Arxiu d'etiquetes: pesca artesanal

Bodegó amb peixos (part 2): Arts de xarxa

Publicat el per
Respon

Bodegó amb  peixos és a més d’un retrat de les espècies de peixos,  les seves qualitats i la riquesa terminològica, també una descripció dels principals arts de pesca que es feien servir, si més no a Fornells, en aquell temps.

L’obra va ser publicada per primera vegada al 1950. És però una narració de joventut de l’autor. Pels ormeigs que descriu, la podríem situar ben bé entre la primera i la segona dècada del s. XX.  Precisament en aquests temps, Emerencià Roig, publica “La Pesca a Catalunya” on també es descriuen els ormeigs de pesca que detalla Pla. Alguns dels arts de pesca descrits ara estan en desús, d’ altres han patit modificacions considerables malgrat que s’ han mantingut fins els nostres dies i d’altres com la teranyina, acaben d’aparèixer a la costa catalana. L’obra no descriu encara la pesca d’arrossegament tal i com la coneixem avui, faltarien  alguns anys perquè apareguin els primers quillats.

Llagut del foc segons una il·lustració de Francesc Oller (Bots i barques)

El primer art descrit és la xàvega o pesca a l’encesa. L’encesa és una forma de pesca d’origen mil·lenari. Les primeres referències daten de l’any 974 al Cap de Creus. Fins l’any 1910 va ser un sistema de pesca força usat. L’aparició de les teranyines va coincidir amb l’abandó de la pesca a l’encesa. La xàvega era un art de platja que es tirava en els nits més fosques de l’any. El peix era atret i es concentrava amb l’ajut del llagut del foc, on la llum de les teies cremant al fester o faitó feia pujar el peix en superfície i era conduit amb molta habilitat cap a la platja.  “La xàvega es pesca de nit, i, com que sempre m’agradà anar al llit tard, trobí que m’era molt adient amb el meu caràcter”

Les xarxes pròpiament dites  també ocupen el seu espai en aquest bodegó i també es descriuen els diferents tipus: “armellades, bogueres, soltes, pantesanes, sardinals, moixoneres, i d’altres”. Paradoxalment en la narració no hi ha cap referència als sardinals, l’art de xarxa més estès a la costa catalana en aquella època.

La parella de bou es va mantenir fins als anys 50.Parella de bou. Foto: Museu Marítim de Barcelona

En referència a l’art de bou comenta: “Arrossegar un art de platja pels fons del mar, per les planúries, sorrenques o fangoses, pel llit dels barrancs submarins és un afer molt vell”. Efectivament, la parella de bou és un art de pesca que possiblement ja existia a inicis del segle XVII. Pla relata de manera magistral la pesca en parella. En les explicacions de l’autor no es fa cap referència a l’aparició dels primers motors que es va produir de manera contemporània amb l’obra. En la descripció de la parella de bou ja comenta la seva substitució per un nou art, anomenat vaca, que ja l’arrossegava una sola embarcació, ja que l’art era molt més petit. La vaca és doncs el precursor de l’ art d’arrossegament actual. “Les parelles de bou han estat substituïdes per les embarcacions anomenades vaques; una sola embarcació fa ara la feina que feien una parella de barques”.

En les nits de primavera, l’ horitzó de Fornells s’omple de pampallugues de llum. Són les trainyeres, les primeres teranyines o pesca d’encerclament. En aquells temps aquest art de pesca representava una novetat; “En la monotonia de la via de Fornells aquesta aparició és d’una tal novetat que tothom queda, davant d’aquests focs errants i fugitius , una mica astorat”

La narració continua amb la descripció dels ormeigs d’ham, els ormeigs de jonc i murtra i els ormeigs que enfilen el peix  Això és però, una altra històriademar.

Bodegó amb peixos (part 1): els peixos

Publicat el per
2

Dins l’obra completa  de Josep Pla, al segon volum, anomenat “Aigua de mar”, l’autor recopila els seus relats més mariners. El volum es compon de deu narracions curtes entre les que destaquen: Un viatge frustrat, de caire autobiogràfic i que relata el periple  per la costa Brava a bord d’un petit gussi que va fer al 1918 acompanyat per l’Hermós un dels personatges més simpàtics de la seva obra. El volum l’encapçala Bodegó amb peixos on Pla ens mostra d’una manera, senzilla, amena i desordenada espècies de peixos,  els seus pensaments sobre la qualitat gastronòmica d’aquests, la gran riquesa lèxica i terminològica de la nostra llengua en aquest camp  i els aparells de pesca de l’època.

El bodegó de Pla és com el taulell d’una peixateria curulla de peix

Jo sempre m’he imaginat el bodegó de Pla com un immens taulell d’una peixateria de costa amb el genero acabat d’arribar, pescat aquella mateixa tarda. El contrast de tonalitats entre les diverses espècies col·locades unes al costat de les altres al mostrador i l’olor a mar donen a l’obra una força i un equilibri que la fan única.

Com si es tractes d’un quadre, Pla ens va mostrant els elements que conformen aquest particular bodegó i com en tota obra pictòrica, els matisos referents als colors, a les tonalitats i a les textures en són els protagonistes. Com a veritable bodegó, es tracta d’una natura morta, això sí, fresquíssima i plena de matisos cromàtics: “Els rogers situats en els graons més baixos de la escala treuen, al foc, uns colors de rosa esblaimats, evaporats. El roger bo treu, en canvi, un roig intens, sumptuós, cardenalici, aquell roig que tots coneixem i que té una semblança tan extraordinària amb els roigs immortals que Velázquez posà en el retrat del Papa Innocenci X de la Galeria Dòria, a Roma” o bé “¿Com explicar el color rosat, el carmí deliciós, dels serrans panegals que agafàvem amb els volantins a dues o tres-centres braces de profunditat?” o quan es refereix a les escorpores “cap monstruós, apoplèctic, punxada verinosa, roig vius, negres de sang coagulada, bigarrats” o quan descriu a les julioles o als serrans “Aquests peixos tenen una coloració fantasiosa i delicada. Mai la pintura no arribarà a copsar la seva mòrbida coloració.”

Les tonalitats, els colors i les textures dels peixos són úniques

Abans d’entrar en matèria, l’autor ens descriu de manera magistral l’entorn: Fornells. Ens descriu el paisatge i com era aquest llogarret perdut. “En aquella època, a Fornells, no hi havia ni església, ni rellotge públic, ni oficina administrativa, ni encarnació d’autoritat legal. Ni tan sols hi havia cementiri, cosa sorprenent. Això feia que els que hi vivíem ,ens semblés que no havíem de morir mai”. “Entre homes i dones, vells i criatures, debiem ésser unes trenta-cinc persones”

Bodegó amb peixos és també una presentació de les qualitats gastronòmiques de les espècies que hi ha representades. Els judicis que fa l’autor respecte a la qualitat gastronòmica de les espècies, obeeixen al seu propi punt de vista. Així quan es refereix a les sardines parla amb aquests termes: “Dels peixos blaus, el millor és la sardina. A la primavera, quan es grossa i regalima greix, es un dels millors peixos del mar”. “Les millors sardines, en circumstancies iguals, són les que es mengen vora la mar, sobre les brases i sense esmocar”. Quan Pla és refereix al nero, ho fa amb aquest adjectiu: “El nero és el millor peix del nostre país” o quan escriu sobre al llobarro: “El llobarro d’aigües pures, cent per cent de mar, alimentat amb bones pastures de roca, és un animal extraordinari”. També quan parla dels rogers: “El roger és un peix molt saborós. Constitueix un dels millors encants de la cuina marinera”.

Una altra característica del bodegó de Pla és la gran riquesa lèxica i de localismes que recull a l’hora d’anomenar als peixos. Així quan parla dels rogers en distingeix diverses classes. “un d’aquests rogers de primera categoria que a Tossa anomenen juliolencs” Parla també del “roger de llot, de l’ombradiu, roger de sorra, roger d’alga.”  Quan escriu sobre les julioles: “en altres llocs guiules, senyoretes, o julivies” o quan parla de les escorpores “a l’escorpora roja de Cadaqués a Fornells en diem rascassa com a França”

El bodegó es complementa també amb una extensa relació d’arts i ormeigs de pesca que feien servir el pescadors de la zona en aquells temps. Això és però, una altre històriademar.

Peix de segona (VI): el Tacó

Publicat el per
Respon

El tacó (Bothus podas) és un d’aquells peixos que passen desapercebuts en els taulells de les peixateries. Segurament el fet de ser un peix de mida petita, especialment si el comparem  amb d’ altres representants del seu grup com ara el llenguado (Solea vulgaris)  o la bruixa (Lepidorhombus boscii i Lepidorhombus. whiffiagonis), contribueix  una mica a aquest fet.

El tacó és un peix molt saborós. Fer-los fregits amb oli d’oliva bo, una mica torradets i amb la pell cruixent és un dels millors àpats que podem fer. L’únic inconvenient, si és que realment ho és, són les espines que en aquest cas són molt fines i s’enganxen a la carn. De manera pacient però es poden anar traient i el filet de carn blanca  resultant es fon a la boca amb una textura i un gust excel·lents.

Una de les coses curioses d’aquesta espècie és la gran riquesa terminològica amb que s’anomena en la nostra llengua. Malgrat que els noms més estesos són  el de tacó i el de pedaç, n´hi ha d’altres com: puput, tapaxones,  tapaconys, podàs, remolons, pàmpol, misèria o tapaculs. Alguns, amb una component fortament escatològica. La forma del seu cos recorda a un tros de roba, un pedaç i com especifiquen alguns noms populars serviria per a tapar les parts més  íntimes.

El tacó és un peix pla d’aspecte simpàtic i inconfusible. Foto: Museu de la Pesca

El tacó és un peix pla amb el cos més o menys ovalat. La seva pell és gruixuda i fosca amb taques arrodonides més clares molt característiques. La seva coloració és críptica i en general és una mica variable i depèn del tipus de substrat sobre el que viu. A la seva pell s´hi localitzen cromatòfors, que són els responsables del canvi de tonalitats.  El tacó té els ulls grossos, molt separats i localitzats al costat esquerra. L’espai interocular és bastant enfonsat. La part inferior  del seu cos és totalment blanca. Les aletes dorsal i anal són llargues i amb molts radis. La boca és petita i forma un petit musell. Com en la resta de peixos plans, el tacó no presenta bufeta natatòria. La pèrdua d’aquesta s’interpreta coma una adaptació a la vida bentònica.

Com la resta de representants del grup dels peixos plans es desplacen lliscant per sobre els fons marí gràcies a moviments ondulatoris del seu cos. El tacó és una espècie solitària que pot arribar a assolir els 45 cm malgrat que els exemplars que es comercialitzen solen ser bastant més petits, d’entre 8 i 18 cm.  Viu semi enterrat sobre fons de sorra o fang d´entre els 5 i els 400 m. S’alimenta de petits peixos i d’ invertebrats com ara cucs, crustacis i mol·luscs.

El tacons fregits amb un bon oli d’oliva són excel.lents

El tacó és una espècie ovípara. Es reprodueix a la primavera i a l’estiu. Els ous són pelàgics i en eclosionar en surten formes larvàries planctòniques semitransparents i simètriques que viuen en les aigües superficials.  Aquestes quan arriben als tres centímetres de longitud pateixen una metamorfosi i es desplacen fins als fons bentònics on hi viuen la resta de la seva vida.

Les captures de tacons es fan  sobretot amb arts de pesca artesanals com ara el palangre i el tresmall. També es poden capturar de manera accidental amb l’art de bou. A nivell de pesca recreativa les captures es fan al volantí o xarambeco. Al ser una espècie minoritària la seva pesquera no està regulada ni s’ ha establert cap talla mínima legal.

Calamar de potera

Publicat el per
3

”Els calamarsos es capturen amb l’engany indescriptiblement pueril de la potera. La potera és un tros de plom brillant clavetejat de pues”. JOSEP PLA. Bodegó amb peixos.

La tardor és temps de calamar. Malgrat que als taulells de les peixateries en podem trobar gairebé tot l’any, en aquesta època és quan el calamar es troba en un estat òptim i és quan les seves captures són més grans. Aprofiteu doncs aquests mesos  per a cuinar calamar de primeríssima qualitat. El calamar que trobem la resta de l’any, normalment són exemplars capturats en aquest període i posteriorment congelats o bé procedeixen d’indrets allunyats de la nostra costa.

De tot el calamar que es consumeix n’hi ha un tipus que és el rei,  el calamar de potera. Exemplars de bona mida,  agafats d’un en un i de manera respectuosa amb el medi  i amb el cos gens malmès, a diferència del que passa amb les captures de calamar de bou que prèviament ha estat arrossegat pels fons per l’art. A més, en el cas del calamar de potera,  l’interior del seu cos no presenta gens de sediment cosa que fa que es puguin consumir gairebé sense netejar, que és com s’ han de cuinar per mantenir el seu  gust intacte.

La pell del calamar de potera és un festival de llums

Acabat de  pescar, el seu cos és una  simfonia de colors, de llums i de canvis en la pigmentació en la seva pell. Els cromatòfors viren la seva llum talment com per art de màgia en un irrepetible joc de colors que ens deixa embadalits.

Durant les tranquil·les nits d’aquest època de l’any l’horitzó és un festival de les  llums de les petites barquetes arrenglerades que tempten la sort a la recerca  d’aquest preuat botí. Observar-les any rere any,  des de la costa és el senyal de que les velles tradicions es mantenen  en el cicle natural i us asseguro que, no hi ha res més relaxant que contemplar els fanalets de les barques pampalluguejant en l’horitzó.

El calamar de potera és una pesquera de temporada i els pescadors que hi van, sovint combinen aquesta activitat amb d’altres seguint el ritme de la natura. De fet, al llarg de la història de la pesca, els pescadors han anat canviant els ormeigs segons l’època de cada espècie. Una bona diada de pesca a la potera es un cúmul de factors entre els quals, la sort i l’experiència són essencials. L´estat de la mar, la lluna i sobretot el corrent també determinaran una bona captura o no.

La potera és ormeig de parany amb una corona d´hams a la base

La potera és un ormeig d´ham format per un plom recobert d’un material clar, reflectant  i brillant amb una corona d´hams a la seva base.  Un cop la potera resta submergida el pescador li imprimeix un moviment continuat i rítmic de dalt a baix amb la ma. Els calamars en veure el moviment de l’estructura brillant s’abraonen amb força cap al parany i hi queden atrapats. En aquest instant el pescador nota una forta estrebada ¡  comença a recuperar fil fins a portar el calamar a coberta. Pescar amb potera és una molt bona experiència ja que hi ha un contacte directe entre la nostra ma i el propi calamar a través del fil de pescar.

Per pescar amb potera cal l’ajut de la llum per atreure´ls a la superfície on son capturats. Només poden pescar amb llum els pescadors professionals, la resta, és a dir els esportius, poden anar al calamar però sense usar il·luminació. És per això que aquests aprofiten els primers o darrers instants del dia, l’alba i la prima, per a temptar la sort i  capturar els preuats calamars.

La fi de l´Art de Bou?

Publicat el per
1

Sembla que aquesta vegada va de veres. L’administració té a sobre la taula una proposta de restricció que implicaria a la pesca d’arrossegament o art de bou.

L’àrea total afectada on hi haurà aquesta restricció és de 400 km2, una superfície superior  a la comarca del Maresme. Aquesta estaria fragmentada al llarg de tot el litoral català i estaria formada per divuit  sectors des del Cap de Creus fins a les aigües del Delta de l´Ebre. En totes aquetes zones els pescadors de bou veurien prohibit l´accés als caladors.

D´aquestes divuit àrees, n´hi ha set que pertanyen a les confraries de Girona, sis a les de Tarragona i cinc a les de Barcelona. Pel que fa a les superfícies, al litoral gironí  correspondrien 174 Km2, 86,5 km2 a Barcelona i 139,5 km2 a Tarragona.

Zona de tancament a l’art de bou, corresponent a les 18 àrees el litoral català que en total representen 400 Km2. Totes aquetes àrees estan sobre el talús i en els canyons submarins on es localitzen els caladors de l´art de bou.

La redacció del Pla ha anat a càrrec de l’Institut Català de Recerca per a la Governança del Mar (IcatMar) i l’Institut de Ciències del Mar de Barcelona (ICM-CSIC). Aquest acord entre científics i pescadors es produeix arran de la pressió que s’està exercint des de la Unió Europea en relació a l’esforç pesquer que s´inverteix sobre les comunitats demersals, la situació de les poblacions objecte d´explotació i el greu impacte ambiental produït per  l´art de bou sobre el medi.

 Des de l´entrada en vigor, el gener de 2020 del Pla multianual per a la pesca de demersals al Mediterràni Occidental impulsat des de la Unió Europea , la pesca d´arrossegament està vivint canvis molt importants. Aquesta Pla estableix mecanismes de control de l´esforç pesquer basats en la reducció progressiva dels dies de pesca incrementant així els períodes de veda. Així, des de l’inici del Pla, els dies de pesca d´aquests tipus d´arts de pesca s´han reduït un 17,5%

A Catalunya, l´acord entre la comunitat científica i els pescadors es materialitza en l´establiment d´aquestes divuit grans àrees per intentar que es frenin els períodes de veda. A més, la comunitat  científica pensa que és molt millor aquesta restricció que no pas  l´augment dels dies d´aturada, ja que d´aquesta manera es facilita la regeneració dels fons marins i la recuperació d’estocs.

Aquesta mesura afectarà  a la totalitat de quillats de bou que feinegen en aigües catalanes, unes dues-centes cinquanta embarcacions en total. La pesca d´arrossegament o art de bou és un dels sistemes de pesca més poc eficients dels que s´usen en l´actualitat. La pesquera consisteix en arrossegar un art en forma d´embut pel fons marins enduent-se pel davant tot allò que es posa al seu camí.   L´art de bou és un ormeig de pesca gens selectiu tant pel que fa a les talles de les captures com pel que fa a la diversitat d´espècies.

L´art de bou és l’ormeig de pesca que en sortirà més perjudicat per aquesta mesura

Dins del recursos demersals que més preocupen als científics es troba el rap, el lluç, el moll de fang, la gamba vermella, el llagostí o l´escamarlà. D´entre ells, el més preocupant és la pesquera del lluç (Merluccius merluccius) que és del tot insostenible  i acabarà extingint aquesta espècie dels nostres caladors si no s´hi posa remei de manera urgent.

N´hi haurà prou amb aquesta mesura? Personalment penso que és del tot insuficient i que caldria replantejar el problema des de l’arrel. Les característiques  de la Mediterrània pel que fa a la seva productivitat el fan un mar on l’art de bou no hi encaixa de cap de les maneres. El que s´hauria de fer és precisament promocionar els arts de pesca tradicionals molt més selectius i respectuosos amb el medi. Caldria també educar els consumidors pel que  fa peix de temporada i la diversitat d´espècies amb valor comercial. Això es però, una altra històriademar.

Vent de Frau

Publicat el per
Respon

No els emprem mai [els rems de trenta-quatre] sinó per a entrades o sortides de port o per a guanyar s’afrau des vents.

JOAQUIM RUYRA, Rem de trenta-quatre

Segons l´Alcover-Moll, una frau o afrau és una fondalada o pas estret i no gaire llarg entre dues muntanyes o penyals.  També hi ha una accepció molt interessant per la qual, una frau, en el món de la pesca era un paratge de la mar en el qual hi ha certa pesquera o un fenomen determinat.

A  la costa del Maresme, la frau és un vent important, generalment tèrmic, que bufa des de terra a mar, és a dir, un terral. Els terrals es formen en acabar el dia i especialment a la matinada abans de que surti el Sol.  En aquests moments la temperatura terrestre és molt més baixa que la  de l´aigua de mar i es genera un flux de pressió entre la terra i el mar. Aquest regim de vents es  produeixen durant tot l´any però són especialment forts al llarg de la primavera i l´estiu. Quan la temperatura de la terra i la mar s´igualen, al llarg del matí, la frau deixa de bufar i dona pas al règim de  marinades.

Fins els anys 50, els pescadors utlitzaven les fraus per moure els vaixells. Parella de bou. Foto: Museu Marítim de Barcelona

L´etimologia del mot “frau” ve del llatí fragere que més tard hauria donat lloc al mot fragum o  país trencat. Precisament la ciutat medieval de Mataró agafa el nom de Civitas Fracta, és a dir, ciutat partida, prova de la importància de les fraus en una comarca com el Maresme, trencada perpendicularment per rieres i rials.

Certament, en el tram de costa que va del delta del  Llobregat a la punta de la Tordera, les fraus han estat un fenomen que durant les èpoques de la navegació a vela van permetre la pesca, el cabotatge i la prosperitat econòmica dels  municipis litorals.  Al Maresme, la frau  és especialment forta a la Tordera, aquí l’aire es canalitza des del Montseny. També són considerables les  Fraus de Calella, Sant Pol, Arenys i Mataró, en aquest darrer cas el vent es canalitza per la riera d´Argentona. A Barcelona, les fraus del Besos i el Llobregat són també importants. Més enllà, amb el massís del Garraf, les fraus desapareixen per la geografia del territori.

El terral és un vent tèrmic que origina pel flux de temperatura entre terra i mar

Les fraus fortes com les de la Tordera, poden arribar a generar vent de fins a vuit nusos de força i evidentment, malgrat no aixecar gaire onada pel poc recorregut de la massa d´aire, si que pot produir àrees de marejol i maror.

Fins ben entrats els anys 50, pescadors, navegants i mariners aprofiten aquests vents tèrmics per anar a la vela. L’agafaven de través tant per anar rumb cap al nord-est com al sud-est. Precisament amb aquests rumbs es podia realitzar la navegació de cabotatge i la pesca litoral com ara els sardinals. Fins hi tot, amb l’aparició dels primers motors, els pescadors combinaven la força del vent amb els motors. Els vots i barques quan agafaven la frau duien la vela espigada i  els “homes” es situaven a sobrevent on hi col·locaven un parell o tres de rems per acompanyar-lo una mica. Fins hi tot els pailebots que feien rumb cap a França aprofitaven aquestes fraus per navegar de manera paral·lela a la costa. Quan es perdia la frau i ja no hi havia vent, és clar, els tocava bogar per tornar a casa. Això és però, una altra històriademar.

Escórpores, rascasses i caps-roig

Publicat el per
2

En el tercer lloc, jo hi posaria l’escórpora roja, o sigui la rascassa en la costa nord o gallina —nom que se li dóna pel color— en el coster meridional. Les innombrables varietats d’escórpores de colors que viuen en la nostra costa rocosa no poden menjar-se per la gran quantitat d’espines que el seu cos presenta. Són animals monstruosos i malignes. Són excel·lents, en canvi, per a ser bullits i produir un brou de primera qualitat.

JOSEP PLA, Bodegó amb peixos OC2

Les  escórpores,  rascasses i caps-roig són un grup de peixos força populars. La delicadesa de la seva carn,  ferma i molt gustosa, ha estat sens dubte el factor que ha divulgat la seva coneixença arreu. Prova d´això es la riquesa de noms amb que s´anomenen aquests peixos i que, ha estat també,  la raó per la qual  hi hagi hagut força confusió entre noms populars i contrades. En català les podem anomenar: escórpora, escorpra, escórpora fosca, escorpina roja, cap roig, rufí, polla, capó, gallina, rufí, rascla, rasclot o rascassa entre d´altres

Els representants d´aquest grup són peixos de cos robust, allargat i comprimit lateralment. Presenten un cap voluminós, ple d´espines i extensions dèrmiques. L´ull és gros i té una mandíbula molt potent. L´aleta dorsal es continua amb radis espinosos forts amb glàndules verinoses connectades a ells, precisament d´aquí prové l’etimologia del seu nom. En la seva coloració hi predominen els colors vermellosos i brunencs, i gairebé sempre es  críptica amb l´entorn. Tots els representants d´aquest grup són espècies litorals que formen part del que anomenem popularment peix de roca.

Scorpaena scorfa o Cap-roig (esquerra) i Scorpaena porcus o Escorpora fosca o Rascassa (dreta)

Sota la denominació d’escórpores, racasses i cap-roig  ens referim bàsicament a dues espècies diferents, (Scorpaena scrofa), coneguda popularment com a  cap roig, escórpora roja o polla  i (Scorpaena porcus), anomenada escórpora vera, escórpora fosca o rascassa.  Per acabar d´embolicar encara una mica més la troca, en castellà, en alguns indrets, al cap roig se l´anomena rascacio i a la rascassa, cabracho.

Scorpaena scfrofa presenta apèndix cutanis distribuïts per tot el seu cos. La seva coloració va del vermell a tonalitats brunes. Els radis de l´aleta dorsal d´ambdues contenen un potent verí. Scorpaena porcus és de tonalitats brunenques,  és una animal sedentari, solitari i que habita sobre fons rocosos. Ambdues són de bona mida ideals per a fer suquets, cassoles de peix, fer-les al forn o bé a la brasa.

Escórpores, rascasses o Caps-roig són els reis dels peixos de roca. Foto: B.A. Diari Ara

A les nostres aigües hi viuen d´altres representants d´aquest grup. En general aquestes altres escórpores són exemplars de petita mida que tenen força interès com a peix de sopa.  Scorpaena elongata dita popularment escórpora allargada, pot arribar a confondre’s amb el cap-roig, en aquest cas no presenta mai apèndixs en la mandíbula. Scorpaena loppei, anomenada escórpora de blanda, mai assoleix més de 10cm de llargària. Scorpaena notata, conegut com a captinyós o escórpora tinyosa, és molt semblant a l’anterior i es distingeix per la taca clara al principi de l´aleta dorsal i una taca negra als darrers radis de la mateixa.

Les escorpores es pesquen amb diversos arts de pesca entre els que destaca l´art de bou. No obstant això, els exemplars de més grossos i de més qualitat  es capturen amb arts de pesca artesanals com ara les nanses, els tresmalls o els palangres.

Peix de roca

Publicat el per
2

Escórpores, rascasses, cap-roigs, penegals, lluernes, rogers, morenes, congres, neros, anfossos, corballs,…. Formen part d´una orquestra fantàstica plena de solistes que brillen amb llum pròpia al xup xup de la cassola de terrissa sobre els fogons. Com diria en Pla, un autèntic bodegó amb peixos.

Sota la denominació de “peix de roca” agrupem un seguit d´espècies que tenen com a denominador comú el fet de viure sobre afloraments rocosos. Malgrat aquest fet, aquesta classificació es basa més en criteris gastronòmics que no pas biològics , ja que el peix de roca té unes característiques comunes que el fan molt indicat pels “suquets” i pels caldos de peix. De carn molt gustosa i compacte que no es desfà en coure-la, des de sempre una menja humil de pescadors que s´ha convertit en un àpat de luxe en els millors restaurants.

Escórpores, rascasses o caps roig són els reis d´aquest grup. Foto: B.A. Diari Ara

El grup del peix de roca té una sèrie de característiques comunes. Són espècies bentòniques. Solen ser exemplars acolorits. Són espècies molt territorials i de creixement lent. La majoria són solitaris i voraços depredadors. Viuen encauats i rarament formen moles.

La seva carn, malgrat ser excel·lent, presenta moltes espines cosa que dissuadeix als compradors. Alguns com les escorpores i rascasses a més presentes punxes dèrmiques a la seva pell. Aquest petit inconvenient fa que siguin poc preuats en la cuina diària de les llars malgrat la bona qualitat de la seva carn.

No s´ha de confondre el peix de roca amb el peix de sopa. Malgrat que el primer és ideal per a ser bullit, dins el grup del peix de sopa s´hi inclouen espècies de petita mida i que, de per si mateix, no es valorarien gaire però que el conjunt dona un valor afegit al grup. Evidentment algunes espècies del peix de sopa també formen part del peix de roca però no totes les espècies del peix de sopa són espècies de roca.

Gairebé totes les espècies d´aquest grup viuen arran de costa i són capturades, d´un en un, amb arts de pesca artesanals, això fa que siguin exemplars de bona mida i d´una qualitat immillorable una vegada pescats. Els fons rocosos són uns hàbitats on els arts de pesca menys selectius no hi poden treballar amb facilitat i per això les espècies d´aquest grup es solen capturar amb ormeigs molt més selectius i que malmeten molt menys el cos dels animals com a ara els palangres, els tresmalls, les nanses i fins i tot amb pesca recreativa amb arpó.

A le Formigues hi ha un peix de roca excel·lent. Foto: Castell de Ceuró

Precisament la pressió de la pesca submarina és un dels factors claus per entendre la davallada d´aquestes espècies. Malgrat que no hi ha estudis fiables al respecte, l´espoliació que estan patint els fons marins per part dels pescadors recreatius està portant al límit aquest tipus de peix. Una altre factor per entendre la davallada de les espècies de roca es troba en la degradació dels hàbitats litorals per múltiples factors. Sense la recuperació d´aquests hàbitats, no podem pretendre recuperar les espècies de roca.

Tot i el seu elevat valor culinari, en aquest grup també hi trobem espècies amb poc valor gastronòmic o bé difícils de trobar a les peixateries com ara les castanyoles els cabuts o les julioles malgrat que aquestes últimes resulten excel·lents.

Alguns municipis de la costa Brava com ara Begur, des de fa anys promocionen aquest tipus de peix a través de jornades gastronòmiques a voltant del peix de roca.

Pesca artesanal. Pesca de futur?

Publicat el per
1

Hi ha una certa confusió entre termes que cada vegada utilitzem més quan ens referim al peix que adquirim a les nostres peixateries: peix capturat amb arts de pesca artesanals i peix capturat amb sistemes de pesca industrials o semi industrials. Evidentment aquesta categorització no té res a veure amb que el producte sigui de proximitat o de quilòmetre zero.

El peix artesanal, per definició és sempre producte de proximitat, però no tot el peix de proximitat és capturat amb arts de pesca artesanals. Per exemple, les captures que es realitzen amb els quillats d’arrossegament no es poden considerar artesanals. En tot cas, podríem definir-les com a peix de proximitat capturat amb sistemes de pesca semi industrials.

Els tresmalls, les soltes, el palangre, les nanses, el bolitx, la sonsera, els cadups o les gàbies de marisqueig entre d´altres formen, part d´aquesta categoria que anomenem pesca artesanal.

La pesca artesanal ´´es el futur de la pesca a la Mediterrània

Quan ens referim a la pesca artesanal es vol fer esment a tots aquells sistemes de pesca que capturen el peix a petita escala de manera molt selectiva i amb un esforç pesquer baix. En aquesta categoria, les embarcacions i les tripulacions són també reduïdes i l´organització productiva és de caire familiar. Una altra característica de la pesca artesanal és la poca evolució que han tingut els paranys de pesca al llarg de la història. Només els materials naturals han estat substituït per d´altres sintètics i més eficients.

En la pesca artesanal, la interrelació entre el medi, l´art de pesca, les espècies capturades i els propis pescadors és del tot sostenible. Gairebé sempre es pesquen exemplars per sobre de les talles mínimes i molt poc malmesos per la captura, amb la qual cosa augmenta la seva qualitat. La pesca artesanal és doncs també un tipus de pesca ecològica.

Les pròpies característiques d´aquests tipus d´arts de pesca la fan força vulnerable a les condicions meteorològiques cosa que propicia que, de manera natural, s´estableixin aturades biològiques ja que els propis pescadors no poden sortir quan hi ha mal temps. Els pescadors artesanals, des de sempre, s´han adaptat al ritme de la natura canviant l´art en funció de l´època de l´any i de l´espècie que es vol capturar. Avui, l´Administració encara no entén una pràctica ancestral com aquesta i posa traves als canvis de rols d´aquestes pescadors.

El futur de la pesca passa per la pesca artesanal

Des del punt de vista de la conservació del patrimoni, la pesca artesanal es pot considerar com a un pilar en la identitat de molts pobles mariners. Patrimoni material i de coneixement que han estat transmesos de generació en generació i que ara corren el perill de perdre’s, de la mateixa manera que aquest tipus de pesca està abocada a desaparèixer. En aquest sentit sóc del parer que l´Administració no ha fet prou per protegir aquests arts i ormeigs artesanals i que tot plegat ens està portant, entre d´altres coses, a una pèrdua irreparable de patrimoni mariner.

Les característiques ecològiques de la mediterrània amb una baixa productivitat fa que la pesca de tipus artesanal sigui la que més s´adapti a les condicions naturals del nostre mar. No té cap sentit que els quillats d´arrossegament continuïn espoliant i destruint els fons marins. Caldria però un canvi de mentalitat enorme per a poder respondre a les exigències del mercat només amb aquests sistemes de pesca i creieu-me, si volem continuar tenint pescadors a les nostres platges, llotges i ports en un futur immediat, tot passa per potenciar aquests sistemes de pesca enlloc de posar-hi traves burocràtiques.

Va de Galls

Publicat el per
2

Sortint a mar, de segur que alguna vegada us heu adonat que hi ha fondejades un mena de banderes, de colors negre i roig. Són els galls, que els pescadors deixen per a senyalitzar els seus arts i ormeigs de pesca.

Els galls serveixen tan als propis pescadors a localitzar els seus paranys com als altres pescadors i navegants per a respectar-los i bé esquivar-los. Els pescadors fondegen els galls que romanen fixos gràcies a un mort o pedral, normalment un llast gros que esta unit amb un cap que s´anomena sirga fins a un element que sura i que es fa visible per la bandera. Els morts poden ser una simple pedra o més habitualment un bloc de formigó amb unes anelles per a lligar la sirga. Ells galls estan units a l´ormeig de pesca a través d´una mare que forma part del propi ormeig. El morts serveixen també per evitar que l´art de pesca no pugui derivar per efecte de la corrent.

El gall vermell o de llevant i el gall negre o de ponent

Antigament es feia servir planxes de suro superposades i lligades amb filferro i amb un forat al mig on es clavava una banderola o un gallardet. Avui, aquest ha estat substituït per materials plàstics.

Els galls, evidentment assenyalen l´inici i la fi dels arts i els ormeigs calats: pot ser un palangre, un tresmall o unes soltes, que en aquets casos es fan servir dos galls, un a cada extrem de la calada. La bandera vermella assenyala l´extrem de llevant de la calada, mentre que la negra l’extrem oposat, és a dir, el de ponent.

Les embarcacions d´arts menors porten galls per senyalitzar la calada.

Quan es calen nanses o cadups, normalment se solen senyalitzar amb un sol element. En aquest cas moltes vegades no s´empren les banderes de colors perquè no portin a confusió i fins i tot en el cas de les nanses, que romanen un temps submergides, es pot donar el cas que el propi pescador col·loqui un discret bollarí i que prengui les senyes o bé les coordenades amb un dispositiu GPS.

Segons els codis de navegació, els arts i ormeigs no es poden calar a menys de cent metres de la línia de costa ni en llocs on interfereixen el pas habitual de les embarcacions i aquests han d´estar senyalitzats amb els galls. En alguns casos, quan no es respectaven les normes, els mateixos pescador evitaven de senyalitzar la pesquera.

Quan es calaven sardinals o boleros, a més de les banderoles, la senyalització es complementava amb una campana per a facilitar la senyalització. Al calar el palangre “a penjar”, es col·locaven fanals a sobre de les boies de la calada. El moviment del fanal era el senyal que alguna cosa s´havia enganxat a l´ormeig. Tant els fanals com les campanetes facilitaven la feina als pescadors per a localitzar el parany.

En el cas de tècniques pesqueres més complexes, com ara els palangres de superfície o les xarxes de deriva els galls són molt més sofisticats, fabricats industrialment amb boies que contenen fins i tot reflectors de radar per a que siguin visibles a aquest sistema de control o amb emissors GPS perquè es puguin localitzar malgrat les corrents que els mouen centenars de quilòmetres.