Arxius mensuals: Octubre de 2012

La muleta i el caro: els origens del llagut

Publicat el per
Respon

Les  regates amb llagut tenen el seu origen en la rivalitat que s’establia entre els pescadors per arribar abans a la llotja a vendre el peix i d´aquesta manera obtenir uns majors guanys. Aquestes curses es feien tant amb la muleta, al sud de Catalunya i en especial a les Terres de l´Ebre com amb el caro a les comarques del nord, sobretot a Lloret.

Dúnia: la muleta restaurada pel consorci del Far

L’actual llagut de competició està inspirat en la muleta una embarcació de línies fines típica de les comarques de Tarragona i del País Valencià. La muleta podia anar armada amb una vela llatina o bé només a rem, en aquest cas sis vogadors movien el bot a força de braços. A les terres de l’Ebre, a les muletes també se les anomena pontones.

Les modernes regates es comencen a fer a Sant Carles de la Ràpita on cada any, per la festa major,  treien les muletes per a competir.

Vist l’èxit, unes drassanes locals van fer una replica de l’embarcació tradicional amb fibra de vidre i d’aquí es va anar exportant per tota la costa catalana.

Papet:: Caro restaurat pel Museu Maritim de Barcelona

Caro a l´ermita de Santa Cristina a Lloret

Malgrat tot això, la muleta no era un bot típic de rem. Una altre embarcació tradicional, el “caro”, que només anava bastida amb rems i era la  barca per “anar a l’art”,  va ser el bastiment amb que els pescadors van començar a competir entre ells a gairebé tota la costa. Al caro hi anaven de vuit a deu vogadors. Les línies mestres del caro es repeteixen al llarg de tota la mediterrània. Així al País Valencià i a Murcia hi  trobem el “falucho” i a Andalusia, especialment a Màlaga, la “jávega”.

Falucho competint en una regata a gandia (País Valencià)

Jávega a la platja de Màlaga

La platja de Lloret, era un dels llocs on els arts de platja tenien més nomenada, així el caro era un bot típic d’aquests indrets. A Lloret, als caros també se’ls anomenava llaguts i d’aquí el nom actual de l’embarcació. Els caros o llaguts de Lloret vans ser utilitzats des de molt antic en la processó marítima de Santa Cristina,“S´amorra amorra”. Amb el pas dels anys, els vells caros de Lloret, es van anar abandonant pel poc rendiment i perquè la pesca, poc a poc va ser substituïda per una nova activitat econòmica, el turisme. Quan es va voler tornar a recuperar la tradició de la processó es va recórrer a les muletes fetes amb fibra de Sant Carles de la Ràpita. L´unica diferència entre els llaguts de Lloret i els de les terres de l´Ebre i la resta de la costa catalana era en el nombre de vogadors, mentre a Lloret vogaven vuit remers a la resta ho feien sis.

Llagut de rem de competició a Arenys de mar

La resta és una altra història.

Yayoma

Publicat el per
Respon

La construcció d’una embarcació perquè la pesca esdevingui una opció de feina per al jovent de Palmarin és el fil conductor de ‘Yayoma’, el documental que a través de l’experiència del cantautor Lluís Llach ens acosta a la relació dels habitants d’aquesta comunitat amb les pasteres que els prometen una vida millor.

Palmarin és una població al sud de la costa senegalesa on Lluís Llach resideix una part de l’any des que va deixar els escenaris. Després de la seva primera estada, el cantautor va crear la fundació que porta el seu nom i que, entre d’altres projectes, ha tutel·lat la construcció de dues embarcacions amb la finalitat que la pesca esdevingui una opció laboral per als habitants de la comunitat. Yayoma, nom de les embarcacions i del documental, és la traducció de Maremar, un dels temes més coneguts de Llach.

La veu dels testimonis que ens ofereix el documental ens acosta, també, a d’altres aspectes de la societat senegalesa, com la situació de la dona, la dificultat de les famílies per aconseguir diners en metàl·lic i, sobretot, el fet que gran part del jovent creu que enfilar-se a una pastera i fugir mar enllà és l’única opció per trobar un futur millor.

(noticia de http://www.vilaweb.cat/arenys/)

yayoma (trailer)

El Cesc, l´estrella i la pesca

Publicat el per
1

Cesc Fàbregas ha gravat aquests dies el nou anunci d´una coneguda marca cervesera. En aquest cas la campanya “mediterràniament” es trasllada a coberta d´un quillat d´arrossegament que navega davant del Maresme.  El missatge que es pretén donar a conèixer, a més de l’interès comercial per a la cervesa,  es bassa en  els valors, el patrimoni i la riquesa que suposa la pesca i els pescadors al litoral català.

Avui, quan l´ofici de pescador està tant devaluat, la marca cervesera vol enaltir els valors d´aquesta feina. Han triat com a plató improvisat un quillat de bou, una pesquera gens selectiva i responsable en bona mesura del daltabaix que està patint la pesca litoral a casa nostra pels excessos que van fer durant anys. Pot-ser hagués estat molt millor recórrer a un tipus de pesca  molt més artesanal i respectuos com podria ser el tresmall o el palangre que també estant  pagant les conseqüències de la impunitat dels quillats de bou durant anys.

El calamar de potera

Publicat el per
10

El final de l´estiu i els mesos de  tardor és temps  de calamar de potera.  Durant les nits, sobretot les més calmes, és tot un espectacle el veure arrenglerades  a l´horitzó les llums d´una munió de petites embarcacions que es dediquen a aquesta pesquera cent per cent artesanal i respectuosa.  Amb la potera, els calamars es pesquen d´un en un i en general, són d´una bona mida.

La tècnica utilitza la llum per atreure’ls a la superfície on són capturats amb un ormeig format per un plom de color clar amb  una corona d´hams a la seva base. El pescador  un cop fondejada la potera l´alça alguns metres i comença a moure-la de forma incansable d’avall cap amunt fins que nota la pressió del calamar atrapat al parany. En aquest moment comença a recuperar fil fins a portar el calamar a la coberta.

Josep Pla és refereix  aquesta tècnica en un dels seus relats: ·”Els calamarsos es capturen amb l’engany indescriptiblement pueril de la potera. La potera és un tros de plom brillant clavetejat de pues”.

 

La pesca del calamar “a la llum” està reservada als pescadors professionals. Els recreatius s´han de conformar a “caçar-los” sense llum, per això aprofiten els minuts abans de l´hora prima per a temptar la sort i poder agafar algun un bon exemplar.

L´embarcació, moltes vegades petites tresmalleres o palangreres combinen les dues pesqueres, l´una de dia i l´altre de nit. Una bona jornada de pesca a la potera es un cúmul de factors ens els que la sort i l’experiència són essencials. L´estat de la mar i sobretot el corrent també determinaran una bona captura.

 El calamar  també es pot pescar amb l’art de bou o amb el tresmall, malgrat que els exemplars pescats amb potera són els de més bona qualitat  i es caracteritzen per tenir la pell en molt bon estat i, si són frescos, les seves  cèl·lules pigmentades ens mostres bonics jocs de colors.

La gran diversitat de formes de cuinar el calamar ha esperonat als restauradors a organitzar unes jornades gastronòmiques al voltant d´aquest cefalòpode.

60 itineraris per la Bretanya

Publicat el per
Respon

Le Canotier, l’editorial dedicada al piragüisme i al kayak de mar, edita unes guies molt recomanables.  Entre elles , per proximitat destacar els 50 itineraris per la costa mediterrània o el 60 itineraris per la Bretanya de Veronique Olivier i Guy Lecointre.

Fa un parell d’anys vaig tenir el goig  de palejar uns dies amb la Vero i en Guy. Les sortides coincidiren en l’època que estaven enllestint la guia i van aprofitar per  acabar alguns petits detalls.  Van ser unes sortides per la badia de Brest i pels Abers de Finisterra.

L’altre dia  em va caure a les mans la guia ja finalment editada i la meva sorpresa està en veurem en una de les fotos que la  il·lustren (feta per l’Artur, un company de paleig) La fotografia està feta el darrer dia que vam passar a la Bretanya quan anàvem al far du four.

Amb la Vero i els companys de pagaia

Art de bou

Publicat el per
56

esquema de l´art de bou

L’art de bou, arrossegament o art de ròssec, és la pesquera més important de Catalunya (tant pel volum de les captures com pel seu valor econòmic).
Les barques d’arrossegament, també anomenades bous o quillats, són les més grosses del port. El nom de bou ve del fet que antigament per arrossegar l’art s’empraven dues embarcacions de vela, que rebien el nom de parella de bou. Les dues barques havien d’anar de costat com els bous quan porten el jou. A partir de la utilització de les portes, la parella de bou fou substituïda per una sola embarcació i la tècnica ja va ser la mateixa d’ara.

parella de bou. Il.lustració del “Diccionario historico de los artes de pesca” Antoni Sañez i Reguant 1710-1714

bou o quillat

L’art de ròssec consisteix, tal com indica el seu nom, a arrossegar una xarxa o art enforma d’embut pel fons marí, agafant tot allò que troba al seu pas. És una pesquera activa, ja que és l’art el que va a buscar el peix.
Actualment els arts són fabricats amb fibres sintètiques. Aquestes han substituït les fetes amb cànem i cotó, que s’havien de tenyir i després de pescar s’havien de posar a assecar.

Per mantenir el rendiment de la pesquera, s’ha d’aconseguir la màxima obertura de l’art. Per això s’utilitzen les portes, que obren l’art horitzontalment, i els suros i els ploms, que l’obren verticalment. Tot això, combinat amb la potència d’arrossegament, l’experiència del patró i la sort, determinarà una bona captura.
De matinada  els quillats surten de port  fan rumb cap als diversos caladors. Un calador és una regió del mar on habitualment s’arrossega l’art. La fondària i el tipus de substrat del calador determinen el peix que es capturarà.
Durant un dia de pesca se sol calar l’art de dues a quatre vegades. Un cop aquest és al fons escollit, s’arrossega d’una a set hores, segons la longitud del calador. Aquesta operació se l’anomena bol. Acabat el bol es procedeix a xorrar, es a dir, a cobrar o llevar l’art del fons amb l’ajut de la màquina de xorrar. Un cop a sobre la barca s’obre la corona i tot el peix capturat cau a coberta. A continuació es tria per mides i es classifica en caixes i plàstics ja preparats per a la subhasta.

Ordinacions sobre la pesca i la venda de peix al bescomptat de Cabrera 1401-1414

Publicat el per
Respon

Les ordinacions sobre la pesca marítima al bescomptat de Cabrera es, de ben segur, la legislació pesquera més antiga que fan referència a Catalunya. Al segle XV, el bescomptat de Cabrera s’estenia per el que avui és l´Alt Maresme agafant els termes situats de la franja litoral com els de Montpalau, Palafolls i Blanes que tenien una jurisdicció que regulava la seva activitat marítima: l’aprofitament pesquer, la navegació, els drets de ribatge i la vigilància i la defensa de la costa. En aquests termes els batlles feien també de cònsols del mar.

Les ordinacions foren donades per Guillem des Clapers, batlle del terme del castell de Palafolls amb jurisdicció a la Vilanova de Palafolls (l´ actual Malgrat). L’àmbit territorial al que fan referència aquestes ordinacions va des de el pla del Grau a Malgrat fins a les platges de S´ Abanell a Blanes, es a dir, a banda i banda de la Tordera en la seva desembocadura. Les disposicions del batlle Clapers regulaven bàsicament la pesca amb xàvega, ja que al territori on fan referència aquestes ordinacions, les platges del delta de la Tordera,  es donaven unes condicions òptimes per a utilitzar aquest art: peix abundós a la zona litoral degut sobretot a les aportacions de la Tordera i platges amplies i poc concorregudes, cosa que no passava ni a Blanes i a la Vilanova de Palafolls on hi havia a les platges una intensa activitat marinera que les feia incompatibles amb l’ús de la xàvega ja aquest art ocupava bastant d’espai a la mateixa platja. La intensa activitat marinera a aquestes dues viles es veu reflexat a les mateixes ordinacions en el fet que s’estableixen unes distàncies entre vaixells i entre els grups de pescadors que lleven l’art. En aquest sentit a les ordinacions hi ha una sèrie de capítols que fan referència a les interferències entre vaixells i ormeigs.

Les ordinacions sobre la pesca i la venda del peix al 1401-1414 tenen dues parts. A la primera, formada per un conjunt de 12 capítols és reglamenta l´ ús de la xàvega. A la segona part formada per 5 capítols és fa referència a la venda del peix.

Així al tercer capítol es fa esment a prendre l’alba, es a dir, tenir la tanda preferent per pescar  i gaudir de les avantatges que aquest fet suposa i que han de respectar els pescadors de la zona. Així llegim: “tot peschador qui voldra`peschar de axàvaga, que age haver càreu, axàvaga, companya e tota altra exàrcia que a la axàvaga pertany, e aquests aytals puxen pendre alba e altres aventatges qui en la plage de Savanell e ribera de Palafolls són acostumats”. En aquest sentit en el  quart capítol es fa referència al fet de que quan dos pescadors s’associen per formar un únic equip sols poden prendre l’alba una vegada.

El gran nombre de pescadors exigeix establir tandes i distàncies entre vaixells tant per calar l´art com per efectuar les maniobres que exigeix la pesquera a la platja. La xàvega era una modalitat d’art català unes quatre vegades més gran que aquest. L’embarcació que s’usava per pescar era el caro.

El far del Cap de Tortosa

Publicat el per
2

Catalunya és un país amb molt poca tradició pel que fa al coneixements dels fars de la costa. Hi ha un enorme desconeixement d´aquestes infraestructures i quan el far es allunyat de la costa encara més. Aquest és el cas del far del Cap de Tortosa.
El far del Cap de Tortosa, o far de l´illa de Buda o simplement la Farola es troba situat davant la desembocadura de l´Ebre a unes dues milles de la costa en el seu punt més proper. El far original data del 1860 i fou enfonsat definitivament per un temporal l´any 1961. L’estructura actual data del 1984, i consisteix en una torre metàl•lica d´alumini.

La sortida per anar fins al far es pot realitzar des de l´embarcador de riumar situat al costat del càmping “L´aube”, a partir d´aquí haurem de navegar en direcció a la desembocadura del riu i sortir a mar obert. En aquest punt cal perdre atenció ja que el contacte entre el riu i el mar combinat amb el poc fons genera una onada estacionària que cal sortejar. Un cop a mar obert, en direcció SE divisem la silueta de la torre. Si no costegem l´Illa de Sant Antoni,  la travessa fins arribar al far és de gairebé tres milles.
Cal prendre atenció a la meteorologia ja que els vents predominants a la zona són en direcció O o NO i en els dos casos el retorn es faria molt més dificultós. A més, el poc fons de la zona fa que en cas de vent s´aixequi fàcilment onada. Cal anar també mínimament ben preparat, i a més del material de seguretat habitual s´hauria de dur GPS, emissora i bengales de senyals.

http://www.evaristoquiroga.com/Rutas/20121014.KMZ