Arxiu d'etiquetes: peix

Llaurant els fons marins*

Publicat el per
14

*Aquesta històriademar està basada en les investigacions  que l’equip del doctor Pere Puig (ICM –CSIC) va fer al canyó submarí de La Fonera a Palamós i publicats a la prestigiosa revista Nature (489) i en la conferencia que va impartir ell mateix al Museu de la Pesca  el 15 de novembre de 2013.

 

El setembre de 2012 apareix  a la revista especialitzada Nature un article de l’equip del científic català Pere Puig (ICM-CSIC) on demostrava amb proves irrefutables que  la pesca d’arrossegament està canviant la topografia les condicions ambientals dels flancs dels canyons submarins on es localitzen els caladors de pesca. Malgrat la poca transcendència que aquest tema ha suscitat a casa nostra,  el ressò mediàtic d’aquesta publicació va fer que altres mitjans de comunicació internacional (Los Angeles Times, Scientific American) també es fixessin en aquest  treball.

La investigació desmunta l’argumentació acceptada majoritàriament pel sector pesquer  segons la qual, les portes d’arrossegament al remenar el fons marí, afavoreixen les relacions tròfiques entre els organismes i en conseqüència milloren les captures de pesca.

nature11410-f2.2

Els canyons submarins del mar català. Font ICM – CSIC

L´estudi es va dur a terme en dues fases entre els anys 2002 i 2012 al canyó submarí de La Fonera a Palamós. L’equip d’investigadors va estudiar amb sensors  i ancoratges la dinàmica sedimentària  del flanc nord del canyó i el flux de partícules de sediment que davallava cap al fons del mateix. Aquestes dades  van ser comparades amb les del  flanc sud on els quillats no feinegen. El moviment de partícules es pot equiparar a “allaus de fang” que, segons les proves aportades, són provocats per l’art de bou al ser arrossegat sobre el fons del calador. L’arrossegament de les portes, les malletes i la xarxa sobre el fons remouen i aixequen fines capes de partícules que davallen per gravetat cap al fons provocant aquests allaus.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Les “portes” dels quillats són en bona mesura les responasbles del llaurat del fons marí.

L´anàlisi detallat d’aquest flux vertical de partícules revela que diàriament s´observen dos pics màxims, un al matí entre les 9 i les 10 h (quan el quillats fan el primer bol del dia) i un altre a la tarda entre les 3  i les 4 h (abans que  els quillats retornin a port i fan el darrer bol). A més a més,  en els dies festius, es reduïen significativament aquests pics.

A partir de l´estudi de les concentracions dels radioisòtops Pb210 i Cs337,  els investigadors del ICM-CSIC van poder datar  la velocitat de precipitació al llarg del temps i van trobar que abans dels anys 70 els valors d’aquest flux eren de 0,35 cm/any. A partir dels anys 70 (quan, malgrat que les estadístiques de pesca indiquen una reducció de la potencia dels motors, passa exactament el contrari) el ritme de sedimentació passa a ser de 0,7 cm/any. I en el treball de l’any 2012, troben valors de 2 cm/any.

lafoneracanyon

Imatge del relleu submarí del canyó de La Fonera en la que es pot observar el suavitzat morfològic de la vessant nord del canyó, freqüentada per la flota d’arrossegament, en comparació a la morfologia natural de la vessant sud sense pescar, amb un relleu molt més accentuat i irregular Font: (GRC Geociències Marines, Universitat de Barcelona).

Utilitzant sonars “multifeix” i submarins robotitzats a control remot, els investigadors van poder elaborar una cartografia molt detallada del canyó. En aquest cas, els resultats avalen la tesi sobre que l´origen dels  allaus de fang  són produïts pels quillats, ja que observen que als flancs nord del canyó, on hi ha el calador de Sant Sebastià, estan molt més suavitzats que no pas els flancs sud on no feinegen els bous. Aquesta suavització dels marges es produeix entre els 200 i els 800 m de profunditat, on treballen els quillats que “van a la gamba”. Així mateix van obtenir imatges del fons dels caladors on es pot observar clarament que el pas de les portes “llauren” literalment el fons marí.

1.11356_Trawled_seafloor_CRG-Marine-Geosciences_University-of-Barcelona-

Imatge obtinguda per un vehicle operat remotament en la vessant nord del canyó submarí de La Fonera, a 770 m de fondària, que mostra el detall de les marques d’arrossegament al fons marí i la seva similitud amb els solcs del llaurat d’un camp de conreu. (Font: GRC Geociències Marines, Universitat de Barcelona).

Quan s´analitzen els radioisòtops en els dos flancs del canyó, els testimonis col·locats al flanc nord (on hi ha els caladors) no tenen concentracions molt més baixes de Pb210. Aquest fet indica que els sediments dels darrers cent anys (vida màxima que data aquest radioisòtop) han davallat cap al fons del canyó i s’ha perdut el marcador quedant només a la superfície dels caladors els sediments compactats més antics.

La dada més preocupant de l’estudi fa referència a les concentracions de carboni orgànic trobades en els sediments del calador. En els flancs pescats aquestes concentracions són molt més baixes que en els flancs no pescats. El Carboni orgànic és sinònim d´aliment disponible en els primers nivells tròfics de la cadena alimentaria i repercuteix directament en les poblacions de gamba, que són l´objectiu de l´explotació. Amb aquesta dada es pot  afirmar sense cap mena de dubte que l´efecte que produeix l´arrossegament dels arts està directament relacionat amb l´empobriment del calador o el que es el mateix, que el calador s´està desertitzant per efectes de la davallada de sediments cap al fons.

El treball dels investigadors de l´ICM-CSIC aporta proves irrefutables sobre els danys que la pesca d’arrossegament produeix sobre els fons marins. Ara doncs qui ha de moure fitxa es l´administració i el sector pesquer abans de que sigui massa tard i els danys siguin del tot irreparables.

El Diccionario Histórico de los Artes de Pesca

Publicat el per

“La Pesca nacional, muger robusta, animosa, de tostado rostro, de endurecidas manos y callosas: que del Océano y Mediterráneo en las saladas aguas se lava: perfumada con tea y alquitrán, ó aceyte de sardina y de ballena: vestida de redes de lino, cáñamo y esparto, cuyas franjas son corchos, plomos y relingas, con guarniciones de juncos, anzuelos y cordeles: bordados zapatos de transparentes escamas; y su melena prendida con blancas espinas”

                                  (Introducció del Diccionario feta pel mateix Sañez)

 Els documents més importants de la història de la pesca a casa nostra estan estretament relacionats amb la comarca del Maresme. Així, a  l’any 1722 es va publicar  el treball de Joan Salvador i Riera, el manuscrit de pesca més antic que ha arribat fins els nostres dies. L’obra és  de l’eminent estudiós vinculat a Calella. L´any 1773, Manuel de Zalvide, redacta el “Regalmento de la navegacion y de la pesca a la provincia marítima de Mataró”, un conjunt de disposicions i ordres adreçades als gremis de mar d´aquesta província marítima. Finalment, entre els anys 1791 i 1795, apareix l’obra cabdal en la història de la pesca: el “Diccionario historico de los artes de pesca nacional”, d´ Antonio Sañez i Reguart, comissari reial de guerra i marina i nascut a Mataró. dhapnL’obra de Sañez va ser editada en cinc volums per l’impremta de la “vídua de Joaquin Ibarra”, un dels tallers d’impressió de més prestigi europeu en aquells temps. El treball  està complementat per uns excel·lents gravats realitzats per l´artista Juan Bautista Bru. Pels estudiosos en la matèria, existeix una edició en facsímil dels cinc volums de Sañez que es fàcil de trobar en les llibreries especialitzades.

Un dels 347 gravats obra de Juan batista Bru que es poden trobar al Diccionario

Un dels 347 gravats obra de Juan Batista Bru que es poden trobar al Diccionario

Com està especificat en el títol, l’obra de Sañez té un format  de diccionari i les entrades estan ordenades de forma alfabètica. Que segons el mateix autor: “se presenta por orden alfabético la historia de los mismos atavíos que la adornan, y que son de tanto interés á la defensa del Estado, como á proporcionar sustento abundante á los vasallos”. L’obra recull també totes ordenances dels gremis de mar que estaven en vigor al s. XVIII.

Edicio en fascuimil del Diccionario de Sañez

Edicio en fascuimil del Diccionario de Sañez

Segons es desprèn al treball de Sañez, al llarg del s XVIII, la pesca era  una activitat econòmica de primer ordre, tant per ella mateixa com per tota la industria auxiliar que es movia al seu entorn; mestrances i industries de salaor especialment. El peix formava la part de la dieta de la majoria de la població i Catalunya era la zona més productiva des del punt de vista pesquer. A mitjans de segle representava gairebé el 30 % de la totalitat de l’estat. Els bous catalans al capdavant van significar la gran revolució pesquera en aquell segle i van començar a aparèixer veus crítiques envers aquesta tècnica, cosa que va propiciar els treballs i els estudis com els esmentats.

Abans dels GPS,… Les senyes

Publicat el per
6

Molt abans de l’aparició dels sistemes electrònics de localització per satèl•lit, els pescadors utilitzaven les senyes per arribar als bons llocs de pesca. Els caladors eren coneguts a la perfecció pels pescadors de la mateixa manera que nosaltres som capaços d’identificar el relleu terrestre. Avui, amb la generalització dels sistemes GPS, tot aquest patrimoni que està al voltant de les senyes i de les enfilacions, i que s’ha anat transmeten generació rere generació, corre perill de desaparèixer.

Per a conèixer la situació d’un vaixell en el mar s’han de prendre dues enfilacions sobre la costa. El vèrtex que formen les dues enfilacions és la situació en que ens trobem.

Per a conèixer la situació d’un vaixell en el mar s’han de prendre dues enfilacions sobre la costa. El vèrtex que formen les dues enfilacions és la situació en que ens trobem.

Les senyes no són res més que un sistema d’orientació per enfilació. Consisteix en traçar un triangle entre dos punts de la costa separats entre sí. La primera enfilació es marca sobre la perpendicular del vaixell i l’altre sobre un punt allunyat del primer. El vèrtex que forma l’angle entre aquestes dues línies és la situació sobre la que es troba l’embarcació. Per assegurar la posició, cadascun dels punts es prenia per enfilació, es a dir, posant en línia dos referències de la costa. Quan les enfilacions dels dos punts coincidien, volia dir que es trobàvem exactament sobre el lloc on s’havien pres les senyes sense cap marge d’error.
Per prendre les enfilacions s’havien d’agafar punts de la costa que es distingissin bé des de mar: campanars, torres de vigilància, edificis, fars, arbres, masos i muntanyes i turons. En aquest sentit, el topònim Montseny, documentat des del segle IX, prové de “Montis signi”, es a dir mont senya.

La talaia del Montseny ha estat des de sempre una molt bona senya pels navegants. El topònim “Montseny” ve precisament d’aquest fet.

La talaia del Montseny ha estat des de sempre una molt bona senya pels navegants. El topònim “Montseny” ve precisament d’aquest fet.

Els pescadors tenien tant incorporat l’hàbit de prendre senyes que n’agafaven fins hi tot de forma inconscient. N’hi havia que les coneixia tothom, d’altres eren un dels secrets més ben guardats i la seva transmissió passava de pares a fills tanmateix com a un tresor familiar.

Un dels inconvenients amb que es trobaven a l’hora de prendre senyes era que sovint es feien servir cases de la línia de costa per a fer l’enfilació i amb els pas dels anys, algunes d’aquestes referències han estat enderrocades. A Mataró, per exemple, hi havia Can Maitanquis que era utilitzat sovint per a prendre enfilacions, avui aquesta casa ha estat enderrocada i el solar reconvertit en una zona blava. En el mateix sentit, algunes edificacions més recents han estat incorporades en l’univers de les senyes dels pescadors, així l’edifici de la Torre Maresme amb el rètol lluminós de la guardiola i l’espiga va ser utilitzat com a una molt bona senya pels pescadors de Mataró durant molts anys.

Els punts de la costa que es distingeixen bé des de mar han estat utilitzats com a senyes. En aquesta foto de Canet: el campanar, la misericòrdia, l’estació, pedra castell, la creu,...

Els punts de la costa que es distingeixen bé des de mar han estat utilitzats com a senyes. En aquesta foto de Canet: el campanar, la misericòrdia, l’estació, pedra castell, la creu,…

Dins del món de la pesca el veritables “reis” eren els nansers i els palangrers que havien d’afinar fins al mil•límetre per a calar els ormeigs sobre el punt precís i assegurar-se així una bona captura. Tant en un cas com en l’altre, si volien fer un bon jornal, havien de calar el parany sobre de les petites barres rocoses riques en peix de bona qualitat. En aquest cas es prenien com a senyes elements tant imperceptibles com la xemeneia d’un mas, algun arbre com el Pi del Soldat a Sant Pol o bé el disc de senyalització del tren que hi havia abans d’entrar a l’estació de Sant Pol. En canvi, entre els pescadors que anaven a l’art de bou, la exactitud no havia de ser tant precisa i es prenien com a senyes accidents geogràfics visibles a grans distàncies.
A continuació es detallen algunes de les senyes que feien servir sobretot els pescadors de Sant Pol i d´Arenys. S’han separat les senyes de primer terme de les de segon terme. Així a primera línia hi havia: la Farola de Calella, Can Venanci (casa del guardaagulles a Sant Pol), el Moli Vermell (a la platja de la Murtra a Sant Pol), les Aigües del Farell (rial de Sant Pol), L`metralladora (el Búnquer de Sant Pol), Sant Pau, el Camposanto (cementiri de Sant Pol), la Torre de la Martina ( xalet de Sant Pol), la Casablanca (a les roques blanques a Canet), els Padres (convent de Canet), la Misercordia (a Canet), el campanar de Canet, la Puntaire (edifici d´Arenys), el Portinyol (a Arenys),… I en segon terme destaquem: el Turó de Grimola (al Montnegre), el Montalt o Tres Turons, el Turó del Mig (al Montalt), el Turó Negre o de Vila Negre (al Montalt), la Telefonista (al Montnegre), el Turó Gros (al Montnegre), la Creu de Canet, Santa Florentina (a Canet) o el Castell de Palafolls entre d’altres.

A la part

Publicat el per
5

L’ofici del mar te algunes singularitats que el fan únic, una d’elles és el sistema de repartiment  entre els mariners de l’embarcació.  I és que els pescadors, quan surten a feinejar, ”van a la part”.

“Fer la part” vol dir distribuir els guanys de la pesca entre els diferents components de la barca: l´armador,  el patró, el maquinista, els mariners i la pròpia embarcació. Aquesta distribució es proporcional a l’estatus establert dins la barca, així l’armador té uns guanys superiors al patró i aquest guanya més que el maquinista que finalment té una retribució superior als mariners que són l´última baula.  Aquests guanys  tant són monetaris com en espècie.

Cada dia a més de fer la part dels diners guanyats es fa la de la captura, normalment allò que te menys sortida  en el mercat. A aquesta part se l´anomena,  morralla que etimològicament  defineix un conjunt de coses de poc valor.

Allò que tenia menys sortida a la llotja formava part de la morralla. Avui, sota aquest nom ens referim a una barreja de peix "de poc valor"

Allò que tenia menys sortida a la llotja formava part de la morralla. Avui, sota aquest nom ens referim a una barreja de peix “de poc valor”

Les parts és un sistema més o menys acceptat per tothom, els mariners ho consideraven just ja que en funció dels guanys de la barca se´n derivaven els seus. La part és l’uniat de mesura dels guanys dels pescadors. Aquests també fan servir  el quartó (o cortó com ho anomenen ells) que equival a un quart de part i seguint la mateixa norma,  mitja part equival a dos quartons (o cortons).

En l´obra de Sañez i Reguant del s. XVIII ja hi han referències a aquest sistema de repartiment

En l´obra de Sañez i Reguant del s. XVIII ja hi han referències a aquest sistema de repartiment

Al “Diccionario Historico de los Artes de Pesca Nacional “ d´Antonio Sañez Reguart (1795) ja trobem  referències a aquest tipus de repartiment:

“En la pesquera del Sardinal cada barco procede á desempeñar la que puede, y consiguientemente la sardina que llega á coger se reparte entre la misma embarcación, redes, y pescadores: esto es, del producto líquido que queda, despues de rabaxados gastos, se aplica la mitad á las redes y buque, y la otra restante se divide á partes iguales entre patron y marineros”

No faltan parages en que el modo de partir la pesca es diverso, pues su aplicacion se reduce á dar una parte á cada pieza de red contando juntamente con el barco; que es decir la embarcacion y tantas piezas de red, tantas partes. Cada pescador percibe otra parte: de suerte, que si las piezas de red son quatro, y los hombres cinco, se hacen nueve partes de toda la sardina.

Ademas en Tarragona hay otro modo distinto; porque asignan quatro partes al patron: las tres por la barcada, y la otra por el trabajo correspondiente á su persona: y una á cada marinero.”

El sistema de les parts no varia mai en relació al volum de les captures, això fa que en època de vaques magres,  els guanys puguin ser irrisoris, però quan hi ha una bona captura, en un sol dia,  es poden compensar  les penúries passades  durant llargues temporades.

Triant el peix a coberta d´un quillat. Foto: Roger Rovira

Triant el peix a coberta d´un quillat. Foto: Roger Rovira

Si bé no hi ha una regla fixa a l’hora de fer les parts sembla bastant acceptat la següent norma: una part per a la barca, dues parts per a l’armador, una part i i dos cortons  per al patró i una part per cada mariner. Així una barca que portés patró i tres mariners, s’havien de fer  set parts i dos cortons; les tres parts dels mariners, la part i els dos cortons del patró, les dues parts de l’armador i la part de la pròpia embarcació. De totes formes, segons fonts consultades, era molt freqüent que la part de l’armador representés un percentatge molt superior a les altres parts ja que les despeses derivades del manteniment de la barca i els desperfectes de l’ormeig corrien sempre a càrrec d’aquesta part.

Avui per fer les parts, es treuen en primer lloc les despeses de la barca i de l’ormeig, a continuació l’armador es queda amb la meitat dels guanys i l’altre meitat es la que es reparteix entre la resta de la tripulació:  cada mariner rep una part, el patró rep a més a més de la seva part, dos cortons i  l’armador li dona una altre part de la meitat que s´ha reservat, es a dir que el patró guanya al final dues parts i dos cortons  i per acabar, el motorista té una part i un cortó.