Històriademar i d´Espriu

Publicat el Juliol 8, 2013 per Manel

“Un petit poble de mar, amb pols i vent i mosques. I encara hi havia alguns pescadors. A la platja, gussis, comptades palangreres, coves i xarxes, dones que les adobaven, deixalles de peix”
(El Doctor Rip)

Les històriesdemar en l´homenatge a Espriu

Salvador Espriu reprodueix en la seva obra el paisatge, els costums, els oficis i les personatges d’Arenys de Mar, la mítica Sinera, el seu univers particular. Evidentment tots els aspectes d’aquell Arenys del passat relacionats amb el mar, la pesca i la navegació, també han tingut cabuda en la seva magnifica obra.

Per a fer més entenedora aquesta entrada he agrupat els textos del poeta en els següents apartats: mestrances, palers i avarada a la platja, pescadors i la pesca, temporals i el port.

– Mestrances
La construcció de vaixells va ser des del s. XVIII l’ofici de mar més important a Arenys de mar. A les mestrances de les platges de Sinera es van construir nombroses naus, algunes d’elles feren la cursa cap a Amèrica. Aquesta activitat va perdurar fins als anys 50 del s XIX.
En el següents passatges de “Laia”, Espriu fa una magistral descripció de l’ambient que es vivia en una de les nombroses mestrances de la vila: colors, olors, sons, textures que formen part d’aquest “univers” de platja.

“Sota la vela de les mestrança, les carcasses de dues barques a mig fer. Barrejades amb fustes, serres, garlopes, gúbies i aixes. A la sorra, empastifats de pega,els troncs serrats, quadernes, medissos, estameneres, barrines de Sant Elm i gafes. Al fons, el tranquil brandar de la mar ampla. Grups de pescadors que endegaven ormeigs, grinyolar de serres de cavall i pollines, deixalles de peix podrit que les mosques es menjaven. Enlluernament i esvoranc de la llum en la calç de les cases. Un perol fumejant de quitrà i resina de pi, mànecs de canya per a la llanada, estopa, encenalls i pots de pintura. Dominant-ho tot, la veu del vell Vilà dirigint el treball de la mestrança”
(Laia XII La Mestrança)

“S’ajupí i amb un cordill mullat de magra i aigua començà a dibuixar la silueta d’una quilla. De mica en mica, els homes anaven marxant. El sol queia de ple a ple damunt la vela de la mestrança.”
(Laia XII La Mestrança)

Al discurs final de la “Primera història d’Esther” l’Altíssim fa una pregaria per a tota la “gent de Sinera” i evidentment hi inclou els diferents oficis de mar.

“…No oblideu tampoc els Torres, que anaren i vingueren a través dels cinc oceans, i els altres pilots i mercaders que els emularen. I els pescadors confrares de Sant Elm i els calafats i mestres d’aixa de les antigues mestrances…”
(Primera història d´Esther)

-Palers i avarada a la platja
Els palers eren les persones que s’encarregaven d’avarar els bots i les barques. Per a facilitar els seu desplaçament “en terra” feien servir pals untats amb sèu que es col•locaven perpendiculars a la nau. Per sobre d’ells la barca lliscava a força de braços. La fusa és el període final de la avarada durant el qual un cap de la nau ja sura mentre l’altre encara és a terra i acaba quan la nau queda del tot ensurada.

A la fusa,
pels pals enseuats,
les barques varen lliscar
(D’una vella i encerclada terra, X. Els camins de mar. L’Alguer)

“Recordo amb detall cases i carrers del meu poble, vinyes, turons, rials, barques a la fusa. Sempre les recordo just en ser varades”
(Doctor Rip)

Familia de Pescadors a Arenys de mar

-Pescadors i la pesca
Arenys sempre ha estat més un poble de navegants i mariners que no pas de pescadors. La pesca a Arenys comença a prendre importància arran de la construcció del seu port, malgrat això, a la majoria de platges dels pobles costaners del Maresme hi havia una forta activitat pesquera.

Els sardinals van ser fins als anys 50 el principal art de pesca que es feia servir a les platges de la costa central i, evidentment, l’obra d’Espriu conté diverses referències a aquest art de pesca.

Si surts a sardinals,
veuràs potser
Moles brollar
(D’una vella i encerclada terra, X. Els camins de mar. L’Alguer)

Les sardinaleres solien sortir abans de la posta de sol per calar “a la prima” i abans de la seva sortida per calar “a l’alba”, així les captures eren millors.

Surt el vent de mar,
ara que vespreja,
cap a sardinals.

La fusa del vent
entelà de boires
tot l’esguard del cel

Amb els primers grills
juguen a cucorna
Els ulls de la nit
(Llibre de Sinera, XIII)

A vela o vogant, les barques feien proa fins als caladors. Un cop allí es calaven els ormeigs i els assenyalaven amb els galls.

“Mentrestant, les barques es fonien, totes juntes en l´horitzó i de mica en mica s’anaven separant. Els patrons es desitjaven bona sort i ordenaven que es calessin els ormeigs, ormeigs de jonc i murtra, ormeigs de malla. Assenyalaven amb galls i trincoles els llocs on quedaven els arts de pescar”
(Laia XXI El Xaloc)

“Al seu davant, l’Esteve s’afanyava a plegar la vela, lligant-la amb els botafions, i començà a parar els ormeigs, que ja tardejava i calia enllestir la pesca”
(Laia V Pesca)

L’ormeig romania calat un temps, normalment d´un dia per l´altre. Passat aquest període arribava el moment de llevar-lo. Aquest era l´instant més màgic de tota la jornada de

“Aleshores l´Esteve retirà de les fondàries nanses, garbitanes i morrenells, amb abundor de mòlleres, de sèpies i de pagells, de rogers i bogues. La barca balancejava, aixafada pel pes del peix, enlluernadora de lluïssor d´escates. L´Esteve hissà veles. Fins a ell pujà l´ofec d´aquelles humils vides. Assegurà, satisfet.
-Bona pesca.”
(Laia V Pesca)

Un cop llevat l’art i amb el peix a coberta, sense perdre ni un instant, les barques feien proa cap a casa per arribar primers i vendre a millor preu.

“La barca avançava molt ràpida i trencava amb soroll la solitud del mar. Quedaven endarrera planasses i sapes. La barca vorejava els escull, fregava el perill de les seques i fugia del parany callat de les anquines. De sobte, la platja i la blancor del poble”
(Laia V Pesca)

Arribats a la platja, encara hi havia la feina feixuga de desmallar el peix i col•locar-lo en paneres. Un espectacle que, cada dia, atreia als veïns de Sinera.

“Tota la vila sortia a rebre la pesca. Desmallaven la sardina i emplenaven semals i paneres de llagostes, petarcs, lluços, congres, jodrioles, morenes, guiules.”
(Laia V Pesca)

Arenys de mar en el passat

-Temporals

Sense prediccions meteorològiques, sense poder-se comunicar entre ells, sense motors, els navegants i els pescadors eren sorpresos, de tant en tant pels temporals. Amb els primers signes d’un canvi sobtat de l’estat de la mar. Les barques iniciaven el retorn cap a les platges, algunes vegades no arribaven a temps.

“El mar s’aquietava, i les barques s’afanyaven a tornar. Evolucionaven amb les veles rissades i maniobraven sense treva, per esmorteir el xoc contrari del vent. Es distingien els colors: verd, blau, negre, mangra. Se les veia navegar amb precaució, com vencien les dificultats. Els pescadors vogaven a la cia, enfilaven freus i evitaven esculls i barres i passos perduts enmig de roques”
(Laia XXIII Tornada)

La força de les onades portava fis a la costa les restes d’algun naufragi.

“De mica en mica el mar escopia les despulles de la seva pressa. Arribaven desferres de quillats, sardinals, palangreres. Les barques s’anaven atansant. Una portava la quilla mig esbotzada, una altra mostrava una esquerda enorme. A moltes els faltava l’arbre, a totes els jocs de cordes i bossells.”
(Laia XXIII Tornada)

“El poble comptava les barques que no havien retornat: hi havia testimonis del naufragi de moltes.”
(Laia XXIII Tornada)

-El port

El port d’Arenys pren protagonisme als versos finals del Llibre de Sinera. En aquest cas l’arribada a port pot ser considerada com el final del camí.

Aigües tranquil•les, olioses, brutes.
Amen entrant a port, en aquet refugi,
molt a recer de la difícil mar.
Evitaré l’esglaiadora boia
que es mou entre deixalles davant.
Els ulls entreoberts miren fix i no veuen
la roda alta de proa, coronada
amb un inclinadíssim cap de mort.
Conec com s’acomplia tot el temps
de la navegació i el seu retorn,
mentre s’atansen a poc a poc vers la barca,
des de l’esclat de la llum aturada,
del clos silenci estant, llises parets del moll.
(Llibre de Sinera XXXIV)

El crustaci d´Iluro

Publicat el Juny 30, 2013 per Manel

El programa de seguiment de l’alguer de Mataró ha permès descobrir una nova espècie de crustaci. La troballa l’ha fet el científic Carles San Vicente i l’acaba de fer pública per a la ciència en el butlletí “Animal Biodiversity and Conservation 36.1” (2013).
Els exemplars de la nova espècie van ser trobats en els treballs de seguiment de l’alguer de Mataró. Aquest estudi va començar fa més de setze anys i de manera ininterrompuda, any rere any, s’ha anat fent prospeccions. Troballes com aquesta posen en primer pla programes com els de l’alguer de Mataró i el valor del voluntariat al costat de la ciència.

Butlletí Animal Biodiversity and conservation on Carles San Vicente ha publicat la seva troballa.

El nou crustaci pertany al grup dels misidacis (Mysida) i ha estat batejat amb el nom de Mysidopsis iluroensis en referència al passat romà de Mataró. Els exemplars estudiats van ser capturats a les campanyes de 2001 a l’estació Mataró II i la del 2011 a Mataró III i no ha estat fins ara que s’ha pogut certificar que es tracta d’una nova espècie viva.

Localització de les estacions de mostreig Mataró II i Mataró III on va ser trovada la nova espècie. (Cartografia de C San Vicente en base a Manzanera i Cardell 2002).

Mysidosis iluroensis viu en hàbitats suprabentònics en fons sorrencs a prop dels alguers, entre 17 i 21 m. No arriba als 4 mm de longitud. Té un rostre prominent. No presenta nòduls dorsals a la closca, ni a l’antènula, ni al tèlson i ni als uròpodes.
Diversos mitjans de comunicació s’han fet ressò de la important troballa (el punt-avui, cuatro i tele5)

Fotografia de dos exemplars de Mysidopsis iluroensis conservats en etanol. A. famella adulta B mascle adult (C San VIcente)

Espècies indicadores de la qualitat ambiental

Publicat el Juny 17, 2013 per Manel

La bandera blava és una qualificació humanitzada i del tot subjectiva que moltes vegades fuig de la realitat natural. Per això, per a mesurar la qualitat ambiental del litoral cal cercar especies indicadores, és a dir, aquells éssers vius que toleren unes determinades condicions i que desapareixen quan aquestes empitjoren.

En rius i rieres és molt comú utilitzar els macroinvertebrats per a determinar la qualitat biològica de l’aigua. A nivell marí, i sobre substrat rocós, per establir els índex de qualitat del litoral podem recórrer a les algues de la zona de rompent., espècies immòbils que viuen fixades al substrat i que apareixen o desapareixen en funció de la qualitat de l’aigua. Aquestes espècies formen unes franges de vida sotmeses a l’onatge i on la capçada queda emergida pel ritme de les onades.

Per elaborar un índexs de qualitat del litoral utilitzant les algues bioindicadores es poden establir tres categories: àrees sense cap mena d’alteració, àrees moderadament alterades i àrees alterades.

Àrees sense cap mena d’alteració.

El pèl sauper (Cystoserira mediterrania) és una espècie que indica una bona qualitat ambiental

Dominades per diverses espècies d´algues brunes del gènere Cystoseira com el pèl sauper (Cystoseira mediterrania) i Cystoseira compressa. Aquestes espècies són molt sensibles a la contaminació. Al nostre litoral, la seva absència és senyal d’alteració. Aquesta comunitat es troba especialment en les àrees més exposades a l’onatge. En els racons més calms i amb la mateixa qualitat ambiental aquesta espècie pot desaparèixer per la pressió dels herbívors; salpes i garotes especialment. Aquest hàbitat té una recuperació molt lenta un cop ha desaparegut.

Àrees moderadament alterades.

Corallina elongata indica una qualitat moderada

En aquest cas les espècies dominants pertanyen al grup de les algues vermelles del gènere Corallina com ara Corallina elongata. De vegades hi trobem també el musclo (Mytilus galloprovinciallis). Aquest ambient és el resultat de la degradació dels boscos de Cystoseira i es veu afavorit per a les activitats humanes i per l’alteració físico-química del medi.

Àrees alterades.

Les ulvals com l´enciam de mar són indici de una

Les ulvals com l´enciam de mar indiquen que la qualitat ambiental es molt baixa

Les espècies predominats són diverses espècies d’algues verdes d’aspecte filamentós. com ara Enteromorpha compressa i algunes ulvals com l’enciam de mar (Ulva rigida). Si les condicions continuen empitjorant apareixen algues filamentoses com Bangia atropurpurea i diverses espècies de cianòfits.
Al llarg de tots als afloraments rocosos de la costa del Maresme, Cystoseira i Corallina han desaparegut completament. Les especies indicadores que s’hi troben assenyalen ambients alterats per l’activitat humana. Les platges, però, continuen tenint banderes blaves

Perill, bandera blava!!!!

Publicat el Juny 10, 2013 per Manel

Com cada any per aquesta època s’han lliurat les banderes blaves a les platges i ports de Catalunya. Enguany 90 platges i 24 ports han rebut la distinció. Aquest guardó Europeu l’atorga l’Associació d’Educació Ambiental i del Consumidor (ADEAC) de la FEE (Fundació d’Educació Ambiental) i indica què els controls sanitaris són correctes segons els criteris establerts per la directiva comunitària d’aigües de bany 76/106/CE. A més també es valoren altres aspectes com les característiques urbanístiques, els serveis que ofereix la platja, els accessos,… En definitiva, es premia molt més la artificialització que no pas la seva pròpia conservació. A Arenys de mar fa un parell d’anys que la platja del Cabaió ha perdut la bandera blava. En aquest cas el fet de ser el pàrking d’estiu més gran de la costa i els continuats abocaments d’aigües fecals des d´amunt en podrien ser la causa.

El llaurat de la sorra, tot un clàssic (font: ajuntament d´Arenys de mar)

Per a la majoria, la platja s’associa a Sol, sorra, aigua i esbarjo. Els sistemes naturals han estat arraconats o han desaparegut sota l’asfalt dels passeigs, els serveis o els aparcaments. La platja entesa com a sistema natural s’ha convertit en un munt de sorra, talment com un desert. Tot plegat mena cap a una situació insostenible que ha convertit a les platges en els sistemes naturals degradats del país.

La plaga dels xiringuitus

La vegetació típica de platja i les espècies que l´ aprofiten per a relacionar-se, alimentar-se o reproduir-se ha desaparegut. La platja ha passat a ser considerada com a un espai d’ús públic i en la majoria dels casos s’ha de mantenir com a tal i s’han establir plans de d’usos, de sanejament i de conservació que garanteix aquesta nova funció.
Aquests plans moltes vegades estan en contraposició a la concepció de la platja com a espai natural. Un exemple molt clar de tot plegat està en el fet d’utilitzar maquinària pesada per a la neteja, aireig i llaurat de la sorra, la qual cosa perjudica i impedeix el desenvolupament de la vegetació arenícola i/o halòfila o la nidificació de diverses espècies d´aus marines.

La maquinaria pesada de natejaq malmet el sistema natural

La maquinaria pesada de neteja malmet el sistema natural

A la platja del Cabaió d’Arenys de mar, cada any es repeteix el mateix cicle: durant la primavera les plantes de platja comencen a brotar i a créixer i l’aspecte és digne d’una bona bandera blava.. Amb l´nici de la temporada de bany, la proliferació de “xiringuitus” i els serveis de neteja de la sorra s’encarreguen d’eliminar fins a l’últim brot.

Temps de Sardinals

Publicat el Mai 27, 2013 per Manel

Fins a l’aparició de les teranyines, els petits pelàgics, sobretot la sardina i el seitó, es capturaven amb els sardinals. El sardinal va ser fins als anys 50 l’ofici de mar més important de la nostra costa i el que ocupava a més gent, tant a l’hora de pescar com a les industries auxiliars, en especial les de salaó.

El Sardinal és un art d’orígens immemorials, que ens ha deixat tot un patrimoni terminològic que corre greu perill de desaparèixer.

Esquema de les parts d´un sardinal i detall de la unió amb la cua de remolc (1) i amb la cua de la mà (2). Font: elaboració propia a partir d´un original de C: Bas i altres.

Ja en el segle XVIII era el principal art de pesca que es practicava a la costa central, tal i com es recull en una sèrie d’articles del “Reglamento de la navegación y pesca de la provincia marítima de Mataró” de Manuel de Zalvide de l’any 1773. Així es llegeix en l´art. 43, que fa referència a la reglamentació del palangre: ” Como en esta provincia es tan esencial la pesca de sardina y anchoa y guardan su temporada que se hace forzoso aprovechar…”. Pel que fa a la seva reglamentació al llarg del segle XVIII, s’estipula la prohibició de que la xarxa toqués el fons sota una sanció. En la mateixa època, a l´any 1795 el mataroní Antonio Sañez i Reguart en la seva obra “Diccionario histórico de los artes de pesca nacional” fa una magistral descripció d’aquest art de pesca i de les seves ordenances a fi d’evitar conflictes entre ell i d’altres sistemes de pesca, especialment la xàvega, el bolitx i les nanses.

Als anys 30, Emerencià Roig escriu que un 80 % de la flota catalana es dedicava als sardinals. Els sardinals i les sardinaleres ocupaven totes les platges de Catalunya en aquella època. Al 1955 Carles Bas i col.laboradors comenten la davallada d’aquest art de pesca i ho atribueixen a la generalització de les teranyines. Precisament l´aparició de les teranyines a les platges catalana va ser motiu de disputa entre aquests i els sardinalers.

Calada de sardinals “a la prima” segons una il.lustració del “Diccionario histórico de los artes de pesca nacioanal”

Els sardinals es calaven a mercè del corrent a uns quinze metres de profunditat i quan la mola de peix topava amb l’art s’hi emmallava i era capturada. Així doncs, es pot considerar als sardinals com a un art de deriva. Es solien calar a l’alba, de matinada o a la prima, abans de la posta de Sol. El parany quedava calat en sentit perpendicular a la línia de costa, d´aquesta forma les moles de peix blau topaven amb ell i s’hi emmallaven.

La xarxa tenia forma rectangular, primer van ser fabricades amb lli i cànem i més endavant amb cotó i espart. Una calada de sardinals estava formada per 4 peces lligades entre si pels botafions. La primera peça era anomenada “la de la mà” i era la que costava més de llevar, les dues peces centrals “les del mig” i la última, “la de remolc”, la més fàcil de cobrar. Cada peça tenia unes 50 canes (80 m) de llarg i unes 800 malles d´alt (entre 15 a 20 m) amb una ralinga superior de suro i una inferior de plom. Els dos extrems de cada peça s´anomenaven cuetes que finalitzaven amb els botafions, que es per on s´unien les diferents peces que formen la calada. A la surada hi havia també els bornois, de tres a sis per peça. Els bornois eren unes corones de suro que mantenien l´art dret i que assenyalaven quan el peix s’hi emmallava, quan començaven a xarbotar. Als dos extrems lliures de la calada hi havia les cues. A la cua de remolc s´hi col.locava el gall amb el seu mort mentre que la cua de mà quedava subjecta a la barca.

detall del sardinal calat. A Gall, B mort, C cua de remolc, D bornois (tres per peça), E peça de remolc, F botafions. Il.lustració modificada del “Diccionario histórico de los artes de pesca nacional”

Després d’un parell d’hores, es procedia a llevar l’art i a desmallar el peix de la xarxa. Moltes vegades aquesta operació es feia a la platja ja que la feina de llevar era llarga i feixuga i no es podia perdre temps ja que corrien el risc que els dofins o les tonyines, els principals enemics dels sardinalers, poguessin aparèixer i malmetessin la pesquera i l’art. L´operació de llevar era molt complexa, un dels mariners, normalment el patró era l’encarregat de “tirar pit”, aquest amb el cos completament fora de la barca, el pit recolzat a l’orla i el cap inclinat cap a l’aigua anava llevant poc a poc les diverses peces de l´art. Evidentment, aquesta no era la postura més còmoda per a treballar i a més, quan hi havia una mica de mar, sovint quedava completament negat. La resta de mariners, drets a popa, anaven tirant les peces fins que l´art era completament llevat.

Desmallant els sardinals a la platja de Sant Pol

L’anxovera i el tonaire eren un arts de pesca bastant semblants al sardinal i que foren usats per a pescar, com el seu nom indica, anxoves i tonyines respectivament. La principal diferència amb els sardinals estava en el mida de la malla i en els reforços de la mateixa.

Sardinaleres a la platja de Sant Pol

Les sardinaleres eren les barques que anaven a sardinals. Eren embarcacions cobertades d´uns vuit metres d´eslora molt semblants als llaüts. Navegaven a vela i quan no hi havia vent ho feien vogant. Eren tripulades per tres o cinc homes més el patró. Cada dia eren avarades a la sorra amb l´ajut dels animals de tir i dels palers, però això és una altre històriademar.

Quatre a la banda,….!!!

Publicat el Mai 19, 2013 per Manel

Fins fa ben pocs anys la subhasta de peix que es feia a la llotja era un dels principals atractius turístics de viles marineres com Arenys de mar. El moment més esperat del dia era a mitja tarda, quan les barques, un cop arribades a port, començaven descarregar la captura de la jornada i la posaven a la venda d’una manera molt singular. Abans de la construcció del port i a moltes viles costaneres, la subhasta es feia a la mateixa platja i fins hi tot a peu de barca. A Arenys de mar, durant molts anys la subhasta es va fer davant de l’actual plaça Lloveras.

Abans de la construcció del port, a Arenys el rotllo es feia davant del balneari Lloveras

Un cop descarregat el peix, la mercaderia es disposava en safates de vímet que es deixaven a terra. La subhasta començava quan els compradors, sobretot peixaters de proximitat, formaven el rotllo al voltant de les caixes de peix i de l’encantador, què era l´encarregat de posar-lo a la venda “cantant” els preus dels diversos lots. La subhasta era sempre “a la baixa“. A partir d’un preu prefixat elevat, l’encantador l’anava disminuint fins que un dels compradors amb un crit l’aturava i es quedava amb la panera de peix al preu acordat.

A Mataró durant molts anys s´ha fet la subhasta de peix a peu de barques. Normalment es feia a la platja dsel callao

A Mataró durant molts anys s´ha fet la subhasta de peix a peu de barques. Normalment es feia a la platja del callao

Els valors es cantaven sempre en “duros” (cinc pessetes) o el que és el mateix, tres cèntims d’euro. A més, també es cantava “a bandes”. Cada banda corresponia a cent duros (gairebé tres euros). Així si l’encantador començava amb un preu de sortida en “tres a la banda” això volia dir que el preu màxim d’aquell lot eren tres cents duros (una mica més de nou euros) i a partir d’aquell moment l’anava baixant unitat a unitat. D’aquesta forma s’evitava cantar xifres massa llargues.

Per exemple, si l’encantador començava la subhasta amb 400 duros ( uns dotze euros) deia:

-Quatre a la banda!!!
I a continuació cantava els decimals.
-noranta-nou, noranta-vuit, noranta set, …, tres, dos, u!!!
abans d’arribar al zero i si ningú l’aturava, continuava.
-Tres a la banda!!!
I tot seguit un altre cop, les unitats.
-noranta-nou, noranta-vuit, noranta set,…
I així successivament fins que algú l’aturés amb un crit.
-Meeeeu!!!

El lot que es quedava el comprador era normalment el contingut de la caixa que prèviament havien estat pesada. Antigament, a més de les bandes, els encantadors feien servir com a unitat de pes la rova. Cada rova de peix corresponia aproximadament a uns 10 kg.

La llotja d´Arenys era el lloc on es feia la subhasta “cantada” fins a l´irrupció de la informàtica

A partir de la dècada dels setanta, moltes de les llotges de pescadors es comencen a modernitzar i la subhasta “cantada” va desapareixent de manera progressiva de la mateixa forma que les subhastes a la platja.

Ara una cinta transportadora, uns comandaments a distància, uns ordinadors i unes pantalles digitals han substituït als “encantadors” i a la seva màgia. Els avanços tecnològics i la dèria per al control i la seguretat han fet que el que havia estat fins aquell moment una tradició oberta, que atreia gent d’arreu s’hagi convertit en un acte totalment mecanitzat i tancat.

Quan es subhastava el peix blau de les teranyines el sistema canvia un xic. En aquest cas la subhasta es fa al matí i la mercaderia es ven “a caixes”. Els compradors, habitualment un peixaters majoristes, compren “a l’engròs”, és a dir, un mateix comprador pot adquirir fàcilment tota la captura d’una mateixa barca. En aquest cas el preu es fixa segons la llei de l’oferta i de la demanda i segons el volum de les captures dels dies anteriors i la saturació dels mercats. Avui en dia amb els telèfons mòbils els armadors i els majoristes es posen en contacte entre ells i sovint tanquen els tractes abans de descarregar la mercaderia a port.

La subhasta de Montgat espera ser catalogada bé d´interés cultural

Un dels pocs llocs on encara es manté una subhasta “cantada” a la platja és Montgat. Allò que era molt comú fa molts pocs anys s’ha convertit ara en un fet anecdòtic que pretén ser catalogat com a bé patrimonial immaterial d’interès cultural pel mateix ajuntament de la vila. La subhasta té lloc cada migdia a la mateixa platja i el aquest cas, el públic pot adquirir les paneres de peix en venda. L’única diferència però està en que els preus, és clar, es canten en euros.

Oficis de mar (II): tenyidors i assecadors

Publicat el Març 21, 2013 per Manel

Fins a la introducció, a la dècada dels seixanta, de les fibres sintètiques com el niló, les xarxes i els arts de pesca eren fabricats amb fibres naturals: cànem i lli primerament i a partir de l´inici del segle XX va aparèixer el cotó. La generalització del seu ús va ser lenta, especialment per les reticències dels pescadors davant de la novetat tecnològica.
Les fibres naturals tenien l’inconvenient que es feien malbé amb l´aigua de mar i per això s’havien de tenyir, tintar en argot mariner, de manera periòdica per a mantenir les xarxes en bon estat i allargar-ne la seva vida útil.
La tinció dels arts es feia als tenyidors, edificis que pertanyien a cada gremi de mar i que de forma mancomunada eren utilitzat per tots els pescadors agremiats. Als tenyidors hi havia un espai amb unes grans peroles d’aram que s’utilitzaven per a la cuita del tint. Per tenyir, normalment es feia servir aigua calenta i escorça de pi. Un cop preparada la mescla s’avocava al seu interior la xarxa i allà es deixava alguns dies, després s’esbandia en aigua dolça i es deixava assecar completament al sol.

Als baixos de la casa de pescadors de Sant Pol hi havia el tenyidror, avui desaparegut.

Al s. XVIII tenim constància de tenyidors a Lloret, Sant Pol i Mataró, tal i com està recollit al reglament de Manuel de Zalvide de 1773 quan repassa els deures dels gremis de mar de les poblacions de la matricula. Així podem llegir: “Lloret: cuidará la casa y la caldera del tinte de redes y para atender a su manutención cobrará cuatro sueldos cada vez que sirva la caldera”, “Sant Pol: Cuidaran la casa y caldera de tinte de artes y recaudaran un real de plata cada vez que sirva”, “Mataró: También conservar la casa y dos acideras de tinte de redes cobrando por cada calderada tres sueldos con que ha de costearse el corcho de pino y demás agregados”.

Sa Perola a Calella de Palagrugell, avui convertit en cerntre d´interpretació de la pesca

A partir dels anys 50 van aparèixer al mercat productes manufacturats de composició semblant als primitius tints i que presentaven l´avantatge de poder tenyir en fred, es per això que a molts ports, com ara el d’Arenys es varen habilitar espais per a tenyir els arts. Això però va durar poc temps ja que ben aviat va aparèixer el niló que ja no necessitava d’aquest procés.

En aquest edifici del port d´Arenys als anys 50 i 60 es tenyien xarxes en fred. Avui, en desús, es utilitzat per “remendar” els arts malmesos.

Actualment només es conserven dos tenyidors al llarg de tota la costa catalana. A Lloret hi ha “Es tint de ses xarxes” i a Calella de Palafrugell “Sa perola”. A Sant Pol, l´antic tenyidor es trobava a la “la casa de pescadors” sense cap resta.

Imatge de peces de sardinals assecant-se a la platja de Calella (foto Museu Arxiu de Calella)

Un altre dels inconvenients que presentaven les xarxes fabricades amb fibres naturals era que, un cop fetes servir, si es volien conservar, s’havien que deixar eixugar al sol. Una de les imatge més típiques de les platges del Maresme a la primera meitat del segle XX era la dels arts de pesca, sardinals especialment, estesos al sol. Avui en moltes d’aquestes mateixes platges l’estesa de xarxes ha estat substituïda per una estesa humana, però això és una altre històriademar.

Feixistes!!!

Publicat el Març 14, 2013 per Manel

A Mataró hi ha un búnquer als límits del terme amb Llavaneres just davant del Castell de Mata. El seu estat de conservació és deplorable

Els vestigis més importants de la gerra civil que es poden observar al Maresme són els fortins o búnquers que hi ha al llarg de tota la façana litoral. Actualment es compten més de 40 fortificacions militars d´aquest tipus amb un estat d’abandonament considerable. Els búnquers formen part de paisatge costaner maresmenc i han estat testimonis muts d’uns fets que mai més s´haurien de repetir. Per aquesta raó cal revitalitzar-los i restaurar-los, recuperar els búnquers equival a recuperar la memòria històrica d´aquest fet tant lamentable.

Búnquer de la platja de les dunes a Santa Susanna, en aquest cas l´edificacuió està catalogada com a bé cultural d´interés local.

Van ser aixecats pel govern republicà a partir de l´estiu de 1937, en la seva construcció hi van participar militars de l’exèrcit popular, voluntaris civils, sobretot de la CNT i ciutadans condemnats a treballs forçats. Un cop acabat l´enfrontament bèl•lic l’exèrcit franquista els va fer servir i sembla que pot-ser en podia haver restaurat i construït algun altre. Més tard la guàrdia civil els va utilitzar per a controlar el contraban i ja en la dècada dels 50 alguns d´ells foren utilitzats per famílies immigrats com a habitatge. És a partir dels seixanta quan comença el seu abandonament fins a la situació actual.

Búnquer de Sant Pol, al costat de la desembocadura de la riera.

La principal funció d´aquestes estructures fou la de repel•lir els atacs aeris i navals envers la població civil i els possibles desembarcaments de l’exèrcit rebel. L´aviació italiana i la legion condor alemanya, aliats dels feixistes espanyols, tenien la seva base d´operacions a Mallorca i ens els seus atacs cap a Barcelona i la costa catalana prenien direcció a l´Alt Maresme, d´allí resseguint la costa, enfilaven direcció a la capital.
La comarca va patir més de vint bombardejos durant la confrontació i es va demostrar la ineficiència d’aquestes infraestructures. Els bombardejos per mar vingueren sobretot dels bucs “Canarias” i el “Baleares”. Van ser atacades les poblacions de Montgat, El Masnou, Premià de mar, Mataró, Canet , Arenys de mar, Calella.
Malgrat la seva provada ineficiència, van tenir una funció psicològica per a la població civil que amb ells se sentia protegida.

Búnquer de la Musclera a Arenys de mar. En aquesta població es van construir fins a 9 fortificacions. Les pedres que rebossen el búnquer són de la muralla del poblat ibèric de la Torre dels Encantats.

Temps de sèpies

Publicat el Març 8, 2013 per Manel

Les sèpies adultes són unas representants característics dels alguers. Utilitzen la praderia de posidònia com a lloc de posta, de refugi i de reguard. (foto feta a l´alguer de Mataró)

La sípia o sèpia (Sepia officinalis) és un dels representants més coneguts del grup dels cefalòpodes, classe de mol•luscs amb el cap ben diferenciat de la resta del cos, amb vuit braços cefàlics en quatre fileres de ventoses i dos tentacles retràctils més llargs.
Com gairebé tots els seus companys de grup presenta una closca interna bastant desenvolupada que en aquest cas li serveix com a òrgan surador. És una espècie nedadora malgrat que depèn del fons per a la seva nutrició, fressa i protecció.

Les postes de sèpia tenen forma de petita llimona de color fosc agrupades en raïm. Les dipositen sobre estructures rígides, en aquest cas fulles de posidònia

Quan arriba l´època de l´aparellament, les sèpies s´acosten a la costa i són freqüents en fons sorrencs i sobretot en els alguers de fanerògames on hi fixen les seves postes. Aquesta fet el tenen en compte els pescadors. Saben, que com cada any, a partir de finals de febrer, les sèpies s’aproparan a aigües poc profundes per a completar el seu cicle vital. Els pescadors del Maresme que “van a la sèpia”, calen els seus arts sobretot a l´alguer de Mataró, el més ben conservat de tota la costa barcelonina. Protegir els alguers, es també protegir la pesca artesanal i protegir aquesta espècie. Els exemplars capturats durant aquesta campanya són de bona mida i molt ben valorats a la llotja.

Els exemplars pescat durant la temporada són de bona mida i molt preuats.

Tradicionalment la pesca es realitzava amb nanses (sepieres), en aquest cas es col•locava dins l´ormeig fulles de galzeran (Ruscus aculeatus) o de llentiscle (Pistacia lentiscus) per a que la sèpia hi diposités la seva posta. Un cop a dins, les femelles atreien als mascles que també eren capturats. La campanya de la sèpia amb nanses durava entre tres i quatre mesos, en aquest periode s’agafaven exemplars que normalment ja s’havien reproduït.

En la pesca de sèpies amb nanses, un cop feta la posta, no es malmeten els ous ja què queden adherits a l´ormeig, als caps o per dintre les fulles de galzeran fins que eclosionen. Malauradament, aquesta modalitat s’està perdent arreu.

Les nanses són una manera tradicional i respectuosa de pescar sèpies. Malauradament, al port d´Arenys ja ningú s´hi dedica de forma professional

Amb les xarxes, especialment tresmall també se´n agafen durant la temporada reproductora. En aquest cas l´art es cala just als límits de l’alguer o sobre d’ell mateix. Amb el tresmall no es pot garantir que les femelles hagin fressat i a vegades, els exemplars són capturats abans de la posta.

Una de les formes més curioses de pescar sèpies es “la pesca a la femella”, que avui encara es possible observar en alguns racons de la costa. Antigament, quan les aigües eren molt més netes i transparents es lligaven les femelles a un cap i es deixaven anar. Amb un bot se les anava seguint i quan un mascle, es posava al seu damunt per muntar-la, es recuperava ràpidament el cap. Ja fa uns anys vaig tenir el plaer de ser testimoni d’aquesta tècnica a la badia de Port Lligat.
En el assaig bodegó amb peixos dins Aigua de mar OC vol 2, Josep Pla fa brillant descripció d’aquesta modalitat:

“Doncs bé: en aquest temps de les calmes, s’agafa una sípia femella, se la lliga a un cordill i s’arrossega lentament l’animal, des d’un gussi, pels paratges de sorra i algues de les platges, a profunditats –com a màxim– de dos o tres metres La femella ha d’ésser viva i la velocitat del bot ha d’ésser imperceptible per crear la il•lusió de la llibertat de moviments de l’animal. I de sobte es presenta aquest espectacle: es veu sortir de l’espessor d’una mata d’ictínies, aparèixer per la cresta d’una petita duna submarina, de la gruta d’una roca, una sípia mascle, la qual, dominada per la més inconscient i cega de les passions, s’abraça frenèticament a la sípia femella…”

El Cesc, la pesca i el sushi

Publicat el febrer 7, 2013 per Manel

Finalment s´ha presentat l´espot Mediterràniament d´Estrella Damm. L´estranya combinació de pescadors “de veritat”, del Cesc Fàbregas, del Sushi i de l´havanera segur que seran un èxit mediàtic.

A més la presentació ha coincidit en el temps amb l´aturada biològica que bona part de la flota d´arrossegament està duent a terme i amb la decisió històrica que ha pres el Parlament Europeu a favor del sentit comú en la política pesquera. Però això són altres històriesdemar.

dl.	dt.	dc.	dj.	dv.	ds.	dg.
						1
2	3	4	5	6	7	8
9	10	11	12	13	14	15
16	17	18	19	20	21	22
23	24	25	26	27	28	29
30	31

HISTÒRIESDEMAR

Arxiu d'etiquetes: Maresme