Arxiu d'etiquetes: peixos

Un món sense peixos

Publicat el per
3

Imagineu un mar sense peixos. Imagineu una alimentació sense peix. Imagineu les conseqüències globals de tot plegat. Aquest serà el nostre futur si no ho aturen, pensem i actuem a partir d’ara mateix. (Charles Clover: The end of the file)

TheEndoftheLine Caratula de “the end of the file” de Rupert Murray[/caption]

Quan pensem en els problemes globals amb que s’enfronta la humanitat, el primer que em ve al cap és el canvi climàtic, però hi ha una altra veritat incòmoda: la crisi dels oceans. El missatge principal  de la pel·lícula fa referència a  la sobreexplotació que pateixen  els caladors de pesca.

Amb diversos exemples d’arreu del planeta es repassa una història de despropòsits en relació a algunes pesqueres que, en la seu temps semblaven una “mina d’or” i que ara, representen una font de penúries i de misèria. El bacallà de Terranova va donar les primeres senyals dels excessos efectuats i més endavant s’hi van afegir altres espècies. Per sobre de totes sobresurt  la tonyina vermella, que és considera el paradigma de la mala gestió dels recursos pesquers. Al ritme actual  es calcula que pels volts de l’any 2048 els recursos naturals marins arribaran al col·lapse amb totes les conseqüències que s´en poden derivar, tant a nivell econòmic, com ecològic o social. Per exemple, a la costa occidental d’Àfrica hi ha milions de persones que depenen del peix i amb el seu exhauriment es veuran obligats a fugir.

1620645_705863839445097_274084326_n

Els arts d´arrossement de fons haurien d´estar prohibits

Segons la FAO, es calcula que al voltant dels 75 % d’espècies del món estan explotades al límit  o bé són sobreexplotades. A Europa el 50% de les quotes establertes pels nostres polítics són molt superiors a allò que els científics consideren raonable. En el cas de la tonyina vermella a la Mediterrània,  els científics van recomanar quotes màximes pel 2010 de 15.000 Tm mentre que els polítics de la U.E. sense fer cas a aquests van acordar quotes de 30.000 Tm. El més greu però és que la quota real que va capturar la flota de tonyinaires que feinegen per  la mediterrània amb total impunitat i al marge de la llei va ser per aquell any  de 61.000 Tm.

Amb tot,  i malgrat que sembli el contrari, l’aqüicultura només s’afegeix a aquest desgavell. Es calcula que el 40% de les captures de peix a nivell mundial s’usen  per a fer farina de peix que serveix per engreixar altres espècies que només estan a l’abast de la part de la població més afavorida. Per engreixar 1 kg de Salmó necessitem el pinso equivalent  a 5 kg d’anxoves  i tota la captura d’aquesta espècie al banc de Perú i Xile es dedica a transformar-se en farina de peix.

1688930_1462442263978784_1276339973_n

Porta d´arrossegament. Foto: Diego López

A diferència d’altres problemes globals, la solució als problemes derivats de la sobrepesca es del tot assequible i passa per a diversos camps en els quals els ciutadans hi tenim un paper molt destacat.

  •  En primer lloc caldria exigir als nostres polítics que segueixin les directrius que dictaminen els científics especialistes en el tema. Avui en dia tenim  la generació de científics pesquers més ben preparada de la història però continuem tenint vells polítics miops amb la mentalitat del segle passat*
  •   Com a consumidors, hauríem de canviar els nostres hàbits de consum i comprar només el peix que hagi estat capturat de forma sostenible. Com a actors responsables hem d’exigir saber on s’ha capturat cada espècie, el sistema de pesca utilitzat  i si és una espècie en perill o no. A tal efecte caldria que s’obligués a identificar el  peix que es ven als mercats amb un certificat on s’especifiquessin aquest termes. A casa nostra han aparegut algunes  iniciatives  en aquesta  línia.
  • Per finalitzar, caldria crear una xarxa global d’àrees marines protegides. Actualment només el 0,6% de la superfície mundial dels oceans està protegida a través de Reserves Marines. Els científics opinen que per a recuperar els estocs i tornar als nivells de l´inici de la crisi caldria protegir entre el 20 i el 30% de la superfície dels oceans i això passa per un canvi de mentalitat en l’administració i en el sector pesquer.

* Malgrat tot, no és just posar a tots els polítics en el mateix sac i en aquest sentit m’agradaria reconèixer l’ingent feina que Raül Romeva ha fet durant els anys que ha estat al Parlament Europeu en relació a la sobreexplotació dels caladors de pesca i la potenciació dels ormeigs tradicionals.

Llaurant els fons marins*

Publicat el per
14

*Aquesta històriademar està basada en les investigacions  que l’equip del doctor Pere Puig (ICM –CSIC) va fer al canyó submarí de La Fonera a Palamós i publicats a la prestigiosa revista Nature (489) i en la conferencia que va impartir ell mateix al Museu de la Pesca  el 15 de novembre de 2013.

 

El setembre de 2012 apareix  a la revista especialitzada Nature un article de l’equip del científic català Pere Puig (ICM-CSIC) on demostrava amb proves irrefutables que  la pesca d’arrossegament està canviant la topografia les condicions ambientals dels flancs dels canyons submarins on es localitzen els caladors de pesca. Malgrat la poca transcendència que aquest tema ha suscitat a casa nostra,  el ressò mediàtic d’aquesta publicació va fer que altres mitjans de comunicació internacional (Los Angeles Times, Scientific American) també es fixessin en aquest  treball.

La investigació desmunta l’argumentació acceptada majoritàriament pel sector pesquer  segons la qual, les portes d’arrossegament al remenar el fons marí, afavoreixen les relacions tròfiques entre els organismes i en conseqüència milloren les captures de pesca.

nature11410-f2.2

Els canyons submarins del mar català. Font ICM – CSIC

L´estudi es va dur a terme en dues fases entre els anys 2002 i 2012 al canyó submarí de La Fonera a Palamós. L’equip d’investigadors va estudiar amb sensors  i ancoratges la dinàmica sedimentària  del flanc nord del canyó i el flux de partícules de sediment que davallava cap al fons del mateix. Aquestes dades  van ser comparades amb les del  flanc sud on els quillats no feinegen. El moviment de partícules es pot equiparar a “allaus de fang” que, segons les proves aportades, són provocats per l’art de bou al ser arrossegat sobre el fons del calador. L’arrossegament de les portes, les malletes i la xarxa sobre el fons remouen i aixequen fines capes de partícules que davallen per gravetat cap al fons provocant aquests allaus.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Les “portes” dels quillats són en bona mesura les responasbles del llaurat del fons marí.

L´anàlisi detallat d’aquest flux vertical de partícules revela que diàriament s´observen dos pics màxims, un al matí entre les 9 i les 10 h (quan el quillats fan el primer bol del dia) i un altre a la tarda entre les 3  i les 4 h (abans que  els quillats retornin a port i fan el darrer bol). A més a més,  en els dies festius, es reduïen significativament aquests pics.

A partir de l´estudi de les concentracions dels radioisòtops Pb210 i Cs337,  els investigadors del ICM-CSIC van poder datar  la velocitat de precipitació al llarg del temps i van trobar que abans dels anys 70 els valors d’aquest flux eren de 0,35 cm/any. A partir dels anys 70 (quan, malgrat que les estadístiques de pesca indiquen una reducció de la potencia dels motors, passa exactament el contrari) el ritme de sedimentació passa a ser de 0,7 cm/any. I en el treball de l’any 2012, troben valors de 2 cm/any.

lafoneracanyon

Imatge del relleu submarí del canyó de La Fonera en la que es pot observar el suavitzat morfològic de la vessant nord del canyó, freqüentada per la flota d’arrossegament, en comparació a la morfologia natural de la vessant sud sense pescar, amb un relleu molt més accentuat i irregular Font: (GRC Geociències Marines, Universitat de Barcelona).

Utilitzant sonars “multifeix” i submarins robotitzats a control remot, els investigadors van poder elaborar una cartografia molt detallada del canyó. En aquest cas, els resultats avalen la tesi sobre que l´origen dels  allaus de fang  són produïts pels quillats, ja que observen que als flancs nord del canyó, on hi ha el calador de Sant Sebastià, estan molt més suavitzats que no pas els flancs sud on no feinegen els bous. Aquesta suavització dels marges es produeix entre els 200 i els 800 m de profunditat, on treballen els quillats que “van a la gamba”. Així mateix van obtenir imatges del fons dels caladors on es pot observar clarament que el pas de les portes “llauren” literalment el fons marí.

1.11356_Trawled_seafloor_CRG-Marine-Geosciences_University-of-Barcelona-

Imatge obtinguda per un vehicle operat remotament en la vessant nord del canyó submarí de La Fonera, a 770 m de fondària, que mostra el detall de les marques d’arrossegament al fons marí i la seva similitud amb els solcs del llaurat d’un camp de conreu. (Font: GRC Geociències Marines, Universitat de Barcelona).

Quan s´analitzen els radioisòtops en els dos flancs del canyó, els testimonis col·locats al flanc nord (on hi ha els caladors) no tenen concentracions molt més baixes de Pb210. Aquest fet indica que els sediments dels darrers cent anys (vida màxima que data aquest radioisòtop) han davallat cap al fons del canyó i s’ha perdut el marcador quedant només a la superfície dels caladors els sediments compactats més antics.

La dada més preocupant de l’estudi fa referència a les concentracions de carboni orgànic trobades en els sediments del calador. En els flancs pescats aquestes concentracions són molt més baixes que en els flancs no pescats. El Carboni orgànic és sinònim d´aliment disponible en els primers nivells tròfics de la cadena alimentaria i repercuteix directament en les poblacions de gamba, que són l´objectiu de l´explotació. Amb aquesta dada es pot  afirmar sense cap mena de dubte que l´efecte que produeix l´arrossegament dels arts està directament relacionat amb l´empobriment del calador o el que es el mateix, que el calador s´està desertitzant per efectes de la davallada de sediments cap al fons.

El treball dels investigadors de l´ICM-CSIC aporta proves irrefutables sobre els danys que la pesca d’arrossegament produeix sobre els fons marins. Ara doncs qui ha de moure fitxa es l´administració i el sector pesquer abans de que sigui massa tard i els danys siguin del tot irreparables.

Els caladors del Maresme

Publicat el per
Els bous o quillats són els que pesquen als caladors

Els bous o quillats són els que pesquen als caladors

Un calador és la regió del fons marí on normalment feinegen les embarcacions que realitzen pesqueres bentòniques o demersals. Quan es parla de caladors, es mencionen els indrets on treballen els bous o quillats, malgrat que també altres modalitats de pesca (tresmall, palangre,…) tenen els seus llocs preferits a l’hora de calar els paranys. En aquests altres casos, el que es busca són barres i altres accidents on l´art de bou no pot treballar i que permeten obtenir el màxim rendiment de la pesquera.

L’orografia del fons, els corrents marins predominants i les preferències de les especies són factors a tenir en compte a l’hora de determinar un calador.

Els principals caladors de la marina del Maresme són coneguts pels pescadors des de molt antic, i sovint la seva localització ha anat passant a través de generacions. Per tal de situar-se correctament sobre el calador escollit, cal conèixer les senyes que el determinen i tenir molta experiència. La localització es feia, fins que la tecnologia no es va imposar, d’una manera manual fent enfilacions entre dos punts de referència situats a la costa.

Topografia dels canyons submarins. Font Generaltat de Catalunya

Topografia dels canyons submarins. Font Generaltat de Catalunya

La gran majoria de caladors d’arrossegament estan situats als límits de la plataforma continental i en el seu talús o en els canyons submarins com ara el canyó de Blanes i els diversos petits canyons que hi ha davant la costa del Maresme i Barcelona. La poca selectivitat de l’art de bou fa que en els caladors d’arrossegament es capturi un nombre elevat d’espècies diverses. Malgrat tot, quan “van a la gamba” agafen només representants d’aquesta espècie de crustaci..

Principals caladors de la comarca del Maresme

Alguns dels caladors més importants de la costa central catalana, així com les senyes per tal de localitzar-los, es descriuen al treball La pesca en España (1) Cataluña de C. Bas, E. Morales, M. Rubió que es va publicar l’any 1955.

caladors002

Els caladors del Maresme segons el treball de . C. Bas, E. Morales, M. Rubió, C.S.I.C. Patronato Juan de la Cierva. 1955.

A tall d’exemple, es pot anomenar el que diuen els esmentats autors d’algun d’aquests caladors.

ELS CAPETS*: comença aquest calador relativament a prop de terra, en el creuament de les enfi1acions de Sant Joan de Blanes i Sant Miquel de Solterra amb el burragot petit i el far de Tossa. La profunditat és de 55 braces i el fons és de fang.

ROCASSA*: aquest calador segueix el marge del canyó de Blanes. Es cala l’art quan Can Pola s’enfila amb el far de Tossa i Sant Joan de Blanes amb Sant Miquel de Solterra. Es pesca entre 200 i 300 braces i el fons és fangós.

EL FILAN*: s’inicia aquest calador a gran profunditat en el creuament de les enfilacions de Sant Llorenç amb el Sot i l’extrem del Montseny amb el punt més elevat del Filan, situat a ponent d’Arenys. El fons és de fang i es pesquen especies de profunditat.

LA CARRANA*: l’enfilació que marca el rumb del calador és la formada per Sant Joan de Blanes amb els turons de darrera. La profunditat al començar la calada és de 180 braces. Continuant a llevant es segueix l’enfilació de Montseny xic amb la part de llevant de Can Frígols, on hi ha nombrosos cecs que deuen ser la continuació de les rieres del Maresme. En aquest calador es pesca sobretot gamba, escamarla i maire.

* Font: La pesca en España (1) Cataluña. C. Bas, E. Morales, M. Rubió, C.S.I.C. Patronato Juan de la Cierva. 1955.

La mare del lluç que no ho és

Publicat el per
14
Micromesistius poutassou

La maire és un peix comú a les nsotres llotges i peixeteries

La maire (Micromesistius poutassou) es una espècie de la família dels gàdids (bacallà, bròtola, mòllera i afins). Rep també altres noms populars al llarg del nostre litoral, així igualment s’anomena lluça, llúcera, bacallaret, tabanc o mare del lluç. Malgrat aquest darrer, la maire i el lluç no són espècies emparentades, el nom es deu a que antigament es creia que la maire era realment la femella del lluç.

La maire és un peix de color gris blavós al dors, flancs platejats i ventre clar amb tonalitats argentes. El seu cos es fusiforme lleugerament comprimit lateralment i recobert de petites escates amb la línia lateral quasi rectilínia. Té tres aletes dorsals, la tercera més llarga que les altres dues i dues aletes anals, la primera molt més llarga. Els ulls de la maire són grossos i ocupen la pràctica totalitat del cap. I el seu rostre presenta la mandíbula inferior una mica més llarga que la superior. La seva talla mitjana oscil•la al voltant dels 25 cm, però sovint pot arribar als 40 cm.

maire

maire o mare del lluç

La maire és una espècie típica dels fons. Pot arribar a trobar-se fins als 3000 m malgrat que viu sobretot, entre els 100 i els 500m on forma grans moles. Aquesta espècie, com molts altres peixos, és molt més activa durant la nit. De dia roman molt a prop dels fons i en la fosca puja a aigües superficials a la recerca d’aliment. La reproducció té lloc a l´hivern i acaba a la primavera. La fecundació és externa i te lloc als límits de la plataforma continental. Els alevins viuen molt més a prop de la costa que els adults en ambients pelàgics, queden a resguard dels efectes de l’art de bou i funcionen com a reservori d´stock per aquesta espècie. El seu règim alimentari està compost bàsicament per peixets i petits crustacis.

La maire és una de les espècies més importants, pel que fa al volum de les seves captures, de les que es pesquen a la nostra costa. La seva carn es blanca, tova i difícil de conservar. Es per aquest motiu que es tracta d’un peix relativament poc apreciat a les llotges, a les peixateries i entre els consumidors. S’agafa quasi exclusivament amb l’art de bou i sol presentar uns màxims durant els mesos d’hivern.

garfic2kg_maire

Esquema1: Captures de maire als ports de Catalunya en el 2012. Font: Generalitat de Catalunya

El gran quantitat d’excedent d’aquesta espècie en determinats períodes ha portat a la paradoxa que el preu de sortida en llotja era tant baix que als pescadors no els compensava agafar-ne i tota la maire capturada era descartada i retornada al mar. En alguns casos, sobretot a l’Atlàntic, les seves captures es destinen únicament a fabricar farina per engreixar peixos de granja. Un exemple més de la irracionalitat de la pesca i dels mals hàbits de consum de peix a casa nostra.

maire-gràfic1

Esquema 2: Les captures d’aquesta espècie presenten alts i baixos. Sembla ser que segueixen un patró de dos o tres anys amb màximes seguits de dos o tres amb mínims. Font: Generalitat de Catalunya

La maire és un peix molt comú a les peixateries i el seu baix preu la fan del tot recomanable. Es pot cuinar de diverses maneres però el més comú és fer-les arrebossades. També s´en poden fer croquetes o bé fer-ne suquet.

Aranyes: el perill sota els nostres peus

Publicat el per
5

Quan nedem en aigües litorals i pensem en éssers vius potencialment perillosos, el primer que ens ve al cap són els taurons. En aquest cas els representants mediterranis: la tintorera i el marraix són la versió més modesta del temible tauró blanc de Hollywood i des del punt de vista de perillositat no representen cap mena de risc en les nostres aigües costaneres . Malgrat tot, la costa mediterrània no està exempta d’espècies perilloses. Les picades de les aranyes, juntament amb la de les meduses, són els incidents derivats de la fauna marina més greus amb que ens podem trobar a les platges catalanes.

aranyaEn el cas de les aranyes, la majoria d’incidències es produeixen en trepitjar-les quan estan enterrades a la sorra de la platja o en desenganxar-les de l’ham o de la xarxa amb els quals han estat pescades.

Les aranyes són peixos allargassats i comprimits lateralment amb un coloració molt variable i sovint críptica. Normalment hi predominen els blancs i els grocs amb bandes obliqües més fosques especialment a la meitat dorsal del cos. Mesuren entre els 15 i els 50 cm de llarg

peix_aranya_juan_antonio_torres

L´aranya és un peix litoral d´ambients especialment sorrencs. Foto: Juan Antonio Torres

Les aranyes són espècies que es troben sobre diversos substrats: sorra, fang o grava i preferentment a la zona litoral entre els 2 i els 25 m de profunditat on hi viuen enterrades a l’aguait del pas d’alguna presa: sobretot petits invertebrats i alguns peixets. Sovint quan es senten amenaçades ataquen i això fa que cada any es donin casos de persones que han rebut fiblades d’aquest peix

Quan parlem d´aranyes ens referim a unes quantes espècies: l´aranya blanca (Trachinus draco), l´aranya fragata (Trachinus araneus), l´aranya de cap negre (Trachinus radiatus) i l´aranyó (Echiichthys vipera). La característica principal de totes elles i que alhora les fan uns peixos a tenir en compte, és la presència de radis espinosos a l’opercle i a la primera aleta dorsal que inoculen un potent verí d’efectes hemotòxics i neurotòxics. Aquest verí de és una barreja de proteïnes, mucopolisacàrids i enzims que produeix una intensa irritació local que pot arribar a provocar la necrosi. La toxina del verí de l’aranya, al igual que el de les escorpores, és termolàbil, això significa que es desactiva i perd efecte amb la calor, així, el millor remei en cas de picada, es posar una bossa amb aigua calenta en contacte amb la pell per neutralitzar els efectes i fer que la inflamació i el dolor es redueixin. El bany amb aigua calenta ha de durar almenys mitja hora.

aranya cap

Les espines de la primera aleta dorsal i la que té en l´opercle són les que inoculen verí

La picada causa dolor local molt intens a l´ instant. En algunes ocasions es tant fort que pot requerir anestesia local. En casos més greus el verí pot causar marejos, vòmits, sudoració, nàusees, lipotímies i fins hi tot aturades cardiorespiartòries i gangrena. En casos molt esporàdics inclús pot arribar a produir la mort. Sovint la ferida s’infecta i les molèsties locals poden persistir durant alguns mesos.

Trachinus_draco_1_L

L´aranya es pesca amb difrents arts de pesca.

Els pescadors, quan les capturen, les manipulen amb molta cura per evitar les punxades i un cop estabornides els hi tallen els radis verinosos i així és com les trobem als mercats. Es pesquen sobretot amb l’art de bou i xarxes de tresmall encara que també són abundants les captures amb palangre de fons. Els pescadors esportius les poden agafar quan van al curricà sobretot si hi duen força plom. Gastronòmicament no és una espècie molt apreciada malgrat que la seva carn es excel•lent i sovint es reserva per a fer sopes i fumets.

Lloritos: el tresor més amagat

Publicat el per
6

El llortito, també anomenat raor o rasor (Xyrichthys novacula) és un vistós peix de la família dels làbrids (julioles, fadrins i tords) força abundant en els fons sorrencs litorals com ara els de la costa del Maresme. A diferència de la resta de representants del grup, aquests viuen enterrats en la arena entre els 5 i els 50 m de fondària.

El seu cos és alt i comprimit lateralment, el seu cap és força curt i amb un perfil quasi vertical i els seus ulls i la boca són petits.  Presenta un clar dimorfisme sexual,  les femelles  són vermelloses amb bandes horitzontals ataranonjades i blavoses mentre que en els mascles, que són més grossos,  prenen protagonisme les tonalitats  verdes i grises.

La seva alimentació és força variada, a la seva dieta hi abunden els petits invertebrats com ara, mol·luscs, crustacis i equinoderms i alguns peixos.

Els colors dels lloritos prenen aires tropicals

Els colors dels lloritos prenen aires tropicals

El llorito és una espècie hermafrodita proterogínica, això vol dir que aquests peixos neixen  femelles i a partir del tercer any de vida aproximadament experimenten una inversió sexual i es transformen en mascles.

És una espècie molt territorial, sobretot en l’època reproductora. Viu en grups formats per diverses  femelles i  un mascle que  defensa activament el seu territori.

Els lloritos són molt apreciats a les Illes Balears, on es consideren una menja exquisida per la textura extraordinària de la seva carn. Al Maresme també són molt preuats i a les peixateries, que tenen la sort de tenir-ne, assoleixen preus desorbitats.

És pesquen al volantí des de la barca estant. Precisament aquest fet fa que sigui una espècie poc freqüent en les llotges de peix i en canvi sigui capturada activament pels pescadors esportius. Evidentment, cal tenir llicència de pesca recreativa en aquest cas.

Es poc frequent trobar-ne a les paixeteries

Es poc frequent trobar-ne a les paixeteries

La sobrepesca deguda especialment a la pesca recreativa descontrolada i sobretot les regeneracions de platges que ha patit la costa al llarg de la seva història han fet que els lloritos siguin cada vegada més rars en els nostres fons. I es que els danys d’aquestes males pràctiques es perpetuen en el temps.

Com mola!!

Publicat el per
15

El bot o peix lluna (Mola mola) és un dels peixos més curiosos que us pugueu trobar. Es tracta d’una espècie cosmopolita d’aigües temperades. A la mediterrània s’acosta a agües superficials a partir de la primavera i durant bona part de l’estiu, l’època en que les aigües tenen una càrrega de nutrients més elevada i en conseqüència augmenta la seva productivitat. La resta de l’any viu en aigües profundes de fins a 600 m.

El nom de peix lluna li ve de la seva forma arrodonida i del seu color clar que sembla el reflex de la lluna en l’aigua.

el bot es un peix molt poc hidrodinàmic. Foto: Marc Adroher

el bot es un peix molt poc hidrodinàmic. Foto: Marc Adroher

La seva morfologia, els seus costums i la seva dieta fan que es tracti d’una espècie singular. El seu cos, en forma de disc, és molt poc hidrodinàmic. La seva pell és aspre al tacte. El bot és un mal nedador i, a més, no té aleta caudal. Sovint es limita a surar a “flor d’aigua” col•locant-se de costat i ajudant-se amb l’aleta dorsal i anal per no submergir-se.

En la seva dieta consumeix grans quantitats de meduses i d’altres exemplars gelatinosos del macroplàncton. En bona mesura, si s’afavorís al bot, és podria regular la presència de meduses a les costes.

Sovint és fàcil observar als bots surant a flor d´aigua. Foto: Artur Antunez

Sovint és fàcil observar als bots surant a flor d´aigua. Foto: Artur Antunez

El peix lluna és una espècie vulnerable que està en regressió. El fet de viure la major part del temps en la superfície de l’aigua fa que el nombre “d’atropellaments” per llanxes i les ferides provocades per les hèlix dels motors siguin freqüents. En alguns casos també queden atrapats de manera accidental en els arts de pesca. Les deixalles de plàstic flotants també són una de les causes de la seva mortalitat.

La seva carn és considerada en alguns punt del llunyà orient com una “delicatessen”. A casa nostra no té valor comercial i està prohibida la seva pesca i comercialització.

Els bots es poden detectar perquè de manera periòdica realitzen salts considerables i perquè sovint mostren la seva aleta aflorant a la superfície de l’aigua. Els salts tenen per a objectiu desparasitar-se de manera activa o bé atreure a aus marines i d’altres espècies per a tal efecte.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Els albiraments de peix lluna en caiac són espectaculars. Foto: Artur Antunez

Una de les formes més espectaculars i respectuoses de conèixer i apropar-se a aquesta espècie és en caiac de mar. Fins hi tot hi ha empreses que programen activitats en aquest sentit.