Arxiu d'etiquetes: pecadors

El Gall, un peix Bíblic

Publicat el per
1

Sant Pere, patró dels pescadors, té l´honor d´haver deixat el seu nom a algunes espècies marines com ara la barqueta de Sant Pere (Velella velella) o bé el gall de Sant Pere (Zeus faber).

1831-1841

El Gall de Sant Pere segons un gravat del s XVIII

Aquest peix, rep el nom de gall per les llargues espines de l´aleta dorsal que recorden la cresta d´aquesta au. El sobrenom referent al Sant es pel fet que, segons la Bíblia, les marques que té a ambdós costats del cos corresponen a les empremtes dels dits del Sant pescador que el va agafar seguint les ordres de Jesucrist per a treure-li de la boca una moneda d´or per a poder pagar tribut al temple, tal i com queda recollit a l´evangeli de Sant Mateu “vés al llac, tira l’ham, obre la boca del primer peix que agafis i hi trobaràs la moneda que ens cal per a pagar: dóna’ls-la per mi i per tu” (Mateu, XVII, 27).

Com a nota curiosa, el seu nom popular en anglès és John Dory, es tracta doncs, d´un dels pocs peixos que té nom i cognom humà.

Zeus.faber_2

El Gall de Sant Pere

El Gall de Sant Pere té un forma característica que resulta inconfusible. Té el cos ovalat, alt i marcadament comprimit. El cap és fort i gros amb el rostre allargat, els ulls grans i la boca també grossa i protràctil. L´aleta dorsal és única i molt aparent proveïda de 9 a 11 radis espinosos tous exageradament llargs. A la base de l´aleta dorsal i anal presenta un seguit de crestes òssies. Les aletes pectorals són curtes i arrodonides i les aletes pelvianes són grosses amb radis espinosos també.

La coloració general del cos és verd gris amb tonalitats daurades. Presenta una taca fosca circular, amb reflexos blavosos rodejada d´una aureola més clara al mig de cada flanc. La seva mida oscil•la bastant, en general són freqüents els exemplars de 25 a 30 cm.

És una espècie d´ambients mesopelàgics i bentònics. Mal nedador. Es nodreix bàsicament de altres peixos, es troba a les baules més altes de la cadena alimentària. Caça les seves presses mig enterrat a la sorra utilitzant les espines dorsals com a esquer per atreure-les i projectant sobtadament la seva boca cap enfora. Viu aïllat o en grups reduïts sobre fons arenosos i fangosos entre els 20 i els 200 m de profunditat. Acostuma a descansar en el fons recolzat sobre un dels seus flancs.

gall

El Gall de Sant Pere segons una obra de l´artista Carles Bros

El gall de Sant Pere és una espècie ovípara, es reprodueix de juny a agost. La fecundació és externa, els ous fan entre 2 a 3mm i són pelàgics.

Es pesca sobretot amb l´art de bou i també amb el palangre. Els exemplars de mida grossa són molt apreciats a la subhasta. La seva carn és finíssima, ferma, saborosa i d´una qualitat excel.lent. Ha estat una espècie molt apreciada des de l´antiguitat. La riquesa gustativa de les seves espines i cartílags contribueixen a aquest fet.

Peix sense preu

Publicat el per
1

Us heu preguntat alguna vegada quantes espècies diferents de peix soleu cuinar i consumir? Sabeu que als ports de Catalunya es comercialitzen al voltant de 125 espècies diferents? Amb un senzill càlcul podreu saber quin percentatge d’espècies comercialitzades realment consumiu. En general aquest valor és bastant baix, sobretot a les grans capitals i en les poblacions on no hi ha un port pesquer a les rodalies.

peix fresc

El peix de proximitat es garantia de fresc i de qualitat. Foto: Glòria Fernandez

Si establíssim un rànquing de les espècies més demandades a les peixateries, la llista no arribaria a ser un “top ten” per manca de candidats, en ella inclouríem: el llenguado, el lluç, el rap, la tonyina, el bacallà i pocs representants més. Totes aquestes espècies pateixen una greu sobreexplotació ja que les demandes del mercat no disminueixen mai.

El cas contrari a aquest, el formarien aquelles espècies sense gaire sortida a les llotges perquè no existeix demanda al mercat. Aquest grup estaria format per una llarga llista amb espècies com: el sorell, la boga, la bròtola, el verat, el gerret, la xucla, la llissa, la bacora, el bis o l’espet entre d´altres. En aquesta llista també s´hi podrien incloure espècies amb molta espina com el pagell, el besuc o l´aranya,… Tot aquest peix que, es ven a baix preu, se sol agrupar sota la denominació de “peix sense preu”.

sorell

El sorell forma part d´aquest grup anomenat “peix sense preu”

Sota aquest concepte s’agrupen totes aquelles espècies de peixos que, malgrat que són capturades amb diversos arts de pesca, tenen poc valor comercial i per tant poca sortida en llotja on assoleixen un preu molt baix. Moltes vegades als pescadors els resulta més rendible llançar-los per la borda que no pas perdre el temps en vendre’ls.

El preu és evidentment un reclam, però hi ha altres raons que fan molt recomanable el seu consum, com ara que amb la diversificació es redueix la pressió pesquera sobre les espècies “top ten”. A més, el “peix sense preu” inclou espècies fresques, de temporada i de proximitat en contraposició a les espècies ultracongelades que vénen de l´altra banda del món i que a més de tenir una qualitat més que dubtosa, contribueixen a augmentar la petjada ecològica en relació a les emissions de CO2. En un altre ordre de coses, amb aquest consum, també contribuïm a recuperar receptes gairebé oblidades que formen part del nostre patrimoni. En definitiva, el consum d’aquestes espècies representa una manera de gestionar els recursos pesquers d’una forma molt més sostenible.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El “peix sense preu” sol ser una activitat de pesca artesanal

El concepte de “peix sense preu” apareix a partir del moviment slow food que promociona la cuina tradicional amb productes de proximitat. Aquí, s’anomena slow fish per a promocionar la pesca sostenible ja que gairebé sempre aquestes espècies són capturades per pescadors artesanals amb arts de pesca tradicionals (palangre, tremall, soltes,…). Fins tot cuiners de gran renom han preparat receptes amb aquestes espècies. De totes maneres, cal tenir molt present que alguns dels membres d’aquest grup com ara les tremoloses o la moixina estan catalogades com a vulnerables i no es recomana el seu consum.

Segons els experts, i a nivell global, la majoria d’espècies que ara són abocades al mar o bé que serveix per a elaborar pinsos, si es destinessin al consum humà, podrien ajudar a alleujar els problemes de mal nutrició al món. Això es però una altra històriademar.

Tremoloses: peixos a 220 V

Publicat el per
1

Les tremoloses són un grup d’elasmobranquis molt proper a les rajades. A diferència d’aquestes, tenen el cos en forma de disc arrodonit, la cua és curta i carnosa. Les aletes dorsals estan desplaçades cap a la cua i, com l’aleta caudal, estan ben desenvolupades. La boca és ventral i petita amb les vàlvules nasals que s’uneixen formant una estructura característica. Els ulls són un petits i un xic prominents, cosa que els permet veure-hi quan estan enterrades en el substrat.

La principal característica d’aquests animals és la presència d’uns òrgans elèctrics, originats a partir de la modificació del teixit muscular, disposats de manera lateral a la zona del cap que produeixen descàrregues per contacte per a paralitzar a les seves presses o per foragitar als seus depredadors. Aquestes descàrregues no solen ser perilloses per als humans.

t marmorata

Torpedo marmorata. Foto: Jordi Regàs CIB

Viuen en fons arenosos i fangosos de la plataforma continental fins als 200 o 300 m de fondària. S’alimenten de petits peixos i d’invertebrats. La seva reproducció és ovovivípara, és a dir, les cries passen una part del temps en ous i després s’acaben de criar al ventre de la mare, on neixen. La seva carn no és gaire apreciada a les llotges, moltes vegades s’usen com a esquer per als palangrers. Es pesquen sobretot amb l’art de bou i amb el tremall.

Torpedo_torpedo

Torpedo torpedo. Foto: Jordi Regàs CIB

A la mediterrània hi ha 3 espècies de tremoloses fàcils de diferenciar per la seva coloració.

• Tremolosa marbrada, vaca tremolosa o vaca marbrada (Torpedo marmorata). El seu nom es deu a la coloració del dors que recorda al marbre. Aquesta és críptica amb els fons on viuen. Pot assolir fins als 60 cm.

• Tremolosa comuna, vaca comuna o vaca ocel•lada (Torpedo torpedo). Típica amb els cinc ocels o taques blavoses amb el contorn negre que presenta a la zona dorsal. Aquesta espècie pot generar descàrregues de fins a 200 V. De mida semblant a la tremolosa marbrada.

• Tremolosa negrosa o vaca negrosa (Torpedo nobiliana). Aquesta espècie és la més grossa de totes, pot assolir fins a 1m de longitud. Té els òrgans elèctrics més potents de totes les tremoloses. La seva pell, com indica el seu nom popular, es fosca.

torpedo-nobiliana

Torpedo nobiliana

Els usos terapèutics d’aquests animals ja estan descrits des de temps immemorials. Els antics egipcis utilitzaven aquestes espècies per a l’electroteràpia, pel tractament de l’epilèpsia. En l’època romana es feien servir ungüents amb extractes de les tremoloses i també es feien pocions d’amor i afrodisíacs. El metge romà Sribonius Largus a l´any 46 AC descriu en el seu formulari de prescripcions l’ús d’aquest animal pel mal de cap i per a la gota. Segons Dioscòrides, aquesta espècie s’usava en processos de migranya i mal de cap, especialment també era prescrita en casos de dolors crònics. Segons ell mateix, les descàrregues produïdes per les tremoloses aplicades al cap d’una persona que pateix migranya exerceixen un efecte calmant en la malaltia.

Bonitoleres al Cap de Creus

Publicat el per
1

La bonitolera és un dels arts de pesca més antics i que encara s´usa al Cap de Creus. Aquest parany es cala principalment al Mar d´Amunt des de fa més de mil anys. Les bonitoleres també són anomenades bolitx, bolig, botitxa o solta bonitolera. En aquest sentit hi ha una certa confusió terminològica. El mot bolig, a més de referir-se a aquest enginy, també s´usava per a referir-se a la pesca a l´encesa i fins i tot, més modernament, a les sonseres.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Calant una bonitolera a Cala Taballera

Les bonitoleres són uns arts de xarxa de parany que s’usen sobretot per a capturar bonítol (Sarda sarda). En certa manera es pot considerar un ormeig a mig camí entre les almadraves i les soltes.

Aquest art de temporada es cala sobretot a la primavera i a la tardor, quan les grans moles de peix blau s´apropen a la costa i la ressegueixen per a cercar-hi aliment. Les bolitxes es calen per a interceptar aquest peix de pas en el seu recorregut migratori.

Les soltes bonitoleres són peces de xarxa força lleugeres d´uns 250 metres de llarg i uns 20m d´alçada. Es calen verticalment i la xarxa arriba al fons, normalment sorra o alguer. En trobar el parany, el peix que, no té escapatòria, s´hi enreda a l´intentar sortir-ne.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La bonitolera està armada per xarxa fina i lleugera

Les bolitxes es calen molt a prop de la costa a dins d´algunes de les cales del Cap de Creus, sobretot al Mar d´Amunt. Alguns pescadors del Port de la Selva i de Cadaqués encara es guanyen la vida amb aquest art ancestral. Les soltes bonitoleres es solen calar a Cala Prona, a Cala Taballera o a Cala Galladera. De tots, el millor lloc és Prona, en aquest racó és on es capturen més bonítols de tot el Cap de Creus.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La barraca de Prona ha estat testimoni le llargues esperes dels bonitolers

Un cop calat l´art, els pescadors hauran d´esperar a que “entrin el peix”, és una qüestió de sort i de paciència. Normalment les bonitoleres es calen i es xorren el mateix dia, però també es pot donar el cas que es deixin d´un dia per l´altre. Durant tot aquest temps, la xarxa roman submergida de manera passiva i periòdicament els pescadors van a revisar-la per veure si el peix s´hi ha enredat. En aquestes llargues estones d´espera, aprofiten les barraques de platja per a descansar o preparar-hi el ranxo. Així doncs, cala Prona és doblement volguda pels pescadors, en primer lloc perquè és la millor calada de bonítols i en segon lloc perquè posseeix la millor i la més protegida de totes les barraques del mar d´Amunt. El refugi de cala Prona ha estat testimoni de moltes i llargues esperes, algunes de memorables pel volum de les captures, d’altres per oblidar.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Bonitolera calada prop de Cala Tamariua

Per evitar les disputes entre els pescadors a l´hora de calar les bonitoleres, encara avui es sortegen les platges entre els pescadors que van a aquest sistema de pesca. Precisament el topònim Cala Jugadora té el seu origen en que aquesta platja va ser la darrera del mar d´Avall en ser sortejada entre els pescadors per a la pesca a l’encesa.

Amb les bolitxes, a més de bonítol, s’agafa també melva (Auxis rochei). Les captures d´aquestes dues espècies constitueixen quasi el 80% del total. També s´hi emmallen bàcores (Thunnus alalunga), espets (Sphyraena viridensis), trencahams (Pomatomus saltatrix), bisos (Scomber japonicus) o lletges (Lichia amia). A la primavera, i deforma accidental, també se sol agafar algun bot o peix lluna (Mola mola) que, després de ser desenrredats, són alliberats sense més problema.

Avui, encara s´estan calant les darreres bonitoleres al Cap de Creus, un clar exemple de pesca artesanal, sostenible, selectiva, i respectuosa amb l´entorn. Una forma de vida amb risc de desaparèixer juntament amb tot el patrimoni que hi gira al seu voltant.

Moll o Roger?

Publicat el per
15

El Moll o Roger és un acolorit peix de tonalitats rogenques típic dels taulells de les peixateries de la costa. És una espècie típica dels hàbitats bentònics litorals, tant els fons de sorra, com els de fang o els de roca. També es freqüent en els herbeis. Es caracteritza per la presència d´uns barbillons a sota de la boca que li fan de quimiosensors i que detecten els petits invertebrats que formen part de la seva dieta.

 

En realitat, sota aquest nom hi ha dues espècies, el oll o roger de roca (Mullus surmuletus) i el moll o roger de fang (Mullus barbatus). Ambdós es diferencien, com el seu sobrenom indica, pel tipus de fons on viuen i també per la qualitat de la seva carn, molt més gustosa en el cas de l´espècie de roca. Uns petits detalls morfològics permeten la distinció entre les dues espècies: la seva coloració és més pujada en l´espècie de roca i també presenta unes franges longitudinals grogues, les barbes sensitives són més llargues en el moll o roger de roca i el perfil del cap és quasi vertical en el moll o roger de fang.

Nombre de archivo :DSCN0833.JPG Tamaño de archivo :648.1 KB (663675 Bytes) Fecha de la fotografía :0000/00/00 00:00:00 Tamaño de imagen :2048 x 1536 Resolución :72 x 72 ppp Número de bits :canal de 8 bits Atributo Protección :Desactivado Atributo Ocultar :Desactivado ID de la cámara :N/A Modelo :E995 Modo Calidad :NORMAL Modo Medición :Multipatrón Modo Exposición :Automático programado Flash :No Distancia focal :8.2 mm Velocidad del disparador :1/161.7segundo Abertura :F4.7 Compensación de exposición :0 EV Balance del blanco fijo :Automático Objetivo :Incorporado Modo de sincronización del flash :N/A Diferencia de exposición :N/A Programa flexible :N/A Sensibilidad :Auto Nitidez :Automático Modo Curva :N/A Modo Color :COLOR Compensación de tono :AUTOMÁTICO Latitud (GPS) :N/A Longitud (GPS) :N/A Altitud (GPS) :N/A

A dalt Mullus barbatus (Moll o Roger de fang), a baix Mullus surmuletus (Moll o Roger de roca). Noteu les diferencies morfològiques entre ambdues espècies. Foto: A. M. Arias (Ictioterm)

Una de les curiositats d´aquesta espècie és la manera com se l´anomena en funció de l’àrea geogràfica del nostre país. Segons Alcover-Moll el terme Moll és utilitzat a Barcelona i del Maresme cap a migdia, mentre que Roger es fa servir des del Maresme i fins a les comarques gironines. Girona és doncs “terra de rogers”, nom que també es manté al Rosselló. A Tarragona, les Illes i al País Valencià són “terres de molls”.

Per tant, el Maresme és la frontera on conviuen els dos mots. A Barcelona i a Badalona es parla clarament de Molls. De la mateixa manera, a tot el Baix Maresme, hi ha més tirada pels Molls que no pas pels Rogers. A Mataró, on s´usen les dos noms, hi ha tant partidaris d´un com de l´altre. A casa, per exemple, sempre n´hem dit rogers. A Caldetes (Caldes d´Estrac) es parla de rogers mentre que a Arenys de Mar, tant s´usa un com l´altre. Segurament el fet que hagi arribat molta població de Sant Carles de la Ràpita per a treballar en el port ha contribuït a aquesta barreja de noms. A pocs quilòmetres, a Sant Pol de Mar no coneixen altre nom que Roger i a més en distingeixen tres menes: el roger de fang, el roger de roca i el roger de sapa, aquest darrer pren el nom del mot amb que els pescadors del Maresme anomenen Posidonia oceanica. A tot l´Alt Maresme, tornen a guanyar els rogers i finalment, a Blanes, ja només són rogers.

rogers

Rogers acabats de pescar al Port d´Arenys. Foto: Tess Gilbert

Pel que fa als sobrenoms, en les “terres de molls”, trobem diverses formes d´anomenar-los segons l´indret. Així, el moll de roca es anomenat popularment moll roquer (a Tarragona), moll de roca (a València), moll jueu ( a Mallorca i Eivissa) o moll cranquer (a Menorca). Mentre que moll de fang rep els noms populars de moll ver (a les Illes Balears) o moll fanguer (a Tarragona). Fins i tot, a Màlaga, també apareix el mot Moll.

Des del punt de vista etimològic, el mot moll deriva del llatí mullus, mentre que roger probablement prové del francès rouget, és a dir, de color roig. En aquesta llengua a aquests peixos s´els anomena popularment rouget-barbet de vase i rouget-barbet de roche respectivament. En castellà es coneix amb el nom de salmonete (salmonete de fango i salmonete de roca) i en anglès red mullet. No deixa de ser curiós que el nom popular Moll estigui més emparentat al nom anglès que no pas al castellà.

I vosaltres, sou de molls o de rogers? Per a conèixer el vostre punt de vista respecte a aquesta dicotomia, us hem preparat una petita enquesta per a ampliar una mica més la informació al respecte. Els resultats, seran però una altre històriademar. Gràcies per endavant per la vostra col•laboració.

Espardenyes: menja de rics

Publicat el per
3

“Un dels prodigis de pujada de preus en el món de la gastronomia és el de l’holotúria, coneguda amb el nom d’espardenya. Ha estat el producte alimentari que més s’ha encarit, ja que ha passat de no valer res o servir, com a molt, d’esquer, a cotitzar-se a més de cinc mil pessetes el quilo. Cinc mil vegades més és una xifra impressionant.”
(Nèstor Luján, Diccionari Luján de Gastronomia Catalana”, 1990).

L’espardenya (Stichopus regalis) és juntament amb les garoines, un dels pocs equinoderms comestibles. Formen part, juntament amb els cogombres de mar, del grup dels holoturioïdeus. Com tots els representants d´aquest grup presenten el cos allargat i cilíndric, de fins a 35 cm de llargària, per aquest motiu, en alguns indrets també se les anomena llongo o llonguet. A Andalusia també se les anomena carajos de mar i a les Illes Balears, pardals de moro.

A diferencia de les estrelles de mar, el seu cos presenta externament simetria bilateral, malgrat que la seva organització interna manté encara la simetria pentaradiada típica dels equinoderms.

El seu cos és rugós amb nombrosos peus ambulacrals que li serveixen per desplaçar-s. La seva textura és tova i recoberta d´una pell còrnia de tonalitats ataronjades. La boca està rodejada de tentacles. Les espardenyes viuen sobretot sobre fons fangosos de fins a 800 m de profunditat. Com la resta d’holotúries l’espardenya és una espècie sedimentívora que s´alimenta filtrant els llots del fons marí on viu.

L´espardenya és una de les menges de mar més esquissides

L´espardenya és una de les menges de mar només aptes per a les butxaques plenes.

En realitat, l´espardenya, pròpiament dita, correspon a les bandes musculars que hi ha longitudinalment a l´interior de l’animal. Els pescadors, abans d´arribar a port obren els exemplars amb un ganivet i extreuen l’espardenya amb molta habilitat. Així, despullades de la seva cuirassa és com les trobem en les peixateries i als restaurants.

Alguns exemplar s’allotgen en el seu interior un peix paràsit, Carapus acus anomenat popularment pixota, pixota de llanguet o pamfort que, s´alimenta dels seus òrgans interns. Quan l’espardenya detecta la presencia d´aquest paràsit pot arribar a expulsar les seves vísceres que després tornar a regenerar. Un comportament que també realitzen la resta de cogombres de mar.

espardenya2_640

Espardenyes acabades de captura per un quillat d´arrossegament. Foto: IBO

Les espardenyes es capturen en petites quantitats amb arts d´arrossegament. Històricament només han estat apreciades entre els propis pescadors, especialment a Catalunya, les Illes i el País Valencià. Aquests se les partien amb la morralla que se´n duien a casa. Avui són considerades un producte de luxe només a l´abast de les butxaques més plenes. Roses i sant Carles de la Ràpita concentren el 75 % de les captures actuals d´aquesta espècie.

En els darrers temps de la parella de bou se’n solia agafar bastanta quantitat que, com que no tenia sortida al rotllo, es repartia entre els propis mariners. Quan van començar a agafar anomenada, les espardenyes continuaven formant part de la morralla, però en aquest cas se les venien als primers restaurants que ja en demandaven. A Arenys de mar, a Can Rosario, àntic restaurant garatge Hispania va ser un dels primers llocs on es va popularitzar-ne el consum.

A l’Aisa es consumeixen d´altres espècies d’holotúries també presents en els nostres mar i que per nosaltres no tenen cap mena d’interès comercial, això però és una altre històriademar.

Oficis de mar (III): Les remendadores

Publicat el per
5

Al llarg de la història de la pesca, les dones han estat sempre una peça clau. La muller del pescador, la seva filla o la seva mare han estat tradicionalment les responsables de muntar la peixateria i d´encarregar-se de la venda del peix capturat. Elles eren també les responsables d´apedaçar els trossos malmesos de xarxa un cop acabada la jornada. Aquest rol, va acabar convertint-se en una de les feies que es feien “en terra” i on les dones n´eren les protagonistes. Es tracta de les remendadores, un dels oficis de mar més antics i que passava de mares a filles.

La feina de remendar la xarxa començava un cop arribades les barques a la platja. Els pescadors descarregaven la captura per a vendre-la i tot seguit estenien les xarxes al Sol per assecar-les, i reparar els estrips. Amb un drap blanc assenyalaven els trossos de xarxa que calia apedaçar i començava la feina de les remendadores. El treball de remendar la xarxa era una feina dura i cansada. Es treballava a la mateixa platja, moltes vegades a peu dret o assegudes en modestes cadires de vímet, en mala posició i suportant les inclemències del temps. Les remendadores es passaven hores apedaçant les xarxes malmeses i sovint treballaven “a preu fet”, per a tenir l´art enllestit per a la següent jornada de pesca.

santpol

Les peces de sardinals van donar molta feina a les remenadores. A la foto, una remendadora apedaçant una peça de sardinals a Sant Pol.

Era època de sardinals, enormes peces de xarxa que es calaven davant de la costa i que era l´art de pesca que ocupava més pescadors. Les imatges de les xarxes esteses al Sol mentre les remendadores feien la seva feina era molt característica arreu. Els sardinals van donar molta feina a les remendadores i quan aquest art va ser substituït per la teranyina la feina va continuar sent elevada.

Els sardinals eren formats per diverses peces que s´havien d´unir a l´hora d´armar l´art. Aquesta operació, que en alguns indrets l´anomenen “ninyolar” era feta per les remendadores més expertes. Diuen que les de més prestigi de tota la costa eren les de Tossa.

remendadores a Tossa

Les remendadores de Tossa tenien molt de prestigi en la costa catalana.

Les peces de sardinals eren fetes de fibres naturals com ara el cotó i s´havien de reparar gairebé a diari. Si a més, l´ormeig topava amb la presència de dofins, abans molt abundants, el resultat final era catastròfic pels pobres pescadors. No es gens d´estranyar que, en aquells temps, un dels principals enemics dels sardinalers fossin precisament els dofins. Aquests animals causaven estralls en les xarxes quan, volien menjar-se la captura. Les destrosses produïdes pels dofins eren molt diverses, des d´un forat d´un pam fins a d´altres de més d´un metre que, deixaven després de travessar la xarxa. Quan els pescadors es topaven amb els dofins, a les remendadores se les girava la feina.

Les remendadores duien les seves eines en una petita senalla: uns cabdells de fil de cotó de diferent gruix, unes tisores i les agulles de remendar xarxa que, tenien una forma inconfusible. Aquestes eren fetes de fusta, sobretot d´arboç ja que no s´estellava i era molt resistent i flexible. D´agulles n´hi havia de diverses mides segons la malla que s´hagués de d’arranjar. Avui les agulles és fabriquen amb plàstic.

agulles per remendar

Les agulles de xarxa es feien servir per a reparar els estrips que es produïen durant la calada. Antigament eren fetes de fusta, avui ho són de plàstic.

L´activitat de les remendadores va ser molt intensa fins als anys 50 del segle passat quan es comença generalitzar, en la fabricació de les xarxes, l’ús de les fibres sintètiques com ara el niló.

Paradoxalment, el que abans va ser una activitat exclusiva de les dones, avui la fan els mateixos pescadors. Malgrat tot, l´ofici de remendar s´està perdent. Els joves pescadors d´avui ja no saben arreglar les xarxes. Seria molt interessant formar aquestes noves generacions i ensenyar-los a cosir la xarxa. Ens hi va la conservació del nostre patrimoni marítim, però això és una altre històriademar.

 

Per un palangre sense plomes

Publicat el per
2

El palangre és un ormeig de pesca força respectuós amb el medi marí ja que és molt selectiu pel que fa a la talla i qualitat de les captures. No obstant a això, algunes vegades es poden agafar de manera accidental, espècies com ara les aus marines. Les captures fortuïtes d´ocells es produeixen sobretot a l´hora de calar el parany, les aus intenten menjar l’esquer, sobretot petits pelàgics que, formen part de la seva dieta natural i queden atrapats en els hams.

Un capítol apart mereix el tractament de les flotes palangreres de superfície, també anomenats “marraixers”, una activitat industrial on es calen línies de palangre de fins a 60 km de longitud amb flotadors perquè els milers d’hams quedin pràcticament a flor d´aigua. En aquest cas, els vaixells-factoria feinegen en total impunitat, sota banderes de conveniència en aigües internacionals i es fa molt difícil el seu control.

El palangre és un ormeig de pesca que consisteix en un cap llarg “mare” de la que pengen perpendicularment unes “braçolades” amb un ham al seu extrem que, és escat abans de calar. En una mateixa calada de palangre hi poden haver centenars d’hams submergits.

Les captures accidentals d’aus marines dels pescadors artesanals de palangre són especialment abundants entre els que calen palangres “a penjar” que, utilitzen un sistema de boies i llast perquè els hams no quedin completament submergits en el fons. Aquestes captures, poden acabar representant un problema greu de supervivència entre algunes espècies d’aus marines i a més representen també molèsties i pèrdues econòmiques considerables entre els mateixos pescadors.

ilustració_captures

Durant la calada, les aus intenten agafar l´esquer que hi ha als hams del palangre. Il.lustració: Eduardo Rodriquez

En general les aus marines son espècies amb un cicle de vida relativament llarg, amb una maduresa sexual força retardada i una baixa fecunditat, factors agreugen encara més aquesta problemàtica.

Entre les espècies més afectades per la captura accidental amb els hams de palangre hi ha espècies endèmiques de la mediterrània com la gavina corsa (Larus audouinii) i especialment la baldriga mediterrània (Puffinus yelkouan), la baldriga cendrosa (Calonectris diomedea) i la baldriga balear (Puffinus mauretanicus), aquesta darrera és endèmica de l’arxipèlag balear i es troba en perill crític d’extinció segons la IUCN (Unió Internacional per a la Conservació de la Natura).

Les baldrigues són aus freqüents a mar obert, lluny de les seves àrees de cria, on cacen activament. Se les pot identificar pel seu vol rasant esquivant les onades. S’alimenten principalment de petits peixos pelàgics, com el seitó o la sardina. Tenen una elevada capacitat de busseig i busquen el seu aliment en les aigües més superficials, cosa que fa que sigui especialment sensibles a les captures amb els hams dels palangres.
La solució per evitar aquest fet passa per un seguit de mesures de fàcil aplicació per part dels pescadors com ara avançar o endarrerir unes hores la calada perquè no coincideixi amb l’alba o amb la prima, moments en que els ocells són més actius. Per altra banda, l’ús de “línies espantaocells” en el moment de calar també resulta una mesura força efectiva. La modificació de l’estructura del palangre perquè els hams s’enfonsin més ràpidament o el fet de utilitzar esquer artificial també hi contribueixen.

palangre2

Tot i ser un ormeig força selectiu, les captures accidentals d´aus són un problema. Foto: Vero Cortés UB

Tots aquests canvis d’hàbits comporten a curt termini enormes beneficis per les aus i pels pescadors i es per això que cal implicar i sensibilitzar als palangrers en aquesta problemàtica. Hi ha diversos programes de sensibilització amb una molt bona acollida per part dels pescadors. En aquest mateix sentit, s’ha dissenyat una app per a smartphones anomenada Sea-Birdstagram. L’aplicació està pensada perquè els propis pescadors participin activament en l’estudi i obtenció de dades de captures accidentals d’aus marines, un exemple més de ciència ciutadana col•laborativa.

Peix de morralla

Publicat el per
5

En el seu sentit literal el mot morralla s’aplica a un conjunt de coses de poc valor com ara un col•lectiu de persones de poca consideració o un grup de coses insignificants. En el nostre cas, es clar, el peix que forma la morralla està format per espècies menudes i poc apreciades en el mercat. Tradicionalment la morralla inclou una barreja de peixos que, com passa amb el peix de sopa, tenen poc valor si es comercialitzen per separat, però que barrejats tenen el seu interès comercial com a peix per a fregir.

Morralla_Restaurant_Els_Pescadors_-_La_Llotja__de_Arenys_de_Mar

Plat de morralla. Foto: Restaurant Els Pescadors Arenys de mar

Segons el port, la composició de la morralla varia un xic, generalment està formada per: bruixes (Lepidorhombus boscii), peix sense sang (Argentina sphyraena), cintes (Cepola macophthalma), xinxes (Munida rugosa),… En general, peix petit amb molta espina però també molt saborós quan es fregeix. Als restaurants, quan ens ofereixen un plat de morralla, hi solen incloure a la barreja original: sonso (Gymmaammodytes cicerelus), crancs (Liocarcinus depurator), diverses espècies de gamba menuda sota el nom de gambeta, calamar (Loligo vulgaris) o sèpia (Sepia officinallis) per augmentar-ne la “caixa”.

Algunes altres espècies com ara la mòllera (Phycis blennoides), els capellans (Trisopterus minutus capelanus), la palaia (Citharus linguatula) o el tacó (Bothus podas), quan són petits van a la morralla, però en tractar-se de talles més grosses, amb més valor a la subhasta, tenen identitat pròpia.

WP_20150623_17_05_32_Pro

La morralla en el taules d´una peixateria: cintes, bruixes, capellans entre d´altres

Malauradament, alguna vegada s’inclou en la morralla exemplars immadurs de diverses espècies: llucet, mollet, sardineta o seitonet. Aquesta pràctica, del tot refusable, afortunadament cada vegada és menys freqüent pels controls que hi ha a les llotges i als mercats.

Una altre accepció del terme morralla, és la part de peix que s´endú cada dia a casa cadascun dels mariners d’un quillat després la jornada de pesca. Els pescadors de bou van “a la part” i a més de la proporció monetària de la captura tenen també una part en espècie, la morralla. A la caixa de morralla d’un quillat hi van els exemplars menys valorats o bé que han estat malmesos per l’arrossegament de l’art i que no tindrien bona sortida al rotllo, es a dir, la morralla.

Pesca d'arrossegament

A coberta del quillat fent les parts. Foto: Roger Rovira

Una cop l’art a coberta, els mariners trien el peix i el van col•locant en les caixes de plàstic segons l’espècie i la mida. Sempre, però, hi ha la caixa on hi anirà tot allò que es partirà entre la tripulació i que constituirà la morralla del dia.

Un cop fetes les parts de la morralla, cada mariner la col•loca en galledes o bé en en bosses de plàstic per a portar-la cap a casa. La morralla constitueix la base del sopar en gairebé totes llars de pescadors d’arrossegament. N’hi ha però que, cansats de la monotonia culinària, la regalen a coneguts o veïns o bé se la venen. També n’hi ha que la canvien per “altre” peix que no solen capturar normalment.

Us puc assegurar que, durant una bona colla d’anys, el sopar de casa era a base de la morralla que l’Aleix ens portava puntualment cada dia, peix fresquíssim, de la barca als fogons que, acompanyat amb unes llesques de pa amb tomàquet i una amanida constituïa el nostre sopar.

Tornem-hi amb la draga!!!

Publicat el per
9

Aquests dies, davant mateix del port d´Arenys, podeu veure el vaixell-draga extraient sorra del fons marí per abocar-la a la platja de Malgrat. La imatge de la draga davant la platja es més pròpia d’un passat que semblava que mai més es tornaria a repetir i que va representar un veritable desastre a tots els nivells.

Aquesta actuació sembla que ha agafat per sorpresa als ciutadans, als pescadors i als ajuntaments que contemplen perplexos com es tornen a espoliar els fons marins per executar una obra amb data de caducitat molt curta.

ysumyre51432212814

El vaixell-draga, davant les platges d´Arenys. Foto: Radio Arenys

Els arguments que s’esgrimeixen per a justificar aquest dragatge són els suposats efectes catastròfics d’uns suposats temporals que suposadament han succeït aquest hivern i que ha produït uns suposats danys a la zona sud del delta de la Tordera. O bé s’han begut l’enteniment o bé es que no tenen vergonya. Jo suposo que tot plegat obeeix a una molt mala gestió o a les pressions de certs lobbies. M’enteneu, no?

Així, a mitjans d’abril es va aprovar aquesta actuació a l´Alt Maresme. Es tracta d’una estracció uns 120.000 m3 de sorra entre 5 i 8 m de profunditat. El vaixell treballa en la zona compresa entre la bocana del port i l’escullera de llevant. La sorra dragada serà abocada posteriorment a les platges del sector sud del delta de la Tordera.

Aquest engany del “ministerio”, comporta, per la urgència del procediment, que la licitació es pugui fer sense haver de realitzar cap mena d’estudi d’impacte ambiental. La llei autoritza al consell de ministres a excloure d’aquest procediment els projectes de reparació d’infraestructures crítiques danyades com a conseqüència de esdeveniments catastròfics. Però, a on es la catàstrofe? I, on són les infraestructures crítiques destruïdes en aquest cas?

En aquest sentit, la “Dirección General de Sostenibilidad de la Costa y del Mar” considera que l’actuació que s’està duent a terme queda justificada pels efectes catastròfics dels temporals d’aquest hivern. Segons la mateixa font, aquests suposats episodis van afectar directament les platges de Malgrat centre, la Conca y de forma molt més significativa la platja de la punta de la Tordera. En tots aquests cassos, el “ministerio” considera la recuperació d’aquestes molt urgent.

draga

El vaixell-draga abocant la sorra a les platges de l´Alt Maresme. Foto: David Calvo

El dragat de sorra, a més de produir un impacte sobre el medi i sobre les espècies que hi viuen, de retruc també afecta a la flota pesquera, especialment a l’artesanal i als sonsaires que, veuran remogut el substrat sobre el que feinegen. A un altre nivell, comportarà un augment en la terbolesa i en conseqüència, una pèrdua de qualitat de l’aigua de bany a les platges, ara que tot just comença la temporada.

Aquesta no es la primera vegada que es realitza una actuació d’aquest tipus a la costa maresmenca. Ja al 2006 es va fer una acció similar per a regenerar la platja de la Picordia a Arenys de mar i un any més tard es va tronar a repetir. A l’any 2009, es van extreure 250.000 m3 del mateix punt per a regenerar la platja de S´Abanell, la platja va ser totalment erosionada unes setmanes més tard amb el primer temporal.

A més, en el document de planificació elaborat dins el marc de l’estratègia de protecció de la costa del Maresme, el mateix Ministeri de Medi Ambient reconeix la poca efectivitat de les mesures de dragatge i proposa un canvi radical en el plantejament incorporant la construcció de dics i espigons, tal i com ja eren les platges del Maresme abans de la primera regeneració al xxxx. Això però, es una altre històriademar.