Arxiu d'etiquetes: navegació

La batalla de les Formigues

Publicat el per
5

“Mes no crec que cap peix s’atreveixi a alçar-se sobre el mar si no porta a la cua l’escut amb el senyal del rei d’Aragó”
(Roger de Llúria 1285)

Les Formigues són un grupet de petits illot situats a menys d’una milla de la costa entre Palamós i Palafrugell. Aquest va ser l’entorn en el qual a l’any 1285 les tropes catalanes capitanejades per l’almirall Roger de Llúria van derrotar a les franceses en la batalla de les Formigues. Aquest és un dels enfrontaments navals més espectaculars de tots les lliurats a la costa Catalana. L’element més singular d’aquesta batalla es l’estratègia utilitzada per la flota catalana per tal d’enganyar a les naus franceses i portar-les al parany.

DSCN5194

Les illes Formigues són uns illots situats davant del Cap de Planés entre Palamós i Calella de Palafrugell

L’enfrontament tingué lloc entre el 28 d’agost i el 3 de setembre de 1285 durant el regnat de Pere II el Gran. L’armada catalano-aragonesa capitanejada per Roger de Llúria va vèncer l’exèrcit francès de Felip III l´Ardit.

Els antecedents de l’escomesa s’emmarquen en la intervenció catalana a la conquesta de Sicília, que serà fonamental per a la futura expansió mediterrània de la corona aragonesa. Aquest fet provoca que el Papa Marti IV excomuniqui Pere II, el privi dels seus regnes i que anomeni a Carles I d´Anjou com a nou rei. Per enderrocar al rei Pere s’organitza una croada en contra la corona catalano-aragonesa i un dels episodis d’aquesta guerra es el Setge de Girona.

Monument a Roger de Lluria al Passeig Lluis Companys de Barcelona

Monument a Roger de Lluria al Passeig Lluis Companys de Barcelona

Per alliberar la ciutat, l’armada catalana mira d’interrompre el subministrament de queviures, per via marítima que rebien les tropes franceses. Els catalans s’adonaren que si trencaven aquest subministrament, als francesos no els quedaria més remei que retirar-se de Girona. Els aliments eren portats des del port d´Aigües Mortes, a la Provença i eren descarregats als ports de Palamós i Sant Feliu de Guíxols, que tenien sota el seu control i d’allà fins a les tropes assetjadores.

Les galeres de Roger de Llúria salpen de Barcelona el 26 d’agost i es reuneixen a Sant Pol amb la resta de naus catalanes. En total quaranta quatre embarcacions. La nit del 28 d’agost la flota catalana intercepta a les naus franceses molt a prop de les Illes Formigues. La flota catalana encercla a les naus enemigues i els ballesters, amb les seves sagetes, aplanen el camí cap a l’assalt final. Els catalans capturen tretze galeres franceses i com era normal en aquell temps executen gran part dels presoners, respecten només la vida a uns cinquanta que poden pagar el rescat. Els tres-cents ferits són negats i als dos-cents seixanta presoners sans els hi treuen els ulls deixant-ne un de borni, per a que els retorni amb el seu rei. A continuació, les naus catalanes es dirigeixen al golf de Roses i la nit del 3 de setembre, enganyant als francesos, els van tornar a vèncer.

mapa

Moviment de tropes durant la batalla naval de les formigues i el golf de Roses. (Font: Sàpiens nº 106)

Aquestes derrotes navals van forçar a l´exercit francès a retirar-se i el seu rei, greument malalt, acabaria morint a Perpinyà.

Històriademar i d´Espriu

Publicat el per
2

“Un petit poble de mar, amb pols i vent i mosques. I encara hi havia alguns pescadors. A la platja, gussis, comptades palangreres, coves i xarxes, dones que les adobaven, deixalles de peix”
(El Doctor Rip)

Les històriesdemar en l´homenatge a Espriu

Les històriesdemar en l´homenatge a Espriu

Salvador Espriu reprodueix en la seva obra el paisatge, els costums, els oficis i les personatges d’Arenys de Mar, la mítica Sinera, el seu univers particular. Evidentment tots els aspectes d’aquell Arenys del passat relacionats amb el mar, la pesca i la navegació, també han tingut cabuda en la seva magnifica obra.

Per a fer més entenedora aquesta entrada he agrupat els textos del poeta en els següents apartats: mestrances, palers i avarada a la platja, pescadors i la pesca, temporals i el port.

– Mestrances
La construcció de vaixells va ser des del s. XVIII l’ofici de mar més important a Arenys de mar. A les mestrances de les platges de Sinera es van construir nombroses naus, algunes d’elles feren la cursa cap a Amèrica. Aquesta activitat va perdurar fins als anys 50 del s XIX.
En el següents passatges de “Laia”, Espriu fa una magistral descripció de l’ambient que es vivia en una de les nombroses mestrances de la vila: colors, olors, sons, textures que formen part d’aquest “univers” de platja.

“Sota la vela de les mestrança, les carcasses de dues barques a mig fer. Barrejades amb fustes, serres, garlopes, gúbies i aixes. A la sorra, empastifats de pega,els troncs serrats, quadernes, medissos, estameneres, barrines de Sant Elm i gafes. Al fons, el tranquil brandar de la mar ampla. Grups de pescadors que endegaven ormeigs, grinyolar de serres de cavall i pollines, deixalles de peix podrit que les mosques es menjaven. Enlluernament i esvoranc de la llum en la calç de les cases. Un perol fumejant de quitrà i resina de pi, mànecs de canya per a la llanada, estopa, encenalls i pots de pintura. Dominant-ho tot, la veu del vell Vilà dirigint el treball de la mestrança”
(Laia XII La Mestrança)

“S’ajupí i amb un cordill mullat de magra i aigua començà a dibuixar la silueta d’una quilla. De mica en mica, els homes anaven marxant. El sol queia de ple a ple damunt la vela de la mestrança.”
(Laia XII La Mestrança)

Al discurs final de la “Primera història d’Esther” l’Altíssim fa una pregaria per a tota la “gent de Sinera” i evidentment hi inclou els diferents oficis de mar.

“…No oblideu tampoc els Torres, que anaren i vingueren a través dels cinc oceans, i els altres pilots i mercaders que els emularen. I els pescadors confrares de Sant Elm i els calafats i mestres d’aixa de les antigues mestrances…”
(Primera història d´Esther)

-Palers i avarada a la platja
Els palers eren les persones que s’encarregaven d’avarar els bots i les barques. Per a facilitar els seu desplaçament “en terra” feien servir pals untats amb sèu que es col•locaven perpendiculars a la nau. Per sobre d’ells la barca lliscava a força de braços. La fusa és el període final de la avarada durant el qual un cap de la nau ja sura mentre l’altre encara és a terra i acaba quan la nau queda del tot ensurada.

A la fusa,
pels pals enseuats,
les barques varen lliscar
(D’una vella i encerclada terra, X. Els camins de mar. L’Alguer)

“Recordo amb detall cases i carrers del meu poble, vinyes, turons, rials, barques a la fusa. Sempre les recordo just en ser varades”
(Doctor Rip)

Familia de Pescadors a Arenys de mar

Familia de Pescadors a Arenys de mar

-Pescadors i la pesca
Arenys sempre ha estat més un poble de navegants i mariners que no pas de pescadors. La pesca a Arenys comença a prendre importància arran de la construcció del seu port, malgrat això, a la majoria de platges dels pobles costaners del Maresme hi havia una forta activitat pesquera.

Els sardinals van ser fins als anys 50 el principal art de pesca que es feia servir a les platges de la costa central i, evidentment, l’obra d’Espriu conté diverses referències a aquest art de pesca.

Si surts a sardinals,
veuràs potser
Moles brollar
(D’una vella i encerclada terra, X. Els camins de mar. L’Alguer)

Les sardinaleres solien sortir abans de la posta de sol per calar “a la prima” i abans de la seva sortida per calar “a l’alba”, així les captures eren millors.

Surt el vent de mar,
ara que vespreja,
cap a sardinals.

La fusa del vent
entelà de boires
tot l’esguard del cel

Amb els primers grills
juguen a cucorna
Els ulls de la nit
(Llibre de Sinera, XIII)

A vela o vogant, les barques feien proa fins als caladors. Un cop allí es calaven els ormeigs i els assenyalaven amb els galls.

“Mentrestant, les barques es fonien, totes juntes en l´horitzó i de mica en mica s’anaven separant. Els patrons es desitjaven bona sort i ordenaven que es calessin els ormeigs, ormeigs de jonc i murtra, ormeigs de malla. Assenyalaven amb galls i trincoles els llocs on quedaven els arts de pescar”
(Laia XXI El Xaloc)

“Al seu davant, l’Esteve s’afanyava a plegar la vela, lligant-la amb els botafions, i començà a parar els ormeigs, que ja tardejava i calia enllestir la pesca”
(Laia V Pesca)

L’ormeig romania calat un temps, normalment d´un dia per l´altre. Passat aquest període arribava el moment de llevar-lo. Aquest era l´instant més màgic de tota la jornada de

“Aleshores l´Esteve retirà de les fondàries nanses, garbitanes i morrenells, amb abundor de mòlleres, de sèpies i de pagells, de rogers i bogues. La barca balancejava, aixafada pel pes del peix, enlluernadora de lluïssor d´escates. L´Esteve hissà veles. Fins a ell pujà l´ofec d´aquelles humils vides. Assegurà, satisfet.
-Bona pesca.”
(Laia V Pesca)

Un cop llevat l’art i amb el peix a coberta, sense perdre ni un instant, les barques feien proa cap a casa per arribar primers i vendre a millor preu.

“La barca avançava molt ràpida i trencava amb soroll la solitud del mar. Quedaven endarrera planasses i sapes. La barca vorejava els escull, fregava el perill de les seques i fugia del parany callat de les anquines. De sobte, la platja i la blancor del poble”
(Laia V Pesca)

Arribats a la platja, encara hi havia la feina feixuga de desmallar el peix i col•locar-lo en paneres. Un espectacle que, cada dia, atreia als veïns de Sinera.

“Tota la vila sortia a rebre la pesca. Desmallaven la sardina i emplenaven semals i paneres de llagostes, petarcs, lluços, congres, jodrioles, morenes, guiules.”
(Laia V Pesca)

Arenys de mar en el passat

Arenys de mar en el passat

-Temporals

Sense prediccions meteorològiques, sense poder-se comunicar entre ells, sense motors, els navegants i els pescadors eren sorpresos, de tant en tant pels temporals. Amb els primers signes d’un canvi sobtat de l’estat de la mar. Les barques iniciaven el retorn cap a les platges, algunes vegades no arribaven a temps.

“El mar s’aquietava, i les barques s’afanyaven a tornar. Evolucionaven amb les veles rissades i maniobraven sense treva, per esmorteir el xoc contrari del vent. Es distingien els colors: verd, blau, negre, mangra. Se les veia navegar amb precaució, com vencien les dificultats. Els pescadors vogaven a la cia, enfilaven freus i evitaven esculls i barres i passos perduts enmig de roques”
(Laia XXIII Tornada)

La força de les onades portava fis a la costa les restes d’algun naufragi.

“De mica en mica el mar escopia les despulles de la seva pressa. Arribaven desferres de quillats, sardinals, palangreres. Les barques s’anaven atansant. Una portava la quilla mig esbotzada, una altra mostrava una esquerda enorme. A moltes els faltava l’arbre, a totes els jocs de cordes i bossells.”
(Laia XXIII Tornada)

“El poble comptava les barques que no havien retornat: hi havia testimonis del naufragi de moltes.”
(Laia XXIII Tornada)

-El port

El port d’Arenys pren protagonisme als versos finals del Llibre de Sinera. En aquest cas l’arribada a port pot ser considerada com el final del camí.

Aigües tranquil•les, olioses, brutes.
Amen entrant a port, en aquet refugi,
molt a recer de la difícil mar.
Evitaré l’esglaiadora boia
que es mou entre deixalles davant.
Els ulls entreoberts miren fix i no veuen
la roda alta de proa, coronada
amb un inclinadíssim cap de mort.
Conec com s’acomplia tot el temps
de la navegació i el seu retorn,
mentre s’atansen a poc a poc vers la barca,
des de l’esclat de la llum aturada,
del clos silenci estant, llises parets del moll.
(Llibre de Sinera XXXIV)

La tempesta perfecta

Publicat el per
5

El 31 de gener de 1911 va tenir lloc el temporal de mar documentat més important que ha sofert la costa català.

temporal11-1sant isidre-capaspre

El temporal a Calella, malgrat no provocar víctimes, va descalçar la via del tren i va afectar nombroses cases del barri de Pekin (actual carrer Anselm Clavé entre Sant Isidre i Riera Capaspre)

El temporal de la Candelera, nom popular amb que es coneix aquest episodi, va afectar la majoria de poblacions costaneres com Vilassar, Mataró, Caldes d’Estrac o Sant Pol. Els danys també van ser quantiosos a Badalona (dues barques perdudes i 11 morts), a Barcelona (tres barques perdudes i 18 morts) i a la Costa Daurada, especialment a Cambrils on van perdre la vida 16 mariners i es van negar 5 barques.

La comandància de marina no va donar les dades oficials de la catàstrofe fins al 7 de febrer, en total 140 persones van perdre la vida entre el cap de Tossa i el de Sant Antoni a Alacant. Les víctimes i les embarcacions enfonsades a la costa del Maresme és la següent:

taulaTradicionalment el gener es caracteritza per un període de bonança que els pescadors anomenen minves de gener en què el mar està com una bassa d’oli,  i és que el dia 31 es va despertar seguint la tònica dels anteriors. Com cada dia els pescadors van sortir a feinejar amb els seus gussis i barques de mitjana cap als caladors, com  havien fet sempre: sense previsions meteorològiques, sense motors a les embarcacions, sense possibilitat de comunicar-se o rebre informació i sense ports on refugiar-se en cas de mal temps.

mapes temps

Una baixa pressió que es va aprofundir al centre de la península va ser la responsable del reforçament del vent de sud-est i est que, amb una llarg recorregut per la mediterrània, que fou la causa del temporal. (Servei meteorològic de Catalunya)

A mig matí, quan la majoria de barques ja s’havien fet a la mar,  van començar a créixer cumulonimbus amenaçadors a llevant que s’anaven apropant de manera perillosa a la costa. Els pescadors, en plena feinada, van començar a témer per la seva seguretat i van posar rumb a les platges d´on havien sortit però la velocitat del front era major a la que navegaven i molts van ser sorpresos per la gropada. El vent va començar a bufar de component est i les onades van créixer degut al llarg recorregut que tenia sobre la massa d’aigua. Aquell grop s’havia convertit en un veritable temporal d’onades de més de nou metres i amb unes conseqüències tràgiques. El temporal durà tota la nit fins a l’endemà. Les majoria de barques van ser “arrossegades” cap al sud, moltes van intentar refugiar-se al port de Barcelona i d´altres van posar rumb cap  a la platja de Sant Pol, un dels pocs llocs  amb un cert resguard.

El llibre Historietes santpolenques (1986), de Jaume Rodríguez Suriñach, recull una descripció de l’episodi. L’autor descriu  les hores prèvies a la tragèdia: “Eren les primeres hores del dimarts 31 de gener de 1911 dintre una nit de calma sangrenta, la mar plana com un plat, el cel tot estrellat sense un núvol, sense res, ni cap senyal que indiqués un canvi dintre aquella dolçaina”. Rodríguez també relata la formació dels núvols de tempesta “Devien ser pels voltants de les 9 quan darrera la serra tot dret tramuntana es formava una nuvolada grossa i negre que s’anava estenent per tot el llevant amb una espessa murada d’aspecte amenaçador”.  En el mateix text es narra l’esforç dels Santpolencs per a salvar als pescadors “La fúria del temporal no cedeix, però ara!, crida la gent, sembla que venen unes ones planejant sense rompents. Són moments decisius, els palers donen el crit ritual de Sia!, la primera barca pren moviment, els pescadors superen les seves quasi esgotades forces, s’aferren fort als rems, l’escalem de bruc resisteix aquell impuls humà; és la il·lusió salvadora de l’instint de supervivència”…. “A la platja de Moré des de les 12 del migdia, els moments més perillosos del devastador temporal fins a la vesprada foren salvades algunes barques forasteres i 60 pescadors locals que componien les tripulacions de les sis parelles del bou del nostre poble. Tots els pescadors que vingueren a refugiar-se a les nostres platges de Sant Pol foren salvats, igualment que les seves barques, solament s’hagué de lamentar la pèrdua d’una d’elles…”

sant pol entre 1910-1920

Les platges eren llocs ocupats plenament per activitats relacionades amb la pesca i la navegació que, lògicament, també van ser molt afectades (Sant Pol probablement entre 1910 i 1920).

De la mateixa forma, Lluis Beulas, explica a la publicació Singladures (nº4 de juny de 1987), Butlletí del Museu de la Marina de Vilassar, el que va viure en al seva pròpia pell aquell dia: “Cap a les tres de la tarda, es desfermà sobtadament un fort vent de tramuntana de més de 115 quilòmetres per hora, trossejant i arrencant fulles i troncs d’arbres, teules de les teulades, i si més no, una quantitat impressionant de paraigües dels pobres vianants que havien de desplaçar-se; però per a ells tot va acabar en un esglai; no es pot dir el mateix dels pescadors”… “La bonança d’aquells dies va fer que les barques de pesca sortissin com de costum, i varen ser sorpreses per la tramuntana que, un xic endins, agitava molt fort l’aigua i aixecava ones altíssimes. Els patrons de les embarcacions suspengueren immediatament la feina i posaren proa a terra.”…“Però el vent bufava a ratxes tan irregulars que feia dificilíssim governar les barques i no tingueren més remei que posar rumb cap a Barcelona amb l’esperança d’entrar a port.”

naufrags

Esquela amb motiu de la mort dels pescadors de Vilassar de Mar.

El ressò a la premsa de l’època va ser important, l’endemà  la Vanguardia publicava aquesta noticia i  durant les setmanes següents diversos  mitjans van escriure articles relacionats: La Costa de Llevant, La Veu de Catalunya (11 de febrer de 1911 nº 175) i  El Diario de Gerona ( 2 i 4 de febrer de 1911), fins hi tot el setmanari satíric L´esquella de la torratxa mostra el sentiment de condol envers les víctimes i les famílies. A més, la desgràcia va activar una solidaritat mai vista en els pobles de la costa  i es  van realitzar nombrosos actes benèfics per recaptar diners pels afectats.

A Arenys de mar el temporal de la candelera no va causar cap víctima si bé, els estralls provocats van ser el pretext per començar a elaborar els primers estudis per a la construcció d’un port refugi per evitar danys en el futur. El procés però es va allargar gairebé cinquanta anys quan es va fer realitat el port d’Arenys, però això és una altra històriademar.

Gener, temps de minves

Publicat el per
7

Com al mig de l’hivern la primavera,
aixís el cel avui, i el sol i l’aire,
obre de bat a bat balcons i portes
i omple la casa de clarors, aimia.

(Joan Maragall, Les minves de gener)

Els dies de gener, i en especial les situacions anticiclòniques, són una de les millors èpoques de l’any per a la navegació en caiac. Bon temps, solet, solitud i l’aigua en calma són una bona combinació per sortir a palejar de manera relaxada sobre una “bassa d’oli”.

Port Lligat en època de minves

Port Lligat en època de minves

Quan l’anticicló s’instal·la damunt nostre les pressions atmosfèriques són les més altes de tot l’any i, com a conseqüència del pantà baromètric que s’estableix, el vent deixa de bufar. El resultat de tot plegat es un mar encalmat talment com un llac i amb el nivell de l’aigua que pot  arribar a baixar ben bé mig metre respecte el seu valor mitjà. Aquest descens és fàcil d’observar sobre els penya-segats i les roques i en els dics i espigons, permetent-nos veure zones que normalment estant submergides.

la franja d´algues, normalment submergida, es veu emergida en temps de minves

la franja d´algues, normalment submergida, es veu emergida en temps de minves

Han arribat les minves de gener!!. Font d’inspiració d’un jove Joan Maragall i d’un irreverent Guillamino

Oficis de mar (I): Mestres d’Aixa, Calafats i Mestres Velers.

Publicat el per
5

…I els pescadors confrares de Sant Elm i els calafats i mestres d’aixa de les antigues mestrances…(Primera Història d´Esther. S. Espriu)

Drassana del Pla de l´Os (1929) Arxiu Històric Fidel Fita. Arenys de mar

Drassana del Pla de l´Os (1929) Arxiu Històric Fidel Fita. Arenys de mar

Les mestrances eren petits universos prop del mar on els mestres d’aixa i els calafats utilitzant les seves eines: serres, gúbies, enformadors, barrines de rumbs, gafes, serres de cavall, pollines, marralets, gafes i aixes, feien la seva feina a la perfecció.

El mestre d’aixa era el responsable de la construcció de l’embarcació, un ofici complex que demanava molts anys aprenentatge. Tenia que conèixer la fusta, les eines per a treballar-la i saber dibuixar els plànols que servien com a base per a la construcció.

Mestres d´Aixa i Calafats. Museu de la Pesca de Palamós

A Arenys de mar, així com en  molts altres pobles del Maresme, les mestrances tenien molt bona  reputació. En elles s’hi bastiren embarcacions de pesca,  barques de cabotatge i fins hi tot vaixells que feren la cursa cap Amèrica.

Cadascuna de les mestrances de la costa catalana tenia un estil particular en els acabats de l’embarcació que construeix i la gent entesa en temes marines identificava a cop d’ull el lloc i la mestrança on s’havia construït.

Les matèries primeres eren portades de la pròpia regió, en el cas de les mestrances d’Arenys, el Montnegre va fornir de fusta per a nombroses embarcacions.  Fustes dures com el roure per les quilles i els pals i d’altres més toves com el pi per als rems i el folre.

La construcció d’una barca consta de diverses etapes: en primer lloc s’han de realitzar el  model sobre del qual es treuran els plànols de formes, les plantilles que serviran com a patrons per a les diverses peces. A continuació es tallen els troncs per a fer sortir les peces marcades prèviament amb un cordill untat amb magre i aigua. Un cop tallades les peces eren impregnades per una substància negra i espessa formada per quitrà i resina de pi a la que s’anomenava genèricament pega.

Mestres d´Aixa. Fons Juli Cardona – Arxiu municipal de Malgrat de mar

El següent pas es el muntatge de l’enramada formada per la quilla, les rodes de popa i proa, les corresponents contrarodes  i entre elles les quadernes. Amb aquesta operació  es té completat “l’esquelet” de la barca.

Ara caldrà posar el folre, operació que es feia amb gran destresa  i agilitat utilitzant l’aixa.

A continuació la barca passa a mans del calafat que la calafateja i l’enquitrana. La primera operació consisteix en introdueix  fibres d’estopa a totes les juntures de les taules de la barca per tal se sellar-les completament. El calafat utilitza unes eines especials: els ferros de posar estopa i la maçola (maça de fusta amb el mànec curt). L’estopa s’obté del rebuig de pentinar el cànem i té l’aspecte de unes fibres aspres i fràgils. Un cop calafatejada cal enquitranar-la aplicant el producte amb llanada. Aquesta operació  té per objecte fer la barca impermeable.

mestrança4

Mestrança. Arxiu Municipal de Blanes

El següent pas era aparellar el vaixell, es a dir col·locar els pals i les veles. El mestre veler n’era el responsable d’aquesta etapa:  col·locar els pals, fer les veles, muntar els caps i en definitiva bastir la barca de tots els aparells necessaris per a la bona navegació. Les veles eren fabricades  per tires de lona cosides.

Avui en dia amb la introducció de nous materials, la feina dels mestres d’aixa i dels calafats es va perdent i el patrimoni que ens han deixat corre greu perill de perdre’s en l’oblit.

El Projecte NINAM està ferit de mort

Publicat el per
1

El projecte Ninam està passant moments difícils, l´impagament d’uns diners per part de la Generalitat ha ferit de mort aquesta proposta.

logo_ninam-sol-bc3b3-copia

Vaig tenir ocasió de conèixer a la gent del projecte Ninam fa un parell d’anys al Symposium de Pagaia a Llançà. De seguida em vaig adonar que allò que ens explicaven era autèntic. Que una parella s’embarqués en la compra d’un catamarà i que l’utilitzés per a l’estudi i el seguiment dels cetacis del Cap de Creus en lloc de treure-li el suc amb el turisme miop amb qui haguessin pogut guanyar molts diners ho trobava molt interessant.

Certament, les coses fetes com han fet ells no són lucratives i a més tenen unes despeses de funcionament elevades: amarrament, manteniment del vaixell,… El majestuós Dzul Haà ha estat utilitzat en nom de la ciència i l’administració els ha donat la “puñalada trapera” que els està dessagnant fins a l’extenuació.   No deixa de ser curiós que els 10000 € que els deu la Generalitat en concepte a l’edició de la Guia de Cetacis a la qual s’havia compromès sigui la mateixa quantitat que ells deuen a Ports de la Generalitat en concepte d’amarrament del catamarà.

guiaL’única solució ha estat encomanar-se a una línea de micromecenatge a VERKAMI  per poder cobrir els deutes. La campanya que es pretén finançar amb les nostres aportacions va començar fa tres anys i es bassa en la foto identificació del dofí mular. I és que la presencia d’aquest cetaci a Catalunya està experimentant una regressió en els darrers temps.

La mare de Déu del bon tornar

Publicat el per
4

A la serra d´en Sala, molt a prop del mas senyorial del mateix nom s´hi troba l´ermita de la mitja taronja que allotjava al seu interior el santuari de la mare de Déu del Bon Tornar.  En temps de guerra l’ermita va ser profanada i la mare de Déu va desaparèixer per sempre més. Avui ja no en queda pràcticament res, hi ha només una mina d’aigua en forma de mitja taronja, una font de construcció recent i una canalització cap al mas de Can Sala de dalt.

Can Sala de dalt

Can Sala de Dalt es una casa pairal senyorial medieval i en ella s’hi troba una capella, actualment restaurada, on s’havia guardat la imatge de la Mare de Déu del Bon Tornar, molt invocada pels navegants de la zona.

Malgrat ser un indret bastant proper, la mitja taronja, es potser un dels grans desconeguts del patrimoni d’Arenys de munt.
Una de les llegendes orals que, avui per avui encara es possible escoltar assegura que els primers mariners que descobriren Amèrica amb Cristòfol Colom, abans d’emprendre viatge, van anar a oferir un tribut a la mare de Déu del Bon Tornar. Segons la mateixa llegenda, sembla ser que Colom duia a la seva caravel•la una imatge d’aquesta verge i les mateixes fonts també expliquen que aquest estava emparentat amb els Sala, i es que els Sala han estat una de les famílies cabdals en la història d´Arenys de munt i del seu desenvolupament. A més hi ha un Pere de Sala, embarcat en el segon viatge colombí de 1493 i, més endavant, un Joan de Sala al Nou Món, capitanejant soldats.

la mitja taronja

Aquesta història es avui una llegenda amb una base poc consistent però sigui com sigui historiadors com Jordi Bilbeny estant desxifrant la veritat de la manipulació de la història del descobriment del nou món.

Si en teniu ganes aquest cap de setmana es celebra a Arenys de munt el 12è Simposi sobre la Descoberta catalana d’Amèrica organitzat per l’ajuntament d’Arenys de munt i l’ Institut de nova història.

Cala Morisca

Publicat el per
2

Des de Canyelles s´arriva a Morisca per d´entre freus espectaculars

La costa entre Lloret i Tossa es plena de racons solitaris i encisadors. Un d’aquests és Cala Morisca, situada entre la platja de Canyelles i la badia de Llorell. Morisca es una petita platja, avui  un sorral molt minso, degut a que els amos  del terreny s’han apropiat de la riereta que hi menava sediments i farcia la platja de sorra nova. Aquest fet hauria de ser considerat ja per si mateix com a delicte.

L’accés a peu es bastant complicat, s’hi va per un entramat d’urbanitzacions fetes amb molt mal gust. En caiac s’hi arriba des de Canyelles navegant pels freus més impressionants d’aquest tram de costa (Els Bullents, Es Pa de Sucre, Sa Fusta i Sa Porrassa) i on cap altre embarcació que no sigui un caiac de mar hi podrà navegar. Tot un luxe entrar a Cala Morisca per aquests passos estrets.

Una costa que t’atrau,
però ella sembla que et fugi,
com esquerpa, quasi arisca?
quan de sobte, en passar un freu
ja et trobes al davant teu
l’hermosa Cala Morisca.

(Sebastià Gallart i Ribot)

La muleta i el caro: els origens del llagut

Publicat el per
Respon

Les  regates amb llagut tenen el seu origen en la rivalitat que s’establia entre els pescadors per arribar abans a la llotja a vendre el peix i d´aquesta manera obtenir uns majors guanys. Aquestes curses es feien tant amb la muleta, al sud de Catalunya i en especial a les Terres de l´Ebre com amb el caro a les comarques del nord, sobretot a Lloret.

Dúnia: la muleta restaurada pel consorci del Far

L’actual llagut de competició està inspirat en la muleta una embarcació de línies fines típica de les comarques de Tarragona i del País Valencià. La muleta podia anar armada amb una vela llatina o bé només a rem, en aquest cas sis vogadors movien el bot a força de braços. A les terres de l’Ebre, a les muletes també se les anomena pontones.

Les modernes regates es comencen a fer a Sant Carles de la Ràpita on cada any, per la festa major,  treien les muletes per a competir.

Vist l’èxit, unes drassanes locals van fer una replica de l’embarcació tradicional amb fibra de vidre i d’aquí es va anar exportant per tota la costa catalana.

Papet:: Caro restaurat pel Museu Maritim de Barcelona

Caro a l´ermita de Santa Cristina a Lloret

Malgrat tot això, la muleta no era un bot típic de rem. Una altre embarcació tradicional, el “caro”, que només anava bastida amb rems i era la  barca per “anar a l’art”,  va ser el bastiment amb que els pescadors van començar a competir entre ells a gairebé tota la costa. Al caro hi anaven de vuit a deu vogadors. Les línies mestres del caro es repeteixen al llarg de tota la mediterrània. Així al País Valencià i a Murcia hi  trobem el “falucho” i a Andalusia, especialment a Màlaga, la “jávega”.

Falucho competint en una regata a gandia (País Valencià)

Jávega a la platja de Màlaga

La platja de Lloret, era un dels llocs on els arts de platja tenien més nomenada, així el caro era un bot típic d’aquests indrets. A Lloret, als caros també se’ls anomenava llaguts i d’aquí el nom actual de l’embarcació. Els caros o llaguts de Lloret vans ser utilitzats des de molt antic en la processó marítima de Santa Cristina,“S´amorra amorra”. Amb el pas dels anys, els vells caros de Lloret, es van anar abandonant pel poc rendiment i perquè la pesca, poc a poc va ser substituïda per una nova activitat econòmica, el turisme. Quan es va voler tornar a recuperar la tradició de la processó es va recórrer a les muletes fetes amb fibra de Sant Carles de la Ràpita. L´unica diferència entre els llaguts de Lloret i els de les terres de l´Ebre i la resta de la costa catalana era en el nombre de vogadors, mentre a Lloret vogaven vuit remers a la resta ho feien sis.

Llagut de rem de competició a Arenys de mar

La resta és una altra història.

Ordinacions sobre la pesca i la venda de peix al bescomptat de Cabrera 1401-1414

Publicat el per
Respon

Les ordinacions sobre la pesca marítima al bescomptat de Cabrera es, de ben segur, la legislació pesquera més antiga que fan referència a Catalunya. Al segle XV, el bescomptat de Cabrera s’estenia per el que avui és l´Alt Maresme agafant els termes situats de la franja litoral com els de Montpalau, Palafolls i Blanes que tenien una jurisdicció que regulava la seva activitat marítima: l’aprofitament pesquer, la navegació, els drets de ribatge i la vigilància i la defensa de la costa. En aquests termes els batlles feien també de cònsols del mar.

Les ordinacions foren donades per Guillem des Clapers, batlle del terme del castell de Palafolls amb jurisdicció a la Vilanova de Palafolls (l´ actual Malgrat). L’àmbit territorial al que fan referència aquestes ordinacions va des de el pla del Grau a Malgrat fins a les platges de S´ Abanell a Blanes, es a dir, a banda i banda de la Tordera en la seva desembocadura. Les disposicions del batlle Clapers regulaven bàsicament la pesca amb xàvega, ja que al territori on fan referència aquestes ordinacions, les platges del delta de la Tordera,  es donaven unes condicions òptimes per a utilitzar aquest art: peix abundós a la zona litoral degut sobretot a les aportacions de la Tordera i platges amplies i poc concorregudes, cosa que no passava ni a Blanes i a la Vilanova de Palafolls on hi havia a les platges una intensa activitat marinera que les feia incompatibles amb l’ús de la xàvega ja aquest art ocupava bastant d’espai a la mateixa platja. La intensa activitat marinera a aquestes dues viles es veu reflexat a les mateixes ordinacions en el fet que s’estableixen unes distàncies entre vaixells i entre els grups de pescadors que lleven l’art. En aquest sentit a les ordinacions hi ha una sèrie de capítols que fan referència a les interferències entre vaixells i ormeigs.

Les ordinacions sobre la pesca i la venda del peix al 1401-1414 tenen dues parts. A la primera, formada per un conjunt de 12 capítols és reglamenta l´ ús de la xàvega. A la segona part formada per 5 capítols és fa referència a la venda del peix.

Així al tercer capítol es fa esment a prendre l’alba, es a dir, tenir la tanda preferent per pescar  i gaudir de les avantatges que aquest fet suposa i que han de respectar els pescadors de la zona. Així llegim: “tot peschador qui voldra`peschar de axàvaga, que age haver càreu, axàvaga, companya e tota altra exàrcia que a la axàvaga pertany, e aquests aytals puxen pendre alba e altres aventatges qui en la plage de Savanell e ribera de Palafolls són acostumats”. En aquest sentit en el  quart capítol es fa referència al fet de que quan dos pescadors s’associen per formar un únic equip sols poden prendre l’alba una vegada.

El gran nombre de pescadors exigeix establir tandes i distàncies entre vaixells tant per calar l´art com per efectuar les maniobres que exigeix la pesquera a la platja. La xàvega era una modalitat d’art català unes quatre vegades més gran que aquest. L’embarcació que s’usava per pescar era el caro.