La platja és nostra!

Publicat el Setembre 21, 2015 per Manel

L´acabament del setembre coincideix amb la finalització de la temporada de platges, això vol dir que totes les infraestructures i serveis que han estat funcionant durant l´estiu es comencen a desmantellar. Arriba, per alguns, un altre cop, la veritable temporada de platges. I és que entre l´octubre i el maig els indrets on fins fa uns dies eren atapeïts de gent es converteixen en paratges paradisíacs solitaris.

Les carreteres que van cap a la costa tornen a estar buides, el personal ara col•lapsa les vies que van cap als bolets i més endavant les que porten cap a la neu, i és que som una espècie gregària de costums estacionals inalterables. Els aparcaments ara estan buits i les zones blaves han desaparegut com per art de màgia. L´accés a la platges, en definitiva, és molt més senzill.

Amb l´acabament de la temporada de bany acaben els amuntegaments de gent a les platges. La Mar Menuda de Tossa

La majoria de banyistes s´esfumen amb els primers freds i la roba de bany es substituïda per la d´abric. Les guinguetes de platja estan apunt de finalitzar la concessió anual i comencen a recollir tot allò que els ha servir per a “fer l´agost”. Les tovalloles, els para-sols i les hamaques deixen l´espai que havien ocupat fins llavors a les gavines i als xatracs que, tornen a ser els senyors de la sorra.

Els serveis de salvament també han acabat el contracte i les banderes de perill desapareixen com per art de màgia. Ara només el seny serveix per prendre decisions i es pot gaudir de les onades sense haver de donar explicacions a ningú. De cara a l´any vinent, en lloc d´ incrementar les mesures de control, les sancions i les prohibicions, caldria fer un estudi sobre els negats a les platges que inclogui l´edat i l´estat físic dels mateixos.

La imatge de Calella de Palfrugell sense barques fondejades només és possible fora de temporada

Les irreverents boies de senyalització comencen a ser desmantellades i els canals de navegació desapareixen. Les boies de fondeig sembla que s´hagin evaporat. Ara el paisatge de molts pobles costaners torna a ser el de sempre, sense la munió de barques que el deterioren.

Les barques tornen al seu hàbitat natural durant la major part de mesos de l´any, l´hivernament en nefastes naus industrials que embruten el paisatge periurbà a les platges i són amuntegades en immenses estanteries a l´espera d´una nova temporada. La majoria dels seus usuaris les faran servir una altre cop una mitjana d´un parell de setmanes a l´any, això sí, si no fa vent. Ens hauríem de fer mirar les repercussions que produeix aquest aparent interès en la nàutica de molts usuaris.

Les platges sense gent només existeixen entre l´octubre i el maig. Cala Taballera del Cap de Creus

Amb la desaparició de les barques acaba el veritable perill pels altres usuaris de la costa. A partir d´ara, els caiaquistes i els submarinistes podran sortir amb la tranquil•litat que dóna el fet de saber que els “dominguerus” ja no naveguen. Les “golondrines” i els llanxes que arrosseguen diverses andròmines de plàstic carregades de gent també deixen d´operar.

En resum, un cop acabada la temporada oficial de platges en comença una altre on alguns que surten tot l´any poden gaudir d´aquests espais de manera tranquil•la i lliure. I és que, malgrat el que pugui semblar, la platja és nostra!, nosaltres en gaudirem i nosaltres ens ocuparem de cuidar-la.

Verduretes molt poc populars

Publicat el Juliol 13, 2015 per Manel

Que les espècies més desconegudes tinguin nom popular és bastant estrany. De fet, les algues són, per a la gran majoria, aquells estranys vegetals que viuen submergits a les roques litorals i per això molt poques tenen el privilegi de tenir nom popular en la nostra llengua.

Malgrat que, com les plantes realitzen la fotosíntesis, lluny de tot plegat, les algues es consideren un regne apart. Formen el regne dels protoctists, una mena de calaix de sastre on comparteixen protagonisme amb organismes on la distinció entre animal i vegetal és més aviat subtil car algunes vegades barregen característiques.

L´enciam de mar, una sugerent alga comestible freqüent al nostre mar

Les algues, com tots els protoctists, són organismes tal•lòfits, és a dir, les seves cèl•lules no estan organitzades formant teixits especialitzats. Per això, malgrat la seva morfologia ens enganya moltes vegades, no tenen ni arrels, ni tija ni fulles veritables histològicament parlant.

Una de les coses curioses d’aquests éssers vius tant desconeguts és la seva senzillesa a l’hora de ser classificades en grups. Per fer això es fa servir el color del seu pigment fotosintètic, així, hi ha les algues blaves (malgrat que avui aquestes es troben molt més a prop dels bacteris), les algues verdes, les algues brunes i les algues vermelles.

Poques algues són popularment conegudes i per això moltes no tenen noms populars. Segurament, el fet que la nostra tradició cultural culinària no consideri les algues com a ingredients habituals dels nostres plats hi ha contribuït enormement. En el cas dels bolets, per exemple, en les regions micòfil.les hi ha una gran diversitat de noms entre les espècies comestibles o no, en canvi, en àrees micòfobes això no passa. Així doncs, el fet que les algues se les consideri que no tenen cap mena de interès gastronòmic ha contribuït al nostre desconeixement. Només cal mirar qualsevol receptari de cuina japonesa per exemple, un país “algofil”, i us podreu adonar de la riquesa d’aquesta llengua en aquest camp.

El pèl sauper, una bona herba per a les salpes

Nutricionalment parlant, les algues són ingredients amb un baixíssim contingut en greixos i molt riques en fibres, sals minerals, vitamines i antioxidants. Elements essencials en les dietes saludables, cosa que, a priori, les hauria de fer molt interessants des del punt de vista culinari.

Entre les algues mediterrànies també n’hi ha de comestibles. L´Enciam de mar (Ulva lactuca i Ulva rigida) són pel seu nom espècies ben suggerents. També Ulva compressa s’inclouria en aquest paquet. Una espècie molt propera a aquesta darrera és Enteromorpha intestinalis que els asiàtics anomenen “Aonori”. En el cas de Porphyra umbilicaris, aquesta es comercialitza en els mercats japonesos amb el nom de “Nori”que avui, amb la moda del Sushi, és molt popular arreu. En els nostres fons però s’hi troba Porphyra leucosticta. Altres algues comestibles serien la Peluqueta (Codium vermilara) o Dictyota dichotoma. De totes les algues mediterrànies Rissolella verruculosa és potser l’espècie més popular de totes a nivell culinari. És abundant, fàcil de recol•lectar i es consumeix crua en amanides.

Rissolella verruculosa, pot-ser la més popular de les nostres algues comestibles

Les espècies mediterrànies properes al gènere Gelidium són també molt interessants pels agents gelificants que contenen i que són molt apreciats en l’industria agroalimentària.

Malgrat tot hi ha altres algues sense interès culinari però força abundants que també tenen nom popular en la nostra llengua: La boina o beca (Codium bursa), el pèl super (Cystoseira mediterranea), el cabell d´àngel (Arthrocladia villosa), el pèl (Halopteris scoparia) la sucreta (Lithophyllum incrustans), el trottoir (Littophyllum bysoides), la cua de paó (Padina pavonia) o la cama-roja (Caulerpa prolifera) en són alguns exemples. Uns riquesa biològica i cultural que caldria reivindicar per no acabar perdent.

La costa de Tossa: terra de coves

Publicat el Juliol 6, 2015 per Manel

La costa entre Tossa i Sant Feliu es plena de racons interessants

A cavall entre el Maresme i l’Empordà, la marina de la Selva s´obre pas cap al mar entre roques, esculls, freus, coves, platges solitàries i inaccessibles des de terra, espadats i penya-segats imponents. És a dir, natura en tot el seu esplendor.

Entre Blanes i Tossa les granodiorites de tonalitats rosades ens acompanyen al llarg de tota la travessia marítima. És però, pels voltants de Tossa on la costa pren una personalitat única. Els materials geològics. Són a partir d’aquest punt i fins a Sant Feliu de Guíxols, leucogranits, granitòides on hi predominen els minerals clars. De tant en tant, però, de manera intrusiva, apareixen filons de granòfirs i de microgranits que trenquen aquesta blanca monotonia.

Sa cova des Bergantí abans d´arribar a Cala Pola

Precisament la diferència de duresa entre uns i altres materials permet la seva erosió diferenciada i crea un paisatge únic en territori plutònic. Es tracta d’un tram de costa on les coves en són el protagonista destacat i que, donen una personalitat única al paisatge. En els primers metres de la travessia marítima, entre Tossa i el Cap des Pentiner hi ha set grutes destacables: sa Cova Esclafada, sa Cova des Bergantí, la Cova de Cala Bona, la Cova de Sa Gatera, la Cova de Cala Pola, sa Cova d´en Cateura i sa Cova de S´Aguilera. I passat el cap i fins a Sant Feliu, encara hi ha sa Cova des Tabaco, la Cova de la Sapa i les tres coves: Cova d´en Vitaia, la Cova dels contrabandistes, i la Cova d´en Pei.

Sa Cova Esclafada és un entrant amb una petita platja al fons i que es fa més profunda en època de minves. Sa Cova des Bergantí és una interessant cavitat just abans d’entrar a Cala Bona també amb una platgeta al seu final. Entre Cala Bona i Cala Pola hi ha dues cavitats poc profundes però amb una cambra considerable: la Cova de Cala Bona i la Cova de Sa Gatera. A la badia de Cala Pola hi ha la cova del mateix nom, hiperferqüentada pels banyistes del càmping. Un cop travessat el Cap de Pola i abans d’arribar a Cala Giberola hi ha la Sa Cova d´en Cateura, potser la més impressionant de les coves de la zona, una cavitat d’uns 40 m que amb dues galeries diferenciades i a continuació Sa Cova de S´Aguilera.

Sa Cova des Tabaco té al seu interior una platgeta de còdols

Un cop creuat el Cap des Pentiner i deixant enrere Cala Futadera, trobem Sa Cova des Tabaco, una gran obertura amb una platja de còdols al seu interior. La resta de coves del tram les trobem un xic més allunyades d’aquest primer grup. Un cop travessada la punta d´en Bosch, trobem gairebé una al costat de l’altre, la petita cova de la Sapa i les coves d´en Vitaia, dels Contrabandistes i de Can Pei.

La toponímia d’alguna d’aquestes cavitats ens evoca a un passat no gaire llunyà on l’estraperlo era una forma de vida que complementava el magres ingressos dels nostres pobres pescadors que utilitzaven les coves com a amagatall dels farcells de contraban.

Algunes empreses locals porten als turistes a les coves. Foto: Fondo de cristal

Avui aquestes coves romanen com a reclam turístic per a les empreses locals que hi efectuen sortides amb petites “golondrines” i que entren fins al mateix fons de les mateixes. Aquesta activitat, és molt poc respectuosa amb el hàbitats naturals d’aquests indrets. Els gasos de la combustió dels motors dels vaixells omplen tot l’espai i afectant greument la salubritat de les espècies que hi habiten. Caldria regular una mica més aquesta activitat per tal de poder compaginar els interessos turístics amb la conservació dels sistemes naturals. Potser en un futur sigui possible plantejar que aquestes barques facin servir motors elèctrics.

A la Cova d´en Cateura, per exemple, actualment hi nidifica una parella de corbs marins emplomellats, una espècie emblemàtica de la costa de l´Alt Maresme i la Selva que, fins fa ben poc només nidificava a les illes Balears. Ara, a més de fer-ho en aquest tram de costa també ho està fent a les illes Medes.

Domini públic?

Publicat el Juny 22, 2015 per Manel

Certament això de la llei de costes i del DPMT (domini públic marítim-terrestre) té moltes interpretacions. La nova llei de costes, anomenada “de protección y uso sostenible del litoral” que, és una modificació del que fins llavors s’anomenava llei de costes (Ley 22/1988, de 28 de julio), ha representat la darrera embranzida per a que la cultura “del pelotazo” tingui arguments legals per a continuar inflant la bombolla.

La llei de costes mai va tenir una aplicació efectiva a la majoria del nostre litoral. Aquesta nova modificació que, suavitza encara més els termes proteccionistes de l’antiga llei, entre moltes altres coses, permetrà la regularització d’actuacions realitzades amb total impunitat els darrers anys i donar seguretat jurídica a les mateixes. A més, ara, en determinats nuclis de municipis com: Roses, Castelló d’Empúries i Platja d’Aro han estat excloses de la legislació promocions conflictives en el domini públic. Aquesta modificació ha permès també ampliar el termini de les concessions, moltes d’elles acabaven al 2018.

La temeritat d’edificar a primera línia comporta que l’administració hagi d’invertir molts diners en protegir aquests béns amb mesures del tot insostenibles. Edificació derruïda pels temporals a la punta de la Tordera.

En teoria la llei de costes establia una servitud de protecció en el DPMT que, té una amplada de 20 m des de la línia DPMT en zones urbanes i de 100 metres es sòl no urbanitzable. Amb aquesta modificació de llei, la servitud queda rebaixada als 20 m en els llocs que, malgrat ser catalogats al 1988 com sòl no urbanitzable, s’hi havia edificat il•legalment. Ara doncs, queden perfectament legalitzades aquestes il•legalitats.

Aquesta reducció en la servitud de protecció, a més de ser un insult i un menyspreu per a les conseqüències globals del canvi climàtic representa un model costosíssim de protegir a nivell medi ambiental i econòmic. Actuacions com les regeneracions artificials de platges amb sistemes de dragues o bé la protecció d’infraestructures situades en llocs inadequats queden ara plenament justificades. Així, darrera de cada nova promoció, es veuen reforçades les polítiques de protecció d’aquestes amb sistemes molt poc respectuosos per al medi i amb un enorme cost.

Platja de Llorell a Tossa on les edificacions se situen a sobre mateix del sistema dunar de la platja vulnerant tots els principis de la llei de costes.

Segons el “ministerio”, aquesta reforma de la llei té per objecte reforçar la protecció del litoral davant dels excessos urbanístics i vetllar per la conciliació entre la protecció i les activitats econòmiques. El cert es que aquesta reforma és una mena d’amnistia a totes les irregularitats que s’han produït històricament en el nostre país i dona peu a continuar amb el mateix model urbanístic a primera línia de mar.

Un altre aspecte destacable de la llei és que, teòricament hauria de garantir l’accés públic i gratuït al mar, i els usuaris sabem perfectament que això no passa exactament així a molts llocs de la nostra costa.

Cala Bona a Tossa on la guingueta, any rere any, ocupa i privatitza tot l´espai.

A la costa Brava tenim nombrosos exemples d’aquesta ocupació il•legal en forma de concessions administratives, com per exemple la guingueta de Cala Bona que ocupa i privatitza tota la platja i que hauria de fer caure la cara de vergonya a l’ajuntament de Tossa per a autoritzar-ho en forma de renovació del permís any rere any. En el mateix municipi també hi ha les edificacions de la platja de Llorell, que romanen en peus immutables com a ofensa al nostre sistema judicial.

Tornem-hi amb la draga!!!

Publicat el Juny 1, 2015 per Manel

Aquests dies, davant mateix del port d´Arenys, podeu veure el vaixell-draga extraient sorra del fons marí per abocar-la a la platja de Malgrat. La imatge de la draga davant la platja es més pròpia d’un passat que semblava que mai més es tornaria a repetir i que va representar un veritable desastre a tots els nivells.

Aquesta actuació sembla que ha agafat per sorpresa als ciutadans, als pescadors i als ajuntaments que contemplen perplexos com es tornen a espoliar els fons marins per executar una obra amb data de caducitat molt curta.

El vaixell-draga, davant les platges d´Arenys. Foto: Radio Arenys

Els arguments que s’esgrimeixen per a justificar aquest dragatge són els suposats efectes catastròfics d’uns suposats temporals que suposadament han succeït aquest hivern i que ha produït uns suposats danys a la zona sud del delta de la Tordera. O bé s’han begut l’enteniment o bé es que no tenen vergonya. Jo suposo que tot plegat obeeix a una molt mala gestió o a les pressions de certs lobbies. M’enteneu, no?

Així, a mitjans d’abril es va aprovar aquesta actuació a l´Alt Maresme. Es tracta d’una estracció uns 120.000 m3 de sorra entre 5 i 8 m de profunditat. El vaixell treballa en la zona compresa entre la bocana del port i l’escullera de llevant. La sorra dragada serà abocada posteriorment a les platges del sector sud del delta de la Tordera.

Aquest engany del “ministerio”, comporta, per la urgència del procediment, que la licitació es pugui fer sense haver de realitzar cap mena d’estudi d’impacte ambiental. La llei autoritza al consell de ministres a excloure d’aquest procediment els projectes de reparació d’infraestructures crítiques danyades com a conseqüència de esdeveniments catastròfics. Però, a on es la catàstrofe? I, on són les infraestructures crítiques destruïdes en aquest cas?

En aquest sentit, la “Dirección General de Sostenibilidad de la Costa y del Mar” considera que l’actuació que s’està duent a terme queda justificada pels efectes catastròfics dels temporals d’aquest hivern. Segons la mateixa font, aquests suposats episodis van afectar directament les platges de Malgrat centre, la Conca y de forma molt més significativa la platja de la punta de la Tordera. En tots aquests cassos, el “ministerio” considera la recuperació d’aquestes molt urgent.

El vaixell-draga abocant la sorra a les platges de l´Alt Maresme. Foto: David Calvo

El dragat de sorra, a més de produir un impacte sobre el medi i sobre les espècies que hi viuen, de retruc també afecta a la flota pesquera, especialment a l’artesanal i als sonsaires que, veuran remogut el substrat sobre el que feinegen. A un altre nivell, comportarà un augment en la terbolesa i en conseqüència, una pèrdua de qualitat de l’aigua de bany a les platges, ara que tot just comença la temporada.

Aquesta no es la primera vegada que es realitza una actuació d’aquest tipus a la costa maresmenca. Ja al 2006 es va fer una acció similar per a regenerar la platja de la Picordia a Arenys de mar i un any més tard es va tronar a repetir. A l’any 2009, es van extreure 250.000 m3 del mateix punt per a regenerar la platja de S´Abanell, la platja va ser totalment erosionada unes setmanes més tard amb el primer temporal.

A més, en el document de planificació elaborat dins el marc de l’estratègia de protecció de la costa del Maresme, el mateix Ministeri de Medi Ambient reconeix la poca efectivitat de les mesures de dragatge i proposa un canvi radical en el plantejament incorporant la construcció de dics i espigons, tal i com ja eren les platges del Maresme abans de la primera regeneració al xxxx. Això però, es una altre històriademar.

Eixams de Meduses

Publicat el Mai 18, 2015 per Manel

Cada any, coincidint amb la primavera, es produeix la barreja vertical d’aigües que contribueix a la fertilització dels mars i oceans. En conseqüència, es dona el boom primaveral de vida. Des dels organismes microscòpics del plàncton fins a les darreres baules de la cadena alimentària experimenten un augment en les seves poblacions. És també temps de sardines i del peix blau en general, que aprofitant l’excés de l´aliment disponible, augmenten els seus stocks.

D’altres organismes de caire oportunista i de creixement ràpid també aprofiten aquestes circumstàncies per a augmentar les seves poblacions. Meduses i d’altres exemplars de tipus gelatinós presenten en aquestes dates unes poblacions molt denses que formen veritables eixams a mar obert i que poden arribar fins a les nostres costes i causar molèsties als banyistes més matiners. Dins el grup dels organismes gelatinosos s´hi troben a més de les meduses o cnidaris , d´altres representants com ara les salpes o els ctenòfors.

Cada any, els eixams de barquetes de Sant Pere, tenyeixen les platges d´un blau intens

Aquests episodis, arriben de manera puntual i cada vegada són més freqüents. L’aflorament de nutrients és una qüestió de temperatura i de densitat de les masses d’aigua i a la primavera, ai làs!, arriba l’explosió de vida.

Les concentracions de meduses que arriben a la costa provenen d’aigües oceàniques, el seu hàbitat natural. Els corrents i els vents predominants són els que les arrosseguen fins a la costa. Aquest fenomen és molt més freqüent durant la primavera i l’estiu com a conseqüència del règim de marinades, vents de mar cap a terra que apropen els bancs de meduses fins a les platges. Cada vegada més, aquest fet es considera com un greu pels mals de cap que ocasiona a usuaris i a gestors de les platges.

Aquest any, Aequorea forskalea també ha format eixams a molts trams de costa

Aquests dies, al llarg de la costa catalana, hi ha hagut observacions de densos bancs de barquetes de Sant Pere (Velella velella), de la medusa luminescent (Pelagia Noctiluca) i de Aequorea forskalea.

Les barquetes de Sant Pere, són unes petites meduses de tonalitats blavoses que viuen surant en l’aigua. Les seves cèl•lules urticants són del tot inofensives. Velella presenta una làmina en forma de vela que les permet desplaçar amb l’ajut del vent. Aquests dies hi ha presencia grups molt densos a mar obert que podrien acabar d’arribar a les platges catalanes en molt poc temps.

Pelagia noctiluca també és una de les espècies en els eixams d´aquest any.

La medusa luminescent o Pelàgia, és una de les espècies de medusa més típiques que arriben a les aigües costaneres, de tonalitats rosades. Presenta quatre tentacles orals molt visibles i un seguit de tentacles marginals molt més llargs carregats d´estructures força urticants. De totes les meduses és potser l’espècie que provoca més incomoditats als banyistes, sobretot pels seus llargs tentacles.

Aequorea forskalea és una medusa en forma de plat. L’ombrel•la és transparent. Pot presentar una sèrie de canals radials de color blau intens amb nombrosos tentacles marginals. Es també una espècie de medusa molt poc urticant.

Paddling to Alaska

Publicat el Març 29, 2015 per Manel

Respon

Aquest dissabte, dins el marc del Simposi Internacional de Caiac de mar, hi ha hagut la pre-estrena de l’aventura d´en Rai Puig per Alaska

En Rai és una d’aquelles persones properes que quan t’explica el seu somni, penses que amb l’energia que traspua, segur que ho aconseguirà. He tingut la sort d’haver rebut mestratge d´en Rai i d’haver compartit amb ell palades pel Cap de Creus.

En Rai ha estat 95 dies de navegant en caiac de mar per una de les zones més inhòspites de la Terra. Paratges solitaris i salvatges, totalment verges i inaccessibles des de terra, es a dir, tots els ingredients propis d´una gran aventura. A més, hi ha el valor afegit d’haver realitzat la travessia en solitari.

Cartell de la pre estrena de la pel.licula d´en Rai

En Rai va iniciar la seva aventura a Vancouver (Canada) i la va finalitzar al Parc Natural de Glacier Bay, al nord de la Juneau, capital d´Alaska. La ruta transcorre resseguint l‘Inside Passage, un entramat de canals, fiords, illes i muntanyes que es precipiten sobre el mar i que protegeixen les costa occidental d’Amèrica del nord de la força de l’oceà Pacífic. De fet, en Rai ha estat el primer europeu en creuar integrament aquest passatge en caiac de mar.

Al llarg dels tres mesos de travessia ha recorregut més de 2000 km sense cap mena d’assistència i amb l’únic testimoni d’una petita càmera de vídeo operada per ell mateix. Cada deu o quinze dies trobava algun que altre assentament, majoritàriament de pescadors, gent molt hospitalària que, en més d’una ocasió van convidar al nostre heroi compartir el que tenien.

En Rai impartint formació al Cap de Creus

Tot i que l´Inside Pasage és en gran part un pas d’aigües tranquil•les i arrecerades, en alguns sectors requereix navegar d’illa en illa contínuament, Alguns d’aquests creuaments són de força distancia, navegant a mar obert kilòmetres i kilòmetres sense cap mena de protecció, sense possibilitats de desembarcar i exposat a força d’aigües d´un oceà poc pacífic. En altres llocs, la mar de fons xoca contra la costa després de recórrer milers de quilòmetres sense trobar cap mena de barrera creant onades impressionants.

Les nombroses illes formen arxipèlags laberíntics de centenars d’illes amb milers d’interconnexions a través de canals estrets entre elles. En aquests passos es formen corrents de marea molt violentes que poden arribar a crear onades i remolins considerables. Navegar per aquestes aigües requereix molta experiència i estar a l’aguait de les taules de marea.

Les imatges que va prendre en la seva aventura han servit per produir el documental Paddling to Alaska. Aquest ha estat possible gràcies a una campanya de micromecenatge a través de Verkami. Paddling to Alaska és, més enllà de l’aventura personal, un homenatge a la natura en estat pur i a la força dels somnis de les persones. Si en teniu l’oportunitat, no us podeu perdre Paddling to Alaska, i com diu en Rai, “segueix els teus somnis”.

Les nostres Cales Bones

Publicat el Març 9, 2015 per Manel

Si un topònim es repeteix al llarg de tota la costa, aquest és el de Cala Bona. De fet trobem a la costa Brava quatre platges amb el mateix nom. La més septentrional de totes, és la cala Bona del Cap de Creus, a continuació la cala de la Roca Bona de Palamós, més al sud, la Cala Bona de Tossa i per finalitzar la cala Bona de Blanes.

Aquest topònim també es freqüent arreu dels Països Catalans. De totes, potser la més coneguda és la Cala Bona de Mallorca. Avui, però aquesta platja és una de les més horribles localitats turístiques de l’illa.

En tots els casos l´origen del mot es deu a les excel•lències del lloc com a refugi per als pescadors en cas de temporal. Una cala és “bona”, quan està protegida dels vents locals, especialment del més perillosos.

Cala Bona de Cadaqués

Cala Bona és un oasi de tranquil·litat al marge de la Tramuntana

Situada a mig camí entre Portlligat i el Cap de Creus, és juntament amb Jugadora, una de les platges més orientals casa nostra. Tapissada de posidònia i protegida de la tramuntana, és un oasi de tranquili.litat quan bufa el vent del nord. Cala Bona és formada per tres petites platges rodejades d’una vegetació exuberant on hi destaca el càdecs (Juniperus oxycedrus), que probablement va donar lloc a Cadaqués. Les colles de l´encesa es disputaben aquest indret sabedors de la seva benignitat.
Cala Bona de Palamós

Cala Bona o la platja de Rocabona forma part del conjunt que molts anomenen Cala Estreta. Foto: Marc Adroher

Aquesta cala també pren el nom de platja de Rocabona, es troba situada en el conjunt que molts anomenen Cala Estreta: (Cala Estreta, Cala d´en Redemon, Cala de al Roca Bona i Cala del Cap de Planés). En aquest cas el mot prové de la roca que hi ha llevant de la mateixa i que la protegeix del vent de component nord. Malgrat el sobrenom de “bona”, aquesta és una platja exposada a les llevantades i a les garbinades.
Cala bona de Tossa

Restes de la guingueta de Cala Bona que agredeixen al paisatge i malmeten una soca de murtra

A molt poca distància de Tossa, en un racó just abans d’arribar a cala Pola i rodejada d’una bonica pineda que quasi arriba “a pet d´ona”. Durant l´estiu es converteix en una indret prescindible i ple a vessar d’embarcacions que hi passen el dia i que amarren amb total impunitat, a voltes impedint el pas. Per acabar-ho d’adobar, una funesta guingueta de platja ocupa tot el fons de la cala com si allò fos propietat privada i degradant moltíssim el paisatge. A l´hivern, l´indret és un lloc tranquil, malgrat que hi són molt evidents les restes de la infraestructura estiuenca. Si hi aneu en aquesta època fixeu-vos en la soca de murtra (Myrtus communis) que intenta sobreviure i que cada any, irremeiablement, és talada. No deixa de ser estrany com encara es pugui continuar renovant la llicència per aquesta activitat.
Cala Bona de Blanes

Cala Bona o Cala Sant Francesc, és la menys bona de totes. Foto: Jordi Marcó

Primera gran cala de la Costa Brava, situada pocs metres a llevant de la pròpia vila. D’ençà de la construcció de l’ermita de Sant Francesc al 1681, canvia de nom i avui es molt més coneguda com a Cala de Sant Francesc. L’antic topònim però s´ha mantingut i es usat pels propis habitants de Blanes i especialment pels més assidus a aquesta platja.
De les quatre, aquesta és la cala “menys bona” de totes pel que fa a la protecció que ofereix als navegants. Fins hi tot a l’extrem de llevant es troba Es Niell, un parany per a la navegació.

Vallpresona, el paradís costaner

Publicat el febrer 16, 2015 per Manel

Vallpresona o Vallpregona és una de les platges menys concorregudes de la costa que hi ha entre Tossa de Mar i Sant Feliu de Guíxols. Malgrat que pertany al terme municipal de Sant Cristina d’Aro, fa partió entre aquests termes municipals.

Vallpresona és la platja de còdols que hi ha entre Salionç i el Senyor Ramon

La platja de Vallpresona és l’única platja d’aquest tram de costa que està formada per còdols i graves, aquests han estat arrossegats pel torrent que hi mena. A peu s’hi arriba a partir de la carretera que uneix Tossa amb Sant Feliu. Un cop arribats al punt, cal seguir un corriol que ressegueix pràcticament el mateix curs que la riera. El passeig, de poc més d’un quilòmetre, val la pena per la força que pren l’exuberant vegetació que hi trobem en el recorregut i és que la riquesa vegetal de l´indret és enorme.

L´absència d´edificacions, la densa coberta vegetal i l´illot de Sa Galera són els signes d´identitat de Vallpresona

Des del mar, Vallpresona dona l’estranya sensació d’arribar a una illa deserta. L’absència de edificacions i la coberta vegetal ens ajuden a sentir-nos, encara que sigui per uns instants, una mica Robinsons. El desembarcament allí és una mica delicat pels afloraments rocosos.

Al bell mig de la petita badia que forma la platja s’hi troba l´illot de Sa Galera. Al Mar d’Amunt del Cap de Creus, a Cala Galera, també apareix aquest topònim en l´illa que hi ha al davant de la mateixa. Segurament el nom tingui a veure en que les illes recorden la forma d’aquest tipus d’embarcació.

Limita per llevant amb la Cala Cabanyes o de Concagats, un sorral molt acollidor però bastant més freqüentat de Vallpresona. Travessant aquest petita platja i grimpant per les roques és possible arribar fins a l’espectacular platja del Senyor Ramon. De fet, hi ha gent que utilitza aquesta ruta per arribar a Vallpresona. A ponent, la seva veïna és la platja de Salionç, una aberració urbanística amb un elevat impacte sobre el paisatge. Afortunadament, l’accés a peu de Salionç a Vallpresona no és possible.

La platja de Vallpresona està formada per còdols. Foto: Josep Valentí

Als anys 70 s’hi va establir en aquest lloc un assentament hippie que s’hi va mantenir algunes dècades i que poc a poc va anar degenerant fins a convertir-se en una àrea d’acampada lliure bastant degradada. Aquest assentament va ser desmantellat definitivament l’any 2000, malgrat que avui encara es possible de trobar-hi, especialment a l’estiu, persones que hi passen llargues temporades.

L’especulació urbanística també va tenir el seu protagonisme en la història de Valpresona i la platja es va salvar, gràcies a la mobilització ecologista de l’època.

La rere platja es formada per un bosc ben constituït d’alzines, suros, pins i algun que altre tamariu. Des del punt de vista botànic cal destacar la presencia en aquest punt de la lleterassa arbòria (Euphorbia dendroides), un arbust que representa un vestigi dels boscos tropicals que hi havia en aquestes contrades a l’era terciària i que actualment és molt rara a casa nostra i per això està protegida pel decret 17-2008, però això, és una altra històriademar.

L´or vermell (II): A la gamba

Publicat el gener 26, 2015 per Manel

La gamba es pesca amb l’art de bou. Cada dia els quillats que “van a la gamba” surten de port ben d´hora i fan proa cap als caladors situats als límits de la plataforma continental i als flancs de canyons submarins. Els vaixells s’allunyen fins a unes 20 milles de la costa.

La pesca de la gamba és l´únic tipus de pesquera d’arrossegament que és monoespecífica, selectiva i dirigida. Quan els quillats “van a la gamba” utilitzen uns arts especials dissenyats per treballar a grans profunditats (de fins a 800 m).

Cada dia fan diverses calades o bols arrossegant els paranys pels fons fangosos dels pendents del tal•lús i per les baranes (vores) i sots (parets) dels canyons submarins. Un cop la captura està a bord, seleccionen els exemplars segons la seva mida: petita, mitjana, grossa i extra. Quan més grossa, millor preu assoleix al rotllo.

Pescadors seleccionant les gambes segons la seva mida

Els pescadors utilitzen la més avançada tecnologia a l’hora de pescar. A més dels moderns sistemes de posicionament i d’ecolocalització per a conèixer la situació de la gamba, fan servir també, sensors que en tot moment els donen informació de l’obertura de l’art mentre aquest s’està arrossegant i saber així com treballa.

Entre la primavera i l’estiu les gambes grosses i madures se situen normalment al tal•lús i a les “baranes” entre els 600 i 900 m de profunditat. A la tardor i durant l´hivern, en els “sots”, es captura gamba de mida més petita. Les barques segueixen aquest ritme biològic anual i les vedes també s’hi adapten.

La comunitat científica considera que la gamba és un recurs no del tot sobreexplotat. Això es deu a la dificultat de la seva pesquera, a la seva elevada taxa reproductiva i a que els juvenils viuen a molta fondària, fora de l’abast de l’art de bou. No obstant això, aquesta activitat no està lliure de produir un greu impacte sobre els fons marins per l´efecte de les portes sobre el biòtop. La sobredimensió de la flota, també fa que el recurs pugui córrer perill. Un signe inequívoc d´aquest fet és el descens progressiu de les talles en les captures.

Els quillats són les barques que “van a la gamba”

Per tal d’assegurar la sostenibilitat del recurs, la flota que va “a la gamba” als diferents ports de la costa catalana realitzen aturades biològiques. Aquestes vedes comencen als ports gironins i es desplacen en el temps a mesura que es va cap al sud. A Palamós, on primer s’aturen, el Pla de Gestió de la Gamba, obliga a deixar de pescar dos mesos. Aquí la veda va començar el passat 7 de gener. A la resta de ports de la demarcació de Girona on també s’explota aquest recurs (Roses, Port de la Selva i Llançà), es pararà del 6 de febrer al 8 de març. A Blanes i a Arenys l’aturada serà del 18 de febrer al 20 de març. L’objectiu d’aquest tipus de veda és protegir als alevins i així poder mantenir l´esforç pesquer en el rendiment màxim sostenible (RSM) per poder garantir la continuïtat de la pesquera.

Evolució anual de les captures de gamba als principals port de la Costa catalana. Les línies verdes discontinues corresponen a episodis de cascades submarines. En groc es pot observar en tots els cassos un augment significatiu de les captures entre 2 i 5 anys després de l´episodi. (Font: Company JB, Puig P, Sardà F, Palanques A, Latasa M, et al. (2008) Climate Influence on Deep Sea Populations)

De manera cíclica, cada 6-11 anys, se succeeixen episodis on la gamba quasi desapareix. Són provocats pel fenomen de les cascades submarines, corrents molt forts d´aigua freda que es canalitzen per les valls i canyons submarins i que desplacen les gambes a molta profunditat. Les cascades submarines són un procés oceanogràfic produït durant l´hivern, quan les aigües superficials es refreden i guanyen densitat a causa dels vents freds de la zona del Golf de Lleó. En el cas de la gamba, les cascades submarines actuen com a una veda natural.

HISTÒRIESDEMAR

Arxiu d'etiquetes: entorn