Els caladors del Maresme

Els bous o quillats són els que pesquen als caladors

Els bous o quillats són els que pesquen als caladors

Un calador és la regió del fons marí on normalment feinegen les embarcacions que realitzen pesqueres bentòniques o demersals. Quan es parla de caladors, es mencionen els indrets on treballen els bous o quillats, malgrat que també altres modalitats de pesca (tresmall, palangre,…) tenen els seus llocs preferits a l’hora de calar els paranys. En aquests altres casos, el que es busca són barres i altres accidents on l´art de bou no pot treballar i que permeten obtenir el màxim rendiment de la pesquera.

L’orografia del fons, els corrents marins predominants i les preferències de les especies són factors a tenir en compte a l’hora de determinar un calador.

Els principals caladors de la marina del Maresme són coneguts pels pescadors des de molt antic, i sovint la seva localització ha anat passant a través de generacions. Per tal de situar-se correctament sobre el calador escollit, cal conèixer les senyes que el determinen i tenir molta experiència. La localització es feia, fins que la tecnologia no es va imposar, d’una manera manual fent enfilacions entre dos punts de referència situats a la costa.

Topografia dels  canyons submarins. Font Generaltat de Catalunya

Topografia dels canyons submarins. Font Generaltat de Catalunya

La gran majoria de caladors d’arrossegament estan situats als límits de la plataforma continental i en el seu talús o en els canyons submarins com ara el canyó de Blanes i els diversos petits canyons que hi ha davant la costa del Maresme i Barcelona. La poca selectivitat de l’art de bou fa que en els caladors d’arrossegament es capturi un nombre elevat d’espècies diverses. Malgrat tot, quan “van a la gamba” agafen només representants d’aquesta espècie de crustaci..

Principals caladors de la comarca del Maresme

Alguns dels caladors més importants de la costa central catalana, així com les senyes per tal de localitzar-los, es descriuen al treball La pesca en España (1) Cataluña de C. Bas, E. Morales, M. Rubió que es va publicar l’any 1955.

caladors002

Els caladors del Maresme segons el treball de . C. Bas, E. Morales, M. Rubió, C.S.I.C. Patronato Juan de la Cierva. 1955.

A tall d’exemple, es pot anomenar el que diuen els esmentats autors d’algun d’aquests caladors.

ELS CAPETS*: comença aquest calador relativament a prop de terra, en el creuament de les enfi1acions de Sant Joan de Blanes i Sant Miquel de Solterra amb el burragot petit i el far de Tossa. La profunditat és de 55 braces i el fons és de fang.

ROCASSA*: aquest calador segueix el marge del canyó de Blanes. Es cala l’art quan Can Pola s’enfila amb el far de Tossa i Sant Joan de Blanes amb Sant Miquel de Solterra. Es pesca entre 200 i 300 braces i el fons és fangós.

EL FILAN*: s’inicia aquest calador a gran profunditat en el creuament de les enfilacions de Sant Llorenç amb el Sot i l’extrem del Montseny amb el punt més elevat del Filan, situat a ponent d’Arenys. El fons és de fang i es pesquen especies de profunditat.

LA CARRANA*: l’enfilació que marca el rumb del calador és la formada per Sant Joan de Blanes amb els turons de darrera. La profunditat al començar la calada és de 180 braces. Continuant a llevant es segueix l’enfilació de Montseny xic amb la part de llevant de Can Frígols, on hi ha nombrosos cecs que deuen ser la continuació de les rieres del Maresme. En aquest calador es pesca sobretot gamba, escamarla i maire.

* Font: La pesca en España (1) Cataluña. C. Bas, E. Morales, M. Rubió, C.S.I.C. Patronato Juan de la Cierva. 1955.

La mare del lluç que no ho és

Micromesistius poutassou

La maire és un peix comú a les nsotres llotges i peixeteries

La maire (Micromesistius poutassou) es una espècie de la família dels gàdids (bacallà, bròtola, mòllera i afins). Rep també altres noms populars al llarg del nostre litoral, així igualment s’anomena lluça, llúcera, bacallaret, tabanc o mare del lluç. Malgrat aquest darrer, la maire i el lluç no són espècies emparentades, el nom es deu a que antigament es creia que la maire era realment la femella del lluç.

La maire és un peix de color gris blavós al dors, flancs platejats i ventre clar amb tonalitats argentes. El seu cos es fusiforme lleugerament comprimit lateralment i recobert de petites escates amb la línia lateral quasi rectilínia. Té tres aletes dorsals, la tercera més llarga que les altres dues i dues aletes anals, la primera molt més llarga. Els ulls de la maire són grossos i ocupen la pràctica totalitat del cap. I el seu rostre presenta la mandíbula inferior una mica més llarga que la superior. La seva talla mitjana oscil•la al voltant dels 25 cm, però sovint pot arribar als 40 cm.

maire

maire o mare del lluç

La maire és una espècie típica dels fons. Pot arribar a trobar-se fins als 3000 m malgrat que viu sobretot, entre els 100 i els 500m on forma grans moles. Aquesta espècie, com molts altres peixos, és molt més activa durant la nit. De dia roman molt a prop dels fons i en la fosca puja a aigües superficials a la recerca d’aliment. La reproducció té lloc a l´hivern i acaba a la primavera. La fecundació és externa i te lloc als límits de la plataforma continental. Els alevins viuen molt més a prop de la costa que els adults en ambients pelàgics, queden a resguard dels efectes de l’art de bou i funcionen com a reservori d´stock per aquesta espècie. El seu règim alimentari està compost bàsicament per peixets i petits crustacis.

La maire és una de les espècies més importants, pel que fa al volum de les seves captures, de les que es pesquen a la nostra costa. La seva carn es blanca, tova i difícil de conservar. Es per aquest motiu que es tracta d’un peix relativament poc apreciat a les llotges, a les peixateries i entre els consumidors. S’agafa quasi exclusivament amb l’art de bou i sol presentar uns màxims durant els mesos d’hivern.

garfic2kg_maire

Esquema1: Captures de maire als ports de Catalunya en el 2012. Font: Generalitat de Catalunya

El gran quantitat d’excedent d’aquesta espècie en determinats períodes ha portat a la paradoxa que el preu de sortida en llotja era tant baix que als pescadors no els compensava agafar-ne i tota la maire capturada era descartada i retornada al mar. En alguns casos, sobretot a l’Atlàntic, les seves captures es destinen únicament a fabricar farina per engreixar peixos de granja. Un exemple més de la irracionalitat de la pesca i dels mals hàbits de consum de peix a casa nostra.

maire-gràfic1

Esquema 2: Les captures d’aquesta espècie presenten alts i baixos. Sembla ser que segueixen un patró de dos o tres anys amb màximes seguits de dos o tres amb mínims. Font: Generalitat de Catalunya

La maire és un peix molt comú a les peixateries i el seu baix preu la fan del tot recomanable. Es pot cuinar de diverses maneres però el més comú és fer-les arrebossades. També s´en poden fer croquetes o bé fer-ne suquet.

No és això…

Sóc del parer que les activitats del primer sector s’han potenciar i ajudar per a assegurar-les per a futures generacions. El cas de la pagesia és molt clar, aquí a més de la pròpia feina productiva, el pagès juga un paper de primer ordre en l’ordenació i modelació del paisatge.

F1000047

La pesca artesanal supossa el 80% de la flota i el 20% de les captures de les nostres llotges

En el cas de la pesca, hauria de succeir una cosa semblant i de manera bastant incipient apareixen idees que poden ajudar a assegurar la continuïtat del sector en un mar com es la Mediterrània.

F1000041

El futur de la pesca a la Mediterrània passa per potenciar les pesqueres artesanals

El que està fora de tota lògica és que una activitat recol•lectora, com les que feien els primers homínids durant el paleolític, faci servir elements tecnològics de primer ordre propis d’una societat moderna del s. XXI. En aquest sentit, polítiques com ara la subvenció del gasoil només suposa que s’inverteixi en augmentar la potencia dels motors i en conseqüència que augmenti la sobreexplotació dels caladors. Actuacions d’aquest tipus només serveix per a resoldre urgències a curt termini però són del tot catastròfiques a mig i llarg termini i només s’aconsegueix mantenir els guanys a costat d’invertir en esforç. A més, els pescadors artesanals, molt més respectuosos i selectius pel que fa a les seves captures, veuen com la seva feina corre perill de desaparèixer.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Qillats d´arrossegament al port de Blanes

Aquestes actuacions  acaben afavorint la sobreexplotació pesquera i en conseqüència els danys ecològics sobre els ambients marins. En aquest sentit cal recordar, que segons la llei, la potència màxima autoritzada pels quillats d’arrossegament es de 500 cv i es de domini públic que la gran majoria dels quillats que feinegen per la nostra costa treballa amb motors de més de 1000 cv i fins hi tot n’hi ha amb motors de fins a 3000 cv. Amb la subvenció del gasoil, l’administració està invertint en afavorir la potència dels motors. Si avui mateix el Seprona es dediqués a controlar la potencia dels motors de la mateixa forma que ho fa amb la pesca d’immadurs, us asseguro que molt pocs quillats sortirien de port.

009

L¨arrossegament o art de bou és un sistema de pesca del tot incompatible pels danys que produeix sobre els fons

Hem de tenir molt present que en un mar tant poc productiu com es la Mediterrània, la pesca com a activitat industrial no hi té cabuda i caldria dedicar tots els esforços en la potenciació de la pesca artesanal.

Si volem continuar trobat pescadors a les nostres platges i ports i pesca als nostres caladors, calen actuacions més contundents. Caldria parlar de reconversió del sector i això passa per:

1. Reduir de la flota d’arrossegament únicament a aquelles barques de fins a 500 cv.
2. Potenciar de les pesqueres tradicionals (tresmall, soltes, palangre, nanses, cadups,…)
3. Realitzar parades biològiques més generalitzades.
4. Establir àrees marines protegides realment significatives.
5. Crear àrees de custodia entre els propis pescadors i la comunitat científica.
6. Donar un valor afegit al peix “de proximitat”.
7. Canviar els hàbits de consum de peix entre la població.
8. Eliminar els intermediaris del procés de comercialització del peix.

El que sí que estic del tot segur és que aquesta entrada no agradarà gens al nostre sector pesquer, dominat sobretot pels armadors dels grans quillats d’arrossegament que dia rere dia, “llauren” el fons marí. Però això és una altre històriademar.

La lluenta, o allò que no s’hauria de repetir

Quan pensem en l’exhauriment dels recursos pesquers, el primer que en ve al cap es la situació en que es troben espècies com la tonyina vermella degut a la pressió a la que es veu sotmesa per la flota multinacional que les que la capturen sense aturador. Però com passa sovint, a nivell molt més local, han succeït episodis semblants i que fins hi tot han arribat al col•lapse de l’espècie.
Aquest és el cas de la petxina lluent (Callista Chione) a la costa del Maresme. Aquest exemple hauria de estar en tots els manuals de males practiques de gestió com a model d’allò que no s’hauria de repetir mai més.

013

Les captures de petxina lluent eren quantioses i sembalva que mai s´esgotarien

Al llarg les darreres dècades del passat segle els pescadors bàsicament, d´Arenys i alguns de Blanes i de Mataró, van començar a explotar el banc de petxina lluent que hi havia als fons sorrencs de la comarca del Maresme, especialment entre el Masnou i Blanes. El recurs, prometia ser una “mina d’or” i fins hi tot es van organitzar en cooperativa per vetllar pel bon funcionament de l’explotació i per regular-ne les captures. En molts pocs anys la flota de “petxinaires”, nom amb que es coneixen aquests pescadors, va aconseguir exhaurir el recurs. A més es dona la paradoxa que aquest tipus de pesquera estava legislada directament pel govern català (ordre 28 gener de 1988. DOGC 952 de 15/02/88) i a més, l’any 1999 els petxinaires van rebre el guardó per part de la Generalitat en reconeixement a la seva feina.

En descàrrec sobre els petxinaires, el que també es cert, és que les diverses regeneracions de platges que s’han anat fent a la comarca no van ajudar gens a aquesta activitat pesquera i ja en la primera actuació feta l’any 1986 entre Montgat i Premià de mar, la draga va produir un impacte ambiental enorme sobre “Els Colls”, el calador més productiu d’aquest mol•lusc.

Les regeneracions de platges van acabar amb els bancs de petina lluent

Les regeneracions de platges van acabar amb els bancs de petina lluent

Sigui com sigui, el que no es va fer per cap de les dues bandes han estat estudis científics sobre el recurs,  la seva capacitat de renovació o l´impacte real que produïa l’extracció de sorres sobre les comunitats bentòniques sorrenques.

El sistema de pesca consistia en arrossegar pels fons sorrencs d´entre 6 a 20 m unes gàbies metàl•liques que actuen com a rastell i que agafen tot allò que es posa al seu davant. Cadascuna de les barques arrossegava alhora quatre gàbies i en alguns cassos es feia per sobre els límits dels alguers en un intent d’obtenir el màxim rendiment de la pesca.

Ara les gàbies estant amuntegades en el port sense cap us

Ara les gàbies estant amuntegades en el port sense cap us

La captura estava formada quasi exclusivament per petxina lluent, malgrat que també s’agafaven d’altres espècies de bivalves com la petxina blanca (Mactra corallina), el petxinot (Glycimeris glycmeris), l’escopinya gravada (Venus casina) o la petxina saltarina (Laevicardium crassum) entre d’altres. Abans de l’exhauriment de la lluenta, hi va haver un primer senyal d’avís quan es va deixar de pescar, de cop i volta, la petxina blanca, la segona en importància pel que feia a les captures.

La petxina lluent, també anomenada lluenta o petxinot de sang, és un bivalve amb una closca bastant robusta i un esculpit molt poc visible i concèntric que alterna diferents tonalitats de roig argilós. El cos té un peu musculós d’un color roig intens que funciona com a òrgan excavador. Viu enterrada en fons sorrencs a poca profunditat i sovint rodejant els alguers.

Avui només una barca feienaj des del port d´Arensy

Avui només una barca feineja des del port d´Arenys

Ara, amb el recurs pràcticament exhaurit, només una única barca encara surt des d´Arenys amb gàbies, ho fa però per capturar cuc d’esquer pels pescadors de canya.

Abans dels GPS,… Les senyes

Molt abans de l’aparició dels sistemes electrònics de localització per satèl•lit, els pescadors utilitzaven les senyes per arribar als bons llocs de pesca. Els caladors eren coneguts a la perfecció pels pescadors de la mateixa manera que nosaltres som capaços d’identificar el relleu terrestre. Avui, amb la generalització dels sistemes GPS, tot aquest patrimoni que està al voltant de les senyes i de les enfilacions, i que s’ha anat transmeten generació rere generació, corre perill de desaparèixer.

Per a conèixer la situació d’un vaixell en el mar s’han de prendre dues enfilacions sobre la costa. El vèrtex que formen les dues enfilacions és la situació en que ens trobem.

Per a conèixer la situació d’un vaixell en el mar s’han de prendre dues enfilacions sobre la costa. El vèrtex que formen les dues enfilacions és la situació en que ens trobem.

Les senyes no són res més que un sistema d’orientació per enfilació. Consisteix en traçar un triangle entre dos punts de la costa separats entre sí. La primera enfilació es marca sobre la perpendicular del vaixell i l’altre sobre un punt allunyat del primer. El vèrtex que forma l’angle entre aquestes dues línies és la situació sobre la que es troba l’embarcació. Per assegurar la posició, cadascun dels punts es prenia per enfilació, es a dir, posant en línia dos referències de la costa. Quan les enfilacions dels dos punts coincidien, volia dir que es trobàvem exactament sobre el lloc on s’havien pres les senyes sense cap marge d’error.
Per prendre les enfilacions s’havien d’agafar punts de la costa que es distingissin bé des de mar: campanars, torres de vigilància, edificis, fars, arbres, masos i muntanyes i turons. En aquest sentit, el topònim Montseny, documentat des del segle IX, prové de “Montis signi”, es a dir mont senya.

La talaia del Montseny ha estat des de sempre una molt bona senya pels navegants. El topònim “Montseny” ve precisament d’aquest  fet.

La talaia del Montseny ha estat des de sempre una molt bona senya pels navegants. El topònim “Montseny” ve precisament d’aquest fet.

Els pescadors tenien tant incorporat l’hàbit de prendre senyes que n’agafaven fins hi tot de forma inconscient. N’hi havia que les coneixia tothom, d’altres eren un dels secrets més ben guardats i la seva transmissió passava de pares a fills tanmateix com a un tresor familiar.

Un dels inconvenients amb que es trobaven a l’hora de prendre senyes era que sovint es feien servir cases de la línia de costa per a fer l’enfilació i amb els pas dels anys, algunes d’aquestes referències han estat enderrocades. A Mataró, per exemple, hi havia Can Maitanquis que era utilitzat sovint per a prendre enfilacions, avui aquesta casa ha estat enderrocada i el solar reconvertit en una zona blava. En el mateix sentit, algunes edificacions més recents han estat incorporades en l’univers de les senyes dels pescadors, així l’edifici de la Torre Maresme amb el rètol lluminós de la guardiola i l’espiga va ser utilitzat com a una molt bona senya pels pescadors de Mataró durant molts anys.

Els punts de la costa que es distingeixen bé des de mar han estat utilitzats com a senyes. En aquesta foto de Canet: el campanar, la misericòrdia, l’estació, pedra castell, la creu,...

Els punts de la costa que es distingeixen bé des de mar han estat utilitzats com a senyes. En aquesta foto de Canet: el campanar, la misericòrdia, l’estació, pedra castell, la creu,…

Dins del món de la pesca el veritables “reis” eren els nansers i els palangrers que havien d’afinar fins al mil•límetre per a calar els ormeigs sobre el punt precís i assegurar-se així una bona captura. Tant en un cas com en l’altre, si volien fer un bon jornal, havien de calar el parany sobre de les petites barres rocoses riques en peix de bona qualitat. En aquest cas es prenien com a senyes elements tant imperceptibles com la xemeneia d’un mas, algun arbre com el Pi del Soldat a Sant Pol o bé el disc de senyalització del tren que hi havia abans d’entrar a l’estació de Sant Pol. En canvi, entre els pescadors que anaven a l’art de bou, la exactitud no havia de ser tant precisa i es prenien com a senyes accidents geogràfics visibles a grans distàncies.
A continuació es detallen algunes de les senyes que feien servir sobretot els pescadors de Sant Pol i d´Arenys. S’han separat les senyes de primer terme de les de segon terme. Així a primera línia hi havia: la Farola de Calella, Can Venanci (casa del guardaagulles a Sant Pol), el Moli Vermell (a la platja de la Murtra a Sant Pol), les Aigües del Farell (rial de Sant Pol), L`metralladora (el Búnquer de Sant Pol), Sant Pau, el Camposanto (cementiri de Sant Pol), la Torre de la Martina ( xalet de Sant Pol), la Casablanca (a les roques blanques a Canet), els Padres (convent de Canet), la Misercordia (a Canet), el campanar de Canet, la Puntaire (edifici d´Arenys), el Portinyol (a Arenys),… I en segon terme destaquem: el Turó de Grimola (al Montnegre), el Montalt o Tres Turons, el Turó del Mig (al Montalt), el Turó Negre o de Vila Negre (al Montalt), la Telefonista (al Montnegre), el Turó Gros (al Montnegre), la Creu de Canet, Santa Florentina (a Canet) o el Castell de Palafolls entre d’altres.

Una regata tràgica

Un dels fets més luctuosos en la història nàutica recent d´Arenys és la regata que va tenir lloc el 11 d’octubre de 1970 en la qual van perdre la vida vuit navegants i es van enfonsar tres embarcacions. Es tractava d’una regata organitzada el Club Nàutic entre Arenys i Blanes.

Segons alguns testimonis, després d’uns dies d’inestabilitat meteorològica, el dissabte abans de la regata el contramestre del club nàutic es va posar en contacte amb els pescadors de la confraria per conèixer el seu punt de vista sobre la conveniència o no de suspendre la regata ja que el temps era insegur i no semblava que s’albirés cap millora per l’endemà. Aquell dia els pescadors de bou van arribar abans d’hora a port, en bona mesura a causa de les manifestacions de l’entrada de vent de llevant. Sembla ser que des de la confraria es va desaconsellar la realització de la regata. De totes formes, en la nota de premsa que el club nàutic va emetre amb data a 14 d’octubre, aquesta informació es contradiu. Sigui com sigui, a la reunió de patrons es va decidir tirar endavant amb la regata adduint l’experiència i preparació de les tripulacions i de les embarcacions.

llevant

En les llevantades el vent té un ampli recorregut sobre la massa d´aigua i això provoca temporals marítims importants

Els episodis de llevant a la costa central es caracteritzen per temporals importants. El vent, al venir de mar, té un ampli recorregut sobre la massa d’aigua que va acumulant energia i quan arriba a la costa on la fondària es menor fa créixer les onades que trenquen des de bastant enfora.

Així el diumenge, a les 10 en punt, es va donar el tret de sortida a la regata. El dia, com els anteriors, s’havia llevat tapat, havia plogut una mica i l´estat de la mar era bo malgrat una mar de fons de component est de poc més de tres metres que seria empipadora mentre vingués de proa i que obligaria als patrons a extremar les precaucions per no quedar entravessats. En el moment de la sortida bufava Llevant força 3 – 4 de l’escala de Beaufort, es a dir, les condicions eren bones per a una regata de creuers. A més a més, el baròmetre començava a pujar i la previsió meteorològica preveia una millora en les condicions atmosfèriques a mesura que avançava la jornada.

La sortida la van prendre nou velers: el Raiton, el Xaloc, l´Stella maris, l´Avante II, l´Atthis, l´Ampurdanés, el Hutsler, el Simbad i l´Alegria. Als primers metres el Raiton abandona i a continuació plega el Xaloc després de ser sorprès per una onada a l’alçada de Canet. Tant un com l’altre viren i posem rumb a port per refugiar-se, cosa que aconsegueixen cap a les onze. A la bocana comencen a trencar les onades. El següent veler en deixar la regata és l´Stella maris que arriba a port una hora més tard. L´Stella maris té dificultats per entrar a port i ho aconsegueix finalment després de molts esforços. A partir d’aquest moment comença el drama.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El llevant va formar una barra de sorra just davant de la bocana del port on hi trencaven les ones amb força

Cap al migdia, i cansats fer bordos sense avançar pràcticament gens, deixen la regata l´Avante II i l´Atthis i unes hores més tard ho fa l´Ampurdanés. En aquell moment el vent bufa F4 i el rompent a la bocana és cada vegada més espectacular degut una la barra de sorra que s´ha dipositat arran de costa i on les onades trenquen de forma imponent. L´Avante IIaproa a ponent del port per poder fer la maniobra d’entrada i al davant de la musclera un primer cop de mar llença tres dels seus tripulants a l’aigua. El següent cop tomba el veler, li trenca el pal i el vaixell s´enfonsa davant de Caldes. El resultat final és de cinc mariners morts i tres tripulants rescatats. La mateixa sort té l´Atthis, després de diversos intents d’entrar a refugi del port, un cop de mar li trenca el timó i els seus dos tripulants es llencen a l´aigua i també s´ofeguen. El veler es arrossegat fins quedar avarat a la platja de Caldetes. Els cadàvers dels tripulants són trobats a les platges de Llavaneres i de Sant Simó a Mataró l’endemà. L´Ampurdanés veient les dificultats per les que passen els dos velers decideix allunyar-se de la costa i esperar a que baixí l´onatge. Aquesta decisió és la més assenyada de totes i denota el bon criteri del patró.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

A la musclera es van viure els moments més dramàtics

La resta velers: l´Alegria, el Simbad y el Hustler continuen amb normalitat i fan la virada a Blanes per retornar cap Arenys d´empopada. El primer en agafar la boia és l´Alegria. Quan estant a punt d’arribar a Arenys, cap a les quatre de la tarda, descarrega una forta tempesta. El primer és el Simbad que comença a realitzar l’arriscada maniobra d’entrada a port, cosa que aconsegueix amb moltes dificultats. Una forta onada fa bolcar el veler però l’embarcació retorna a la seva posició i aconsegueix el seu objectiu. Es dona la circumstància que els tripulants del Simbad portaven els arnesos de seguretat i cap d’ells es arrossegat cap a l’aigua. Quan el Hustler fa la mateixa maniobra, un cop de mar l´escora gairebé al límit i tres dels seus tripulants cauen a l´aigua. Un mor negat i la resta aconsegueix arribar a la platja de Caldes on són rescatats. L´Alegria vist els problemes dels seus companys decideix imitar a l´Ampurdanés i esperar unes hores mar endins a que baixés l’onatge.

La magnitud de la tragèdia va mobilitzar als pescadors de la confraria de Sant Elm que no van voler sortir degut a les males condicions que hi havia a la bocana del port. De totes formes, el mateix grup de pescadors es va organitzar i van anar fins a la musclera on van poder rescatar alguns dels nàufrags i cadàvers. La musclera va ser el lloc on es van viure els moments més dramàtics amb els velers naufragats, els tripulants a l’aigua, alguns encara vius i d’altres ja morts, l’equip de rescat format bàsicament per pescadors i curiosos que s’hi van apropar.

Diversos mitjans de comunicació es van fer ressò de la tragedia. LaGaceta Ilustrada en va ser un d´ells

Diversos mitjans de comunicació es van fer ressò de la tragedia. LaGaceta Ilustrada en va ser un d´ells

Paradoxalment el refugi del port va esdevenir un trampa mortal pels que van voler entrar. Si s´haguessin endinsat mar endins, com van fer l´Ampurdanès i l´Alegria i esperar que passes el tràngol probablement no s’hauria de lamentat cap víctima.
Diversos mitjans de comunicació de l’època es van fer ressò de la tragèdia (La Vanguardia, ABC, Mundo Deportivo,…). A més a més les revistes Yate y Motonautica nº 52 i Gaceta Ilustrada nº 733 va fer extensos reportatges.

Aranyes: el perill sota els nostres peus

Quan nedem en aigües litorals i pensem en éssers vius potencialment perillosos, el primer que ens ve al cap són els taurons. En aquest cas els representants mediterranis: la tintorera i el marraix són la versió més modesta del temible tauró blanc de Hollywood i des del punt de vista de perillositat no representen cap mena de risc en les nostres aigües costaneres . Malgrat tot, la costa mediterrània no està exempta d’espècies perilloses. Les picades de les aranyes, juntament amb la de les meduses, són els incidents derivats de la fauna marina més greus amb que ens podem trobar a les platges catalanes.

aranyaEn el cas de les aranyes, la majoria d’incidències es produeixen en trepitjar-les quan estan enterrades a la sorra de la platja o en desenganxar-les de l’ham o de la xarxa amb els quals han estat pescades.

Les aranyes són peixos allargassats i comprimits lateralment amb un coloració molt variable i sovint críptica. Normalment hi predominen els blancs i els grocs amb bandes obliqües més fosques especialment a la meitat dorsal del cos. Mesuren entre els 15 i els 50 cm de llarg

peix_aranya_juan_antonio_torres

L´aranya és un peix litoral d´ambients especialment sorrencs. Foto: Juan Antonio Torres

Les aranyes són espècies que es troben sobre diversos substrats: sorra, fang o grava i preferentment a la zona litoral entre els 2 i els 25 m de profunditat on hi viuen enterrades a l’aguait del pas d’alguna presa: sobretot petits invertebrats i alguns peixets. Sovint quan es senten amenaçades ataquen i això fa que cada any es donin casos de persones que han rebut fiblades d’aquest peix

Quan parlem d´aranyes ens referim a unes quantes espècies: l´aranya blanca (Trachinus draco), l´aranya fragata (Trachinus araneus), l´aranya de cap negre (Trachinus radiatus) i l´aranyó (Echiichthys vipera). La característica principal de totes elles i que alhora les fan uns peixos a tenir en compte, és la presència de radis espinosos a l’opercle i a la primera aleta dorsal que inoculen un potent verí d’efectes hemotòxics i neurotòxics. Aquest verí de és una barreja de proteïnes, mucopolisacàrids i enzims que produeix una intensa irritació local que pot arribar a provocar la necrosi. La toxina del verí de l’aranya, al igual que el de les escorpores, és termolàbil, això significa que es desactiva i perd efecte amb la calor, així, el millor remei en cas de picada, es posar una bossa amb aigua calenta en contacte amb la pell per neutralitzar els efectes i fer que la inflamació i el dolor es redueixin. El bany amb aigua calenta ha de durar almenys mitja hora.

aranya cap

Les espines de la primera aleta dorsal i la que té en l´opercle són les que inoculen verí

La picada causa dolor local molt intens a l´ instant. En algunes ocasions es tant fort que pot requerir anestesia local. En casos més greus el verí pot causar marejos, vòmits, sudoració, nàusees, lipotímies i fins hi tot aturades cardiorespiartòries i gangrena. En casos molt esporàdics inclús pot arribar a produir la mort. Sovint la ferida s’infecta i les molèsties locals poden persistir durant alguns mesos.

Trachinus_draco_1_L

L´aranya es pesca amb difrents arts de pesca.

Els pescadors, quan les capturen, les manipulen amb molta cura per evitar les punxades i un cop estabornides els hi tallen els radis verinosos i així és com les trobem als mercats. Es pesquen sobretot amb l’art de bou i xarxes de tresmall encara que també són abundants les captures amb palangre de fons. Els pescadors esportius les poden agafar quan van al curricà sobretot si hi duen força plom. Gastronòmicament no és una espècie molt apreciada malgrat que la seva carn es excel•lent i sovint es reserva per a fer sopes i fumets.

L´herba màgica

El fonoll marí, (Crithum maritimum) és una planta típica del litoral rocós que viu bé sobre penya segats fins gairebé on arriben els esquitxos de les onades. Creix també en ambients més sorrencs o de còdols ben a prop de la roca. El fonoll marí, és l’espècie més freqüent als roquissars litorals de la nostra costa. Malgrat el seu nom, l’única cosa que l’emparenta amb el fonoll “terrestre” (Foeniculum vulgare) és el seu aspecte i en especial la seva inflorescència en forma d’umbel•la .

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Tant el fonoll, com el fonoll marí presenten inflorescències en forma d´umbel·la

Com la majoria de plantes típiques del litoral presenta una sèrie d’adaptacions per a sobreviure un ambient tant inhòspit. En aquest cas, la planta té les fulles crasses (carnoses) i glauques (clares).

És una planta rica en iode, brom i d’altres sals minerals. Té una concentració en àcid ascòrbic (vitamina C) molt elevada, raó per la qual ha passat a la història com a una planta antiescorbútica, que formava part de la dieta dels navegants transoceànics.

El fonoll marí és aperitiu, diürètic i tònic. Les seves tiges i fulles són molt aromàtiques i s’utilitzen en la preparació d’olives en adob i també en la salaó d’anxoves.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

És excel·lent acompanyant tot tipus d´amanides

A Ses Illes, el fonoll marí es molt apreciat i es consumeix de manera habitual conservat en vinagre. Es fa servir per acompanyar el pa amb oli, les amanides i fins hi tot algun peix al forn. A les Balears, aquesta planta està protegida pel govern des del 2005 per evitar la seva sobreexplotació i es necessita una autorització per collir-la. Malgrat tot hi ha nombrosos furtius que es salten la llei i que estant duent aquesta espècie a uns nivells força preocupants. La demanda del mercat per aquest producte cada dia és més elevat i fa que hi hagi empreses especialitzades en la seva preparació i conservació.

fonoll_mari

Des de Mallorca, el fonoll marí es comercialitza a altres indrets del món.

La fama del fonoll marí s’ha escampat des de Mallorca a altres indrets on el producte es considerat com una “delicatessen”. A la Gran Bretanya i especialment a Alemanya, el meerfenchel, nom amb que es coneix aquesta planta, cada vegada és més conegut. Fins hi tot el prestigiós Der Spiegel, l’anomena “l´herba màgica de Mallorca”.

La millor època per a la seva recol•lecció són els mesos de maig i juny, quan la planta està en optimes condicions. La preparació del fonoll marí passa per deixar els brots tendres en aigua i sal durant un mes, a continuació es col•loquen en recipients amb vinagre durant un altre mes.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Fonoll marí a la Musclera (Arenys de mar)

A Arenys de mar, el fonoll marí és una planta abundant a la musclera, això sí, si voleu aplegar alguns brots haureu de ser molt curosos.

Històriademar i d´Espriu

“Un petit poble de mar, amb pols i vent i mosques. I encara hi havia alguns pescadors. A la platja, gussis, comptades palangreres, coves i xarxes, dones que les adobaven, deixalles de peix”
(El Doctor Rip)

Les històriesdemar en l´homenatge a Espriu

Les històriesdemar en l´homenatge a Espriu

Salvador Espriu reprodueix en la seva obra el paisatge, els costums, els oficis i les personatges d’Arenys de Mar, la mítica Sinera, el seu univers particular. Evidentment tots els aspectes d’aquell Arenys del passat relacionats amb el mar, la pesca i la navegació, també han tingut cabuda en la seva magnifica obra.

Per a fer més entenedora aquesta entrada he agrupat els textos del poeta en els següents apartats: mestrances, palers i avarada a la platja, pescadors i la pesca, temporals i el port.

– Mestrances
La construcció de vaixells va ser des del s. XVIII l’ofici de mar més important a Arenys de mar. A les mestrances de les platges de Sinera es van construir nombroses naus, algunes d’elles feren la cursa cap a Amèrica. Aquesta activitat va perdurar fins als anys 50 del s XIX.
En el següents passatges de “Laia”, Espriu fa una magistral descripció de l’ambient que es vivia en una de les nombroses mestrances de la vila: colors, olors, sons, textures que formen part d’aquest “univers” de platja.

“Sota la vela de les mestrança, les carcasses de dues barques a mig fer. Barrejades amb fustes, serres, garlopes, gúbies i aixes. A la sorra, empastifats de pega,els troncs serrats, quadernes, medissos, estameneres, barrines de Sant Elm i gafes. Al fons, el tranquil brandar de la mar ampla. Grups de pescadors que endegaven ormeigs, grinyolar de serres de cavall i pollines, deixalles de peix podrit que les mosques es menjaven. Enlluernament i esvoranc de la llum en la calç de les cases. Un perol fumejant de quitrà i resina de pi, mànecs de canya per a la llanada, estopa, encenalls i pots de pintura. Dominant-ho tot, la veu del vell Vilà dirigint el treball de la mestrança”
(Laia XII La Mestrança)

“S’ajupí i amb un cordill mullat de magra i aigua començà a dibuixar la silueta d’una quilla. De mica en mica, els homes anaven marxant. El sol queia de ple a ple damunt la vela de la mestrança.”
(Laia XII La Mestrança)

Al discurs final de la “Primera història d’Esther” l’Altíssim fa una pregaria per a tota la “gent de Sinera” i evidentment hi inclou els diferents oficis de mar.

“…No oblideu tampoc els Torres, que anaren i vingueren a través dels cinc oceans, i els altres pilots i mercaders que els emularen. I els pescadors confrares de Sant Elm i els calafats i mestres d’aixa de les antigues mestrances…”
(Primera història d´Esther)

-Palers i avarada a la platja
Els palers eren les persones que s’encarregaven d’avarar els bots i les barques. Per a facilitar els seu desplaçament “en terra” feien servir pals untats amb sèu que es col•locaven perpendiculars a la nau. Per sobre d’ells la barca lliscava a força de braços. La fusa és el període final de la avarada durant el qual un cap de la nau ja sura mentre l’altre encara és a terra i acaba quan la nau queda del tot ensurada.

A la fusa,
pels pals enseuats,
les barques varen lliscar
(D’una vella i encerclada terra, X. Els camins de mar. L’Alguer)

“Recordo amb detall cases i carrers del meu poble, vinyes, turons, rials, barques a la fusa. Sempre les recordo just en ser varades”
(Doctor Rip)

Familia de Pescadors a Arenys de mar

Familia de Pescadors a Arenys de mar

-Pescadors i la pesca
Arenys sempre ha estat més un poble de navegants i mariners que no pas de pescadors. La pesca a Arenys comença a prendre importància arran de la construcció del seu port, malgrat això, a la majoria de platges dels pobles costaners del Maresme hi havia una forta activitat pesquera.

Els sardinals van ser fins als anys 50 el principal art de pesca que es feia servir a les platges de la costa central i, evidentment, l’obra d’Espriu conté diverses referències a aquest art de pesca.

Si surts a sardinals,
veuràs potser
Moles brollar
(D’una vella i encerclada terra, X. Els camins de mar. L’Alguer)

Les sardinaleres solien sortir abans de la posta de sol per calar “a la prima” i abans de la seva sortida per calar “a l’alba”, així les captures eren millors.

Surt el vent de mar,
ara que vespreja,
cap a sardinals.

La fusa del vent
entelà de boires
tot l’esguard del cel

Amb els primers grills
juguen a cucorna
Els ulls de la nit
(Llibre de Sinera, XIII)

A vela o vogant, les barques feien proa fins als caladors. Un cop allí es calaven els ormeigs i els assenyalaven amb els galls.

“Mentrestant, les barques es fonien, totes juntes en l´horitzó i de mica en mica s’anaven separant. Els patrons es desitjaven bona sort i ordenaven que es calessin els ormeigs, ormeigs de jonc i murtra, ormeigs de malla. Assenyalaven amb galls i trincoles els llocs on quedaven els arts de pescar”
(Laia XXI El Xaloc)

“Al seu davant, l’Esteve s’afanyava a plegar la vela, lligant-la amb els botafions, i començà a parar els ormeigs, que ja tardejava i calia enllestir la pesca”
(Laia V Pesca)

L’ormeig romania calat un temps, normalment d´un dia per l´altre. Passat aquest període arribava el moment de llevar-lo. Aquest era l´instant més màgic de tota la jornada de

“Aleshores l´Esteve retirà de les fondàries nanses, garbitanes i morrenells, amb abundor de mòlleres, de sèpies i de pagells, de rogers i bogues. La barca balancejava, aixafada pel pes del peix, enlluernadora de lluïssor d´escates. L´Esteve hissà veles. Fins a ell pujà l´ofec d´aquelles humils vides. Assegurà, satisfet.
-Bona pesca.”
(Laia V Pesca)

Un cop llevat l’art i amb el peix a coberta, sense perdre ni un instant, les barques feien proa cap a casa per arribar primers i vendre a millor preu.

“La barca avançava molt ràpida i trencava amb soroll la solitud del mar. Quedaven endarrera planasses i sapes. La barca vorejava els escull, fregava el perill de les seques i fugia del parany callat de les anquines. De sobte, la platja i la blancor del poble”
(Laia V Pesca)

Arribats a la platja, encara hi havia la feina feixuga de desmallar el peix i col•locar-lo en paneres. Un espectacle que, cada dia, atreia als veïns de Sinera.

“Tota la vila sortia a rebre la pesca. Desmallaven la sardina i emplenaven semals i paneres de llagostes, petarcs, lluços, congres, jodrioles, morenes, guiules.”
(Laia V Pesca)

Arenys de mar en el passat

Arenys de mar en el passat

-Temporals

Sense prediccions meteorològiques, sense poder-se comunicar entre ells, sense motors, els navegants i els pescadors eren sorpresos, de tant en tant pels temporals. Amb els primers signes d’un canvi sobtat de l’estat de la mar. Les barques iniciaven el retorn cap a les platges, algunes vegades no arribaven a temps.

“El mar s’aquietava, i les barques s’afanyaven a tornar. Evolucionaven amb les veles rissades i maniobraven sense treva, per esmorteir el xoc contrari del vent. Es distingien els colors: verd, blau, negre, mangra. Se les veia navegar amb precaució, com vencien les dificultats. Els pescadors vogaven a la cia, enfilaven freus i evitaven esculls i barres i passos perduts enmig de roques”
(Laia XXIII Tornada)

La força de les onades portava fis a la costa les restes d’algun naufragi.

“De mica en mica el mar escopia les despulles de la seva pressa. Arribaven desferres de quillats, sardinals, palangreres. Les barques s’anaven atansant. Una portava la quilla mig esbotzada, una altra mostrava una esquerda enorme. A moltes els faltava l’arbre, a totes els jocs de cordes i bossells.”
(Laia XXIII Tornada)

“El poble comptava les barques que no havien retornat: hi havia testimonis del naufragi de moltes.”
(Laia XXIII Tornada)

-El port

El port d’Arenys pren protagonisme als versos finals del Llibre de Sinera. En aquest cas l’arribada a port pot ser considerada com el final del camí.

Aigües tranquil•les, olioses, brutes.
Amen entrant a port, en aquet refugi,
molt a recer de la difícil mar.
Evitaré l’esglaiadora boia
que es mou entre deixalles davant.
Els ulls entreoberts miren fix i no veuen
la roda alta de proa, coronada
amb un inclinadíssim cap de mort.
Conec com s’acomplia tot el temps
de la navegació i el seu retorn,
mentre s’atansen a poc a poc vers la barca,
des de l’esclat de la llum aturada,
del clos silenci estant, llises parets del moll.
(Llibre de Sinera XXXIV)

Quatre a la banda,….!!!

Fins fa ben pocs anys la subhasta de peix que es feia a la llotja era un dels principals atractius turístics de viles marineres com Arenys de mar. El moment més esperat del dia era a mitja tarda, quan les barques, un cop arribades a port, començaven descarregar la captura de la jornada i la posaven a la venda d’una manera molt singular. Abans de la construcció del port i a moltes viles costaneres, la subhasta es feia a la mateixa platja i fins hi tot a peu de barca. A Arenys de mar, durant molts anys la subhasta es va fer davant de l’actual plaça Lloveras.

Abans de la construcció del port, a Arenys el rotllo es feia davant del balneari Lloveras

Abans de la construcció del port, a Arenys el rotllo es feia davant del balneari Lloveras

Un cop descarregat el peix, la mercaderia es disposava en safates de vímet que es deixaven a terra. La subhasta començava quan els compradors, sobretot peixaters de proximitat, formaven el rotllo al voltant de les caixes de peix i de l’encantador, què era l´encarregat de posar-lo a la venda “cantant” els preus dels diversos lots. La subhasta era sempre “a la baixa“. A partir d’un preu prefixat elevat, l’encantador l’anava disminuint fins que un dels compradors amb un crit l’aturava i es quedava amb la panera de peix al preu acordat.

A Mataró durant molts anys s´ha fet la subhasta de peix a peu de barques. Normalment es feia a la platja dsel callao

A Mataró durant molts anys s´ha fet la subhasta de peix a peu de barques. Normalment es feia a la platja del callao

Els valors es cantaven sempre en “duros” (cinc pessetes) o el que és el mateix, tres cèntims d’euro. A més, també es cantava “a bandes”. Cada banda corresponia a cent duros (gairebé tres euros). Així si l’encantador començava amb un preu de sortida en “tres a la banda” això volia dir que el preu màxim d’aquell lot eren tres cents duros (una mica més de nou euros) i a partir d’aquell moment l’anava baixant unitat a unitat. D’aquesta forma s’evitava cantar xifres massa llargues.

Per exemple, si l’encantador començava la subhasta amb 400 duros ( uns dotze euros) deia:

-Quatre a la banda!!!
I a continuació cantava els decimals.
-noranta-nou, noranta-vuit, noranta set, …, tres, dos, u!!!
abans d’arribar al zero i si ningú l’aturava, continuava.
-Tres a la banda!!!
I tot seguit un altre cop, les unitats.
-noranta-nou, noranta-vuit, noranta set,…
I així successivament fins que algú l’aturés amb un crit.
-Meeeeu!!!

El lot que es quedava el comprador era normalment el contingut de la caixa que prèviament havien estat pesada. Antigament, a més de les bandes, els encantadors feien servir com a unitat de pes la rova. Cada rova de peix corresponia aproximadament a uns 10 kg.

La llotja d´Arenys era el lloc on es feia la subhasta "cantada" fins a l´irrupció de la informàtica

La llotja d´Arenys era el lloc on es feia la subhasta “cantada” fins a l´irrupció de la informàtica

A partir de la dècada dels setanta, moltes de les llotges de pescadors es comencen a modernitzar i la subhasta “cantada” va desapareixent de manera progressiva de la mateixa forma que les subhastes a la platja.

Ara una cinta transportadora, uns comandaments a distància, uns ordinadors i unes pantalles digitals han substituït als “encantadors” i a la seva màgia. Els avanços tecnològics i la dèria per al control i la seguretat han fet que el que havia estat fins aquell moment una tradició oberta, que atreia gent d’arreu s’hagi convertit en un acte totalment mecanitzat i tancat.

Quan es subhastava el peix blau de les teranyines el sistema canvia un xic. En aquest cas la subhasta es fa al matí i la mercaderia es ven “a caixes”. Els compradors, habitualment un peixaters majoristes, compren “a l’engròs”, és a dir, un mateix comprador pot adquirir fàcilment tota la captura d’una mateixa barca. En aquest cas el preu es fixa segons la llei de l’oferta i de la demanda i segons el volum de les captures dels dies anteriors i la saturació dels mercats. Avui en dia amb els telèfons mòbils els armadors i els majoristes es posen en contacte entre ells i sovint tanquen els tractes abans de descarregar la mercaderia a port.

La subhasta de Montgat espera ser catalogada bé d´interés cultural

La subhasta de Montgat espera ser catalogada bé d´interés cultural

Un dels pocs llocs on encara es manté una subhasta “cantada” a la platja és Montgat. Allò que era molt comú fa molts pocs anys s’ha convertit ara en un fet anecdòtic que pretén ser catalogat com a bé patrimonial immaterial d’interès cultural pel mateix ajuntament de la vila. La subhasta té lloc cada migdia a la mateixa platja i el aquest cas, el públic pot adquirir les paneres de peix en venda. L’única diferència però està en que els preus, és clar, es canten en euros.