Arxiu d'etiquetes: arts menors

Els Sardinalers. Per Hipòlit Nadal i Mallol

Publicat el per
2

L´Anna E. Nadal, neta d´Hipolit Nadal ha fet arribar a aquest web un altre relat del seu avi inclòs en el recull “Algues: Proses Salobres”, publicat a Buenos Aires el 1918.  La narració  va ser escrita pocs anys més tard de la unificació gramatical feta per Pompeu Fabra i no s’adapta del tot a les normes gramaticals establertes. Per facilitar la comprenssió del text s´han fet  algunes esmenes  sense modificar el seu contingut i en tots els diàlegs s’ha respectat l´original.

Portada de

Portada de llibre on està inclòs aquest relat

Una forta llevantada havia remogut, la nit abans, les fondàries de la mar; una d’aquestes llevantades que tant anhelen els pescadors quan la reva malastruga els fa gastar enginy, força i energies, inútilment, però que han de suportar, vulgues o no, a despit del temps per allò de: “si avui no hi ha un cabot pot haver-hi demà barcada plena”.
El temps s’havia temperat força però encara la ressaga del llevant murmurava a la rompent de la costa i les aigües, malgrat no sentir-se ni el bleix d’un ventijol, movent-se compassat amb voluptuosa monotonia. Diverses franges groguenques, de groc fangós, les terbolaven fins a no deixar rastre de blavor en tot el que la vista assolia. Les fúries llevantines s’havien rabejat, fellonament, amb el ventre immens de la mar, furgant-li les entranyes; per´xò mostrava´s ara, rendida, extenuada, defallida…La lluita havia estat dura, cruel, despietada…Els llaguts que, a l’anunciar-se el violent temperi, foren conduïts a la força de braços i estacats arran de les cases, per por als cops equinoccials, eren varats ja, escues al mar, a punt per la llargada. Les quatre peces, encara molles, romanien estibades dessota el senó. Feia vuit dies que no havien estat esteses car ni una sola escata havia passat per ses malles. Els rems, ben ordenats al llarg de la bancada, semblava que enyoressin les mans habituals que els empunyaven; els estrops enseuats convenientment; els escàlems segurs i potents, tot a punt d’emprendre la ruta quotidiana interrompuda el jorn abans. Patrons i remitgers vers la miranda, que s’alça protegint la badia a l’entrada del port, feien via, llambregant de cua d’ull el curs del major astre esperant, estoicament, la venia d’aquest per a fer-se a la mar, puix quan ell s’enfonsa pel “Coll de Sant Genís” ixen les primeres barques pel trenc de “La Lloia”.
Ja al cim del promontori els pescadors estenen la mirada amb avidesa vers l’infinit sotjant arreu del mar els moviments de les aigües, les llenques fangoses que porten bons auguris, les evolucions de les gavines que xisclen i es capbussen per a on pul•lulen els estols de peixos, o bé observant la immensa volta cercant-hi el convenciment d’una bona prima. I una volta satisfeta la curiositat, pròpia dels que amb ella hi acompanyen la delera de fer bona pesca, pel pa de la família, s’entornen amb “catxaça”, esperançats, la pipa als llavis bo i rascant l’esca inflamable del misto que “fa la guitza al vent”, diuen ells.
El paisatge premia el to violaci de la caiguda del dia quan les barcades sortien, pausadament, de port i es dirigien enfora a l’atzar sense determinar rumb, car segons veurien, farien, ja que les “mancades” de llevant són enigmàtiques.
A l’ ésser fora del radi que enclou la badia, quan ja les cases de la població s’obiren minúscules, un dels quatre homes que regularment integren la barcada, alçant-se del setial que ocupa en la bancada i després d’haver desarmat els rems corresponents, situa´s dret a la proa del llagut i en tant els seus companys boguen, sense esforçar-s’hi emprò, sotja ell la immensitat escodrinyant la superfície, seguint els moviments de les gavines i contemplant els “talls” de mar bruta amb ses llenques llimoses cercant un indici, una senyal de peix per a voltar la suposada “mata”.
De cap a cap de golf, des de “S´Arenella” a “la Meda” les barques pescadores, en confusió admirable, deixades a l’albir de la mar plana, esperaven l’instant propici. Nosaltres, es a dir, la barca en què jo anava, s’allunyà quelcom de ses companyes i es féu un poc més a cap de terra fins a descobrir, pel Cap de Cervera, el far del mateix nom que ja il•luminava amb figuracions somortes.

La badia de Port de la Selva és el marc on es desenvolupa el relat

La badia de Port de la Selva és el marc on es desenvolupa el relat

Entre clar i fosc començà de sonar qualque esquella dels “galls” que senyalen els límits que abarquen les peces un cop calades, i el seu dringar metàl•lic, engolit per la immensitat, arribava a nosaltres, feble, melangiós, perdent-se en el misteri de l’hora crepuscular. En tant les barques prenien l’espai corresponent i les xarxes s’arriaven…- Aquí mateix. Posa’t dintre el “carcanyol”, Pagell, i ja pots llençar el pedral. Poc a poc!…- i un darrera l’altre, els sardinals se submergien a cinc braces sostinguts per la força dels barnois que nedaven en surada.
Convenientment amarrada la sirga a la peça de mà i d’aquesta a un escàlem de la cia de faisó tal que serveix d’àncora segura, els llaguts romanien balancejant-se suaument prop dels ormeigs, guardes fidels amatents sempre al primer cas…
La nit era fosca i no gaire benigna. Els “galls” bressolats pel ritme de la mar prosseguien el seu cant de melangia. De tant en tant fendien l’espai crits inintel•ligibles de converses tingudes de barca a barca i que l’oreig ens duia d’enllà el lluny. Un aire humit i fredós, resquícies de l’hivern tot just finit, bufava molest obligant-nos a l’abric. Per “matar el temps” nostre patró, en Roger, que sempre en sap de noves, ens contà vàries anècdotes que ens delectaren bellament esclafint sovint en rialles sorolloses que cridaven l’atenció d’altres barcades properes. En això el vent, en lloc d’atemperar-se, bufava amb més braó i un griso gelat tallava la cara; nosaltres els sentíem, malgrat les rialles.
– I si anéssim a reconèixer? Què hi dieu? Al mencus ens treurem el fred. Som-hi?
Nuu de peus, l’un dintre del senó, l’altre arran d’orla, mon germà, en Bru, a punt de maniobrar, esperava la xarxa mentre en Pagell cobrava la sirga i el patró empunyava el parell de proa.
Va fer-se un silenci expectatiu trobat poc després per una exclamació espontània, de joia, del qui romania, dret, a popa:
– Tenim els barnois a fons? Mare de Déu quin blanc de peix!…
– Vols que tregui la banqueta? – digué amb sorna irònica, el dels rems.
– No és cosa de riure, no; ja ho veuràs. – i començà la llevada.
Jo m’havia abocat a la banda per a millor fruir la meravella i en efecte, una blancor esclatant s’albirava pujar de la profunditat llençant fosforescències.
– Apa, nois, vinga!…
Fent esforços inoïts, amb gran treball podien abraçar la xarxa i enquibir-la a bord; tal era l’espessor del peix. Semblava que ni una sola malla s’hagués lliurat de l’escomesa.
– Si segueix així haurem d’estronxar una peça. Estiba cap al banc d’arborar.
– Oiup!…- i els cors batien joiosos i els braços prenien forces.
– Que voleu ajuda? – S’oí una veu propera, interrogant. I ho digueren amb un to d’alegria tan manifest que volia dir ben clar:
– Nosaltres també ens trobem amb el mateix.
– Eh, Camanci? Com va això? – clamà en Roger des dels rems reconeixent la veu.
– Si fa o no fa, com vosaltres, Roger. És un estup!
– Fareu bona calada, doncs.
– Farem, digues. En serà prima avui.
I les barques s’allunyaren, cadascuna seguint la trajectòria de ses peces respectives.
Però durà ben poc aquella desacostumada pesca. De sobte, com si un mal llamp hagués mig-partit la xarxa, s’esgotà l’estup de peix i solament adesiara qualque sardina esgarriada pujava forcejant per a lliurar-se de la malla. Amb les tres peces restants n’hi hauria mitja arrova i encara en l’espai d’un barnoi de la peça-remolc quasi tota.
– Aquestes mancades són així: a qui topa topa – deia un de a bord, ja de retorn cap a casa.
– L’hem errada, nois –digué el patró. – Vols-t’hi jugar que en Camanci haurà carregat? Nosaltres hem escallimpat la “mata”.
– Què hi farem! Paciènci – feu un altre.
Així cada prima – respongué un tercer. Amb això anàvem deixant el golf tot vorejant la costera, i, com nosaltres, moltes barcades. El vent seguia més fred que mai. L’únic que el sentia llavors era jo car els demés, amb l’excitació produïda per la decepció rebuda en la llevada, no se n’adonaren davant compte.
– I doncs, Nicolau, com va la pesquera?
– Mala negada faci! …La portem tota al xalabret. Sembla que ens han embruixat les peces! … I vosaltres?
– Que te diré jo…Amb tres barnois en farem una panera, però ni una escata més.
– Que us heu terrejat molt?
– Ca home. Jo ho hagués fet. Així com l’hem escarbotada l’hauríem cenyida tota. El peix va a “mates”.
– Vols dir doncs que hi haurà qui en durà molta?
– Per ara tots els que he parlat porten pocadures, emprò me sembla que en Camanci en farà més de set parells d’arroves. Ell sí que l’ha topada. Era el nostre espai i quan ha vist que ens venia tan espessa en aquests barnois s’ha posat a llevar i conta tu com deu anar.
– Vols que t’ho digui, a qui topa topa. En Lets també ens ha dit que li cabia a la sàssola. No som pas sols que hem fet “março”.
El diàleg que precedeix fou dit amb veu molt alta, quasi cridant, car la fressa produïda pel vogar de les dues embarcacions així ho exigia. Sovint les pales dels rems d’una i altra es toparen.
Sens fer-ne esment ens trobàrem dintre la badia i ben tost arran de platja. Una veu infantina metàl•lica reconeixent la silueta del llagut que s’apropava vibrà en l’aire:
– Pare!…Què porteu?…
I per tota resposta:
– Ves a cercar el fanalet, apa.
I el marrec, saltant, alegre i cridaner, comprenent el significat d’aquestes paraules, se’n va cap a casa a complir el manament paternal.
Pel camí va escampant la nova: – El meu pare en porten! Desclaven a Port de Reig!…- I corre com una daina, perdent-se en la foscor de la nit freda…

A L´ENCESA d’Hipòlit Nadal i Mallol

Publicat el per
2

Per a celebrar el primer Sant Jordi d´ historiesdemar, l’Anna Elisenda i la Maria Inés Nadal, netes d’Hipòlit Nadal i Mallol i seguidores d´aquest espai web, m’han fet arribar des de l’altre costat de l’Atlàntic el relat curt “A l´encesa” que el seu avi va publicar a Buenos Aires el 1918 i que està inclòs en l´obra Algues (Proses salobres).
Es tracta d´un recull de narracions curtes i de records de joventut escrites des de l’exili argentí i que evoquen el seu estimat Port de la Selva i l’enyorança pel seu país.
En l´escrit l´autor fa una magistral descripció d’una companyia de pesca a l´encesa que va a feinejar al Mar d´Amunt. El paisatge, les expressions, la navegació, la tècnica pesquera,… estan descrites magníficament.

Bon Sant Jordi i gràcies Anna i Alma

hipolit-MAPA

Indrets que surten en el relat, tots situats en el mar del Port de la Selva

La tarda finia lentament; amb aquesta lentitud dolçament enervadora dels dies estivals. La mar, cansada de murmurar tota la tarda al buf del llebetjol, calmava’s paulatinament i en el cel, d’un blau rosat pels reflexes del sol que s’entaforava per entre les cingleres de la Massana per a anar a il·luminar regions ignotes, s’entreveia la benignitat i dolcesa de la nit que s’atansava majestuosament per la banda del Cap de Creus.

En la badia diverses embarcacions, amb admirable desordre, creuaven les aigües que prenien tonalitats màgiques al contacte dels rems en l’hora crepuscular.

Per davant de casa la tripulació dels llaguts de ‘foc’ anaven i venien de la ‘botiga’ a bord traginant la teia corresponent a la vetlla. El meu pare, duent el darrer braçat, s’atansà el cancell d’entrada i, en tant amb el braç lliure recollia els jaquetons que havia deixat en el bancal de fora, cridà :

– Apa, noi, que anem ?
– Ja vinc de seguida, pare.
– Que no l’hàgim d’esperar gaire, sents ? – I seguí pel caminal que serpenteja fins arribar a la platja.

* * *

La meva aparició al lloc d’embarcament provocà la riota a aquells cinc pescadors, entre els quals hi havia el pare, qui també compartí amb els demés rialles estrepitoses:

– Estàs fet un mariner !
– No et rendiràs pas per falta de municions !
– Ja pot xiular el gargalot amb aquesta lliurea ! . . .

Efectivament; vaig revisar-me de dalt a baix i tanmateix m’havia previngut massa. En aquell precís instant hauria abandonat al sorral, capot, sarrò  i corterola, que constituïa el meu bagatge, si una força de voluntat imperiosa, un cop d’home, en fí, no m’hagués pessigollejat els dintres. Tenia llavors setze anys i hauria volgut duplicar-los per vèncer amb l’esguard aquella ironia càustica.

D’un bot àgil a l’orla vaig ser a bord, passant, des del senó, per la bancada, a proa en tant les pales dels rems clavant-se entre sorra i aigua empenyien l’embarcació enfora…

* * *

Assentat prop la roda de proa, les cames pengim-penjam que havia d’arronsar de tant en tant per a que els peus no es submergissin amb l’embranzida del llagut per la pressió dels rems, romania abstret en divagacions de inefable gaubança. Les cases de la vila ja no s’albiraven i en front de ma vista una perspectiva meravellosa sorgia esplendorosament. La costa brava se m’oferia a esguard pròdiga en detalls i coses d’una bellesa ignorada, en l’hora del crepuscle. Passàvem tan a frec d’ella que les pales dels rems tocaven sovint els esculls.

Els espadats rocams patien als meus ulls superbes transfiguracions: cossos de verges púdiques, d’esguard incommovible, rebent l’alenada salabrosa de l’oreig caronador i ubriagant-se amb l’aroma penetrant dels mariscs, romanien encantades; efígies i siluetes de monstres apocalíptics, presideixen aquests llocs propicis per a delectar-se hom amb les bellors de la natura; columnates d’estructura excelsa, són els pilars seculars d’aquest monument d’art abrupte que imposa reverència i atenció per l’àtica bellesa de la seva grandiositat. I la mar, la ingrata mar que manta volta eriçant-se i formant ones monstruoses ha batut amb impietat aquestes costeres __ que mai, però, ha pogut anorrear __ roman, ara, enervadament extàtica talment com si es sensibilitzés de sobte per a fruir l’exquisida sensació de l’hora inefable.

Passem pel golf de la Tamariua. Les clarors diurnes van esmortint-se poc a poc. Arribem a la Meda i, en passar pel forat coster, en Gepus, des de la cia, fixà la vista endavant cerciorant-se de no topar amb ‘el carbó’, un illot en el pas de les embarcacions que sura no més de cinc centímetres. Es conta d’ell que una vegada uns palangrers, al passar el forat, vegeren en el mar un estelluc cremat, però no en feren altre esment fins que al topar la roda de proa amb ço que ells creien un ‘carbó’ el llagut sofrí tan forta batzegada que es mig partí un madiç instantàniament, precipitant-se l’aigua de tal manera que amb cinc minuts l’embarcació quedà submergida arran d’escàlems. Per sort la costa es trobava a quatre braces no essent més que l’ensurt consegüent les conseqüències d’aquella sorpresa. De llavors ençà ‘el carbó’ s’ha fet temible per la gent pescadora.

* * *

Al embocar el forat de la ‘Meda’, l’altre llagut de ‘foc’ i el de bolitx, seguit l’un de l’altre, s’obiraven ja per l’indret de la ‘Medella’, però ben tost els perdérem d’esguard endinsant-nos nosaltres per l’afran de ‘Puig-gros’.

Degut a la posició geogràfica d’aqueix cap el tràngol s’hi mou constantment; per això en passar frec de les roques el llagut balancejava de tal faisó que ja no poguí romandre més en la posició còmoda d’abans, car les ones s’eriçaven majestuoses i inquietants. La remor de les onades, copejant rítmicament dins les baumes paoroses dels penyals, tenia un aire de misteri indesxifrable.
Deixàrem per la popa el ‘còdol’ de ‘Puig-gros’ i ens trobàrem de sobte en el ‘gou’, la demarcació de pesca a l’encesa d’aquella contrada. Una badia esplèndida, oberta entre un exèrcit formidable de muntanyes, s’encara amb el temible golf de Lió. Voregen la costera una munió de cales que s’anomenen La galera, Talabre, Taballera, Rabané, Serena i Cala Prona, que amb l’aspecte bellíssim que presenten donen la impressió d’una rastellera de perles dintre corculla de nacre.

Nosaltres érem de La galera i vers la platja d’aquest nom, que tot just s’obria al fons dreta d’aqueix immens cercle de muntanyes, férem proa . . .

* * *

Arribàrem a la cala quan les clarors del dia, esfumant-se per complet, cedien el ceptre imperial a les ombres de la nit que s’estenien mandroses embolcallant l’espai.

Després de desembarcar tres homes per ajudar als quefers d’en terra viràrem endinsant-nos a la mar. A bord, doncs, restàvem tres: en Gepus, patró en cap de la companyia; el meu pare, fogainer, i jo.

A mesura qu’ens apropàvem al lloc prèviament designat per a encendre, el pare i en Gepus em donaven instruccions respecte a l’extremada inamobilitat de peus que havia d’adoptar per no desbaratar el curs de l’eixida, doncs una lleu remor produïda a bord pot ocasionar fàcilment la pèrdua total d’un vol gros.

Feia tres quarts d’hora que havíem sortit de la cala quan el patró digué al pare:

– No et sembla, Joan, que ja som a encenedor ? – I com el pare feu una pausa instintiva, ans de respondre.- Que hi dius ? -insistí aquell.
– Què vols que t’hi digui ? És encertar-ho.
– Rems en banda, doncs- feu el patró.

De seguida el pare i jo anàvem apilonant les teies al fester i als pocs instants les flames llengotejaven en l’espai abrandant-se triomfalment entre la foscor de la nit i la calma encisadora que regnava.

Cadascú ocupà el seu lloc. En Gepus, al banc de proa amb el parell a les mans; el pare, prop del senó, i jo, al seu costat, posant cura en no promoure gens de fressa.

L’aigua, il·luminada per les flames que la transparentaven, llençava irisacions fantàstiques…


* * *

Als breus instants d’haver encès, unes bombolles eixides del fons del mar pujaren fins a morir a flor d’aigua.

– Es un borbotell!- feu el pare.
– D’anxova o de sardina, Joan?- digué el patró, qui amb precaució inoïda empenyia, amb els rems, el llagut vers calador.
– Què et diré jo ? . . . Semblen d’anxova . . .

Després d’aquell borbotell, un altre i un altre fins a formar legió. Jo seguia atentament la conversa dels dos pescadors i no podia capir com no veient el peix podien, ells, assegurar, per unes simples bombolles, borbotells, si eren verats, sardines o bé anxoves els peixos que les despedien.

Ben aviat es desxifrà, aquell enigma. Una munió de peixos, evolucionant per la claror del fester, foren l’anunci d’una gran bandada, que s’obirà, prest, pujar del fons de les aigües. En breus instants, arreu on arribaven les flames restà envaït per milions d’anxoves que s’empenyien daleroses cercant lloc en el radi de llum enlluernades pel foc del fester.

Els dos pescadors seguien la conversa sense immutar-se ni mostrar cap mena d’entusiasme per aquell espectacle sublimement formós.

– Vols dir, Joan, que aguantarà el foc ?
– Jo crec que la terrejarem.
– Que vols que te digui; sembla que no en portem tanta ja, i a més veig que bolla molt, i em fa mala espina.
– Que te diré jo ; tinc confiances de voltar-la, poca o molta ; veurem . . .

En tant el llagut, lleugerament empès per la força dels rems que al submergir-se alçaven fosforescències, feia via, vers el lloc propici de la cala.

* * *

A mesura que ens atançàvem a la costa, les converses de la gent que esperaven en la platja les ordres nostres, arribaven confoses fins a nosaltres fent-se paulatinament més perceptibles.

De prompte una veu propera i amb cert to de confidència ens interroga :

– I doncs, Gepus, què maneu ?
Es la veu d’en Peixalla, altre patró, qui des del seu llagut observa les nostres maniobres, orientant-se, per a anar a encendre.
– Que te diré jo ? . . .
– Hi haurà tres paneres d’anxoves,  respon el pare avançant-se al patró en cap, qui prossegueix :
– Ves per la segona, Esteve . . .

I sense altra pregunta s’allunyaren enfora vers l’encenedor, per la segona eixida, mentre que nosaltres seguíem la ruta envers la cala.

* * *

– Gep ! . . . Esperllongueu-se ! . . .
– Ja ho som a un llibant ! . . .- respon la veu sonora del proer.

Poc després arribàvem a ‘calador’. El munt informe de peix que menàvem evolucionava dessota el fester sense esgarriar-se, sinó de tant en tant quan algun llobarro passava, furient, per entre mig clavant dentelada . . .

– Jo no terrejaria més, Joan; fa ? . . .
– Com et sembli; però jo crec que ja ens poden cenyir.
– Minyons ! . . . Feu un vol ! . . .

A la veu del patró en cap i amb la mateixa precaució que nosaltres observàvem, la gent del llagut gros començà d’arriar al mar la xarxa preparada, sentint-se només, durant la maniobra, paraules com aquestes:

– Volta ! . . . Amolla ! . . . Les grosses ! . . . Maià ! . . . Escaló !- i ben aviat estiguérem voltats pel cercle que forma el bolitx (art de nit) parat al mar.

Quan des de terra havien cobrat una ‘ boldeta’ vàrem posar-nos damunt la boca del ‘maià’ i dirigíem als que estiraven:

– De dins ! . . . Tota ! . . . De fora ! . . . Poc a poc- fins que ja, ‘escalons’ en terra, abandonàrem el bolitx i prenguérem la ‘balorda’.

Els reflexes del fester il·luminaven la platja on quinze homes, en dues fileres, estiraven de la xarxa, sots les nostres indicacions.

Ben aviat ens trobàrem frec a frec de la platja i barrejats amb la gent d’en terra. Quin espectacle mes sublim ! La bossa de l’art, el ‘maià’ com l’anomenen ells, entre mar i terra, sense poder tirar-lo més amunt malgrat els crits de:

– Apa nois ! Amunt ! . . . Amunt !- que exhalaven els pescadors, vessant d’una compacta massa de peixos que a la claror del fester, semblava un pa d’argent espurnejant reflexes . . .

Tres joves pescadors, avençaren proveïts d’una bossa de malla atapeïda -un cop – fent se lloc entre els milions de peixos que s’agitaven en mig d’un núvol de escata i començaren a ‘copejar’ el ‘maià’. En un instant estibaren el peix al llarg del fons del llagut gros, preparant altra volta l’ormeig per la segona ‘eixida’, puix en Peixalla ja s’obirava prop de calador . . .

* * *

El pare i en Gepus amb el llagut s’allargaren altra volta per a una nova eixida.
A un amable convit d’uns pescadors, qui sap si avisats aposta pel meu pare o el patró, vaig quedar-me en terra seguint amb complaença totes les incidències i els quefers de platja, i quan aquests finalitzaren en son primer període una agradosa sorpresa m’esperà. Els citats pescadors se m’emportaren per entre la foscor a un racó de la platja i en ésser allí em digueren amb to confidencial:

– Em fet collot, home!

I traient-se, un, la gorra em mostrà mitja dotzena de calamarsons que s’hi havia amagat, en tant que l’altre avençant fins al bosc que circonda la platja, proveí d’un braçat de llenya i a recer d’una roca gegantina calàrem foc fent coure al caliu els calamars que poc després ens menjàvem saborosament, acompanyats d’un xarel·lo que duia jo a la corterola, entre un rotllo de remitgers que comentaven displicentment, a la platja, el resultat del primer vol, fent pronòstics i càlculs referents a la probable pesquera d’aquella nit.

* * *

La segona eixida, si bé no donà tant profit com la primera, continuà, però, la pesca. La tercera menys que la segona, i la quarta i darrera menys que les altres, essent causa de tal contrarietat, segons opinió de vells pescadors, el ‘sentir’ el peix la lluna, doncs, aquesta aparegué ben tost a l’acabar de ‘tirar’ el darrer vol i ja és ben notori que amb la claror lunar, el peix no es deixa guiar a l’albir del pescador.

* * *

Els cimals del Castell de Verdera es coronaven d’àuria llum i entre els claustres solitaris del vetust monestir de Sant Pere de Roda la boira ronsaguera entaforava´s com volent-se lliurar dels raigs solars que prest l’esvaïren, quan el llagut gros, afonat fins al bordó de l’orla, feia entrada a la badia del poble, seguit dels dos de ‘foc’, també afonats, causant l’admiració de la gent, doncs era l’única de les companyies de pesca que havia fet bones aquell dia.

I en tant jo, ja a casa, em despullava de les estranyes robes de ‘mar’ per abillar-me amb les pròpies, s’oïen veus al carrer que repetien:

– La companyia d’en Gepus- Cinto ne porta seixanta quintars !
– Els de ‘La galera’ vénen carregats!
– En cap més cala hi ha res!
– Sempre són els de la sort!

A L’ENCESA  (1918) Hipòlit Nadal i Mallol

A l´encesa

Publicat el per
10

L’encesa és una forma de pesca d’origen mil•lenari que va néixer a la costa del Cap de Creus. Les primeres referències daten de l’any 974 en la documentació trobada al monestir de Sant Pere de Rodes. Al 1331 hi ha els primers antecedents documentats en cales i platges d’aquesta regió. Malgrat no conèixer ben bé el seu origen el cert és que, des de molt antic, els pescadors coneixen el fet que les moles de peix eren atretes a la superfície per la llum. Aquest sistema de pesca va ser utilitzat aproximadament fins el primer deceni del segle XIX i quan apareix la teranyina que s’abandona definitivament.

xavega1

Pesca a l´encesa amb xàvega segons el “Diccionario històrico de los artes de pesca” de Antoni Sañez i Reguant (1791)

Consistia en atreure les moles de peix, sardina, seitó, verat, sorell cap a les platges amb l’ajut de la llum. Normalment es feia servir un caro com els que s’usaven pels arts de platja. Aquest bot duia a popa una mena de graelles de ferro en forma de teula capgirada anomenat faitó, fester o festó. En ell s’hi cremaven teies, especialment de pi, que produïen la llum. Per pescar s’utilitzaven dues embarcacions, el llagut del foc, que duia la llum, atreia el peix i l’intentava “aterrar” amb una bogada suau i tranqui-la i el llagut gros, embarcació que portava l’art de pesca.
Els llocs on es calava l’art eren sortejats diverses vegades a l’any entre les diferents companyies que es dedicaven “a l’encesa” i es donaven torns per a realitzar la pesquera. En el sorteig també s’establia el nombre calades de l’art. A Cadaqués el sorteig es feia antigament a cala Jugadora, d’aquí el nom.

llum

LLagut del foc segons una il.lustració de Francesc Oller (Bots i barques)

La pesca es realitzava entre els mesos d’abril a novembre. Els dies i les hores amb menys lluna eren les millors per efectuar el bol. La mola de peix es concentrava al voltant de la llum i era conduïda cap a la platja. A continuació s’envoltava per l’art fent un semicercle. Un cop completada aquesta operació, des de la platja estant, les colles de “terramaners” llevaven l’art per les seves “bandes”.
Les cales del Cap de Creus eren ideals per aquest sistema de pesca i un dels indrets més preuats era Taballera, motiu de conflictes tràgics entre cadaquesencs i selvatans per al seu domini.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Taballera, al cor del Golfet, va ser unes de les cales del Cap de Creus més cobejades per les companyies.

Antigament s’utilitzava el terme xàvega per a referir-se a aquest modalitat de pesca. Malgrat la confusió que ha existit al llarg de la història, la xàvega es pot considerar l’equivalent al de pesca a l’encesa, si bé aquest darrer terme era més usat al nord de la costa catalana i sobretot al Cap de Creus. En aquesta zona a l’art en deien bolitx, mot que avui encara s’usa per anomenar l’ormeig que s’utilitza per a capturar sonsos.
Aquesta confusió és la causa que la pesca a l’encesa hagi estat sempre envoltada d’una certa polèmica per part dels mateixos pescadors degut al suposat impacte que causava l’art en arrossegar-se sobre el fons.

Joan Salvador i Riera al seu manuscrit del 1722 ja es fa ressó d’aquesta confusió entre xàvega, bolitx i pesca a l’encesa. A l’any 1773 Manuel de Zalvide en el seu reglament expressa la seva preocupació per aquesta pesquera. Al “Diccionario historico de los artes de pesca nacional” del 1791 d´Antonio Sañez Reguart es continua amb aquesta confusió terminològica. Al 1884 hi hagué una forta campanya en contra a la pesca a l’encesa promoguda especialment pels sardinalers de la costa central. L’enrenou produït fou tant gran que el ministeri de marina encarregà un estudi per analitzar les repercussions d’aquesta pesquera. El resultat fou una Reial Ordre publicada el 6 de setembre del mateix any en la qual es deixa clar que es pot continuar practicant la pesca a l’encesa a la província marítima de Palamós. Emerencià Roig en el seu treball “La pesca a Catalunya” del 1927 ja parla que és una ormeig de pesca en desús.

eroig

Treball d´E. Roig sobre la pesca a Catalunya (1927)

Josep Pla en el seu assaig “bodegó amb peixos” dins O.C. vol. 2 fa una magistral descripció de l´encesa. També Hipòlit Nadal i Mallol al seu llibre “Algues: Prosses salobres” hi trobem el relat “a l´encesa”.

Temps de sèpies

Publicat el per
8
F1000067-001

Les sèpies adultes són unas representants característics dels alguers. Utilitzen la praderia de posidònia com a lloc de posta, de refugi i de reguard. (foto feta a l´alguer de Mataró)

La sípia o sèpia (Sepia officinalis) és un dels representants més coneguts del grup dels cefalòpodes, classe de mol•luscs amb el cap ben diferenciat de la resta del cos, amb vuit braços cefàlics en quatre fileres de ventoses i dos tentacles retràctils més llargs.
Com gairebé tots els seus companys de grup presenta una closca interna bastant desenvolupada que en aquest cas li serveix com a òrgan surador. És una espècie nedadora malgrat que depèn del fons per a la seva nutrició, fressa i protecció.

posta1-001

Les postes de sèpia tenen forma de petita llimona de color fosc agrupades en raïm. Les dipositen sobre estructures rígides, en aquest cas fulles de posidònia

Quan arriba l´època de l´aparellament, les sèpies s´acosten a la costa i són freqüents en fons sorrencs i sobretot en els alguers de fanerògames on hi fixen les seves postes. Aquesta fet el tenen en compte els pescadors. Saben, que com cada any, a partir de finals de febrer, les sèpies s’aproparan a aigües poc profundes per a completar el seu cicle vital. Els pescadors del Maresme que “van a la sèpia”, calen els seus arts sobretot a l´alguer de Mataró, el més ben conservat de tota la costa barcelonina. Protegir els alguers, es també protegir la pesca artesanal i protegir aquesta espècie. Els exemplars capturats durant aquesta campanya són de bona mida i molt ben valorats a la llotja.

sepiaofficinalis-001

Els exemplars pescat durant la temporada són de bona mida i molt preuats.

Tradicionalment la pesca es realitzava amb nanses (sepieres), en aquest cas es col•locava dins l´ormeig fulles de galzeran (Ruscus aculeatus) o de llentiscle (Pistacia lentiscus) per a que la sèpia hi diposités la seva posta. Un cop a dins, les femelles atreien als mascles que també eren capturats. La campanya de la sèpia amb nanses durava entre tres i quatre mesos, en aquest periode s’agafaven exemplars que normalment ja s’havien reproduït.

En la pesca de sèpies amb nanses, un cop feta la posta, no es malmeten els ous ja què queden adherits a l´ormeig, als caps o per dintre les fulles de galzeran fins que eclosionen. Malauradament, aquesta modalitat s’està perdent arreu.

F1000038-001

Les nanses són una manera tradicional i respectuosa de pescar sèpies. Malauradament, al port d´Arenys ja ningú s´hi dedica de forma professional

Amb les xarxes, especialment tresmall també se´n agafen durant la temporada reproductora. En aquest cas l´art es cala just als límits de l’alguer o sobre d’ell mateix. Amb el tresmall no es pot garantir que les femelles hagin fressat i a vegades, els exemplars són capturats abans de la posta.

Una de les formes més curioses de pescar sèpies es “la pesca a la femella”, que avui encara es possible observar en alguns racons de la costa. Antigament, quan les aigües eren molt més netes i transparents es lligaven les femelles  a un cap i es deixaven anar. Amb un bot se les anava seguint i quan un mascle, es posava al seu damunt per muntar-la, es recuperava ràpidament el cap. Ja fa uns anys vaig tenir el plaer de ser testimoni d’aquesta tècnica a la badia de Port Lligat.
En el assaig bodegó amb peixos dins Aigua de mar OC vol 2, Josep Pla fa brillant descripció d’aquesta modalitat:

  • “Doncs bé: en aquest temps de les calmes, s’agafa una sípia femella, se la lliga a un cordill i s’arrossega lentament l’animal, des d’un gussi, pels paratges de sorra i algues de les platges, a profunditats –com a màxim– de dos o tres metres La femella ha d’ésser viva i la velocitat del bot ha d’ésser imperceptible per crear la il•lusió de la llibertat de moviments de l’animal. I de sobte es presenta aquest espectacle: es veu sortir de l’espessor d’una mata d’ictínies, aparèixer per la cresta d’una petita duna submarina, de la gruta d’una roca, una sípia mascle, la qual, dominada per la més inconscient i cega de les passions, s’abraça frenèticament a la sípia femella…”

Va de vedes

Publicat el per
7
OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Els quillats amarrats a port durant l´aturada

Aquet febrer comença el període de veda per a la pesca d’arrossegament al litoral català. La vedes la realitzen en primera instància les confraries dels ports gironins fins a Arenys de mar i més endavant ho faran els ports de la demarcació de Tarragona. El principal objectiu d’aquesta aturada és protegir i regenerar la pesquera de gamba rosada (Aristeus antennatus), segurament l’última espècie que fa rendible aquesta modalitat de pesca tant poc selectiva i tant poc respectuosa amb l’entorn.

arrsatre

La gamba rosada es una de les poques espècies que fan rendible l´arrossegament

Des de un punt de vista ecològic, la mediterrània és una mar pobre i molt poc productiu. Si es comparen els valors trobats a la mediterrània amb ecosistemes terrestres podríem concloure que el nostre mar, a nivell de productivitat biològica, es comparable a les zones semi-desèrtiques. Una de les manifestacions més evidents d´aquesta baixa productivitat és la transparència de les aigües, cosa que fa que la mediterrània sigui un mar molt més apte pel turisme que no pas pels pescadors.

F1000040

Les uniques modalitats pesqueres que tenen futur a la mediterrània són les artesanals

Dit això, una gestió racional de la pesca en el seu context aniria molt més enllà d’una davallada de captures i en conseqüència una reducció d’ingressos. Caldrien accions molt més contundents que unes tímides aturades biològiques d’un parell de mesos: s´hauria de parlar de la reconversió del sector, de reducció de la flota d’arrossegament i de potenciació de les pesqueres artesanals que són les úniques que poden tenir futur en el context real. Evidentment, caldria també regular de forma eficient els vaixells-factoria que, feinegen amb total impunitat en aigües internacionals incomplint la legislació vigent i emprant ormeigs prohibits com els arts de deriva o les palangres de superfície.

pesca

L´art de bou és una pesquera molt poc selectiva i amb un enorme impacte sobre els fons marins

A més, la sobreexplotació que pateixen els recursos a causa de la sobrepesca, obliga als armadors a anar augmentant la potència dels motors per tal de fer rendible la pesquera. Caldria també replantejar la política de subvencions sobre el gasoil i controlar la potència dels motors, però això són altres històriademar.

El palangre

Publicat el per
32

Barca palangrera calant palangre de fons. Palangre a penjar calat i senyalitzat amb els galls. Especies més comunes capturades amb aquest ormeig tradicional. (Dibuix A. Bombí)

De tots els ormeigs amb ham:  curricà, fluixa, volantí, potera o  llença,.. el palangre és l’únic que ha arribat fins als nostres dies amb una certa importància. Les primeres referències escrites de la seva utilització daten de molt antic, així al “Reglamento de navegación  y pesca del año 1773 de la provincia de Mataró de Manuel de Zalvide” diu en referència a aquest art:  “ Este arte adjetivado real, tan antiguo, que se confunde su origen con los más remotos siglos...”.

La forma de  pescar ha canviat ben poc al llarg del temps, com passa en altres cassos, l’única variació es deu als materials utilitzar per a fabricar l´ormeig.  Un palangre està format per una corda anomenada mare, de la qual pengen les braçolades, proveïdes, a l’extrem, de l‘ham corresponent. El palangre, un cop calat, roman fondejat un temps. La seva situació s’assenyala per mitjà d’unes banderoles a les quals s’anomena galls. La mida dels hams, el gruix de la mare i les braçolades, la quantitat de llast i els suro i el tipus d’esquer determinen l’espècie que es vol capturar.
L´esquer utilitzat normalment es peix blau ( sardina, boga, sorell o sonso). També es freqüent la utilització d´esquer viu. Antigament quan era difícil aconseguir peix fresc per a escar els hams i s´utilitzava peix salat (sardina especialment). També era freqüent l’ús de la  bola de pasta  que es preparava barrejant farina amb sardina confitada amb sal.  El fetge de bastina també era un dels esquers més preuant per a escar els hams.

palangre1

Palangre a penjar segons una il·lustració del “Diccionario histórico de los artes de pesca nacional” del mataroní Antoni Sañez i Reguart (1791)

En l´actualitat es  practiquen tres maneres de calar els palangres: el palangre de fons, el palangre a penjar i el palangre de superfície.  El primer es cala directament sobre el fons marí (roques o alguers) i a prop de la costa. S’hi captura sobretot peix d’escata de bona mida.  En el palangre a penjar, els hams queden suspesos per un sistema format per suros i ploms. Les espècies capturades amb aquesta tècnica dependran fonamentalment de la quantitat de llast que s’utilitzi.  El  palangre de superfície,  es cala sense cap mena de llast i es deixa surant o  a la deriva.   En aquest cas es capturen grans pelàgics com ara el marraix, l´emperador, el bonítol i la tonyina. De tots tres aquest darrer és el que presenta un impacte ambiental major. En aquest cas les flotes que usen aquest art són veritables factories de peix, que  feinegen en aigües internacionals  sota banderes de conveniència fent servir arts de més de 60 km de longitud. Amb aquesta tècnica  es maten també tortugues com la tortuga babaua, dofins i diferents espècies de cetacis i aus marines com el mascarell.

Les palangreres són barques de pesca de petites dimensions, moltes no tenen pont de comandament, els estris de navegació són escassos. Es fàcil d’observar a coberta de les palangreres una mena de cistells de vímet o plàstic, són  les cofes i serveixen per a guardar els palangres.

2013-01-16 08.09.48

En el millorr dels cassos les palangreres disposen d´una màquina de xorrar.

La feina dels palangrers és feixuga: han d’escar tots els hams abans de calar. A l’hora de llevar s’ajuden en el millor dels casos d’una màquina de xorrar, un cop a coberta han de treure els hams dels peixos i enllestir el palangre per a la propera jornada. La duresa de la feina i la competència de les altres pesqueres, sobretot l’art de bou, han fet disminuir considerablement la flota d´aquest tipus de pesca. De totes maneres, la bona qualitat del peix de palangre i el fet que els bous no puguin arrossegar el seu art sobre els fons rocosos han fet mantenir aquest ormeig fins als nostres dies.

2013-01-16 08.11.46

La competència amb els arts majors, especialment l´art de bou, fa que la flota de palangres es vagi reduint.

El palangre és un art de pesca força selectiu cosa que fa que produeixi un impacte ambiental reduït en comparació amb altres ginys de pesca. En el cas del lluç,  la pesca amb palangre proporciona  exemplars adults mentre que si es capturen amb l´art de bou els individus pertanyen als estadis de juvenils. Així si es potenciés la pesca amb el palangre aconseguiríem que hi hagi més exemplars que es puguin arribar a reproduir amb la qual cosa augmentaria l´stock d´aquesta espècie. Així, en aquest cas, s´observa clarament que per a assegurar les captures cal potenciar l´ús del palangre en detriment d´altres arts més poc selectius com ara l´art de bou.