La boga (Boops boops), juntament amb la xucla (Spicaria maena) i el gerret (Spicaria smaris), formen part d’un grup de peixos menystinguts pels consumidors. Més que agrupar-los en el peix de segona, fora més adequat posar aquestes tres espècies en una  categoria encara més baixa. En molts de cassos les seves captures generen un problema a bord de les barques de pesca ja que els pescadors saben perfectament que no tindran sortida a la llotja i en moltes ocasions són llençades directament  per la borda i per tant, no arriben a les peixateries.

La boga és el representant més humil dels espàrids (sards, orades, pagells o besucs). És una espècie semipelàgica que viu sobre tot tipus de fons, des d’aigües litorals fins als 250 de profunditat formant espesses moles  que s’apropen a les aigües superficials especialment durant la nit.

El seu cos és allargat gairebé cilíndric i fusiforme amb la línia lateral molt marcada. De coloració metàl·lica verd blau al dors i platejada als flancs i al ventre. Com en la resta d’espàrids, les escates són grosses i ben visibles. Es caracteritza per tenir els ulls molt grans en relació a la mida del cap i la boca petita. Presenta una taca fosca a la base de les aletes pectorals.

La boga és un peix omnívor, tant pot alimentar-se d’algues com de petits vertebrats. En general, els exemplars joves solen ser carnívors mentre que els adults són bàsicament herbívors. És fàcil veure-les menjar tota mena de restes orgàniques en els molls de pesca, cosa que s’afegeix a la seva mala fama i poc valor  comercial. Per aquestes raons, en moltes ocasions les captures de boga se solen utilitzar per escar palangres o per pescar i engreixar tonyines.

La boga es reprodueix a la primavera amb una reproducció externa. Les postes formen part del plàncton. Els individus arriben a la maduresa sexual el primer any.

La carn d’aquest peix és molt poc apreciada entra d’altres raons perquè té moltes espines, es un xic estellosa, tova  i poc consistent. Per gaudir-ne plenament cal triar exemplars acabats de pescar, s´ha d’escatar a consciència i hem de treure molt bé els budells. De fet el seu gust recorda una mica al de la sardina. També es pot menjar salada o fumada.

La boga es pot cuinar enfarinada, fregida o a la planxa. Amb una mica d’all i julivert i un bon raig d’oli queda força bona. El nostre receptari tradicional d’aquesta espècie no va més enllà mentre que en les cuines de la mediterrània oriental està molt més valorada.

Es pesca amb arts d’encerclament durant la nit, també es pot capturar amb l’art de bou i amb ormeigs de xarxa com ara el tresmall, les soltes o el bolero. Són importants les captures que es fan amb canya. De fet, molts pescadors s’inicien amb aquesta espècie. La talla mínima legal de comercialització són 11 cm.

Antigament hi havia un art de pesca de xarxa anomenat boguera que s´utilitzava per a capturar aquesta espècie. Aquest enginy és descrit per  Emerencià Roig en el seu llibre La pesca a Catalunya (1927): són unes xarxes de quaranta canes de llargada per un metre i mig d’ample, proveïdes a les vores, de surada i plom, i als extrems, de cua i botafions per a lligar unes peces a les altres. La calada consta de quinze peces; la fan al fons del mar.  Hi ha també un tipus de nansa especial per a la pesca de bogues anomenada boguera. La boguera era una nansa molt més curta i ampla que les tradicionals. Le bogueres no es calaven mai al fons sinó que es mantenien entre aigües. Les nanses bogueres s´escaven amb una bola de pasta que cada nanser preparava amb una formula única i guardava com a un veritable secret. Això és però, una altre històriademar.