Arxiu d'etiquetes: Arenys

Peix de granja (2a part)

Publicat el per
1

A més de la ineficiència energètica del pinso hi ha d´altres problemes que afecten al peix de granja i que fan que aquest tipus d’instal•lacions estigui en entredit.

L’ús d´antibiòtics, d´hormones i d´altres medicaments, per a mantenir les elevades densitats de peixos és un altre dels punts foscos dels cultius marins. Aquestes substàncies químiques tenen un alt impacte sobre les aigües veïnes, ja que bona part de l´aport d´aquests medicaments es perd en l´entorn o bé es diposita en el fons proper podent afectar a les poblacions salvatges. Un cas particularment preocupant és l´us de l´astaxantina en les granges de salmó per a mantenir el característic color rosat de la carn dels exemplars salvatges.

No són com semblen les granges de peix

L´acumulació de restes de pinso i de restes metabòliques dels mateixos animals produeix un greu impacte sobre el bentos. En estuaris i d´altres indrets tancats aquest fet comporta l´eutrofització i en conseqüència, la disminució de la biodiversitat i fins i tot problemes d´anòxia. És particularment greu l´impacte de les instal•lacions d´engreix sobre els herbeis de Posidònia.

Un altre problema important és la contaminació genètica que pot suposar l’alliberament accidental d´espècies sobre els seus homòlegs salvatges. Normalment les espècies que s´engreixen en granges no són genèticament iguals a les corresponents lliures. Les espècies que s´escapen de les gàbies i aconsegueixen aparellar-se amb els seus semblants salvatges poden arribar a produir canvis en la composició genètica de l´espècie en aquell indret. Aquest fet és particularment important si a més es té en compte que l´alliberament accidental és un fet relativament freqüent en aquestes instal•lacions.

Un altre efecte relacionat amb els exemplars que s´escapen accidentalment de les gàbies és la transmissió de malalties i de paràsits que no existeixen en les poblacions salvatges o bé la competència pels recursos amb els representats salvatges. Aquest fet s´incrementa encara més si es tracta d´espècies exòtiques.

Les granges de Panga del delta del Mekkong són un problema afegit a la degradació del delta

Les granges de peix també tenen uns impactes considerable sobre el territori i que afecten directament als assentaments humans de la zona litoral i als seus habitants. Un percentatge elevadíssim de la producció de les granges de peix es situa a la Xina i d´altres països del seu entorn. Aquest fet està afectant molt greument als usos del sòl en aquesta àrea. On abans es cultivava arròs, s´han abandonat els conreus per a fer-hi aquest tipus d’instal•lacions. Aquest canvi en els usos del sòl fa que es deixi de produir aliment destinat a la població local i en el seu lloc se´n produeix altre destinat només a l´exportació, agreujant així els problemes de malnutrició. Al delta de Mekkong, l´elevada concentració d’instal•lacions d´engreix està provocant una degradació ambiental i social quasi irreversible i que està condemnant de per vida als habitants d´aquesta extensa regió. En el mateix sentit, en l´àrea tropical, les granges de peix es situen moltes vegades en la zona de manglars, que són precisament els sistemes naturals que protegeixen la franja litoral dels efectes erosius de l´acció de l´onatge. La destrucció d´aquest hàbitats posa en un seriós compromís aquesta zona i afecta greument els assentaments litorals en molts països de l´àrea tropical.

Tots aquests impactes s’agreujaran encara més degut al gran desenvolupament d´aquest tipus d’instal•lacions en els propers anys. Els auguris de les Nacions Unides sobre els cultius marins no s’estan complint i en cap cas el peix de granja ajudarà a reduir la sobrepesca, ni a reduir la pobresa, ni a augmentar la seguretat alimentària, sinó que més aviat al contrari.

Peix de granja (1a part)

Publicat el per
7

De sempre, els cultius marins han estat considerats la millor alternativa a la sobreexplotació que pateixen els caladors degut a la pesca extractiva. La creixent demanda de peix ha obligat a la humanitat a intentar, des de ben antic, domesticar el peixos per criar-los en granges. Però, els peixos engabiats són realment aquesta alternativa?

A nivell de xifres, si més no, ho sembla. Segons la FAO, en els darrers vint anys s´ha duplicat el consum de peix per habitant mentre que les captures s´han estancat. Així doncs, aquest increment en el consum de peix es deu precisament als cultius marins. A l´any 2014 el 44% del peix consumit al món provenia de l´aqüicultura, o dit d´una altra manera, un de cada dos peixos que mengem provenen d´aquesta activitat.

Evolució de la producció de la pesca de captura i de l’aqüicultura (Font: FAO, 2016)

A nivell gustatiu, el peix de granja és molt més insípid que no pas els seus homònims salvatges, passa el mateix que entre els pollastres de granja i els de pagès. La cria intensiva de peix fa que el seu creixement s´acceleri i que la seva carn perdi consistència i gust. A nivell econòmic, no hi ha color, i el peix de granja té un preu molt més assequible que el seu equivalent salvatge. Així, gràcies als cultius marins, una part important de la població pot satisfer les seves necessitats proteiques o accedir a espècies que d´altra forma tindrien uns preus prohibitius.

Normalment els peixos que es crien en captivitat corresponen a espècies que tenen una elevada reputació en els mercats: dorada, llobarro, rèmol, entre d´altres. El peix de granja redueix l´impacte ambiental de la pesca, evita les captures accidentals d’espècies sense valor comercial o bé d´immadurs.

Les granges de peix cada cop són més freqüents en el paisatge mariner

Malgrat que a primera vista tot sembla indicar que el futur del sector pesquer passa pels cultius marins, les granges de peix no són la solució, i a més, agreugen encara més el problema de la sobrepesca. El gran parany dels cultius marins rau en el tipus d´alimentació que es dona als peixos engabiats. La pràctica totalitat dels peixos de granja són especies carnívores que ocupen les baules més altes de la cadena tròfica i que per tant s´ha d´alimentar amb pinsos d´origen animal. Segons la FAO, a l´any 2014, es van destinar gairebé 16 milions de tones de peix per a produir farines o olis de peix, el principal component dels pinsos que es fan servir per engreixar el peix de les piscifactories. El peix destinat a pinso correspon bàsicament a petits pelàgics que es capturen en grans quantitats als principals caladors del planeta com ara el del pacífic sud-oriental; en aquesta zona totes les captures d´anxoveta peruana van destinades a fabricar pinsos per a engreixar d´altres espècies. Segons alguns estudis, per tal d´alimentar una tona de peix de granja es necessiten entre 3 i 5 tones de peix salvatge.

No sempre les instal.lacions d´engreix han arribat a bon port. Piscifactoria d´Arenys de mar poc abans de ser enfonsada pels temporals

Així doncs, l´engreix de peix en granges tal i com el coneixem avui és un sense sentit en tota regla. Sempre he tingut la idea de que en les granges marines s´haurien d´engreixar peixos que es trobin en els nivells més baixos de la cadena alimentària com ara la sardina o el seitó, així seria molt més sostenible des del punt de vista ecològic i a més, d´aquesta manera, tot el peix que avui es destina a pinso podria ser utilitzar per alimentar la humanitat, és només una qüestió de seny.

A més d´aquest problema, els cultius marins generen d´altres impactes no gens menyspreables sobre el medi marí i sobre les comunitats humanes que viuen a la costa. Això, però, serà en la segona part d´aquesta històriademar.

Temps de peix blau

Publicat el per
2

Arriba un moment, però, que les aigües del mar s’escalfen, en la superfície, i augmenta, amb la temperatura, l’alimentació —el plàncton— i llavors les sardines comencen d’engreixar-se. Aquest augment del pes de la seva contextura es comença d’observar —en el nostre litoral— a partir de la segona quinzena d’abril. Pel maig entra en el seu moment literalment culminant. La sardina llavors és grossa, grassa, greixosa, de carn dura però suau. És el moment d’enfrontar-s’hi d’una manera decidida i impel•lent. (El que hem menjat.  Josep Pla)

La primavera és l´època de l´aflorament del peix blau. Un cop ben acabat l´hivern, amb l´augment de les temperatura de les masses d´aigua, és produeix el fenomen de la “fertilització” de les aigües oceàniques. Aquest fet estimula la producció primària i de retruc els primers nivells de la cadena alimentària on es situen les espècies devoradores de plàncton entre les que hi ha la majoria d´espècies de peix blau. En aquesta època és quan les teranyines descarreguen al ports pesquers de casa nostra caixes curulles de peix blau d´una qualitat excel•lent: els verats, els sorells, les sardines o bé els seitons es converteixen en els veritables reis de les llotges de peix.

Sota aquesta denominació s´hi agrupen diverses espècies que tenen una sèrie de característiques comunes com ara: el to blavós del seu cos, la carn d´un intens color vermell, un contingut de greix superior al 5%, el seu cos presenta les aletes ventrals situades més enrere de les pectorals i per finalitzar, totes les espècies d´aquest grup són peixos nedadors molt actius d ´aigües obertes.

Al maig, les llotges dels ports s´omplen de peix blau

La principal característica d´aquest grup de peixos, l´elevat contingut en greix a la seva carn, varia en funció de la seva mida, de l’època de l´any en que són capturats i de la temperatura de l´aigua. Així, la quantitat de greix sol ser més elevada durant els mesos d´estiu i als inicis de tardor. En aquesta època és quan la qualitat de la seva carn és més òptima per al seu consum.

Entre els greixos de la seva carn hi predominen els insaturats. D´ells, cal destacar per la seva incidència positiva per la salut els àcids grassos omega 3. Aquestes substàncies tenen efectes beneficiosos sobre la reducció dels triglicèrids en sang i estan relacionats amb la disminució de la pressió arterial entre d´altres. Els metges i els nutricionistes recomanen el consum d´aquest tipus de peix un parell de vegades per setmana per a disminuir els risc de patir malalties cardiovasculars.

En els estudis que s´han realitzat per a analitzant la incidència aquestes afeccions en la població, es constata que allà on hi ha un elevat consum de peix blau disminueix la taxa de mortalitat per malalties cardiovasculars. Així, entre els Inuits, que consumeixen grans quantitats d´aquest tipus de peix, aquestes afeccions són estranyíssimes.

El peix blau es compabilitza a l´engrós, en caixes

El peix blau és també una bona font de proteïnes, de minerals com ara el iode, el ferro, el fòsfor, el magnesi o el calci. També són rics en vitamina A, D i B12. El consum de peix blau és precisament una de les característiques que fan de la dieta mediterrània un tipus d´alimentació molt saludable.

L’únic inconvenient en fomentar el consum d´aquetes espècies rau en que acumulen en la seva carn concentracions elevades de metalls pesats. Això s´ha de tenir en compte únicament quan hi ha un abús de consum dels grans pelàgics com ara en la tonyina o en l’emperador, especies de mida grossa i que viuen molts anys. En aquest cas, aquests tòxics, s´hi acumulen al llarg de la seva vida. En canvi, en els petits pelàgics com ara la sardina o el seitó, el seu cicle de vida es tant curt que no hi ha temps per acumular aquestes substàncies en els seus teixits.

L’abundància estacional del peix blau ha esperonat l´art de la seva conservació per tenir-ne a l´abast en tot moment. Això, però, és una altre històriademar

La pesca del salmó al Iemen

Publicat el per
1

Fa un temps vaig tenir l´ocasió de poder visualitzar una comèdia sense gaire més pretensió cinematogràfica que passar una estoneta divertida al cinema; La pesca del salmó al Iemen (Salmon Fishing in the Yemen). Malgrat tot, la pel•lícula en qüestió va estar nominada pels Globus d´or, cosa que va provocar que tingués un cert ressò quan es va ser estrenada.

L´argument de La pesca del Salmó al Iemen es força sorprenent, explica una història de somnis impossibles. Un esperpèntic xeic àrab pretén construir les infraestructures necessàries perquè un dels seus hobbies preferits, la pesca del salmó, es pogués dur a terme al seu país, al Iemen, cosa que finalment aconsegueix.

El vaixell draga ben aviat tornarà a espoliar els fons del Maresme. Foto Radio Arenys (2016)

Si la pel•lícula hagués estat rodada en format de drama segurament que s’haguessin desenvolupat alguns aspectes que en la comèdia van quedar del tot obviats, com ara per exemple, el malbaratament d´aigua que suposa el somni del xeic o bé l´enorme despesa econòmica que representa el projecte i tot plegat en un dels territoris més pobres del planeta amb un dels PIB més baixos.

A casa nostra està passant una cosa semblant amb el tema de la regeneració artificial de platges a partir del dragatge de sorres del fons marí. En aquest cas el multimilionari xeic està encarnat per la Dirección General de Sostenibilidad de la Costa y del Mar que, tant sí com sí s´encaparra en abocar milions i milions d´euros al mar en un projecte fallit, caduc, tant absurd com efímer i extremadament car per a les butxaques de la nostra migrada economia. Dragar 1 m3 de sorra costa aproximadament 10 € i en la darrera regeneració, ara fa un any, es van dragar 120.000 m3 i al 2009 la quantitat va ser de 250.000m3.

Ara, a principis d´aquest mes d´abril, l’Estat anuncia un nou dragatge de sorres a Arenys de Mar i a el Masnou per a regenerar les platges de l´Alt Maresme afectades pels temporals d´inicis d´any. En aquesta ocasió parlen de dragatge selectiu a les bocanes dels ports, cosa que segons diuen no afecta al sector pesquer malgrat que, els impactes sobre el medi hi seran.

Una de les principals raons de la regressió de platges al Maresme ha estat la construcció de ports amb les seves successives ampliacions que van interferint en el transport de sediments per deriva litoral.

De la mateixa manera que no és possible pescar salmons al Iemen, tampoc ho és que el Maresme tingui una platja continua que vagi des de Malgrat fins a Montgat. I si aquest és el propòsit de l´administració potser primer de tot caldria deconstruir tots els ports del front marítim maresmenc (Arenys, el Balís, Mataró, Premià i el Masnou) cosa, que evidentment no crec que sigui una prioritat ara per ara. També caldria enderrocar totes aquelles infraestructures que ocupen l´espai reservat a les platges: passeigs marítims, línia de rodalies i fins hi tot la carretera Nacional II. Aquestes actuacions s´haurien de complementar amb un radical canvi d´usos del sòl i en les polítiques d’extracció d´àrids de les conques de les rieres del Maresme i de la Tordera. I a més, a nivell planetari s’haurien d´accelerar totes aquelles polítiques encaminades a disminuir els efectes de l´escalfament global. Quasi res!

Abans de fer més actuacions sobre les platges caldria crear una taula de treball per a debatre entre tots quin és el model de costa que volem pel Maresme i en funció del que es consensuï caldrà aplicar les polítiques necessàries. També s´ha de ser conseqüent, i que tot no ho podem tenir. Si volem tenir platges, no podem tenir ports i hem de realitzar un canvi dràstic en l´ordenació del territori.

És més fàcil que el guió de la pel•lícula es faci realitat al Iemen que no pas que al Maresme sigui la gran platja de Catalunya.

Oficis de mar (V): Els palers

Publicat el per
9

A la fusa, pels pals enseuats, les barques varen lliscar (S. Espriu. D’una vella i encerclada terra, X. Els camins de mar. L’Alguer)

Abans de la construcció dels ports, la feina d´avarar les barques a la sorra de les platges, era una constant que havien de realitzar els pescadors per a protegir les naus de l´embat de les onades. Aquesta feixuga feina la realitzaven cada dia els mateixos mariners amb l´ajut inestimable dels palers.

Els palers eren els encarregats de l´operació de l´avaradada dels bots i les barques de la platja al mar o del mar a la platja. Els palers col•locaven uns taulons de fusta untats amb sèu i perpendiculars a la nau. Aquests travessers també anomenats “parats” o pals tenien una osca al mig per on encaixava la quilla de la nau. Per sobre d´aquests estructures lliscava la barca quan era arrossegada. Hom distingia entre el paler de baix, el paler del mig i el paler de dalt. El de baix, el que col•locava el primer tauló es mullava fins a la cintura i també s´anomenava paler mullat. El darrer, el que col•locava el tercer travesser era el paler eixut. La “fusa” era el període final de la avarada durant el qual un extrem de la nau ja surava en l´aigua mentre l’altre encara era en terra. La fusa acaba quan la nau quedava del tot ensurada.

Els palers de Sant Pol. Foto: Arxiu P. Sauleda

La força per a fer lliscar les barques per sobre els travessers enseuats era la dels propis braços de palers i mariners, en altres ocasions s´ajudaven per animals de tir (bous o cavalls) i més endavant amb màquines que disminuïen la força que s´havia de fer. Fos d´una forma o altre, normalment es feien servir sistemes de bossells anomenats palanquins que disminuïen l´esforç motriu.

En la feina dels palers s´havia de distingir entre treure l’embarcació al mar o bé avarar-la del mar a la platja. La primera operació era normalment més senzilla. Les barques entraven a l´aigua per la proa, els mariners arrossegaven la barca fins a la vora i els més aproats estaven asseguts als bancs amb els rems ja preparats. En el moment precís els palers i la resta de mariners empenyien la barca fins acabar la fusa mentre que els altres començaven a remar per sortir del rompent, moment en que la resta de la tripulació saltava l´orla i es col•locava al seu lloc.

La caseta del motor d’avarar i treure les barques de la platja de Sant Pol.

L’operació treure la barca de l´aigua era un dels moments més delicats de la feina dels palers. El vaixell s´apropava de popa, els mariners ciaven suaument. Quan estava proper a la platja un dels palers li llençava la sirga, també anomenat “cap de Sant Pere” que el patró col•locava a la roda de popa i el fixava amb un escàlem per evitar que pogués sortir. El patró dirigia l´operació amb molta minuciositat sempre a les ordres dels palers. Els mariners per la seva part, amb els rems en mans, vogant i ciant executaven les instruccions procurant que la barca no quedés travessada. Si no hi havia onada, la feina era plàcida i els palers, malgrat l´esforç físic, no tenien cap altre dificultat. Quan l´onada era més grossa el patró de l´embarcació amb molta destresa era qui havia d´evitar que la nau es creués mentre que els palers intentaven col•locar els pals. En el moment precís, al crit – d´ara!!!, els mariners ciaven amb força, els palers col•locaven els parats i estiraven el cap de Sant Pere fins a treure completament l´embarcació de l´aigua.

Si no hi havia onada la feina era plàcida. Foto: Arxiu històric Fidel Fita

Una conseqüència de tot plegat estava en la geometria de les quilles de les embarcacions. Les barques que s´avaraven a la platja eren molt menys quillades que no pas les que sempre estaven en l´aigua. A més normalment, disposaven d´una quilla i dues escues, una a bavor i l´altre a estribord. Les escues facilitaven l´operació d´avarar ja que l´embarcació es mantenia dreta quan era en terra. En aquest cas els mestres d´aixa renuncien a un element navegador per a facilitar la l´avarada a les platges.

La construcció dels ports va fer desaparèixer de manera immediata les barques avarades a les platges i en conseqüència aquest ofici de mar tant ancestral.

Escamarlans eixarrancats

Publicat el per
4

L´escamarlà (Nephrops norvegicus) és un dels crustacis més apreciats de les taules catalanes. A nivell europeu se´l considera el crustaci més consumit de tots. Pertany al grup dels decàpodes, és a dir, que 5 parells d’apèndixs ben aparents. El seu nom en català deriva d´escamarlar, és a dir, eixarrancar les cames, un home “escamarlat” és una persona cama-llarga.

El seu cos presenta un esquelet extern o closca força robust i amb bastantes espines i tubercles especialment a la part anterior. La coloració és ataronjada amb diferents tonalitats repartides per tot el cos. Als dos extrems de la pinça les coloracions són més intenses.

Nombre de archivo :DSCN1098.JPG Tamaño de archivo :789.3 KB (808282 Bytes) Fecha de la fotografía :0000/00/00 00:00:00 Tamaño de imagen :2048 x 1536 Resolución :72 x 72 ppp Número de bits :canal de 8 bits Atributo Protección :Desactivado Atributo Ocultar :Desactivado ID de la cámara :N/A Modelo :E995 Modo Calidad :NORMAL Modo Medición :Multipatrón Modo Exposición :Automático programado Flash :No Distancia focal :15.7 mm Velocidad del disparador :1/348.9segundo Abertura :F6.2 Compensación de exposición :0 EV Balance del blanco fijo :Automático Objetivo :Incorporado Modo de sincronización del flash :N/A Diferencia de exposición :N/A Programa flexible :N/A Sensibilidad :Auto Nitidez :Automático Modo Curva :N/A Modo Color :COLOR Compensación de tono :AUTOMÁTICO Latitud (GPS) :N/A Longitud (GPS) :N/A Altitud (GPS) :N/A

L´Escamarlà pel seu aspecte inconfusible és un dels crustacis més consumits arreu. Foto: Foto: A. M. Arias (Ictioterm)

Com tots els decàpodes, té el cos dividit en dues regions ben diferenciades: el cefalotòrax i l´abdomen. El cap, que presenta un rostre llarg, fi i ben aparent, conté un parell d´ulls pedunculats, els apèndix bucals i un parell d´antenes. Al tòrax s´hi troben 5 parells de potes. Els tres primers estan acabat en pinces i el primer d´aquests, està molt desenvolupat donant-li a l’animal un aspecte inconfusible. La longitud d´aquestes pinces és gairebé la mateixa que la longitud total del seu cos. L’abdomen és segmentat i molt més tou que no pas el cefalotòrax. Cada segment conté un parell d’apèndix amb funció marxadora. El darrer segment forma una cua o tèlson ben aparent.

L´escamarlà és una espècie bentònica freqüent sobretot en fons fangosos de fins a 800 m de fondària on excava galeries de fins a 1 m on s´hi amaga. És d’hàbits nocturns i està poc adaptat a la natació. Es tracta d´una espècie més aviat reptadora. De dia sol estar amagat en aquetes galeries. La seva mida més freqüent oscil.la entre els 15 i els 20 cm. La seva talla mínima legal pera ser comercialitzat és: cefalotòrax de 2 cm o bé longitud total de 7 cm.

escamarla5

De tonalitats taronges, els escamarlans són tot un espectacle en les llotges

S´alimenta especialment de cucs poliquets, mol•luscs, equinoderms , d´altres crustacis i fins hi tot de peixos. Les femelles incuben i transporten els ous normalment a partir de finals d´estiu. Aquests queden retinguts amb els apèndix abdominals fins a que eclosionen. Les espècies ouades en general són molt més apreciades pel seu gust que no pas les que no porten ous. Són de tonalitat fosca en un principi i més endavant passen a tenir coloracions més ataronjades. Els ous són d´un gust molt fi i exquisit, talment com un caviar de luxe.

Com tots els crustacis, el seu creixement és a partir de mudes. Quan l´animal acaba de mudar la closca no és tant robusta i esdevé més vulnerable envers als seus depredadors.

A Catalunya es pesca especialment amb l´art de bou. Els escamarlans es van començar a popularitzar a partir dels anys 50 quan els quillats van començar a feinejar a més profunditat. A les peixateries se´n poden trobar pràcticament tot l´any, malgrat que sovint procedeix d´altres indrets, en especial el mar d´Irlanda. També provenen del Marroc, de Noruega i d´Islàndia. Aquests que, normalment ens arriben congelats, no tenen ni punt de comparació amb l´escamarlà fresc pescat pels quillats de la flota pesquera catalana.

De tots, els escamarlans del Cap de Creus són els més gustosos i de major qualitat. A Llançà i altres municipis del mar d´Amunt s´ha creat la denominació “Escamarlà de Llançà” en consonància al que també ha fet Palamós en el cas de la gamba, els seitons de l´Escala o el que es vol fer amb el sonso d´Arenys.

Oficis de mar (IV): els calafats

Publicat el per
1

La construcció d´embarcacions a les platges va ser una activitat de primer ordre en moltes platges del nostre país fins a mitjans del s XX. A peu de platja, a les mestrances, el brogit era continu i la feina frenètica. Tems era temps que l´industria nàutica catalana tenia una importància de primer ordre. A les nostres platges es varen construir tota mena de bastiments des de modestos gussis a rem fins a galeres i pailebots que, en alguns casos van fer rutes transatlàntiques.

Després del mestre d´aixa, els calafatadors tenien una importància cabdal en la construcció naval. Els calafatadors o calafats eren els encarregats de segellar les embarcació i fer-les impermeables. Un cop acabat l’enramat de quadernes i ja col·locat el folre format per les taules de fusta que formaven el casc, intervenien els calafats per segellar tota l´estructura. Amb gran destresa i habilitat introduïen les fibres d´estopa a totes les juntures per segellar-les completament.

foto-05

Un calafat en acció. Foto extreta del llibre ““Guía completa del mantenimiento y conservación de barcos”, de Michael Verney

L´estopa era un derivat vegetal que s´obtenia bàsicament del cànem però també de la boga i del lli. Tenia un aspecte fibrós de consistència aspre i bast. Les fibres d´estopa s´obtenien a partir del rebuig que es generava després del cardat de les fibres d´aquestes plantes. La primera operació que calia fer era la de filar les fibres. A continuació s´impregnaven de resina, quitrà o pega i s’introduïen en les juntures que hi havia entre tauló i tauló. Per aquesta operació s´utilitzaven les eines per calafatejar: els ferros de calafatejar i la maçola. Els primers eren un conjunt de peces metàl·liques de tall ample molt semblant a una escarpra amb les que el calafat s´ajudava per introduir l´estopa. La maçola o maça per a estopar era un tipus de maça de fusta en forma de T i amb el mànec força curt i feta amb fusta de ginjoler. Picant els ferros de calafatejar amb la maçola, l’estopa s’acabava d´embotir.

calafeteadores_pagina_06_imagen_0001

Materials i eines dels calafat: estopa, maçola i ferros de calafatejar. Foto: Javier Carballo

Un cop calafatejat tot el casc tocava “embetumar-lo”, és a dir, impregnar completament tota l´obra viva del vaixell amb quitrà o pega que s´aplicava amb una llanada. També se solia embetumar les cobertes i la sentina.

A partir dels anys 80, amb la generalització de l’ús de fibres de polièster per a la fabricació de les barques, es van anar arraconant als mestres d´aixa i als calafats; aquests oficis comencen a entrar en decadència. Les barques construïdes amb aquests nous materials tenien uns costos molt menors que les construïdes en fusta i a més tenien la gran avantatge que es reduïda ostensiblement el seu manteniment, conservació i reparació. A partir d´aquest moment la feina dels calafats es centralitza precisament en el manteniment de la flota pesquera de fusta que, poc a poc, es va desballestant per deixar pas a modernes embarcacions construïdes amb altres materials.

Les embarcacions de fusta requereixen un manteniment periòdic. Cada any, normalment abans del començament del “bon temps”, les barques es treuen als varadors. Es netegen les barbes i els organismes incrustants com ara els corcs marins que podrien malmetre l´estructura. També es substitueixen els taulons malmesos i es repassa el calafateig.

Avui ja és molt complicat trobar un bon calafat i els que hi ha, són persones grans que si no hi posem remei serà massa tard per a recuperar un dels oficis de mar més ancestrals.

Pescar en parella

Publicat el per
5

La pesca de bou ha estat al llarg de la història una de les activitats pesqueres de primer ordre a tota la nostra costa. Fins a la substitució de la vela llatina per l´arribada dels motors, l´art de bou es calava des de dues embarcacions: la parella de vela o parella de bou. No està del tot clar l´origen d´aquest nom. Mentre uns diuen que el terme prové del fet que les dues barques havien d’anar de costat, igual que fan els bous quan porten el jou i altres comenten que el mot bou, prové del llatí “bolus”, acte d´arrossegar la xarxa.

Possiblement aquest art de pesca ja existia a inicicis del s. XVII. En el manuscrit de Joan Salvador i Riera (1722) la pesca de bou o la parella ja surt citada.

Il.lustració del

Il.lustració del “Diccionario historico de los artes de pesca” Antoni Sañez i Reguant 1710-1714

En el “El Reglamento de Navegación y Pesca de la Província Marítima de Mataró” de Manuel de Zalvide (1773) ja es descriu aquesta tècnica i fins hi tot es comença a fer patent la preocupació pels seus efectes. Així llegim a l´article 40. “Tiene el rey reservado el conceder pareja de bou y no puede sin especial gracia usarse por estimarse perjudicial.”

Aquest art també està descrit en el “Diccionario Historico de los Artes de Pesca Nacional” d´Antonio Sañez i Reguant (1791-1795). L´autor considera que aquesta modalitat pesquera va representar una veritable revolució de la pesca fins aquell moment.

Sembla ser que la parella de bou es va mantenir fins després de la primera gran guerra als voltants de 1920. Emerencià Roig en el seu llibre “La Pesca a Catalunya” (1927) encara descriu aquesta tècnica malgrat que en aquells temps ja es comença a introduir el motor d´explosió que va representar la fi de la parella de bou.

La barca de bou era una embarcació típica catalana, tenia una coberta amb tres escotilles amb un pal mestre al mig on hi anava fermada una vela llatina. Com a veles auxiliars portava un menjavents a proa i una mitjana a popa. Eren embarcacions de poc calat amb quilles laterals o escues que es col•locaven per a facilitar l´avarament de les barques a la platja.

bou-badalona

El bou badaloní era un dels bastiments tipics en aquesta pesquera

Les barques de bou eren les que pescaven més lluny de la costa. A vela o a força de rems s’allunyaven mar endins. Normalment estaven dos o tres dies a fora i cada dia feien un parell de calades. En una de les dues barques de la parella hi anava el patró que dirigia la maniobra.

Existia també una modalitat anomenada “vaca” que utilitzava un art molt més petit. En aquest cas es pescava amb una sola embarcació.

La introducció dels motors va produir un augment en el calat i la transformació del casc. Les escues van desaparèixer, el casc prenia forma de V i es van començar a utilitzar les “portes” que ja permetien la pesquera sense anar “a la parella”. A aquests vaixells se’ls va popularitzar amb el nom de quillats. Els quillats es van anar estenent al llarg de tota la costa, especialment allà on hi havia port. Primer en les comarques del sud i més endavant a la Costa Brava. La feina d´avarar els quillats cada dia a les platges era complicada i pobles amb una forta tradició pesquera van anar cedint el seu protagonisme a d´altres que tenien port. A la costa central, Badalona o Sant Pol van perdre importància en front a Barcelona o a Arenys de Mar.

Som de mar?

Publicat el per
1

El Maresme, per la seva situació costanera és la comarca litoral per excel•lència. Al llarg de la història, aquest territori ha mantingut una intensa relació amb el mar i la franja costanera.

imatge1

Es veritat?

Un cop desaparegut els perill que representava la pirateria barbaresca, es va començar a poblar la franja litoral i van anar apareixent els pobles “de mar” com ara, Vilassar de Mar, Premià de Mar o Arenys de Mar, entre d´altres. Tots aquests nuclis de pescadors i mariners vivien del mar, pel mar i de cara al mar. Les platges de la comarca eren els centres de l´activitat nàutica i pesquera. En alguns municipis hi predominaven els pescadors, en altres els navegants i els mariners o bé els estudis de pilots o les mestrances. Les platges eren ocupades per les barques de pesca que estenien les seves xarxes al sol o pels mestres d´aixa que, amb la seva activitat frenètica construïen vaixells que, fins hi tot, feien la ruta cap a Amèrica.

La platja era el centre neuràlgic i en ella es produïa bona part de l´activitat econòmica dels municipis. Poc a poc aquest petit univers va anar desapareixent i les platges van quedar pràcticament arraconades.

El traçat de la línia fèrria va acabar amb el cabotatge, fins aquell moment una activitat econòmica importantíssima. La pròpia via del tren, arran de costa, va convertir-se en el primer mur que separa la platja dels municipis. Ven aviat apareix un segon mur, en aquest cas, la carretera nacional. La construcció d´aquestes infraestructures representen també la primera ocupació d´una part de l´espai que, fins aquell moment ocupaven les platges i es va iniciar una desconnexió entre la comarca i la seva franja costanera.

imatge2

El Maresme és una franja litoral estreta que hauria de viure “de cara al mar”

La industria turística va provocar el gran canvi en els usos de les platges. Aquestes, un cop finiquitada l´activitat nàutica van passar a ser la “gallina dels d´ous d´or” per un sector miop que només es fixava en els guanys immediats.

Aquesta desconnexió entre els municipis i el litoral porta irremediablement al seu desconeixement per part de la majoria de la població. A aquetes barreres físiques s´hi afegeix però, una “barrera mental” que la majoria dels habitants del Maresme porten incorporada i que els ha fet viure durant molts anys d´esquena al mar. Durant molts anys els oficis del mar van ser considerats de segona, especialment els pescadors.

Entre els estudiosos, només existia la serralada litoral. Les platges i els fons marins eren sistemàticament obviats. A ningú li importava, per exemple, que davant de la costa de Mataró hi hagués un dels alguers més ben conservats del país.

Per una comarca com el Maresme, la franja litoral hauria de ser considerada com el seu gran espai verd (o blau) comú per a tots els seus habitants. Lluny d´això, s´ha anat artificialitzant cada vegada més i s´hi ha anat col•locant edificacions i infraestructures innecessàries que ara amb els darrers temporals ens recorden la llei del mar.

Avui, els alcaldes reclamen accions immediates a l´administració per tal de solucionar els seus capricis. Continuen tenint la seva mirada desenfocada de la veritable realitat. I, és que, som de mar?

Exvots mariners, veritables mostres de cultura popular

Publicat el per
5

Un exvot és una ofrena feta a una divinitat en senyal d’agraïment i en compliment d’un vot o en recordança d’un benefici rebut. Consisteix en un objecte que es penja a la paret o al sostre del temple o capella on es venera aquell sant. De fet d´exvots n´hi ha de moltes menes però uns dels més interessants són els exvots de temàtica marítima i marinera.

Aquests eren ofrenes fetes pels pescadors o el mariners beneficiats del “miracle” al sant o a la verge al qual retien devoció en compliment de la promesa feta, normalment relacionada amb la seva intercessió davant d´un tràngol, d´un temporal o bé d´un naufragi. Els navegants quan es trobaven de sobte amb un tràngol inesperat feien la prometença d´oferir un exvot al sant o mare de déu venerada per ells si sortien sans i estalvis d´aquella situació compromesa.

20161228_132017

Ermita de la Mare de Déu de l´esperança a Blanes, conté una interessant col.lecció d´exvots

Normalment l´exvot consistia en la maqueta de l’embarcació en qüestió i aquesta es penjava al sostre de la capella en record del benefici rebut i de la prometença dels afectats. Un bon exemple d´aquest tipus de present és la Coca de Mataró del S.XV.

Malgrat que les maquetes són la forma més popular dels exvots mariners també existeixen retaules policromats que fan el mateix efecte. En aquest cas el gravat il·lustra la penalitat que va acompanyada d´un petit text descriptiu.

En els exvots policromats s´hi poden distingir sempre tres àrees: l’espai diví, situat a la part superior en el qual hi ha la representació de la divinitat, del sant o de la mare de Déu. L´espai humà, que ocupa la major part del retaule i és on s´hi representa el motiu de la prometença, normalment una tempesta. Finalment l´espai escrit, normalment a la part inferior del retaule, on està escrita l´explicació del fet.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El sostre del´ermita de Santa Cristina a Lloret està farcit d´exvots

A l´ermita de la mare de Déu de la Cisa a Premià de dalt hi havia una de les col·leccions d´exvots més importats de casa nostra. Avui, bona part d´ells s´exposen al Museu Marítim de Barcelona. Al Museu d´Arenys de Mar, es conserva una interessant col·lecció d´aquestes peces entre retaules i maquetes de vaixell que provenen de l´ermita del Mont Calvari de la mateixa població. En un d´ells es llegeix: : “Lo patro Domingo Calvet De Barcelona havent corregut gran tormenta ab sa barca de palangre plena d’aigua de 15 fins a 118 sobre de 1761 invocant a SIpa de Monticalvari fou librat ab dos mariners no haventse portantse altrse un cop de mar. En la llanxa del patró Joseph Casa de Arenys que los porta al port de Salou ya Barna”

arenys-5ev2475_0

Exvot amb la imatge d’un salvament marítim (1761) amb els tres espais característics d´aquestes obres. Conservat al Museu d´Arenys. Foto: Museu d´Arenys

La tradició dels exvots ha desaparegut per complert. Fa uns anys, era freqüent de trobar aquestes ofrenes a les ermites a la nostra costa. Avui, amb els avenços tecnològics sobre la predicció meteorologia s´ha perdut en bona mesura la impressibilitat del mar i en conseqüència, aquesta tradició i els exvots conservats fins avui s´han convertit en veritables peces de museu.

En algunes ermites marineres de la nostra costa encara es conserven aquests tresors fruit de la devoció popular. Així a Santa Cristina a Lloret, a Sant Simó a Mataró, a la Mare de Déu de l´Esperança i al Vilar de Blanes o a la Cisa a Premià de Dalt entre d´altres, encara podem admirar aquestes joies de la cultura popular.