Una qüestió de transparència

La transparència i el color són dos paràmetres oceanogràfics molt senzills de mesurar i que aporten molta informació als científics. De petits a l´escola ens explicaven allò de que l´aigua és un líquid incolor, inodor i insípid. Avui sabem, pel que fa a les propietats òptiques, que les aigües oceàniques tenen unes característiques pròpies que les permet identificar i diferenciar entre elles. Per exemple, les aigües mediterrànies no tenen res a veure a les seves veïnes aigües de l´Atlàntic o bé dins de la mateixa conca, les aigües més orientals i les aigües més occidentals són completament diferents.

En ser la transparència i el color unes característiques molt senzilles de mesurar fa que siguin molt adequades per a ser preses per persones alienes a les comunitats científiques. Així, aquests dos paràmetres òptics són adequadíssims per a projectes de ciència ciutadana . Sense la participació ciutadana, els estudis sobre la transparència i el color de l´aigua de mar resultarien molt costosos tant pel que fa als diners com al temps. Avui, amb la popularització dels smartphones, la connexió entre les dades preses pels ciutadans i l’anàlisi que en fa la comunitat científica es retroalimenta constantment i enriqueix mútuament ambdós.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

EL disc de Secchi és un senzill aparell que ens permet mesurar la transparència

La transparència ens indica la quantitat de partícules en suspensió que conté una columna d´aigua. Per a la mesura de la transparència és fa servir el disc de Secchi, un senzill aparell, fàcil de construir i encara més senzill d´utilitzar. Les mesures s´obtenen submergint el disc en l´aigua i mesurant la profunditat a la qual deixa de ser observat des de la superfície. Aquesta profunditat, també anomenada profunditat de Secchi, a més del valor numèric del mateix ens dona una complexa informació sobre la productivitat del lloc on es fan les mesures.

La profunditat de Secchi es troba influenciada per la quantitat de fitoplàncton que presenta la columna d´aigua. Així, quan més fitoplàncton hi ha en suspensió en la columna d´aigua, menor serà la mesura de la profunditat de Secchi. El fitoplàncton és la base de la cadena alimentària marina i el seu coneixement sobre la seva distribució, abundància i estacionalitat es cabdal per a saber l´estat de salut dels nostres oceans.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

L´escala de Forel-Ule permet mesurar el color de l´aigua

Amb l´escalfament global degut al canvi climàtic, aquests organismes microscòpics del plàncton poden patir fortes fluctuacions que, amb la simple mesura de la profunditat de Secchi es poden quantificar. En aquest sentit, l´any 2013 va començar un projecte de ciència ciutadana anomenat Secchi. L´objectiu del mateix és la de crear una base de dades de llarga durada sobre les variacions que pateixen les poblacions de fitoplàncton arreu dels mars i oceans del món. A través d´una app per a smarthphone es poden enviar les mesures de la profunditat de Secchi juntament amb altres dades d’interès a la comunitat científica que està treballant aquest tema.

Per a mesurar el color de l´aigua de mar es fa servir l´escala de Forel-Ule, una mena de “pantone” de colors que es compara amb el color real de l´aigua. En aquest cas l’inconvenient per a ser incorporat en projectes col.laboratius rau en poder tenir a l´abast del públic l´escala de colors. Per aquesta raó s´ha desenvolupat una altra aplicació de mòbil que permet conèixer el color de l´aigua i comparar-lo amb l´escala de colors de manera molt senzilla. En aquest sentit, també s´està desenvolupant un software que, a partir de les fotografies preses i enviades a través d´un smartphone, se’n fa un anàlisi per a determinar el color de l´aigua segons aquesta escala.

El musclo, un marisc molt popular

Un dels millors records d´infantesa que tinc de la meva família és quan anàvem a la platja tots plegats a passar el dia. Arribàvem ben d´hora i acabàvem la jornada amb les últimes llums. A la platja de la Murtra a Sant Pol, esmorzàvem, dinàvem i també berenàvem. Un dels moments més esperats era quan anàvem fins a les roques a arreplegar un grapat de musclos que, un cop nets, els coíem amb un fogonet i els menjàvem allà mateix.

Aquest comportament, abans molt habitual, doncs no érem pas els únics que fèiem això, avui s´ha convertit en una pràctica no exempta de risc. Ara ja pràcticament ningú consumeix els musclos “salvatges” de la nostra costa i encara menys a la mateixa platja acabats d´agafar. L´afany regulador i sancionador de les administracions i les recomanacions sanitàries han produït un canvi d´hàbits en molts pocs anys.

musclos-al-vapor

Preparats al vapor resulten excel.lents

Al Maresme els musclos entapissen les roques de la costa creant veritables mantells negres. Consumits bullits a la mateixa platja són una menja excel·lent pel seu intens gust a marisc. La costa del Maresme es un bon lloc per a la captació de larves de musclo que després s’engreixaran a les muscleres d´arreu. Al calador de “Els colls” davant del Masnou, durant anys hi va haver instal·lacions per aquest efecte.

Certament consumir animals filtradors, com ara els musclos, sense haver estat depurats abans s´ha convertit en una activitat de risc malgrat que no conec cap cas d´intoxicació per aquesta raó. Ja en els anys 30, Emerencià Roig en la seva obra “La pesca a Catalunya” (1927) fa referència a aquest fet especialment per la proliferació de vivers. En aquest cas, els musclos als quals es refereix l´autor estaven situats a dins els ports que, amb la introducció dels motors d´explosió i l´abocament de residus fecals canvien ràpidament la qualitat de les aigües i que, malgrat tenir un bon aspecte, acumulen al seu interior toxines que poden provocar trastorns estomacals que podien arribar a ser severs. Roig documenta fins hi tot cassos d´intoxicacions que han arribat a produir la mort.

musclo1

EL musclo és sens dubte, el marisc més popular

Actualment els musclos que es comercialitzen a les peixateries procedeixen de muscleres, la majoria situades a les badies del Delta de l´Ebre, els Alfacs i el Fangar. L´espècie comercialitzada, Mytillus galloprovincialis, és la més adaptada a les aigües mediterrànies.

En aquest cas, els productors d´aquest mol·lusc a les “Terres de l´Ebre”, estan patint les conseqüències de: la disminució del cabal i de l´aport de nutrients per part del riu, dels abocaments incontrolats a les badies, de la disminució de l´oxigen dissolt en l´aigua i sobretot de l´augment de la temperatura superficial de l´aigua a causa de l´escalfament global. Quan la temperatura de l’aigua de mar està per sobre dels 28 º C, s´atura el creixement de l´espècie i les cries de musclo acaben morint.

muscleres_delta

La practica totalitat de producció de musclos és a les musclesres del delta de l´Ebre

Malgrat totes aquestes recomanacions i sancions, continuo consumint el musclo de roca que creix a la costa del Maresme. A la instal·lació de la piscifactoria abandonada que hi havia just davant d´Arenys de mar hi creixien uns musclos excel·lents que no tenen ni punt de comparació amb els exemplars controlats sanitàriament i de gust aigualit que es poden trobar a les peixateries. I és que, sóc un temerari, o potser sóc un romàntic.

Pescar amb els peus a terra (I): ralls i fitores

Hi ha alguns sistemes de pesca ancestrals que tenen com a denominador comú el fet que el pescador els cala i els lleva des de la mateixa platja, mullant-se, com a molt, els peus fins als genolls. Tots aquests ormeigs de pesca d´aquest grup avui estan pràcticament desapareguts degut a que, precisament l´estreta franja on es calaven antigament avui és un espai pràcticament erm de vida, són coses del mal anomenat progrés. Només les canyes de pescar són significatives si més no a nivell de pesca recreativa.

Temps era temps, que en els dies de calma xixa, els pescadors sortien amb els ralls, les fitores, els rastells o les canyes a provar sort. Eren sistemes de pesca de subsistència i d´autoconsum en una època on una gran majoria passava penúries. Pescadors i no pescadors tenien en algun de racó algun d´aquests enginys que els permetia capturar bon peix sense necessitar d´embarcar-se.

josep-torta

El Rall encara s´usa de forma recreativa en alguns punts del delta de l´Ebre. Foto: Josep Torta

Aquests ormeig de pesca es podrien classificar en quatre categories. La primera, inclouria els enginys fets amb xarxa on hi destacaria el rall. En el segon grup els estris metàl•lics que servien per enfilar el peix tal i com si fossin llances. En aquest grup hi hauria la fitora. La tercera categoria la formarien el que avui en dia anomenem ormeigs de canya que inclou la més popular d´aquestes tècniques. Per acabar hi hauria els rastells de marisqueig. Dins d´aquesta categoria també es podria incloure també la recol•lecció de mol•luscs fixats a la roca com ara les pagellides o el populars musclos així com la captura de garoines amb les garoteres.

El Rall és una xarxa circular que és llançada amb molta tècnica i habilitat per a capturar els peixos que s´acosten més a la franja litoral. Tota la circumferència d´un rall està armada amb ploms perquè, un cop la xarxa cau a l´aigua, aquesta s´enfonsi ràpidament. En el centre del rall hi ha una cap que al ser estirat converteix el parany en una bossa d´on és impossible sortir. Els ralls van ser introduïts a casa nostra a l´època de dominació musulmana.

fitora

Fitores al Museu de la peca de Palamós

L’ús de ralls era molt popular en estuaris, en la desembocadura de rius i en la pesca fluvial. Cal certa destresa i molta tècnica per a llençar correctament un rall. El pescador solia portar el rall a l´espatlla i al llançar-lo li donava un moviment de rotació i havia de procurar que aquest caigués totalment desplegat.

El rall havia estat un ormeig de pesca molt estès al delta del Llobregat. També era utilitzat al Ter i a l´Ebre. Precisament avui encara es llança algun rall a la zona del delta d´aquest riu. Amb el rall es pescaven mabres, llisses i en general peix menut. En l´actualitat al país valencià hi ha associacions a mig camí entre la tradició i l´activitat esportiva que es dediquen a la recuperació d´aquest ormeig i que organitzen exhibicions, i fins tot campionats.

Entre els enginys de pesca de ferro i que enfilen el peix hi ha la fitora. Aquest es un dels aparells de pesca més senzills i alhora més cruels que existeix. Aquests sistemes de pesca són segurament dels més ancestrals i avui ja estan pràcticament en desús. En aquest grup, a més de les fitores, inclourem els arpons, l´arpeta o el ganxo. Una fitora està formada d´un mànec llarg, normalment de fusta, a l’extrem del qual hi ha un travesser perforat amb punxes en nombre molt variable. Per pescar amb fitores cal enfilar el peix des de la superfície com aquell que fes servir una llança. L´inconvenient, evidentment és que la captura resulta molt malmesa.

Esquistos i pegmatites

El cap de Creus és un d´aquells paisatges irrepetibles, especialment pel que fa als seus elements geològics. A cavall entre el Mar i els Pirineus, presenta una singularitat excepcional que el fan únic. El Cap de Creus es pot considerar la part més oriental de la serralada pirinenca i correspon, en concret, a la continuació del Pirineu axial.

Aquesta unitat formada pel Cap de Creus i el Pirineu axial està constituïda per materials paleozoics d´origen plutònic i sedimentari que, posteriorment es van metamorfitzar ara fa 500 milions d´anys en l´orogènia herciniana. Aquesta primitiva serralada es va anar transformant per l´acció dels esforços tectònics, es va plegar intensament i es va fracturar. El resultat de tot plegat va ser la formació de roques metamòrfiques formades per la transformació física d´aquelles roques primitives. Entre les roques més freqüents al Cap de Creus destaquen els esquistos i les pegmatites.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El Cap de Creus presenta els afloramenst rocosos més esoectacular de ytot el pais. Els esquistos, més forcos i les pegmatites més clares

Les roques que avui afloren a la superfície del Cap de Creus es poden considerar el materials geològics més antics de Catalunya.

La tramuntana i l´elevada concentració de sal ambiental han propiciat una dèbil vegetació que, malgrat ser molt especialitzada i amb endemismes, pren poca importància i ha desenvolupat un sòl molt dèbil. Per tot plegat, al Cap de Creus els afloraments rocosos apareixen despullats de vegetació que els emmascari i són els grans protagonistes del paisatge.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

L¨illa de S´encalladora a l´extrem més oriental de Cap de Creus està fromada per esquistos i pegmatites

Els esquistos són les roques metamòrfiques més abundants. Aquests són el resultat d´aquesta intensa transformació de les roques primitives d´origen sedimentari. Els esquistos provenen de primitives lutites formades per sediments de la mida d´argiles i fangs que presenten una coloració de tonalitats més aviat fosca i s´estructuren en fines làmines que s´exfolien de manera irregular.

Entre els foscos esquistos, hi afloren pegmatites, roques filonianes de tonalitats clares formades per cristalls de quars, feldspat i mica que s´intrueixen capritxosament entre les roques metamòrfiques formant un paisatge únic. Aquestes pegmatites procedeixen de magmes que es van refredar lentament a l´interior de la terra ara fa 300 milions d´anys.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Erosió alveolar dels esquistos

Si a tot plegat hi afegim l´erosió produïda per l´efecte del vent, la humitat i l´elevada concentració de sal a l´ambient, els materials geològics, esquistos i pegmatites, s´erosionen de manera diferent segons la seva duresa i resistència a ser desgastats per els agents ambientals. Així, els esquistos, més tous que no pas les pegmatites, s´erosionen amb major mesura. Aquesta erosió diferencial entre els esquistos i les pegmatites crea paisatges suggerents que han inspirat artistes d´arreu.

Entre les formes d´erosió més característiques del Cap de Creus hi ha els “nius d´abella”, es tracta d´un tipus d´erosió alveolar que afecta bàsicament als esquistos i que els converteix en un gran formatge de Gruyère.

A pet d´ona: una declaració de principis

A pet d´ona és on em sento millor. Navegar arran roques sortejant els esculls i jugant amb els trencalls de les onades és la millor cosa del món. Aquest és el meu medi i per on navego la major part de l´any.

A pet d´ona tot s´oblida, a pet d´ona desapareixen la cabòries que durant tota la setmana m´atormenten, a pet d´ona carrego les piles fins a dalt de tot, a pet d´ona comparteixo moments irrepetibles amb els meus, a pet d´ona em sento lliure i tal com sóc, a pet d´ona…

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Amb onada, l´adrenalia està aflor de pell. Foto Jean Marc Terrade

Si hi ha onada de fons l´experiència és més intensa i l´adrenalina està a flor de pell cada vegada que es sorteja un pas. Si hi ha “calma chicha” es converteix en un dolç passeig per quedar embadalit de la vida que hi aflora. Uns indrets privilegiats on només s´hi pot accedir amb embarcacions com ara el caiac de mar.

La vida a pet d´ona és complexa, els organismes que hi habiten han d´estar adaptats als bruscos canvis de condicions ambientals que es produeixen en una franja d´uns pocs centímetres d´amplada, és la interfase terramar.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

SI la mer està en calma, tot és plàcid

Les algues en són les reines d´aquest ambient litoral. Amb coloracions verdes, vermelles o brunes, depenent del pigment fotosintètic que hi predomina, entapissen els afloraments rocosos per complet, talment com si fossin molses. L´ocupació de l´espai és clau pel desenvolupament de les espècies en un indret tant limitat. Aquest si que és el veritable “finis terrae”.

Algunes espècies d´algues, com ara el “trottoir”, prenen incrustacions minerals i llavors contribueixen en augmentar la superfície disponible a ocupar. En aquest punt, hi ha barreja entre la matèria viva i la matèria inert.

A pet d´ona molts organismes són epífits, es fixen els uns a sobre dels altres i contribueixen amb aquesta estratègia a minimitzar l´espai ocupat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Les algues són les reines d´aquest ambient litoral

A pet d´ona la biodiversitat és molt gran. Si hi ha estrès ambiental, evidentment, aquesta es redueix dràsticament i es limita a unes poques especies filamentoses, llefiscoses, relliscoses i en general on hi predominen els tons verdosos. Un primer cop d´ull a les especies ens dona ràpidament una idea molt clara de la salut ambiental de l´indret.

Acompanyant a les algues, representants del regne animal hi viuen fixats i hi romanen quiets, de manera immutable, és el bentos litoral: musclos, glans de mar, actínies, anemones, eriçons, pagellides,….

Les aus marines també són part d´aquest ambient. Els corbs marins les gavines o els xatracs són els vertebrats que també viuen a pet d´ona.

Si algun dia no em trobeu per enlloc, de ben segur que sóc a pet d´ona gaudint d´aquest particular espai. Estaré badant a l’aguait de la vida que hi aflora en hores calmes o bé em trobareu travessant freus enfurismats per l´embat de les onades tempestoses.

Quins horitzons

Certament la interfase terra-mar sobre substrat rocós és un dels biomes més interessants de tota la Mediterrània. En mars sense marees, com és el nostre, en uns pocs centímetres de diferencia les condicions físico-químiques de l´aigua poden canviar radicalment i els éssers vius que viuen fixats es situen seguin les seves preferències. En aquesta franja litoral de menys d´un metre la qualitat de la llum, la temperatura, l´agitació de l´aigua… canvien substancialment. Aquest agrupament d´organismes es produeix en forma de cinturons paral·lels a la línia de costa que, també es coneixen amb el nom d´horitzons.

Els naturalistes ja fa molt de temps que van observar aquest fenomen i l´han descrit sota el nom de zonació litoral. Els diversos horitzons en que es subdivideix aquesta llenca entre la terra i el mar són: el supralitoral, el mediolitoral, l´infralitoral i el circalitoral.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La zonació litoral sobre substrat rocós a la costa Brava central. Noteu els diversos horitzons formats per diverses espècies d´algues

Un altre dels factors que determina la presència o l´absència de determinades espècies és la qualitat de l´aigua. Així en llocs amb una forta pressió humana hi ha espècies de caire més nitròfil, adaptades a aquest estrès ambiental i amb un creixement ràpid. En els indrets més ben conservats i amb una qualitat de l´aigua excel·lent els organismes que s´hi troben representen la màxima estructuració i complexitat del sistema natural.

El fenomen de la zonació litoral és molt semblant a la distribució dels estatges de vegetació segons l´alçada. En aquest cas, les plantes s’organitzen segons les condicions climàtiques. Un bon exemple d´aquest fet és la distribució de la vegetació al Montseny segons l´alçada. De totes formes, la gran diferència entre els estatges de vegetació i la zonació litoral està en l´amplada de les franges amb espècies diferents. Mentre que al Montseny, posem pel cas, aquesta distribució es produeix al llarg dels seus 1700 m d´alçada, els horitzons litorals de la costa rocosa ,en la costa Brava varien en molt pocs centímetres de diferència.

estatges

Perfil esquemàtic dels estatges de vegetació del massís del Montseny. 1-Nivell culminant del matollar de ginebró 2-Estatge de la fageda; inclou les avetedes. 3-Estatge de la roureda de roure de fulla grossa. 4-Estatge de la roureda de roure martinenc 5-Estatge de l’alzinar muntanyenc. 6-Estatge de l’alzinar inferior o amb marfull; inclou la franja de Sureda. 7-Bosc de ribera ran els cursos d’aigua. Original de Josep M. Panareda, dibuixat per Maravillas Boccio)

En aquest ambient, moltes vegades, la presència d´espècies depèn de la disponibilitat de trobar un tros de d´espai en el substrat on fixar-se allà on les condicions els hi són més òptimes. La lluita per l´espai esdevé clau per a entendre la presència o absència d´algunes especies.

En aquesta guerra per sobreviure, els epífits, organismes que viuen fixats sobre d´altres, especialment algues o fanerògames, representen una bona estratègia de colonització de l´espai. El trottoir, l´alga incrustant Lithophyllum byssoides, és un molt bon exemple de tot plegat. En les bioconstruccions d´aquesta alga es crea un entramat de cavitats que són aprofitades per una munió d´organismes que les utilitzen.

200 històries: En Quicu

Aquesta és l´entrada 200 d´històriesdemar. Ara fa gairebé quatre anys que vaig començar aquesta singladura d´escriure un petit relat amb olor a sal de manera setmanal. Aquestes 200 històriesdemar volen ser un petit homenatge a tota aquella “gent normal” com en Quicu. Aquí teniu un relat inèdit de com vaig conèixer aquest personatge ara fa just cinc anys i de com hem anat forjant la nostra amistat. Tant de bó que la nostra malmesa costa tingués més “gent normal”

http://www.ccma.cat/video/embed/5596634

Un cop travessat el cap de Begur la tramuntana ens venia de cara. La mar estava esverada i les ratxes de vent dificultaven el nostre rumb. Amb força i tenacitat havíem aconseguit guanyar la punta de Sa Tuna. La imatge de la platja de Pals que teníem davant feia presagiar que a partir d’aquell moment patiríem molt més.

Amb prou feines eren les deu del matí i si allò pujava una mica més faria impossible la navegació en caiac. Vam parlar i vam decidir donar mitja volta. Era la segona vegada en el mateix punt que havíem de girar per culpa de la tramuntana.

Ja de tornada vam aturar-nos a Cala Estreta amb la intenció de fer una mica de cames pel camí de ronda. El dia havia canviat completament, ara s’imposava la calma. Ens penedíem de la decisió pressa unes hores abans.

Ben entrada la tarda, ja de tornada de la caminada, vam conèixer a un personatge singular que ens faria oblidar les nostres cabòries, en Quicu. En Quicu era el responsable que la barraca de pescadors de Cala Estreta presentés un aspecte excel•lent; tot endreçat, net i polit. En Quicu, palamosí d’adopció, dia sí dia també s’acosta a la barraca per mirar de que no hi falti res. De seguida ens va convidar a gaudir de l’espai: vam xerrar, vam menjar, vam beure i sobretot ens vam escoltar. En algun moment de la nit vaig imaginar les converses que anys enrere havia mantingut en Josep Pla amb l´Hermós, el pescador d´Aiguaxellida. En Quicu estimava aquell tros de territori, s´el havia fet seu i el cuidava.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Amb en Quicu, fa uns dies a Cala Estreta

Ja ben entrada la nit, em vaig posar a la tenda disposat a dormir content d’haver donat la volta a Sa Tuna i d’haver pogut conèixer en Quicu.

Avui, uns quants anys més tard, m´he retrobat amb en Quicu que, m´ha rebut com sempre, amb un ampli somriure. Era la nit de Sant Joan i ell, com sempre, exercint d’amfitrió de la nit més màgica a la barraca de Cala Estreta, el seu tros de paradís.

En Quicu continua formant part de manera indissoluble del paisatge d´aquest tros de costa.

El Menja-roques

El dàtil de mar (Lithophaga lithophaga) és, com molt ben bé indica el seu nom científic, un veritable menja-roques. Aquest mol•lusc bivalve que, pertany a la mateixa família que el musclo (Mytilus galloprovincialis) , viu en fons de roca calcària que perfora lentament a partir de la segregació d´una substància àcida que desfà el carbonat de calci i que va acompanyada per una rotació de la closca que actua com a abrasiu.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Roca calcària perforada amb les empremptes inconfundibles del dàtil de mar

El mol•lusc, es fixa al substrat rocós ja en estat larvari i a partir d´aquest moment, comença la dissolució de les sals carbonatades de la roca, creant estranyes galeries que els protegeix de manera molt efectiva de possibles depredadors. Un cop desapareix l´espècie, aquestes són ocupades per altres inquilins que les usen com a cau o per a protegir-se. El dàtil de mar prefereix sobretot les parets verticals i els extraploms.

La closca d´aquest bivalve té forma cilíndrica i allargada amb les dues valves iguals i de color bru que recorda molt a un dàtil. Es tracta d´un marisc molt fi i molt apreciat gastronòmicament al llarg de tot el litoral mediterrani espanyol on hi viu entre els 0 i els 25 m de profunditat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La costa rocosa del Baix Ebre i Montsià és molt rica en dàtils de mar

Al litoral català es troba bàsicament a la costa del Baix Ebre i el Montsià. A Sant Carles de la Ràpita i a les Cases d´Alcanar s´explotava comercialment fins fa relativament pocs anys. A la costa Brava només és present al Montgrí i a les illes Medes. L´elevat valor gastronòmic del dàtil de mar fa que la seva recol•lecció posi en perill la seva pervivència. Per acabar-ho d´adobar, el seu creixement és molt lent, es calcula que al voltant d´uns 3mm a l´any. A més, té un cicle de vida relativament llarg ja que pot arribar a viure fins a 50 anys. La destrucció del seu hàbitat per la massificació i freqüentació de la línia de costa, la construcció de ports i esculleres o la contaminació fan que ara per ara, tinguem un greu problema per a la supervivència d´aquest mol•lusc. Un altre dels enemics d´aquesta espècie són els seus depredadors naturals com ara les estrelles de mar, sobretot (Marthasterias glacialis).

És per tot això que el dàtil de mar està inclòs a la llista d´espècies amb protecció especial de la Directiva Hàbitats, en el conveni de Berna (espècies de fauna estrictament protegides) i en Conveni de Barcelona (llista d´espècies en perill o amenaçades).

DatildeMar_DSC00639

Malgrat tractar-se d´una espècie protegida, aquesta és l´entrada que il.lustra el dàtil de mar a l´enciclopèdia.cat Foto: GIC Moià

La seva extracció produeix a més, un greu impacte ambiental i la destrucció total del seu hàbitat. La seva recol•lecció es feia tradicionalment amb escarpa i martell. Avui també s´usen els martells pneumàtics i fins hi tot s´han arribat a fer servir explosius per a fragmentar la roca i poder collir-los.

Al nostre país, aquesta espècie s´explota comercialment a la costa de Tarragona, al nord de Castelló i a les illes Balears. La seva extracció està prohibida però encara en continuem trobant als mercats. La majoria dels dàtils de mar que es comercialitzen provenen del nord d´Àfrica, d´Argelia i del Marroc. També es detecta el consum fraudulent d´exemplars capturats a la nostra costa i etiquetats com a procedents de l´Àfrica.

Per tal de poder recuperar l´espècie caldria implementar de manera efectiva el control de la prohibició del seu marisqueig i el control dels nombrosos furtius, especialment Tarragona, al país Valencià, a Murcia i a Andalusia on treballen amb total impunitat. Caldria també prohibir les importacions del nord d´Àfrica per evitar la picaresca de comercialitzar exemplars recol•lectats a les nostres aigües. S´hauria d´incloure l´espècie dins el Catàleg d’Espècies Amenaçades amb la categoria d’interès especial i finalment caldria implementar campanyes d´Educació ambiental en la ciutadania per a conèixer la problemàtica de la seva recol•lecció i per disminuir la seva demanda.

Història d´una deconstrucció

Aquesta part compresa entre el Camell i l´Àliga que tu coneixes i estimes tant com jo mateix és i ha de continuar per sempre essent geologia pura, sense res que pugui mixtificar-lo; en faig qüestió de principi. És un paratge mitològic que es fet per a Déus més que per a homes i cal que continuï tal com està. (Salvador Dalí, 1961)

La deconstrucció del Club Med o Club Mediterranée de Cadaqués va marcar una fita històrica en la història recent del proteccionisme ambiental a casa nostra. Va ser com una alenada d´aire pur en un país poc acostumat a dur accions amb finalitat purament ambiental. Aquest projecte va representar la major obra de restauració ambiental feta en tota la mediterrània.

DSCN7667

El club Meb abandonat

El Club Med va ser una resort turístic construït als anys seixanta en el cor del Cap de Creus molt a prop de Cala Culip i Cala Culleró en l´anomenat Pla de Tudela. La ciutat de vacances estava formada per un seguit de petites edificacions de caire mediterrani amb els seus serveis annexos. El model turístic d´aquesta empresa, difós arreu del món, barreja l´entorn natural amb les activitats lúdiques i esportives, en aquest cas el submarinisme.

El Club Med va funcionar durant més de 40 anys en un espai únic creat fa més de 350 milions d´anys. En tots els anys d´activitat va tenir molt bona acollida especialment entre els turistes francesos i la principal crítica que va rebre aquest establiment estava relacionada amb la seva autosuficiència i el seu aïllament de l´entorn social més proper.

DSCN7670

Es va enderrocar els bungalows i la zona de serveis

Quan al 1992 el Cap de Creus és declarat Espai d´Interés Natural i uns anys més tard, al 1998, es crea el Parc Natural, la zona ocupada per aquesta infraestructura queda inclosa per la seva importància biològica i geològica en la reserva natural integral, cosa que propicia l´inici del tancament d´aquesta concessió en un entorn privilegiat i únic.

El complex va tancar definitivament l´any 2004 i un any més tard, el Ministeri de Medi Ambient de l´Estat espanyol va comprar la finca, després d´unes negociacions molt llargues amb els propietaris. Els terrenys es van incorporar al domini públic maritimo-terrestre.

L’any 2006 es va redactar el projecte de desconstrucció i restauració ambiental dels terrenys que preveia l´enderrocament dels més de 400 bungalows i dels edificis de serveis del complex (piscina, bar, discoteca amfiteatre), els camins, les passarel•les, els accessos a les cales i el moll de cala Culip. En total una actuació en una superfície de més 200 Ha d´extensió i 1,5 km de costa que es va fer en diverses fases i que va començar l´any 2007 i no van acabar fins al finals dels 2010. La restauració paisatgística es va centrar sobretot en la recuperació dels valors geològics de la zona. Bona part dels treballs de deconstrucció es van realitzar de manera manual per no danyar les roques sobre les que hi havia les infraestructures que ara es volien eliminar.

DSCN7669

La recuperació de l´espai també va tenir actuacions sobre la flora invasora

De manera paral•lela a aquesta actuació es van arrancar les més de 3000 tones d´espècies invasores ,sobretot l´ ungla de gat (Carpobrotus sp), l a gazània, la figuera de moro i les atzavares. És van restaurar els hàbitats originals amb vegetació autòctona pròpia del cadequer litoral.

Finalment els treballs van finalitzar lññ eny 2010, quan l´àrea es va obrir al públic amb el om de paratge de Tudela Un espai únic dins el Cap de Creus.

La mediterrània és un desert

Aquesta és una de les frases més cèlebres del gran ecòleg Ramon Margalef, que fa referència a la productivitat del nostre mar. Certament, a nivell de producció primària, la Mediterrània és equiparable a la d´una àrea semi desèrtica.

S’entén per productivitat la capacitat que té un ecosistema per produir biomassa per unitat de temps i superfície. Aquest paràmetre ens dona una idea de la eficàcia d´un sistema natural. Els valors de productivitat fan referència a la producció primària a través del procés de la fotosíntesis.

DSCN1729

Les aigües transperents per a la mediterrània són més aptes pel turisme que no pas per a la pesca

Per mesurar la productivitat es fa servir com a unitat la quantitat de Carboni capaç de produir per unitat de superfície i de temps ( g C/ m2 any). Així, segons els treballs de Margalef, la productivitat de la Mediterrània és de mitjana entre 50 i 85 g C/m2 any. Molt baixa si ho comparem amb altres indrets del la terra com per exemple el Mar del Nord on es troba entre 100 i 450 g C/m2 any. En aquest sentit la mediterrània es molt més propera a la d´un llac oligotròfic, que té una productivitat d´entre 10-80 g C/ m2 any.

Els intervals de variació de la productivitat es deuen, d´una banda, a la dificultat de fer les mesures i per l´altra a la gran diversitat de valors segons les mesures, siguin fetes a mar obert on els valors són molt més baixos que la mitjana o la costa on son bastant més elevats.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

la transparència de les aigües mediterrània és sun senyal de la seva baixa productivitat

La raó de la baixa productivitat de la mediterrània cal buscar-la en el funcionament de la conca. La mediterrània funciona com a un estuari negatiu. El nostre mar es comporta com una conca de concentració on les pèrdues per evaporació són més elevades que les entrades a través dels rius i de la precipitació. L´excés d´evaporació fa que la salinitat de l´aigua, i en conseqüència la seva densitat, sigui més elevada que, posem pel cas, les masses d´aigua del veí Oceà Atlàntic. Per compensar les pèrdues per evaporació i igualar el balanç, entra aigua des de l´Atlàntic fins a la Mediterrània per l´Estret de Gibraltar. Aquesta aigua que entra, ho fa en superfície perquè és mes lleugera. Al mateix temps, en profunditat, surt aigua Mediterrània més densa, cap a l´Atlàntic. Aquesta aigua profunda que es perd està carregada de sals nutritives. El balanç total d´aquest procés representa una pèrdua de nutrients per la Mediterrània que irremediablement es va empobrint des del punt de vista de la productivitat mentre que l´Oceà Atlàntic es fertilitza. La circulació en estuari negatiu del mediterrani té com a efecte positiu que actua com a defensa enfront de la contaminació, per això no serà mai un mar mort.

gibraltar

La circulació en estuari negatiu de la mediterrània fa que perdi irremediablement slas nutritives

La única forma que té la mediterrània de compensar les pèrdues per evaporació està en les aportacions dels cabals d´aigua dolça. Aquests, al mateix temps, també són una font de nutrients per les àrees adjacents a la seva desembocadura. A tall d´exemple, esmentar que els efectes sobre la productivitat dels desguàs del Roine es deixen notar fins al cap de Creus.

A més de les descàrregues dels rius, la mediterrània es pot fertilitzar gràcies a la barreja horitzontal de les seves masses d´aigua amb diferent densitat. Aquest fenomen succeeix durant l’hivern i és particularment important al Golf de Lleó on el mistral i la tramuntana refreden l´aigua superficial que en augmentar la seva densitat es precipita cap al fons i inicia la barreja i l´ascens de nutrients des del fons fins a les aigües superficials. La variacions anuals d´aquest procés degudes a la meteorologia queden reflectides en les fluctuacions de la producció primària. Així els anys més freds van acompanyats de primaveres més productives.

Com a resum de tot plegat, les aigües profundes de la Mediterrània es van empobrint degut a la circulació en estuari negatiu i per altra banda la barreja horitzontal de masses d´aigua no és suficient per contrarestar les pèrdues, i en conseqüència la productivitat total es baixa.