, C  cua de remolc, D bornois (tres per peça), E peça de remolc, F botafions. Il.lustració modificada  del "Diccionario histórico de los artes de pesca nacional"

detall del sardinal calat. A Gall, B mort, C cua de remolc, D bornois (tres per peça), E peça de remolc, F botafions. Il.lustració modificada del “Diccionario histórico de los artes de pesca nacional”

Després d’un parell d’hores, es procedia a llevar l’art i a desmallar el peix de la xarxa. Moltes vegades aquesta operació es feia a la platja ja que la feina de llevar era llarga i feixuga i no es podia perdre temps ja que corrien el risc que els dofins o les tonyines, els principals enemics dels sardinalers, poguessin aparèixer i malmetessin la pesquera i l’art. L´operació de llevar era molt complexa, un dels mariners, normalment el patró era l’encarregat de “tirar pit”, aquest amb el cos completament fora de la barca, el pit recolzat a l’orla i el cap inclinat cap a l’aigua anava llevant poc a poc les diverses peces de l´art. Evidentment, aquesta no era la postura més còmoda per a treballar i a més, quan hi havia una mica de mar, sovint quedava completament negat. La resta de mariners, drets a popa, anaven tirant les peces fins que l´art era completament llevat.

sardinals

Desmallant els sardinals a la platja de Sant Pol

L’anxovera i el tonaire eren un arts de pesca bastant semblants al sardinal i que foren usats per a pescar, com el seu nom indica, anxoves i tonyines respectivament. La principal diferència amb els sardinals estava en el mida de la malla i en els reforços de la mateixa.

Sardinaleres a la platja de Sant Pol

Sardinaleres a la platja de Sant Pol

Les sardinaleres eren les barques que anaven a sardinals. Eren embarcacions cobertades d´uns vuit metres d´eslora molt semblants als llaüts. Navegaven a vela i quan no hi havia vent ho feien vogant. Eren tripulades per tres o cinc homes més el patró. Cada dia eren avarades a la sorra amb l´ajut dels animals de tir i dels palers, però això és una altre històriademar.

Quatre a la banda,….!!!

Fins fa ben pocs anys la subhasta de peix que es feia a la llotja era un dels principals atractius turístics de viles marineres com Arenys de mar. El moment més esperat del dia era a mitja tarda, quan les barques, un cop arribades a port, començaven descarregar la captura de la jornada i la posaven a la venda d’una manera molt singular. Abans de la construcció del port i a moltes viles costaneres, la subhasta es feia a la mateixa platja i fins hi tot a peu de barca. A Arenys de mar, durant molts anys la subhasta es va fer davant de l’actual plaça Lloveras.

Abans de la construcció del port, a Arenys el rotllo es feia davant del balneari Lloveras

Abans de la construcció del port, a Arenys el rotllo es feia davant del balneari Lloveras

Un cop descarregat el peix, la mercaderia es disposava en safates de vímet que es deixaven a terra. La subhasta començava quan els compradors, sobretot peixaters de proximitat, formaven el rotllo al voltant de les caixes de peix i de l’encantador, què era l´encarregat de posar-lo a la venda “cantant” els preus dels diversos lots. La subhasta era sempre “a la baixa“. A partir d’un preu prefixat elevat, l’encantador l’anava disminuint fins que un dels compradors amb un crit l’aturava i es quedava amb la panera de peix al preu acordat.

A Mataró durant molts anys s´ha fet la subhasta de peix a peu de barques. Normalment es feia a la platja dsel callao

A Mataró durant molts anys s´ha fet la subhasta de peix a peu de barques. Normalment es feia a la platja del callao

Els valors es cantaven sempre en “duros” (cinc pessetes) o el que és el mateix, tres cèntims d’euro. A més, també es cantava “a bandes”. Cada banda corresponia a cent duros (gairebé tres euros). Així si l’encantador començava amb un preu de sortida en “tres a la banda” això volia dir que el preu màxim d’aquell lot eren tres cents duros (una mica més de nou euros) i a partir d’aquell moment l’anava baixant unitat a unitat. D’aquesta forma s’evitava cantar xifres massa llargues.

Per exemple, si l’encantador començava la subhasta amb 400 duros ( uns dotze euros) deia:

-Quatre a la banda!!!
I a continuació cantava els decimals.
-noranta-nou, noranta-vuit, noranta set, …, tres, dos, u!!!
abans d’arribar al zero i si ningú l’aturava, continuava.
-Tres a la banda!!!
I tot seguit un altre cop, les unitats.
-noranta-nou, noranta-vuit, noranta set,…
I així successivament fins que algú l’aturés amb un crit.
-Meeeeu!!!

El lot que es quedava el comprador era normalment el contingut de la caixa que prèviament havien estat pesada. Antigament, a més de les bandes, els encantadors feien servir com a unitat de pes la rova. Cada rova de peix corresponia aproximadament a uns 10 kg.

La llotja d´Arenys era el lloc on es feia la subhasta "cantada" fins a l´irrupció de la informàtica

La llotja d´Arenys era el lloc on es feia la subhasta “cantada” fins a l´irrupció de la informàtica

A partir de la dècada dels setanta, moltes de les llotges de pescadors es comencen a modernitzar i la subhasta “cantada” va desapareixent de manera progressiva de la mateixa forma que les subhastes a la platja.

Ara una cinta transportadora, uns comandaments a distància, uns ordinadors i unes pantalles digitals han substituït als “encantadors” i a la seva màgia. Els avanços tecnològics i la dèria per al control i la seguretat han fet que el que havia estat fins aquell moment una tradició oberta, que atreia gent d’arreu s’hagi convertit en un acte totalment mecanitzat i tancat.

Quan es subhastava el peix blau de les teranyines el sistema canvia un xic. En aquest cas la subhasta es fa al matí i la mercaderia es ven “a caixes”. Els compradors, habitualment un peixaters majoristes, compren “a l’engròs”, és a dir, un mateix comprador pot adquirir fàcilment tota la captura d’una mateixa barca. En aquest cas el preu es fixa segons la llei de l’oferta i de la demanda i segons el volum de les captures dels dies anteriors i la saturació dels mercats. Avui en dia amb els telèfons mòbils els armadors i els majoristes es posen en contacte entre ells i sovint tanquen els tractes abans de descarregar la mercaderia a port.

La subhasta de Montgat espera ser catalogada bé d´interés cultural

La subhasta de Montgat espera ser catalogada bé d´interés cultural

Un dels pocs llocs on encara es manté una subhasta “cantada” a la platja és Montgat. Allò que era molt comú fa molts pocs anys s’ha convertit ara en un fet anecdòtic que pretén ser catalogat com a bé patrimonial immaterial d’interès cultural pel mateix ajuntament de la vila. La subhasta té lloc cada migdia a la mateixa platja i el aquest cas, el públic pot adquirir les paneres de peix en venda. L’única diferència però està en que els preus, és clar, es canten en euros.

Hostes vingueren

patates

Detall del Carpobrotus, les seves fulles crasses tenen forma de patates fregides

La franja litoral és un ambient extremadament fràgil sotmès a forts impactes que posen en perill aquest hàbitat i la seva flora autòctona: plantes arenícoles i rupícoles, segons creixin en ambients arenosos i dunars o sobre roques, espadats i costes escarpades.
Després de la sobrefreqüentació humana, el principal perill que pateix la façana litoral és la presencia d’espècies vegetals invasores, entre elles, la més important, és el bàlsam (Carpobrotus edulis i Carpobrotus acianiformis). Les espècies invasores són la segona causa de pèrdua de biodiversitat a escala global després de la fragmentació i desaparició dels hàbitats.

Carpobrotus a una platja del Cap de Creus

Carpobrotus a una platja del Cap de Creus (foto Anna Nadal)

El bàlsam, també conegut com a ungla de gat o patates fregides (Carpobrotus sp.) és una planta reptant que colonitza els ambients salabrosos costaners i arracona la vegetació típica d’aquest hàbitat. Resisteix molt bé l’elevada concentració de sal, els substrats inestables com la sorra de les platges, l’aridesa del medi i les elevades temperatures. Per totes aquestes raons, la planta troba en la façana litoral les condicions idònies per a desenvolupar-s’hi. A més, el seu creixement ràpid, el seu comportament agressiu envers la flora autòctona litoral i la transformació que pateix el substrat on creix l’ha convertit en una espècie invasora molt poderosa.

Carpobrotus creixent a una platja

Carpobrotus creixent a una platja

Carpobrotus és una planta al•lòctona, originària de Sud Àfrica, que va arribar al nostre país fa poc més d’un segle degut sobretot al seu interès en jardineria. Ha estat una espècie molt utilitzada en obra pública per a protegir els talussos de l’erosió.
Altres espècies exòtiques típiques de l’ambient litoral són l´atzavara (Agave americana) o la figuera de moro (Opuntia ficus-indica), malgrat que en el cas de l’atzavara, en alguns indrets, com ara la costa del Maresme, no es pot considerar ben bé una invasió i no és gens agosarat afirmar que ja formen part de la fesomia del litoral.

L´atzavara i la figuera de moro són plantes exòtiques molt comunes a la franja litoral

L´atzavara i la figuera de moro són plantes exòtiques molt comunes a la franja litoral (foto Anna Nadal)

Totes les accions encaminades a eradicar Carpobrotus de la costa passen per la realització d’actuacions mecàniques i en molts cassos, l’única possibilitat és la seva eliminació manual. Els productes fitosanitaris estant desaconsellats per l’impacte sobre altres espècies i el medi. Les restes arrancades s’han de controlar per evitar mals majors ja que l’arrelament d’esqueixos i de fragments de la planta és la principal via d’expansió de l’espècie.

En primer terme, cascall amrí, al darrera rave de mar i més endarrera Carpobrotus creixent a la sorra

En primer terme, cascall marí, al darrera rave de mar i més endarrera Carpobrotus creixent a la sorra

Quan el bàlsam colonitza els ambients sorrencs arracona espècies com el lliri de mar (Pancratium maritimum) , el rave marí (Cakile maritima) o el cascall marí (Glaucium flavum)  Quan ho fa en ambients rupícoles una de les espècies més perjudicades es el fonoll marí (Crithmum maritimum) .

En primer terme fonoll marí al darrera Carpobrotus creixent sobre la roca

En primer terme fonoll marí al darrera Carpobrotus creixent sobre la roca

Al Parc natural del Cap de Creus l´ungla de gat és l´espècie invasora més àmpliament distribuïda i abundant i s’han fet diverses actuacions per tal d’eradicar-la. A l´illa de Port Lligat, o a la punta de S´Arenella per exemple, s’ha dut a terme accions en aquest sentit. L´illa estava recoberta en un 80% pel bàlsam i d’altres espècies invasores. Les actuacions al Cap de Creus tenen com a objectiu la recuperació dels hàbitats originals que inclouen espècies endèmiques en greu perill de desaparició com el sèseli de Farreny (Seseli farrenyi), l´armèria del Rosselló (Armeria ruscinonensis) o l´ensopeguera (Limonium tremolsii), i els coixins de monja (Astragalus massiliensis). Actuacions semblats s’han portat a terme en diversos trams dels camins de ronda, sobretot al terme municipal de Palafrugell.