La mare de Déu del bon tornar

A la serra d´en Sala, molt a prop del mas senyorial del mateix nom s´hi troba l´ermita de la mitja taronja que allotjava al seu interior el santuari de la mare de Déu del Bon Tornar.  En temps de guerra l’ermita va ser profanada i la mare de Déu va desaparèixer per sempre més. Avui ja no en queda pràcticament res, hi ha només una mina d’aigua en forma de mitja taronja, una font de construcció recent i una canalització cap al mas de Can Sala de dalt.

Can Sala de dalt

Can Sala de Dalt es una casa pairal senyorial medieval i en ella s’hi troba una capella, actualment restaurada, on s’havia guardat la imatge de la Mare de Déu del Bon Tornar, molt invocada pels navegants de la zona.

Malgrat ser un indret bastant proper, la mitja taronja, es potser un dels grans desconeguts del patrimoni d’Arenys de munt.
Una de les llegendes orals que, avui per avui encara es possible escoltar assegura que els primers mariners que descobriren Amèrica amb Cristòfol Colom, abans d’emprendre viatge, van anar a oferir un tribut a la mare de Déu del Bon Tornar. Segons la mateixa llegenda, sembla ser que Colom duia a la seva caravel•la una imatge d’aquesta verge i les mateixes fonts també expliquen que aquest estava emparentat amb els Sala, i es que els Sala han estat una de les famílies cabdals en la història d´Arenys de munt i del seu desenvolupament. A més hi ha un Pere de Sala, embarcat en el segon viatge colombí de 1493 i, més endavant, un Joan de Sala al Nou Món, capitanejant soldats.

la mitja taronja

Aquesta història es avui una llegenda amb una base poc consistent però sigui com sigui historiadors com Jordi Bilbeny estant desxifrant la veritat de la manipulació de la història del descobriment del nou món.

Si en teniu ganes aquest cap de setmana es celebra a Arenys de munt el 12è Simposi sobre la Descoberta catalana d’Amèrica organitzat per l’ajuntament d’Arenys de munt i l’ Institut de nova història.

Escultures efímeres

Si alguna vegada us heu acostat per Cala Estreta, es molt possible que sapigueu de que parlo; Artistes, del tot anòmins, construeixen  les seves obres desafiant la força de la gravetat amb les pedres i els còdols  que troben per l´entorn. Amb elles creen unes formes, que a primer cop d’ull, sembla que siguin impossibles. Són les escultures efímeres de Cala Estreta.

Els habituals de la cala  en  vetllen la seva custòdia i els visitants les respecten. Què més podem demanar? Això sí que és, tal com diu en Quico,  el paradís.

Arts de platja

Els arts de platja son tots aquells sistemes de pesca que es calen des de una barca, normalment un bot de rems, i  es lleven des de la platja. La tècnica sempre es la mateixa, es cala l´art amb l´ajut d´un llagut i es lleva des de la platja  a força de braços o excepcionalment per tracció animal.

La seva simplicitat a l´hora de calar-los va fer que fossin utilitzats arreu fins els anys 20, quan el litoral va començar a patir els estralls de la industrialització i en conseqüència les captures que es realitzaven des de la platja  cada vegada eren més petites.

El ric patrimoni que ens ha aquests arts  a les platges es manifesta en un seguit de refranys i frases fetes que avui encara recorden els pescadors de més edat:  “Qui té un art, té una heretat”, “Hi ha més gent que a l’art”, “A l’art tothom  hi té part”, “A l’art, qui no roba no hi té part”, “Qui l’ha calat (l’art) que el tiri!”

Dins del grup dels arts de platja hi ha hagut una certa  confusió terminològica en l´us dels mots, així es parla: d´art, d´art reial, d´art comunal, d´art gros,artet, d´artons, de xàvega o de bolitx (o bolig).

Aquest sistema de pesca ha estat un dels ormeigs més antics que es coneixen. Documentat ja en “Les ordenacions sobre la pesca de l’any 1401-1414”. Al segle XVIII trobem referències en el manuscrit de Joan Salvador i Riera de l’any 1722. També s’esmenta al  “Reglamento de Navegación y Pesca de la Província  de Mataró” de l’any 1773 per Manuel de Zalvide, on s’hi recullen una sèrie de referències i al  “Diccionario Historico de las Artes de Pesca Nacional” d´ Antoni Sañez i Reguard (1791-1795). Més recentment apareix als treballs d´Emerencià Roig, “La Pesca a Catalunya”(1927) i al “Vocabulari de l´art de la navegació i de la pesca” (1924) on queden reflectits els pocs canvis que ha patit aquest tipus de pesca al llarg de la seva història. I per finalitzar, ja als anys 50, quan aquest ormeig havia desaparegut pràcticament, es citat a l’obra “La Pesca en España  vol.  I Cataluña” de Carles Bas, Enric Morales i Manuel Rubió.

La xarxa era bastant semblant als actuals arts d´arrossegament. Estava format per dues bandes o “cames” i un “cop” o “corona”. A l´extrem lliure de les bandes hi ha els caps per a llevar-les des de terra L´art era proveït d´una surada i de plom que mantenien la corona oberta.

Per a calar-lo s’usava una embarcació moguda a força de rems. Un cop acabada  aquesta maniobra, que es feia a prop de la platja, les colles  s’agafaven  a les cames de l’art i llevaven  la xarxa des de la platja a força de braços amb l´ajut dels “estrops”. D´aquesta operació, que era molt dura, s´en deia “tirar l´art”.  A mesura que l´art avançava cap a la platja anava agafant el peix que es trobava al seu camí. L’art el tiraven la gent més humil de les poblacions. Per això la pesca amb arts de platja era considerada com un emblema de la misèria.

Com passa amb els altres sistemes de pesca, les captures eren repartides entre la gent que ha tirat  l´art, reservant, com no,  una part important per l´amo de l´art i els mariners del llagut.

En l´actualitat els arts de platja estant ja en desús des de fa més de setanta anys. Només a tall d´exhibició alguns pobles mariners recorden aquesta tradició. A Lloret de mar s’organitzen diverses  tirades al  llarg de l’any. L´acte, que és molt recomanable, comença amb l´alba i es desenvolupa durant tot el matí fent-se un parell  de calades. El peix capturat es tira de viu en viu a fregir i tothom que ha “tirat l’art” té dret a una degustació de peix fresquissim que li permet recuperar les forces. Així doncs si voleu recordar com es guanyaven la vida alguns dels nostres avantpassats cal que reserveu la data a la vostra agenda i segur que no us penedireu.

Moros a la costa!!: Que ve en Dragut!!!

El corsari Turc Turgut Reis, anomenat també Dragut va ser protegit d’un dels més temibles corsaris de la història, Khair ed-Din Barba-rossa, popularment conegut com a Barba roja.

Els atacs corsaris als pobles “de mar” han estat una constant al llarg de la nostra història. A l’edat mitjana, primer van ser els francesos, després  els genovesos i més tard els sarraïns i els otomans qui van saquejar les viles i masos litorals. Al llarg del s XVI, les ràtzies pirates sobre la població van prendre importància, i  es converteixen en  un mal son  pels habitants de l´època.

Aquestes incursions fan que la població s’organitzi amb un sistema de defensa de la costa  basat en la construcció torres de guaita i defensa, la fortificació de masies i esglésies i la construcció de muralles a les viles.

De totes les ràtzies que ha patit el Maresme al llarg d´aquesta època, la més coneguda és la que va tenir lloc a Pineda de mar.

A la matinada del dissabte 1 d’agost de 1545, poc abans de la sortida del sol, onze galeres de turcs capitanejats pel famós pirata otomà Turgut Reis, anomenat també Dragut van desembarcar a Pineda i les poques  defenses i fortaleses de la vila no van servir de res. En poca estona els turcs es van apoderar totalment de la població, van cremar moltes cases i van assassinar alguns habitants. Després van saquejar i cremar  l’església.

Porta de l´esglesia de Santa Maria de Pineda. Al dintell hi ha la inscripcció que parla de l´atac del pirata Dragut sobre la població

Els pinetencs durant molts anys van quedar impressionats per l’esdeveniment. La prova i mostra més evident n’és la llinda de la porta de l’església parroquial de Santa Maria de Pineda on hi ha la següent inscripció:

“A I d´agost MDXLV a punt d´alba, XI galiotes del turchs posaren la gent en la plage; cremaren les portes de la Sglesia e moltes cases, e mataren e cativaren LXX animas pujant fins a casa de Palau. A migjorn se tornaren en barcar. Per reparo dels poblates s´es fortificada esta Sglesia de Pineda”

D’aquesta època ens han quedat en el llenguatge popular unes dites i expressions que en alguns casos, han passat a formar part del nostre vocabulari quotidià: “No hi ha moros a la costa” o “Fer més por que una fragata de moro “.

Cala Morisca

Des de Canyelles s´arriva a Morisca per d´entre freus espectaculars

La costa entre Lloret i Tossa es plena de racons solitaris i encisadors. Un d’aquests és Cala Morisca, situada entre la platja de Canyelles i la badia de Llorell. Morisca es una petita platja, avui  un sorral molt minso, degut a que els amos  del terreny s’han apropiat de la riereta que hi menava sediments i farcia la platja de sorra nova. Aquest fet hauria de ser considerat ja per si mateix com a delicte.

L’accés a peu es bastant complicat, s’hi va per un entramat d’urbanitzacions fetes amb molt mal gust. En caiac s’hi arriba des de Canyelles navegant pels freus més impressionants d’aquest tram de costa (Els Bullents, Es Pa de Sucre, Sa Fusta i Sa Porrassa) i on cap altre embarcació que no sigui un caiac de mar hi podrà navegar. Tot un luxe entrar a Cala Morisca per aquests passos estrets.

Una costa que t’atrau,
però ella sembla que et fugi,
com esquerpa, quasi arisca?
quan de sobte, en passar un freu
ja et trobes al davant teu
l’hermosa
Cala Morisca.

(Sebastià Gallart i Ribot)

Torna el llagut (2002): Els inicis del Club de Rem Arenys

Corria l’any 2001 quan un grapat d’amics buscavem la possibilitat d’accedir als esports nàutics de manera popular i engrescar una vila marinera que vivia d’esquena al mar.
L’ocasió es va presentar quan els amics de Colera ens van cedir un llagut que no feien servir.   Aquell primer bot, que es va utilitzar durant tota la temporada,  va ser el detonant que va engrescar nombroses persones a provar “això del rem”.

L’experiència va ser excel·lent i es va anar consolidant una nova activitat. Els primers equips van començar a competir en  regates que organitzava l’associació de Clubs de Llagut Català i els èxits esportius van arribar de seguida

La gent de Thalassa també se´n va fer ressó i van venir fins a Arenys per conèixer a aquells “bojos pel rem“. EL video que teniu  és un fragment del reportatge que va emetre Thalassa a l´any 2002 amb el nom de “torna el llagut”

Un far molt particular

Els fars han estat per a mi  una constant que m´ha acompanyat al llarg dels anys. La seva silueta sempre ha tingut alguna cosa que m’atreia, potser la seva llum que trenca la foscor de la nit i dona tranquil·litat a qui la observa.

De tots, els de la Bretanya i Normandia, sotmesos als embats dels temporals i de les onades,  són els més famosos. A la mediterrània, i a la costa  catalana estan fets  a una escala molt  més domèstica.

A casa nostra, el més  conegut és el far del Cap de Creus, que ens obre el dia cada dia.

Pel costat del far de Calella hi passo cada dia de cada dia. Talment sembla que m’assenyali el camí cap a la feina, no fos cas que em desorientés.

El far de Tossa, amb les muralles de la vil.la vella, el far de Cala Nans, amb la visió de Cadaqués al fons de la badia, el far del Cap de Sant Sebastià a Llafranc, sobre el majestuós penya-segat, el far de la Punta del Fangar al delta de l’Ebre, o el far del Cap de Tortosa a mar obert,….

De tots però, n’hi ha un que no es troba a les cartes nàutiques. Em refereixo al far de Can Jalpí a Arenys de Munt, a cinc quilòmetres de la costa i rodejat d´alzines i pins. El far es troba a l´interior de la finca del mateix nom avui  convertida en un parc públic.  El de Can Jalpí es un far de muntanya. En aquest cas en lloc de navegants, el far ofereix recer als muntanyencs.

 

el millor lloc del món

cala estreta

Els que coneixen Palamós i la Fosca ho saben prou bé. N´hi ha prou d´agafar el camí de ronda que voreja la pineda d´en Gori, baixa a les barraques de s´Alguer, s´enfila un altre cop entre atzavares per les tanques del mas Juny i trepitja la sorra de Castell, just davant dels joncs de la vella riera, que només trenca la sorra en dies de temporal gros. Després, el poblat ibèric, la Foradada i les mimoses i els pins que es retorcen increïblement damunt les roques camí de Canyers i de cala Estreta.

Aquest sí, aquest és el millor lloc del món.

Rafel Nadal, Quan érem feliços

 

EL paisatge submarí del Maresme: les barres litorals

El Maresme presenta una costa rectilínia, sorrenca i molt poc abrupte, en ella els afloraments rocosos són gairebé inexistents, malgrat que la  zona nord del terme se’n intueixen alguns de manera molt subtil.

Sota la catifa blava de la mar hi ha un paisatge submergit desconegut per a la majoria i quan ens referim a ell ho  podem fer exactament  en els mateixos termes que quan ho fem a terra ferma. En efecte el fons del nostre mar està ple d’accidents geogràfics que li donen una fisonomia característica.

De tots els elements que configuren el paisatge submarí  del Maresme les barres litorals són tal vegada l’element més típic i que donen una singular personalitat al fons. Efectivament, els fons rocosos litorals es disposen, en forma de franges paral·leles a la línia de costa, a aquests esculls se’ls coneix  amb el nom de barres.

L´origen de les barres litorals cal buscar-lo a partir dels canvis de nivell de la línia de costa (transgressions i regressions) al llarg de la història de la Terra, també anomenats moviments eustàtics. Les barres són doncs, el testimoni del que va succeir fa milions d´anys.

Mapa de distribució de l´alguer (en verd) i les barres litorals (en gris). Elaborat per la SCNMM a partir de les dades de l´SPAS i la confraria de pescadors de Mataró

Davant de Mataró la distribució de les barres litorals és en fileres i està orientada de manera paral·lela a la línia de costa actual. En total es poden distingir sis fileres de barres: Així troben una primera línia gairebé a “pet d´ona”, molt més evident a llevant del terme. En aquest primer nivell es pot destacar el “roquer de terra” i “els penjants”. A la segona línia de barres que és troba als 10 m s´hi situa “la boia” o  “nin armat” (lloc on s´hi troba la imatge de les Santes)  Al voltant dels 14 m hi ha la tercera filera formada per  “la trencada”. Entre els 15 i 22m profunditat hi ha la quarta filera de barres on destaca “la torre ferrer” “la barreta d´en serra” “la llosa del negre”, “la llosa de l´alzina” i la “barreta de l´arbre”.  A continuació, entre 22 i 24 m, la cinquena filera formada per “la galera” i “la barreta de l´ou”. Per acabar la darrera filera, entre 26 i 29 m de barres  s´hi localitza “can partella de llevant”, “la llosa d´en pujolà”  i “Cap sa Tira

Les barres, a més de ser petits reservoris de biodiversitat, representen també elements de protecció davant l´art de bou, la pesquera que produeix un major impacte ambiental sobre el fons de totes les que es practiquen a la nostra costa. Efectivament, les barres representen un impediment físic per poder arrossegar l´art i per tant és protegeix la zona d´aquesta pesca. El manteniment de l´alguer de Mataró en estat prou acceptable fins als nostres dies es deu precisament a que aquest es troba rodejat pràcticament per barres que han impedit aquest tipus de pesca.

 

 

Mar d´Amunt: Cap de Creus en caiac

Cap de Creus en caiac, es un d’aquells blogs  “de capçalera”. Ara fa just tres anys que aquest projecte va veure la llum de la ma de l’Eduard Marquès. Gairebé de manera diària ell  i els seus amics fan una entrada en aquest portal. A més, aquestes són de molt bona qualitat tant pels continguts com pels aspectes de la llengua.

Al setembre de 2009, en la seva primera entrada feien una declaració d’intencions  d’allò que volien assolir i ho han aconseguit sobradament.

El projecte va començar a partir de la divulgació de les sortides en caiac que feien especialment pel Mar d´Amunt del Cap de Creus i poc a poc va anar agafant embranzida amb altres aspectes que giren al voltant del Cap de Creus.

Després d’aquests tres anys, més de cent mil visites avalen la feina de l´Eduard i els seus. Segur que en tot aquest temps, com l’onada del mar de fons,  hi ha hagut pujades i baixades, però la feina constant ha perseverat i el blog, dia a dia, ha anat  creixent. I es que els caiaquistes tenim aquestes coses.

En una de les seves darreres entrades, l’Eduard es fa ressó del meu incipient projecte històries de mar. Tant de bo d’aquí tres anys tingui encara històries per explicar-vos, voluntat de fer-ho i gent que les vulgui llegir.